Mare

Ada Castells

Fragment

0

La mare em diu que li he sortit beneita. Soc a l’escriptori encaixonat en un dels extrems de l’habitació, asseguda en una cadira amb dos coixins. Els peus em pengen. Agafo el llapis i escric fileres contínues de lletres que després llegeixo tot explicant-me una història. Ella m’interromp per advertir-me que això que jo faig no són paraules. A mi m’ho semblen, però em fixo en la carta que em mostra i veig que té raó. Tinc sis anys.

Amb la goma de l’extrem del llapis esborro el fil despentinat de les meves lletres falses. Ho faig aleatòriament, amb regularitat i, de tant en tant, hi poso una coma, un punt, fins i tot dos. Les comes m’agraden perquè puc fer saltirons amb la mà. La mare ja no recorda quan ella tenia sis anys i tampoc no sabia escriure, o potser sí que ho recorda, però sap que no s’entretenia fent-ho veure. Eren temps en què la infantesa encara no s’havia inventat.

–Deixa de fer gargots!

–Estic escrivint.

La mare em treu el full d’una estrebada, l’arruga, el llença i m’ordena que l’acompanyi al llit. L’he d’ajudar a treure’s les mitges. En porta unes de molt gruixudes, que s’arrapen a la cama per pal·liar el dolor. Les desenganxo de la cintura i les baixo fins a les cuixes. La carn embotida es desborda, alliberada de la compressió. Les venes són cucs blavosos, hi ha estries com rius secs. Jo he heretat aquestes cames. Del nàilon negre en va sortint un polsim de pell morta, trossets de mare flotant. El seu cos fa una olor agra que encara no sé reconèixer. Quan arribo als turmells, he de vigilar de no estirar les mitges gaire fort perquè no es facin malbé.

La suor ha deixat la roba encarcarada. Quan la mitja ja està treta del tot, encara en queda la forma del peu. Després ella m’allarga el Thrombocid Forte. Faig el massatge tal com m’ha ensenyat, de baix a dalt, un i altre cop, però la pell no po

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos