Contenido

Aquest llibre neix d’una secció del programa Via Lliure de RAC1, conduït per Xavi Bundó, feta amb l’ànim d’elogiar la mala reputació, de descobrir clarobscurs de gent que ha estat fonamental per a la humanitat escrivint, actuant, component o fent esport�i que són idolatrats.

No suportem els ídols. Podem admirar, però amb el fre de mà posat.

Com deia Billy Wilder, ningú no és perfecte. Per això, descobrirem que els homes més il·lustres de la humanitat també han estat execrables.

Com ho fem?

Destriparem personatges admirats unàniment al món, gent que té carrers i places amb el seu nom.

El nivell va de premis Nobel cap amunt.

Doncs bé, agafarem aquests gegants de la cultura i demostrarem que tothom ha tingut un mal dia, o més d’un, a la seva vida.

I quan parlem de mal dia ens referim a tendències nazis, racistes, pedòfiles; diverses addiccions, poc respecte a la propietat privada (lladres); agressors, violents, envejosos, trepes. Tot i així, els admirem i són els pilars que han construït el paisatge cultural de la nostra vida.

De qui no parlarem

Ja hem dit que el nivell és alt. Però aquí no hi entra tothom. El simple fet de ser famós no dóna dret a entrar a la categoria d’il·lustre execrable.

La fama està sobrevalorada. És mainstream.

Aquí no parlarem de Michael Jackson, Bill Cosby, José Luis Moreno o José María Aznar, per posar tres exemples de famosos que unànimement ja cauen malament a la gent i, a més a més, les seves felonies ja estan escampades.

No té mèrit.

Intentarem ser els detectius de la història i, si això sona massa grandiloqüent, l’equip de redacció del Sálvame deLuxe.

De qui sí que parlarem

Hi haurà nivell.

Parlarem de primeres espases mundials. Gent que cau bé a tot el món, però, compte, cauen bé perquè al poble no se li ha explicat tota la veritat. Posem-ne alguns exemples:

Món de la literatura

Quins són els escriptors que són admirats per tothom, que estudiem a les escoles des de ben petits i dels quals ningú gosaria parlar malament?

Doncs Rafael Alberti està en el nostre equip. Que es prepari!

I en l’àmbit internacional…

Passen per la sala d’operacions gent com un tal James Joyce, Camilo José Cela o Hemingway.�

Podríeu dir: «És que parlem de grans intel·lectuals i aquests són rarets.»

La literatura popular també té els seus execrables, com Arthur Conan Doyle, el creador de Sherlock Holmes, que era un personatge curiosíssim que el que volia era, en realitat, ser el professor D’Arbó.

Món del cinema

Quin seria un dels actors que encarnaria la bondat, un geni en tots els àmbits del cinema i segurament la figura icònica del setè art?

Sí senyor, Chaplin també té el seu costat fosc. I si parlem de cinema modern, totes les icones del setè art tenen una part fosca.

Flipareu amb la cara B de gent com Steve McQueen o Cantinflas.

No, no parlarem de gent de la qual tothom sap que són personatges foscos ja reconeguts com Klaus Kinski o David Trueba.

Món de la política

Aquí teníem un problema greu.

Com podíem trobar polítics que caiguessin bé i que pogués­sim explicar alguna cosa dolenta que no fos coneguda? I no parlem de la X del GAL. Així que hem anat a sac.

També a per Gandhi, més baix ja no es pot caure.

Acompanyaran el símbol de la pau al món altres tòtems com De Gaulle, Winston Churchill o Teresa de Calcuta.

Altres mons

Aquí podem incloure-hi de tot. Ja posats a rajar de gent rea­l, per què no rajem d’esportistes suposadament immaculats com Paulino Uzcudun. Hi afegirem, encara, el sempre interessant món de la tauromàquia. De vides de toreros n’hi ha per escriure una enciclopèdia!

M.O. i S.G.

Ara toca desmuntar un mite, el gegant de la literatura: Wil­liam Shakespeare.

Per començar, Shakespeare no va morir el mateix dia que Cervantes ja que, si bé és cert que tots dos van morir el 23 d’abril, el Manco de Lepanto ho va fer en el calendari gregorià i l’amic Guillem Shakespeare ho va fer en el julià, o sigui, el 13 d’abril de 1616. Per tant, també és mentida que nasqués el 23 d’abril de 1564. De fet, hi ha dubtes raonables que nasqués el dia que diuen les seves biografies. Tres dies després, va ser batejat.

Primer de tot, hem de deixar clar que és un geni indiscutible, l’autor més citat de la història, si no tenim en compte textos religiosos, i que, encara avui, vivim i gaudim de les seves influències.

Sense ell, no existiria El padrí de Coppola ni The Wire... Bé, de fet, no existiria l’HBO, ni tan sols els guionistes. Tampoc no hauríem conegut Kenneth Branagh... que pesat! La veritat és que ens hauríem lliurat de totes les hiperglucèmiques versions de Romeu i Julieta...

Harold Bloom, que és com el Nacho Vidal dels crítics, va escriure un llibre que deia, ni més ni menys, que Shakespeare havia descrit tota la condició humana, amb les seves obres.

En definitiva, potser, lluitant pel lideratge amb Cervantes —rotllo Barça-Madrid—, podem dir que és l’escriptor més gran de tots els temps.

I què podria tenir Shakespeare de dolent? Minúcies... Les més petites són: es va casar de penal i la seva filla va néixer menys de sis mesos després de la data del casament. Per cert, la seva dona es deia Anne Hathaway, com l’actriu. És estrany, oi? És com si la dona de Cervantes es digués Penélope Cruz, Carmen Maura o... Cristina Almeida.

Va abandonar uns quants anys la seva dona i la canalla (bessons), un període que es coneix com «Els anys perduts». Hi ha moltes teories i llegendes sobre aquest fet: que si el van empresonar per haver caçat dins dels dominis reials, que si va anar a Roma perquè era un catòlic amagat... La veritat és que no ho sabem. Devia anar a comprar tabac...

L’afició a la caça furtiva li venia de petit i, més concretament, del seu pare, tota una peça. John Shakespeare és un dels primers delinqüents contra el medi ambient. Va ser multat per tenir un femer il·legal i per vendre llana al mercat negre.

El xavalet Will, seguint les passes del seu pare, es va aficionar a la caça furtiva, que practicava als boscos propietat de sir Thomas Lucy i que, quan l’enxampava, el feia fuetejar.

La venjança va arribar anys després, quan el Bard va ridiculitzar-lo en el personatge del jutge Shallow a Les alegres comares de Windsor.

També hi ha dubtes de l’autoria de les seves obres. Alguns autors creuen que podrien haver estat escrites per contemporanis seus com ara Christopher Marlowe o Ben Johnson (no, no és l’atleta que anava de farra amb Maradona, era un dramaturg renaixentista anglès, rival de Shakespeare com Salieri i Mozart).

Charles Lamb, un estudiós de finals del XVII, deia que totes les obres no eren més que reescriptures d’històries populars, una mica com La Ventafocs de Disney. De fet, els seus competidors el descriuen com «un gall vanitós embellit amb les nostres millors plomes». Grans admiradors seus com Henry James, Dickens, Joyce o sir John Gielgoud (un actor que seria a Shakespeare el que Alfredo Landa a Garci) dubtaven que un home amb tan poca formació pogués escriure d’aquella maner­a.

Segons Jayne Archer, professora de literatura medieval a Gal·les, l’amic William especulava amb els aliments a les èpoques de fam, cosa absolutament prohibida, i s’aprofitava dels necessitats. Acumulava il·legalment gra i ordi que després venia a preus excessius als seus veïns. També sembla que per­seguia durament els seus deutors (vaja, que El mercader de Venècia era Robin Hood, al seu costat), però després no pagava els impostos. Va estar a punt d’anar a la presó per estafador i evasor. El registre de la Nòmina d’Impostos del 1597 ja el cita com a morós i, al 1600, el seu deute amb el bisbe de Winchester era de 13 xílings i 4 penics.

Era tan garrepa que al seu testament va deixar a la seva dona (que va portar tota la vida unes banyes monumentals), literalment, «el meu segon millor llit».

També, per guanyar més diners amb les seves obres, es va convertir en accionista del Teatre Globe i pagava molt malament els actors, un camí que han seguit altres grans de l’espectacle com Lina Morgan o José Luis Moreno.

En fi, sembla que per al nostre protagonista la qüestió va ser «ser o no ser... ric».

Diuen les males llengües que tampoc no sabia escriure. Com es pot dir una cosa així del que està considerat el millor escriptor i de qui, si escrius a Google Shakespeare Street, et surten 10 milions i mig de referències? Doncs ho proven els seus manus­crits. Eren genials, però plens de faltes d’ortografia, espe­cialment a l’hora d’escriure el seu nom. Signava, com a mínim, de sis maneres diferents, de Shackper a Shakspear. Al seu testament, es veu com en tres pàgines escriu el seu nom de tres formes diferents.

A William li agradava molt bufar. De fet, hi ha versions que expliquen que va morir després d’una monumental borrat­xera.

La seva afició als bars era tan gran que va tenir un fill bastard amb la dona de l’amo de la taverna on acostumava a passar moltes hores. Aquest, però, el va criar com si fos seu i va tenir el bonic detall de posar-li de nom William. Va ser un remarcable escriptor (William Davenant) i el Bard va ser el seu padrí al bateig.

La seva sexualitat també ha estat objecte de comentaris. Queda clar que era un primera espasa amb les dones. De fet, ell mateix, en les seves conquestes, s’anomenava Guillem el Conqueridor (avui seria el seu nickname a Tinder), però es veu que no menyspreava res. Entre els seus famosos sonets, n’hi ha 26 dedicats a una misteriosa «Dama fosca», però també n’hi ha 126 a un tal «Bell senyor», la primera edició dels quals està dedicada a «Mr. W.H.». En el seu testament va deixar diners a tres amics perquè compressin un anell que commemorés la seva relació.

Però qui d’espasa mata, d’espasa ha de morir.

La seva filla Judith es va casar amb un taverner cràpula que es deia Thomas Quiney, que havia estat condemnat per la justícia perquè havia venut vi en males condicions. Evidentment, el gendre enganyava la seva filla i va ser descobert fent «el monstre de les dues esquenes» (Otel·lo) amb una altra senyora. Va ser condemnat per adulteri, fet que Shakespeare va aprofitar per desheretar-lo.

Si comprem la tesi de l’assassinat de Shakespeare, que també es comenta, el gendre és el principal sospitós.

Però hem de ser justos. Potser Shakespeare no va morir el dia de Sant Jordi, potser no era un bon marit, potser era un petit Madoff, però potser no ser perfecte li va donar la humanitat per entendre com funcionen els sentiments i construir histò­ries universals.

Sense Shakespeare, les pel·lícules sobre la màfia no tindrien èpica i, a més, com que no existiria la paraula shakespearià, tot seria dantesc o kafkià.

Intentarem desmuntar un dels mites més grans de la història del segle XX. Una de les figures més irreprotxables i admirades arreu del món. Veurem, per fi, què hi ha darrere dels parracs d’en Gandhi.

Per començar, segur que no hauria passat els estàndards de massa corporal de la passarel·la Gaudí, i després en voldrem donar la culpa només a les top models.

Alguns direu: «Home, és que ell feia una vaga de fam per una bona causa!»

Bé, unes deixen de menjar per guanyar milions i ser famoses i altres ho fan per la pau i per acabar amb el colonialisme.

Abans que res, Gandhi va ser una de les persones que va demostrar que es poden aconseguir coses de manera pacífica (només cal que hi afegim «i familiar»).

El mateix Rabindranath Tagore li va posar el títol de Mahatma (‘gran ànima’), un títol que ell en principi va rebutjar amb una certa falsa modèstia, ja que deia que no se’l mereixia, però, al final, signava els seus escrits com Mahatma.

És el cap del moviment pacifista i la seva influència arriba fins als nostres dies. Predicava l’ahimsa, concepte espiritual que advoca per la no-violència i el respecte a la vida. Creia en la des­obediència pacífica i en mètodes com la vaga de fam.

Va ser l’impulsor de la Marxa de la Sal, un recorregut a peu de 300 quilòmetres fins a la costa de l’oceà Índic.

Va recollir amb les mans una mica de sal per demostrar que era de tots i va cridar a la desobediència civil contra el monopoli i l’abús d’impostos sobre la sal.

Això va ser imitat al llarg dels centenars de quilòmetres de costa de l’Índia per milions de persones que van desafiar el poder.

Va aconseguir irritar els colonitzadors. Churchill va dir: «És un faquir sediciós que puja mig nu les escales del palau del virrei.»

Per als de l’ESO: sediciós vol dir ‘revolucionari’.

En fi, un paio tan admirable, que va voler integrar les castes més baixes a la societat.

Però del que es tracta és de buscar el seu costat fosc. I l’hem trobat. I no parlem del fet que, per culpa seva, Ben Kingsley va quedar encasellat per sempre. Pobret, més encasellat que James Gandolfini amb Toni Soprano, que, encara que fes de capellà, pensaves: «Mata’l, Toni, mata’l.»

El que hem trobat és greu! Va treballar vint anys com a advocat a Sud-àfrica i escrivia amb regularitat, als diaris, coses com aquestes:

«Podríem entendre no ser classificats amb els blancs, però ser col·locats al mateix nivell que els cafres sembla massa per poder ser suportat.»

«Creiem també que la raça blanca de Sud-àfrica hauria de ser la raça predominant.»

«Els europeus intenten degradar els indis al nivell dels negres, que només s’ocupen de caçar i la seva única ambició és tenir bèsties per comprar una muller i després morir en la indolència.»

Clarament va tenir una joventut una mica racista, almenys pel que fa a la raça negra. Segons el coronel G.B. Singh, Gan­dhi animava l’Índia a enviar un exèrcit contra els zulus, fet que entra en directa contradicció amb la posterior postura pacifista del nostre esparracat i admirat personatge. També es va posar al costat dels anglesos en la guerra dels Bòers. Era un pacifista de portes endins!

I això no és tot. Molts testimonis afirmen que era molt vio­lent amb la seva dona i els seus fills. De fet, quan Gandhi va promoure el boicot als productes anglesos, el seu fill Harilal es va fer comerciant de roba britànica i es va convertir a l’islam. Apa, venjança!

De portes endins, doncs, endins-endins, no era pacifista. Una joia d’home.

De fet, el seu pacifisme és qüestionable. És complicat ser pacifista i mantenir bones relacions amb Hitler. És com aquell que parlava català en la intimitat.

Hitler i Gandhi van mantenir durant els anys previs a la Segona Guerra Mundial una correspondència que no deixa gaire ben parat Mahatma. Es dirigeix a Adolf com «amic sincer» i li diu coses com «no tinc dubtes sobre la seva valentia ni tampoc penso que sigui el monstre descrit pels seus oponents».

Si els aliats li haguessin fet cas, ara mateix estaríem tots fent el pas de l’oca. Gandhi, amb les cambres de gas funcionant a tot drap, va dir als jueus que «es guanyarien l’amor de Déu si anaven voluntàriament a la seva mort sense resistir-s’hi» (ja hem dit que les qüestions racials les portava una mica justetes).

I, a més, en els moments en què Alemanya guanyava per golejada el conflicte, va enviar un missatge al poble britànic perquè deixessin de resistir-se a la invasió alemanya: «Les armes no els serviran per salvar-los ni a vostès ni a la humanitat. Han de convidar Hitler i Mussolini que prenguin tot el que vulguin dels seus països. Si volen les seves cases, marxin. Si no els permeten sortir, sacrifiquin-se.» La frontera entre el pacifisme i ser imbècil sempre ha estat molt prima. De fet, en el conflicte indopakistanès, no és que insistís gaire en la no-vio­lència.

Probablement, aquest és el motiu pel qual mai va rebre el premi Nobel de la pau. El responsable del Comitè del Premi, Jacob Worm-Müller, el descrivia així: «Indubtablement, és una persona bona, noble i ascètica, però presenta violents canvis en les seves polítiques que difícilment poden ser explicades als seus seguidors. És un lluitador per la llibertat i alhora un dictador; un idealista i un nacionalista, un Crist que esdevé sovint un vulgar polític.»

Això era quan el premi Nobel de la pau encara tenia un cert prestigi. Ara el podria guanyar Diego Costa i ens semblaria normal. Però també era, com ho podríem dir, «raret», en altres aspectes.

El senyor Gandhi tenia una certa predilecció per les noies joves. I quan diem joves, volem dir molt joves. Deixant de banda que es va casar amb tretze anys amb una noia de la seva edat (cosa normal a l’Índia), va tenir una relació estranya amb el sexe. Sempre es va culpar de no poder acompanyar el seu pare al llit de mort perquè, quan va morir, ell estava fent l’amor amb la seva esposa. Això el va afectar força, fins al punt que l’última biografia publicada pel premi Pulitzer Joseph Lelyveld desvel­a que tenia una relació amb un arquitecte alemany, amb el qual tenia una correspondència de sexting. Les cartes, abans de ser subhastades a Sotheby’s per la família de l’arquitecte, van ser comprades per un milió d’euros pel govern indi per evitar l’escàndol. Amb l’alemany va acabar malament. Era alemany, però també jueu, i no va prendre’s massa bé l’amistat de Mahatma amb Hitler.

A trenta-sis anys, després de tenir quatre fills, es va declarar cèlibe i va renunciar al sexe. Però amb matisos. El 1944, The Times va publicar un editorial instant els seguidors de Gandhi que fessin una col·lecta i li compressin una manta. Era una manera irònica de denunciar la pràctica de Gandhi, que fins als seus últims dies dormia amb adolescents despullades al seu llit per «escalfar-se».

Ell mateix també va explicar als seus nebots, que el van enxampar dormint amb la seva dona de disset anys, que se la ficava al llit per «corregir-li la postura mentre dormia» i, finalment, va reconèixer que s’allitava amb noies molt joves nues per posar a prova la seva castedat.

Hem vist als bars tàctiques pitjors, però bé, la veritat és que Gandhi va evolucionar cap a una altra persona, una que ha estat un exemple per a moltes generacions.

La protesta pacífica és la manera de fer les coses i ell ho va fer amb l’exemple. De fet, tots (menys Ben Kingsley) hauríem d’admirar el Gandhi final i no l’home per fer.

Després de carregar-nos Shakespeare i Gandhi, toca desmuntar el mite del mascle alfa per antonomàsia. Un home que, tot sigui dit, envegem profundament

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X