1

«La mare que em va parir cinquanta milions de vegades. Com collons es fa aquesta sopa, hòstia?»

Remeno amb la cullera, aviam si trobo què té aquesta sopa que la fa tan especial. Hi veig ou ratllat, pollastre esmicolat i alguna cosa més que l’espesseix.

—Antonio, vine, sisplau —li dic en un català perfecte.

L’Antonio no es diu Antonio. És un cambrer xinès que havia treballat a La Romana, a Santo Domingo, i que parla un castellà rovellat però que s’entén. Tots els cambrers, siguin d’on siguin, treballin on treballin, es diuen Antonio. És demostrable. El meu amic Carreras m’ho va ensenyar fa una colla d’anys.

—Vagis on vagis, si crides Antonio, el cambrer es gira i ve —em va dir el Carreras, un antic professor de la facultat.

Passa a Alemanya, a Austràlia, a Gabon, a Suècia, a la Xina Oriental, on sigui. I, és clar, també a Nova York, que és on soc ara passant uns dies de vacances.

—Antonio, ¿qué lleva esta sopa?

—Pollo, huevo, maíz...

—Ok. Algo más. Seguro.

—Just a moment —em demana servilment.

Passats uns segons torna suposadament de la cuina i em diu:

—La cocinera dice que pollo, huevo, maíz y nada más.

—A liar, she is a fuckin’ liar —crido amb cara de pomes agres.

Ell riu mostrant una dentadura desordenada en la qual els molars van per davant dels premolars i els incisius estan amagats secretament.

—I’m sorry but no sé —em diu mesclant anglès i castellà.

—Sèmola —em deixa anar el Jordan, un jove negre que vaig conèixer fa uns quants anys en un Starbucks de Chelsea i que ara em fa de guia cada cop que vinc a Nova York.

—Sèmola?

—És clar, si no, no podria sortir una sopa tan espessa.

—Però tampoc no és sòlida.

—No, però la sèmola hi pot donar aquesta textura més... No sé com dir-ho...

—Jo, sí. De... de... de... de moc.

Com que no sé com dir «moc» en anglès, m’assenyalo el nas i amb el mocador de paper faig veure que em cau alguna cosa.

—Moc —li dic en català.

—Ah, mucuuus? —diu allargant la «u» com fotent-se’n i rient molt fort.

—Això... mucus.

El Jordan és un noi de trenta-tres anys que vaig conèixer en farà mitja dotzena. Buscava carnassa pels carrers del barri més «homo» de Chelsea, quan el vaig veure allà assegut. Amb les ulleres posades, feia servir un portàtil Apple mentre xuclava la palla d’aquells espantosos gots de cartró. Havia demanat un double espresso i com que no hi havia cap altre lloc lliure al local vaig seure al seu costat. Com a bon investigador el vaig repassar de dalt a baix i em vaig fixar en el que estava fent a l’ordinador. Curiós. Un dinosaure en 3D que feia girar amb els comandaments de l’Apple mentre un seguit de frases que no podia llegir envoltaven una de les parts de la bèstia. No sé quin dinosaure era, però hauria jurat que era dels bons, és a dir, dels herbívors, dels que no maten ningú a les pel·lícules de l’Spielberg. Dels que mengen verd.

Em va mirar com dient què cony vols i em va somriure. Li vaig tornar la gràcia, tot i que de seguida vaig clavar la vista al New York Times que havia agafat d’una pila de diaris d’aquella cafeteria tan minúscula. No sé per quins set sous vam començar a parlar del Museu d’Història Natural que hi ha allà dalt de tot de Manhattan, que si no hi havia estat mai, que si era investigador, que si Barcelona, que si ell no coneixia la ciutat, però que li faria molta il·lusió anar-hi, que si tenia l’anglès rovellat, i ell que no, que no, i què va, si el parles molt bé, que si un altre cafè, que no, que millor una copa en un bar de la Setena Avinguda, que si una copa de vi blanc, doncs que en siguin dues, que si txin-txin, que si demà no has de fer res podem quedar, que si el museu... i ves per on vaig anar a petar als dinosaures amb un llicenciat en Arqueologia i professor de la Universitat de Columbia.

Des de llavors, després d’una nit innecessària de sexe que no hem comentat mai, ni cara a cara, ni per correu electrònic, ni per skype, ni per telèfon, ni per whatsapp, el Jordan és el meu amic als EUA i jo soc el seu amic fora dels EUA. El Jordan sempre serà una desil·lusió enorme, però un gran còmplice.

He vingut una setmana a relaxar-me a Nova York i avui he quedat amb ell per dinar. I ara som aquí, al 210 de Grand Street de Chinatown, en un lloc deliciós que, si el miressis des de l’exterior, només hi entraries si fossis un inspector de l’Organització Mundial de la Salut i tinguessis el precinte a la mà. Hi ha uns ànecs penjats del coll, que ves a saber quants anys fa que hi són, allà clavats per a desfici visual dels xinesos que passen pel local. Però resulta que fa un any, passejant, hi vaig anar a parar, i mirant per l’aparador em vaig adonar que el local estava a petar d’orientals. I vaig pensar que si un lloc estava a petar de nadius no podia passar-hi de llarg. I he de dir que mai de la vida no havia menjat un ànec com aquell, separat primer en la pell extraordinàriament torrada de l’animal i poc després trossejat. La pell torrada la posen en una mena de pa, l’embolcallen amb diferents verdures i després la cobreixen amb una salsa de soja forta i compacta. Memorable.

Mai no hi havia portat el Jordan i ha estat un èxit rodó, ja que ell, de família bona de Maine, és del morro fi, així que sempre he de buscar llocs on es mengi bé, però es pagui poc.

—Apostaria per la sèmola —insisteix el Jordan amb un anglès comprensible.

—I si sodomitzem la cuinera?

—Apareixerà Fu Manxú i servirà les nostres cames i els peus tallats en juliana als del segon torn.

—Com és que coneixes Fu Manxú?

—Perquè ma mare, quan era menut, sempre em posava les pel·lis del Christopher Lee i quan em portava a un restaurant xinès de Blue Hill tenia por que sortís el Fu Manxú de la cuina amb sables i serps.

—Deixem-ho, doncs.

Pago trenta-nou dòlars per tots dos, taxes, propines i hòsties diverses incloses, i aire, que vol dir vent.

Caminem una estona amb el Jordan per Chinatown fins a endinsar-nos a Little Italy. Feia vuit mesos que no ens vèiem, des de la darrera vegada que havia estat a Nova York. El mantinc informat gairebé quinzenalment, però hi ha coses que només es poden parlar cara a cara.

—I d’aquell noi que vas conèixer a Barcelona i amb qui vas tenir una aventura de tres dies, no n’has tornat a saber res? —em pregunta el negre dels collons fotent el dit a la nafra.

Es refereix a l’Eduard. Sacsejada al mòbil. El vibrador. Un moment, aviam qui deu ser.

—Collons, el Rubén, mira que n’és, de pesat.

El Jordan comença a riure. Sempre li parlo del Rubén i que apareix quan menys t’ho esperes, però que l’aprecio molt, tot i que és un pesat que no es pot aguantar.

Com va?

Quan algú et pregunta per whatsapp «com va», malament. Qui no té feina, el gat pentina.

—Potser és que està pensant en tu i t’enyora —diu el Jordan.

—S’avorreix, deixa’t estar.

—Però contesta-li. Sempre me’n parles molt bé, d’ell, i em dius que, quan tens un problema, per gruixut que sigui, ell sempre hi és.

—Ok.

Agafo el mòbil i comencem una conversa:

Soc aquí amb el Jordan. I tu, què tal?

Bastant bé. Quan tornes, Albert?

Demà a la tarda agafo l’avió. Per?

Perquè Barcelona s’està posant interessant.

  Què cony vols dir?, li teclejo com dient-li «au va, abreuja».

Quan puguis posa’t als digitals. Han matat una dona a la Boqueria.

Al mercat?

Sí, sí, però no hi ha gaire informació. L’han trobada aquest matí quan un carnisser ha obert la parada. Allà penjada del coll.

«Collons —penso—, com els ànecs del restaurant de Chinatown.»

2

Què és el talent?

M’ho havia preguntat tantes vegades quan a l’escola ens feien sortir a l’escenari...

—Mònica, et toca a tu. Què t’has preparat? —em demanava la professora, una noia de vint anys que estudiava per ser actriu (actriu de debò).

—Un monòleg de Hamlet.

—Però Hamlet era un home.

—Doncs jo me l’he preparat com si fos una dona.

I aleshores els companys de classe seien en cercle al meu voltant i m’escoltaven i em miraven. Érem adolescents. La majoria havien triat fer teatre com a activitat extraescolar per no fer anglès o judo. Alguns per tocar-se sense complexos. Jo no. Recordo els seus ulls resseguint les meves paraules, amb la boca oberta, quan m’agenollava davant de la calavera, quan em lliscava una llàgrima galta avall. Recordo que un dia, després de recitar un poema de Salvat-Papasseit: Perquè has vingut han florit els lilàs / i han dit llur joia / envejosa / a les roses: / mireu la noia que us guanya l’esclat, / bella i pubilla, i és bruna de rostre..., fins i tot em van aplaudir. No ens aplaudíem mai. Només al final de la classe i com un ritual sense cap valor. «Tens llum, Mònica.» A la professora li agradava com ho feia, molt. No podia demostrar-ho gaire. Però m’era igual. A vegades, quan era a l’escenari assajant, no sé com explicar-ho, sentia que començava a brillar, sentia que el temps prenia un altre ritme, un altre aire, i que jo fluïa pels versos de Sòfocles o pels acudits de Neil Simon com si fos una partitura, una melodia, i jo brillava...

—No t’hi podràs dedicar mai, Mònica.

—Com ho saps, pare?

—No dic que no siguis bona, dic que la majoria de la gent no s’hi pot dedicar. És un món molt complicat.

—Tu ho has dit: la majoria.

—Les il·lusions són perilloses.

I acabava la conversa amb una frase treta d’alguna antologia d’aforismes de merda i es quedava satisfet. El pare era professor de literatura en un institut i corrector. Ell em va encomanar el verí del teatre, però deia que tot s’havia de fer en la mesura justa. M’havia regalat llibres d’Eduardo De Filippo, Harold Pinter, Benet i Jornet... Com més li insistia per demanar-li diners per a un curs a Londres o Berlín, més m’esquivava. No li agradava gaire parlar-ne, potser perquè contra la passió no hi ha arguments. Que potser no havia après res de tota la història universal de l’art? Negar una passió és el seu millor principi. La mare, en canvi, sempre em deia que perseguís els meus somnis, que fes allò que em dictés l’ànima, que li havia costat molt entendre aquest principi vital de tot l’univers, però que qui no fa el que li dicta l’ànima, ho porta sempre a dins i això acaba en cosa dolenta. (Quan deia cosa, volia dir càncer, però no s’atrevia.) Pobreta mama, ella que s’apuntava a tallers de psicomàgia, a teràpies alternatives, a convencions de poders curatius còsmics, ella que sempre m’animava...

—Has de netejar-te el karma, filla.

—Com es fa això?

—Si les coses no et surten vol dir alguna cosa.

—Vol dir alguna cosa. —Sovint repetia les seves paraules exactes per deixar en evidència que no tenien cap sentit.

—L’energia és sàvia.

«Sí, i que la Força ens acompanyi.»

Era complicat triar qui perforava més la meva autoestima, si el pare o la mare. Anys enrere, quan venien als tallers de final de curs i encara no s’havien divorciat, quan la gent comentava després de les funcions que jo tenia fusta (en deien «tenir fusta»), se’ls veia orgullosos. Inflats com porcs. Fins i tot el pare aprofitava per recomanar alguna lectura a les meves amigues o anàvem a sopar amb la mare i durant un lapse de tres o quatre hores no discutien.

Què era el talent?

Ho havia buscat fins i tot al diccionari: «Especial aptitud intel·lectual, capacitat natural o adquirida per a certes coses».

Capacitat natural o adquirida. No es podia ensenyar, el talent, no s’explicava en cap classe magistral, no hi havia un manual d’instruccions. Qui decidia, doncs, els afortunats que entraven al país dels escollits? Quins déus assenyalaven el que era bo i el que no? El talent i allò mediocre. I perseguia el talent durant els cursos d’estiu, encara que els pares no m’ho podien/volien pagar; jo estalviava i a l’estiu anava a fer un curs de cos o de veu per perfeccionar la tècnica, per tenir consciència d’allò que volia arribar a ser. Una actriu. Algú que visqués una vida diferent en la pell d’una altra persona, viure sota la llum dels focus, escoltar el silenci del públic respirant... Una actriu.

En alguns llocs demanaven tenir més de divuit anys, però aleshores escrivia cartes plenes de cites que robava del pare, explicant que la il·lusió de la meva vida era fer aquell curs, que feia temps que seguia la trajectòria del director o de tal coreògrafa, i després em responien amb un sí. No acostumava a fallar. Contra l’adulació, la gent del teatre (bé, la majoria de la gent) no hi poden fer res i hi cauen de quatre potes.

Tenia vocació per ser actriu.

Quanta gent podia dir el mateix?

Quanta gent tenia vocació per a alguna cosa? Vocació de veritat, de no dormir, d’anar a veure tots els espectacles del Grec a l’estiu, d’agafar un cotxe fins a Temporada Alta, d’anar a Avinyó, de saber-me de memòria fragments de Romeu i Julieta: «Treu-te el nom, Romeu, / i a canvi del que no és cap part de tu / pren-me sencera a mi». D’aplaudir dreta al final d’un espectacle i esperar a la sortida per felicitar els actors...

Tenia vocació el Robert, el meu ex, quan va estudiar Administració i Direcció d’Empreses a la universitat privada perquè no li arribava la nota per fer Econòmiques a la pública? Tenia vocació aquella amiga de l’escola de la qual he oblidat el nom i que ara és cap de recursos humans i es dedica a acomiadar gent? Té vocació la dependenta del Bershka, a qui obliguen a anar pintada com una mona i que ha de suportar la música de discoteca a les deu del matí? Té vocació el taxista franquista que fa el camí més llarg per portar-me a casa de matinada?

Tenia vocació jo de cambrera?

Què collons era el talent?

Si soc sincera, he d’admetre que no em vaig preguntar de debò què era el talent fins que el vaig trobar a faltar. A l’escola, de petita, el talent i jo teníem una relació basada en la confiança. I poques vegades l’havia qüestionat. Ell m’ajudava les nits importants quan el necessitava, i la resta rutllava sol.

Hauria estat molt millor viure així. A la meva bombolla, dins del meu cercle petit. Però tenia il·lusions, de les grosses, de les inflamables. El pare ja em va avisar.

I quan vaig fer les proves per entrar a l’Institut del Teatre vaig deixar de brillar. Davant dels ulls d’aquells professors (que no resseguien les meves paraules) em vaig sentir petita com una formiga, i per més que vaig intentar aixecar el pes titànic d’una escena, no vaig poder, perquè era un microbi, invisible; per més que els versos de Sòfocles guardessin una força sobrenatural, als meus llavis van sonar ensopits i cursis.

Petita com una formiga.

I, no sé com, vaig deixar de brillar.

3

—T’he guardat un vi rosat que m’han assegurat que és de categoria —em diu l’Oti amb cara de venedora de perfums.

Malament quan algú et diu que alguna cosa és de categoria. Posa’t a córrer. Mon àvia ho deixava caure quan em presentava a casa seva amb alguna peça de roba nova.

—Caram, Albert, això es nota que és de categoria —recitava com si fos la Lizaran adoptant un to solemne.

No li deia el que pensava, pobra dona. Hi ha merda que pot ser de categoria. De gran categoria. Però com que som de família de barri, tot allò nou comprat fora d’Horta ens semblava de luxe. I, és clar, quan l’Oti va portar el vi rosat i el va posar a la glaçonera «perquè agafés més fred», vaig pensar com devia ser aquell líquid que ella deia que era «de categoria».

L’Oti i la Susanna porten un restaurant petit que es diu Petit. No falla. Enmig d’aquella porxada del mercat de la Boqueria s’ajunten, unes al costat de les altres, unes taules amb unes cadires blaves coronades per unes estufes en forma de xampinyons de tronc llarg. Hi acostumo a anar quan tinc una estona lliure per passejar per allà baix i ganes de rascar el cotxe. A tocar de la Boqueria, al carrer Hospital, hi ha un dels pitjors pàrquings d’Europa. Jo entregaria el seu propietari a la ciència, si fos possible, ben trossejat. Un pàrquing en forma de cargol que és un laberint de columnes que has d’esquivar amb diverses maniobres que van des de posar primera, fer marxa enrere, tornar a la primera, tornar a engegar perquè se t’ha calat el motor, tocar poc el fre si no vols desnucar-te, i quan estàs a punt d’arribar a una de les poques places que veus lliure, o hi ha un con que no et deixa aparcar ves a saber per quina collonada o és perquè ja és un lloc reservat. Després de quatre rascades i un parell d’enfonsaments de xapa, arribes a l’objectiu final. Deixant de banda el fet que per pagar dues hores de pàrquing en aquella zona centre de Barcelona ja has de demanar un crèdit.

Però val la pena l’odissea per seure en aquella taula minúscula i veure passar la Barcelona que cantava el Peret, la «Gitana hechicera»...

Para el mar de amores, rumbas y flores.

Pa’ subir al cielo, vente al Paralelo.

Para ahogar las penas, fuente Canaletas.

La que busque novio, mercao San Antonio.

Doncs jo, assegut a la Boqueria, veig com passa una altra Barcelona per davant meu mentre l’Oti m’ha preparat i m’ha anat posant a taula mitja dotzena d’ostres que faig nedar amb llimona i pebre, uns xipirons amb allet picat i cremadet, unes gambes vermelles com els pebrots del piquillo que endrapo cada cop que viatjo a Múrcia al restaurant de l’hotel Rincón de Pepe, i el millor salmó a la planxa que he menjat mai. És un salmó fresc torrat per fora, cru per dins i acompanyat amb verdures, que menjo amb reclinatori cada cop que hi vaig. I m’ho rego amb aquest Penedès rosat anomenat Petjades que sí, doncs tenia raó, és de categoria. Bona elecció que li faig saber a l’Oti, que seu una estona davant meu mentre carrega un altre Marlboro per fumar.

—Has de deixar-ho, Oti, collons —li prego gairebé exigint-l’hi.

—Ja ho sé, Albert. Però saps el que costa? I jo no estic per perdre plaers. Tinc massa merders amb el puto Ajuntament, que vol treure els negocis d’aquestes porxades.

—Resisteix, resisteix.

—Ja ho faig, per això fumo. Si no, amb l’últim que hagués fumat hauria calat foc al mercat. Només faltava l’atemptat del mes passat i la baixada del turisme.

L’Oti deu estar per la seixantena i mitja. Ja és àvia i està estupenda per l’edat que arrossega. Cuina com vol mentre té al costat la Susanna, a qui coneix de fa anys i que l’ajuda a portar el negoci del sacrifici. Perquè tenir un restaurant petit en el qual no saps si serveixes a francesos, alemanys, xinesos o nadius, ni amb quin humor et venen, ha de ser depriment.

Són tres quarts de cinc de la tarda. Només queda una taula per acabar la jornada del restaurant; està ocupada per un parell d’amigues o conegudes que no paren de xerrar.

La temperatura és molt agradable. Ja se sap que el setembre és un fi de festa estiuenc i la veritat és que encara em moc amb camisa, sense americana. Una de blau marí amb botonets blancs que porto amb les mànigues arromangades i uns texans Armani que no fallen mai.

L’Oti continua malparlant de l’Ajuntament i amenaçant de trucar als diaris i sortir per la televisió per condemnar l’actitud del consistori amb els petits negocis i bla, bla, bla. Jo vaig fent que sí amb el cap, mig endormiscat, perquè el cafè encara no m’ha fet efecte i la merda del jet-lag m’afecta sempre, i, mentre bec un glop del vi rosat que m’acabo de posar a la copa, la Susanna s’afegeix a la tertúlia i seu amb nosaltres.

—Què, Albert, no ens penses explicar qui ha sigut el salvatge de la carnisseria?

—No ho sé encara, però esperem trobar-lo aviat.

—Estem una mica espantades —diu l’Oti ficant-hi cullerada—. No se sap mai què pot passar. I si és un assassí en sèrie?

—Doncs veurem quina sèrie segueix. De moment no ha matat ningú més que aquesta pobra desgraciada. L’Oti està espantada, però jo estic aterrida, i, de fet, aquests dos darrers dies s’ha notat molt al mercat. Hi ha menys gent i els turistes que venen passen per davant de la parada del Fidel per fer-se fotografies, encara que la persiana estigui abaixada, però els fa gràcia fer-se la foto allà on va passar tot.

—Sí. La bajanada aquesta de «jo vaig ser-hi». En el fons vivim per explicar que hi érem. Sempre hi volem ser. Una massacre als atemptats de l’onze de setembre, i hòsties per anar al World Trade Center; els trets de la sala Bataclan, i preferim anar a veure la floristeria en què s’ha convertit allò en comptes d’entrar al Louvre...

—Sí, però és veritat el que diu la Susanna. Són prop de les cinc de la tarda i avui hem tingut sis taules i para de comptar. Menys de la meitat que fa unes setmanes.

—Estigueu tranquil·les. Ja he parlat amb l’Associació de Comerciants del mercat. M’han contractat i ja els he dit que trobarem l’autor d’aquesta canallada en el temps més breu possible, i els he recomanat que, quan tot aquest episodi hagi passat, contractin una empresa de comunicació que els faci un pla per reivindicar la imatge pacífica de la Boqueria.

Alço les celles quan m’entra un missatge al mòbil. Un número. És a dir que no sé qui és perquè no porta nom.

Vas marxar molt ràpid de casa. Que no et va agradar la meva companyia?

Hòstia puta, aquell mort de tio. No sé ni com es deia. Tenia una certa gràcia en la distància curta.

El vaig enganxar al Grindr. Estava a mig quilòmetre del despatx i vam anar a fer un cafè a la Diagonal amb Rambla Catalunya, així feia una passejada de deu minuts. Trenta-cinc anys ben portats, amb vestit i corbata, perquè treballa en un bufet d’advocats de la zona i llueix allò que a les borses de treball en diuen «bona presència». El cafè se’ns va posar bé i vam decidir quedar a casa seva perquè vivia a Gràcia i era a prop de tots dos despatxos, del seu i del meu. Tenia el pis al carrer Milà i Fontanals. No gran cosa, però molt ben arregladet. Vivia de lloguer, sol des de feia deu anys, quan s’havia traslladat des de Girona per motius de feina.

Vaig arribar a casa seva i, sense dir-me ni hola, se’m va fotre a sobre. A mi aquests rampells em superen. Aquesta gent que et treu l’americana com si fos comprada al Primark, doncs no. «Tate quieto, cara cartón», els dic més o menys educadament. Deixo la jaqueta penjada en una cadira i llavors em trec les sabates. A partir d’aquí tot és negociable. Si em vol descordar, que ho faci, però a ritme de bolero, res de rock, que em marejo. Aquest noi volia Metallica de banda sonora. En fi, que en un quart d’hora ho teníem enllestit. Un altre a la paperera de la història. Però el pitjor va venir després. El personatge va tenir la gosadia de convidar-me a sopar. Marrameu. Soc poc donat que em paguin els àpats. No per res, perquè escullen ells el restaurant. I un restaurant és pitjor que una camisa. Si te’n regalen una i no t’agrada, la canvies. Un sopar, no. T’hi empastifes. I resulta, pobre home, que va decidir portar-me a una cosa tan rara que val més obviar-ne el nom. Un puto restaurant vegà. Quan hi vaig entrar i em va preguntar què em semblava, li vaig respondre:

—Has portat un claustrofòbic a veure L’exorcista.

Es va quedar petrificat. Em va pregar de marxar, però feta la desgràcia, tira pel dret. Aguanta.

—Una nova experiència —vaig dir educadament.

Li vaig exigir que demanés ell. I al cap de poca estona, això sí, va aterrar a la nostra taula un seguit de plats de colors foscos: sopa borsch amb remolatxa, tofu marinat amb pèsols, paté cru de tomàquet sec (magnífic, tot sigui escrit) i una cosa (sí, sí, una cosa que semblava una salsa) que es fa dir tzatziki, que s’unta en pa de pita com si fóssim al barri de la Plaka d’Atenes.

Vaig menjar molt sa i, en portar el compte, no vaig fer cap gest per pagar. No m’ho hauria perdonat mai de la vida. Pagar per aquell festival de verds, de pijeria... M’agradarà veure quants restaurants vegans queden a Barcelona d’aquí a deu anys... Hem de menjar sa, és clar que sí. Però menjar sa no vol dir menjar així. No cal que cada matí ens fotem cap i pota, però no menjar-ne mai més... Això sí, fora del restaurant hi havia tres nois fumant-se un porro després de sopar. És clar, tot és herba. Tot molt sa.

Vaig acomiadar aquell noi sabent que no el tornaria a veure. Per decisió pròpia. Em va demanar el telèfon. I l’hi vaig donar. Au, maco. Ens truquem, eh? Sí, sí. I tant, guapo. Ves a dormir aviat, eh? Sí, és clar... I et vas allunyant... adeu, adeu... i fota’t el tofu on et càpiga i que et moqui la iaia, que no entens ni puta idea de res. Au, ves, tira...

I aquí el tinc una altra vegada. Quina merda.

Responc:

La propera setmana no puc quedar.

Cony. Has tornat de Nova York i no vols quedar?

No vols, no. No puc.

Ah, em tranquil·litza, si vols però no pots.

Merda. Ja es fa la partida seva.

No sé si ho vull. El que és segur és que no puc.

Però no pots, però podries voler-ho.

Podria no ho sé. Sé que sé el que no puc i ja ho veurem si ho vull.

Però pots voler?

Quin pesat de paio!

Probablement, no.

Au, ves.

—Què tal per Nova York? —pregunta la Susanna.

Massa fronts oberts a la vegada.

El vegà respon:

Buf. Ja parlarem, doncs.

Això mateix.

Adeu.

Siau.

—Nova York... genial com sempre —responc a la pobra Susanna.

—Ai, quines ganes de tornar-hi.

—Doncs sempre hi ets a temps. N’estic enamorat i me n’hi aniria a viure demà mateix.

La Susanna ha portat una ampolla d’orujo blanc com Déu mana. Res d’herbes. Prou herbes, cony.

L’Oti està jugant amb el seu mòbil i em mira

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X