Missatge de l’autor i dedicatòria

Estic molt agraït que tinguis aquest llibre a les mans. Desitjo profundament que et serveixi per aconseguir la plena expressió dels teus dons i dels teus talents. I que et generi transformacions revolucionàries a la creativitat, productivitat, prosperitat i al servei que fas al món.

El Club de les 5 de la matinada es basa en un concepte i un mètode que ensenyo des de fa més de vint anys, amb molt d’èxit, a emprenedors famosos, directors generals de companyies llegendàries, ídols de l’esport, estrelles de la música i membres de la reialesa.

Vaig escriure aquest llibre al llarg de quatre anys; a Itàlia, Sud-àfrica, el Canadà, Suïssa, Rússia, Brasil i Maurici. De vegades les paraules fluïen sense esforç, com si m’empenyés una suau brisa d’estiu; d’altres, vaig haver de lluitar per tirar endavant. De vegades em venien ganes de fer onejar la bandera blanca de l’esgotament creatiu. I en altres moments d’aquest procés intensament espiritual era conscient d’una responsabilitat més gran que les meves necessitats, que m’esperonava a continuar.

Escrivint aquest llibre per a tu, he donat tot el que puc donar de mi mateix. Agraeixo sincerament tota la bona gent del planeta que ha estat al meu costat fins a la culminació d’El Club de les 5 de la matinada.

Amb amor i respecte,

Tindrem tota l’eternitat per celebrar les victòries, però només tenim unes hores per obtenir-les, abans no es pongui el sol.

AMY CARMICHAEL

No és mai massa tard per allò que val la pena o, en el meu cas, no és mai massa d’hora per convertir-te en qui vulguis ser... Espero que visquis una vida que t’enorgulleixi. Si trobes que no és així, espero que tinguis la fortalesa de tornar a començar de nou.

F. SCOTT FITZGERALD

I els qui no podien sentir la música prenien per bojos els qui ballaven.

FRIEDRICH NIETZSCHE

1

Una acció perillosa

Una arma de foc seria un mètode massa violent; penjar-se amb una corda, massa antic; i la fulla d’una navalla al canell, massa silenciós. Aleshores es va plantejar aquesta pregunta: «com es pot posar fi amb rapidesa i precisió, amb un mínim de desordre i un màxim d’impacte, a una vida que ha estat magnífica?».

Tan sols feia un any les circumstàncies eren infinitament més esperançadores. L’emprenedora havia estat elogiada àmpliament pel fet de ser una crac en el seu sector empresarial, capdavantera de la societat i filantropa. Tenia gairebé quaranta anys i dirigia l’empresa de tecnologia que havia creat a la seva habitació del campus de la universitat, una empresa que havia assolit un domini de mercat en creixement constant, alhora que ideava productes que els clients li treien de les mans.

Però ara l’estaven atacant per l’esquena i s’havia d’enfrontar a un cop pervers, provocat per la gelosia. Un cop que estava a punt de reduir considerablement la seva part en l’empresa que havia construït al llarg de la seva vida i que l’obligaria a buscar una nova feina.

La crueltat d’aquests esdeveniments inesperats era més del que l’emprenedora podia suportar. Darrere la seva aparença generalment freda, bategava el cor d’una persona atenta, compassiva i profundament afectuosa. Sentia com si la vida l’hagués traït. Sentia que es mereixia molt més.

Va pensar en la possibilitat d’empassar-se un flascó gegant de pastilles per dormir. Seria una manera neta d’acabar. «Em prenc totes les pastilles de cop i passo aquest tràngol de pressa; necessito fugir d’aquest dolor.»

Aleshores va veure una cosa damunt la calaixera de roure de disseny que hi havia a la seva habitació, tota blanca: una entrada per a una conferència d’optimització personal que li havia regalat la seva mare.

Normalment, l’emprenedora es burlava de la gent que anava a aquesta mena d’esdeveniments; els titllava d’alatrencats i pensava que buscaven les respostes en un pseudoguru, mentre que tot el que necessitaven per viure una vida plena i d’èxit ja ho duien a dintre.

Potser era hora de replantejar-se el punt de vista. No hi veia gaire alternatives: o bé anava al seminari per trobar-hi algun tipus de sortida que li salvés la vida, o bé trobava la pau mitjançant una mort ràpida.

2

Una filosofia diària per esdevenir llegendaris

No permetis que se t’apagui el foc, insubstituïble, espurna rere espurna, en els aiguamolls desesperançats del no-del-tot, el no-encara i el no-gens. No deixis que l’heroi que duus dins l’ànima mori enmig d’una frustració solitària, per una vida que et mereixies i no has pogut assolir. Pots aconseguir el món que desitges. Existeix. És real. És possible. És teu.

AYN RAND

Era un orador com n’hi ha pocs. Un personatge veritablement encisador.

En el tram final d’una carrera fabulosa, i amb més de vuitanta anys, se’l reverenciava arreu del món com a gran mestre i inspirador, una llegenda del lideratge i un conseller sincer que ajudava la gent normal i corrent a desenvolupar les seves qualitats més excepcionals.

En una cultura dominada per la volatilitat, la incertesa i la inseguretat, les actuacions del guia atreien un nombre ingent d’éssers humans que anhelaven no només tenir vides singulars plenes de creativitat, productivitat i prosperitat, sinó també existir amb un grau d’humanitat extrem. Persones que, arribada la fi, volien estar convençudes d’haver deixat un llegat valuós i una empremta per a les generacions futures.

L’obra d’aquest home era única. Combinava punts de vista que enfortien el lluitador que tots portem dins amb idees que feien honor al poeta que viu dins el cor. Les seves paraules revelaven a individus normals i corrents com tenir l’èxit més alt en el món dels negocis. I, alhora, ensenyava com recuperar la màgia d’una vida viscuda intensament, per reviure el temor reverencial que sentíem abans que un món dur i fred ens esclavitzés el geni natural a través d’una orgia de complexitat, superficialitat i distracció tecnològica.

Tot i que l’Encisador era alt, la seva edat avançada feia que anés una mica encorbat. Avançava per l’escenari amb passes prudents, però àgils. El vestit gris fosc amb fines ratlles blanques, tallat curosament a mida, li donava un aire elegant. Les ulleres de vidres blavosos li afegien el punt just de modernitat.

—La vida és massa curta per fer jugar els vostres talents en un camp petit —va dir l’Encisador dirigint-se a una sala amb milers de persones—. Vau néixer tant amb l’oportunitat com amb la responsabilitat d’esdevenir llegendaris. Esteu fets per assolir projectes sublims, dissenyats per dur a terme objectius d’una importància extraordinària i construïts per esdevenir una força en favor del bé en aquest minúscul planeta. Teniu la capacitat inherent de recuperar la sobirania sobre la vostra grandesa primigènia, en una civilització que ha esdevingut força incivilitzada. De reconstruir la vostra noblesa, en una comunitat global en què la majoria de la gent compra sabates boniques i objectes cars, però poques vegades inverteix en un jo millor. El vostre lideratge personal requereix (més ben dit, exigeix) que deixeu de ser uns zombis digitals, atrets inexorablement pels aparells digitals, i que reestructureu la vostra vida per conformar un mestratge, exemplificar la decència i renunciar a girar al voltant de vosaltres mateixos, que és el que fa que la bona gent quedi limitada. Les grans dones i homes del món són gent que dona, no gent que pren. Renuncieu a l’engany tan estès segons el qual aquells qui acumulen més són els guanyadors. Per contra, feu una feina que sigui heroica, que sacsegi el mercat, tant per la qualitat de la seva originalitat com per l’ajuda que proporciona. Alhora, us recomano també que creeu una vida privada amb una ètica robusta, rica en bellesa meravellosa i inflexible pel que fa a la protecció de la vostra pau interior. Aquesta, amics meus, és la manera de volar amb els àngels i caminar al costat dels déus.

L’Encisador va fer una pausa. Va aspirar profundament. Cada vegada se li feia més difícil respirar i se sentia un xiulet cada cop que inhalava. Va mirar-se les botes negres i elegants, brillants com les d’un oficial de l’exèrcit.

Els qui seien davant van veure una llàgrima que li lliscava per la cara cansada, que anys enrere havia estat atractiva.

Va continuar mirant a terra. El seu silenci era eixordador. Se’l veia vacil·lant.

Al cap d’uns moments de gran tensió, en què molta gent del públic es movia inquieta al seient, l’Encisador va deixar el micròfon que sostenia amb la mà esquerra. Amb un gest entranyable, es va ficar la mà que li quedava lliure a la butxaca dels pantalons i en va treure un mocador de fil curosament plegat. Es va eixugar la galta.

—Cadascun de vosaltres rep una crida a la vida. Tots i cadascun porteu un instint d’excel·lència dins l’esperit. Ningú d’aquesta sala no ha de quedar-se congelat en la mitjania ni sucumbir a la mediocritat massiva del comportament que s’observa a la societat; un procés que corre paral·lel a la desprofessionalització col·lectiva de l’empresa, que tan clarament es veu a la indústria. La limitació no és res més que una manera de pensar que practica diàriament massa bona gent, fins que creuen que és la realitat. Se’m trenca el cor de veure com tants éssers humans potencialment poderosos es queden atrapats en un relat sobre els motius pels quals no poden ser extraordinaris, professionalment i personalment. Heu de recordar que les vostres excuses són seductores, les vostres pors, mentideres i els vostres dubtes, uns lladres.

Molta gent assentia amb el cap. Alguns van aplaudir. Després, molts més s’hi van afegir.

—Us entenc; de veritat que us entenc —continuà l’Encisador—. Sé que heu passat per temps difícils a la vida. Com tothom. Entenc que potser sentiu que les coses no han sortit com crèieu que sortirien quan éreu infants, plens de foc, desig i admiració. No volíeu que cada dia fos igual, oi que no? Ni tenir una feina que us asfixiés l’ànima. Ni haver de gestionar preocupacions estressants i responsabilitats interminables que us reprimeixen l’originalitat i us roben l’energia. Ni cobejar objectius banals, afamats per la consecució instantània de desigs trivials, sovint esperonats per una tecnologia que us esclavitza, en lloc d’alliberar-vos. No volíeu viure la mateixa setmana milers de vegades, dient que així és la vida. Necessito dir-vos que hi ha massa persones entre nosaltres que moren als trenta anys i les enterren als vuitanta. O sigui, que us comprenc. Esperàveu que les coses fossin diferents. Més interessants. Més emocionants. Més plenes, especials i màgiques.

A l’Encisador li tremolava la veu en dir aquestes darreres paraules. Per un moment, va haver de fer un esforç per respirar. Va arrugar el front amb una mirada de preocupació. Es va asseure en una cadira de color crema que un dels seus ajudants havia col·locat curosament a un costat de l’escenari.

—I sí, també soc conscient que hi ha molta gent en aquesta sala a qui li agrada la vida que viu. El que heu aconseguit és èpic: esteu plenament implicats amb allò que feu, i enriquiu les vostres famílies i comunitats amb una energia gairebé sobrenatural. Ben fet. Felicitats. Però també vosaltres heu viscut períodes en què estàveu perduts en la vall freda i perillosa de la foscor. També vosaltres heu viscut l’esfondrament de la vostra magnificència creativa i de la vostra eminència productiva en un minúscul cercle d’incomoditat, temor i insensibilitat que traïa els castells de mestria i les vostres reserves de valentia. També vosaltres us heu sentit decebuts pels hiverns estèrils d’una vida viscuda setmana rere setmana. A vosaltres també se us han denegat alguns dels somnis més bells de la infància. També us han fet mal persones en qui confiàveu. També heu vist destruïts els vostres ideals. El vostre cor innocent també ha estat devastat i la vostra vida, delmada, com un país arruïnat després de l’ocupació d’ambiciosos invasors forasters.

Regnava un silenci intens a l’enorme sala de conferències.

—Tant se val en quin punt us trobeu en el camí de la vida, però, sisplau, no deixeu que el dolor d’un passat imperfecte obstaculitzi la glòria del vostre fabulós futur. Teniu molt més poder del que segurament us penseu. S’acosten victòries esplèndides i benediccions plenes. I sou exactament al lloc ideal que us permetrà rebre el creixement que necessiteu per dur la vida insòlitament productiva, extremament prodigiosa i excepcionalment influent que us heu guanyat després de passar les proves més dures. Res no va malament en aquest moment, fins i tot si teniu la sensació que tot s’està esfondrant. Si teniu la impressió que en aquests moments la vostra vida és un caos, és simplement perquè les vostres pors són una mica més fortes que la vostra fe. A força de provar-ho, podeu abaixar el volum de veu del vostre jo atemorit i apujar el volum del vostre vessant més triomfador. La veritat és que cada repte que heu viscut, cada persona tòxica amb qui us heu trobat i totes les vicissituds que heu suportat han estat una preparació perfecta per fer de vosaltres la persona que sou ara. Necessitàveu aquestes lliçons per activar els tresors, talents i poders que s’estan despertant en vosaltres. Res no va ser per accident i res no ha estat malaguanyat. No tinc cap dubte que sou exactament allà on heu de ser per començar la vida que heu desitjat més ferventment ; una vida que us pot convertir en creadors d’imperis i en transformadors del món; que potser us permetrà, fins i tot, fer història.

—Tot això sona fàcil, però la realitat és molt més dura! —va cridar un home amb una gorra vermella de beisbol que estava assegut a la cinquena fila. Portava una samarreta grisa i uns texans estripats, dels que es compren ja trencats als centres comercials. Tot i que podia semblar que hi havia una certa manca de respecte en aquella interrupció, el seu to de veu i el llenguatge corporal mostraven una autèntica admiració per l’Encisador.

—Estic d’acord amb tu, ésser humà meravellós —va respondre l’Encisador mentre s’aixecava de la cadira, envaint tots els participants amb el seu encís i amb una veu una mica més potent—. Les idees no valen res si no estan sostingudes en l’aplicació. La més petita acció que posem en pràctica sempre val més que la intenció més ambiciosa. I, si fos fàcil ser una persona increïble, amb una vida llegendària, tothom ho seria. M’entens?

—I tant, col·lega —va respondre l’home de la gorra vermella mentre es fregava el llavi inferior amb el dit.

—La societat ens ha venut una sèrie de falsedats —va continuar l’Encisador—. Per exemple, que el plaer és preferible al fet aterridor, però alhora majestuós, que qualsevol possibilitat requereix treballar molt, reinventar-se contínuament i una dedicació tan profunda com el mar, per abandonar diàriament els ports segurs. Crec que la seducció de la complaença i la vida fàcil és cent vegades més despietada, al capdavall, que una vida en què et dones plenament i en la qual adoptes una actitud invencible davant els teus somnis més esperançadors. Les persones que tenen èxit, influència i felicitat tenen sempre present la regla següent: la veritable qualitat de vida comença allà on acaba la zona de confort.

L’home va assentir amb el cap i el mateix van fer altres persones del públic.

—Des de la infància ens han programat per pensar que avançar per la vida sent fidels als valors del virtuosisme, la ingenuïtat i la decència no hauria de comportar gaire esforç. I, per tant, quan el camí es fa costerut i exigeix una certa dosi de paciència, pensem que hem pres una ruta equivocada —va comentar l’Encisador mentre s’aferrava al braç de la cadira de fusta i tornava a replegar el cos prim al seient—.Hem fomentat una cultura de gent tova, dèbil i delicada que no sap complir promeses, que defuig els compromisos i que abandona les seves aspiracions tan bon punt sorgeix el primer entrebanc.

Aleshores l’orador va sospirar sorollosament i va continuar:

—És bo que les coses costin esforç. La veritable grandesa i la realització de la vostra genialitat inherent haurien de ser un esport difícil. Només les persones prou dedicades a arribar als extrems dels seus límits més elevats podran eixamplar-los. I el sofriment que es produeix al llarg del viatge en què materialitzeu els vostres poders especials, les vostres habilitats més valuoses i les ambicions més estimulants és una de les fonts principals de satisfacció humana. La principal clau per arribar a la felicitat, i a la pau interior, és saber que hem fet tot el que hem pogut per guanyar-nos la recompensa i que hem esmerçat audàcia i esforç per ser el millor possible. Miles Davis, la llegenda del jazz, va fer esforços sobrehumans en el seu camp artístic per explotar plenament el seu magnífic potencial. Miquel Àngel va desenvolupar un art meravellós sacrificant-se fins a l’extrem, tant mentalment com emocionalment, físicament i espiritualment. Rosa Parks, una simple modista amb un gran coratge, va ser víctima d’una brutal humiliació quan la van detenir per no cedir el seient en un autobús en què els negres estaven segregats, i el seu gest va encendre el moviment pels drets civils. Charles Darwin va demostrar la mena de resolució que requereix la virtut estudiant percebes (sí, percebes) durant vuit anys mentre formulava la seva famosa teoria de l’evolució. La majoria de les persones que en el nostre món modern perden una gran part de les seves vides insubstituïbles mirant selfies, veient com esmorzen els amics virtuals o jugant a videojocs violents titllarien de ‘bogeria’ aquesta mena de dedicació que busca assolir l’optimització de l’expertesa.

L’Encisador, mentre recorria la sala amb la mirada com si volgués penetrar en els ulls de cadascun dels assistents.

—Stephen King va treballar com a professor de llengua a secundària i en una bugaderia industrial abans de vendre Carrie, la novel·la que el va fer famós —continuà l’ancià presentador—. I heu de saber que King estava tan desanimat pel rebuig i les negatives que rebia que va llençar a les escombraries el manuscrit que havia escrit a la caravana on vivia i va renunciar a continuar lluitant. La seva dona, la Tabitha, va descobrir l’obra mentre ell era fora, en va espolsar les cendres de cigarreta del damunt, va llegir-la i va assegurar a l’autor que era boníssima. Fou aleshores que King va decidir presentar-la per a la seva publicació. I, així i tot, com a avançament dels drets d’autor va rebre la suma irrisòria de dos mil cinc-cents dòlars.

—És cert això que diu? —va murmurar una dona que seia a prop de l’escenari. Duia un barret verd exuberant, amb una ploma vermella, i semblava satisfeta de ser diferent de la resta.

—I tant! —va dir l’Encisador—. I Vincent van Gogh, que durant la seva vida va pintar nou-cents quadres i va fer més de mil dibuixos, no va ser famós fins després de morir. El seu impuls creador no obeïa a l’afany de ser admirat, sinó a un savi instint de voler descobrir fins a quin extrem podia alliberar el seu poder creatiu, per moltes penúries que hagués de passar. No és mai fàcil arribar a ser llegendari. Però jo preferiria aquest viatge a l’angoixa d’estar atrapat en la mediocritat amb què tants herois en potència conviuen constantment.

L’Encisador va continuar amb decisió:

—Sigui com sigui, us vull dir simplement que el lloc on sentiu el malestar més profund és el mateix on es troben les més grans oportunitats. Les creences que us inquieten, els sentiments que us amenacen, els projectes que us acovardeixen i el desplegament dels vostres talents que es veu frenat per la vostra inseguretat són precisament els objectius que heu d’encarar. Penetreu a fons en aquests llindars de la vostra grandesa com a productors creatius, buscadors de la llibertat personal i facilitadors de possibilitats. I abraceu ràpidament aquestes creences, sentiments i projectes, en lloc d’estructurar la vostra vida d’una manera que els rebutgi. Per recuperar el poder que heu oblidat i la innocència i admiració que vau perdre després de la infància, heu de caminar precisament cap a les coses que us fan por.

De sobte, l’Encisador va començar a tossir, primer discretament, però després violentament, com si l’hagués posseït un dimoni decidit a venjar-se’n.

Als bastidors, un home amb vestit negre i un tall de cabells curt i agressiu va dir alguna cosa pel micròfon discret que duia al coll de la camisa. Els llums van començar a fer pampallugues i després es van atenuar. Algunes persones del públic que estaven assegudes a prop de l’escenari es van aixecar, sense saber massa què fer.

Una dona bellíssima, amb un somriure clos, que duia els cabells perfectament recollits en un monyo i un vestit cenyit negre, amb el coll de puntes blanques, va pujar corrents l’escala metàl·lica per on havia arribat l’Encisador al principi de la xerrada. En una mà duia un telèfon i a l’altra una llibreta gastada. Mentre s’apressava cap a l’orador, se sentia el clic-clac, clic-clac dels seus talons alts i vermells.

Però la dona va arribar massa tard.

L’Encisador es va desplomar com un boxejador vacil·lant, valent però amb poques forces, en l’assalt final d’una carrera gloriosa que hauria d’haver abandonat feia molts anys. El vell presentador jeia a terra sense moure’s. Li sortia un rajolí de sang del tall que s’havia fet al cap en caure. Li havien caigut les ulleres i encara tenia el mocador a la mà. Aquells ulls que tant havien brillat ara estaven tancats.

3

Una trobada inesperada amb un desconegut sorprenent

No visquis com si encara et quedessin mil anys de vida. El destí plana damunt teu. Mentre encara vius, mentre encara ets a la Terra, procura esdevenir una persona realment gran.

MARC AURELI, emperador romà

L’emprenedora havia mentit als companys del seminari, els havia dit que era allà per aprendre les fórmules fabuloses de l’Encisador per assolir una productivitat exponencial i alhora descobrir la neurociència de la mestria personal que ell havia compartit amb dirigents del món dels negocis. Els havia dit que esperava que la metodologia del guru donés un avantatge inigualable a la seva empresa, per fer front a la competència i assolir un predomini indiscutible. Però ja sabeu quina n’era la veritable raó: necessitava recuperar l’esperança i salvar la vida.

L’artista havia anat a la conferència per poder entendre com podia impulsar la seva creativitat i per aprendre a multiplicar les seves capacitats, amb l’objectiu de deixar una empremta sòlida amb la seva pintura.

I el sense sostre s’havia infiltrat a la sala de conferències quan ningú no vigilava.

L’emprenedora i l’artista s’havien assegut l’una al costat de l’altre i no es coneixien d’abans.

—Creus que és mort? —va preguntar ella mentre l’artista es tocava nerviós les rastes estil Bob Marley.

L’emprenedora tenia una cara angulosa i allargada, amb el front solcat d’arrugues i clivelles, com roderes d’un camp acabat de llaurar. Tenia els cabells castanys, tallats en una cabellera curta, pentinada de manera impecable, com per voler demostrar que era una empresària seriosa. Era prima com un corredor de fons i tenia unes cames lleugeres que emergien d’una pràctica faldilla de disseny de color blau. Tenia els ulls tristos a causa de velles ferides que mai no s’havien curat i pel caos que estava infectant la seva estimada empresa.

—No n’estic segur. És vell i ha patit una caiguda forta. Ha sigut bestial; mai no havia vist una cosa així —va dir l’artista visiblement alterat mentre s’estirava una arracada.

—És la primera vegada que vinc a una cosa d’aquestes —va explicar l’emprenedora. Es va quedar asseguda amb els braços encreuats damunt la brusa de color crema amb un llaç negre enorme, lligat a la moda—. Però m’han agradat moltes de les coses que ha dit sobre la productivitat en aquests temps d’aparells que destrueixen els nostres objectius i la nostra capacitat de pensar en profunditat. Les seves paraules m’han fet adonar que he de vigilar més les meves aptituds cognitives —va continuar, parlant amb un to formal. No tenia gaire interès a compartir el tràngol que vivia en aquells moments i estava clar que volia protegir la seva façana de dona de negocis preparada per saltar al nivell següent.

—Sí, és total, increïble —va dir l’artista, que semblava nerviós—. M’ha ajudat moltíssim. No em puc creure el que acaba de passar. És surrealista, no trobes?

Era pintor. Seguia l’activitat de l’Encisador perquè volia impulsar el seu art i millorar la seva vida personal.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X