El Congo. Imaginem-nos una superfície tan gran com Anglaterra, França i Espanya juntes. Imaginem-nos, ara, tota aquesta superfície coberta d’arbres d’entre sis i seixanta metres d’alçada. I, sota els arbres, no res.

* * *

Per què torno a escriure el mateix llibre, la mateixa història? Fa més de seixanta anys que va ser escrit per primera vegada. En el seu moment va fer soroll, el van lloar, li van ploure totes les benediccions.

Ahir, després de molt temps, vaig tornar a llegir-lo. Jo n’era l’autor, i tanmateix no em reconeixia en el noiet que l’havia escrit. Aquelles pàgines havien creuat el temps, tot el meu temps. Però no arribaven fins a mi.

Per què hauria de tornar a explicar la mateixa història, escriure el mateix llibre? Per ella? No ho sé. Potser per alguna cosa encara més gran que ella.

Quan tot es va acabar li vaig fer un poema.

Estimada Amgam

Tu: boira sota terra.

Jo: talp sense ales.

Entre tu i jo: totes les pedres del món.

Massa vist:

    Winchester & Smith & Wesson,

    confitura d’ulls

        i escarabats ofegats

            en una ampolla de xampany.

Mai vist:

    guerres verticals,

    torxes sota la pluja,

        i l’escalfor d’una cafetera

            rere una pell de farina.

És molt dolent, ja ho sé. Però el llibre que s’ajustava al guió era l’altre. Ara ens ho permetrem tot.

* * *

El Congo. Un oceà verd. I, sota els arbres, no res.

1

Aquesta història va començar amb tres enterraments i va acabar amb un cor trencat: el meu. L’estiu de 1914 jo tenia dinou anys i era mig asmàtic, mig pacifista i mig escriptor. Mig asmàtic: tossia la meitat que els malalts però el doble que els sans. Mig pacifista: perquè en realitat jo era massa tou per militar contra les guerres, només estava en contra de participar-hi. Mig escriptor: la paraula escriptor és massa pretensiosa, i fins i tot quan dic «mig escriptor» exagero. Em dedicava a escriure llibres per encàrrec. O sigui, que era un negre literari. (En el món editorial s’anomena «negre» qui escriu llibres que signen els altres.)

Qui se’n recorda, avui en dia, del Doctor Luther Flag? Ningú. I ben oblidat que està. Però abans de la Gran Guerra gaudia d’una certa popularitat. Era un d’aquests escriptors de novel·les barates. Totes les històries del Doctor Flag (mai vaig saber si realment era doctor) tenien l’Àfrica com a escenari i ocupaven vuitanta pàgines exactes.

A la contracoberta sempre hi apareixia la mateixa foto del Doctor Flag: un home amb una espessa mata de cabells blancs i barba rectangular a qui la vida havia guiat en línia recta pel camí de la saviesa. Inclinava el cos sobre una taula on s’estenia un gran mapa del continent negre. Amb el dit assenyalava algun punt ignot, amb l’altra mà sostenia un monocle davant de l’ull dret. La seva mirada insinuava tots els misteris.

Hi havia pocs llocs que oferissin un ventall d’elements narratius tan ampli com l’Àfrica negra. Els massai, els zulus, els rebels bòers. La sabana, la jungla. Elefants, cocodrils, hipopòtams i lleons, exploradors i caçadors. Tot això. Amb tants ingredients, tan suggeridors, i una imaginació desperta era relativament senzill escriure un grapat d’històries fàcils. Però el Doctor Flag s’havia convertit en l’autor més prolífic de les lletres angleses. Feia vint anys que publicava tres novel·les a la setmana. Si cadascuna tenia les vuitanta pàgines de rigor, això volia dir que cada set dies escrivia dues-centes quaranta pàgines. Una mitjana, si no em fallen els càlculs, de 34,2 pàgines diàries. I ningú pot escriure 34,2 pàgines cada dia durant vint anys seguits. Ningú.

En aquella època vaig conèixer un tal Frank Strub. Strub feia de negre del Doctor Luther Flag. Va ser ell qui em va oferir la feina. Com que el Doctor Flag li pagava a tant el foli, a ell el que l’interessava era redactar el màxim nombre possible de pàgines al dia. Strub estava casat, tenia tres fills, i tres fills són un gran al·licient per fer hores extra. Però tot té un límit. Després d’una temporada a sou del Doctor Flag, Strub estava a punt de patir un col·lapse nerviós.

Tot i que feia poc que ens coneixíem, Strub era d’aquests homes amb qui s’intima fàcilment. Un dia em va convidar a dinar en un restaurant barat del nord de Londres ple de soroll i de proletaris. Hi havia tanta gent que els coberts els agafàvem amb els braços enganxats al coll, com les ales de les gallines al galliner. El soroll reverberava i per entendre’ns, encara que fóssim l’un enfront de l’altre, ens calia parlar amb veu de pregoner:

–Mira, Tommy –va dir Strub després de les postres–, si continuo així m’hauran de tancar en un sanatori. Però el vell Flag m’exigeix una quota de pàgines setmanals. Si no compleixo em despatxarà. És la seva tàctica. Explota el negre fins que el rebenta i després se’n busca un altre. No puc perdre la feina, Tommy, tinc tres fills.

–Carai, Frank –m’hi vaig solidaritzar–: és terrible.

–He pensat que podries ajudar-me. Et pagaré una mica menys del que ell em paga a mi. Jo em guanyaré una petita comissió per les pàgines que tu escriguis, és veritat. Però fes-te càrrec que tinc tres fills. A més, ets molt tendre, no tens cap experiència literària. M’arrisco.

Vaig dubtar una mica. Ell volia enllestir-ho ràpidament:

–No t’amoïnis –va dir–, només hauràs de seguir els guions literaris del vell Flag. I recorda: vuitanta pàgines, ni una més ni una menys. És una exigència de la impremta. Vols el teu primer guió? –em va preguntar fent-me l’ullet–: Sí, és clar que el vols, et mors de ganes d’escriure’l. Doncs té.

I em va donar un parell de folis mecanografiats. Encara s’eixugava els llavis amb el tovalló i ja s’havia posat dret:

–Cambrer! Aquest noi paga el compte. –I girant-se cap a mi: –No et fa res, oi, Tommy? Ben mirat, t’he aconseguit una bona feina. Més que una feina: l’ocasió d’entrar al Parnàs. Me’n vaig. Avui encara no he acabat la meva quota de pàgines.

–Per quan ha d’estar escrit? –vaig demanar.

Strub va riure:

–Per quan? Per ahir. Afanya’t.

Un cop a casa em vaig llegir aquells folis. Hauria dit que Flag tenia pressa fins i tot per redactar els seus guions. Eren unes pàgines mecanoscrites a corre-cuita i de qualsevol manera. El guió es titulava Pandora al Congo. Va ser el meu primer contacte amb la indústria literària. Suposo que per això encara el conservo. Vet aquí.

PANDORA AL CONGO

CAPÍTOL 1:

–Faci el retrat d’un Jove Pastor Església Angli­cana.

–Protagonista és cridat a acompanyar uns Pares Superiors de retorn a la seva missió africana.

[Recordi que el protagonista SEMPRE ha de ser JOVE i atractiu, i per descriure la JOVENTUT i la bellesa necessitem adjectius. Vostè ignora totalment l’art d’adjectivar, ja ho sé. Però començo a pensar que la seva intel·ligència, extraordinàriament limitada, fins i tot desconeix els conceptes de JOVENTUT i BELLESA]

SUBTOTAL capítol 1: 5 pàgines

CAPÍTOL 2:

–Batalla espiritual a la Missió, Protagonista nota que la seva Fe trontolla un cop és a l’Àfrica pel contacte amb les misèries del paganisme. I és que el continent negre pot convertir-se fàcilment en una Caixa de Pandora, de la qual surten monstres i fantasmes interiors un cop l’obrim. (( Entén ara el motiu del títol??))

­–Protagonista s’interna a la Selva per reflexionar. Un Lleó vol Devorar-lo. Protagonista Domestica Lleó, a qui Bateja simba.

–Protagonista i SIMBA (recordi, el Lleó domesticat) continuen passejant plegats selva endins. Es perden. Descobreixen un Castrum Romà!!!

(Nota: «Castrum» és un campament militar romà. No és que dubti de la seva cultura general. Si explicito el significat de «Castrum» és perquè dubto de la seva capacitat de trobar al diccionari qualsevol paraula de més d’una síl·laba.)

–el castrum selvàtic està habitat per les restes d’una legió romana extraviada el segle i abans de Crist quan buscaven les fonts del Nil. La colònia ha anat disminuint i ara només queden dos legionaris modèlics molt rossos i molt militars.

(Òbviament NO tenim cap explicació plausible per justificar que uns legionaris romans s’hagin pogut perpetuar genèticament enmig d’una selva i sense suport de cap matriu femenina. Bé, aquest és el típic incident narratiu on no hi ha més remei que recórrer a la teoria de les espores).

–els dos legionaris romans mantenen una guerra indecisa amb tribus de pigmeus del voltant extremament bel·licoses antropòfagues i reductores de caps.

SUBTOTAL capítol 2: 25 pàgines

CAPÍTOL 3:

–Protagonista no sap si fer conèixer la bona nova divina als dos legionaris (que la ignoren perquè els seus avantpassats van sortir de l’imperi romà el segle i abans de Crist, recordi). Com que no sap si ell ha perdut la fe, li sembla contradictori evangelitzar els legionaris.

[Entén aquesta subtilesa espiritual??????? Espero que sí.]

SUBTOTAL capítol 3: 5 pàgines

CAPÍTOL 4:

–Gran batalla entre horda de pigmeus antropòfags que assalta el castrum i legionaris romans que el defensen. Protagonista participa activament en la defensa, Simba també.

–Protagonista fa experiment científic amb 2 pigmeus capturats durant la batalla. Els trepana i vivisecciona en públic, i demostra que no pertanyen al gènere humà, a diferència dels legionaris, que com ja he dit són rossos i parlen llatí.

–Abans no m’he recordat de dir-li que els dos legionaris emparaven una princesa bantu que era molt bonica però negra i que també havia arribat al castrum perduda. Els dos germans se l’estimen molt, però com que són molt castos no l’han tocat mai. (remarqui això.) El nostre heroi també se n’enamora. Gran pugna interior entre el desig libidinós i el desig de santedat.

SUBTOTAL capítol 4: 15 pàgines

CAPÍTOL 5:

–Hi ha un nou atac dels pigmeus, aquesta vegada en massa. Milions de pigmeus assalten el castrum i exterminen els dos legionaris, tot i una heroica resistència. El protagonista no el maten, és clar, perquè s’acabaria la no­vel·la. Només el capturen. Simba és ferit en una pota. Davant de la catàstrofe el protagonista l’obliga a fugir, a despit de la resistència del fidel Simba, que es nega a abandonar el seu amo. Tot i així, al final Simba li fa cas i s’interna a la selva. Abans de tornar a la seva ciutat arborícola els Pigmeus passen la nit al castrum. El protagonista i la princesa són lligats en estaques paral·leles. La princesa confessa al nostre home que està perdudament enamorada d’ell!!!! Però els lligams impedeixen que el nostre home sucumbeixi a les passions de la carn. [[[ Si plantegem l’escena d’aquesta manera tan hàbil s’evita que en el relat apareguin escenes de pecat, sempre incòmodes. Jutgi la meva habilitat narrativa! Això, senyor, té un nom que vostè desconeix en qualsevol de les seves variants: t-a-l-e-n-t ]]]

–Pigmeus s’enduen el protagonista com a trofeu. La princesa bantu es queda al castrum amb un petit destacament de pigmeus encarregats de negociar la seva venda a comerciants d’esclaus àrabs. Un cop el protagonista arriba a la ciutat arborícola dels pigmeus es convoca una gran festa. (Viuen en cabanes construïdes entre les branques dels arbres, retrati’ls com micos amb certa intel·ligència manual.) Horrorós espectacle nocturn. Pigmeus preparen l’olla on bulliran el protagonista. Pigmeus beuen sang en els cranis dels legionaris morts en combat. Bacanal: milions de pigmeus ballant i fornicant pertot arreu com un núvol de mosquits. [Bacanal, en efecte, però moderi les descripcions eròtiques. D’un degenerat com vostè pot esperar-se qualsevol cosa].

SUBTOTAL capítol 5: 10 pàgines

CAPÍTOL 6:

–Al matí pigmeus volen bullir i devorar el nostre home. Protagonista els adverteix que si ho intenten «apagarà el Sol». (És, naturalment, un eclipsi que figura en el calendari astronòmic.) Gran terror dels pigmeus quan el sol s’amaga. Simba, que l’ha anat a buscar fidelment tot i ferit, ataca els pigmeus amb molta ferocitat i hi afegeix confusió!

–protagonista i simba fugen.

SUBTOTAL capítol 6: 15 pàgines

CAPÍTOL 7:

–Protagonista i Simba liquiden amb facilitat insultant els pocs pigmeus que s’havien quedat al castrum romà custodiant la presonera. Alliberament apoteòsic de la princesa.

–Els esdeveniments han fet que Protagonista recuperi la fe en Déu. Gran decepció de la princesa quan el protagonista refusa oferta de matrimoni (exposi algun motiu raonable, el que vulgui, però que no es casin. Les negrotes no es casen amb anglesos. I els amors fracassats són literàriament més rendibles, recordi-ho sempre). Princesa bantu, Simba i protagonista tornen a Anglaterra. També s’endú un pigmeu particularment petit, és a dir, un pigmeu afectat de nanisme, com a mostra científica.

–Princesa bantu és molt feliç al convent. lleó Simba és molt feliç al zoo. pigmeu nan és molt feliç al zoo. protagonista els visita periòdicament i manté una amistat inexpressable amb tots tres.

Tota aquesta aventura el protagonista la recorda moltíssims anys després, quan ja s’ha convertit en l’arquebisbe de Canterbury i és molt reputat dins del món religiós.

SUBTOTAL capítol 7: 5 pàgines

TOTAL LLIBRE: 80 pàgines

FI de PANDORA AL CONGO

NO ES DESVIÏ DEL GUIÓ!

NO ESTALVIÏ ADJECTIUS!!

NO OBLIDI ELS TERMINIS DE LLIURAMENT!!!

Quan recordo els dies següents em faig creus de la meva candidesa. Era molt jove. I el fet de publicar m’infonia una mena de temor re­verencial. Que jo no signés el llibre, o que fossin llibres amb coberta de paper, tenia poca importància. Si el llibre no agradava al Doctor Flag, els damnificats serien Frank Strub i els seus tres fills. I jo no volia que les meves vel·leïtats literàries perjudiquessin una família pobra.

Pel que fa a l’argument, m’estalviaré els comentaris. Pandora al Congo era la típica porqueria del Doctor Luther Flag. Però ja he dit que es tractava del meu primer llibre, bo o dolent, i estava disposat a escarrassar-m’hi. Volia documentar-me a consciència i em vaig tancar en una biblioteca pública. El tercer dia d’estudi havia arribat a poques conclusions però irrefutables:

1. els pigmeus no eren antropòfags,

2. a la selva no hi havia lleons,

3. en què dimonis consistia la Teoria de les Espores?

En nom de la fantasia, i amb unes llicències literàries molt elàstiques, podia admetre que el protagonista domestiqués un lleó. O que una legió romana sencera es despistés Nil avall. Pel que feia als pigmeus, mai m’havia plantejat la qüestió de si pertanyien al gènere humà. El pitjor de tot era que els testimonis etnogràfics coincidien a descriure’ls com la comunitat humana més afable i anarquista de l’univers. Com se suposava que podien construir un imperi? Els pigmeus de Flag, doncs, no existien. I sense hordes de pigmeus caníbals no hi havia llibre. Però jo no m’atrevia a alterar un guió literari del mateix Luther Flag. Així que aquell mateix vespre vaig visitar Frank per exposar-li el problema.

Era molt tard i ja em penedia d’haver fet sonar la campaneta quan es va obrir la porta. Frank em va rebre en samarreta i calçotets, aquells calçotets tan ridículs que dúiem tots abans de la Gran Guerra. Al principi va somriure. Però quan va saber el motiu de la visita li va canviar la cara:

–Jo creia que venies a lliurar-me la novel·la, acabada i ben polida! –va dir des del llindar.

–És que a la selva no hi ha lleons, Frank... –vaig fer jo, tímidament.

–Lleons? Quins lleons? Naturalment que hi ha lleons, a la selva! Si el Doctor Flag diu que a la selva hi ha lleons és que n’hi ha! I punt! Si una legió romana no és capaç de trobar el camí de tornada, per què no es pot perdre una merda de lleó? O és que tenen brúixola, els lleons?

–Però Frank, els pigmeus no són caníbals...

–I a qui dimoni li importa que els pigmeus siguin caníbals o vegetarians! –em va tallar–. T’has tornat boig, Tommy? Vols que en Flag em pengi? És capaç de dur-me als tribunals. Podria acusar-me de qualsevol cosa, si s’ho proposés. Fins i tot de plagi.

Rere una finestra de la casa es va encendre un llum. Frank ho va veure i encara es va exaltar més:

–Mira què m’has obligat a fer! Els nens s’han despertat. Vols que hagin de dormir sota un pont? És això, Tommy? Vols provocar la ruïna d’una família sencera?

–No, Frank, és clar que no...

–Doncs torna a casa i escriu la punyetera no­vel·leta! Tres dies més, Tommy, tres dies i la vull aquí, mecanografiada i per triplicat. I ara vés-te’n! Fes servir paper carbó nou o no es llegirà res.

Abans de tancar la porta va abaixar la veu. Però ara, més de seixanta anys després, encara puc sentir-lo:

–Qui t’has cregut que ets, Tommy? Un científic? Un filòsof? Ara ets un escriptor, Tommy, un escriptor de merda.

Què vaig fer? Doncs vaig tornar a casa i vaig escriure Pandora al Congo en tres dies i dues nits. Strub no m’havia deixat ni que li preguntés en què consistia la Teoria de les Espores.

* * *

Al principi he dit que aquesta història va comen­çar amb tres enterraments, i els morts encara no han sortit per enlloc. Però és que aquesta història encara no ha començat. Tot això només ho explico per situar la meva feina en el seu lloc just. En altres pa­raules: si algú es pensava que treballar de negre literari tenia algun encant espero haver-lo desencantat.

Després de Pandora al Congo van venir moltes novel·letes similars. Totes eren tan abominables com aquella, o més. Ja ho sé, costa de creure, però sí: podien ser pitjors.

L’estructura sempre era la mateixa. Patriòtica fins al deliri: els exploradors britànics eren gloriosos; els francesos, pedants; els italians, amanerats; els portuguesos, troglodites. Bíblicament militarista: la gran majoria dels protagonistes o eren missioners o eren militars, de vegades totes dues coses alhora: capellans castrenses. I d’un racisme reac­cio- nari fins i tot per a l’època. Tots els personatges africans responien a dues categories: els nobles salvatges i els salvatges caníbals. Els primers podien aspirar a ser criats submisos, amb una intel·ligència que mai superava la d’una criatura de vuit anys. Els altres prefereixo oblidar-los.

Pel que feia als meus ingressos, no tenia queixes. És cert que Frank em pagava poc, molt poc. El vell Flag explotava descaradament Frank. I com que jo feia de negre d’un negre, havia d’assumir una doble explotació. No discutia que Frank s’endugués una part dels meus teòrics beneficis. Si no, quin sentit tenia que demanés els meus serveis? D’altra banda, jo podia entendre la situació d’un pare de família nombrosa.

Però un dia Frank no va presentar-se a la nostra cita. Acostumàvem a reunir-nos en un petit pub on intercanviàvem el material. Jo li lliurava la no­vel·leta que havia escrit i ell el guió de la següent. A tots dos ens interessava ser puntuals, així que després de tres quarts d’hora d’espera em sentia confús. Només una causa de força major podia explicar l’absència de Frank. Vaig pensar que devia estar malalt, o que devia tenir algun fill amb varicel·la, o tots tres alhora, vés a saber. Finalment vaig decidir anar a casa seva.

La dona que em va obrir era negra. Em va sorprendre que Frank estigués casat amb una negra. El 1914 les parelles mixtes eren raríssimes, però vaig pensar que la seva afició per l’Àfrica potser havia començat amb aquell matrimoni. La dona estava feta un feix de nervis, i només va dir:

–És amic d’en Frank? Passi, si us plau!

Em va dur al dormitori a corre-cuita i va assenyalar el llit.

Certament, Frank no s’havia presentat per una causa de força major: era mort. Tenia un ull obert i l’altre tancat, com si fes l’ullet a l’eternitat. Ja he dit que Frank no figurava entre el meu cercle d’amics íntims, ni de bon tros. Però tothom es commou davant d’una cosa així.

–Oh, senyora Strub! L’acompanyo en el sentiment! –em vaig exclamar, abraçant-la fraternalment–. Si necessita alguna ajuda, per a vostè o els seus tres fills, no dubti a demanar-me el que sigui; el que sigui, de debò. Pobre Frank! Pobra canalla!

Però la dona arronsava les celles, i de seguida vaig notar que les meves paraules desafinaven.

–Quins fills? –va dir la dona negra–. Que jo sàpiga en Frank no té fills, és solter. –I tot seguit es va cor­regir: –Era solter.

Jo no entenia res. Vaig fer una passa enrere.

–Solter? I amb qui parlo, doncs?

–Teníem un acord. La nit del dijous dormíem junts. Avui m’he despertat i era mort –tot això ho va dir evitant els meus ulls. De sobte va adquirir un to més vivaç: –Em sembla que el conec. Vostè no és el jove que un vespre va trucar a la porta? El vaig veure per la finestra.

A aquelles altures gairebé tota la producció literària de Luther Flag era cosa meva. Havia per­fec­cionat el sistema i era capaç d’escriure les tres novel·letes setmanals. De fet, moltes vegades les co­mençava abans de rebre els guions i tot. Frank es limitava a corregir la puntuació (sempre he estat molt dolent amb els punts i les comes, i sobretot amb el punt i coma), a rectificar aquells paràgrafs on els protagonistes eren poc patriòtics i a censurar aquells altres on els negres eren massa intel·ligents.

Desorientat, vaig seure en una cadira amb el barret a les mans. Em mirava el llit i pensava moltes coses, o potser no pensava res. Ja no me’n recordo. Fa més de seixanta anys que Frank Strub va morir.

–Quin gran escriptor perd el món! –va dir la dona, ara més compungida.

–Sí, un gran escriptor... –vaig dir jo amb la veu buida.

–Coneix el Doctor Flag? –em va preguntar, ara més alegre. Realment tenia un caràcter voluble.

–En tinc alguna referència, sí –vaig dir jo, sense escoltar-la gaire.

–Vol saber una cosa? Doncs resulta que el Doctor Flag no escriu els seus llibres!

I va riure, encara més alegre.

–De debò? –vaig dir.

–Sí. Però sap què és el més graciós de tot?

–Deixi que ho endevini: en Frank escrivia les novel·les del Doctor Flag.

–No! Això és graciós, però és graciós i prou. El més divertit és que el Doctor Flag creu que les escriu el senyor Spencer!

Vaig fer un bot:

–I qui és el senyor Spencer?

–El senyor que passa els guions literaris a en Frank. El senyor Spencer feia de negre del Doctor Flag fins que un dia va proposar a en Frank que les escrivís ell, les novel·les. Des d’aquell dia l’Spencer es va limitar a passar els guions del Doctor Flag al pobre Frank.

Altra vegada va tornar a caure en la melangia:

–Pobre Frank. Un guió el pot fer qualsevol. El que compta és escriure la novel·la, oi que sí? –I més indignada: –L’Spencer tenia molta barra! No em cansava mai de dir-l’hi, al pobre Frank...

Vaig exigir-li que em donés l’adreça del tal Spencer. Em vaig posar el barret, ella va veure que me n’anava i va assenyalar el llit:

–I ara? Què faig amb en Frank? Ha dit que m’ajudaria, oi?

Però jo vaig pensar en totes les comissions que Frank Strub s’havia embutxacat a costa meva, simplement fent d’intermediari entre el tal Spencer i jo, i vaig dir:

–Crec, senyoreta, que ja l’he ajudat prou.

La dona em va retenir un moment pel colze. Potser havia entès qui era jo i què hi feia allà. En el to d’algú que confirma una sospita em va dir:

–Vostè és escriptor, oi que sí?

No sé per què, però em vaig sentir com un delinqüent descobert in fraganti.

–Sí, i vostè una puta –vaig dir.

Les dues acusacions s’havien equilibrat i me’n vaig anar. A casa del senyor Spencer, és clar. Estava segur que el tal Spencer seria el primer interessat que substituís Frank Strub. Ben mirat, només havíem de convertir en oficial una relació de fet. Jo esperava, naturalment, que un cop alliberat del recàr­rec que significava la mediació de Strub els meus ingressos augmen­tessin.

A casa de Spencer no hi havia ningú. Un veí que es recolzava a la barana de ferro que separava els dos jardinets que precedien l’entrada em va veure. Em va assenyalar amb el dit i va dir:

–Ve a donar el condol a la família Spencer? Afa­nyi’s! Fa deu minuts que la comitiva fúnebre ha sortit cap al cementiri.

No m’ho podia creure: el tal Spencer també era mort! El veí me’n va explicar els detalls: aquell mateix matí l’havia aixafat un tramvia. Les rodes havien partit el cos en dues meitats, com una guillotina motoritzada.

Què podia fer? Vaig anar al cementiri, no hi perdia res. La meva esperança era trobar-hi algú que conegués el negoci de Spencer, poder explicar-li qui era i que em recomanés a Flag. La veritat és que no estava gens segur de què hi anava a fer. Però hi vaig anar.

No em va costar gaire localitzar el funeral de Spencer. Entre les làpides que sobresortien de la gespa, hi vaig veure una rotllana de gent congregada al voltant d’un pastor que llegia la Bíblia i mencionava el nom del traspassat. Un home gras, de galtes vermelles i coll curt, es mantenia en l’última fila dels assistents. Era tan baixet que per veure alguna cosa havia de fer un saltiró de tant en tant, elevant-se per sobre dels caps dels assistents que tenia al davant. Vaig apropar-m’hi.

–Quina desgràcia, quin accident tan estúpid –li vaig xiuxiuejar per tal d’encetar una conversa–. La mort sega els peus dels millors.

L’home va girar el seu coll curt:

–L’Spencer bona persona? L’Spencer era un malparit. Jo sóc aquí per cobrar un deute. –Sorprenentment es va posar a riure en veu baixa: –Diuen que els embalsamadors han tingut molts problemes.

–Problemes?

–Sí. L’Spencer no ha estat l’única víctima del tramvia. Les rodes han tallat dos homes per la cintura, l’Spencer i un altre. Com que duien pantalons molt semblants, ara no saben si l’enterren amb les seves cames o amb les de l’altre.

Va haver de tapar-se la boca amb la mà per contenir el riure. Jo vaig pensar en veu alta:

–Quina coincidència...

–No tanta. Podria dir-se que ha estat un accident laboral. L’Spencer era escriptor, l’altre home li passava les instruccions per escriure un dels seus llibres.

–El guió literari?

–Sí, bé, com es digui. Guió, instruccions, manual, a qui li importa? Es van distreure un moment i tururut viola. Així és la vida.

–I vostè com sap tot això?

–Perquè ell mateix m’ho va explicar. Li vaig fer un préstec amb la promesa que me’l tornaria el mes següent amb interessos, quan hagués cobrat els tres llibres que estava escrivint. Imagini’s! Escrivia tres llibres alhora! Però per escriure’ls necessitava un manual d’instruccions.

–I com és que sap tants detalls de l’accident?

–Perquè hi era. Feia setmanes que el seguia per cobrar el deute, coneixia tots els aspectes de la seva vida. L’Spencer i l’altre s’acomiadaven després d’haver-se intercanviat els papers de costum. Vaig veure com el tramvia els partia en dos trossos. Quatre trossos, per ser exactes. –Va arrufar les celles: –Però jo he de cobrar un deute i juro per Déu que el cobraré...

Vaig tenir una revelació. Vaig prémer la màniga de l’home gras tan fort que em va mirar com si temés que l’agredís:

–I qui era l’altre mort? –vaig exclamar-me–. El Doctor Flag?

–El Doctor Luther Flag? I ara! És clar que no! –va dir l’home–. El Doctor Flag és un gran escriptor. Per l’amor de Déu! Jo no sé què dimoni es­crivia l’Spencer, però si hagués escrit tan bé com el Doctor Flag no tindria deutes. –Se’m va apropar una mica més: –Vostè coneix l’obra del Doctor Flag?

Jo mirava els núvols, pensant en veu alta:

–Així doncs, si l’altre mort no és en Flag, qui deu ser?

–Tinc la col·lecció completa de les obres del Doctor Flag. Tota menys un número de l’abril del 1899 que està exhaurit. Vostè no el deu tenir, per casualitat? Pagaria un preu raonable. –I va comen­çar: –Un regiment espanyol de Cuba és enviat a perseguir un vaixell d’esclaus amotinats. Els negres s’han apoderat de la nau i tornen a l’Àfrica. Però el regiment espanyol persevera i els segueix fins a l’interior de la jungla. Allà hi ha una gran batalla campal entre la tribu de negres i el regiment espanyol.

Vaig arribar a l’única conclusió que podia arribar: que Spencer no era res més que un altre Frank Strub. Spencer només rebia els guions, que acte seguit lliurava a Frank, i Frank a mi. Per tant, per sobre de Spencer encara hi havia un altre home. Un home que rebia els guions directament de Flag, guions que cedia a Spencer, Spencer a Frank i Frank a mi. I aquest home també era mort. Sota les rodes del mateix tramvia que Spencer.

–Enmig del combat arriba un missioner anglès, que comunica a uns i altres que Cuba ha estat alliberada pels americans i s’ha abolit l’esclavatge. La batalla és absurda!

Aquell individu s’estava convertint en un borinot. No em deixava pensar:

–Però de quina punyeta de regiment em parla? –vaig remugar–. D’on surt aquesta guerra entre tribus de l’Àfrica i espanyols de Cuba?

–És l’argument de la novel·la que em falta. El recorda? Si el recorda és que l’ha llegit, i si l’ha llegit potser la conservi. Admeto ofertes. Deu xílings? Puc negociar-ne el preu.

Allà no hi tenia res a fer. Me’n vaig anar amb el cap cot i cavil·lant. Em sentia derrotat, tot i que no sabia ben bé per qui.

Estava a punt de sortir del cementiri quan em vaig creuar amb un altre enterrament. Tots els funerals són iguals. Un cercle de gent plorosa; un pastor que lamenta la mort i lloa el difunt. No em volia aturar, però vaig sentir la paraula tramvia i la paraula ac­cident.

Era l’altra víctima, és clar. O sigui: el tercer i últim individu que s’interposava entre Flag i jo. I entre els que presenciaven la cerimònia, a primera fila, hi havia un home amb els cabells més blancs que la neu.

A la foto de les contracobertes no s’apreciava aquell nas vermell solcat per finíssimes venes violetes. Ni que coixejava del peu dret. Però era ell. Indubtablement era el Doctor Luther Flag. Havia acudit a l’enterrament del seu negre. El seu capatàs de negres, si som exactes.

De sobte vaig recordar els guions, o més ben dit, les notes afegides. I he de dir que les notes de Pandora al Congo eren extraordinàriament amables. En alguns guions havia arribat a qualificar el seu negre de lepra literària, genocida d’adjectius o gitano analfabet. Vaig pensar també que, encara que ell no ho sabés, el negre a qui havia dirigit els escarnis dels últims guions era jo mateix. No coneixia personalment Flag, però podia estar prou segur que no passaria a la història com l’Abraham Lincoln dels negres literaris.

Vaig esperar que la cerimònia s’acabés per apropar-m’hi. Quan la gent ja es dispersava vaig anar cap a ell. Em va mirar malament des d’un bon principi. Jo vaig oferir-li la mà. Les seves descansaven sobre un bastó de pom blanc. No tenia cap intenció d’encaixar. Es mirava la meva mà valorant les possibilitats que li contagiés alguna infecció dèrmica. Totes les seves sospites s’amagaven rere una veu dolça que parlava com si ens separés una gran dis­tància:

–Tinc l’honor de coneixe’l, jove?

–D’una manera indirecta, senyor –vaig dir alegrement–: sóc el negre del negre del negre del seu negre.

Va ser un greu error. Flag no va adonar-se que teníem interessos comuns, que només m’estava presentant voluntari per reemplaçar els caiguts en combat. Al voltant nostre encara hi quedava gent. Flag devia pensar que potser m’ha­vien sentit i que les meves paraules qüestionaven el seu honor. O potser era de natural irascible. O potser ni tan sols estava al corrent de tota la indústria delegada que la seva obra havia generat, l’última baula de la qual era la meva humil persona. La qüestió és que va obrir la boca a mitges, indecís. Sota la barbeta de l’home s’estenia una generosa papada que va inflar-se com la d’un pelicà que acaba d’endrapar una tonyina. Les galtes se li van tornar de color carabassa, el nas va envermellir encara més. I quan tota la cara li bullia com un tub de laboratori, quan l’efervescència de colors feia témer que el crani li explotaria, en aquell moment va vomitar:

–Jo a vostè ni el conec ni tinc cap interès a coneixe’l! I si tingués vint anys menys el reptaria a un duel a cops de sabre!

Va alçar el seu bastó de caoba amb tota la intenció d’obrir-me el cap. Quan estava a punt de caure’m al damunt, per instint, vaig atrapar el bastó per l’altre extrem. El vell Flag va oblidar-se momentàniament de la noble causa d’assassinar-me. Ara lluitàvem per la propietat del bastó, cadascú estirant per una punta. Semblàvem dues criatures jugant a estirar la corda. I va ser així com va iniciar-se una vil re­nyina.

–Deixi estar el meu bastó! –deia ell–. Deixi’l estar!

–Però si és vostè, que m’està atacant! –volia aplacar-lo jo.

–Fora d’aquí! Vostè és un xantatgista àrab! Un corb fariseu! Un escarabat sense ales! Deixi estar el meu bastó!

Quina escena més penosa. Però aquells insults van desbordar els dics de la meva tolerància. Jo era un arquitecte amb sou d’escura-xemeneies. I Flag, la causa de les meves penúries. S’emparava rere un nom aconseguit a costa de la feina d’innombrables negres literaris, tots tan anònims i tan mal pagats com jo. I aquell apòstol d’una literatura de claveguera es permetia abocar damunt meu més greuges dels que havien patit els savis de Sió. Vaig contraatacar amb una estrebada encara més forta:

–I vostè és un vell cràpula, un miserable escanyapobres, un impostor faraònic!

–Com s’atreveix a infamar-me! –va replicar, estirant encara més fort–. La meva obra ha inspirat vint-i-cinc promocions d’oficials britànics!

–Potser per això els zulus van massacrar l’exèrcit anglès a Isaldwhana! I els sudanesos a Khartum! I els bòers a Sud-àfrica! Ara m’explico tots els nostres desastres d’ultramar!

–Deixi anar el meu bastó! És un regal personal de l’emperador del Monomotapa! Fora d’aquí, sicari oportunista!

–Sicari oportunista? Jo? Doncs vostè és un ambaixador del mal gust literari! I un proxeneta de les lletres! Aquí té el seu fumut bastó! Ja se’l pot quedar!

Vaig limitar-me a obrir les mans. Però a causa de la força acumulada Flag va caure de cul i va rodolar per terra. Semblava una tortuga panxa enlaire. Ja no tenia edat per a aquells esforços. A terra, Flag esbufegava com un peix fora de l’aigua. Va rebre ajuda d’immediat. En sentir els nostres escarafalls, els assistents a la cerimònia, que ja es disgregaven, s’havien tornat a congregar per seguir de prop la baralla. Un admirador intentava alçar-lo pel colze, una dona va ajupir-se i li eixugava el front amb un mocador. Tots els presents eren, no cal dir-ho, partidaris de Flag.

Aquella multitud m’escridassava com si fos un criminal pujant al patíbul. Em vaig sentir com­pletament fora de lloc. Era molt jove, i la joventut és l’estat d’ànim més susceptible a les injustícies. Però què podia fer? Tothom abominava de mi i res del que al·legués milloraria les coses. Em no­tava a les galtes una escalfor de forn, devia tenir les orelles vermelles com pebrots. Em vaig planxar els pantalons amb les mans tan dignament com vaig poder, vaig recollir el meu barret i em vaig retirar.

Seixanta anys després em vénen ganes de riure: Flag, el cementiri, l’òpera bufa en què s’havia convertit tot. I tanmateix, en aquells moments, mentre creuava la gespa del cementiri, no hi veia cap gràcia. Jo era una mena d’olla a l’interior de la qual bullia tota la indignació humana. Però no m’havia allu­nyat ni vint passes quan algú em va dir:

–Perdoni. Això és seu.

Al principi no li vaig fer gaire cas. Era un d’aquells homes on no hi destaca res, radicalment insípid. Vestia amb una elegància discreta i semblava que ja hagués nascut calb; era una calvície total, perfecta com una lluna plena. Les faccions de la cara, molt netes, recordaven els retrats del jove Nietzsche. Però allò era tot. Allò i un petit bigoti sota el nas, prim com una patilla.

Em devia haver seguit, perquè m’oferia un paquet de folis relligats amb cordills. Ja ni recordava que aquella jornada infausta havia començat per culpa de Flag. Vaig parar les mans atordit i per inèrcia, perquè l’escrit ja no m’importava gens. L’ho­me somreia:

–Ha pujat alguna vegada en un automòbil? Puc acompanyar-lo on vulgui.

No, encara no havia pujat mai en cap cotxe me­cànic. I les emocions del dia em feien molt sensible a qualsevol ajuda, per inesperada que fos. Jo era un d’aquells a qui els sentiments enemics deixen muts. Vaig seure al costat del conductor encara sense badar boca. Tenia la gola seca. L’home va treure una petaqueta de whisky de la guantera. Vaig fer-ne un glop.

L’hi vaig explicar tot. Les meves relacions amb Frank Strub. Les ridícules històries que escrivia. La ignominiosa explotació que patia. La cadena de despropòsits que culminava en mi. A cada glop de la peta­ca encetava un tema nou. Però quan tot el fum havia sortit de l’olla vaig asserenar-me una mica. Què hi feia jo allà, a dins d’un automòbil, explicant la meva vida a un perfecte desconegut?

Em vaig fixar en les mans que guiaven el volant. Ningú pot dissimular l’edat de les mans. I el meu bon samarità era més jove del que aparentava. Tenia unes ungles roses com flamencs que s’ensorraven fondament a la carn. La calvície i el bigoti enganyaven. La roba, d’un tall clàssic, també. Els aires de respectabilitat li afegien anys, potser premeditadament. Em vaig sentir incòmode. Per primera vegada se’m va ocórrer que ell ho sabia tot de mi i jo no sabia res d’ell. Li vaig pregar que em deixés allà mateix, érem molt a prop del centre de la ciutat. Ell va dir-me que no tenia pressa. El mort era una amistat molt llunyana. Havia assistit a l’enterrament per compromís, així que tenia tot el matí lliure. Però jo hi vaig insistir. Quan sortia del cotxe em va donar la seva targeta. S’hi podia llegir: «Edward Norton. Advocat.»

–M’agradaria tornar-lo a veure, senyor Thomson –va dir des de dins del cotxe–. És possible que els nostres interessos siguin complementaris. Vingui a visitar-me demà mateix, si us plau.

–Es pensa que em passaria pel cap denunciar en Luther Flag? Aquesta gent sempre guanya els judicis. I jo no puc pagar la minuta d’un advocat.

–S’equivoca –va riure–. Vull parlar-li d’una qüestió molt diferent. Vingui demà, a quarts de nou. La meva adreça és a la targeta.

Ens vam acomiadar. Però no vaig tenir temps d’allunyar-me gaire.

–Thomson! –em va cridar–. Es deixa una cosa. És la segona vegada que ho perd.

I altra vegada em va donar el paquet que contenia la novel·leta i les tres còpies.

–M’ha fet molta gràcia el seu rampell d’abans, amb el Doctor Flag. –I va afegir: –Busco un home apassionat. Fins demà.

Al Londres de 1914 hi havia molt pocs cotxes. Travessava Trafalgar Square quan vaig creuar-me amb un Rolls sense capota i un conductor amb guants blancs. Al darrere hi seia un vell adorable, amb les dues mans damunt d’un bastó amb pom d’ivori. El cotxe es va aturar en una cruïlla per permetre el pas d’un carruatge. Vaig aprofitar-ho per llançar el paquet de folis contra el crani de Flag mentre li engegava:

–Això és seu!

Se li va encastar al clatell com una pedrada. Espero que li fes molt de mal.

2

En aquella època vivia en una habitació llogada en un barri humil, un lloc on els humans i els ratolins lliuraven una guerra indecisa. Cent anys enrere l’edifici havia estat una residència benestant. Els ornaments barrocs de la façana i les dues escales, una per als senyors i l’altra per al servei, parlaven d’un passat esplendorós. Però l’enèsima expansió de l’extraradi londinenc havia absorbit l’edifici. Allò va fer que decaigués irremeiablement. Sense adonar-se’n, aquella orgullosa residència campestre amb aires de gran balneari es va veure inserida en l’estructura urbana de la capital britànica. La culpa va ser de la Royal Steel, una indústria que es dedicava a fabricar locomotores i material ferroviari. La fàbrica es va establir molt a prop d’allí, i al voltant hi van aparèixer blocs de pisos obrers. Els camps de pastura i re­molatxa van reconvertir-se en un barri pobre. El ter­reny va perdre valor, els rics van migrar a altres àrees i la categoria de la casa va davallar inexorablement. Quan vaig arribar-hi l’edifici ja s’erigia com una relíquia demacrada, una illa enmig de blocs construïts amb maons vermells i vulgars.

Tot això ho explico perquè sense conèixer la història de la casa seria impossible entendre el caràcter de la senyora Pinkerton. Era la propietària i no havia tingut més remei que convertir la casa en una dispesa. Déu meu, de tot això fa una vida i encara tinc esgarrifances quan algú pronuncia el cognom Pinkerton.

Era una dona prima i estirada, l’esquena sempre dreta i ferma com un tub. Mai he vist un mentó tan arrogant, amunt i sempre amunt, com si un ganxo invisible el tibés. Tenia una expressió de conill, rumiant i ensumant a tota hora però sense idees. La seva vestimenta em repel·lia. Sabates negres, mitges negres, xal negre, abrics negres. Un monyo en forma de coco, també negre. No és que fos especialment pàl·lida. Però només coneixia la roba negra i, per un contrast inevitable, la seva cara feia pensar en una màscara de vainilla. No anava de dol (jo crec que només va estar trista el dia que es va morir la reina Victòria), vestia de negre perquè era l’únic color que tolerava. Aviat vaig comprendre que allò que realment la indignava era que la resta de la humanitat no estigués tan amargada com ella. I com que no podia estimar-me res d’ella, vaig intentar, almenys, odiar-la de la mateixa manera que els científics odien els virus: desapassionadament. Però els meus esforços en aquest sentit no van fructificar.

Jo era un dels hostes més antics i, per tal d’estalviar-me uns quants penics, havíem arribat a l’acord que assumiria petites tasques de la casa. Avisar el lampista quan les canonades s’embussaven, distribuir el correu per les habitacions dels hostes, recollir les ampolles de llet de la porta. Coses així. Eren feinetes fàcils que assumia de bon grat. Però mantenir una conversa amb ella era com passejar per un bosc de cactus. Tenia una veu aspra, remota, era com sentir una mòmia que ens amenacés des d’ultratomba per haver infringit algun tabú sagrat. I cansava. El que em treia de polleguera eren les seves emboscades dialèctiques. La Pinkerton mai atacava de prop, a la baioneta, sinó com l’artilleria naval, bombardejant a milles de distància. El més irritant eren els seus circumloquis esgotadors. Era incapaç, per exemple, de dir:

–Senyor Thomson, què fa la bústia plena?

O:

–Senyor Thomson, l’aixeta no raja.

O:

–Senyor Thomson, on és la llet?

Juro que li hauria agraït la franquesa. En lloc d’això el que deia era:

–Hi ha algú que oblida quines són les seves obligacions setmanals.

Parlar amb ella implicava unes gimnàstiques difícils d’entendre per a qui no les hagués experimentat. Els meus circuits mentals havien de fer el triple esforç de preguntar-se: A: Qui deu ser aquest «algú»? B: Quina «obligació» he descuidat? C: Per l’amor de Déu, per què no parla clar?

Tot plegat pot semblar una nimietat, però no ho era. Hi ha tortures molt subtils. Imaginem-nos uns ulls que només busquen defectes. Unes orelles que només escolten blasfèmies. Algú, en fi, amb qui no es pot mantenir cap conversa relaxada i trivial. Cada vegada que obria la boca m’obligava a posar-me en guàrdia, intuir per on m’atacaria. Sempre havia d’estar pensant què devia estar pensant ella, i això esgotava. Érem una mena de jugadors d’escacs professionals, cadascú havia de preveure els mo­viments de l’altre amb cinc o sis jugades d’antici­pació.

Un altre exemple: vaig trigar mesos a comprendre que odiava el tractament de «senyoreta». Mai m’ho va dir, ho vaig notar pels símptomes. Cada vegada que sentia la paraula senyoreta el mentó s’al­çava i s’alçava, i mirava tan amunt que més d’una vegada em vaig preguntar si al sostre hi havia filtracions d’humitat. No. Era, només, que no volia que li recordessin que no tenia marit. Un dia vaig fer-ne la prova, vaig tractar-la de senyora Pinkerton en lloc de senyoreta, com si existís un imaginari se­nyor Pinkerton, i aquella tensió invisible que creava al seu voltant va alleugerir-se. Almenys una mica.

Que la senyora Pinkerton fos una bubota de carbó i una garsa soltera demostra que el gènere masculí és més espavilat del que algunes dones es pensen. Sense home, i per tant sense fills, li hauria agradat ser una d’aquelles institutrius de luxe que eduquen els fills del kàiser. Però no ho era. Només era una dispesera de barri magre, i la seva frustració no es podia mesurar en termes racionals. Confonia l’amor amb les bones maneres, i si li haguessin preguntat què era el que més l’amoïnava en aquesta vida hauria contestat, sens dubte, que li feia pànic fer tard al seu propi enterrament.

A més de la dispesera, l’altre habitant fix de la casa era Maria Antonieta. Es deia així, com la reina francesa decapitada, pertanyia a la senyora Pinkerton i era una tortuga, la tortuga més insòlita i més perversa que hagi existit mai. Havia nascut sense closca o havia sobreviscut a la seva pèrdua, no ho sé. No m’estranyaria gens que algun dispeser intolerant l’hi hagués trencat a martellades. I és que Maria Antonieta tenia molt mal geni. Qualsevol animal domèstic, fins i tot els periquitos, són capaços d’entendre unes mínimes normes bàsiques de conducta: «jeu», «calla», «fora», etcètera. Amb Maria Antonieta funcionava al revés: ella pressuposava que eren els humans els qui havien d’obeir-la.

Una tortuga sense closca és una cosa raríssima. Si ho pensem bé, les tortugues són uns animals ben estranys, amb les seves potetes d’elefant en miniatura, bec de lloro i una cua risible. I Maria Antonieta, a sobre, no tenia closca. Feia angúnia de veure, més prima que una salsitxa i la pell de rèptil tibant-li el cos. No podia amagar el cap enlloc, així que en una reacció altiva sempre el duia enlairat com un periscopi, reptant els humans a tenir el valor de criticar la seva monstruositat ambulant. Perquè Maria Antonieta no parava mai quieta, i quan es movia semblava un nedador epilèptic. Era impossible acostumar-se a una tortuga que corria com un escarabat, lliure del llast que significa la closca. De sobte notaves una ombra fugissera arrapada a les parets i girant cantonades. Maria Antonieta odiava qualse- vol que la mirés amb cara d’asto­rament. O sigui: tothom en general i Tommy Th