Crèdits

Título original:

Traducción:

1.ª edición:

© Fatema Mernissi, 1994

© Ediciones B, S. A., 2013

para el sello B de Bolsillo

Consell de Cent, 425-427 - 08009 Barcelona (España)

www.edicionesb.com

Depósito legal: B. 21.656-2013

ISBN DIGITAL: 978-84-9019-596-3

Todos los derechos reservados. Bajo las sanciones establecidas en el ordenamiento jurídico, queda rigurosamente prohibida, sin autorización escrita de los titulares del copyright, la reproducción total o parcial de esta obra por cualquier medio o procedimiento, comprendidos la reprografía y el tratamiento informático, así como la distribución de ejemplares mediante alquiler o préstamo públicos.

Contingut

Portadeta

Crèdits

Dedicatòria

Agraïments

1. Tercer

2. En Peter

3. Graff

4. Llançament

5. Jocs

6. La beguda del gegant

7. Salamandra

8. Rata

9. Locke i Demòstenes

10. Drac

11. Veni, vidi, vinci

12. En Bonzo

13. La Valentine

14. El mestre de l’Ender

15. La Veu dels morts

Notes

Dedicatòria

A Geoffrey, que em recorda com de

joves i com de vells poden ser els nens

Agraïments

Agraïments

Parts d’aquest llibre estaven incloses en el primer conte de ciència-ficció que vaig publicar, Ender’s Game, a l’Analog d’agost del 1977, editat per Ben Bova; la seva confiança en mi i en aquest conte són els fonaments de la meva carrera.

Harriet McDougal, de l’editorial Tor, és una d’aquestes raríssimes editores que entenen una història i ajuden l’autor a fer-la exactament com volia que fos. No li paguen el que es mereix. La tasca de la Harriet la va facilitar una mica l’excel·lent treball de la meva editora particular, Kristine Card. Tampoc no li paguen el que es mereix.

També estic agraït a Bárbara Bova, que ha estat la meva amiga i el meu agent al llarg de les èpoques d’escassetat, i algunes vegades, d’abundància; i a Tom Doherty, el meu editor, que em va deixar convèncer-lo perquè presentéssim aquest llibre a l’ABA de Dallas, cosa que posa de manifest o bé el seu gust exquisit, o com d’avorrides poden arribar a ser les convencions.

1. Tercer

1

Tercer

—He mirat amb els seus ulls, he sentit amb les seves orelles, i et dic que és l’indicat, o, si més no, el més adequat que podem trobar.

—Això és el que es va dir també del germà.

—El germà va resultar impossible. Per altres raons. Independentment de la seva capacitat.

—El mateix va passar amb la germana. I hi ha dubtes sobre ell. És massa mal·leable. Massa disposat a submergir-se en la voluntat d’un altre.

—No si l’altre és el seu enemic.

—Què fem llavors? Envoltar-lo contínuament d’enemics?

—Si cal, sí.

—Em pensava que havia dit que li agradava aquest noi.

—Si els inspectors l’agafen, faran que sembli que sóc el seu oncle favorit.

—D’acord. Al capdavall, es tracta de salvar el món. Continuï amb ell.

La senyoreta monitor va somriure afablement, li va passar la mà pels cabells i li va dir:

—Andrew, m’imagino que a hores d’ara estaràs més que fart de portar aquest monitor tan horrible. Bé, et donaré una bona notícia. Te’l traurem avui. L’extraurem ara mateix, i no et farà cap mal.

L’Ender va fer que sí amb el cap. Naturalment, era mentida que no li faria cap mal. Però com que els adults sempre deien el mateix quan alguna cosa havia de fer mal, podia considerar aquesta afirmació com una predicció exacta del futur. Algunes vegades les mentides eren més de fiar que les veritats.

—Vine aquí, Andrew. Seu a la taula de reconeixement. El doctor vindrà a veure’t de seguida.

Sense monitor. L’Ender va mirar d’imaginar-se l’absència del petit dispositiu a la seva nuca.

«Donaré voltes al llit i no em pressionarà. No el sentiré formiguejar i absorbir l’escalfor quan em dutxo.

»I en Peter ja no m’odiarà. Aniré a casa i li mostraré que el monitor ja no hi és, i veurà que jo tampoc no ho he aconseguit. Que ara sóc un noi normal, com ell. Al capdavall, les coses no aniran tan malament. Em perdonarà que hagi conservat el meu monitor un any més que ell el seu. Serem...

»No, amics, probablement no. No, en Peter és massa perillós. Es posa tan furiós... Germans, sí. Ni enemics, ni amics, sinó germans; que puguem viure en la mateixa casa. No m’odiarà, simplement em deixarà en pau. I quan vulgui jugar a inspectors i astronautes, potser no hauré de jugar, potser podré posar-me a llegir un llibre.»

Però l’Ender sabia, fins i tot mentre pensava això, que en Peter no el deixaria en pau. Hi havia alguna cosa en els seus ulls quan estava exaltat, i cada vegada que l’Ender veia aquella mirada, aquell espurneig, sabia que l’únic que en Peter no faria mai seria deixar-lo en pau. «Estic fent exercicis de piano, Ender. Vine a passar-me les pàgines. Oh!, el noi del monitor està massa ocupat per ajudar el seu germà. És massa llest per a això? Has d’anar a matar uns quants inspectors, astronauta? No, no, no vull la teva ajuda. Puc fer-ho jo mateix, petit imbècil, petit Tercer.»

—No trigaré gaire, Andrew —va dir el doctor.

L’Ender va fer que sí amb el cap.

—Està especialment dissenyat per ser extret. Sense infeccions, sense seqüeles. Però sentiràs una mena de formigueig, i alguns diuen que tenen la sensació que els falta alguna cosa. Sentiràs com si busquessis alguna cosa, alguna cosa que trobaràs a faltar, però que no trobaràs enlloc, i ni tan sols recordaràs què era. Per això t’ho dic ara. És el monitor el que estaràs buscant, però ja no hi serà. Aquesta sensació passarà al cap d’uns quants dies.

El doctor estava recargolant alguna cosa a la nuca de l’Ender. De sobte, un dolor el va travessar com una agulla des del coll fins a l’engonal. L’Ender va sentir un espasme a l’esquena i el seu cos es va arquejar violentament cap enrere; el seu cap va colpejar contra el llit. Sentia les cames com li feien sacsejades, i les seves mans estaven engarrotades una contra l’altra amb tanta força que li feien mal.

—Dedee! —va cridar el doctor—. La necessito! —La infermera va entrar corrents, estupefacta—. Hem de relaxar aquests músculs. Doni-m’ho! A què espera!

Alguna cosa va canviar de mans; l’Ender no podia veure res. Va fer un tomb brusc cap a un costat i va caure de la taula de reconeixement.

—Agafi’l! —va cridar la infermera.

—Subjecti’l bé.

—Subjecti’l vostè, doctor, és massa fort per a mi.

—No l’hi posi tot! Provocarà que se li pari el cor.

L’Ender va sentir que una agulla li entrava a l’esquena, just per sobre del coll de la camisa. Cremava, però allà on el foc arribava, els músculs es desengarrotaven lentament. Ara podia plorar de por i de dolor.

—Estàs bé, Andrew? —li va preguntar la infermera.

L’Andrew no aconseguia recordar què havia de fer per parlar. El van pujar a la taula. Li van prendre el pols i van fer altres coses; no entenia res.

El doctor tremolava i la veu li vacil·lava quan va dir:

—Deixen aquestes coses en els nois durant tres anys. Què esperen? Podíem haver-lo anul·lat per sempre. Se n’adona? Podíem haver desconnectat el seu cervell per a tota la vida.

—Quan desapareixen els efectes de la droga? —va preguntar la infermera.

—Deixi’l aquí almenys una hora. Vigili’l. Si d’aquí a quinze minuts no ha començat a parlar, cridi’m. Podíem haver-lo desconnectat per sempre. Es pensen que tinc el cervell d’un insector.

Va tornar a la classe de la senyoreta Pumphrey tan sols quinze minuts abans que sonés el timbre de sortida. Encara titubejava una mica quan caminava.

—Estàs bé, Andrew? —li va preguntar la senyoreta Pumphrey.

L’Ender va fer que sí amb el cap.

—Has estat malalt?

L’Ender va fer que no amb el cap.

—No fas gaire bona cara.

—Estic bé.

—Val més que seguis, Andrew.

Es va dirigir cap al seu seient, però es va parar. Què estava buscant? No recordava què estava buscant.

—El teu seient és allà —va dir la senyoreta Pumphrey.

Va seure, però era una altra cosa el que necessitava, alguna cosa que havia perdut. Ho trobaria més tard.

—El teu monitor —va xiuxiuejar la noia que hi havia darrere seu.

L’Andrew va arronsar les espatlles.

—El seu monitor —va xiuxiuejar la noia als altres.

L’Andrew va aixecar la mà i es va temptejar la nuca. Hi havia un embenat. Ja no hi era. Ara era com els altres.

—Cancel·lat, Andy? —va preguntar un noi que hi havia assegut més enrere, a l’altre costat del passadís. No podia recordar el seu nom. Peter. No, aquest era un altre.

—Silenci, senyor Stilson —va dir la senyoreta Pumphrey.

L’Stilson va somriure desdenyosament.

La senyoreta Pumphrey parlava de la multiplicació. L’Ender gargotejava a la consola mapes d’illes muntanyoses i després li demanava que les presentés en tres dimensions des de tots els angles. Indubtablement, la professora sabria que no estava prestant atenció, però no li faria res. Ell sempre se sabia la resposta, fins i tot quan ella creia que no parava atenció.

A la cantonada de la seva consola va sortir una paraula que va començar a desfilar al llarg de tot el perímetre. Al principi, estava cap per avall i al revés, però l’Ender sabia el que deia molt abans que arribés al caire inferior i es posés dreta.

TERCER

L’Ender va somriure. Era ell qui havia inventat la forma d’enviar missatges i fer-los desfilar; encara que el seu enemic secret li digués de tot, el mètode d’enviament era obra seva. No era culpa seva ser un Tercer. Havia estat idea del govern. Ells eren els que havien donat permís. Com, si no, podia haver anat a l’escola un Tercer com l’Ender? I ara el monitor no hi era. Al capdavall, l’experiment titulat Andrew Wiggin havia fracassat. Estava segur que, si poguessin, rescindirien l’excepció que li havia permès néixer. «Com que ha estat un fracàs, esborrem tot l’experiment.»

El timbre va sonar. Tots van desconnectar les seves consoles o van teclejar a corre-cuita notes per a si mateixos. Alguns bolcaven lliçons o dades en els ordinadors de casa seva. Uns quants es reunien a les impressores mentre sortia impresa alguna cosa que volien mostrar. L’Ender va estendre les mans sobre el teclat de mida infantil situat a prop del caire de la consola i es va preguntar quina sensació produiria tenir mans tan grosses com les d’una persona gran. Per nassos s’havien de sentir grans i maldestres, amb aquells dits grossos com a monyons i aquells palmells tan carnosos. No cal dir que tenien teclats més grans, però com podien dibuixar, aquells dits grossos, línies tan fines com les que feien els de l’Ender, unes línies primes tan exactes que podia fer-los descriure una espiral que feia seixanta-nou voltes des del centre fins al caire de la consola sense que les línies es toquessin o s’acostessin més del compte en cap punt? Tot això el va distreure mentre la professora desgranava una explicació aritmètica. Aritmètica! La Valentine li havia ensenyat aritmètica quan tenia tres anys.

—Estàs bé, Andrew?

—Sí, senyoreta.

—Perdràs l’autobús.

L’Ender va assentir amb el cap i es va aixecar. Els altres nois se n’havien anat. Alguns devien estar esperant, però eren els dolents. Ja no duia el monitor inserit a la nuca, sentint el que ell sentia i veient el que ell veia. Podrien dir-li el que volguessin. Ara fins i tot podrien pegar-lo; ningú no els veuria i, per tant, ningú no aniria a ajudar l’Ender. El monitor tenia els seus avantatges, i els trobaria a faltar.

Era l’Stilson, és clar. No era més gran que la majoria dels nois, però era més gran que l’Ender. I en tenia d’altres al seu costat. Com sempre.

—Eh, Tercer.

«No responguis. No tens res a dir.»

—Eh, Tercer, t’estem parlant a tu. Tercer, eh, mig insector, t’estem parlant a tu.

«No sé què respondre. Digui el que digui, empitjorarà les coses. També les empitjorarà no dir res.»

—Eh, Tercer; eh, mitja merda, t’han suspès, eh? Et pensaves que eres millor que nosaltres, però has perdut el teu petit ocellet, Tercer, duus un embenat a la nuca.

—Em deixareu passar? —va preguntar l’Ender.

—El deixarem passar? El deixarem passar? —Van esclafir a riure—. És clar que et deixarem passar. Primer deixarem passar el teu braç, després passarà el teu cul, després potser un tros del genoll.

Els altres van corejar «Has perdut l’ocellet, Tercer. Has perdut l’ocellet, Tercer».

L’Stilson va començar a empènyer-lo amb una mà; algú el va empènyer per darrere, cap a l’Stilson.

—A què juguem? —va dir un d’ells.

—Tennis!

—Ping-pong!

Allò no acabaria bé. I l’Ender va decidir que preferia no ser ell qui acabés malament. Quan el braç de l’Stilson va tornar a estendre’s per empènyer-lo, l’Ender va intentar agafar-l’hi. Va fallar.

—Oh, em vols pegar, eh? Em vols pegar, Tercer?

Els que hi havia darrere l’Ender el van subjectar.

L’Ender no tenia ganes de riure, però va riure.

—Vols dir que fan falta altres com tu per pegar un Tercer?

—Nosaltres som persones, no Tercers, cara de cul. Tens menys força que un pet.

Però el van deixar anar. Tan bon punt ho van fer, l’Ender va etzibar una puntada de peu alta i forta que va tocar l’Stilson just a l’estèrnum. El noi va caure. L’Ender es va quedar sorprès; no havia pensat tirar a terra l’Stilson d’una puntada de peu. No se li va ocórrer pensar que l’Stilson no s’havia pres seriosament una baralla com aquella, que no estava preparat per a un cop tan desesperat.

Per un moment, els altres van retrocedir i l’Stilson va seguir a terra, immòbil. Tots es preguntaven si era mort. L’Ender, però, tractava de descobrir la forma d’anticipar-se a la venjança, d’evitar que l’endemà l’ataquessin tots junts. «He de vèncer ara, i per sempre, o hauré de barallar-m’hi cada dia i cada vegada serà pitjor.»

L’Ender coneixia les regles mai no dites de la guerra entre els homes, encara que només tingués sis anys. Estava prohibit colpejar l’oponent caigut indefens a terra; només un animal ho faria.

Precisament per això es va acostar al cos inerme de l’Stilson i li va clavar una altra puntada de peu a les costelles, amb acarnissament. L’Stilson va deixar anar un gemec i va rodar cap a l’altre costat. L’Ender va caminar al seu voltant i li va donar un altre cop, als genitals. L’Stilson no va poder emetre cap so; es va limitar a doblegar-se, i dels ulls li van sorgir llàgrimes.

Llavors l’Ender va mirar els altres fredament.

—És possible que us passi pel cap la idea d’atacar-me en grup. Probablement em donaríeu una bona pallissa. Però no oblideu el que faig amb els que intenten fer-me mal. D’ara endavant, us passaríeu el temps preguntant-vos quan us agafaré i què faré amb vosaltres. —Va etzibar una puntada a l’Stilson a la cara. La sang del nas va esquitxar a terra—. No serà així —va dir l’Ender—. Serà pitjor.

Va fer mitja volta i va marxar. Ningú no el va seguir. Va girar una cantonada i va entrar al corredor que conduïa a la parada de l’autobús. Podia sentir els nois darrere seu, dient: «Mireu-lo. Està desfet». L’Ender va recolzar el cap a la paret del corredor i va plorar fins que va arribar l’autobús. «Sóc com en Peter. Traieu-me el monitor i seré exactament igual que en Peter.»

2. En Peter

2

En Peter

—Ja l’hi hem tret. Com està?

—Vius dins el cos d’algú uns quants anys i arribes a acostumar-t’hi. Ara, miro la seva cara i no sé desxifrar-la. No estic avesat a veure les seves expressions facials. Estic avesat a sentir-les.

—Deixi de parlar com un psicoanalista. Som soldats, no bruixots. Acaba de veure’l esventrar el líder d’una colla.

—Estarà perfecte. No s’ha limitat a pegar-lo, li ha donat una gran pallissa. Igual que Mazer Rackham a...

—Estalviïs les explicacions. O sigui que, segons el criteri del comitè, passa.

—Gairebé segur. Vegem què fa amb el seu germà, ara que no té el monitor.

—El seu germà. No li fa por el que el seu germà voldrà fer amb ell?

—Va ser vostè qui va dir que aquest no era un assumpte exempt de riscos.

—He repassat algunes cintes. No puc evitar-ho. M’agrada el noi. Crec que l’hi posarem molt difícil.

—És clar que sí. És la nostra feina. Som els bruixots malvats. Prometem llaminadures però ens mengem vius aquests petits desgraciats.

—Ho sento, Ender —va xiuxiuejar la Valentine. Li mirava l’embenat del coll.

L’Ender va tocar la paret i la porta es va tancar darrere seu.

—No m’importa. Me n’alegro, que no hi sigui.

—Què és el que no hi és? —En Peter va entrar al rebedor amb la boca plena de pa i crema de cacauet.

L’Ender no veia en Peter l’atractiu noi de deu anys que veien els grans, amb els cabells embullats, negres i espessos, i una cara que podia haver estat la d’Alexandre el Gran. L’Ender mirava en Peter únicament per detectar ira o avorriment, els perillosos estats d’ànim que gairebé sempre comportaven dolor. Tan bon punt els ulls d’en Peter van descobrir l’embenat del coll, va aparèixer el centelleig que delatava la seva ira.

La Valentine també ho va veure.

—Ara és com nosaltres —va dir, mirant de tranquil·litzar-lo abans que comencés a clavar cops.

Però en Peter no estava disposat a deixar-se tranquil·litzar.

—Com nosaltres? Ha portat aquest fòtil fins als sis anys. Quan vas perdre tu el teu? Tenies tres anys. Jo vaig perdre el meu monitor abans de fer els cinc. Aquest gairebé ho aconsegueix, aquest petit desgraciat, petit insector.

«Això està bé», va pensar l’Ender. «Parla, parla, Peter. Parlar és bo.»

—Bé, ara els teus àngels de la guarda ja no et protegeixen —va dir en Peter—. Ara ja no vetllen per veure si sents algun dolor, ni escolten per sentir el que estic dient, ni veuen el que t’estic fent. Què et sembla això? Què et sembla?

L’Ender va arronsar les espatlles.

De sobte, en Peter va somriure i es va posar a picar de mans en una paròdia d’alegria.

—Juguem a insectors i astronautes —va proposar.

—On és la mama? —va preguntar la Valentine.

—És fora —va dir en Peter—. Jo m’ocupo de tot.

—Crec que cridaré el papa.

—No et respondrà —va dir en Peter—. Ja saps que el papa mai no és a casa.

—Jugaré —va dir l’Ender.

—Tu seràs l’insector —va dir en Peter.

—Deixa que per una vegada sigui l’astronauta —va dir la Valentine.

—No fiquis els nassos on no t’importa, caracul —va dir en Peter—. Vine a dalt i escull les teves armes.

No seria un joc divertit; l’Ender ho sabia. La qüestió no era vèncer. Quan els nois jugaven als corredors, formant vertaders batallons, els insectors mai no guanyaven, i algunes vegades el joc acabava malament. Però aquí, al seu pis, el joc començaria malament, i l’insector no podria abandonar com feien els insectors a les guerres de debò. Hauria de seguir fins que l’astronauta decidís que s’havia acabat el joc.

En Peter va obrir el seu calaix inferior i en va treure la màscara d’insector. La seva mare es va enfadar quan la va comprar, però el seu pare va dir que amagar les màscares d’insectors i no deixar que els nois juguessin amb pistoles làser d’imitació no allunyaria la guerra. És millor jugar a la guerra i tenir més possibilitats de sobreviure quan els insectors tornin.

«Si sobrevisc al joc...», va pensar l’Ender. Es va posar la màscara. Li oprimia com una mà que li masegués la cara. «Però un insector no sent el mateix. No porten aquesta cara com a màscara; és la seva cara. En els seus mons, es posen màscares humanes per jugar com nosaltres? Com ens deuen anomenar? Bavoses, perquè som tous i grassos en comparació amb ells?»

—Compte, bavosa —va dir l’Ender.

A penes podia veure en Peter a través dels forats de la màscara. En Peter va somriure.

—Com que bavosa, eh? Entesos, insector, vegem com et trenques la cara.

L’Ender no va poder veure-ho venir; només va advertir un lleuger moviment de la figura d’en Peter. La màscara li retallava el camp de visió. De sobte, va sentir l’impacte d’un cop en un costat del cap; va perdre l’equilibri i va caure cap a aquest costat.

—No t’hi veus bé, eh, insector? —va dir en Peter.

L’Ender va començar a treure’s la màscara. En Peter li va posar un peu a l’engonal.

—No et treguis la màscara —va dir.

L’Ender va baixar la màscara al seu lloc i va retirar les mans.

En Peter va fer pressió amb el peu. L’Ender va sentir que el dolor el travessava i es va doblegar.

—Segueix a terra, insector. Et viviseccionarem. Per fi n’hem agafat un de viu i podrem veure què teniu a dins.

—Peter, para —va dir l’Ender.

—«Peter, para.» Molt bé. O sigui, que els insectors podeu endevinar els nostres noms. Podeu fer-vos passar per nens bons perquè us estimem i siguem bons amb vosaltres. Però no et servirà de res. Puc veure el que ets en realitat. Volien fer-nos creure que eres humà, Tercer, però en realitat ets un insector, i ara es veu.

Va aixecar el peu, va fer un pas endavant i es va agenollar sobre l’Ender, prement el genoll contra el seu ventre just a sota de l’estèrnum. Va aplicar cada vegada més pes. Es feia difícil respirar.

—Et podria matar així —va xiuxiuejar en Peter—. N’hi hauria prou de prémer i prémer fins que estiguessis mort. I podria dir que no sabia que et podia fer mal, que estàvem jugant, i em creurien, i tot sortiria bé. I estaries mort. Tot hauria sortit bé.

L’Ender no podia parlar; no li quedava aire als pulmons. Potser en Peter parlava seriosament. Probablement no parlava seriosament, però ho podria fer.

—Parlo seriosament —va dir en Peter—. Pensis el que pensis, parlo seriosament. Només et van autoritzar perquè jo era tan prometedor. Però no vaig sortir tan bé com pensaven. Tu vas sortir millor. Creuen que tu ets millor. Però no vull tenir un germanet millor, Ender. No vull tenir un Tercer.

—Ho explicaré tot —va dir la Valentine.

—Ningú no et creurà.

—Em creuran.

—Llavors, tu també moriràs, dolça germaneta.

—És clar —va dir la Valentine—, es creuran tota aquesta història: «No sabia que mataria l’Andrew. I quan ja era mort, no sabia que mataria la Valentine també».

La pressió va cedir una mica.

—Avui, no. Però hi haurà un dia que no estareu junts. I hi haurà un accident.

—Parles per parlar —li va dir la Valentine—. No ho dius seriosament.

—Tu creus?

—Saps per què no ho dius seriosament? —va preguntar la Valentine—. Perquè vols estar al govern algun dia. Vols que t’elegeixin. I no t’elegiran si els teus adversaris descobreixen que el teu germà i la teva germana van morir en accidents sospitosos quan eren petits. Especialment gràcies a una carta que he introduït en el meu fitxer secret, i que serà oberta en el cas que mori.

—No em faràs creure aquestes bajanades —va dir en Peter.

—La carta diu: «No he mort de mort natural. En Peter m’ha matat, i, si encara no ha matat l’Andrew, ho farà ben aviat». No és suficient per condemnar-te, però sí perquè mai no t’elegeixin.

—Ara, tu ets el seu monitor —va dir en Peter—. Val més que el vigilis nit i dia. Val més que hi siguis tothora.

—L’Ender i jo no som estúpids. Vam obtenir tan bones puntuacions com tu en tot. I millors en algunes coses. Tots tres som nens sorprenentment brillants. No ets el més llest, Peter, tan sols el més gran.

—Ho sé. Però arribarà un dia en què no seràs amb ell, en què te n’oblidaràs. De sobte ho recordaràs i correràs a buscar-lo, i ell estarà perfectament. I una altra vegada no et preocuparàs tant, i no t’afanyaràs tant. I una vegada i una altra, ell estarà perfectament. I pensaràs que ho he oblidat. Encara que recordis que vaig dir això, pensaràs que ho he oblidat. I passaran els anys. I llavors succeirà un accident terrible, i trobaré el seu cos, i ploraré desconsoladament sobre seu, i et recordaràs d’aquesta conversa, Vally, però t’avergonyiràs de tu mateixa per haver-ho recordat, perquè sabràs que he canviat, que en realitat ha estat un accident, que seria cruel fins i tot recordar el que vaig dir en una discussió infantil. Tret que serà veritat. Penso gravar-me això al cap, i ell morirà, i tu no faràs res, res. Però continua creient que només sóc el més gran.

—El més malparit —va dir la Valentine.

En Peter es va posar dret d’un salt i es va dirigir cap a ella. La Valentine va retrocedir espantada. L’Ender es va arrencar la màscara. En Peter es va desplomar d’esquena al llit i va començar a riure.

—Sou fantàstics, nois, els imbècils més grans del planeta Terra.

—Ara ens diràs que tot plegat era només una broma —va dir la Valentine.

—No, una broma no, un joc. Puc fer que us cregueu qualsevol cosa. Puc fer-vos ballar com si fóssiu titelles. —I imitant la veu d’un monstre, va afegir—: Us mataré, us tallaré a trossets i us tiraré pel forat de les escombraries. —Va riure de nou—. Els imbècils més grans del sistema solar.

L’Ender es va quedar allà mirant com reia i va pensar en l’Stilson, en la sensació d’haver-lo colpejat. En Peter era realment qui ho necessitava. Era qui s’ho mereixia.

Com si li pogués llegir la ment, la Valentine va xiuxiuejar:

—No, Ender.

Sobtadament, en Peter va rodar cap a un costat, va saltar del llit i es va posar en posició de barallar-se.

—Endavant, Ender —va dir—. Quan vulguis, Ender.

L’Ender va aixecar el peu dret i es va treure la sabata. La va esgrimir enlaire.

—Veus això, a la punta? És sang, Peter.

—Oh, oh, em moriré, em moriré. L’Ender ha matat una eruga i ara em vol matar a mi.

No hi havia res a fer. En el fons, en Peter era un assassí i ningú no ho sabia llevat de la Valentine i l’Ender.

La seva mare va arribar a casa i va confortar l’Ender pel tema del monitor. El seu pare va arribar a casa i es va posar a dir que era una sorpresa meravellosa, que tenien uns fills tan fantàstics que el govern els havia dit que en tinguessin tres, i ara, al final, el govern no volia endur-se’n cap, així que els tenien tots tres, seguien tenint un Tercer... fins que a l’Ender li van agafar ganes d’escridassar-lo: «Sé que sóc un Tercer, ho sé, si vols me n’aniré i així no hauràs d’avergonyir-te davant dels altres; sento haver perdut el monitor i que ara tinguis tres fills i cap explicació òbvia, ja sé que és una situació incòmoda i violenta, ho sento, ho sento, ho sento.»

Estava estirat al llit de cap per amunt, mirant a la foscor. Sentia en Peter que es movia i donava voltes nerviosament a la llitera de dalt. Després en Peter va lliscar de la llitera i va sortir de l’habitació. L’Ender va sentir el so de l’aigua que queia pel vàter i va veure la silueta d’en Peter a l’entrada.

«Creu que estic adormit. Vol matar-me.»

En Peter es va dirigir al llit i, efectivament, no va pujar a la seva llitera. En lloc d’això, es va acostar a la llitera de l’Ender i es va aturar al costat de la capçalera.

Però no va intentar agafar un coixí per asfixiar l’Ender. No tenia cap arma.

—Ender, ho sento, ho sento, sé el que es pateix; ho sento, sóc el teu germà, t’estimo —va xiuxiuejar en Peter.

Una llarga estona després, la tranquil·la respiració d’en Peter revelava que estava adormit. L’Ender es va treure l’embenat del coll. I, per segona vegada aquell dia, va plorar.

3. Graff

3

Graff

—La seva germana és el nostre punt feble. Se l’estima molt.

—Ho sé. Pot fer-ho anar tot de mal borràs des del principi. L’Ender no voldrà separar-se d’ella.

—Què farà doncs?

—Persuadir-lo que el seu desig de venir amb nosaltres és més fort que el de quedar-se amb ella.

—I com ho conseguirà?

—Li mentiré.

—I si la cosa no funciona?

—Llavors li diré la veritat. Estem autoritzats a fer-ho en cas d’emergència. Ja sap que no podem preveure tot.

L’Ender no tenia molta gana a l’hora de l’esmorzar. Es preguntava què passaria a l’escola. Es trobaria amb l’Stilson després de la baralla d’ahir. Què farien els amics de l’Stilson? Probablement res, però no n’estava segur. No volia anar-hi.

—No has menjat res, Andrew —va dir la seva mare. En Peter va entrar a la cuina.

—Bon dia, Ender. Gràcies per deixar tirada la teva tovallola pudent enmig de la dutxa.

—Un regal per a tu —va murmurar l’Ender.

—Andrew, has de menjar.

L’Ender va aixecar els canells en un gest que volia dir:

«Doncs injecta’m els aliments a la sang.»

—Molt divertit —va dir la seva mare—. Faig tot el que puc, però això no significa res per als meus petits genis.

—Són els teus gens, els que ens han fet genis, mama —li va dir en Peter—. És evident que no n’hem heretat cap del papa.

—Ho he sentit —va dir el seu pare, sense aixecar la vista de les notícies que anaven apareixent a la taula mentre menjava.

—Hauria estat un malbaratament si no ho haguessis sentit.

La taula va emetre un xiulet. Hi havia algú a la porta.

—Qui pot ser? —va preguntar la mare.

El pare va prémer una tecla i en el vídeo va sortir un home. Vestia l’únic uniforme militar que continuava tenint algun significat, l’uniforme de la FI, la Flota Internacional.

—Creia que ja havia passat tot —va dir el pare.

En Peter no va dir res; es va limitar a afegir llet als seus cereals.

I l’Ender va pensar: «Al capdavall, potser no hauré d’anar a l’escola avui.»

El pare va marcar el codi que obria la porta i es va aixecar de la taula.

—Ja hi vaig jo —va dir—. Quedeu-vos aquí i continueu menjant.

Es van quedar allí, però no van continuar menjant. Al cap d’una estona el pare va tornar i va cridar amb senyes la mare.

—Estàs perdut —va dir en Peter—. S’han assabentat del que vas fer a l’Stilson i ara et faran passar una bona temporada al Cinturó.

—Només tinc sis anys, imbècil, sóc menor d’edat.

—Ets un Tercer, tros de suro. No tens drets.

En aquell moment, va arribar la Valentine, amb els cabells encara despentinats formant una corona de somnolència al voltant de la cara.

—On són la mama i el papa? Estic malalta i no puc anar a l’escola.

—Un altre examen oral, eh? —va dir en Peter.

—Calla, Peter —va dir la Valentine.

—Hauries de relaxar-te i gaudir de les coses —va dir en Peter—. Podria ser pitjor.

—No sé com.

—Podria ser un examen anal.

—Calla —va dir la Valentine—. On són la mama i el papa?

—Parlant amb un paio de la FI.

Instintivament, va mirar l’Ender. Al capdavall, havien estat quatre anys esperant que algú truques a la porta i els digués que l’Ender havia passat, que el necessitaven.

—Mira l’Ender si vols —va dir en Peter—. Però saps que podria ser per mi. Potser s’han adonat que, ben mirat, jo sóc el millor de tots tres.

En Peter se sentia ferit, i per això reaccionava d’una forma tan roïna, com sempre.

La porta es va obrir.

—Ender —va dir el pare—, val més que vinguis.

—Ho sento, Peter —va dir la Valentine en to burleta.

El seu pare els va dirigir una mirada comminatòria.

—Nens, no és un assumpte de riure.

L’Ender va seguir el seu pare al rebedor. L’oficial de la FI es va posar dret quan van entrar, però no va allargar la mà cap a l’Ender.

La seva mare feia voltar l’aliança que portava al dit.

—Andrew —va dir—, mai no he pensat que fossis dels que es fiquen en baralles.

—El noi dels Stilson és a l’hospital —va dir el pare—. Vas fer un bon numeret amb ell. Amb els peus, Ender. No es pot dir que juguessis net.

L’Ender va assentir amb el cap. Havia suposat que hi aniria algú de l’escola per l’afer amb l’Stilson, no un oficial de la flota. L’assumpte era més seriós del que havia pensat. Però continuava pensant que el que va fer era l’únic que podia fer.

—Tens alguna excusa pel teu comportament, jovenet? —va preguntar l’oficial.

L’Ender va fer que no amb el cap. No s

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X