PRÓLEG
TOOMAS HENDRIK ILVES
President d’Estònia (2006-2016)
En un radi de més o menys divuit quilòmetres des de la meva oficina a Stanford podem trobar les oficines centrals de Tesla, Apple, Google, Facebook, Palantir, YouTube, i qui sap de quantes empreses més. Totes elles valorades en milers de milions de dòlars. Empreses que en els darrers vint anys, com si fos per art de màgia, han produït els productes que han revolucionat les nostres vides. Tot ha succeït molt de pressa i, fins ara, d’acord amb la llei de Moore, segons la qual, en els darrers cinquanta anys, la capacitat d’un xip d’ordinador s’ha multiplicat per dos cada any i mig, aproximadament.
Malgrat això, quan parlem de governança i serveis públics, aquí, a Palo Alto, l’omphalos, el centre mundial de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), encara vivim als anys cinquanta. Fas cua a les oficines governamentals, emplenes un sens fi de formularis, i esperes... En efecte, la burocràcia i el tracte amb els governs amb prou feines han canviat en mig segle. Gràficament, la llei de Moore és exponencial i creix a un ritme cada cop més ràpid. Per contra, aquí, a Palo Alto, però també en la majoria dels llocs del món, la digitalització dels serveis públics és com una línia plana amb un creixement extremament petit.
Vaig començar a impulsar la digitalització del meu país, Estònia, per necessitat i per la meva trajectòria. Havia après a programar ordinadors el 1969, quan tenia quinze anys. Vint-i-cinc anys després, quan Estònia va tornar a establir la seva independència, era un país enormement pobre, molt per darrere de països com Finlàndia, el nostre veí. De fet, el nivell de desenvolupament de Finlàndia havia estat idèntic al d’Estònia abans de les ocupacions estrangeres, però el 1991 tenia un PIB per càpita vuit vegades superior.
Dos anys després de la reindependència, apareixia en societat el primer navegador web: Mosaic. Va ser això el que va fer que internet fos accessible per a tothom. Em vaig adonar que aquest no només seria el futur, sinó que estàvem davant d’un nou terreny de joc on tots els països, grans i petits, rics i pobres, començarien a jugar en igualtat de condicions. En poques paraules, aquest fet va ser el que em va portar a impulsar la digitalització del meu país. La digitalització era un gran catalitzador d’igualtat socioeconòmica. Amb esforç, intel·ligència i voluntat, Estònia podria liderar també aquesta nova etapa.
Des d’aleshores, Estònia és capdavantera en governança digital. Això ens permet guanyar entorn del 2 % del PIB anual procedent d’estalvis; tenim una indústria tecnològica en expansió, amb més unicorns per capita que cap altre país del món. No només som de bon tros el país postcomunista menys corrupte, sinó que som menys corruptes que la majoria dels països de la Unió Europea. Estònia ocupa el lloc número divuit del món segons l’enquesta de corrupció de Transparency International. Espanya és el 41è. Ens trobem amb una taxa d’ocupació plena i, fins i tot, tenim escassetat laboral en el sector tecnològic creixent.
Quins són, però, els avantatges per al ciutadà? En primer lloc, la comoditat i el temps estalviat. Només hi ha tres transaccions amb el govern que no es poden fer en línia: casar-se, divorciar-se i transferir/vendre béns immobles. Tota la resta es pot fer en línia. Quan un fill neix, obté automàticament el certificat de naixement, un document d’identitat digital, se’l registra a una assegurança mèdica i se li assigna un pediatra. Hem reduït dràsticament el temps dedicat a omplir formularis. De fet, a Estònia tenim una regulació que anomenem d’«un sol cop»: el govern no demanarà de nou cap informació que ja tingui. Si penso en totes les vegades que durant la meva vida predigital vaig haver d’escriure un cop i un altre el meu nom, data de naixement, adreça i número de telèfon en els formularis governamentals, probablement tindria temps de fer unes vacances d’un parell de setmanes.
Més important encara, Digital Estonia s’ha convertit en una forma de vida. Gairebé la meitat del nostre electorat vota en línia amb seguretat. Gairebé tots declarem els nostres impostos en línia, rebem les receptes mèdiques en línia; hem utilitzat el nostre sistema per a debats públics per presentar reformes al govern. En una paraula, la digitalització ens ha apoderat. Ens ha donat orgull de país, ja que els nostres ciutadans s’adonen que, malgrat la nostra petita població i els nostres humils inicis fa poc menys de trenta anys, hem emergit com a líders a Europa, un cas d’èxit, que pocs van pensar que podríem ser. El nostre jovent, quan marxa a l’estranger a estudiar, torna a casa.
Per finalitzar, la digitalització no consisteix a comprar i/o utilitzar tecnologia. Consisteix a repensar el govern i la governança; va de canviar polítiques, lleis i regulacions; de reinventar els serveis públics. I perquè aquesta nova governança digital sigui profitosa ha de succeir al cor del govern, reimaginant, mitjançant el lideratge i la creativitat, la manera com s’han fet les coses tradicionalment. Els ministeris perdran pes; en canvi, el progrés dependrà cada cop més de la creativitat i el lideratge dels responsables de repensar la governança, ja sigui en un ministeri, en un departament o en un think tank.
Estic fermament convençut que la digitalització de la governança i dels serveis públics és el que permetrà que aquells països que s’hi comprometin esdevinguin líders. En el futur, la governança canviarà la relació dels ciutadans amb la seva democràcia, com ja ho ha fet a Estònia. La sobirania no vindrà determinada per la burocràcia i l’administració, ja que totes dues perdran la seva posició al c