A la Laia li encantava passejar pel centre de la ciutat. Feia olor de Nadal. Pocs dies abans havien començat a encendre els llums que penjaven dels carrers i dels edificis, i tot resplendia. Com que era dimarts, just el primer dia de desembre, el restaurant de la seva mare estava tancat. Per tant, havien aprofitat per sortir a fer un volt tots tres, ella, la mare i el bonifaci d’en Josep Maria, per començar a gaudir de l’ambient nadalenc.

Cada any passava el mateix... No podia evitar sentir-se una mica més nena aquells dies, potser perquè en conservava molt bons records. Li encantava aquella mena de nostàlgia que es respirava en una època de l’any que es vivia amb tanta intensitat. Recordava quan, de petita, els Reis anaven personalment (O SI MÉS NO ELLA S’HO CREIA) a casa seva per portar-li els regals. Esperava amb ànsia que arribessin per poder esbrinar quin regal, de tots els que havia posat a la carta, havien pogut aconseguir. Ara que ja sabia que tot formava part de l’educació sòbria que la mare pretenia inculcar-li (un regal s’aprecia molt més que no pas quinze de cop), continuava gaudint molt d’aquells dies. També va ser per Nadal que les noies van formar El Club de les Vambes Vermelles, amb les seves normes i, sobretot, amb aquelles vambes que ja havia hagut de canviar alguna vegada des que el pare les hi va regalar per Nadal dos anys enrere. Perquè, és clar, anar amb un dit a fora i amb la sola trencada no estava gaire ben vist...

—Anem fins a la fira de Nadal del centre? —els va proposar la mare, i ells van acceptar la proposta amb molt de gust.

Segurament no estaria gaire ple, o això esperaven. La Laia en tenia prou si podia treure una mica el cap a les parades per comprar algun adorn nou per a l’arbre.

—Pensa que dimarts que ve farem l’arbre a casa, eh? —li va recordar la mare, una mica neguitosa.

Cada any, a la Laia li tocava participar en la decoració de dos arbres, el de la mare i el del pare. Però aquest seria el primer Nadal que passaria a la seva altra casa, des que la Lorena, l’Aitana i l’Albert se’n va anar a viure amb en David. La veritat era que a la Laia se li feia una mica estrany, i notava que la mare tot allò tampoc no ho portava gaire bé: la veia una mica tensa amb el tema, i no parava de fer-li preguntes sobre el sopar de Nadal, el de Cap d’Any, el dinar de Sant Esteve, etc. I és que no només no celebraria les festes amb la Laia, sinó que li tocaria treballar al restaurant tots aquells dies de festa, ja que tenia les taules reservades des de feia setmanes. Només tancaria el restaurant la nit de Cap d’Any per celebrar les festes amb els treballadors i la nit de Reis, que era l’únic festiu que havia pogut reservar per estar amb la Laia.

—No pateixis, que no me n’he oblidat —va respondre a la mare, picant-li l’ullet per mirar de calmar-la.

—D’acord. Perquè ja saps que no m’agrada fer-lo just el dia abans de Nadal, seria una ximpleria. Total, per una setmana ja no caldria posar-lo.

Quan va veure que la Maria es començava a inquietar, en Josep Maria hi va intervenir amb la seva intenció de sempre de suavitzar les coses:

—Hi estic totalment d’acord —va dir en Josep Maria, mentre li passava un braç per l’espatlla i l’arrambava cap a ell.

La Laia es va adonar que a la mare se li escapava un somriure de satisfacció. Aquell home era la persona que l’entenia més bé del món. Quina sort havien tingut de conèixer-se!

—Com que és festa i no tinc classe, podré venir ben d’hora i tindrem tot el dia per dedicar-lo a la nostra tradició —va afegir la Laia. Sabia que a la Maria li agradava fer cada any el mateix: primer l’arbre, després les galetes de Nadal i, finalment, alguna nadala.

Però de seguida es va penedir d’haver-se deixat dominar per l’emoció quan la mare li va preguntar:

—Parlant de classes, com va aquest curs? L’altre dia em vaig trobar la mare de l’Eva i em va dir que a ella li està costant moltíssim, pobra. Gairebé no dorm! Entre el Liceu i l’escola, es veu que no para...

La Laia va mirar a terra per evitar els ulls escrutadors de la mare. No volia que s’adonés de la preocupació que, en realitat, intentava amagar en el fons del cervell. Efectivament, tercer d’ESO era un totxo de curs. Malgrat que ella s’esforçava tant com en els cursos anteriors de l’ESO, aquest semblava que se li resistia...

—Sí, és difícil, la veritat —va dir, sense parar de caminar. Esperava poder arribar a la fira abans que la mare continués l’interrogatori, però la Maria era més llesta que una mostela.

—Però gaire difícil? —li va preguntar, posant-se-li al costat.

—Doncs més que els altres, és clar.

—I ho aprovaràs tot, Laia?

—Jo crec que sí, no ho sé, ja ho veurem... Mireu! Ja hi som. Ja es veuen les parades! —va dir, per desviar la conversa, però per desgràcia, amb la mare aquells mètodes no funcionaven gens bé.

La Maria es va aturar, li va demanar que la mirés als ulls i li va preguntar:

—M’he d’amoïnar?

La Laia va empassar-se la saliva. Què li podia dir? Encara no sabia les notes, però la cosa no pintava gaire bé. Els treballs no li havien sortit gaire fantàstics, i després del pont tenia dues setmanes plenes d’exàmens i treballs supercomplicats. S’havia imposat uns horaris d’estudi superintensos. Tant de bo n’hi hagués prou...

—Intentaré que no, mare —va dir sincerament.

La Maria va assentir i l’últim que va pronunciar per posar fi al tema va ser:

—Avisa’m quan tinguis les notes.

Després va continuar caminant cap a la fira de Nadal, deixant la Laia enrere, una mica ofuscada per la pressió. Ni tan sols els llums més brillants que l’envoltaven la van ajudar a recuperar els ànims.

Quan la Flora, la tutora que substituïa la Mortícia des de feia mesos, va entrar a la classe de llengua i literatura un quart d’hora abans que s’acabés davant de la mirada astorada de la Saratita, ningú no s’imaginava quin devia ser-ne el motiu.

—Us he d’anunciar una cosa important —va dir la profe d’ètica, una classe que només tenien els dimarts i que, precisament aquell dia, dimecres, no els tocava. O sigui que allò devia ser una qüestió de vida o mort...

La Laia es va imaginar de tot: un examen sorpresa i increïblement difícil que acabaria d’amargar-li l’existència, l’arribada d’algun professor inesperat, que l’escola havia de tancar per culpa d’una epidèmia de virus gàstric o, fins i tot, que havia arribat el moment d’acomiadar-se de la seva estimada Flora, l’única professora que l’entenia una mica. Per descomptat, tot el que se li acudia era pèssimament negatiu perquè encara li durava el desànim després d’haver parlat de les notes amb la mare la tarda abans. Malgrat que després de visitar la fira de Nadal ja no havia tret més el tema, la Laia sospitava que tard o d’hora allò acabaria explotant. Bàsicament, quan tingués les notes al cap d’unes quantes setmanes...

Mentre la Flora allargava aquell moment de suspens xiuxiuejant amb la Saratita, la Laia va mirar les seves amigues per si alguna sospitava de què podia anar un anunci de tanta envergadura. La Frida, la més fàcil de veure perquè era la més alta de la colla, va arronsar les espatlles i va fer un gest amb la boca, mentre que la Susanna, amb els blens de cabells curts tirats cap endavant per tapar-se la cara, no semblava ni que estigués a classe. Feia dies que la notava absent, de manera que la Laia en va prendre nota mental per preguntar-li què li passava. Potser tenia algun problema amb el nòvio, l’Ivan... Va desviar la mirada i es va fixar en la Cèlia, una mica més endavant, que li va fer un gest per indicar-li que estava tan intrigada i emocionada com ella. La Laia li va somriure. La Cèlia era la noia que havien tingut l’immens plaer de conèixer a començament de curs, i ja s’havia convertit en una habitual d’El Club de les Vambes Vermelles, ja que passava gran part del seu temps lliure amb elles.

Per descomptat, també hi havia dies que preferia estar sola amb la seva creativitat, tal com deia ella, perquè necessitava moments de concentració, i elles ho respectaven. Al capdavall, la vida de la Cèlia a l’escola havia fet un gir de cent vuitanta graus després d’haver revelat la seva identitat a Instagram: la mateixa noia que havia passat per una època horrible per culpa de la Mariona, la Reina de les Pavetes, ara tenia el somriure més resplendent de tota la classe. Com podia ser tan positiva després del mal tràngol que havia hagut de passar?

«Perquè ara tot és massa bo per desaprofitar-ho», responia cada vegada que la Laia li ho preguntava. Era fantàstic veure-la així.

Segur que la Cèlia era l’única que tenia bones notícies d’aquella intriga, de manera que la Laia es va voler encomanar una mica del seu optimisme. Però quan va veure que la Saratita abraçava la Flora i es posava a plorar, embrutant de mocs i de llàgrimes la roba virolada que duia la seva tutora temporal encara que fossin a l’estació de l’any més grisa de totes, la Laia es va imaginar el pitjor. La Flora estava a punt d’anar-se’n...

Va encreuar els braços i va amagar-hi el cap entremig. La Flora era la seva esperança, era qui la podia ajudar a millorar en el que quedava de trimestre, amb els seus bons consells, amb la seva fe... Si ella se n’anava...

—La Mortícia no tornarà a l’escola —va sentir la Laia des de lluny, amagada sota els braços, que li tapaven les orelles.

Va alçar el cap arrufant el front. Un moment...

—Per tant, jo seré la vostra tutora aquest curs també —va anunciar la Flora amb un gran somriure que li il·luminava la cara emmarcada pels cabells daurats. La Laia se’n feia creus.

Ho havia sentit bé? Va mirar la Cèlia, que estava asseguda molt més a prop de les professores, i ella li va picar l’ullet. Era possible que el que acabava de sentir fos veritat? Quan la Saratita es va apartar de la Flora i la Laia va veure que ella també somreia i plorava d’emoció, li va quedar ben clar: no eren imaginacions seves. Allò era bo, molt bo! A la Laia li van venir ganes d’aixecar-se i de córrer cap a la Flora per fer-li una abraçada, però es va reprimir. Ja la hi faria el proper dia que tinguessin tutoria amb ella. Li encantava aquella dona, tan profunda, tan humana, tan bona... Si fins i tot la Saratita, fidel seguidora de la Mortícia, li havia agafat afecte!

—Però tinc una altra notícia —va anunciar la tutora OFICIAL.

La Laia es va empassar la saliva, expectant. Encara no havia acabat aquella tortura en forma d’intriga.

—Aquest mes de desembre volem engegar una nova iniciativa: el mes de la solidaritat. És una proposta meva que el consell escolar acaba d’acceptar. Estic molt il·lusionada amb el projecte i espero que vosaltres també ho estigueu.

La Laia va deixar anar l’aire lentament. Ja tornava a sentir-se còmoda. Res de nous profes ni exàmens, si us plau. Havia de treure’s de sobre els pensaments negatius. IMMEDIATAMENT. A més, allò semblava prou interessant... Ella creia en la solidaritat, era més solidària que ningú! Les vacances de Nadal de l’any anterior les havia passat treballant en un menjador social i havia aconseguit que un pare es reunís amb la seva filla després de mil anys sense veure’s. Per l’amor de Déu!

—Suposo que coneixeu la situació dels refugiats per la guerra de Síria. Necessiten moltíssima ajuda. I tot el que puguem fer per ells des d’aquí serà útil.

La Laia en sentia les notícies quan el pare les posava a casa, encara que fos de fons. Sabia que hi havia una guerra, que moria molta gent, també molts nens

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X