Robòters 3 - Flaix a Londres

Tom Helix

Fragmento

cap

cap-1.jpg

El passadís de l’escola està més desert que el Sàhara a l’hora de la migdiada. Fa estona que han començat les classes, i per aquí i per allà se sent la remor de les lliçons, des de rotllos sobre el cos humà fins a resolucions d’equacions.

De sobte, s’obre una porta al final del passadís. Amb prou feines uns quants mil·límetres, però l’escletxa és suficient perquè una mena de tentacle surti de dins. No és cap monstre del pantà, sinó una mena de visor metàl·lic semblant al telescopi d’un submarí que escaneja el passadís i es torna a amagar rere la porta.

Un segon després, un robotet amb reminiscències de batedora abandona la Sala dels Càstigs.

—Ha! —exclama el robot—. Finalment puc sortir a fer un volt.

És el C-RV3LL, un androide superintel·ligent amb més funcions que un rellotge de primera comunió.

Però no li serveix de res tant de software perquè quan no és a la base secreta dels Robòters, gairebé sempre viu tancat en un pis. Si passa un dia més així, se li solidificaran els circuits interns.

Un cop s’ha assegurat que no hi ha ningú al passadís, el C-RV3LL surt a passejar. A aquestes hores, la Gala i l’Hugo són a classe fent veure que escolten els professors, i l’Ulisses Cuchicuchi, més conegut com «el Professor» (tot i que només és el vigilant de la Sala dels Càstigs), pren un cafè al pati amb la professora de llengua, de la qual està enamoradíssim. És el moment idoni per sortir a fer un tomb per l’edifici sense que ningú el renyi.

El C-RV3LL corre pel passadís per estirar les cames. Després activa el gadget de trineu i es llança escales avall com un boig.

—Iupiii! —crida eufòric.

Es clava una patacada quan arriba a l’últim esglaó (ai!), però tant li fa. S’ho està passant d’allò més bé! Per fi pot gaudir d’una mica de llibertat sense que aquells humans aixafaguitarres l’obliguin a amagar-se. És el que passa quan ets l’únic robot del món capaç de viatjar per l’espaitemps: tothom et voldria segrestar. En el fons, els seus amics l’amaguen pel seu bé.

Però seguretat i diversió no van sempre agafats de la mà.

El C-RV3LL continua passejant per l’escola i passa per davant de l’aula de música. Queda ben sorprès quan veu que la porta s’obre en aquell precís moment.

—Estàs castigat! —brama la professora Fina des de dintre—. Així aprendràs a no ficar xiclets a les flautes dels teus companys.

El robot es queda glaçat. Amb una mica de sort, el nano que surti de l’aula el confondrà amb la decoració. Es queda quiet per fer veure que és una font d’aigua (tot i que no hi ha hagut mai cap font al passadís de l’escola).

Però qui surt de classe no és pas cap desconegut. És l’Al Piccolini en persona, l’alumne més perillós de l’escola, el seu màxim rival, i el més antic.

El nen està furiós perquè la professora l’ha expulsat de la classe, però l’expressió li canvia automàticament quan veu el robot.

—Una altra vegada tu! —exclama.

—Per tots els cargols! Com m’has reconegut? —El robot recupera la seva postura habitual—. Ja puc córrer!

Abans que es tanqui la porta de l’aula de música, la persecució ja ha començat. El C-RV3LL surt disparat cap a les escales que porten al pis de dalt; el Piccolini el segueix de prop.

—Espera’m, robotet! Ets l’única joguina que em falta a la col·lecció!

—Ets un pesat! —protesta el robot—. Que no soc un Furby, nano!

El C-RV3LL corre de pressa, però l’Al Piccolini s’ha entrenat als millors campaments d’estiu de minicriminals. Així, mentre pugen per l’escala, el noi escurça distàncies.

El robot no es pot deixar atrapar. Està segur que si l’Al Piccolini l’agafa, el convertirà en una fona elèctrica, o el que sigui que faci servir d’arma un pinxo de menys de metre i mig d’alçada.

Ho ha d’evitar.

Aprofita que pugen l’escala per deixar anar un reguitzell de bales de colors (les mateixes que va haver d’amagar perquè l’Hugo les confonia amb caramels). El Piccolini en trepitja unes quantes i quan està a punt de caure s’agafa ràpidament a la barana i aconsegueix evitar les altres.

—No podràs aturar-me! —diu amb to amenaçador. La veu greu li desentona amb el cos diminut—. Et penso agafar tant sí com no.

El C-RV3LL i el Piccolini arriben a l’últim pis, on hi ha les aules dels més grans. El noi està a punt d’atrapar el robot. Si estira els braços, ja és seu.

Però de sobte, el robot activa el superimant i les xinxetes del suro del passadís surten disparades.

Clac, clac, clac, clac!

En un tres i no res les ha succionat totes i ara les té al compartiment de la boca.

L’Al Piccolini necessita mig segon per adonar-se de la intenció del C-RV3LL.

—Nooo! —crida aterrit.

Sense parar de córrer, el C-RV3LL gira el cap cent vuitanta graus i dispara un arsenal de xinxetes com si fossin pellofes de pipes. El petit mafiós es tira a terra, fa tres tombarelles i s’amaga darrere d’uns armariets.

Al cap d’un segon les xinxetes es claven just a la zona on era el pinxo un instant abans.

—Uf… —El Piccolini sospira —. Ha anat de poc!

El robot està a punt de cantar victòria, però no ha tingut en compte que el nen tenia un pla B. El Piccolini es treu un xiulet d’or de sota de l’armilla i xiula ben fort.

No se sent res.

—Ha! —El C-RV3LL se’n burla—. Aquesta és tota la bufera que tenen els teus pulmons escarransits?

El Piccolini no respon i torna a posar el xiulet on era. Somriu d’una manera enigmàtica.

—Sí que t’has rendit aviat. —El C-RV3LL fa el gest de treure-li la llengua, però llavors recorda que els robots no en tenen. En comptes d’això, li fa un pet amb la boca—. Els humans sou molt tous. Per això no podreu guanyar mai els robots.

—És un xiulet d’alta freqüència, sac de ferralla estúpid. —En Piccolini gaudeix com si hagués guanyat un trofeu de caça—. Potser els teus receptors no l’han captat, però els meus esbirros apareixeran en qualsevol moment.

Maleït sigui! La Gala tenia pendent actualitzar-li el receptor de so. L’hi va haver de desajustar perquè el Professor fa molt soroll quan mastega i és insuportable.

Abans que el C-RV3LL pugui arrencar a córrer, un grup de repetidors l’envolten pels dos costats del passadís.

cap

cap-1.jpg

—Ha, ha, ha! —L’Al Piccolini riu com un dolent de pel·lícula. Està envoltat pels seus esbirros—. Ja ets meu, Tamagotchi.

—I vinga! —El C-RV3LL està a punt de perdre la paciència—. Que no soc una joguina. Si ni tan sols tinc instal·lat el Fortnite! Tot i que no estaria malament, ara que ho penso…

—Silenci! —l’interromp el mafiós—. Rendeix-te i els meus sequaços no et faran mal.

El Piccolini fa un gest als pinxos perquè saltin sobre el robot. Per sort, el C-RV3LL se n’adona a temps, activa el gadget d’helicòpter i s’enlaira abans que sigui massa tard.

—Beneits! —exclama rient quan els atacants xoquen entre si. L’Al Piccolini s’adona del perill i s’enfurisma. No permetrà que el seu enemic s’escapi tan fàcilment.

—ATUREU-LO!

L’esquadró de repetidors el mira desorientat. Entre tots set no sumen ni mitja neurona.

—Ha desaparegut! —diu un.

—Sí, s’ha esfumat —afegeix una altra.

El líder s’estira els cabells. Cada vegada és més difícil trobar esbirros de qualitat.

—S’ha escapat per l’aire, caps quadrats! —Assenyala el robot, que s’eleva verticalment impulsat per l’hèlice—. Qui l’atrapi rebrà… cent entrepans de recompensa!

Amb aquest premi n’hi ha prou per activar el cervell adormit dels esbirros. De seguida es posen a perseguir el C-RV3LL, que s’esquitlla per l’aire.

Un per un salten per intentar atrapar-lo, però el robot vola massa alt i ells encara no han fet l’estirada. L’Al Piccolini els increpa mentre corre darrere seu.

—Que se us escapa, burros! Si fuig, sabreu quin peu calço!

Aquest comentari fa que l’esquadró freni de cop. Es miren els uns als altres desconcertats.

—Tu saps quin peu fa? —pregunta.

—No en tinc ni idea.

—I per què vol que ho sapiguem? —diu un altre, el geni del grup.

—No ho sé… potser es pensa que si tens el peu gran corres més?

—Això no hi té res a veure, idiota!

Tot d’una, s’embranquen en una discussió sobre si tenir el peu gran ajuda a córrer més o no. El Piccolini esbufega, agafa embranzida i es llança sobre els pinxos per fer-los servir de trampolí.

—Que vinc!

El C-RV3LL no té temps d’esquivar-lo. Just quan s’estava a punt de d’escapar, el Piccolini salta des del caparrot d’un dels repetidors i salva la distància que els separava.

XAC!

El nen ho ha aconseguit i ha quedat penjat de les cames metàl·liques del robot. L’hèlice no aguantarà gaire temps el pes de tots dos.

—Rendeix-te, ferralla!

—Ens matarem! —crida el C-RV3LL.

L’Al Piccolini no pensa cedir. El robot fa ziga-zagues per l’aire amb l’objectiu de desfer-se’n, però el nen se li ha enganxat com una paparra. Desesperat, el C-RV3LL travessa el vidre d’una fine

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos