CAPÍTOL 1

Era un d’aquells dies que tens ganes que s’hagi acabat quan encara no fa ni deu minuts que ha començat. Es va iniciar quan vaig obrir els ulls i em vaig adonar que la intensitat de la llum que s’escolava entre les ranures de les persianes de l’habitació era preocupant. Ja sabeu, la intensitat de llum que hi ha a les vuit del matí (no pas la que hi ha a les set del matí). No havia sonat el despertador. Aquest descobriment va anar seguit de vint minuts de renecs histèrics, crits i plors (el que plorava era el meu fill de sis anys), mentre jo volava baix per la casa: del lavabo a la cuina i d’allà a la porta principal, intentant aplegar tots els ridículs romanços que l’Adam i jo necessitaríem per passar el dia. Quan vaig aturar el cotxe davant de la seva escola, amb quaranta-cinc minuts de retard, l’Adam em va clavar una mirada de reprovació.

—La mare diu que si continues portant-me tard a escola els dilluns, ja no em podré quedar més a dormir els diumenges.

Ostres, noi.

—És l’última vegada —vaig dir—. És l’última vegada, t’ho prometo.

Ara l’Adam baixava del cotxe amb una expressió de dubte a la cara.

—Té —li vaig dir aixecant una bossa de plàstic plena—. No et deixis el dinar.

—Queda-te’l —va replicar l’Adam sense ni mirar-me—. No es pot portar mantega de cacahuet a l’escola.

Aleshores va fer mitja volta sobre els talons i va travessar a tota velocitat el pati desert de l’escola. «Pobre nano», vaig pensar mentre mirava com aquelles cametes agafaven impuls cap a la porta principal. No hi ha res pitjor que fer salat a escola, quan tothom ja és a classe, i l’himne nacional ressona pels passadissos. Això, i, a sobre, sense dinar.

Vaig llançar la bossa de plàstic al seient del passatger amb un sospir. Un altre cap de setmana «de tutela» que havia culminat en un final desastrós. Pel que semblava, el meu fracàs com a marit havia estat espectacular. Ara, pel que s’intuïa, el meu fracàs seria igualment digne d’admiració com a pare separat. Des del mateix moment que havia anat a recollir l’Adam, tot apuntava que li havia estat generant un reguitzell interminable de decepcions. Malgrat que em passava tota la setmana enyorant l’Adam com si fos una cama que m’haguessin amputat, sempre arribava tard els divendres. La promesa de la pizza i una pel·lícula quedava aigualida en forma d’entrepà de tonyina, que li feia menjar l’Annisha tan bon punt arribava, i fins i tot passava, la seva hora de sopar. També hi havia el mòbil, que no parava de sonar, com si fos víctima d’un atac greu de singlot. Sonava mentre miràvem la pel·lícula, i mentre acotxava l’Adam al llit. Sonava mentre esmorzàvem creps un pèl cremades i mentre passejàvem pel parc. Sonava mentre agafàvem unes hamburgueses per emportar i durant tota l’hora del conte. Per descomptat que el fet que sonés no era un problema per si mateix. El problema per si mateix era que jo sempre agafava l’aparell. Llegia els missatges, enviava respostes, parlava per telèfon. Amb cada nova interrupció, l’Adam es tornava una mica més silenciós, una mica més distant. Em trencava el cor, però, tanmateix, el mer pensament d’ignorar aquell dispositiu, o apagar-lo, em feia suar les mans.

Mentre corria com un esperitat cap a la feina anava donant voltes a aquell cap de setmana esguerrat. Quan l’Annisha em va comunicar que volia que la separació passés pel jutjat, em vaig sentir com si m’haguessin trepitjat amb un camió. S’havia passat anys queixant-se que no els dedicava temps, ni a ella ni a l’Adam; que estava massa enganxat a la feina, massa ocupat en la meva vida per participar de la d’ells.

—Però —vaig protestar—, com es pot arreglar res de tot això, si em deixes? Si em vols veure més, com és que et vols assegurar que em veuràs menys?

Al capdavall, havia dit que encara m’estimava. Que volia que tingués una bona relació amb el meu fill.

Ara bé, quan vaig anar a viure al meu pis de separat, estava destrossat i desmoralitzat. Havia promès intentar passar més temps a casa. Fins i tot havia anul·lat un torneig de golf de l’empresa i un sopar amb un client. Però l’Annisha em va dir que l’únic que feia era posar pegats: que no em comprometia de veritat a corregir el que havia fet malament. Cada vegada que recordava aquelles paraules, serrava les dents. No s’adonava, l’Annisha, que la meva feina era molt absorbent? No podia comprendre que per a mi era molt important progressar? Si no hi hagués dedicat les hores que hi havia dedicat, no tindríem la nostra gran mansió, ni els cotxes, ni aquelles al·lucinants televisions de gran pantalla. Bé, d’acord, ho accepto: a l’Annisha li importaven un rave les televisions. Però, igualment.

Va ser llavors que em vaig fer una promesa: «Seré un pare separat genial». Em desfaré en atencions per l’Adam; aniré a totes les activitats que organitzi l’escola; sempre estaré a punt per portar-lo a karate o a natació; li llegiré llibres. Quan em truqui a la nit, tindré tot el temps del món per parlar amb ell. L’escoltaré quan m’expliqui els seus problemes, i l’aconsellaré i farem broma. L’ajudaré a fer els deures i, fins i tot, aprendré a jugar amb aquells empipadors videojocs que tant li agraden. Tindré una relació fantàstica amb el meu fill, encara que no pugui fer el mateix amb la meva dona. Li demostraré a l’Annisha que no poso pegats, només.

Les primeres setmanes de separació, diria que encara ho vaig fer prou bé. En certa manera, no va ser tan dur. Però m’espantava comprovar com els arribava a trobar a faltar, a tots dos. Em despertava al pis i intentava sentir aquella veueta que ja sabia que no hi era. Quan es feia fosc, començava a fer voltes pensant: «Ara és quan podria estar llegint-li un conte abans d’anar a dormir. Ara és quan li hauria de fer un petó de bona nit, a l’Adam. I ara és quan m’hauria d’estar ficant al llit amb l’Annisha, el moment en què la tindria entre els meus braços». Els caps de setmana no arribaven prou ràpid.

Tanmateix, a mesura que van anar passant els mesos, tots aquells pensaments van començar a dissipar-se. O, per ser més sincer, van ser relegats per tota la resta. M’emportava feina a casa cada vespre o em quedava a treballar fins tard. Quan l’Adam em trucava, jo continuava teclejant a l’ordinador mentre escoltava una frase de cada dues. Passaven setmanes senceres i ni tan sols em plantejava una sola vegada què feia durant el seu dia a dia. En arribar les vacances d’escola, em vaig adonar que no havia previst res per passar uns dies amb ell. Llavors, vaig quedar per sopar amb un client justament el vespre que l’Adam feia el concert de primavera de l’escola. També em vaig oblidar de portar-lo a fer-se la neteja dental semestral, tot i que l’Annisha m’ho havia recordat la setmana abans. I vaig començar a arribar tard els divendres. Aquest cap de setmana era un nou exemple de temps «de qualitat».

Vaig saludar sense entusiasme en Danny, el guarda de seguretat, quan vaig entrar a l’aparcament del despatx. Després de totes les presses que m’havia donat per ser allà, de sobte, vaig desitjar no haver-ho fet. Vaig anar al meu lloc, però no vaig apagar el motor de seguida.

En defensa pròpia, he de dir que la meva obsessió per la feina era del tot natural. L’empresa estava passant per una època molt estressant. Feia mesos que corrien rumors que asseguraven que estàvem a punt de ser venuts. Les últimes dotze setmanes no havia fet altra cosa que elaborar informes com si fossin xurros: informes de vendes, informes d’inventari, informes de personal, balanços de pèrdues i guanys. Quan tancava els ulls a les nits, l’únic que aconseguia veure eren les línies de les graelles d’un full de càlcul. Això era el que m’esperava a dins de l’edifici, però no ho podia posposar més. Vaig aturar el motor, vaig agafar la bossa del portàtil i vaig entrar-hi de cap.

Vaig saludar en Devin, el recepcionista. Tenia el cap aplicadament acotat sobre la pantalla de l’ordinador, però jo ja sabia que estava jugant al solitari. Quan vaig tombar cap a la dreta, vaig veure en Devin com somreia amb satisfacció, però potser només m’ho estava imaginant. El camí més curt fins al meu despatx era per l’esquerra, però ara ja feia temps que no passava per allà. Era evident que en Devin es pensava que ho feia perquè la taula de la Tessa era a la dreta. Ara bé, això només era un punt més a favor. Si anava cap a la dreta, no havia de passar per davant del despatx d’en Juan. En Juan. Merda. No sé per què encara m’hauria de molestar després de tant de temps. Ara només era un despatx buit. Les persianes estaven apujades, la taula immaculada, la cadira buida. No hi havia fotografies de la dona d’en Juan ni dels seus fills a sobre de l’arxivador, ni tasses de cafè sobre la taula auxiliar, ni plaques commemoratives a la paret. Tanmateix, era com si l’ombra de tots aquells objectes encara estigués suspesa sobre els espais buits.

A mesura que m’acostava al cubicle de la Tessa, vaig alentir la marxa. La Tessa i jo feia anys que treballàvem junts. Sempre ens havíem entès bé —teníem el mateix sentit de l’humor—. Jo no les tenia totes amb què passaria amb l’Annisha, però havia d’admetre que pensava molt en la Tessa des de la separació.

De cua d’ull vaig veure la seva cabellera morena, però estava parlant per telèfon. De manera que vaig continuar endavant.

Gairebé tal com vaig traspassar la porta del meu despatx, vaig fer mitja volta. Em preguntava si havia de fer un cop d’ull al prototipus nou abans de posar-me a treballar en tasques més estressants. Sabia que l’equip de disseny estaria disposat a explicar-me qualsevol progrés, i el pensament de distreure’m uns minutets al laboratori era temptador.

El laboratori de disseny havia estat el meu punt de partida. Una de les meves primeres feines havia estat en el sector de desenvolupament d’aquella empresa (un fabricant de peces d’automòbil). Era el meu somni laboral. En Juan, el director tècnic, em va acollir sota la seva protecció. En Juan era el meu mentor.

Tanmateix, la qüestió és que, encara que t’agradi la teva feina, no et pots quedar estancat. Fer-ho és posar punt final a la teva carrera. Ara bé, no feia falta que ningú m’ho expliqués, això. Jo era com un gos que remenava la cua amb tanta força que m’hauria pogut saltar l’esquena. Els de dalt se’n van adonar. Quan em van oferir el següent graó en l’escala corporativa, en Juan em va fer anar al seu despatx.

—Ja ho saps —em va dir—. Si acceptes aquest lloc, quedaràs fora de la recerca i del disseny. Et dedicaràs a la venda i la gestió. És això el que vols?

—Jo, el que vull és avançar, Juan —vaig respondre amb una rialla—. I no creguis que m’esperaré que et jubilis per fer-ho!

En Juan tot just em va fer un somriure tímid, però no va dir res més.

Després d’aquell primer pas, vaig ascendir posicions en la jerarquia amb força rapidesa. Ara m’encarregava de supervisar tots els nostres projectes i la producció de productes per al nostre client més important.

Vaig arreplegar la tassa del cafè, a punt per enfilar el passadís que duia al laboratori. Però, aleshores, em vaig aturar. No tenia cap necessitat d’anar-hi. Vaig deixar la tassa del cafè damunt la taula i em vaig desplomar sobre la cadira. Vaig engegar l’ordinador, vaig obrir un fitxer i vaig clavar els ulls sobre aquella amalgama de xifres que omplien la pantalla de la màquina.

Unes hores després, havia acabat d’enllestir un altre informe de pèrdues i guanys i estava a punt d’emprendre la gestió de la meva desbordada safata d’entrada del correu electrònic quan el telèfon va sonar. Vaig trigar uns segons a reconèixer la veu de la meva mare. Semblava alterada. «Per l’amor de Déu», vaig pensar. «Ara què?» En els darrers mesos la meva mare havia manifestat un interès desmesurat per la meva vida. Em començava a fastiguejar.

—Em sap greu molestar-te a la feina, Jonathan, però és important —em va dir—. Acabo de parlar amb el cosí Julian i t’ha de veure de seguida. És urgent.

«A mi?», vaig pensar. «Per què diantre m’hauria de voler veure, a mi, el cosí Julian?»

Sincerament, he de dir que no conec el cosí Julian. No era cosí meu, sinó de la meva mare. Havia tingut una estreta relació amb en Julian i la seva germana Catherine quan eren petits, però jo m’havia criat a l’altra punta del país. Els parents llunyans eren tan interessants per a mi com el diari de la setmana passada.

L’única vegada que havia vist en Julian, jo devia tenir deu anys. Estàvem de visita a casa la cosina Catherine i ella havia organitzat un sopar a casa seva. No recordo si la dona d’en Julian va venir amb ell o no, o si ja estava divorciat. Per ser-vos sincer, no recordo res de res d’aquella visita, tret d’una cosa: el Ferrari vermell espaterrant d’en Julian. Havia sentit que la Catherine en deia alguna cosa, de manera que jo l’estava esperant als graons de l’entrada quan va aparèixer aixecant polseguera pel camí d’entrada. Era encara més al·lucinant del que m’havia imaginat. En Julian em va veure la cara (devia tenir la barbeta a l’alçada de la punta de les sabates), i em va convidar a fer un tomb. Mai no havia pujat en un cotxe que anés tan ràpid. Donava la sensació que, en qualsevol moment, les rodes s’aixecarien de l’asfalt i que suraríem en l’aire. No crec que badés boca en tot el trajecte. Quan vam tornar a casa, en Julian va baixar del cotxe, però jo no em vaig moure.

—Et vols quedar una estoneta al cotxe? —em va preguntar. Vaig fer que sí. Es va tombar per marxar, però abans no comencés a caminar, el vaig aturar—: Cosí Julian?

—Sí? —em va dir.