Capítol 2

Tal com està el món dels amics imaginaris, em considero afortunat. Fa més temps que sóc viu que la majoria. Una vegada vaig conèixer un amic imaginari que es deia Philippe. Era l’amic imaginari d’un dels companys de preescolar d’en Max. Va durar menys d’una setmana. Un bon dia va aparèixer al món, amb un aspecte força humà si no fos que li faltaven les orelles (hi ha molts amics imaginaris que no en tenen), i llavors, al cap de pocs dies, va desaparèixer.

També sóc afortunat perquè en Max té una gran imaginació. Una vegada vaig conèixer un amic imaginari que es deia Mos i que només era una taca a la paret. Res més que una esquitxada borrosa i negra sense forma definida. En Mos podia parlar i, més o menys, lliscar amunt i avall de la paret, però era bidimensional com un full de paper, o sigui que no se’n podia desenganxar. No tenia braços ni cames com jo. Ni tan sols tenia cara.

L’aspecte dels amics imaginaris és producte de la imaginació del seu amic humà. En Max és un nen molt creatiu i, per això, tinc dos braços, dues cames i una cara. No em falta ni una sola part del cos i això em converteix en una raresa en el món dels amics imaginaris. A la majoria d’amics imaginaris els falta alguna cosa i n’hi ha que ni tan sols semblen humans. Com en Mos.

Ara bé, un excés d’imaginació també pot ser dolent. Una vegada vaig conèixer un amic imaginari que es deia Pterodàctil que tenia els ulls enganxats als extrems de dues antenes verdes bellugadisses. Segurament el seu amic humà es pensava que eren la mar de guais, però el pobre Pterodàctil era incapaç de fixar la vista enlloc per poder estar segur. Em va explicar que es passava el dia amb l’estómac regirat i que constantment ensopegava amb els peus, que tot just eren dues ombres borroses enganxades a les seves cames. El seu amic humà estava tan obsessionat amb el cap i els ulls del Pterodàctil, que no s’havia molestat a pensar en res que li quedés per sota de la cintura.

No és tan estrany.

També tinc sort perquè sóc mòbil. Hi ha molts amics imaginaris que estan enganxats als seus amics humans. N’hi ha que porten collars al coll. N’hi ha que tot just fan deu centímetres d’alçada i van entaforats a les butxaques d’un abric. I n’hi ha que no són més que una taca a la paret, com en Mos. Però jo, gràcies a en Max, puc voltar tot sol. Fins i tot me’n puc anar si em ve de gust.

Encara que fer-ho massa sovint podria ser perillós per a la meva salut.

Com que en Max creu en mi, existeixo. Les persones com la mare d’en Max i la meva amiga, la Graham, diuen que això és el que em fa ser imaginari. Però no és veritat. Potser sí que necessito la imaginació d’en Max per existir, però tinc els meus propis pensaments, les meves idees i la meva vida a banda d’ell. Estic lligat a en Max de la mateixa manera que un astronauta està lligat a la seva nau espacial per mitjà de tubs i cables. Si la nau esclata i l’astronauta es mor, això no significa que l’astronauta era imaginari. Només vol dir que la seva font d’alimentació s’ha tallat.

El mateix ens passa a mi i a en Max.

Necessito en Max per sobreviure, però, malgrat això, jo sóc jo. Puc dir i fer el que em vingui de gust. Fins i tot hi ha vegades que en Max i jo discutim, encara que mai no és res seriós. Només són baralles per decidir quins dibuixos volem veure a la tele o a quin joc volem jugar. Però «em correspon a mi» (és una expressió que la senyoreta Gosk ens va ensenyar a classe la setmana passada) quedar-me amb en Max sempre que sigui possible, perquè necessito que en Max continuï pensant en mi. Que continuï creient en mi. No vull acabar sent víctima «d’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol», que és una frase que de vegades fa servir la mare d’en Max quan el pare s’oblida de trucar a casa per avisar que arribarà tard. Si m’estigués lluny massa temps, en Max podria deixar de creure en mi i, si això passés, llavors «bluf!».

Capítol 3

Un dia la mestra de primer d’en Max ens va explicar que les mosques viuen una mitjana de tres dies. Em pregunto quina deu ser la mitjana de vida d’un amic imaginari. Segurament no gaire més. Suposo que això em converteix gairebé en una relíquia en el món dels amics imaginaris.

En Max em va imaginar quan tenia quatre anys i, així com si res, vaig prendre vida. Quan vaig néixer, només sabia el que sabia en Max. Sabia els colors i uns quants números, i els noms de moltes coses, com ara taules, forns microones i portaavions. Tenia el cap ple de les coses que sabia un nen de quatre anys. Però en Max també em va imaginar molt més gran que ell. Segurament, adolescent. Fins i tot, potser, una mica més gran. O potser només era un nen amb el cervell d’un adult. Costa de dir. No sóc gaire més alt que en Max, però sóc radicalment diferent. Jo estava molt més centrat que en Max quan vaig néixer. Era capaç d’entendre coses que, a ell, el desconcertaven. Podia veure les respostes a problemes que en Max no sabia resoldre. Potser és així com neixen tots els amics imaginaris. No ho sé.

En Max no es recorda del dia que vaig néixer, o sigui que no pot recordar què pensava en aquell moment. Però com que em va imaginar més gran i més centrat, he après molt més ràpid que ell. El dia que vaig néixer em podia concentrar i fixar més en les coses del que en Max és capaç de fer-ho avui. Em recordo que aquell primer dia la mare d’en Max intentava explicar-li com es compten de dos en dos els nombres senars i ell no ho entenia. En canvi, jo de seguida ho vaig agafar. Per a mi era comprensible perquè el meu cervell estava preparat per aprendre els nombres senars. El d’en Max, no ho estava.

Si més no, això és el que jo penso.

A més, no dormo, perquè en Max no va imaginar que necessités dormir. De manera que tinc més temps per aprendre. Per altra banda, no em passo tot el dia amb en Max o sigui que he après una pila de coses que ell mai no ha vist ni sentit. Quan se’n va a dormir, em quedo assegut al menjador o a la cuina amb els seus pares. Mirem la tele i els escolto. De vegades me’n vaig. Marxo a la benzinera que sempre té obert, perquè les persones que més m’agraden, a banda d’en Max, els seus pares i la senyoreta Gosk, són allà. O me’n vaig al Doogies, un frankfurt que hi ha una mica més avall al mateix carrer, o a la comissaria de policia o a l’hospital (encara que no he tornat més a l’hospital perquè allà hi ha l’Oswald i em fa por). Quan som a escola, de vegades me’n vaig a la sala de mestres o a una altra classe; a vegades, fins i tot me’n vaig al despatx de la directora, per saber què passa. No sóc més espavilat que en Max, però sé moltes més coses que ell perquè em passo més hores despert i puc anar a llocs on en Max no pot. Això és bo. De vegades puc ajudar en Max quan no entén alguna cosa.

Com la setmana passada, quan en Max no podia obrir un pot de melmelada per preparar-se un entrepà de mantega de cacauet i melmelada.

—Budo! —va dir—. No el puc obrir.

—I tant que pots —li vaig contestar—. Fes girar la tapa cap a l’altra banda. A l’esquerra per obrir. A la dreta per tancar.

És una frase que he sentit dir a la mare d’en Max de vegades quan vol obrir un pot. Va funcionar. En Max va poder obrir el pot. Tot i que, llavors es va emocionar tant que li va caure a terra i es va fer miques.

El món pot ser molt complicat per a en Max. Fins i tot quan aconsegueix fer bé una cosa, encara es pot torçar.

Visc en un lloc estrany del món. Visc en un espai que hi ha entre les persones. Passo la major part del temps en el món dels nens amb en Max, encara que també passo molt de temps amb els adults com els pares i les mestres d’en Max, i els meus amics de la benzinera; l’únic que passa és que ells no em poden veure. La mare d’en Max en diria «estar amb un peu a cada banda». És una frase que li diu a en Max cada vegada que no aconsegueix prendre una decisió, cosa que li passa molt sovint.

—Vols el gelat blau o el groc? —li pregunta ella, i en Max es queda clavat. Es queda congelat com un gelat. En Max ha de pensar en massa coses quan ha de triar.

El vermell és millor que el groc?

El verd és millor que el blau?

Quin està més fred?

Quin es desfarà més ràpid?

Quin gust té el verd?

Quin gust té el vermell?

Cada color té un sabor diferent?

M’agradaria que la mare d’en Max decidís per ell. Ella ja sap que li costa. Però, de vegades, quan ella li demana que triï i ell no és capaç de fer-ho, trio jo per ell. Li murmuro: «Agafa el blau» i llavors ell diu: «Vull el blau». I s’ha acabat. Ja no té un peu a cada banda.

En cert sentit, així és com visc. Tinc un peu a cada banda. Visc en el món groc i en el blau. Visc amb els nens i visc amb els adults. No sóc ben bé un nen, però tampoc no sóc ben bé un adult.

Sóc groc i blau.

Sóc verd.

També sé com es barregen els colors.

Capítol 4

La mestra d’en Max és la senyoreta Gosk. M’agrada molt la senyoreta Gosk. La senyoreta Gosk sempre porta un regle que ella anomena el «centipicador» i amenaça els alumnes fingint accent britànic, però els nens ja saben que només els vol fer riure. La senyoreta Gosk és molt estricta i sempre diu que els seus estudiants han de treballar molt, però mai de la vida no posaria la mà damunt d’un nen. Malgrat això, és una senyora molt severa. Els fa seure amb l’esquena ben dreta i fer els deures en silenci, i quan un nen es porta malament, li diu: «Dolent! Dolent! Digues com et dius als altres nens!» i «Em creuré totes aquestes beneiteries quan els porcs volin, jovenet!». Les altres mestres diuen que la senyoreta Gosk està antiquada, però els nens saben que és estricta amb ells perquè els estima.

A en Max no li agrada gaire gent, però sí que li agrada la senyoreta Gosk.

El curs passat en Max va tenir la senyoreta Silbor. També era estricta. Feia treballar molt els nens, com la senyoreta Gosk. Però es veia que no estimava els nens de la mateixa manera que la senyoreta Gosk, o sigui que ningú s’hi esforçava tant com aquest curs. Es fa estrany pensar que els mestres es passen una pila d’anys a la universitat per aprendre a fer de mestres, però que n’hi ha que mai no aprenen la part més fàcil. Com ara fer riure als nens. O demostrar-los que els estimes.

No m’agrada gens la senyoreta Patterson. No és una mestra de veritat. És com una mena d’ajudant de mestra. És una persona que s’encarrega d’ajudar la senyoreta Gosk a tenir cura d’en Max. En Max és diferent dels altres nens i, per això, no es passa tot el dia amb la senyoreta Gosk. De vegades se’n va a fer feina amb la senyoreta McGinn a l’aula de reforç amb altres nens que necessiten ajuda i de vegades a logopèdia amb la senyoreta Riner, altres cops juga amb altres nens al despatx de la senyoreta Hume. I, de tant en tant, llegeix i fa deures amb la senyoreta Patterson.

Que jo sàpiga, ningú no sap per què en Max és diferent dels altres nens. El pare d’en Max diu que l’únic que li passa és que li costa més madurar, però quan ho diu, la mare d’en Max s’empipa tant que li deixa de parlar durant la resta del dia.

No sé per què tothom diu que en Max és tan complicat. A en Max l’únic que li passa és que les persones no li agraden de la mateixa manera que als altres nens. Sí que li agrada estar amb la gent, però d’una altra manera. Li agrada la gent a una certa distància. Com més allunyat et mantens d’en Max, més li agrades.

A més, a en Max no li agrada que el toquin. Quan algú el toca, el món sencer s’encén i es posa a tremolar. Així és com m’ho va descriure ell mateix una vegada.

Jo no puc tocar en Max i en Max no em pot tocar a mi. Potser per això ens avenim tant.

Per altra banda, en Max no entén quan la gent diu una cosa però en vol dir una altra. Com la setmana passada, que en Max estava llegint un llibre a l’hora del pati i un nen de quart se li va acostar i va dir: «Mira que aplicat!».

En Max no va contestar, perquè sabia que si li deia alguna cosa, el de quart es quedaria allà més estona i el continuaria empipant. Ara bé, jo sé que en Max no entenia res, perquè semblava que el nen li estava dient que era llest quan, en realitat, s’estava ficant amb ell. Estava sent sarcàstic, però en Max no entén el sarcasme. En Max sabia que el nen s’estava ficant amb ell, però només perquè aquell nen sempre es fica amb ell. Tanmateix, no aconseguia entendre per què el nen li deia que era aplicat, tenint en compte que ser considerat aplicat normalment és bo.

La gent desconcerta en Max, per això li costa tant tenir-los a prop. I per això en Max ha d’anar a jugar al despatx de la senyoreta Hume amb nens d’altres classes. Ell creu que és una gran pèrdua de temps. Odia haver de seure a terra al voltant del tauler del Monopoly, perquè seure a terra no és tan còmode com seure en una cadira. Ara bé, la senyoreta Hume intenta ensenyar en Max a jugar amb altres nens, per entendre el que volen dir quan son sarcàstics o fan bromes. En Max, senzillament, no ho entén. Quan els pares d’en Max es discuteixen, la mare diu que al seu pare els arbres no li deixen veure el bosc. Això és el que li passa a en Max, només que amb el món sencer. No és capaç de veure les coses grosses per culpa de totes les coses petites que li passen per davant.

Avui, la senyoreta Patterson no hi és. Que una mestra no hi sigui, normalment vol dir que està malalta o que el seu fill està malalt o que s’ha mort algú de la seva família. A la senyoreta Patterson una vegada se li va morir algú de la família. Ho sé perquè de vegades les altres mestres li diuen coses amables com ara: «Com ho portes, reina?» i, de vegades, parlen a cau d’orella quan surt de la sala. Però això va passar fa molt de temps. Quan la senyoreta Patterson no hi és, normalment vol dir que és divendres.

Avui no hi ha substituta per a la senyoreta Patterson, de manera que en Max i jo estarem tot el dia amb la senyoreta Gosk, i estic molt content. No em cau bé la senyoreta Patterson. A en Max tampoc no li cau bé, però no li desagrada de la mateixa manera que li desagraden la majoria de les seves mestres. No veu el que jo veig perquè està massa enfeinat mirant els arbres. Però la senyoreta Patterson és diferent de la senyoreta Gosk, la senyoreta Riner i la senyoreta McGinn. Mai no somriu de veritat. Sempre pensa alguna cosa diferent del que expressa la seva cara. No crec que li caigui bé en Max, però fa veure que sí i això encara és més terrible que el fet que no li caigui bé.

—Hola, Max, fill! —diu la senyoreta Gosk quan entrem a la classe.

A en Max no li agrada que la senyoreta Gosk li digui «fill» perquè no és «el seu fill». Ja té una mare, ell. Però tampoc no li demanarà que li deixi de dir «fill» perquè demanar-li que no ho faci seria encara més difícil que sentir com la senyoreta Gosk li diu «fill» cada dia.

En Max s’estimaria més no dir res a ningú, abans que dir una cosa a una sola persona.

Però, encara que en Max no entén per què la senyoreta Gosk li diu «fill», ell sap que l’estima. Sap que la senyoreta Gosk no es fica amb ell. Només el confon.

M’agradaria poder demanar a la senyoreta Gosk que no li digués «fill», però la senyoreta Gosk no em pot veure ni sentir i no puc fer res perquè em vegi o em senti. Els amics imaginaris no poden tocar ni moure coses del món dels humans. O sigui que no puc obrir un pot de melmelada ni agafar un llapis ni picar tecles en un teclat. Si no, escriuria una nota a la senyoreta Gosk demanant-li que no li digui «fill» a en Max.

Puc xocar amb el món real, però no el puc tocar de debò.

Malgrat tot, tinc sort perquè el dia que en Max em va imaginar, va imaginar que podia travessar coses com ara portes i finestres encara que estiguessin tancades. Em sembla que això va ser perquè li feia por que em pogués quedar atrapat a fora, si els seus pares tancaven la porta de l’habitació a la nit, i a en Max no li agrada adormir-se si no estic assegut a la cadira que té al costat del llit. Això vol dir que puc anar on em vingui de gust travessant portes i finestres, encara que no puc travessar parets ni terres. No puc travessar parets ni terres perquè en Max no ho va imaginar. Hauria estat massa estrany que en Max ho hagués pensat, això.

Hi ha amics imaginaris que poden travessar portes i finestres com jo, i fins i tot alguns poden travessar parets, però la majoria no poden travessar res i es queden atrapats als llocs durant molt de temps. Això és el que li va passar a en Quisso, un gos que parla i que, fa un parell de setmanes, es va quedar tancat tota la nit a l’armari del conserge. La seva amiga humana, una nena de pàrvuls que es diu Piper, va passar molta por aquella nit perquè no tenia ni idea d’on parava en Quisso.

De totes maneres, en Quisso encara va passar més por, perquè quedar atrapat en un armari és com de vegades desapareixen per sempre els amics imaginaris. Un nen o una nena tanca un amic imaginari sense voler (o «sense voler evitar-ho») en un armari, un armariet o al soterrani i llavors «bluf!»: allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol. S’acaba l’amic imaginari.

Poder travessar portes ve a ser com un salvavides.

Avui em vull quedar a la classe perquè la senyoreta Gosk ens està llegint Charlie i la fàbrica de xocolata en veu alta i m’agrada molt com llegeix la senyoreta Gosk. Té una veueta fina i delicada, de manera que tots els nens s’han d’inclinar i estar en silenci absolut per poder-la sentir, i això és genial per a en Max. Els sorolls el distreuen. Si en Joey Miller comença a donar copets amb el llapis sobre la taula o la Danielle Ganner pica amb el peu a terra com sol fer tot el dia, en Max no pot sentir una altra cosa que no sigui el llapis o el peu. No pot ignorar els sorolls com sí que poden fer els altres nens, però quan la senyoreta Gosk llegeix, tothom ha d’estar en silenci absolut.

La senyoreta Gosk sempre tria els millors llibres i explica les millors anècdotes de la seva vida que, en cert sentit, estan relacionades amb el llibre. En Charlie Bucket comet alguna ximpleria i llavors la senyoreta Gosk ens parla d’aquella vegada que el seu fill, en Michael, va fer alguna ximpleria, i tots ens caragolem de riure. Fins i tot, de vegades, en Max.

A en Max no li agrada riure. Hi ha persones que creuen que això és perquè no sap veure el costat divertit de les coses, però no és veritat. En Max no entén totes les coses divertides. Els jocs de paraules i els clàssics acudits en què s’obre i es tanca el teló no tenen sentit per a ell, perquè diuen una cosa quan en volen dir una altra. Quan una paraula pot voler dir una pila de coses diferents, ho passa molt malament fins que no entén quin dels significats ha de triar. Ni tan sols no comprèn per què una paraula ha de significar diferents coses en funció de quan es faci servir, i no el culpo. A mi tampoc no m’agrada gaire.

Ara bé, hi ha altres coses que en Max troba divertidíssimes. Com quan la senyoreta Gosk ens va explicar la vegada que en Michael va fer portar vint pizzes de formatge i la factura a un pinxo de l’escola per fer-li una broma. Quan l’agent de policia va anar a casa d’ells per renyar en Michael, la senyoreta Gosk va dir al policia «Emporti-se’l» per donar-li una lliçó. Tots van riure com bojos. Fins i tot en Max. Perquè tenia sentit. Tenia un començament, un nucli i un desenllaç.

Avui la senyoreta Gosk també ens explica la Segona Guerra Mundial, que no entra al programa però que, segons ella, hi hauria de ser. Als nens els encanta i a en Max encara més perquè es passa el dia pensant en guerres, batalles, tancs i avions. De vegades, no pensa en res més durant dies. Si a l’escola només es parlés de guerres i batalles i no de matemàtiques i escriptura, aleshores en Max seria el millor estudiant del món mundial.

Avui, la senyoreta Gosk ens explica què va passar a Pearl Harbor. Els japonesos van bombardejar Pearl Harbor el 7 de desembre de 1941. La senyoreta Gosk diu que no estaven preparats per a l’atac sorpresa perquè no es podien imaginar que els japonesos els ataquessin de tan lluny.

—Als americans els faltava imaginació —va dir.

Si en Max hagués estat viu l’any 1941 les coses haurien pogut ser diferents, perquè té una imaginació magnífica. Estic segur que en Max s’hauria imaginat el pla de l’almirall Yamamoto a la perfecció, amb els minúsculs submarins, els torpedes, els timons de fusta i tota la resta. Hauria pogut avisar els soldats americans del pla perquè això és el que fa millor, en Max. Imaginar coses. A dins seu constantment hi passen moltes coses, per això no l’amoïna gaire el que passa a fora. Això és el que la gent no entén.

Per això és bo que em quedi al costat d’en Max sempre que pugui. De vegades no es fixa prou en el que passa al seu voltant. La setmana passada estava a punt de pujar a l’autobús quan una ràfega de vent li va arrencar l’informe escolar de les mans i el va fer caure entre el bus 8 i el 53. Va sortir de la cua per anar a buscar-lo, però sense mirar abans als dos costats de la carretera i li vaig cridar ben fort:

—Max Delaney! Atura’t!

Faig servir el cognom d’en Max quan vull que em faci cas. Ho vaig aprendre de la senyoreta Gosk. Va funcionar. Per sort, en Max es va aturar, ja que en aquell mateix moment passava un cotxe entremig dels autobusos, tot i que és una infracció.

La Graham em va dir que acabava de salvar la vida d’en Max. En aquests moments, la Graham és la tercera amiga imaginària que hi ha l’escola, que jo sàpiga, i ho va veure tot. La Graham és una nena encara que té nom de nen. Sembla gairebé tan humana com jo, si no fos perquè porta els cabells de punxa com si algú els hi estigués estirant des de la lluna. No se li mouen. Són sòlids com la roca. La Graham em va sentir com cridava a en Max per dir-li que s’aturés i després, quan en Max tornava a ser a la fila, se’m va acostar i em va dir:

—Budo! Acabes de salvar-li la vida, a en Max! El cotxe l’hauria deixat fet miques!

Tanmateix, jo li vaig respondre que havia salvat la meva vida, perquè si un dia en Max es morís, em sembla que jo també em moriria.

Oi que sí?

Jo crec que sí. Mai no he conegut cap amic imaginari l’amic humà del qual hagi desaparegut abans que es morís ell. O sigui que no ho tinc clar.

Però em sembla que és el que em passaria. Que em moriria, vull dir. Si en Max es morís.

Capítol 5

—Creus que sóc real? —li pregunto.

—Sí —em contesta en Max—. Passa’m aquella punxa doble de color blau.

Una punxa doble és un tipus de peça del Lego. En Max té noms per a totes les peces del Lego.

—No puc —li responc.

En Max se’m queda mirant.

—Renoi, me n’havia oblidat.

—Si sóc real, aleshores per què tu ets l’únic que em pot veure?

—No ho sé —diu en Max amb veu d’empipat—. Crec que ets real. Per què sempre m’ho preguntes?

És veritat. Li ho pregunto molt. Ho faig expressament. No viuré per sempre. Ja ho sé. Viuré mentre en Max cregui en mi. Per tant, si forço en Max a repetir que sóc real, em sembla que creurà en mi durant més temps.

Per descomptat que sé que si em passo el dia preguntant-li si sóc real, li puc acabar ficant al cap la idea que sóc imaginari. És un risc. Però de moment, anem bé.

Una vegada la senyoreta Hume va explicar a la mare d’en Max que «no és estrany que els nens com en Max tinguin amics imaginaris, i que tenen tendència a persistir més temps que la majoria d’amics imaginaris».

«Persistir.» M’agrada aquesta paraula.

Persisteixo.

Els pares d’en Max es tornen a barallar. En Max no ho sent perquè està jugant amb els videojocs al soterrani i els seus pares s’escridassen en veu baixa. Semblen dues persones que s’hagin passat tant de temps cridant que s’han quedat afòniques i, de fet, és mig veritat.

—Tant me fa el que pensi aquest coi de terapeuta —diu el pare d’en Max amb les galtes enceses mentre crida en murmuris—. És un nen normal… el que passa és que triga més a madurar. Juga amb joguines. Practica esports. Té amics.

El pare d’en Max s’equivoca. En Max no té amics a banda de mi. Als nens de l’escola el Max els cau bé, l’odien o l’ignoren, però no n’hi ha cap que sigui amic seu, i no crec que ell vulgui que cap sigui amic seu. En Max és més feliç quan està tot sol. Fins i tot de vegades jo el molesto.

Fins i tot els nens de l’escola que aprecien en Max, el tracten diferent. Com l’Ella Barbara. L’Ella s’estima en Max, però l’estima de la mateixa manera que una criatura estima una nina o un osset de peluix. Li diu «el meu Maxi» i intenta portar-li la carmanyola del dinar fins a la cafeteria i li apuja la cremallera de l’abric abans del pati, tot i que sap que en Max ho sap fer tot sol. En Max odia l’Ella. S’encongeix cada vegada que intenta ajudar-lo o quan el toca, però no li pot dir que el deixi estar perquè per a ell és més fàcil encongir-se i patir que parlar. Quan van passar a tercer, la senyoreta Silbor va fer seure junts l’Ella i en Max perquè creia que es complementaven. Això és el que li va explicar a la mare d’en Max a la reunió de pares. En Max potser és bo per a l’Ella, perquè hi juga com si fos una joguina, però l’Ella no li fa cap bé a en Max.

—No és un nen que trigui més a madurar, i m’agradaria que deixessis de fer servir aquesta expressió —diu la mare d’en Max amb aquell to de veu que fa servir quan intenta conservar la calma, però li costa Déu i ajut—. Ja sé que no pots acceptar-ho, John, però és així. Com pot ser que tots els experts amb qui parlem s’equivoquin?

—Aquest és el problema —diu el pare d’en Max, i se li omple el front de taques vermelles—. No tots els experts hi estan d’acord, això ja ho saps! —Quan parla és com si estigués disparant les paraules amb una pistola—. Ningú no sap què li passa, a en Max. Per tant, per què la meva deducció ha de ser pitjor que les opinions d’una colla d’experts que no són capaços de posar-se d’acord?

—El que compta no és l’etiqueta —replica la mare d’en Max—. No importa què no va bé. Necessita ajuda.

—Doncs no ho entenc —contesta el pare d’en Max—. Ahir a la nit vaig estar jugant amb ell a pilota. L’he portat d’acampada. Treu bones notes. No es fica en embolics al col·legi. Per què volem arreglar la pobra criatura quan no té cap problema?

La mare d’en Max es posa a plorar. Parpelleja i se li neguen els ulls de llàgrimes. Odio que plori i el pare d’en Max, també. Jo no he plorat mai fins ara, però sembla terrible.

—John, no li agrada abraçar-nos. No és capaç de mirar la gent als ulls. Es posa fet una fera quan li canvio els llençols o si compro una altra marca de pasta de dents. Es passa el dia parlant sol. Aquesta no és la conducta d’un nen normal. No estic dient que necessiti medicació. No estic dient que quan creixi no pugui ser un noi normal. Només que necessita un professional que l’ajudi a superar aquests obstacles. I vull fer-ho abans de tornar-me a quedar embarassada. Mentre ens puguem concentrar només en ell.

El pare d’en Max fa mitja volta i marxa. Quan surt, tanca la mosquitera de cop. La porta pica-pica-pica fins que s’atura. Abans jo creia que, quan el pare d’en Max marxava després d’una discussió, volia dir que la mare d’en Max havia guanyat. Em pensava que el pare es retirava com es retiraven els soldats de joguina d’en Max. Em pensava que es rendia. Tanmateix, encara que es retiri, no sempre vol dir que s’hagi rendit. S’ha retirat moltes vegades abans, fent petar la porta i fent-la tremolar, però no canvia res. És com si el pare d’en Max hagués premut el botó de pausa del comandament a distància. La discussió està en pausa. Però no s’ha acabat.

Per cert, en Max és l’únic nen que he vist mai que faci retirar o rendir els soldats de joguina.

Tots els altres nens els fan morir.

No tinc clar que en Max hagi d’anar a un terapeuta i, si he de ser sincer, no sé què fa exactament un terapeuta. Sé algunes de les coses que fan, però no totes, i el que em neguiteja són totes aquestes coses. Segurament, els pares d’en Max tornaran a discutir una vegada i una altra per aquest assumpte, i tot i que mai cap dels dos no dirà «D’acord, em rendeixo!» o «Tu guanyes» o «Tens raó», en Max acabarà anant al terapeuta perquè, al final, la mare d’en Max guanya quasi sempre.

Em sembla que el pare d’en Max s’equivoca en això que a en Max li costa més madurar. Em passo la major part del dia amb en Max i veig que és diferent dels altres nens de la classe. En Max viu cap a dins, mentre que els altres nens viuen cap a fora. Això és el que el fa ser tan diferent. En Max no té un fora. En Max és tot per dins.

No vull que en Max vagi al terapeuta. Es terapeutes són persones que t’enreden perquè acabis dient la veritat. Poden veure el que tens a dins del cap i saben exactament què penses, i si en Max està pensant en mi quan parli amb el terapeuta, l’enredarà perquè li parli de mi. Aleshores potser el convencerà perquè deixi de creure en mi.

Però encara em sap greu el pare d’en Max, tot i que ara, la que plora, és la seva mare. De vegades m’agradaria poder demanar-li que fos més amable amb el pare. Ella és qui mana a casa, però també el mana a ell i no crec que això li faci cap bé. El fa sentir insignificant i absurd. Com quan se’n vol anar a jugar a pòquer amb els amics un dimecres al vespre, però no els pot dir directament que sí. Li ha de demanar permís a la mare i, a més, ho ha de preguntar en el moment adequat, quan està de bon humor, perquè si no, no l’hi deixarà anar.

Ella li pot arribar a dir: «Aquesta nit em convé que em donis un cop de mà», o «Que no hi vas anar la setmana passada?», o, encara pitjor, li pot dir: «Fes, fes» que, en realitat, significa: «No em sembla bé, ja ho saps, i si hi vas em passaré com a mínim tres dies fent morros!».

Em fa pensar que en Max també hauria de demanar permís per anar a casa d’un amic, això si en Max mai volgués jugar amb algú diferent de mi, cosa que no passa.

No entenc per què li ha de demanar permís, i encara menys per què la mare d’en Max hauria de voler que li demanés permís. No seria millor que el pare d’en Max pogués triar què vol fer?

La cosa encara és molt pitjor perquè el pare d’en Max és l’encarregat d’un Burger King. En Max creu que aquesta és una de les millors feines del món, i si jo pogués menjar hamburgueses dobles amb formatge i bacon i una ració petita de patates fregides, segurament pensaria com ell. Tanmateix, en el món dels adults, ser l’encarregat d’un Burger King no és una bona feina i el pare d’en Max ho sap. Es nota perquè no li agrada parlar de la seva feina amb els altres. Mai no s’interessa per la feina que fan els altres, i mira que és la pregunta que han repetit més vegades els adults en la història de la humanitat. Quan li ha de dir a algú a què es dedica, es mira els peus i diu: «sóc gerent d’un restaurant». Aconseguir que pronunciï les paraules «Burger King» és com intentar que en Max es decideixi entre uns fideus amb pollastre i una sopa de vedella amb verdures. Fa tots els possibles per no pronunciar aquestes dues paraules.

La mare d’en Max també és gerent. Dirigeix un grup de persones que treballen en un lloc que es diu Aetna, però no em faig a la idea de què hi fan. Sens dubte, no són hamburgueses dobles amb formatge. Una vegada vaig anar a la seva feina per intentar esbrinar què feia durant tot el dia. Allà la gent es passa el dia asseguda davant de l’ordinador ficats dins d’una mena de caixes minúscules que no tenen tapa. O s’asseuen al voltant d’una taula en una sala mal ventilada i es passen l’estona picant a terra amb els peus i mirant el rellotge, mentre un home o una dona gran parla de coses que no interessen a ningú.

Però encara que sigui avorrit i que no facin hamburgueses dobles amb formatge i bacon, de seguida es veu que la mare d’en Max té una feina millor perquè en aquell despatx porten camises, vestits i corbates, en comptes d’uniforme. Mai no es queixa que els treballadors robin o que no es presentin a treballar, com sí que fa el pare. A més, hi ha dies que ell comença a treballar a les cinc de la matinada; d’altres, que es passa la nit treballant i arriba a casa a les cinc. És estrany, perquè encara que la feina d’ell sembla molt més dura, la mare guanya més calés i els adults creuen que té una feina molt millor. Mai no es mira els peus quan ha de dir als altres a què es dedica.

Estic content que, aquest cop, en Max no els hagi sentit discutir. De vegades els sent. De vegades s’obliden de parlar en veu baixa i de vegades es barallen al cotxe, on no serveix de res parlar fluixet. Quan es barallen, en Max es posa trist.

—Es barallen per culpa meva —em va dir una vegada. Jugava amb el Lego, que és quan a en Max li agrada parlar de temes seriosos. No em mira. Mentre parla, construeix avions, forts, vaixells de guerra i naus espacials.

—No, no —li vaig dir jo—. Es barallen perquè són grans. Als grans els agrada discutir.

—No. Només discuteixen per mi.

—No —vaig replicar—. Ahir a la nit discutien pel canal de la tele que volien mirar.

Jo esperava que guanyés el pare d’en Max i així podríem veure aquella sèrie d’assassinats, però al final va perdre i vam haver d’empassar-nos un programa idiota de cantants.

—No era una discussió —va observar en Max—. Era un desacord. És diferent.

Això ho havia tret de la senyoreta Gosk. La senyoreta Gosk diu que està bé tenir desacords, tot i que això no implica que un es pugui permetre discutir. «Jo puc aguantar un desacord», li agrada explicar a la classe. «Però no puc suportar presenciar una discussió.»

—Es barallen perquè no es posen d’acord sobre què és millor per a tu —li vaig contestar—. Intenten determinar què és millor.

En Max em va mirar durant un minut. Per uns moments semblava molt enrabiat, però llavors li va canviar la cara. La seva expressió es va suavitzar i es va posar trist.

—Quan els altres intenten fer-me sentir millor forçant les paraules, l’únic que aconsegueixen és fer-me sentir pitjor. Quan ho fas tu, és quan em sento pitjor.

—Ho sento —vaig dir.

—No passa res.

—No —vaig dir—. No em sap greu el que t’he dit, perquè és veritat. Els teus pares realment estan intentant determinar què és millor. El que volia dir és que em sap greu que els teus pares discuteixin per tu, encara que només sigui perquè t’estimen.

—Oh —va fer en Max i va somriure. No era un somriure real, perquè en Max, en realitat, no somriu mai. Però va obrir una mica més els ulls i va inclinar el cap una mica a la dreta. Aquesta és la manera que té en Max de somriure—. Gràcies —em va dir. Jo sabia que era un agraïment sincer.

Capítol 6

En Max està al lavabo. Tot i que no li agrada fer-ho si no és a casa, en Max està fent caca. Gairebé mai no fa caca en un servei públic. Però és un quart de dues i encara queden dues hores d’escola i ja no es pot aguantar més. Sempre mira de fer de ventre a les nits, abans d’anar a dormir i, si no pot, ho torna a provar al matí abans de marxar al col·legi. De fet, aquest matí n’ha fet, després d’esmorzar, o sigui que aquesta caca és extra.

En Max odia fer caca extra. En Max odia totes les sorpreses.

Quan ha de fer caca al col·legi, en Max mira d’anar al servei dels minusvàlids que hi ha a prop de la infermeria per poder estar sol. Tanmateix, avui hi havia el conserge netejant una vomitada a terra, perquè quan un nen diu que té ganes de treure, la infermera sempre l’envia a aquell lavabo.

Quan en Max ha de fer servir el lavabo normal, jo m’espero a fora i l’aviso si s’acosta algú. No li agrada que hi hagi ningú al lavabo quan està fent caca, ni tan sols jo. Però encara li agrada menys que l’agafin per sorpresa, de manera que em deixa entrar, però només si hi ha una emergència.

Una emergència és quan algú ve per fer servir el lavabo.

Quan li dic que ve algú, en Max aixeca els peus de terra perquè ningú no el vegi i s’espera fins que el lavabo torna a estar buit abans d’acabar. Si té sort, la persona ni s’adona que ell és al lavabo, si no és que també ha de fer de ventre i truca a la porta. Aleshores, en Max torna a posar els peus a terra i s’espera fins que la persona se’n va.

Un dels problemes d’en Max a l’hora d’anar de ventre és que triga molta estona, fins i tot al lavabo de casa. Ja fa deu minuts que hi és, i segurament encara li queda una bona estona per acabar. És probable que ni tan sols hagi començat. Potser encara està enfeinat posant els pantalons a sobre de les vambes amb mo

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X