Cartes a un jove científic

Edward O. Wilson

Fragmento

cap-1

Presentació

La literatura epistolar no és pas infreqüent, però sovinteja més en els camps de la ficció o bé, dins de la no-ficció, tant en els descriptius (per exemple, geogràfica, etnogràfica o biogràfica) com en l’assaig: hi ha una llarga llista d’autors, des de Montesquieu fins a Voltaire passant per Bécquer, Jovellanos i Ganivet. Les cartes fingides són una bona excusa per acotar l’espai i el temps, o bé per dedicar-les a països, cultures o personatges diferents. L’estil epistolar permet, a més, introduir dins d’un text general descriptiu, i que pot ser impersonal, referències ben personals. S’estableix així un diàleg (un monòleg, de fet, perquè el destinatari de la missiva, el lector o algú altre, és interpel·lat però no pot dir-hi la seva) força més viu que una narrativa o assaig genèrics.

Ja no són tan comunes les obres que aprofiten el model epistolar per instruir el lector, especialment el jove, en alguna de les arts o les ciències que l’autor (generalment consagrat) conrea. Cal esmentar aquí Rilke i les seves Cartes a un jove poeta, i tota una llarga sèrie de recomanacions a pianistes, gimnastes, joves, afroamericans, metges i tutti quanti. En el camp de la biologia són famoses les Biologische Briefe an eine Dame, de Von Uexküll i, entre nosaltres, les Cartes sobre la història de la ciència i la versió aggiornata, Cartes a Núria: història de la ciència, de Ramon Parès. Estic convençut que Los tónicos de la voluntad, de Ramón y Cajal, no té la forma epistolar perquè l’il·lustre històleg anava per feina i no volia perdre el temps en floritures estilístiques, però el seu llibre és un magnífic manual d’ús per triomfar en ciència.

No és, doncs, nova, l’aproximació que fa Edward O. Wilson a Letters to a Young Scientist (2013), que he tingut el privilegi (i el plaer) de traduir per apropar-la al públic català. En realitat, Wilson ja va encetar aquesta aproximació epistolar a The Creation (2006), en la qual el destinatari era un pastor baptista (però que podria ser qualsevol altre home de Déu, o d’Al·là o de qualsevol creença religiosa) al qual es demanava la col·laboració de la religió per ajudar a solucionar un dels grans problemes que la ciència i la política, elles soles, no semblen poder resoldre: la preservació de la biodiversitat.

Pot sorprendre (i a algun crític li ha succeït, i ho comenta estupefacte) que Wilson basi gairebé tots els seus lúcids consells en casos d’estudi dels seus subjectes preferits: les formigues, primer, i la biodiversitat, després. Aquestes cartes, tindrien el mateix to, la mateixa intensitat, se’n podrien extreure les mateixes recomanacions, si el remitent fos un químic, un metge, un historiador, un economista, un enginyer? No pot haver quedat diluïda una bona part del seu mèrit, l’experiència de la llarguíssima dedicació de tota una vida a un sector molt concret de la ciència i la recerca, en l’especialització en aquest sector? No pot ser que aquestes cartes siguin només vàlides per a ecòlegs, entomòlegs, mirmecòlegs?

Em satisfà dir que no, en absolut. És natural que Wilson tregui partit de la seva experiència de naturalista, d’ecòleg, d’entomòleg, i que els seus exemples girin al voltant de les formigues. L’estudi d’aquests insectes l’ha convertit en l’excel·lent investigador que és, i no s’entendria que les referències que fa a altres ciències i disciplines i els exemples que n’extreu fossin majoritaris en el text. Un dels grans mèrits del llibre és, precisament, haver sabut destil·lar, de l’experiència de l’autor i també de la dels seus col·legues, la major part dels principis que, de forma explícita els primers, i implícita els altres, es converteixen en recomanacions fonamentals per als joves investigadors, en aquesta època tan difícil que és la d’encetar una vida (exitosa, si pot ser) en ciència.

Wilson és un naturalista especialitzat en un camp molt concret de la ciència, però els seus consells són adreçats als joves de qualsevol de les disciplines de les ciències i de les humanitats; els consells, les reflexions, els advertiments són d’ús general. El lector faria bé d’oblidar l’especialització de l’autor i fixar-se en el concentrat dels seus consells i reflexions. Aquest exercici és també recomanable en una altra de les moltes obres seminals de Wilson, The Social Conquest of Earth (2012), en la qual pot sorprendre que s’empri l’evolució de l’organització social dels insectes per entendre la nostra.

He gaudit llegint Cartes a un jove científic, i puc dir el mateix de tots els altres llibres de Wilson, tant de la seva monumental Sociobiology. The New Synthesis (1975) com de l’autobiogràfic Naturalist (1994). I encara he gaudit més traduint mitja dotzena dels seus llibres, a l’espanyol i ara al català; la satisfacció de fer de torsimany d’una autoritat mundial de la biodiversitat per a un lector nostrat és quelcom d’impagable.

Encara que el qualificatiu de jove investigador ja fa algunes dècades que no m’escau, m’ha complagut, en llegir i traduir aquestes Cartes… veure en retrospectiva que, sense haver-m’ho plantejat conscientment, la meva pròpia carrera científica s’ha desenvolupat com si hagués seguit tots i cadascun dels consells del savi de Mobile (amb resultats modestos comparats amb els seus). Vull dir que comparteixo absolutament els seus consells, des dels que desmitifiquen la importància de les matemàtiques per endegar una carrera científica fins als que recomanen fer-se un lloc en els àmbits menys sòlids de la recerca; des dels que exalcen la gosadia basada en el coneixement ben fonamentat fins als que recorden que cal cercar la col·laboració de científics versats en altres àrees de la ciència; i, sobretot, que cal que hi hagi passió en allò que es fa.

Wilson és un naturalista, i ell s’ha definit així en la seva autobiografia, però també és un humanista, com ha demostrat manta vegades, però en especial a Promethean Fire. Reflections on the Origin of Mind (Lumsden i Wilson, 1983), Consilience. The Unity of Knowledge (Wilson, 1998) i The Social Conquest of Earth, entre altres. No li són estranyes les aproximacions més pròpies de l’antropologia social, de la neurociència, de la filosofia. També en aquest llibre tracta, de manera breu però precisa, alguns aspectes que podrien semblar secundaris o prescindibles en un vademècum del bon científic, com la dualitat (i la incompatibilitat) entre ciència i religió, però que no ho són.

Edward O. Wilson rebé el XIX Premi Internacional Catalunya, que atorga la Generalitat de Catalunya, l’any 2007, «pel conjunt de la seva activitat com a naturalista, entomòleg, investigador i escriptor, capdavanter en la reflexió sobre la ciència, i per la seva defensa de la preservació del medi ambient». En el discurs de recepció d’aquest guardó, que s’afegia als molts que ja tenia Wilson tant per la seva excel·lència investigadora com per la qualitat literària dels seus llibres, i com a introducció a una defensa aferrissada de la diversitat biològica, Wilson ens recordava que «durant segles, Catalunya ha desenvolupat la seva especial identitat cultural i lingüística dins d’Europa. Ha estat i continua sent una força creativa a l’avantguarda de la civ

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos