U

1

—No et creguis el que diuen, nano. El més difícil és començar. Després tot és baixada.

El Freddy, empipat, es va girar cap a ell i li va dirigir un esguard que si fa no fa deia això: «Deixa de mirar-me o ens que­dem aquí fins al migdia».

Llavors, després d’un moviment mandrós de la cua, el santbernat va tornar a aixecar la pota i a concentrar-se en el que intentava fer abans que l’interrompessin: transformar la vora del camí en un Pollock en miniatura.

2

Si algú li hagués fet notar com era de trista la idea de tenir com a únic amic un santbernat de cent deu quilos, el Tony, al registre civil Antonio Carcano, o l’home a qui havien encolomat l’etiqueta «el Sophie Kinsella amb pantalons tirolesos» (definició que traspuava la forma suculenta d’enveja que el món literari reservava als escriptorets beneïts per l’èxit), hauria caigut dels núvols. Trist? Ell? I per quin motiu?

No, el veritable problema era que ja feia un cert temps que el raconet del seu cervell encarregat de mantenir-lo despert a la nit no feia més que repetir-li les paraules que el doctor Hubner li havia dirigit durant l’últim control: «Has de començar a pensar que aquest cadellet ha arribat a una bona edat, i a preparar-te per a l’eventualitat que...».

Coi de xarlatà. El Freddy no era vell. El Freddy tenia deu anys i el Tony havia llegit sobre santbernats que havien arribat a viure onze anys, si no dotze.

Certament, la bola de pèl que quan a fora tronava es posava a tremolar tan fort que l’única manera de calmar-la era cantar Another One Bites the Dust només era un record, i, si s’havia de dir tot, el Freddy ja no era tampoc l’animal espavilat que a l’albada se li tirava al llit per recordar-li els seus deures (ara es limitava a panteixar-li a la cara mentre esperava que es despertés amb una mirada acusadora), però... tant com que tingués un peu a la fossa? No fem broma.

El Freddy estava bé. Més ben dit, molt bé. Només que tanta calor l’alentia una mica.

I, de fet, just en aquell moment, com per apaivagar els seus temors, de sota la pota posterior d’aquell tros de gos en va sortir un raig. Una esquitxadeta tímida i no el doll impetuós de feia uns anys, però malgrat tot una bona pixarada que va permetre al Tony respirar tranquil i adonar-se del brunzit insistent que trencava el silenci del camp. Una moto, res d’excepcional. De tant en tant, algun imitador de Valentino Rossi confonia aquell laberint de caminois entre les pomeres amb un circuit de curses, però, atès que el Tony pertanyia a l’escola de pensament per a la qual un no era mai massa prudent, va lligar el Freddy amb la corretja i es va apartar tant com va poder a un costat de la calçada. La prudència és la mare de la rutina. I la rutina és la base d’una vida llarga i pròspera.

En l’estona de recórrer uns quants metres en la xafogor d’aquell matí d’un diumenge de juny, el brunzit es va convertir en el bram d’una Enduro blanca, una Yamaha bruta de fang que va reduir de marxa, es va posar de costat i, traçant una llarga ratlla negra a l’asfalt, va aturar la seva carrera just al davant del Tony i el Freddy, que es van veure obligats a recular ràpid uns passos més.

La noia que conduïa l’Enduro portava uns pantalons curts que deixaven a la vista unes cames llargues i esveltes i una samarreta sense mànigues d’un vermell llampant que tenia una estrella dibuixada, però no va ser la seva roba el que va alarmar el Tony fins al punt d’empenye’l a protegir el santbernat posant-lo darrere seu. Va ser la navalla. La seva experiència li deia que els individus que sentien la necessitat de portar a sobre un estri com aquell gairebé mai no tenien bones intencions.

La navalla va sobresortir de la butxaca del darrere dels pantalons quan l’entusiasta de les dues rodes es va lluir amb una pirueta àgil, va baixar de la Yamaha, es va treure el casc i es va girar cap a ell llançant-li un esguard carregat d’odi, sense dir ni una paraula.

Cabells llargs, arrissats. Rossos de la mena molt rossos. Complexió prima. Ulls clars. Els trets delicats, gairebé felins, feien que s’assemblés a una cantant, aquella amb la veu mel·líflua i l’aire afligit però sexi que estava de moda als anys noranta, una estrella del pop de la qual el Tony va sentir de sobte (i amb pànic) que era important, fins i tot vital, recordar-ne el nom.

Debades.

Durant uns llargs segons, la noia no va moure ni un múscul, dreta i de braços plegats, observant-lo i prou. Furibunda fins al punt que ell es preguntava com era possible que un cos tan menut pogués contenir tota aquella còlera sense esclatar.

Inquietant, la va trobar el Tony. Potser fins i tot perillosa. I això era absurd perquè, amb navalla o sense, la noia pesava més o menys uns cinquanta quilos i, si l’intentava atacar, al Tony no li costaria gens desarmar-la i fer que fos inofensiva. I, a més a més, per què l’havia d’atacar?

La resposta va arribar quan la desconeguda es va despenjar de les espatlles una motxilleta de tela, en va treure un sobre, l’hi va allargar i el Tony el va agafar amb unes mans que de cop i volta s’havien quedat glaçades.

El sobre contenia una foto que va treure a la llum una bona quantitat de coses que el Tony havia trigat molt a enterrar. Un gust, primer de tot. El gust del fang a la primavera. El gust del lloc on s’havia fet la foto vint anys enrere: un poblet amb geranis a les finestres tancat en una vall del nord-est del Tirol del Sud anomenat Kreuzwirt. N’hi va haver prou amb un cop d’ull perquè quedés tot clar.

Pànic inclòs.

A la foto, a l’esquerra, desenfocat, hi havia un carrabiner captat en el moment en què un «Què collons et penses que fas, malparit?» li brollava dels llavis. Al centre de l’escena, de quatre grapes, brut de fang, el Tony. Un Tony de vint anys que, mirant de dret a l’objectiu, somreia al costat del tercer tema de la instantània, feta a les deu del matí del 22 de març de 1999: un llençol del qual sortien una mà, una cara i una cascada de rínxols rossos.

El llençol cobria malament el cadàver d’una noia que amb prou feines arribava als vint anys: l’Erika. L’Erika Knapp. O, com li deien a Kreuzwirt, Erika l’Estranya.

L’Erika Knapp, que s’assemblava a la Fiona Apple, la cantant d’aire afligit però sexi el nom de la qual va sorgir de la memòria del Tony amb tanta força que amenaçava de fer-li esclatar el cap. L’Erika Knapp, dita Erika l’Estranya, que la nit del 21 de març de 1999 havia deixat òrfena una nena amb un nom extravagant: Sibylle.

I vint anys després d’aquella mort, la Sibylle Knapp, que com la mare s’assemblava a la versió rossa i arrissada d’aquella estrella del pop ja passada de moda, la noia de la Yamaha, la noia amb la navalla als pantalons i la samarreta llampant, amb la cara vermella, incapaç d’aguantar-se més, va cridar una simple pregunta.

—Per què reies?

El Tony es va sobresaltar. Hauria volgut explicar, aclarir. En canvi, només es va poder tornar a sobresaltar quan la noia se li va acostar, el va mirar de dret als ulls, va sacsejar la cascada de rínxols rossos, va carregar el cop i li va donar una bona bufetada a la cara que li va fer sortir sang del nas.

—Tu ets... Tu —va dir la noia entre dents—. Porc.

Llavors, enfadada, li va donar l’esquena. Va tornar sobre els seus passos, es va posar el casc i va pujar a la moto d’un salt. Va donar gas de tal manera que va fer que el Freddy grinyolés i la Yamaha va desaparèixer enmig d’un núvol de pols. L’estrèpit del motor es va tornar un brunzit i el brunzit es va esvair.

El Tony es va quedar immòbil i esgarrifat mirant la sang que queia a terra cada cop més lentament, i escoltant el silenci del camp fins que el Freddy, impacient i potser també una mica espantat, li va donar un copet amb el morro.

El Tony el va tranquil·litzar amb una carícia al caparrot rugós, va plegar la fotografia (al darrere de la qual una lletra femenina havia escrit un número de telèfon i una adreça, a Kreuzwirt, no calia dir-ho), se la va ficar a la butxaca dels texans i es va netejar la cara tal com fan els nens, amb saliva i un mocador de paper. Quan va acabar, es va posar en marxa, ignorant els esguards preocupats del santbernat.

En menys de mitja hora va arribar al barri on havia nascut i crescut. El que els habitants de Bolzano anomenaven, alguns amb afecte, d’altres sense, Xangai. A casa va omplir el bol del Freddy amb aigua fresca, va tirar la roba bruta a terra i es va ficar sota la dutxa. Quan en va sortir, es va refugiar al seu estudi, va engegar l’ordinador i va buscar la cançó que en el seu temps havia fet famosa la Fiona Apple: Criminal. Així que el baix i la bateria van començar a marcar el ritme, el Tony va sentir que l’assaltaven les nàusees, però no el van vèncer. No s’ho va permetre. Volia saber. Comprendre qui havia donat a la Sibylle aquell coi de fotografia i per què. Va fer servir la música i les nàusees perquè li tornessin al cap cares, situacions, paraules. El repic de les tecles. L’olor de cafè estantís i de whisky Jim Beam.

El Sole delle Alpi.

Quant havia durat aquella mena d’aventura? Un mes? Dos? El diari havia tancat les portes el 2001, al seu lloc hi havia una agència de treball temporal. L’únic membre de la plantilla amb qui el Tony (a desgrat seu) havia fet amistat en aquella època havia sigut el perdonavides talla XXL que era el Michele Milani, el fotògraf del diari. I si bé havia sigut precisament el Milani qui havia fet aquell coi d’instantània, el Tony el va excloure de la llista dels sospitosos. El 2008 havia anat al seu funeral. I havia posat una ampolla de whisky al costat de la seva làpida, amb la seguretat que aquell malparit logorreic hauria apreciat el gest.

Però, aleshores, qui havia donat la fotografia a la Sibylle? Una persona mesquina, va pensar el Tony. Prou rancuniosa i mancada de pudor per conservar-la durant dues dècades sense...

La Giò!

La Giovanna Innocenzi. Pòmuls alts, cabells fins a les espatlles. Preferència per la roba fosca. Expressió insolent fins i tot enmig de les pitjors tragèdies. La Giò, la reina dels fets diversos. La Giò, la princesa de les xafarderies. O bé, com l’havia rebatejat el Michele Milani: la Giò, la gran duquessa del regne de les collonades.

La Giò que...

El santbernat li va repenjar el caparrot a les cuixes.

—Estic d’acord amb tu, Fred: és una idea pèssima.

Dos

1

Quan la Sibylle va acabar el torn eren les cinc de la tarda i el termòmetre penjat a la porta del Black Hat indicava vint-i-nou graus. La tieta Helga deia que l’estiu més calorós havia sigut el del 81, però a la Sib li costava creure-s’ho. Gairebé li semblava sentir l’escalfor de l’asfalt a través de la sola de les sabates.

Tanmateix, si als mil dos-cents metres de Kreuzwirt la temperatura havia pujat fins a aquell punt, a Bolzano, situada al fons d’una vall que no arribava als tres-cents metres, segur que el Tony nedava en un brou mefític de calda i suor.

Un magre consol. I breu, a sobre. La periodista vestida de negre li havia confiat que els llibres del Carcano funcionaven bé («el món està ple de mestresses de casa frustrades per plomar»), i, per tant, era més que probable que el Tony tingués aire condicionat. Un que funcionés, no com el que l’Oskar arreglaria tard o d’hora. O l’altre, inexistent, de casa de l’Erika, on vivia la Sib.

El Tony...

La Sibylle no aconseguia treure’s del cap l’expressió que havia llegit als ulls de l’escriptor quan l’havia bufetejat. Estupefacció? Sentiment de culpa? Estava gairebé segura que era por. Però de què? Del tallamalparits que duia ben a la vista a la butxaca del darrere, perquè era allà on els maníacs del Black Hat clavaven els ulls quan ella hi era? Vaja, sí, potser sí. El tallamalparits servia per a això.

Tanmateix, el Tony no li havia fet la impressió de ser un caguetes. Més aviat li semblava un d’aquells estris recoberts de goma que a primera vista semblen joguines i que, en canvi, amaguen una ànima de metall. Com si els texans gastats, la samarreta de quatre xavos i el gos amb corretja només fossin una pantalla per projectar-hi una pel·lícula tan banal que resultava sospitosa. Un mur amb un bon fossat.

Però per protegir-se de què?

La Sibylle no ho sabia i, després de l’escena entre les pomeres, probablement no ho sabria mai. I això, sumat a la calor i al que li passava d’ençà del funeral del Perkman, el sobre anònim, les nits passades regirant-se entre els llençols i tota la resta, la feia posar nerviosa.

Perquè la Sib no havia sortit de Kreuzwirt amb la idea d’empassar-se un centenar de quilòmetres de revolts per després donar un mastegot (un molt bon mastegot, ho havia d’admetre) a un paio que es guanyava la vida venent novel·letes sentimentals. Amb el que consumia la Yamaha, no pagava la pena. No, la Sibylle havia malgastat temps i benzina per parlar amb el Tony.

Fer-li una encaixada, presentar-s’hi, ensenyar-li la fotografia de l’Erika a la riba del llac, preguntar.

Escoltar.

Però, quan havia aconseguit la Sib cenyir-se a un pla? Mai, precisament. Perquè era impulsiva. Perquè en els moments menys oportuns li sortia aquella part seva que la tieta Helga havia batejat Sibby Calcesllargues, i quan la Sibby Calcesllargues es ficava en alguna cosa, tot se n’anava en orris. Us hi podíeu jugar el que volguéssiu.

La Sibby Calcesllargues no es mossegava mai la llengua, ficava el nas en assumptes dels quals hauria sigut millor que es mantingués al marge i, aquell matí, quan s’havia trobat al davant de l’home que vint anys enrere havia rigut al costat del cadàver de l’Erika, la Sibby Calcesllargues havia tingut la brillant idea de bufetejar-lo i amb això havia fet creu i ratlla a una de les possibilitats més prometedores d’entendre què li havia passat a l’Erika la nit del 21 de març de 1999.

Només de pensar-hi, la Sibylle ja es posava furiosa. Amb la Sibby Calcesllargues. Amb ella mateixa. Amb el món sencer. Amb l’Erika. Sobretot amb l’Erika.

Erika t’engego la vida a pastar. Erika porta problemes. Erika Et Ve A Buscar, com deien els nens de Kreuzwirt quan pensaven que ella no els sentia. La Sib havia crescut amb aquelles collonades. Malgrat aquelles collonades.

—Merda! —va exclamar en veu alta.

No perquè posar-se la jaqueta de motociclista que feia servir quan tenia ganes (o necessitat) de rockanrolejar una mica amb la Yamaha entre carreteres sense asfaltar i camins fos com submergir-se en una banyera d’aigua bullint, sinó perquè, fins al dia del funeral del Friedrich Perkman, la Sibylle havia sigut prou estúpida per creure’s tot el que li havien explicat: Erika la Malaurada, Erika Cor Sensible.

El 8 de juny, mentre els seus conciutadans i les testes coronades de la Província Autònoma donaven l’últim comiat al Friedrich Perkman, algú (la Sibylle encara no havia esbrinat qui, i si fos assenyada deixaria de preguntar-s’ho) havia fet que trobés una fotografia a la bústia.

No la instantània que li havia encolomat la periodista vestida de negre, aquella amb l’Erika sota el llençol i el Tony somrient. L’altra fotografia. La foto impossible.

La del somriure del colibrí.

La fotografia que deia: de debò que t’ho has empassat? Treu la paraula «suïcidi». Substitueix-la per «homicidi». I mira com sona.

Des d’aquell dia, la Sib havia deixat de dormir i havia començat a fer preguntes. Discretes. Encara que, ho sospitava, no prou discretes. Almenys si ho havia de jutjar per certes mirades que li semblava captar. O potser només era paranoia. Vet aquí un altre regalet de l’Erika: la Sibylle s’estava tornant paranoica. Perquè la fotografia amb l’Erika, el llac i el somriure del colibrí, la fotografia que encara no havia tingut el valor de fer veure a cap ànima vivent (ni tan sols a la tieta Helga), li havia obert els ulls.

Alguna cosa, en la mort de l’Erika, no quadrava. I com més furgava la Sib, més connexions, contradiccions i coincidències sorgien que no la deixaven tranquil·la i la convencien que no era pas que s’hagués begut l’enteniment. En absolut.

L’Erika no s’havia suïcidat. A l’Erika l’havien assassinat.

Un altre cop:

—Merda.

La Sibylle es va posar el casc, va donar gas. La Yamaha va rugir. Als finestrals de la sala de ball, uns quants caps es van girar en la seva direcció. La Sib no els va ensenyar el dit del mig només perquè ja havia sortit rabent. Necessitava aire. Córrer. Només allò. Córrer. La velocitat tenia el poder de buidar-li el cervell. L’adrenalina, el de calmar-la.

La Sibby Calcesllargues no tancava mai la boca, no aconseguia seguir cap mena de pla i era un desastre quan es tractava de trobar-se amb escriptors i santbernats, però sabia portar la Yamaha com un autèntic dimoni.

Va passar Kreuzwirt, va abandonar la carretera asfaltada per ficar-se per camins estrets enmig dels arbres, que fins a la fallida de la serradora havien sigut un anar i venir de jeeps i llenyataires i que només un boig pensaria que els podia cartografiar, va deixar al darrere la pudor de la torbera i es va endinsar al bosc accelerant encara més, esquivant branques, fent salts quan les protuberàncies del recorregut ho permetien, desviant-se de cop davant les roques, canviant les marxes i amb un gran somriure.

Funcionava.

Sempre funcionava.

També va funcionar aquella tarda. Fins que una cosa grossa, vermella i maligna li va tallar el pas.

Tres

1

Trobar la Giò havia sigut un joc, la seva adreça era a la guia. Anar amb bicicleta fins a la porta de casa seva amb els trenta-nou graus («i no baixa!», havia apuntat la senyora Mar­chetti, la seva veïna, en aquell to estrany entre triomfant i ferotge que alguns vells fan servir per a les males notícies) en què surava la ciutat, una empresa titànica.

Picar al timbre, acceptar un cafè i aguantar les indirectes sobre els escriptors que venien porqueria fent-la passar per caviar havia sigut atroç.

Deixar-se immortalitzar mentre firmava un exemplar de La besada al final dels dies, la seva última novel·la, imaginant els comentaris dels usuaris del lloc web de xafarderies (la Giò l’havia definit com «d’informació alternativa», i això el Tony també ho havia deixat passar) que havia donat una segona joventut a l’ex-redactora en cap de la secció de fets diversos del Sole delle Alpi, havia suposat una dura prova per al seu sistema nerviós, fins al punt que, un cop acabada la reunió, l’aire ardent de l’exterior li havia semblat tan fresc i revitalitzador com una brisa primaveral.

Resum de l’enfrontament: el Sole delle Alpi ja no existia, el Michele Milani estava mort i enterrat, la Fiona Apple havia desaparegut de la programació radiofònica, però la sanguinària Giò s’havia mantingut tal com la recordava. Potser fins i tot havia empitjorat. I hi havia qui tenia el valor de tractar-lo a ell de misantrop.

Però no era que hagués perdut el temps.

Pedalant pels carrers que la calda havia buidat, amarat de suor, reflexionant sobre el que la Giò havia deixat traslluir entre una gota de verí i una altra, el Tony havia arribat a la conclusió que, tant si li agradava com si no, només hi havia una cosa a fer: anar a Kreuzwirt. En persona. Ho devia a l’Erika. A la Sibylle. I s’ho devia a ell mateix.

Per desgràcia, també va entendre que només hi havia una manera adequada de tornar a aquell lloc.

Així, menys de mitja hora després, gos i amo es van tornar a trobar al garatge de sota l’Eurospar de la Via Resia. El Freddy bavejava sobre el ciment, que pudia a humitat i claveguera, el Tony es mirava de reüll la porta del garatge i pensava que estava a punt de trencar un jurament al qual havia sigut fidel durant dotze anys. Quan el santbernat, impacient, li va donar un copet amb la pota, el Tony va somriure.

«El Pinotxo tenia el Grill Parlant —va pensar, eixugant-se la suor del front—, i jo un santbernat grassonet. Em podia haver anat pitjor. Al Peter Pan li va tocar la Campaneta.»

El Tony va ficar la clau al pany i va donar una estrebada. Les frontisses van grinyolar. La reixa metàl·lica va vibrar. Una mica de rovell va voleiar fins a terra. El Freddy el va ensumar i va desaparèixer en la foscor que feia olor de florit, pols i oli de motor.

L’interruptor encara era on el Tony el recordava, a la seva esquerra. Els fluorescents van llampegar. El Freddy va remenar la cua, content. Al Freddy li agradaven els cotxes, el Tony preferia les bicicletes. Tanmateix, fins i tot ell ho va haver d’admetre, aquell cotxe era espectacular. No era un Mustang qualsevol. Era un Fastback verd ampolla com el que portava l’Steve McQueen a Bullitt. Motor 428 de 335 cavalls. Vuit cilindres disposats a desencadenar l’infern a la primera ocasió. Perfecte en tots els detalls, excepte en un: el 1968 no hi havia reproductors de CD. Una blasfèmia, havia protestat per telèfon l’artesà californià a qui l’havia encarregat el Tony, un insult. Per què fer malbé aquella joia? Una bonificació que feia rodar el cap havia silenciat les seves protestes.

Mentre s’instal·lava al seient del conductor, el Tony va pensar (i en part va esperar) que els anys que havia passat allà devien haver transformat el Mustang en un objecte decoratiu de luxe.

En canvi, el motor es va engegar a la primera i el Tony va entendre que la cosa no seria gens fàcil.

2

«Si no pots evitar el contacte, acompanya la caiguda.» Això era el que li havia dit el Lucky Willy quan la Sib l’havia convençut perquè li donés classes de conduir. «Si has de caure, fes-ho bé.»

La Sibylle va deixar el manillar, va abandonar la moto al seu destí, es va deixar anar i es va preparar per fer la molla. Aquest era el truc. Vola i rodola. En aquest ordre.

«Les molles salten d’un costat a l’altre, topen contra les parets, les llances des d’un avió i resisteixen. Les molles no absorbeixen el cop, perquè les molles són intel·ligents. Agafen l’energia de l’impacte i la utilitzen. Fes com la molla i sobreviu.

»Recorda, però: aquest truquet només funciona si no estàs anant a topar contra un mur d’obra a la velocitat de la llum. En aquest cas no hi ha molla que valgui: prepara’t per reunir-te amb els teus avantpassats. Més val que no, no et sembla?»

La Sib no es dirigia contra un mur d’obra i no anava (gaire) ràpida. Per tant, havia seguit les indicacions del Lucky Willy: vola i rodola.

Només que el Lucky Willy no li havia dit que allò li faria mal. Un mal horrorós.

Mentre l’Enduro anava a estavellar-se contra el tronc d’un avet i escampava metall, plàstic i escorça, la Sibylle va veure que el món de l’altra banda de la visera del casc es convertia en un calidoscopi verd i negre, i va sentir una punyida a l’anca i, la més dolorosa de totes, a l’espatlla. Va tancar els ulls i no els va tornar a obrir fins que el món no es va estabilitzar en una pantalla de branques d’avet i cel.

Gairebé de seguida branques d’avet i cel van quedar enfosquits per alguna cosa que la Sib no aconseguia enfocar més que a trossos. Ulls amb venetes vermelles. Un espai entre les incisives. Clot a la barbeta. El malparit de la camioneta descoberta vermella, va suposar.

El paio, inclinat a sobre seu, no feia més que repetir:

—Ets viva? Estàs bé? Ets viva? Estàs bé?

La Sib el va ignorar.

Podia moure el cap, i això era una bona notícia. Però... i la resta? Ho va provar amb els peus i les cames. Hi eren. Els braços també responien a les ordres.

Visca el Lucky Willy.

El paio no parava de garlar. La Sibylle va aixecar la mà per fer que callés.

—Soc viva —va remugar—. Estic bé. Estic bé i soc viva. Deixa’m respirar, d’acord?

Es va obligar a seure, es va treure el casc i va obrir la cremallera de la jaqueta. Va inspirar l’aire, que feia olor de pi, i va recuperar la posició vertical. Un esforç immens i de resultat incert.

—Segur que no vols un metge?

—Estic...

Mentida.

La Sib es va plegar endavant. Mans a les cuixes, cabells a la cara, boca oberta de bat a bat. Vet aquí una altra cosa que el Lucky Willy s’havia descuidat de dir-li. Pànic. Xoc. No hi havia ni una cèl·lula del seu organisme que no tremolés.

Inspira. Expira. Repeteix-ho. I un altre cop.

Inspira. Expira. Repeteix-ho.

Lentament, la tremolor va cessar.

—La moto —va botzinar, encara incapaç d’aixecar el cap—. Ha quedat gaire destrossada?

Va sentir que el paio rodejava la camioneta i feia un xiulet.

—Conec algú, a Bressanone. Li puc trucar. És mecànic. És molt...

—Està per llençar?

Soroll d’encenedor. Pudor de cigarret. Cap resposta.

La Sibylle va fer el cor fort. Va evitar perdre l’equilibri repenjant-se al capó de la camioneta. Va caminar com si hagués après a fer-ho dos dies abans.

La Yamaha era un munt de ferralla.

La Sib es va acostar a la carcassa de la motocicleta. Tots aquells estalvis, tot aquell esforç. Va fer que no amb el cap, tirant amunt amb el nas. No suportava plorar. Sobretot si hi havia algú mirant.

La Sibby Calcesllargues va córrer a ajudar-la.

Es va empassar les llàgrimes i va començar a donar puntades de peu al que quedava de l’Enduro.

—Collons, collons, collons —va cridar, i es va girar per enfrontar-se al paio que li havia tallat el pas—. Te n’adones, que em podies matar? On miraves? Què...

De cop i volta, els detalls que la Sib havia captat només a trossos, l’espai entre les incisives, la veu que arrossegava les paraules, el front ampli, les espatlles fortes, es van transformar en un sol quadre coherent. La mà de la Sibylle va córrer a la butxaca de la jaqueta.

—Queda’t lluny de mi, entesos?

La mà va agafar el buit.

El tallamalparits ves a saber on havia anat a parar.

3

El Freddy bavejava amb la boca oberta, content de queixalar l’aire que entrava per la finestreta. El Tony tenia els ulls clavats a la carretera, el velocímetre per sota del límit. Pensava en un joc que el seu pare i ell feien el diumenge, havent sopat, si el seu pare no estava de mala lluna i no li tocava el torn a l’acereria.

Funcionava així: el Tony obria sota la taula el mapa de carreteres, el seu pare tancava els ulls (no facis trampes, papa), encenia un cigarret MS i esperava que el noi pronunciés el nom d’una localitat, fins i tot la més minúscula, sempre que fos dins dels límits de la província. Llavors, dibuixant línies invisibles amb la mà lliure, el seu pare li explicava el trajecte que s’havia de recórrer per anar-hi.

No s’equivocava mai.

«Kreuzwirt? No hi ha res més fàcil. Són cent, cent vint quilòmetres. Però no agafem l’A22. Les autopistes són per als turistes o per als que tenen pressa.

»Bolzano, direcció nord. Carretera estatal SS12. Passes Bressanone i després Varna. Al cap de poc has de deixar l’SS12 i enfilar l’SS49, que primer es convertirà en l’SP40 i després en l’SP97 pràcticament a Brunico, on hi ha una desviació i es converteix en una carretera de tres xifres, l’SS621, que et porta a Campo Tures, amb un bon castell dominant el poble. Continues en direcció est i et disposes a deixar l’SS621 per enfilar l’SS621-K.

»La Kappa és una variant que porta de dret a la novena comunitat territorial de l’Alto Adige, la més petita. —En el present sufocant, el Tony va enumerar les altres vuit: Bolzano, Burgraviato, Oltradige-Bassa Atesina, Salto-Sciliar, Val d’Isarco, Val Pusteria, Val Venosta, Alta Val d’Isarco: és curiós com certes coses queden gravades a la memòria—. No és fàcil veure-la; per tant, obre bé els ulls.

»Variant Kappa, no te n’oblidis. En aquest punt, quan sentis l’olor de la torbera, la Tote Mose...»

Tote Mose. Moisès mort. Però hi havia hagut un bromista que, després del que li havia passat a l’Erika, n’havia deformat el nom. De Tote Mose a Tote Möse.

Figa morta.

El Tony va sospirar.

«... i vet aquí que ja ets a Kreuzwirt. Però digue’m una cosa. Què dimonis hi vas a fer, en aquell lloc? És l’únic poble de tot l’Alto Adige que no té església. Més ben dit, és l’únic de tot Itàlia que no en té. I, a més a més, que no ho saps, que està ple de teutons de merda i malparits en general?»

Algú, sota el rètol que indicava l’entrada al territori administratiu del municipi de Kreuzwirt, hi havia enganxat un adhesiu que deia:

SÜDTIROL IST NICHT ITALIEN

L’Alto Adige no és Itàlia.

El Tony n’hauria prescindit de bon grat.

4

L’home va apagar el cigarret esclafant-lo entre els dits callosos i el va llençar lluny.

—Vols que t’acompanyi a casa, bombonet?

—Ves a prendre pel cul.

El qui de poc no l’envia a l’altre món no era un paio qualsevol. Es deia Rudi Brugger. La Sibylle l’havia vist un munt de cops al Black Hat. El Rudi, el guarda de la Krotn Villa. La Vil·la dels Gripaus. La vil·la dels Perkman.

Tot i que «guarda» era una paraula molt reduccionista per descriure el que feia el Rudi per a la família Perkman. Podava bardisses, reparava canals i col·locava elements dissuasius per evitar que les guineus traspassessin els límits de la propietat, però el Rudi sobretot resolia «problemes». Això era el que el Lucky Willy li havia confiat una vegada.

«Vigila de no acostar-t’hi. Sap ser molt divertit, quan vol. Però si la Karin Perkman fa petar els dits...»

D’altra banda, no era que en tinguessin gaires, de problemes, els Perkman. A Kreuzwirt ningú en parlaria mai malament, i encara menys faria res en contra seva. Els Perkman havien salvat el poble quan va tancar la serradora, donaven feina a tothom que trucava a la seva porta, protegien la vall de l’onada esvalotadora dels turistes. Bones persones, deia tothom. Generoses.

Els Perkman. Aquells que, així que la Sib havia començat a fer preguntes relacionades amb la mort de l’Erika, havien enviat el Rudi.

La Sibylle es va preparar per lluitar.

El Rudi li va picar l’ullet. Una manera de dir-li: «Tu i jo ja ens entenem, bombonet».

La Sibylle es va preparar per anar-se’n corrents.

L’home, amb passos feixucs, sense perdre aquell somriure odiós, va tornar a la camioneta, va pujar al seient del conductor, va posar la marxa enrere, va tornar al camí de terra i va desaparèixer en direcció al poble.

Missió acomplerta. Missatge lliurat.

La Sibylle acabava de descobrir que era un problema per a la família Perkman. La seva Yamaha ho havia pagat. Es va deixar caure a terra. Es va permetre un crit.

Només un. Però llarg, molt llarg.

Quatre

1

Quan els cims aguts de les Vedrette van començar a enfosquir el sol, mentre l’aire es feia més fresc i s’omplia de sons apassionants (brunzits, xiulets, miols, raucs, mormols i cants de tota mena), el Freddy va veure la jove femella humana (jove i molt espantada, si ho havia de jutjar per l’olor de la seva suor) que aquell matí havia engegat a rodar la seva rutina.

Va observar el Tony acostant-se a la ferralla que arrossegava la noia i intentant fer-se’n càrrec i també va notar de quina manera ella, empipada, el feia fora.

Llavors, just quan el santbernat va pensar que seria agradable com a mínim intentar atrapar un dels deliciosos ratpenats que començaven a giravoltar a poca distància del seu nas, la Sibylle va obrir la porta de casa, el Tony la va seguir i el Freddy es va veure obligat a anar al seu darrere.

Els dos humans van començar a parlar. De què, el Freddy no ho va saber mai. Abans que passessin deu minuts ja pesava figues.

Cinc

1

L’Erika havia tornat enrere. Com si s’hi hagués repensat.

La nit del Maturaball l’Erika s’havia acomiadat d’ella, havia fet un petó al front de la nena, havia sortit i després havia tornat enrere. Havia tornat enrere i havia trucat a la porta encara que a la bosseta de mà amb brillantets hi tenia el manat de claus.

Aquest era el detall que havia d’omplir la tieta Helga de remordiments. Només que ho hagués entès. Només que ho hagués pogut intuir. Però com hauria pogut?

La bosseta era un regal de l’Oskar. A dins, l’Erika hi havia trobat dos bitllets de cinquanta mil lires i una nota: «Estem orgullosos de tu!». Emocionada, s’havia eixugat un parell de llàgrimes i havia abraçat l’Oskar fins a masegar-lo.

Però no havia intentat tornar els diners. L’Erika sabia que els necessitava. La Sibylle era un tresor, però els nens, amb capritxos o sense, costaven un dineral.

Com el vestit per al Maturaball que la tieta Helga havia insistit a pagar-li de la seva butxaca.

Fins a l’últim moment, l’Erika havia estat indecisa entre triar-lo vermell o bé negre. Al final havia optat pel vermell i la tieta Helga ho havia aprovat. Aquell vestit era provocador, atrevit, sexi. En altres paraules, li quedava molt bé. I encara que el 21 al vespre, mentre la Helga l’ajudava a arreglar-se els cabells, l’Erika no havia parat de queixar-se que aquell vestit feia que semblés una planxa de surf (i la tieta Helga li havia fet notar que tampoc la seva mare, la Helene, no era que tingués una lleteria allà al davant, però que això no havia impedit que la meitat dels joves de Kreuzwirt la festegessin), la Helga sabia que l’Erika estava entusiasmada amb aquell vestit. Amb el Maturaball. Amb la vida. Les coses li anaven millor. O això s’havia pensat.

Perquè l’Erika havia tornat enrere. Havia esperat que ella s’aixequés del sofà, deixés la criatura al bressol i obrís la porta. Llavors, i això també havia de turmentar la tieta Helga durant anys (tant desperta com en els somnis en què revivia aquell moment terrible), l’Erika li havia somrigut i li havia fet una carícia.

—M’he descuidat de dir-te que t’estimo molt.

—Jo també t’estimo. Estàs segura que no tens fred?

—No, així vaig bé.

La tieta Helga havia tancat la porta.

2

L’Erika, en lloc de sortir del caminet de casa, girar a la dreta i baixar fins al Black Hat per trobar-se amb la Karin, l’Elisa i el Gabriel, tal com estava previst, s’havia dirigit cap a l’esquerra. Cap al bosc. Amb les ballarines als peus, que, en el moment que va abandonar la calçada i va enfilar un camí, s’havien enfangat totes.

Una de les ballarines, l’esquerra per ser precisos, la trobaria l’endemà un voluntari a cosa d’un quilòmetre del llac, submergida en un bassal d’aigua, més o menys al punt on el bosc deixava el lloc a la torbera. L’Erika l’havia perdut i no s’havia molestat a buscar-la. I per què ho hauria d’haver fet?

Allà on havia anat no li servia de res.

Potser als mapes el llac tenia nom. Per als habitants de Kreuzwirt era simplement «el llac». Normalment, a finals de març, les seves aigües estaven cobertes amb una pàtina de gel. Però l’hivern del 1999 havia sigut estrany, càlid. Amb un vent càlid que no havia donat treva durant tot el gener i el febrer i que havia impedit que la neu agafés. La temperatura, a aquella hora de la nit, s’acostava als quinze graus. Molt per sobre de la mitjana. Per això l’Erika havia sortit de casa amb una jaqueta lleugera a les espatlles i no una altra cosa més feixuga. Per això no va trobar gel que li impedís de fer el que feia.

L’Erika hi va ficar els peus fins als turmells. L’aigua li va arribar al tou de les cames, després als genolls.

A Kreuzwirt eren pocs els que s’anaven a banyar al llac. No només a causa de les guineus que infestaven la zona, dels insectes i de la torbera, que desprenia una olor poc estimulant, sinó perquè tothom sabia que el llac era fondo i perillós. Els qui s’hi havien ficat, potser per contrarestar la xafogor de l’estiu, parlaven d’una mena d’esglaó a un metre, un metre i mig de la riba. Un cop passat aquell punt, era com precipitar-se en un pou. L’Erika va anar més enllà.

L’aigua gelada va fer la resta.

3

Quan el doctor Horst, a les quatre de la matinada del 22 de març, la va veure flotant de bocaterrosa mentre ell es dedicava a una de tantes passejades a què l’obligava el seu insomni, va comprendre de seguida que es tractava d’un cadàver.

Tot i això, es va desempallegar de la jaqueta i es va tirar a l’aigua. Un gest heroic, en opinió de tothom.

No sense esforç —el 1999 el doctor Horst tenia cinquanta-dos anys i no estava exactament en bona forma física—, va rescatar l’Erika i la va portar a la riba, li va comprovar per si de cas els batecs cardíacs i després, fent servir el telèfon mòbil, va trucar als carrabiners.

La caserna més pròxima era a Campo Tures, a uns trenta quilòmetres de Kreuzwirt. Els carrabiners van trigar una eternitat a arribar, però el Horst no va pensar ni un instant a deixar l’Erika sola a la torbera.

La idea que la roba xopa el podia portar a una mort ràpida per hipotèrmia ni tan sols li va passar pel cap. Es va quedar allà, estrenyent-se el pit amb els braços, petant de dents i caminant amunt i avall, examinant la cara de la noia, els cabells escampats pel fangueig, preguntant-se per què, per què dimonis, per què una noia així, per què...

Els

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X