1

La veu va sonar a prop.

Era allà, en algun lloc.

Dins del seu cap.

O no?

—Miquel...

No, no era dins del seu cap, sinó fora, lliscant-li suaument a cau d’orella.

L’alè.

La suau sacsejada.

—Miquel, desperta’t.

Despertar-se?

Estava adormit?

Bé, això era un consol.

Tanta foscor...

—Vinga, Miquel.

Ja no s’hi va resistir.

Un, dos, tres...

Va obrir els ulls.

Les ombres van deixar pas al dia, i el dia, amb la seva claror tènue, es va convertir en el rostre de la Patro, que flotava damunt seu.

La pell nacrada va brillar com una càlida flama.

—Què? —va aconseguir xiuxiuejar.

—Estàs bé?

Ho estava?

—Sí —va dir ell, sense estar-ne gaire segur.

—Gemegaves. Gairebé cridaves.

Va parpellejar i, en recuperar de mica en mica la normalitat, es va adonar que respirava amb una certa fatiga. Es va aferrar a la imatge de la Patro, els seus ulls afectuosos, la seva expressió dolça però preocupada. Més enllà d’ella, la primera resplendor del matí es filtrava per les escletxes de la persiana.

La llum sempre guanyava les ombres.

—Gemegava?

—Sí.

—Ho sento.

—Un malson?

—Suposo.

—No el recordes?

Va fer memòria.

No, se li n’havia anat del cap.

Fugit, com un reflex furtiu.

—Ja no.

—M’ho pots explicar.

—Si és que...

—Una altra vegada el Valle?

—No, no —va respondre ell amb vehemència.

Feia molt que no somiava el Valle de los Caídos. Molt que no sentia els crits dels guàrdies ni els planys dels ferits o els presos en situació límit. Molt que no notava el pic entre les mans ni aspirava el polsim de les pedres esberlades. Molt que no sentia la humiliació, tot i que mai l’oblidaria.

Ara era una altra mena de somnis.

O, per ser més exactes, malsons.

—Si no era el Valle, què era?

—No ho sé pas —va panteixar atordit—. Coses imprecises, ja saps.

I va arronsar les espatlles.

La Patro li va acaronar el front.

Va esborrar-li totes les coses dolentes, o gairebé.

N’hi havia prou amb una carícia.

—Vols seguir dormint?

En Miquel va mirar la persiana, la llum. Tot feia pensar que, a l’exterior, hi regnava un sol radiant.

—No, ara ja no. Per mitja hora que deu quedar...

—És diumenge —li va recordar ella.

Diumenge.

—Ja no me’n recordava.

—Vine aquí, despistat.

La Patro es va estirar al seu costat. Va estendre el braç i l’hi va passar al voltant del coll, fins a agafar-li l’espatlla oposada i atreure’l cap a ella. En Miquel es va deixar fer i es va arraulir al buit deixat pel cos de la seva dona. Va repenjar el cap a la seva espatlla i es va submergir plàcidament en la seva escalfor.

També en la seva aroma.

Cap colònia o perfum, tan sols la seva olor.

El silenci no va ser gaire llarg.

—Em sap greu haver-te despertat —va murmurar.

Va rebre un petó al front i una carícia a la galta.

—Tant se val.

—Per una vegada que la Raquel no plora...

—No siguis ximple. Però si és una santeta.

Un altre silenci.

En Miquel li va posar una mà al pit, li va atrapar la sina esquerra i la va deixar quieta, sense cap intenció libidinosa, malgrat la ràpida erecció del mugró, que se li va encastar al palmell. La tranquil·litat li va permetre captar els batecs del cor.

Un cor ple de vida.

La Patro va passar de la galta al coll, i d’aquest al braç, al pit...

—Ets tan suau... —va dir ella sospirant.

—Arrugat —la va corregir.

—Calla —va rondinar la seva veu en forma de retret—. Que n’ets, de ximple. Saps que tens un cos preciós. Ningú no diria que tens seixanta-sis anys.

—Tu sembla que en tinguis vint.

—Després d’haver parit?

—Ja han passat més de sis mesos. Tornes a tenir la figura d’abans i ho saps.

—Ostres, tu... —La Patro va fer un esbufec sarcàstic.

—Ostres, tu, què?

—Semblem un parell de beneits enamorats.

—Estem enamorats, i per això som beneits —va replicar ell, evitant afegir-hi allò de «l’edat».

—Si algú ens sentís...

—M’importa una merda que algú ens pugui sentir, tot i que no és el cas.

—Mare meva, com t’estàs tornant.

—Un vell rondinaire?

—No! Irreverent.

—Ja saps que cada vegada m’importa menys el que passi a l’altra banda de la porta del pis.

—No pots pensar així i encara menys dir-ho. Ara hi ha la Raquel. T’ha d’importar el que hi ha a l’altra banda! Per ella!

Una de dues: o ell s’estava tornant un nen o ella estava creixent molt de pressa.

Potser totes dues coses.

En Miquel es va arraulir una mica més, com si amb aquest gest li demanés que callés.

Van recuperar el silenci.

La pau.

Els batecs del cor, el mugró novament relaxat, les carícies, el frec dels llavis al front, la suma d’inèrcies.

Encara que només fos durant un minut.

—Miquel.

—Sí?

—Que et passa res?

—No, per què?

—Perquè fa uns dies que tens malsons, i si no és pel Valle...

—Estic bé.

—A mi no cal que em menteixis.

—No et menteixo pas. No és res.

—Sí que ho és —va insistir ella, amb un to de veu més ferm.

—Els malsons són abstractes, dona. Per això quan em desperto ja no hi són, desapareixen.

La Patro va deixar d’acaronar-li la pell.

En Miquel va tancar els ulls.

Quan havia deixat de ser ella una dona innocent, renascuda de l’infern de la guerra i la duresa de la postguerra, venent el seu cos per poder menjar?

El nou silenci va durar tot just quinze segons.

En acabat, la rendició.

Un sospir.

I la confessió, que va intentar que semblés serena, però que va ser angoixant.

—Patro... no recordo la cara del meu fill.

Va ser com si li hagués transmès una descàrrega elèctrica. Ja no solament el va abraçar: el va estrènyer.

Fort.

—Miquel...

Ell es va deixar dur. Després d’haver dit allò no hi havia marxa enrere.

—A vegades... se m’escapa —va prosseguir ell, intentant parlar des de la calma—. Vull retenir la seva imatge, però... no puc. Altres vegades s’esvaeix, o es confon amb altres cares. I no és només en Roger. També és la Quimeta, els meus pares, els meus avis...

—Han passat molts anys, amor meu.

—En el cas dels meus pares o els meus avis, potser sí. Amb la Quimeta i en Roger, no. Amb prou feines dotze anys —va dir ell movent el cap, encara enfonsat a la falda de la Patro—. Eren la meva dona i el meu fill.

—I per què penses en ells, ara?

—No és que hi pensi ara. És que... quan em venen a la ment no tenen cara. No aconsegueixo veure’ls.

—Au, no t’angoixis.

—No és només angoixa —va replicar ell, apartant-se’n un xic per mirar-la als ulls—. És por, una sensació de completa impotència. Ens han robat fins i tot això: la memòria, els records. Tu tens fotos de la teva família, de la teva germana morta. Encara hi són. Però jo no tinc res. Ni tan sols això. Em van detenir, em van arrencar de casa com si fos un gos, no em van deixar endur-me res. Tot es va quedar allà, al pis. Mobles, records, les fotos... Sobretot les fotos, sense les quals no tinc passat.

—Tens present i futur —va dir ella molt dolçament, però també amb sinceritat—. Hi soc jo, i també la Raquel. Tu mateix ho has dit abans: el que passi a l’altra banda de la porta és una altra història.

—No pas amb això, reina. Precisament ara és per la Raquel, tot i que sé que, si no fos per això, primer per tu i ara per ella, jo ja seria mort.

Es va trobar el petó als llavis.

Segellats.

Un petó de treva, però també d’amor i devoció.

El petó que únicament la Patro podia oferir-li.

Va fer una altra cosa.

Es va posar damunt d’ell.

Lleugera com una ploma.

Van quedar abraçats en silenci, fusionats en un sol cos, respirant a l’uníson. En Miquel va enfonsar la mà dreta al clatell de la seva dona i amb l’esquerra li va prémer l’esquena. La Patro va tremolar lleugerament.

Haurien estat així molta més estona. A ell li agradava que ella li pugés a sobre i a ella li agradava flotar damunt seu. Una de les seves moltes formes de lliurament.

Malauradament per a tots dos, la Raquel encara no coneixia els plaers dels seus pares.

El plor va fer que la Patro reaccionés a l’instant.

Es va separar d’ell amb una elàstica rapidesa i el va deixar sol.

Aquest cop, molt més que mai.

2

La Rambla brillava sota el sol del darrer dia de setembre. Pel passeig central, amb les parades de flors, ocells i diaris a banda i banda, hi deambulava un riu d’ociosos que es movien mandrosament, sense la pressa dels dies laborables. Nens i nenes amb la immaculada roba de diumenge, dones amb faldilles de vol ample i bonics pentinats curosament guarnits, homes amb els vestits «mil ratlles» de la seva jornada festiva i la corbata que els distanciava dels obrers. Els únics que semblaven eterns, sotmesos a la seva idiosincràsia, era la gent gran, amb els seus bastons o les seves arrugues carregades d’història. No hi quedava cap cadira buida i el cobrador es resignava davant el fet que alguns vianants s’hi estiguessin asseguts més del compte, com si gaudissin veient una pel·lícula en temps real, amb persones de carn i ossos desfilant davant seu.

En Miquel també era testimoni de la nova realitat imperant.

Ja ningú no duia barret. Les faldilles eren cada vegada més curtes i, de moment, quedaven a mig camí entre els genolls i els turmells. S’intuïa una modernitat que maldava per sobresortir de la foscor de la dictadura. Els enllustradors de sabates treballaven a preu fet. No n’hi havia cap de desvagat. Pels dos costats, els tramvies pujaven i baixaven plens. D’un 24 en van baixar fins i tot unes quantes persones que, tenint en compte la roba, semblaven estrangers. Evidentment, duien mapes a les mans, petites càmeres fotogràfiques i somriures de felicitat dibuixats als rostres.

—Només faltava això, que ens envaeixin aquesta colla de turistes —va sospirar en Miquel.

—Si els agrada Barcelona i tenen diners, per què no han de venir? La ciutat és preciosa, el clima meravellós, hi ha museus, la Costa Brava és a prop...

La Patro sempre era positiva.

A vegades es deixava arrossegar per ella. D’altres no. Triava el combat.

—Si ens posem de moda, ja ho veuràs.

—No et sembla bé que ens coneguin a tot arreu?

—No.

—Ets un egoista i un classista —va protestar la Patro. I adreçant-se a la Raquel, que anava al cotxet asseguda de cara a ells, va afegir—: Tu, al teu pare, ni cas, eh?

Va semblar com si la petita l’hagués entès, ja que va sacsejar les mans i els peus mentre somreia.

—La culpa és d’en Cervantes —va insistir en Miquel.

—Però si va morir fa molt de temps! —va exclamar la Patro, llançant-li una mirada d’esbalaïment.

—Va dir, si fa no fa, que Barcelona era «archivo de cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos, correspondencia grata de firmes amistades y sitio de belleza única».

—Tot això?

—Sí.

—I et sembla poc?

—Ho va escriure molt abans que un general nan i amb la veu aflautada, convertit en salvador de la pàtria, ens fotés malbé la vida.

Com si la realitat s’associés amb les seves paraules, en un dels quioscos van veure les portades dels diaris del dia, totes amb la imatge de Franco de dalt a baix. La Vanguardia, El Correo Catalán, el Diario de Barcelona... A La Vanguardia, el peu de la fotografia era explícit: «Nadie podrá arrebatarnos la gloria de, en medio de un mundo atormentado, haber encontrado la verdad y haberla noblemente servido».

En Miquel es va quedar mirant els diaris, sense atrevir-se a agafar-ne cap.

L’endemà era 1 d’octubre.

«El dia del Caudillo.»

Quinze anys des de l’«exaltació» de Franco com a suprema autoritat de l’Estat.

—Au, marxem.

—No el compres? —es va estranyar la Patro.

—Amb aquest impresentable a la portada?

—Doblega’l, home! Si no compres el diari no sabrem quines pel·lícules fan, i per un dia que podem anar al cinema...

Es va resignar. Es va treure les monedes de la butxaca i va escollir dues peces de dos rals cadascuna. Va lliurar la pesseta al quiosquer i va agafar l’exemplar de La Vanguardia, més per costum que no pas per cap altra cosa. Per damunt del seu cap, s’hi anunciaven els llibres del moment: Sinuhé, el egipcio; la Guía de la Costa Brava, de Josep Pla; Los catalanes en la guerra de España, de José M.ª Fontana; La hora veinticinco; Viento del norte, un èxit de Somerset Maugham...

Van seguir caminant, amb el diari doblegat sota el braç d’en Miquel.

Els homes miraven la Patro.

Alguns de manera dissimulada. D’altres, directament.

Tan guapa...

I només quan es fixaven en els anells de casats, s’adonaven que eren el que eren: una parella passejant amb la seva filla.

Llavors les mirades d’estupefacció es dirigien cap a ell.

La Patro empenyia el cotxet i anava agafada de bracet amb en Miquel, ben orgullosa.

—Segur que aquesta tarda podrem anar al cinema? —va preguntar ell.

—Sí, segur. Ja he parlat amb la senyora Benita. Està encantada que li deixem la Raquel. A més, sap que es porta bé i que no es fa estranya amb ningú.

—Qui ho havia de dir.

—Qui havia de dir què?

—Doncs que la senyora Benita ara estigui de part nostra. Quan vaig anar a viure amb tu, ben malament que ens mirava.

—No siguis ximple! No estàvem casats! I no era únicament ella. Tota l’escala anava plena de rumors. Ara et respecten, i no tenen ni idea del meu passat. Sabia que si pujava homes a casa m’acabarien fent fora, per això em vaig guardar prou de fer-ho. Per això i per les meves germanes. Tu vas ser el primer i l’únic. A més, ara, amb la Raquel, que es fica tothom a la butxaca...

Van tornar a mirar-la.

Bavejava feliç.

Des de l’últim embolic en què s’havia ficat, al juny, ja havien passat tres mesos.

En Miquel va pensar que la vida fluïa.

A ell també li hauria de caure la bava de felicitat.

I tanmateix...

Era tan bon moment com qualsevol altre per parlar-ne.

Ho necessitava.

—Patro, això d’aquest matí...

—Els teus malsons?

—No, les fotos.

—Per què hi penses ara?

—Possiblement perquè aquests mesos, des que va arribar la Raquel, tot és encara més diferent que abans. Una cosa així —va assenyalar la seva filla amb la barbeta— et fa rumiar. I molt.

—Quan vas deixar l’última carta del teu fill al nínxol de la teva dona, per què no hi vas deixar també algunes fotos? Et van detenir de seguida.

—Gràcies al fet que la vaig deixar allà, amagada en un racó, vaig poder recuperar-la quan vaig tornar a Barcelona. Però al febrer del 39 no vaig pensar en les fotos. Ni tan sols se’m va acudir. Estava segur que em matarien. A més, un plec de paper quedava dissimulat, mentre que unes fotos cridaven més l’atenció. Quan vaig recuperar la carta em vaig sorprendre que estigués tan ben conservada.

—Sé que a vegades la llegeixes.

—És clar.

—No hi ha ningú que pugui tenir una foto de la teva dona i del teu fill?

—No.

—Alguna feta en un estudi de fotografia?

—No en recordo el nom, però una vegada hi vaig passar per davant i l’estudi ja no hi era.

—Què se’n devia fer, de les coses del teu pis?

En Miquel va deixar anar una glopada d’aire.

—No en tinc ni la més petita idea —va reconèixer.

—Em vas explicar que al juliol del 47, en tornar a Barcelona, vas anar a la teva antiga casa, i que els nous inquilins ni tan sols t’hi van deixar entrar.

—Gairebé em van fer fora, sí.

—Deuen haver guardat alguna cosa.

—No ho crec —va dir ell, arrufant el nas—. Els mobles que hi havia no eren pas els meus.

—Però només vas veure el rebedor.

—Sí, és clar.

—Per què no hi tornes i ho preguntes?

—Ja en vaig tenir prou amb la primera vegada. A més, al rebedor hi vaig veure la fotografia d’un falangista —es va estremir—. T’imagines un uniforme així en la que va ser la meva habitació? No sé pas si podria suportar-ho.

—Tot i així, hauries d’anar-hi i preguntar-ho. No hi perdràs res.

—La meva dignitat i el meu orgull.

—Són més forts que la necessitat de recuperar ni que sigui una d’aquelles fotos?

Com sempre, tenia raó.

La vida de, per i amb la Patro era senzilla. Tan elemental.

—Es va perdre tot, reina meva —va afirmar ell, fent espetegar la llengua—. No cal donar-hi més voltes.

—Creus que algú llençaria, així com així, a les escombraries la vida d’altres persones?

La pregunta el va sorprendre.

—Després d’una guerra perduda i que em condemnessin a mort? Sí.

La Patro ja no va dir res.

Havien caminat fins al pla de la Boqueria i, tot seguit, sense més ni més, com si fos un camí fressat, havien girat cua, de retorn a la plaça de Catalunya. Ara transitaven pel centre, en direcció al passeig de Gràcia.

La Patro va fer un cop d’ull al rellotge.

—Ens hi asseiem cinc minuts? A la Raquel li encanta mirar els coloms.

—Entesos.

Van ocupar un banc a l’ombra. Tots eren plens. El seu el van compartir amb dos homes grans. Un tenia les dues mans al mànec del bastó en què es repenjava en caminar. L’altre duia una gorra vella. Van col·locar el cotxet de la Raquel de cara a la plaça, on els coloms voleiaven, sobretot al voltant dels nens que els tiraven menjar. Tan bon punt ella comencés a caminar, li haurien de comprar les bossetes que venien a les parades ambulants.

La petita ho va mirar tot amb la seva eterna cara de sorpresa.

En Miquel també ho va fer, però va centrar l’atenció en els nens i nenes que omplien la plaça, amb les seves robes marrons, blanques o grises, amb les habituals teles «pota de gall», amb volants i puntes, alguna sabata de xarol. No hi havia color. No existien els colors. La vida era grisa. A ningú no se li acudiria vestir un nen o una nena amb una peça vermella, o groga, o verda.

Encara quedaven massa dols.

Molts anys enrere, la Quimeta i ell també havien portat en Roger a donar menjar als coloms.

No volia pensar-hi.

Va agafar el diari i el va obrir.

A la pàgina tres, el titular era expressiu: «Una efemérides trascendental». I amb lletres grosses: «El 1º de Octubre, día del genuino Caudillo anticomunista». Seguidament, diversos articles amb titulars no menys expressius: «El estadista del juego limpio», «El jefe clarividente», «Homenaje profético», «Texto histórico para Occidente» i «La Vanguardia en este día...».

El «texto histórico» era la reproducció de la proclama del 29 de setembre de 1936 a Burgos, amb què es declarava Franco com a cap de l’Estat i Generalíssim dels exèrcits.

Va llegir alguns textos a l’atzar:

«Cuando el paso por el Mundo de la actual generación no sea más que un comentario breve en el libro de la Historia, perdurará el recuerdo de la epopeya sublime que el Ejército español escribió en esta etapa del desarrollo de la vida de la nación», «Sería imposible, porque eso queda para la Historia, en un arduo empeño titánico que acaso también fracase, dadas las dimensiones de su ambición, sería imposible, repetimos, resumir, siquiera en los estrechos límites de una síntesis o de un apuntamiento, las circunstancias que han rodeado a la Jefatura del Estado que Franco asumió mañana hace quince años. Jamás las vio pueblo alguno, y es muy difícil que vuelva a presentarse en lo por venir», «Al repasar las etapas culminantes de la vida del General Franco, se advierte la angélica protección que nunca le abandona y le saca con bien de los trances más azarosos y críticos. Fue prodigioso que saliera indemne tras catorce años de campaña ininterrumpida en Marruecos, siempre en vanguardia. Linda con lo inverosímil que pudiera sortear las dificultades y resolver los problemas, de modo especial en los comienzos del Alzamiento, cuando faltaba hasta lo más imprescindible para hacer una guerra en nuestro lado, mientras el enemigo era dueño de los resortes y factores materiales que garantizaban el éxito».

—Mecàgon... —va remugar a sota veu.

La Patro li va clavar un cop de colze.

«El enemigo era dueño de los resortes y factores materiales que garantizaban el éxito»?

La República havia lluitat amb divisions internes i amb una sabata i una espardenya, sense menjar, contra un exèrcit ben ensinistrat i amb el suport d’alemanys i italians, davant la passivitat d’Europa!

Va tancar el diari.

No el va rebregar perquè necessitaven mirar la cartellera del cinema.

Va ser en aquell moment que els dos homes es van posar a parlar.

—Hauríem d’anar pensant a aixecar-nos.

—Sí.

No es van moure.

—Tinc un bon tros fins a casa.

—Ja.

Van romandre asseguts.

—Si arribo tard, la meva filla em donarà la tabarra. Quina una, ella.

—La teva filla és una manaire, però la meva dona és pitjor.

—Ja ho pots ben dir.

—M’acabo de jubilar i ja està tipa de tenir-me a casa. Diu que li faig nosa.

—Però almenys estàs bé, que jo, amb això de no poder pixar...

—Que estic bé? Apa que no em fa pas poc mal la cama!

—Et queixes per vici.

—I tu per fotre.

—Et recordo que tinc seixanta-tres anys, dos menys que tu, i que ja tinc la baixa fixa. Això vol dir alguna cosa.

—Ja, que tens molta comèdia.

—Au, vinga, calla d’una vegada!

—Si és que...

Es van aixecar alhora i es van allunyar discutint.

Les seves veus es van perdre en el brogit del migdia, entre els sons del cor de Barcelona.

En Miquel va mirar la Patro.

Sabia el que li estava a punt de dir.

—Ho veus? L’un seixanta-cinc i l’altre seixanta-tres, i ja no s’aguanten els pets. Sembla que tinguin deu anys més. Tu, al seu costat, ets en Johnny Weissmuller.

—Deu ser que els vuit anys i mig al Valle de los Caídos em van provar, com unes vacances. Feina, aire pur, bon menjar...

—Doncs més fort, sí que ho deus estar.

—Fas broma, oi?

La Patro també es va aixecar. No hi va haver resposta. Era evident que no volia discutir.

—Anem a fer el vermut? Em ve de gust.

No li va voler dir que no. Diumenge, passeig, vermut, tarda de cinema...

La vida perfecta.

En Miquel es va incorporar, va agafar el cotxet de la Raquel i va començar a caminar al seu costat, dòcilment.

3

El bar d’en Ramon estava animat. La gent aprofitava els darrers dies de calor matinal i bon temps, abans que la tardor entrés a sac en les seves vides. Al vespre, començava a refrescar. Al migdia, en diumenge, el vermut ja no era un luxe només a l’abast d’uns pocs. Tot i que hi havia vermuts i vermuts. Allà, una cerveseta i unes anxoves encara eren una orgia dels sentits per a alguns.

Sense el racionament, fins i tot el cafè tornava a tenir gust de cafè.

Van ocupar una taula al fons, prop de la finestra, i en un no res se’ls va acostar en Ramon, amb el seu habitual somriure de camaraderia, passant per entremig de la clientela asseguda a la resta de taules.

—La Santa Compaña! —va exclamar ell obrint els braços, com si es disposés a abraçar-los—. I no hi falta ningú! —va reblar, mentre s’inclinava cap a la Raquel i bellugava els dits de la mà davant dels seus ulls—. Nyigui-nyigui-nyic! Que has vingut a veure el tiet Ramon?

La Raquel va intentar atrapar-li un dit.

—Si dius que s’assembla a mi, et mato —li va assegurar en Miquel de bon humor.

—No, home, que no soc tan cec ni m’he tornat boig. Si s’assembla a algú és a la seva mare, només faltaria. Serà tan guapa...! —Els va dedicar una mirada afable—. Què, passejant?

—Doncs sí.

—I ara... un vermutet?

—També.

—Sí senyor, que són dos dies i tots hem de viure! Escolti, mestre —va abaixar la veu—: m’han portat unes olives sevillanes... L’hi juro, per llepar-se’n els dits. Les «pota negra» de les olives. N’hi posaré unes quantes i ja m’ho dirà.

—Vols olives?

La Patro va fer que sí amb el cap. Va ser la primera a seure. No per això, en Ramon es va apartar del seu costat.

—Amb dues canyetes?

—Sí —va confirmar en Miquel.

—No li deu pas interessar una entrada per al Barça-València d’aquesta tarda? —va dir ell, abaixant encara més la veu, en actitud conspiradora—. Me la deixen barata, tot i la revenda.

—No, ja saps que no.

—Encara que només sigui per curiositat, home. Que quan vegi jugar en Kubala...

Al juny, en Ramon l’havia ajudat. I molt. Quan es va haver d’escapar de casa només amb el que duia posat i la policia trepitjant-li els talons, acusant-lo de l’assassinat d’aquell maleït pederasta, l’amo del bar li va deixar una jaqueta i diners, sense fer-li preguntes. D’alguna manera, ja eren amics, per més que en Ramon li parlés de vostè i en Miquel seguís tutejant-lo. Amics que compartien esmorzars i una estranya complicitat.

Qui es podia enfadar amb ell?

La truita de patates de la seva dona continuava sent única.

—Crec que ja és hora que t’expliqui una cosa —es va rendir.

En Ramon va alçar les celles i va mirar la Patro.

—Ui! —va exclamar.

—Sempre et dic que el futbol m’importa poc, i és veritat —va començar a dir en Miquel—. Això no obstant, abans de la guerra, a vegades anava a veure algun partit.

Les celles se li van alçar encara més.

—Què diu ara! —va replicar en Ramon, oblidant-se d’abaixar la veu—. De debò?

—Sí.

—I per què ara no hi va ni segueix la lliga?

En Miquel va arronsar les espatlles. El cert era que no tenia una resposta lògica per a això.

O sí.

—No deu ser pas periquito? —va preguntar en Ramon, fent veure que s’alarmava.

—No, era del Barça, tot i que no feia escarafalls de l’Espanyol. Al capdavall, també és de Barcelona.

—Ja, però són rivals.

—Ja ho sé.

En Ramon va encreuar els braços. Tot d’una, el mirava com si fos un marcià.

—Ja sé que ho va passar malament a la guerra, i després —va concedir l’amo del bar, assentint amb el cap—. Però el futbol es porta a la sang, home. Això i que distreu molt, que el camp és dels pocs llocs on avui dia un pot cridar. I si es neix sent d’un equip, es mor sent d’aquest equip. Això és sagrat!

—Hi anava amb el meu fill Roger. Era una manera de passar una tarda junts. Ell sí que hi tenia afició.

El silenci va ser breu, però evident.

El silenci de la nostàlgia.

En Ramon el va esborrar amb una nova pujada de to.

—Que callat que ho tenia, mestre! Ves per on! —va dir alçant les dues mans amb una passió amistosa, i tot seguit es va adreçar a la Patro—. Quin secretisme que gasta el seu marit, mestressa! Té cops amagats!

—Si jo l’hi expliqués...

—Vingui qualsevol dia i l’escoltaré amb totes les meves orelles! —va dir ell, esclatant a riure i tornant a adreçar-se a en Miquel—. En fi... Tant de bo hi pogués anar jo aquesta tarda, que n’hi haurà per llogar-hi cadires! Amb tants lesionats, en lloc d’en Martín jugarà en Ferrer de volant!

En Miquel no li va dir que no sabia pas de qui li parlava.

En Ramon ja s’havia oblidat del vermut.

—Però quin equipàs, eh? —va reblar l’home, desgranant els noms dels futbolistes com si es tractés de sants—: Ramallets, Calvet, Biosca, Segarra, Gonzalvo, Ferrer, Basora, Kubala, Aloy, César i Nicolau. El València s’endurà una bona pallissa!

Va ser la seva dona, de la barra estant, qui el va fer tornar a la realitat.

—Ramon!

—Ja vinc! —Es va acomiadar d’ells—. De seguida els ho porto tot.

Els va deixar sols.

La Patro somreia.

—A vegades m’atabala —va confessar en Miquel.

—T’aprecia.

—Doncs no deu ser pas perquè li doni gaire conversa.

—Hi ha gent que t’agafa afecte sense més ni més, perquè els caus bé o pel que sigui. El que va fer per tu al juny ho demostra. És una bona persona.

—I un panell informatiu. Ho sap tot i s’assabenta de tot.

—Deixa’m el diari per mirar la cartellera —li va demanar ella.

L’hi va passar. Mentre hi donava un cop d’ull, en Miquel es va inclinar sobre la Raquel. Solia contemplar-la durant minuts, sobretot mentre dormia. Però també desperta, com llavors. La sensació de trobar-se davant d’un miracle no minvava. Aquell trosset d’ésser humà era el futur. La seva segona oportunitat de deixar alguna cosa a la vida.

Va passejar una mirada pel bar.

En quatre anys, des del seu retorn, les cares i els posats havien canviat. Es percebia menys por. La gent reia més. Qualsevol dels presents arrossegava un passat, plorava algun mort, però la vida els impulsava a tirar endavant, amb dents i ungles. L’exaltació del Caudillo quedava per als diaris, la història i els fidels. El carrer era una altra cosa.

La Patro mateix n’era el reflex evident.

—Crec que podrem veure un programa doble —va dir.

—N’estàs segura?

—Sí.

—No abusarem massa de la senyora Benita?

—Ella mateixa m’ho ha dit: que no passem ànsia, que després de tant temps m’ho mereixo.

—Però has de donar el pit a la Raquel.

—Ho faré abans, i després tornarem corrents.

—Has trobat res?

—Sí, mira, al Principal Palacio fan Un día en Nueva York, que és de cantar i ballar. La protagonitzen en Frank Sinatra i en Gene Kelly. La Teresina la va veure la setmana passada i em va dir que era preciosa, que li havia caigut la bava i que, fins i tot, l’havia tornat a veure. L’altra és El Danubio rojo.

—I de què tracta aquesta?

—No ho sé pas. Si anem a l’Avenida, a més d’Un día en Nueva York, hi projecten Adorable intrusa, i al Cataluña, Sucedió en la Quinta Avenida. Però en cap no hi diu res. L’anunci només destaca la bona.

—I si no és d’estrena?

La Patro va repassar la cartellera, malgrat que ja semblava haver pres la decisió.

—El diablo dijo no, Secreto tras la puerta, Traición... Aquesta la fa la Liz Taylor; La jungla en armas, La carga de la Brigada Ligera, La vida secreta de Walter Mitty, La jungla de asfalto... Totes sense varietés, és clar.

—Amor meu, és que això que entre pel·lícula i pel·lícula se’m posin a cantar flamenc...

—Ja, ja.

—Anem a veure Un día en Nueva York.

—Sí, oi? —A la Patro se li van il·luminar els ulls.

A en Miquel també, en veure apropar-se en Ramon amb les dues cervesetes i les olives, enormes, negres, gustoses.

—Tasti-les, tasti-les —el va animar just després de dipositar-ho tot damunt la ta

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X