Ball de fantasmes

El novembre passat vaig tenir un malson.

Era l’any 1924 i tornava a ser a Riverton. Totes les portes eren obertes de bat a bat i la seda onejava a la brisa d’estiu. Hi havia una orquestra dalt del turó, sota l’auró centenari, i un vaivé parsimoniós de violins enmig d’un ambient càlid. Se sentien rialles i el dringar de les copes, i el cel era d’un blau que tots pensàvem que la guerra havia fet desaparèixer per sempre. Un dels cambrers, vestit d’elegant blanc i negre, va vessar el xampany sobre la part més alta d’una torre de copes i tothom va aplaudir, delectant-se en l’esplèndid malbaratament.

Vaig veure’m a mi mateixa, de la manera que una es veu en somnis, mentre m’obria camí entre els convidats. Em movia com a càmera lenta; els altres, una multitud desdibuixada de seda i lluentons.

Buscava algú.

Aleshores l’escenari va canviar: era al costat de la casa d’estiu, però allò no semblava Riverton: no podia ser la mateixa casa. No era l’edifici nou i lluent que en Teddy havia dissenyat, sinó una estructura vella on l’heura s’enfilava per les parets, es recargolava a través de les finestres i escanyava les columnes.

Algú em va cridar. Una dona, una veu familiar que venia del darrere de l’edifici, de la vora del llac. Vaig baixar el pendent mentre amb les mans fregava els canyissos més alts. Una figura va ajupir-se a la vora.

Era la Hannah; el fang li havia tacat la part del davant del vestit de núvia, on portava unes roses cosides. Va alçar la vista cap a mi i vaig veure-li la pal·lidesa de la cara quan va sortir de la penombra. La seva veu em va glaçar la sang:

—Arribes massa tard.

Va assenyalar les meves mans.

—Arribes massa tard.

Vaig mirar-me-les; unes mans joves, cobertes d’un fang fosc, que sostenien el cadàver rígid i fred d’un gos de caça.

Sé molt bé per què vaig somiar-ho, això. Va ser la carta de la directora de cinema. No rebo gaire correu últimament: només alguna postal de tant en tant d’algun amic considerat que està de vacances, correspondència banal del banc on tinc un compte d’estalvis o la invitació al bateig d’un infant que em fa adonar amb sorpresa que els seus pares ja han deixat de ser nens.

La carta de l’Ursula va arribar un dimarts al matí cap al final de novembre. Va portar-me-la la Sylvia quan va entrar a fer-me el llit. Va alçar les celles visiblement perfilades i va sacsejar el sobre.

—Avui té correu. Pel segell, sembla dels Estats Units. El net, potser? —Va alçar la cella esquerra, un signe d’interrogació, i va xiuxiuejar amb veu ronca—: Quina cosa més horrible. Horrible. Un noi tan maco...

Mentre seguia murmurant, vaig donar-li les gràcies per dur-me la carta. Estic contenta de tenir la Sylvia. És una de les poques persones capaç de mirar-me més enllà de les línies de la cara per veure-hi la noia de vint anys que viu a dins. Tot i això, no m’agrada parlar d’en Marcus.

Vaig demanar-li que descorregués les cortines i ella va serrar els llavis durant un moment abans d’encetar un dels seus temes preferits: el temps, la probabilitat que nevés per Nadal i el mal que faria als residents artrítics. Jo responia quan em preguntava, però tenia el cap al sobre que descansava a la meva falda, intrigada per la cal·ligrafia irregular, els segells estrangers i les cantonades arrodonides pel llarg periple que havia fet la carta.

—Vol que l’hi llegeixi? —va dir la Sylvia mentre donava l’última ventada als coixins—. Així descansa una mica la vista.

—No cal, gràcies. Però potser sí que em podries atansar les ulleres.

Quan va marxar, després de dir-me que tornaria a ajudar-me a vestir-me quan acabés la ronda, vaig obrir el sobre, les mans tremoloses com sempre, mentre em preguntava si finalment ell tornaria a casa.

La carta, però, no era d’en Marcus. Escrivia una dona jove que preparava una pel·lícula sobre el passat. Volia que jo donés un cop d’ull als decorats, que recordés coses i llocs d’una època molt llunyana. I jo que m’havia passat tota la vida mirant d’oblidar...

No vaig fer cas de la carta. En silenci, vaig plegar-la amb cura i vaig posar-la dins d’un llibre que feia temps que havia deixat de llegir. Vaig exhalar un sospir. No era el primer cop que algú em feia recordar el que havia passat a Riverton, a en Robbie i a les germanes Hartford. Una vegada vaig veure el final d’un documental a la televisió, un programa sobre poetes de l’època de la guerra que mirava la Ruth. Quan la cara d’en Robbie va omplir la pantalla i hi va aparèixer el seu nom sobreimprès en una tipografia simple a la part inferior, se’m va posar la pell de gallina. Però tampoc no va passar res. La Ruth ni es va immutar, el narrador va continuar i jo vaig seguir eixugant els plats del sopar.

En una altra ocasió, mentre llegia el diari, va cridar-me l’atenció un nom familiar en una ressenya de la guia de televisió. Era sobre un programa que celebrava els setanta anys del cinema britànic. Em vaig fixar en l’hora, el cor bategant fort, mentre em preguntava si m’atreviria a mirar-lo. Després vaig quedar-me adormida abans que acabés. No parlava gaire de l’Emmeline: algunes fotos publicitàries —cap que fes justícia a la seva bellesa— i un extracte d’una de les seves pel·lícules mudes, The Venus Affair, en què es veia estranya: tenia les galtes enfonsades i es movia a batzegades, com una marioneta. No feia esment de les altres pel·lícules, les que van aixecar tanta polseguera. Suposo que no mereixen cap menció en aquesta època de promiscuïtat i permissivitat.

Amb tot, i malgrat que m’havia enfrontat abans a aquesta mena de records, l’efecte de la carta de l’Ursula va ser diferent. Era la primera vegada en més de setanta anys que algú em relacionava amb els esdeveniments, el primer cop que algú recordava que una noia anomenada Grace Reeves havia viscut a Riverton aquell estiu. D’alguna manera allò em va fer sentir vulnerable, assenyalada. Culpable.

No. Seria inflexible. No contestaria aquella carta.

I així va ser.

Va succeir, però, una cosa estranya. Els records, confinats durant tant de temps als racons més ombrívols de la meva ment, van començar a escolar-se per les escletxes. Les imatges emergien aïllades, idealitzades, com si no hagués passat tota una vida des d’aleshores. I, després de les primeres gotes, el diluvi. Converses senceres, paraula per paraula, tots els detalls; escenes que es reproduïen com en una pel·lícula.

Tot això em sorprèn. Mentre que les arnes han foradat els meus records més recents, el passat llunyà el rememoro amb una claredat prístina. Darrerament es manifesten sovint, aquests fantasmes del passat, i em sobta adonar-me que no em fan nosa. Si més no, no tant com hauria suposat. De fet, els espectres, dels quals m’he passat tota una vida fugint, gairebé s’han convertit en una presència reconfortant, que rebo amb els braços oberts, que espero, com una d’aquelles telenovel·les de les quals parla tothora la Sylvia, qui s’afanya a acabar les rondes per tenir temps de mirar-les al vestíbul principal. Havia oblidat, suposo, que encara guardava records lluents entre la foscor.

Quan va arribar la segona carta, la setmana passada, escrita amb la mateixa cal·ligrafia gargotejada i en el mateix paper fi, vaig saber que diria que sí, que aniria a veure els escenaris. En tenia curiositat, una cosa que no sentia des de feia temps. No hi ha gaires coses que despertin la curiositat quan es tenen noranta-vuit anys, però volia conèixer la tal Ursula Ryan, aquesta noia que vol tornar tots aquells fantasmes a la vida i que està tan apassionada per la seva història.

Així doncs, vaig escriure-li una carta, vaig demanar a la Sylvia que l’enviés i vam acordar una cita.

El saló

Els cabells, sempre pàl·lids, ara els tinc d’un blanc brillant, i molt molt llargs. Són llisos, i cada dia sembla que ho siguin més. Són la meva única vanitat; el Senyor sap que no tinc gaire cosa més de què vanagloriar-me. Ja no. Fa molt de temps que els duc així, des del 1989. És una sort que a la Sylvia li agradi raspallar-me’ls —ho fa amb tanta delicadesa...— i després fer-m’hi una trena, dia rere dia. Això no entra dins de les seves funcions i jo li agraeixo molt que ho faci. M’he de recordar de dir-l’hi.

Aquest matí, però, no hi he pensat, estava massa nerviosa. Quan la Sylvia m’ha portat el suc, gairebé no me l’he pogut beure. El bri d’energia que m’havia donat forces durant tota la setmana s’havia convertit en un nus a la gola de la nit al dia. La Sylvia m’ha ajudat a posar-me el nou vestit de color préssec —que m’havia regalat la Ruth per Nadal— i m’ha canviat les sabatilles pel parell de sabates que normalment llangueixen a l’armari. La pell estava rígida i ha hagut d’empènyer per fer-me-les encabir als peus; és el preu, però, de la respectabilitat. Soc massa vella per seguir les modes i no suporto aquesta mania que tenen els residents més joves que jo de sortir al carrer amb sabatilles.

El maquillatge m’ha donat una mica de vida a les galtes, però he tingut cura que la Sylvia no me n’hi posés gaire. No vull pas semblar el maniquí d’un enterramorts. No necessito gaire coloret per compensar: la resta de mi és tan pàl·lida, tan petita...

Amb esforç m’he posat el medalló d’or al voltant del coll, que amb la seva elegància del segle XIX no lligava gaire amb la roba de diari que vestia. Me l’he col·locat bé mentre dubtava del meu atreviment i em preguntava què hi diria la Ruth quan em veiés.

He abaixat els ulls i he vist el petit marc platejat que tenia al tocador. Era una foto del dia del meu casament. La veritat és que jo no l’hauria posat allà —era tan lluny, aquell matrimoni tan efímer; pobre John—, però era una concessió a la Ruth. A ella li agrada imaginar-se, crec, que el trobo a faltar.

La Sylvia m’ha ajudat a arribar al saló —si se’n pot dir així— on serveixen l’esmorzar i on havia d’esperar la Ruth, que havia acceptat (en contra de la seva opinió, va dir) dur-me en cotxe als Shepperton Studios. La Sylvia m’ha acompanyat a seure a la taula del racó i m’ha dut un got de suc, i després he rellegit la carta de l’Ursula.

La Ruth ha arribat a dos quarts de nou clavats. Pot ser que tingués certes reticències envers aquesta sortida, però és, i sempre ha estat, una persona rigorosament puntual. Diuen que els nens que han nascut en èpoques turbulentes mai no poden treure’s de sobre l’aflicció, i la Ruth, com a filla de la Segona Guerra Mundial, n’és la prova. És tan diferent de la Sylvia, que només té quinze anys menys, però que va d’un cantó a l’altre amb faldilles ajustades, riu sorollosament i canvia de color de cabells amb cada xicot nou...

Aquest matí la Ruth ha creuat la sala, ben vestida, perfectament arreglada, però més estirada que un sabre.

—Bon dia, mama —ha dit, i m’ha fregat la galta amb els seus llavis freds—. Ja has acabat d’esmorzar? —Ha observat el got mig buit que jo tenia al davant—. Suposo que hauràs pres alguna cosa més. Segurament hi haurà força trànsit i no tindrem temps d’aturar-nos per res. —Ha mirat el rellotge—. Has d’anar al lavabo?

He fet que no amb el cap mentre em preguntava des de quan ara era jo la filla.

—T’has posat el medalló del pare; feia anys que no el veia. —Ha allargat la mà per col·locar-me’l bé fent que sí amb el cap—. Tenia bon gust, oi que sí?

He assentit, emocionada per la convicció amb què els nens es creuen les petites mentides que els expliques quan són molt menuts. M’ha envaït una sensació d’afecte per la meva irritable filla i he reprimit ràpidament el vell sentiment de culpa que emergeix sempre que li contemplo la cara angoixada.

M’ha agafat el braç, l’ha entrellaçat amb el seu i m’ha posat el bastó a l’altra mà. Molts prefereixen caminadors o fins i tot aquestes cadires motoritzades, però jo encara me’n surto prou bé amb el bastó, i soc un animal de costums que no hi veu cap motiu per canviar.

És una bona noia, la meva Ruth: seriosa i responsable. S’havia vestit formal, tal com aniria a veure l’advocat o el metge. Sabia que es presentaria així. Volia fer una bona impressió; demostrar a aquesta directora de cinema que tant és el que la seva mare hagi fet en el passat, que la Ruth Bradley McCourt és una respectable senyora de classe mitjana, només faltaria.

Ja en marxa dins del cotxe, hem estat una estona en silenci, fins que la Ruth ha començat a buscar una emissora de ràdio. Tenia els dits de senyora gran, amb els artells inflats per haver forçat els dits perquè li entressin els anells aquest matí.

Amb la sorpresa de constatar com envelleix la meva pròpia filla, m’he mirat les mans, plegades sobre la falda. Mans que havien estat tan ocupades en el passat, fent tasques tan trivials com complexes; mans que ara descansaven grises, flàccides i inertes. La Ruth finalment ha deixat el dial en un programa de música clàssica. El presentador ha parlat una estona, quatre ximpleries sobre el seu cap de setmana, i després ha començat a sonar Chopin. Una coincidència, és clar, que avui precisament hagués d’escoltar el vals en do menor sostingut.

La Ruth ha aparcat davant d’uns enormes edificis blancs, quadrats com hangars. Ha apagat el motor i s’ha quedat asseguda un moment, mirant cap endavant.

—No sé per què has de fer això —ha dit amb un fil de veu, els llavis ben serrats—. Has fet tantes coses a la vida... Has viatjat, has estudiat, has criat una filla... Per què vols recordar el que eres abans?

No esperava cap resposta, per tant no n’hi he donat cap. Ha exhalat un sospir abrupte, ha sortit del cotxe amb presses i ha tret el meu bastó del maleter. Sense badar boca, m’ha ajudat a baixar del cotxe.

Una noia ens esperava. Una noieta amb cabells rossos molt llargs que li queien per l’esquena i un serrell espès. No tindria res d’especial si no fos per aquells ulls foscos meravellosos. Semblaven pintats a l’oli, rodons, profunds i expressius, del color exuberant de l’obra acabada d’enllestir.

Se’ns ha apropat ràpidament amb un somriure als llavis i m’ha agafat la mà del braç de la Ruth.

—Senyora Bradley, estic tan contenta que hagi pogut venir! Soc l’Ursula.

—Grace —he dit jo, abans que la Ruth no comencés a insistir amb allò de «doctora»—. Em dic Grace.

—Grace... —L’Ursula ha somrigut obertament—. No s’imagina la il·lusió que em va fer la seva carta.

Tenia accent britànic, cosa que m’ha sorprès, perquè l’adreça del sobre era dels Estats Units. S’ha girat cap a la Ruth.

—Moltes gràcies per fer-li de xofera.

He notat com el cos de la Ruth es tibava.

—Difícilment hauria pogut ficar la meva mare en un autobús, oi?

L’Ursula ha rigut, i a mi m’ha fet gràcia veure com els joves de seguida interpreten l’antipatia com una ironia.

—Bé, doncs entrem, que fa molt de fred aquí fora. Perdoneu les presses. Comencem a rodar el cap de setmana que ve i anem com bojos per acabar-ho tot a temps. M’hauria agradat que coneguéssiu la nostra dissenyadora d’escenaris, però ha hagut de marxar a Londres a recollir unes teles. Potser si encara sou aquí quan torni... Aneu amb compte quan passeu per la porta, hi ha un esglaó.

La Ruth i ella m’han portat d’aquí cap allà per un vestíbul i després a través d’un passadís amb tot de portes a banda i banda. Algunes eren entreobertes; he captat imatges fugaces de figures davant de pantalles d’ordinador brillants. Res no s’assemblava a l’altre plató de cinema que havia visitat amb l’Emmeline, feia tants i tants anys.

—Ja hi som —ha dit l’Ursula quan hem arribat a la darrera porta—. Entreu, que jo vaig a buscar una mica de te.

Ha empès la porta i m’han arrossegat a través del llindar, directament al meu passat.

Era el saló de Riverton. Fins i tot el paper de la paret era el mateix. El model Tulipes Ardents, de color blau bordeus art nouveau de Silver Studios, tan nou com el dia que el van portar de Londres. Hi havia un sofà de pell al centre, al costat de la llar de foc, cobert de peces de seda índia idèntiques a les que l’avi de la Hannah i l’Emmeline, Lord Ashbury, havia portat de l’estranger quan era un jove oficial. El rellotge de bitàcola era on sempre havia estat, sobre el palmar de la llar de foc, al costat dels canelobres de vidre Waterford. Malgrat que algú devia haver fet mans i mànigues per trobar-ne un com aquell, cada tic-tac del rellotge el delatava. Fins i tot ara, gairebé vuitanta anys després, recordo el so del rellotge del saló. La manera silenciosa i insistent que tenia de marcar el pas del temps: pacient, segur, fred; com si sabés, ja aleshores, que el temps anava en contra dels habitants d’aquella casa.

La Ruth m’ha acompanyat fins al sofà i m’ha ajudat a asseure’m en un racó. He notat el tràfec de persones darrere meu, gent que arrossegava llums enormes amb potes que semblaven d’insecte; algú, en alguna banda, que reia.

He pensat en l’última vegada que havia estat al saló —al real, no en aquest escenari—, el dia que vaig decidir que marxava de Riverton per no tornar-hi mai més.

Va ser a en Teddy, a qui l’hi vaig dir. No li va agradar sentir-ho, però en aquell moment ja havia perdut tota l’autoritat que un dia havia tingut; els esdeveniments l’hi havien llevat d’una revolada. Tenia l’expressió pàl·lida i lleugerament desconcertada d’un capità que sap que el seu vaixell s’enfonsa i que no pot fer-hi res. Em va demanar que em quedés, m’ho va implorar, per lleialtat a la Hannah, o si no a ell. Gairebé vaig cedir. Gairebé.

La Ruth m’ha donat un copet de colze.

—Mama? L’Ursula t’està parlant.

—Ho sento. No he sentit res.

—La mare està una mica sorda —ha dit la Ruth—. És normal a la seva edat. He intentat que es faci unes proves, però de vegades pot ser bastant tossuda.

Tossuda, d’acord, però no estic sorda i no m’agrada quan la gent dona per fet que no hi sento bé. Sense ulleres no hi veig gaire, em canso amb facilitat, ja no em queda ni una dent i sobrevisc amb un còctel de píndoles, però hi sento tan bé com sempre. És només que amb l’edat he après a escoltar solament les coses que m’interessen.

—Deia, senyora Bradley, Grace, que deu ser estrany tornar a la casa. Bé, a aquesta recreació. Deu portar-li molts records.

—Sí. —M’he aclarit la veu—. Sí, déu-n’hi-do.

—Estic tan contenta... —ha dit l’Ursula amb un somriure—. M’ho prendré com un senyal que ho hem fet bé.

—Sí, i tant.

—Hi veu res que sembli fora de lloc? Alguna cosa que hàgim oblidat?

He tornat a donar una ullada al plató. Havien tingut en compte fins a l’últim detall, fins i tot el joc d’emblemes col·locats sobre la porta, entre els quals el del mig era un card escocès que combinava amb l’aiguafort del meu medalló.

Tot i això, hi faltava alguna cosa. Malgrat el seu grau de detall, el plató estava estranyament mancat d’ànima. Era com una peça de museu: interessant, però sense vida.

Era comprensible, és clar. Encara que els anys vint perduren vívidament a la meva memòria, per als dissenyadors de la pel·lícula, aquella dècada pertany als «vells temps». Un escenari històric que, per reproduir-lo, requereix tanta recerca i precisió meticulosa com la recreació d’un castell medieval.

He notat que l’Ursula em mirava, esperant amb impaciència que em pronunciés.

—És perfecte —he dit finalment—. Tot és on ha de ser.

Aleshores ella ha dit una cosa que ho ha iniciat tot.

—Excepte la família.

—Sí —he respost—. Excepte la família.

He parpellejat i durant un moment els he vist: l’Emmeline ajaguda al sofà, tota cames i pestanyes, la Hannah arrufant les celles davant d’un volum de la llibreria, en Teddy amunt i avall sobre la catifa mossàrab, amoïnat...

—L’Emmeline devia ser molt divertida —ha dit l’Ursula.

—Sí.

—Va ser fàcil trobar informació sobre ella: s’ho va fer perquè el seu nom sortís a gairebé totes les columnes de la premsa del cor. Sense parlar de les cartes i els diaris de la meitat dels solters més cotitzats de l’època!

He fet que sí amb el cap.

—Era molt popular.

L’Ursula m’ha mirat per sota del serrell.

—Però amb la Hannah no va ser tan senzill.

He tornat a aclarir-me la veu.

—Ah, no?

—Era més misteriosa. No és que no sortís als diaris: sí que la mencionaven; i també tenia la seva cort d’admiradors, però és com si poca gent la conegués de debò. L’admiraven, la veneraven fins i tot, però no sabien realment qui era.

He pensat en la Hannah. La bella, intel·ligent i anhelosa Hannah.

—Era una persona complexa.

—Sí —ha afegit l’Ursula—. És la impressió que em va fer.

La Ruth, que s’havia limitat a escoltar-nos, ha dit:

—Una d’elles va casar-se amb un americà, oi?

L’he mirat, sorpresa. Mai no s’havia preocupat de saber res dels Hartford.

Les nostres mirades s’han creuat.

—N’he llegit un parell de coses.

Era típic que la Ruth s’hagués preparat per a la visita, independentment que el tema li semblés desagradable. Ha desviat la mirada cap a l’Ursula i ha parlat amb cautela, amb por d’equivocar-se:

—Va casar-se després de la guerra, crec. Quina de les dues va ser?

—La Hannah —he dit jo.

Ja està. Ho havia fet. N’havia pronunciat el nom en veu alta.

—I l’altra germana? —ha continuat la Ruth—. L’Emmeline. Va arribar a casar-se?

—No —he contestat—. Va estar promesa.

—En diverses ocasions —ha intervingut l’Ursula amb un somriure als llavis—. Sembla que mai no va voler assentar el cap amb cap home.

Sí que ho va fer, sí.

—Suposo que mai no arribarem a saber què va passar aquella nit exactament —ha continuat l’Ursula.

—No. —Els meus peus cansats han començat a protestar contra la pell de les sabates. A la nit els tindria inflats i la Sylvia posaria el crit al cel i insistiria a posar-me’ls en remull—. Suposo que no.

La Ruth s’ha redreçat a la cadira.

—Però vostè deu saber què va passar, senyoreta Ryan. Al cap i a la fi, n’està fent una pel·lícula.

—Sí, és clar —ha respost l’Ursula—. Però només per sobre. La meva besàvia era a Riverton aquella nit perquè estava emparentada amb les germanes, i la història ha acabat per convertir-se en una mena de llegenda familiar. La meva besàvia l’hi va explicar a la meva àvia, l’àvia a la mare, i la mare m’ho va explicar a mi. I més d’una vegada, de fet: allò va causar commoció. Sempre vaig saber que algun dia en faria una pel·lícula. —Ha somrigut i ha arronsat les espatlles—. Però a totes les històries sempre queda algun forat. Tinc una pila de documents; els informes policials i els diaris estan plens d’informació, però tot és de segona mà. I a més em sembla que hi va haver molta censura. Per desgràcia, les dues persones que van presenciar el suïcidi fa anys que van morir.

—He de dir que sembla un tema força sinistre per a una pel·lícula —ha dit la Ruth.

—Ah, no; és fascinant —ha replicat l’Ursula—. Una prometedora estrella de la poesia anglesa se suïcida en un llac fosc durant una gran festa de societat. Els únics testimonis són dues germanes precioses que mai més no es tornen a parlar. Una, la seva promesa, i l’altra, corrien rumors que era la seva amant. És extraordinàriament romàntic.

El nus que tenia a l’estómac s’ha afluixat una mica. Així doncs, el seu secret encara està protegit. No sap la veritat. No sé per què havia suposat el contrari. I m’he preguntat quina mena de lleialtat mal entesa feia que allò m’amoïnés, en qualsevol cas. Per què, després de tots aquests anys, m’importava tant el que pensés la gent?

En realitat, sí que ho sabia. Estava predestinada. El senyor Hamilton m’ho va dir el dia que vaig marxar mentre jo m’estava dreta a l’esglaó més alt de l’entrada del servei, amb les meves escasses pertinences dins d’una bossa de pell, i la senyora Townsend plorava a la cuina. Va dir-me que ho portava a la sang, com la meva mare i com abans els meus avis, que deixar un bon lloc amb una bona família era una ximpleria. Va criticar la pèrdua de la lleialtat i l’orgull de la nació anglesa, i va prometre que no deixaria mai que aquell virus s’infiltrés a Riverton. Va dir que no havíem fet i guanyat la guerra per perdre els nostres costums.

En aquell moment, vaig compadir-me d’ell: tan inflexible, tan segur que si jo abandonava el servei prenia un camí que només em portaria a la ruïna financera i moral. No va ser fins molt més tard que vaig començar a entendre el terror que el senyor Hamilton devia sentir, la desesperació en veure que els canvis socials avançaven implacables, arremolinant-se al seu voltant, mossegant-li els turmells. L’angoixa de voler aferrar-se als vells costums i certeses.

Tenia certa raó. No pas en tot, no pel que fa a la meva ruïna —ni les meves finances ni la meva moral no van empitjorar pel fet d’abandonar Riverton—, però sí que va haver-hi una part de mi que va romandre en aquella casa. O, més aviat, hi havia una part de la casa que mai no em deixaria. Durant anys, l’olor de cera d’abella Stubbins & Co., l’espetec dels pneumàtics sobre la grava, un soroll de campana determinat, em retornaven als catorze anys, esgotada després d’un dia sencer de feina dura, donant glops a una tassa de xocolata a la vora de la llar de foc de la sala del servei mentre el senyor Hamilton llegia en veu alta determinats passatges de The Times (els que considerava adients per a la nostra oïda impressionable), la Nancy arrufava el nas per algun comentari irreverent de l’Alfred i la senyora Townsend roncava suaument al balancí amb el punt de mitja sobre la seva falda generosa...

—Ja és aquí —ha dit l’Ursula—. Gràcies, Tony.

Un jove havia aparegut al meu costat, carregat amb una safata improvisada amb tasses variades i un pot vell de melmelada ple de sucre. L’ha col·locat sobre la taula auxiliar i l’Ursula ha començat a distribuir les tasses. La Ruth me n’ha apropat una.

—Mare, què et passa? —Ha tret un mocador i me l’ha acostat a la cara—. No et trobes bé?

He notat que tenia les galtes humides.

Ha estat l’aroma del te. I ser allà, en aquella sala, asseguda en aquell sofà. El pes dels records llunyans. Dels secrets guardats durant molts anys. La topada entre el passat i el present.

—Grace? Vol que li porti res? —Ara era l’Ursula—. Vol que abaixi la calefacció?

—Me l’hauré d’emportar cap a casa. —La Ruth un altre cop—. Sabia que això no era una bona idea. És massa per a ella.

Sí, volia anar-me’n a casa. Ser a casa. He notat com m’aixecaven, com em posaven el bastó a la mà. Veus que s’arremolinaven al meu voltant.

—Em sap greu —he dit, a ningú en particular—. És només que estic tan cansada. —Tan cansada. Tant de temps.

Em feien mal els peus, que protestaven per la seva reclusió. Algú —l’Ursula, potser— ha allargat una mà per aguantar-me. Un vent fred m’ha bufetejat les galtes humides.

Després era al cotxe de la Ruth; cases, arbres i senyals de trànsit passaven com fotogrames.

—No t’amoïnis, mare, ja s’ha acabat —ha dit la Ruth—. La culpa és meva. M’hauria d’haver negat a portar-te aquí.

Li he posat la mà sobre el braç i he notat que estava tensa.

—Mira que ja m’ho pensava, que passaria això —ha afegit—. Ha estat una estupidesa per part meva.

He tancat els ulls. Sentia el murmuri del radiador, la cadència de l’eixugaparabrises, el zum-zum del trànsit.

—Això mateix, descansa una mica —ha dit la Ruth—. Ara anem cap a casa. No tens per què tornar-hi mai més.

He somrigut, he sentit que em deixava endur.

És massa tard, soc a casa. He tornat.

La cambra dels nens

Fa bo, aquest matí, un preludi de la primavera, i estic asseguda a la cadira de ferro del jardí, a sota de l’om. Em va bé una mica d’aire fresc (això diu la Sylvia); així doncs, m’assec aquí, jugant a fet i amagar amb el tímid sol d’hivern, amb les galtes tan fredes i flonges com un parell de préssecs abandonats durant massa temps a la nevera.

He estat pensant en el dia que vaig començar a Riverton. Me’n recordo perfectament. Passo els anys com les pàgines d’un llibre i em trobo al mes de juny del 1914. Torno a tenir catorze anys: ingènua, maldestra, morta de por, i segueixo la Nancy mentre puja tram rere tram els esglaons de fusta d’om, acabats de fregar. La faldilla li fa fru-fru amb cada esglaó, i cada fru-fru és una crítica a la meva pròpia inexperiència. M’afanyo per no endarrerir-me i la nansa de la maleta se’m clava als dits. Perdo de vista la Nancy quan gira per enfilar encara un altre tram d’esglaons, però m’oriento amb el fru-fru de la faldilla...

Quan la Nancy va arribar a dalt de tot, va avançar per un passadís fosc de sostres baixos i a la fi va aturar-se amb un cop sec de talons davant d’una porta petita. Va girar el cap i va arrufar el nas mentre jo ranquejava cap a ella, la seva mirada incisiva i tan negra com els seus cabells.

—Què et passa? —va preguntar amb un accent irlandès impossible de dissimular—. No sabia que eres tan lenta. La senyora Townsend no m’ho va comentar pas, n’estic segura.

—No soc lenta. És la maleta, que pesa molt.

—I ara! —va dir—. No n’hi ha per tant. No sé com t’ho faràs de minyona si no pots amb una maleta de roba. Val més que el senyor Hamilton no et vegi arrossegant el raspall de les catifes com si fos un sac de farina.

Va obrir la porta d’una empenta. La cambra era petita i austera i, inexplicablement, feia olor de patates. Una meitat —llit de ferro, calaixera i cadira— era per a mi.

—Doncs aquí ho tens, aquell és el teu costat —va dir assenyalant l’altre extrem del llit amb el cap—. El meu és aquest i t’agrairia que no toquessis res. —Va fer caminar els dits sobre la calaixera, que van passar per davant d’un crucifix, una bíblia i un raspall per als cabells—. No aguanto que ningú toqui les meves coses. Ara desfés la maleta, posa’t l’uniforme i baixa, que començarem a treballar. Procura no entretenir-te i, per l’amor de Déu, no surtis de la sala del servei. Avui el dinar se serveix al migdia perquè arriben els nets de l’amo, i ja fem tard amb els dormitoris. L’últim que necessito és haver d’anar-te buscant. Espero que no siguis cap gandula.

—No, Nancy —vaig respondre, encara dolguda per la insinuació que fos una lladre.

—Bé —va dir—, ja ho veurem. —Va fer que no amb el cap—. No ho entenc. Els dic que necessito una noia, i què em porten? Res d’experiència, sense referències i amb tota la pinta de ser una gandula.

—No soc...

—Ssst! —va dir picant a terra amb el seu peu estret—. La senyora Townsend diu que la teva mare era ràpida i eficient, i que de tal buc, tal eixam. Doncs bé, val més que sigui així. La mestressa no tolerarà que es faci el dropo aquí, ni jo tampoc. —Va fer un brusc moviment final de desaprovació, va girar cua i va deixar-me sola a l’habitació fosca i diminuta de dalt de la casa. Fru-fru... Fru-fru...

Vaig contenir la respiració, escoltant.

Sola, per fi, amb l’única companyia del sospir de la casa, vaig apropar-me a la porta de puntetes, vaig tancar-la amb cura i vaig fer mitja volta per donar un cop d’ull a la meva nova llar.

No hi havia gaire per veure. Vaig passar la mà pels peus del llit mentre ajupia el cap on el sostre s’inclinava resseguint la línia de la teulada. En un extrem del matalàs hi havia una manta grisa, una de les puntes de la qual havien apedaçat unes mans hàbils. Una fotografia petita emmarcada —l’únic detall decoratiu de l’estança— penjava a la paret: una escena de caça primitiva, un cérvol que sagnava pel costat per on l’havien travessat. Vaig desviar la mirada de l’animal moribund ràpidament.

Amb molt de compte, sense fer soroll, vaig asseure’m amb por d’arrugar el llençol suau. Les molles del matalàs van grinyolar com a resposta i vaig alçar-me d’un salt, escarmentada, amb la cara tota enrojolada.

Una finestra estreta deixava passar un raig de llum polsosa a l’habitació. Vaig agenollar-me sobre la cadira per mirar enfora.

El dormitori era a la part posterior de la casa, a força altura. Hi veia més enllà del jardí de roses, a l’altra banda de l’enreixat i fins a la font del sud. Més lluny, hi havia el llac i, a l’altre costat, el poble i la casa de camp on jo havia passat els meus catorze anys de vida. Vaig imaginar-me la mare, asseguda al costat de la finestra de la cuina on hi havia més llum, l’esquena corbada sobre la roba que sargia.

Vaig preguntar-me com s’ho faria tota sola. La mare havia empitjorat els últims mesos. L’havia sentida una nit, gemegant al llit pel mal que li feien els ossos de l’esquena. Hi havia matins en què tenia els dits tan enravenats que els hi havia de posar sota aigua calenta i fregar-los entre els meus perquè ella fos capaç d’agafar un rodet del cistell de cosir. La senyora Rodgers, del poble, havia acceptat passar-hi cada dia i el drapaire s’hi arribava un parell de cops a la setmana, però així i tot estaria molt sola. Era poc probable que fos capaç de cosir totes les comandes sense mi. Què faria per guanyar-se la vida? El meu trist salari hi ajudaria, però no hauria estat millor que em quedés amb ella?

Malgrat tot, havia estat ella qui havia insistit que demanés la feina. No va voler ni escoltar els meus arguments en contra d’aquella idea. Va limitar-se a moure el cap i va dir-me que sabia el que em convenia. Havia sentit a dir que buscaven una noia i estava segura que jo era exactament el que necessitaven. De com ho sabia, no me’n va dir ni una paraula. Típic de la mare i els seus secrets.

—És aquí a prop —va dir—. Pots venir a casa a ajudar-me els dies que tinguis lliures.

La cara em devia trair, perquè va allargar la mà i va tocar-me una galta. Un gest poc habitual, un gest que no m’esperava pas. La sorpresa de les seves mans aspres, les puntes dels dits marcades per les agulles, van fer que m’estremís.

—Au va, dona. Ja sabies que arribaria el dia que t’hauries de buscar una feina. És pel teu bé: és una bona oportunitat. Ja ho veuràs. No a tot arreu accepten noies tan joves com tu. Lord Ashbury i Lady Violet no són mala gent. El senyor Hamilton pot semblar estricte, però és un home just. I la senyora Townsend també. Treballa dur, fes el que et diguin i no tindràs cap problema. —Aleshores va pessigar-me fort una galta, amb dits tremolencs—. I, Gracie, no t’oblidis mai de quin és el teu lloc. Hi ha massa noies joves que es fiquen en problemes.

Li havia promès que faria el que m’havia dit, per tant el dissabte següent vaig pujar fatigosament el turó en direcció a la casa pairal, vestida amb la roba de diumenge, a fer una entrevista amb Lady Violet.

Eren una família tranquil·la i poc nombrosa, m’havia dit; eren només el seu marit, Lord Ashbury, que estava ocupat la major part del temps amb les terres i els clubs, i ella mateixa. Els dos fills, el comandant Jonathan i el senyor Frederick, ja eren adults i vivien fora amb les famílies respectives, però els visitaven de tant en tant, de manera que de segur que els veuria si treballava bé i continuava amb ells. Com que només eren dos a la casa, no els calia una mestressa —havia continuat—; el senyor Hamilton, un home molt eficient, s’encarregava de la casa, i la senyora Townsend, la cuinera, era la responsable dels comptes de la cuina. Si tots dos estaven contents amb mi, n’hi hauria prou perquè em quedés amb la feina.

En aquell moment s’havia aturat i m’havia mirat de fit a fit, d’una manera que em va fer sentir atrapada, com un ratolí dins d’un gerro de vidre. En aquell mateix instant jo m’havia fixat en la vora de la meva faldilla, marcada per les diverses temptatives d’allargar-la d’acord amb els meus augments d’alçada constants, i m’havia adonat del petit pedaç a les mitges que em fregava les sabates i que estava gastat, i havia pensat en el meu coll, massa llarg, i les meves orelles, massa grosses.

Aleshores Lady Violet havia parpellejat i havia somrigut: un somriure amb llavis serrats que li va transformar els ulls en dues mitges llunes glacials.

—Bé, sembles neta i el senyor Hamilton diu que saps cosir. —S’havia alçat mentre jo feia que sí amb el cap, s’havia allunyat en direcció a l’escriptori i havia arrossegat els dits pel respatller de la cadira—. Com està la teva mare? —m’havia preguntat sense girar-se—. Sabies que va treballar aquí també? —A la qual cosa jo vaig contestar que sí que ho sabia i que la mare es trobava bé, que gràcies per preguntar.

Suposo que havia dit el que calia, perquè tot just després m’havia ofert quinze lliures l’any per començar l’endemà i havia fet sonar la campana perquè la Nancy vingués a ensenyar-me la casa.

Vaig enretirar la cara de la finestra, vaig netejar la marca que hi havia deixat el meu alè i vaig baixar de la cadira.

La maleta descansava on l’havia deixada, al costat del llit de la Nancy. Vaig arrossegar-la cap a la calaixera que m’havia assignat. Vaig intentar no mirar el cérvol malferit, congelat en aquell moment de terror final, mentre ficava la roba al calaix superior: dues faldilles, dues bruses i un parell de pantis negres que la mare m’havia fet cosir per a l’hivern. Llavors, amb una mirada a la porta i el cor bategant fort, vaig treure de la maleta el botí secret.

Eren tres volums. Les cobertes eren verdes amb lletres daurades ja descolorides i les cantonades arrodonides. Vaig desar-los al fons de l’últim calaix i vaig cobrir-los amb el xal, amb cura de plegar-lo bé tot al voltant perquè quedessin ben dissimulats. El senyor Hamilton havia estat molt clar en aquest assumpte. La Sagrada Bíblia era acceptable, però qualsevol altre material de lectura era susceptible de ser injuriós i l’havia d’aprovar ell o, si no, el confiscaria. Jo no era cap rebel —ben al contrari, en aquella època tenia un sentit del deure molt acusat—, però viure sense en Holmes i en Watson em resultava inconcebible.

Vaig col·locar la maleta sota el llit.

Al penja-roba de darrere la porta hi havia un uniforme: vestit negre, davantal blanc i còfia amb volants. Me’l vaig posar i vaig sentir-me com una nena que descobreix l’armari de la seva mare. La tela tenia un tacte aspre, el coll del vestit em rascava i la roba s’havia donat perquè la propietària anterior devia tenir una constitució més ampla. Mentre em lligava el davantal, una petita arna blanca va voleiar a la recerca d’un altre amagatall a les bigues del sostre, allà on a mi també m’hauria agradat ocultar-me.

La còfia era de cotó blanc i la visera estava emmidonada perquè quedés recta; vaig mirar-me al mirall que hi havia sobre la calaixera de la Nancy per assegurar-me que estigués ben posada i per allisar-me els cabells pàl·lids per sobre de les orelles, tal com la mare m’havia ensenyat. La mirada de la noia del mirall i la meva van coincidir i vaig concloure que feia una cara molt seriosa. És una sensació estranya, quan et veus a tu mateixa en repòs. És un instant en què baixes la guàrdia, sense artificis, i t’oblides fins i tot d’enganyar-te a tu mateixa.

La Sylvia m’ha portat una tassa de te fumejant i una porció de pastís de llimona. Està asseguda al meu costat al banc de ferro i, mirant de cua d’ull cap a l’oficina, treu un paquet de cigarrets. (És curiós que la meva aparent necessitat d’aire fresc sempre coincideixi amb les seves ganes de fumar d’amagat.) Me n’ofereix un. Jo, com sempre, li dic que no, i ella, com sempre, contesta: «Sí, millor que no fumi a la seva edat. Em fumaré jo el seu, d’acord?».

La Sylvia fa bona cara avui —s’ha canviat el pentinat— i l’hi dic. Fa que sí amb el cap, deixa anar una bafarada de fum i, amb un cop de cap, li apareix una cua llarga per damunt d’una espatlla.

—M’he fet extensions —diu—. Feia anys que me les volia posar i m’he dit, nena, la vida és massa curta per no ser glamurosa. Semblen de veritat, oi que sí?

Com que la meva resposta es fa esperar, ella s’ho pren com que hi estic d’acord.

—És perquè són de veritat. Són cabells reals, com els que fan servir els famosos. Miri, toqui.

—Déu meu —contesto mentre li acaricio la cua gruixuda—, cabells reals.

—Fan de tot, avui dia. —Sacseja el cigarret i m’adono de l’anell porpra que els seus llavis hi han deixat—. Però, és clar, això es paga. Per sort havia estalviat una mica per a una ocasió com aquesta.

Somriu, contenta com unes pasqües, i aleshores soc conscient del motiu d’aquesta reinvenció. Com no podia ser d’una altra manera, a la butxaca de la brusa hi duu una fotografia.

—L’Anthony —diu ella, radiant.

Faig tota la cerimònia de posar-me les ulleres, observar la imatge d’un home madur amb bigoti gris.

—Sembla encantador.

—Ai, Grace —diu mentre deixa anar una exhalació de felicitat—. És encantador. Només hem sortit un parell de vegades a fer un cafè, però tinc bons pressentiments amb aquest. És un cavaller, sap? No com els altres dropos amb qui he estat abans. M’obre la porta, em regala flors, m’enretira la cadira perquè m’hi assegui. Un autèntic cavaller com els d’abans.

La darrera frase la diu per tenir la meva aprovació. Dona per fet que la gent gran sempre queda impressionada per qualsevol costum a l’antiga.

—I com es guanya la vida? —li pregunto.

—Treballa de professor a l’escola d’aquí. Història i anglès. És molt intel·ligent. I fa coses per als altres; treballa de voluntari per a l’associació històrica del poble. És un hobby que tenen, diu, totes aquestes ladies i lords i ducs i duquesses. Sap moltes coses d’aquella família, la que vivia a la casa grandiosa del turó. —Fa una pausa i mira de reüll cap a l’oficina, i llavors posa els ulls en blanc—. Ostres, és la Ratchet, la infermera. Hauria d’estar servint el te. Segur que la Bertie Sinclair s’ha tornat a queixar. El que li aniria bé seria no menjar tantes galetes. —Apaga el cigarret i fica la burilla dins la capsa de mistos—. Ai, no hi ha pau per als impius. Necessita res abans que comenci amb els altres, maca? Però si ni tan sols ha tocat el te!

Li dic que estic bé i aleshores ella se’n va corrents per la gespa, malucs i cua en un vaivé coordinat.

Valoro que em cuidin, que em portin el te. M’agrada pensar que m’he guanyat aquest petit luxe. El Senyor sap que el te jo ja l’he dut prou cops. De vegades em diverteix imaginar com s’ho hauria fet la Sylvia si hagués treballat de minyona a Riverton. Ella no està feta per a la deferència obedient del servidor domèstic. Té massa caràcter; i no l’han acovardida amb afirmacions insistents sobre quin és el seu «lloc», instruccions benintencionades per minvar-ne les expectatives. No, la Sylvia no hauria estat una aprenenta tan dòcil com ho vaig ser jo.

No és una comparació gaire justa, ho sé. La gent ha canviat molt. El segle ens ha deixat ben estovats. Avui, fins i tot els joves i privilegiats porten el cinisme com una insígnia, els ulls buits i el cap ple de coses que mai no van demanar saber.

És una de les raons per les quals no he parlat mai de les Hartford, d’en Robbie Hunter ni del que va passar entre ells. De vegades he pensat a explicar-ho tot, treure’m aquest pes de sobre. A la Ruth. O segurament a en Marcus. Tanmateix, quan reunia el valor i em disposava a explicar-ho, alguna cosa em deia que no seria capaç de fer-los-ho entendre. Per què va acabar com va acabar. Fer-los veure com ha canviat el món.

Per descomptat, els senyals del progrés ja els entrevèiem fins i tot aleshores. La primera guerra —la Gran Guerra— ho va canviar tot, de dalt a baix. Que desconcertats que vam quedar tots quan el nou personal començava a entrar (i a sortir, normalment) després de la guerra, plens d’idees sindicals sobre salaris mínims i dies lliures. Abans, però, el món semblava absolut, les distincions, simples i intrínseques.

El meu primer matí a Riverton, el senyor Hamilton va cridar-me al despatx, al fons de la sala de servei, on estava encorbat allisant els fulls de The Times. Va posar-se ben dret i va redreçar-se les ulleres fines i rodones sobre l’aresta del seu nas llarg i aguilenc. Tan important era la meva iniciació en «les formes» que la senyora Townsend s’havia pres un inusual descans de preparar la galantina per donar-ne fe. El senyor Hamilton va inspeccionar el meu uniforme amb diligència i després, aparentment satisfet, va encetar la lliçó sobre la diferència entre nosaltres i ells.

—No oblidis mai —va dir amb solemnitat— que ets molt afortunada que t’hagin ofert servir en una gran casa com aquesta. I amb la bona sort ve la responsabilitat. La teva conducta en tots els aspectes es reflecteix directament en la família i els has de fer justícia: guarda’n els secrets i sigues digna de la seva confiança. Recorda que l’amo sempre té la raó. Tingues cura d’ell i de la seva família. Serveix-los en silenci..., amb entusiasme..., amb gratitud. Sabràs que has fet bé la feina quan no se n’adonin, quan passis desapercebuda. —Va alçar la mirada i va estudiar l’espai sobre el meu cap, la seva pell rogenca enrojolada encara més per l’emoció amb què impartia la conferència—. I Grace, no oblidis mai l’honor que t’atorguen pel fet de deixar-te servir a casa seva.

M’imagino què n’hauria dit la Sylvia, d’això. De ben segur que no hauria encaixat el discurs com ho vaig fer jo; no hauria sentit que la cara se li encongia amb gratitud ni la sensació vaga i indescriptible d’haver pujat un esglaó en la vida.

Canvio de postura a la cadira i m’adono que s’ha deixat la fotografia: aquest home nou que la captiva amb els seus coneixements d’història, i a qui li agrada llegir sobre aristòcrates en el temps lliure. Me’ls conec, els d’aquesta mena. Acostumen a col·leccionar retalls de premsa i fotografies, i els encanta dibuixar elaborats arbres genealògics sobre famílies a les quals no poden entrar.

Sono despectiva, però no ho soc. M’interessa —m’intriga fins i tot— la manera com el temps esborra vides reals i deixa només empremtes borroses. La sang i l’esperit s’esvaeixen i no queda res més que noms i dates.

Torno a aclucar els ulls. El sol s’ha desplaçat i ara m’escalfa les galtes.

Fa temps que tots els de Riverton són morts. Mentre a mi l’edat m’ha mustiat, ells segueixen eternament joves, eternament bells.

Ja hi som. M’estic posant sentimental i romàntica. Perquè ni són joves ni són bells. Són morts. Enterrats. Res. Meres fantasies que voletegen dins dels records de qui una vegada els va conèixer.

Però, és clar, els qui viuen en els records mai no són del tot morts.

La primera vegada que vaig veure la Hannah, l’Emmeline i el seu germà David, discutien sobre els efectes de la lepra a la cara dels éssers humans. Ja feia una setmana que eren a Riverton —la visita estiuenca de cada any—, però fins aleshores només havia sentit riallades puntuals i corredisses sobre els ossos cruixidors de la casa vella.

La Nancy havia insistit que tenia massa poca experiència per comportar-me adequadament en societat —per molt juvenil que fos—, per tant, m’havia assignat unes tasques que no m’implicaven entrar en contacte amb els visitants. Mentre els altres criats preparaven l’arribada dels convidats adults quinze dies abans, jo m’havia d’encarregar de la cambra dels nens.

Eren massa grans, estrictament parlant, per necessitar una cambra dels nens, va dir la Nancy, i era probable que no la fessin servir mai, però era tradició i, per tant, m’havia d’encarregar de l’habitació gran del segon pis, a l’extrem de l’ala est, que calia ventilar, netejar i canviar-ne les flors a diari.

Puc descriure l’habitació, però em sembla que cap descripció no capturaria l’estrany atractiu que despertava en mi. La cambra era gran, rectangular i fosca, i desprenia la lividesa d’un abandó decorós. Era com si l’haguessin abandonada, o com si hagués patit un embruix. L’estança dormia per la maledicció d’un somni de cent anys. L’ambient estava carregat, un aire pesat i fred, suspès; i a la casa de nines del costat de la llar de foc la taula estava parada per a un sopar en què els convidats no es presentarien mai.

Les parets estaven cobertes d’un paper que una vegada devia haver estat de ratlles blaves i blanques, però que el temps i la humitat havien tornat d’un gris brut, amb taques i tires desenganxades. Hi havia escenes borroses de contes de Hans Christian Andersen en un costat: el valent soldadet de plom sobre el foc, la nena bonica de sabates vermelles, la sireneta plorant pel passat perdut. Se sentia la ferum d’humitat, de pols perpètua i de nens fantasmagòrics. Vagament vius.

Hi havia una llar de foc plena de sutge i un sofà de pell en un extrem, finestrals amb arcs a la paret contigua. Si m’enfilava damunt del seient sota la finestra de fusta fosca i mirava cap a baix, podia veure un pati on dos lleons de bronze feien guàrdia sobre uns plints erosionats, vigilant el cementiri de la finca que hi havia a la vall de més a baix.

Un cavallet de balancí atrotinat descansava a prop de la finestra: un solemne tord amb uns ulls negres afables que va semblar agraït quan li vaig treure la pols. Al costat, en comunió silenciosa, hi havia el Raverley. Aquell gos de caça de colors negre i canyella havia estat de Lord Ashbury quan era petit. Havia mort en ficar una pota en una trampa. L’embalsamador va esforçar-se a apedaçar la destrossa, però per molt farciment que s’hi posés, era impossible amagar el que es veia a sota. Vaig acostumar-me a cobrir el Raverley mentre treballava. Amb l’ajuda d’un drap, gairebé podia fer com si no fos allà, observant-me amb aquells ulls vidriosos i apagats, amb la ferida oberta sota el pedaç.

Malgrat tot —el Raverley, el tuf de lenta decadència, el paper desenganxat—, la cambra dels nens va convertir-se en la meva habitació preferida. Dia rere dia, tal com m’havien avisat, me la trobava buida, els nens sempre eren en una altra banda de la finca. Vaig adquirir l’hàbit de fer les meves tasques ràpidament perquè em quedessin uns minuts per entretenir-me. Sola, lluny de les correccions constants de la Nancy, dels retrets descoratjadors del senyor Hamilton, de la camaraderia cridanera dels altres criats, que em feien sentir que encara em quedava molt per aprendre. Allà vaig començar a relaxar-me, a acostumar-me a la solitud. A considerar-la la meva habitació.

A més, hi havia els llibres, moltíssims llibres, més dels que havia vist mai junts: aventures, relats històrics, contes de fades, atapeïts en grandiosos prestatges a tots dos costats de la llar de foc. Un cop vaig gosar agafar-ne un, que vaig escollir per la simple raó que tenia un llom especialment bonic. Vaig passar la mà per la portada arcaica, vaig obrir-lo i vaig llegir el nom imprès amb cura: timothy hartford. A continuació vaig començar a girar les pàgines gruixudes, vaig respirar la pols musteïda i vaig transportar-me a un altre lloc i a un altre temps.

Havia après a llegir a l’escola del poble i la meva professora, la senyoreta Ruby, contenta —suposo— que algú mostrés interès en la matèria, em deixava llibres de la seva pròpia col·lecció: Jane Eyre,

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials