Prefaci al desè aniversari de l’edició
d’Un món sense fi

Molts lectors em van demanar que escrigués una continuació d’Els pilars de la Terra; però, què volia dir, això? No pas una altra història sobre construir una catedral, cosa que seria el mateix llibre però amb noms diferents. Vaig pensar en el tema de construir el primer gratacel, però no estava segur de poder recrear la ciutat de Chicago cap al 1880. La idea d’una novel·la sobre la pesta negra va ser una inspiració que em va venir després d’anys de donar-hi voltes.

La pesta negra va ser l’epidèmia més terrible que ha afectat mai la raça humana. Va matar almenys una de cada tres persones a Europa, Orient Mitjà i el nord d’Àfrica. De seguida em vaig imaginar com hauria devastat la ciutat de Kingsbridge, afectant cada família, de la mateixa manera que la construcció de la catedral havia transformat la vida dels seus habitants feia dos-cents anys.

Quan això passa, quan tinc una idea realment bona per a una història, la sensació que m’envaeix és una barreja d’excitació, ansietat —puc fer-hi justícia?— i una necessitat urgent de posar-m’hi de seguida, ràpid, ara mateix.

I vaig sentir que aquesta podia ser més que una gran història. Els constructors de la catedral van ser innovadors tecnològics, impulsaven constantment més enllà el límit del coneixement humà. La pesta negra, terrible com va ser, va aconseguir una cosa similar: va fer que comencés una revolució en el pensament mèdic. Els remeis supersticiosos tradicionals es van deixar de banda i van agafar protagonisme les teràpies basades en l’evidència, fet que va establir els fonaments de la medicina moderna. Així que la plaga no només va ser un drama enorme, sinó un punt d’inflexió en la història intel·lectual de la humanitat.

Quan tot just començava el procés d’escriptura, vaig fer un viatge de recerca a York per conèixer els orígens de la catedral. Aquell vespre, la Barbara, la meva dona, i jo vam anar a unes vespres corals, i va ser una experiència extraordinària. Molts dels salms acaben amb les paraules: «Com era al principi, ara i sempre, un món sense fi.[1] Amén». A mitja missa, vaig xiuxiuejar a la Barbara:

—Què en penses, d’Un món sense fi, com a títol?

—M’agrada —va respondre.

El llibre que teniu a les mans, o als vostres dispositius, és el més llarg que he escrit fins ara, amb 475.000 paraules, i vaig necessitar tres anys per fer-lo. Esteu a punt de submergir-vos en el món del segle XIV: violent, bàrbar i nauseabund. Hi romandreu durant una bona estona. Gaudiu-lo.

KEN FOLLETT,

febrer del 2017

Per a la Barbara

PRIMERA PART

1 de novembre
de 1327

1

La Gwenda només tenia vuit anys, però la foscor no li feia gens de por.

En el moment d’obrir els ulls no va veure res, però allò no l’espantava. Sabia on era. Es trobava al priorat de Kingsbridge, al llarg edifici de pedra que anomenaven l’hospital, on descansava a terra en un llit de palla. La seva mare jeia al seu costat, i la Gwenda sabia, per l’olor dolça de llet que li arribava, que estava alletant el nadó que encara no tenia nom. Al costat de la mare hi havia el pare, i més enllà, el germà gran de la Gwenda, en Philemon, que tenia dotze anys.

L’hospital era ple de gom a gom, i tot i que no podia veure les altres famílies que jeien a terra, amuntegades com ovelles en un corral, sentia l’olor acre de l’escalfor de tots aquells cossos. A trenc d’alba seria la festivitat de Tots Sants, que aquest any queia en diumenge i, per tant, un dia especialment assenyalat. Així doncs, aquella nit era la vigília de Tots Sants, una nit perillosa en què esperits malignes vagarejaven amb tota llibertat. De les viles de la contrada havien arribat a Kingsbridge centenars de persones, igual que la família de la Gwenda, per passar la vigília de Tots Sants a l’interior del recinte del priorat i per assistir a la missa a trenc d’alba.

A la Gwenda li feien molt respecte els esperits malignes, com a qualsevol persona de seny; però encara l’espantava molt més el que havia de fer en el transcurs de la missa.

Escrutava la foscor, mirant de no pensar en allò que l’esperava. Sabia que a la paret del davant hi havia una finestra d’arc de mig punt. No hi havia vidre —només els edificis més importants tenien finestres de vidre—, però un drap de lli impedia que entrés l’aire fred de la tardor. Tanmateix, on hi havia la finestra, no hi veia ni tan sols la més lleugera tonalitat de gris. Allò l’alegrava. No volia que arribés el matí.

No veia res, però, en canvi, se sentien moltes coses. La palla que cobria el terra murmurava constantment quan tota aquella gent es bellugava i es removia mentre dormia. Un nen va cridar, com si un malson l’hagués despertat, i tot seguit un murmuri tranquil·litzador el va fer callar. Ara i adés, algú adormit pronunciava paraules incongruents. D’algun racó arribava el so de dues persones que feien allò que fan els pares però de què mai no parlen, allò que la Gwenda anomenava «gemegar» perquè no sabia com es deia.

Va començar a clarejar massa d’hora. Per l’extrem est de la llarga sala, darrere l’altar, va entrar un monjo amb una espelma a les mans. Va deixar l’espelma damunt l’altar, se’n va servir per encendre una bugia i va anar encenent els llums de la paret amb la flama, un a un. Era una ombra llarga que s’acostava a la paret una vegada i una altra com un reflex, quan la bugia que duia a les mans tocava el ble del ciri en l’ombra i l’encenia.

La llum creixent va il·luminar rengleres de figures cargolades a terra, embolcallades en les capes grises o arraulides als cossos del costat per buscar-hi escalfor. Els malalts ocupaven els jaços de més a prop de l’altar, on es podien beneficiar més de la santedat del lloc. A l’altre extrem, una escala conduïa al primer pis, on hi havia les habitacions per als visitants aristòcrates: en aquells moments era ocupada pel comte de Shiring i part de la seva família.

El monjo va passar arran de la Gwenda per encendre el llum que tenia just a sobre el cap. Li va fer una llambregada i va somriure. La nena va examinar-li la cara a la llum vacil·lant de la flama i el va reconèixer: era el germà Godwyn. Era jove i ben plantat, i la nit abans havia parlat amb Philemon en un to molt amable.

Al costat de la Gwenda hi havia una altra família de la seva vila: en Samuel, un llaurador pròsper amb molta terra, la seva esposa i els seus dos fills, el més jove dels quals, en Wulfric, era un nen de sis anys molt empipador, d’aquells que es pensaven que llançar glans a les nenes i després arrencar a córrer era la cosa més divertida del món.

La família de la Gwenda no era gens pròspera. El seu pare no tenia terra i s’oferia per treballar a qui li pagués alguna cosa. A l’estiu sempre hi havia feina, però un cop s’acabava la collita i començava a fer fred, la família sovint passava gana.

Era per això que la Gwenda havia de robar.

Imaginava que l’enxampaven: una mà ferma l’agafava pel braç i l’estrenyia amb força mentre ella forcejava en va per deslliurar-se’n; una veu greu i cruel que deia «vet aquí una lladregota», el dolor i la humiliació d’haver de ser fuetejada, i, finalment, el pitjor de tot, el patiment i l’agonia que li tallessin una mà.

Al seu pare ja li havien imposat aquest càstig. Al capdavall del braç esquerre, hi tenia un monyó arrugat repugnant. S’espavilava força bé amb una sola mà —podia treballar amb una pala, ensellar un cavall i fins i tot fer una xarxa per caçar ocells—, però també era veritat que sempre era l’últim treballador a trobar feina a la primavera i el primer que despatxaven a la tardor. No podia marxar de la vila i anar a buscar feina en cap altre lloc, perquè l’amputació revelava que era un lladre, i la gent s’hauria negat a contractar-lo. Quan feia camí, es lligava al monyó un guant atapeït de draps per evitar el rebuig de cada estrany amb qui topava; però no podia enganyar la gent gaire temps.

La Gwenda no havia estat present al càstig del pare —havia passat abans que ella nasqués—, però sovint s’ho havia imaginat, i no podia evitar pensar que a ella li podria passar el mateix. Veia com la fulla de la destral baixava inexorablement cap al seu canell, li seccionava la pell i els ossos i li separava la mà del braç per sempre més, i havia de serrar les dents molt fort per no cridar com una boja.

La gent s’estava llevant, s’estirava, badallava i es fregava la cara. La Gwenda es va alçar i es va estirar la roba. Tota la roba que duia, abans l’havia fet servir el seu germà. Portava un vestit de llana que li arribava als genolls i una túnica al damunt, lligada a la cintura amb un cordó de cànem. Duia unes sabates que en el seu dia havien tingut cordons, però els forats per passar el cordó s’havien trencat, i ara se les lligava als peus amb palla trenada. Va acabar de vestir-se posant-se al cap una gorra feta de cues d’esquirol.

Va mirar el seu pare, que li assenyalava dissimuladament una família a l’altra banda del passadís, una parella de mitjana edat amb dos fills una mica més grans que la Gwenda. L’home era baix i prim, amb una barba roja ondulada. Se cenyia una espasa, cosa que significava que era un home d’armes o un cavaller: a les persones corrents no els era permès de portar espasa. La seva esposa era una dona prima amb un posat enèrgic i cara de males puces. Mentre la Gwenda els examinava, el germà Godwyn els va saludar respectuosament dient:

—Bon dia, sir Gerald, lady Maud.

La Gwenda va veure el que havia atret l’atenció del seu pare. Sir Gerald duia un moneder lligat al cinturó amb una tira de pell. El moneder era molt ple. Semblava com si hi hagués centenars de penics, mitjos penics i quarts de penic de plata, petits i prims, que eren la moneda anglesa de curs legal —la mateixa quantitat de diners que el pare guanyava en un any si havia pogut trobar feina. Seria més que suficient per alimentar tota la família fins a la primavera, quan es llaurés. El moneder potser fins i tot contenia monedes estrangeres d’or, florins de Florència o ducats de Venècia.

La Gwenda guardava un ganivet petit en una funda que duia penjada al coll amb un cordill. La fulla afilada tallaria de seguida la tira de pell i el moneder curull li cauria a la mà, en el cas que sir Gerald no sentís res d’estrany i l’agafés abans que pogués dur a terme el robatori.

En Godwyn va alçar la veu per damunt del rebombori de la gent.

—Per la gràcia de Crist, que ens ensenya la caritat, servirem esmorzar després de la missa de Tots Sants —va declarar—. Mentrestant, hi ha aigua per beure a la font del pati. Si us plau, recordeu-vos d’utilitzar les latrines de fora: prohibit orinar a dins!

Els monjos i monges eren molt estrictes pel que feia a la neteja. La vigília, en Godwyn havia enxampat un nen de sis anys fent un pipí en un racó i havia fet fora tota la família. Si no tenien un penic per pagar la taverna, haurien hagut de passar la freda nit d’octubre tremolant damunt del terra de pedra del porxo nord de la catedral. Tampoc no admetien animals. El gos de tres potes de la Gwenda, el Saltiró, no havia pogut entrar. La noieta es demanava on devia haver passat la nit.

Quan tots els llums ja estaven encesos, en Godwyn va obrir la gran porta de fusta que donava a l’exterior. L’aire de la matinada va punxar-li les orelles i la punta del nas. Els hostes nocturns es van cordar els abrics i van començar a fer via. Quan sir Gerald i la seva família van sortir, el pare i la mare es van posar a la filera darrere seu i la Gwenda i en Philemon els van seguir.

En Philemon havia fet els robatoris fins ara, però el dia anterior, al mercat de Kingsbridge, gairebé l’havien enxampat. Va pispar una petita gerra d’un oli molt car de la parada d’un comerciant italià, però li va caure dels dits i tothom ho va veure. Per sort, no s’havia trencat. S’havia vist obligat a fer veure que havia donat un cop sense voler a la gerra i que per això havia caigut a terra.

Fins feia poc, en Philemon era petit i passava desapercebut, com la Gwenda, però en el darrer any havia crescut uns quants centímetres, havia canviat la veu i s’havia tornat maldestre, com si no es pogués acostumar al seu cos més gros. La nit anterior, després de l’incident amb la gerra d’oli, el pare els va dir que en Philemon ja era massa gran per dedicar-se seriosament a robar, i que, per tant, allò passava a ser cosa de la Gwenda.

Per això la nena havia passat la nit en blanc.

En Philemon en realitat es deia Holger. Quan tenia deu anys, va decidir que volia ser monjo i va dir a tothom que s’havia canviat el nom per Philemon, que sonava més religiós. Sorprenentment, la majoria de la gent havia accedit al seu desig, tot i que el pare i la mare encara li deien Holger.

Van travessar la porta i van veure dues fileres de monges tremoloses que sostenien torxes enceses per il·luminar el camí de l’hospital a la gran porta oest de la catedral de Kingsbridge. Més enllà de la llum de les torxes vacil·laven unes ombres, com si els esperits de la nit correguessin a amagar-se, mantenint la distància per respecte a la santedat de les religioses.

La Gwenda s’esperava trobar el Saltiró a fora, però no hi era. Potser havia trobat un racó calent per dormir. Mentre caminaven cap al temple, el pare s’ho va fer per manera de continuar a prop de sir Gerald. Des de darrere, algú va estirar els cabells a la Gwenda. Va xisclar, pensant-se que era un esperit, però quan es va girar va veure que era en Wulfric, el seu veí de sis anys. El nen va fugir rient. Aleshores el seu pare va udolar:

—Comporta’t! —I li va clavar un clatellot.

El nen es va posar a plorar.

El temple immens era una massa sense forma que s’alçava damunt d’aquella gentada. Només se’n distingien les parts inferiors, els arcs i els mainells que destacaven en el taronja i el vermell difuminats de la llum de les torxes. La processó es va alentir a mesura que s’acostava a l’entrada de la catedral i la Gwenda va veure un grup de vilatans que arribava de l’altra banda. Hi havia centenars de persones, va pensar la nena, potser milers, tot i que no estava segura de quantes persones feien un miler, perquè no sabia comptar fins a mil.

La gentada avançava pel vestíbul molt lentament. La llum incansable de les torxes va il·luminar les figures esculpides a les parets, fet que les animava a ballar enfollides. Al nivell inferior hi havia dimonis i monstres. La Gwenda va mirar inquieta els dracs i els grifs, un ós amb cap d’home, un gos amb dos cossos i un sol morro. Hi havia alguns dimonis que es barallaven amb humans: un diable passava un llaç corredís pel coll d’uns homes, un monstre en forma de guineu arrossegava una dona pels cabells, una àliga amb mans projectava una llança a un home nu. Damunt d’aquestes escenes hi havia una filera de sants sota el recer d’uns pal·lis; damunt d’aquests, els apòstols seien en trons, i, finalment, a l’arc de sobre la porta, sant Pere amb la clau i sant Pau amb un manuscrit miraven amunt cap a Jesucrist.

La Gwenda sabia que Jesús li manava que no pequés, perquè si ho feia la torturarien els dimonis; però els homes li feien més por que els dimonis. Si no aconseguia pispar la bossa a en Gerald, el pare la fuetejaria. Pitjor encara, no tindrien res més per menjar que sopa feta de glans. Ella i en Philemon passarien gana per una temporada llarga. Els pits de la mare s’assecarien i el nounat es moriria, com havia passat amb els dos últims nadons. El pare desapareixeria molts dies, i tornaria només amb una garsa magra o un parell d’esquirols per tirar a l’olla. Passar gana era pitjor que passar el tràngol que et fuetegessin: el dolor era més persistent.

Li havien ensenyat a rampinyar de ben petita: una poma d’una parada del mercat, un ou acabat de pondre del galliner del veí, un ganivet que un borratxo havia deixat caure per descuit en una taverna... Però robar diners era una altra cosa. Si l’enxampaven robant a sir Gerald no li serviria de res arrencar a plorar i esperar que la tractessin com una nena entremaliada, com havia fet una vegada després d’haver robat a una monja compassiva un parell de sabates de pell suau. Tallar la corda del moneder d’un cavaller no era una entremaliadura, era un delicte d’adults, i la tractarien com un adult.

Intentava no pensar-hi. Era petita, àgil i ràpida, i agafaria la bossa sigil·losament, com si fos un fantasma, suposant que pogués evitar tremolar com una fulla.

L’ampla catedral ja era plena de gent. Als passadissos laterals, els monjos coberts amb caputxa sostenien torxes que difonien una resplendor vermella. Els pilars arrenglerats de la nau es perdien en la foscor. La gent anava avançant cap a l’altar i la Gwenda no se separava de sir Gerald. El cavaller de la barba roja i la seva esposa no es van fixar en ella. Els dos fills estaven més interessants en les parets de pedra de la catedral que en ella. La família de la Gwenda s’havia quedat enrere i la nena els havia perdut de vista.

La nau es va omplir ràpidament. La Gwenda mai no havia vist tantes persones juntes: hi havia més gent que a l’esplanada de la catedral en un dia de mercat. Se saludaven alegrement, perquè se sentien fora de la influència dels esperits malignes en aquell lloc sagrat, i el soroll de les converses formava un brogit.

Aleshores va sonar la campana i es va fer silenci.

Sir Gerald era al costat d’una família del poble. Tots portaven capes de bona tela, cosa que volia dir que devien ser comerciants de llana rics. Al costat del cavaller hi havia una nena d’uns deu anys. La Gwenda es va situar entre sir Gerald i la nena. Va mirar de passar desapercebuda, però, per desgràcia, la nena la mirava i li adreçava un somriure tranquil·litzador, com si li volgués dir que no tingués por.

Els monjos van apagar les torxes, una per una, fins que el gran temple va quedar completament a les fosques.

La Gwenda es demanava si la nena rica es recordaria d’ella. Només s’hi havia fixat un moment, i un instant després, ja no li havia fet més cas, com feien la majoria de les persones. S’hi havia fixat bé, havia pensat en ella, s’havia imaginat que tenia por i li havia dirigit un somrís amistós. Però hi havia centenars de criatures a la catedral. No podia haver percebut clarament els trets de la cara de la Gwenda en la mitja penombra... O potser sí? La Gwenda va intentar no amoïnar-s’hi.

Invisible en la foscor, va fer una passa endavant i es va esmunyir silenciosament entre les dues figures, sentint el tacte suau de la llana de la capa de la nena a una banda i el tacte més rígid de la vella sobrevesta del cavaller a l’altra. Ara era en la posició ideal per rapinyar la bossa de diners.

Va agafar el penjoll del coll i va treure el ganivet de la funda.

Un crit terrible va trencar el silenci. La Gwenda ja s’ho esperava —la mare li havia explicat que se sentiria un crit durant la missa—; tanmateix, va tenir un bon ensurt. Sonava com si torturessin algú.

Aleshores es va sentir un fort tamborineig, com si algú piqués una placa de metall. Després hi va haver més sorolls: laments, un riure embogit, un corn de caça, una cridòria, udols d’animals i el so d’una campana. Entre els congregats, un nen es va posar a plorar i altres s’hi van afegir. Algun adult va riure, nerviós. Tothom sabia que eren els monjos els que feien aquells sorolls, però de tota manera es produïa una cacofonia infernal.

No era el moment per pispar el moneder, va pensar la Gwenda, espaordida. Tothom estava tens, alerta. El cavaller sentiria el més petit frec.

Aquell soroll demoníac es va fer més fort i tot d’un plegat s’hi va afegir un nou so: música. Primer era tan suau que la Gwenda no estava segura d’haver-lo sentit, però a poc a poc va anar pujant. Les monges cantaven. La Gwenda sentia el cos arquejat de tensió. El moment s’acostava. Movent-se com un esperit, imperceptible com l’aire, es va girar per posar-se de cara a sir Gerald.

Sabia amb precisió quina roba portava el cavaller. Duia un vestit gruixut de llana lligat a la cintura amb un ample cinturó ornamentat. La bossa estava lligada al cinturó amb una tira de pell. Damunt del vestit portava una sobrevesta brodada, cara però gastada, cordada al davant amb botons d’os grogosos. S’havia cordat alguns botons, però no tots, segurament perquè anava mig adormit o perquè el camí de l’hospital a la catedral era molt curt.

Amb tota la cura possible, la Gwenda va posar la mà a la peça d’abric. Va imaginar-se que la seva mà era una aranya, tan lleugera que el cavaller no la podia percebre. Va fer córrer l’aranya per la part de davant de la sobrevesta i va trobar l’obertura. Va fer passar la mà per sota de la sobrevesta i va anar recorrent el cinturó fins a arribar al moneder.

El terrabastall s’anava apagant a mesura que la música cada cop era més forta. Del davant de la congregació arribava un murmuri de paüra. La Gwenda no veia res, però sabia que havien encès un llum a l’altar per il·luminar un reliquiari, una capsa d’ivori i or amb un gravat molt elaborat que guardava els ossos de sant Adolf, i que no hi era quan havien apagat els llums. La gent es va fer endavant, per mirar d’apropar-se a les restes sagrades. Quan la Gwenda es va sentir empesa entre sir Gerald i l’home de davant seu, va alçar la mà dreta i va posar el tall del ganivet damunt la tira de pell.

La pell era dura i el primer tall no la va seccionar. Va serrar frenèticament amb el ganivet, amb l’esperança desesperada que sir Gerald estigués tan interessat en l’escena que tenia lloc a l’altar que no s’adonés del que passava a tocar seu. Va alçar la vista i es va adonar que amb prou feines distingia els perfils de les persones del seu voltant: els monjos i les monges encenien espelmes. Cada vegada hi hauria més llum. No li quedava temps.

Va donar un bon cop de ganivet i va sentir com la tira cedia. Sir Gerald va proferir un lleuger gruny: havia notat alguna cosa o estava reaccionant a l’espectacle de l’altar? La bossa va caure i li va anar a parar a la mà; però era massa grossa per poder-la agafar bé i li va relliscar. Per un moment aterridor va pensar que li cauria a terra i que la perdria entre els peus impacients de la gentada, però tot seguit la va poder entomar i sostenir-la bé.

Va sentir un moment d’alleujament feliç: tenia el moneder.

Però encara corria un perill terrible. El cor li bategava amb tanta força que creia que tothom el sentiria. Es va girar per quedar-se d’esquena al cavaller. En el mateix moviment, es va entaforar la bossa pesant a la túnica. Sabia que li sortia un bony que cridaria molt l’atenció, penjant-li del cinturó com la panxa d’un vell. Se la va posar a un costat, on li quedava parcialment tapada pel braç. Quan la llum es fes més forta es veuria, però no tenia enlloc més on amagar-la.

Va guardar el ganivet. Ara s’havia d’esmunyir ràpidament, abans que sir Gerald s’adonés del robatori, però les empentes dels fidels, que l’havien ajudat a passar desapercebuda a l’hora de prendre el moneder, ara li barraven el pas. Va intentar avançar cap enrere esperant obrir-se pas com fos, però la gent encara empenyia endavant per veure els ossos del sant. Estava atrapada, incapaç de moure’s, just davant de l’home a qui havia robat.

Va sentir una veu a cau d’orella:

—Estàs bé?

Era la nena rica. La Gwenda va lluitar contra el pànic. S’havia de fer invisible. Una nena amb ganes d’ajudar era l’última cosa que necessitava. No va dir res.

—Aneu amb compte —va dir la nena a la gent del voltant—. Esteu aixafant aquesta menuda.

La Gwenda podria haver xisclat. Els miraments de la nena rica farien que acabés amb una mà tallada.

Desesperada per escapar-se, va posar les mans damunt l’home que tenia al davant i va empènyer, cosa que la va fer anar enrere. Amb allò només va aconseguir cridar l’atenció de sir Gerald.

—No veus res des d’aquí, oi que no? —va dir la seva víctima en un to amable i la va agafar per sota els braços i la va aixecar, mentre ella es quedava muda d’horror.

Estava perduda. Aquella mà enorme que tenia a les aixelles era a pocs centímetres de la bossa. Va posar-se de cara endavant, per tal que ell només li veiés el clatell, i va mirar per damunt la gentada i va observar l’altar, on els monjos i les monges encenien més espelmes i cantaven al sant que veneraven. Darrere d’ells, pel gran rosetó de l’extrem est de l’edifici es filtrava una llum tènue: era el trenc de l’alba, que foragitava els esperits malignes. El rebombori ara s’havia aturat i només se sentien els cants. Un home alt i ben plantat va pujar a l’altar, i la Gwenda el va reconèixer: era el pare Anthony, el prior de Kingsbridge. Aixecant les mans en el gest de la benedicció, va dir en veu alta:

—I així, de nou, per la gràcia de Jesucrist, quedem deslliurats del mal i de les tenebres d’aquest món gràcies a l’harmonia i a la llum del temple sagrat de Déu.

La congregació va proferir un crit de triomf i tot seguit es va tranquil·litzar. El clímax de la cerimònia havia arribat a la fi. La Gwenda es va bellugar i sir Gerald va comprendre que l’havia de baixar. Ocultant-se la cara, va obrir-se pas entre els feligresos i es va dirigir cap a la sortida del temple. La gent ja no estava interessada a veure l’altar i ara ja podia avançar entre les persones. Com més enrere era, més fàcilment s’esmunyia, fins que al final ja era al costat de la porta d’entrada i va veure la seva família.

El pare la mirava amb expectació, a punt d’enfurismar-se si la nena no se n’hagués sortit. Es va treure la bossa de sota la roba i l’hi va llançar, contenta d’alliberar-se’n. L’home la va agafar, es va mig girar, i va mirar a dins furtivament. La Gwenda va veure que somreia de satisfacció. Aleshores va donar la bossa a la mare, que ràpidament la va amagar entre els plecs de la manta que embolcallava el nadó.

Havia passat el mal tràngol, però encara corria un cert risc.

—Una nena rica s’ha fixat en mi —va explicar, i ella mateixa se sentia a la veu el pànic que la traïa.

Els ulls petits i foscos del pare van espurnejar d’ira.

—Ha vist el que has fet?

—No, però ha dit a la gent que no m’empenyés, i per això el cavaller m’ha pujat perquè pogués veure l’altar.

La mare va fer una mena de gemec.

El pare va demanar-li:

—Doncs així t’ha vist la cara.

—He mirat de tenir-la girada.

—De tota manera, millor si no us torneu a trobar —va concloure el pare—. No tornarem a l’hospital dels monjos. Anirem a esmorzar a la taverna.

La mare va objectar:

—No ens podem amagar tot el dia.

—No, però podem passar desapercebuts entre la gent.

La Gwenda començava a sentir-se millor. Semblava que el pare pensés que no hi havia un perill real. Almenys es feia càrrec de la situació i n’era responsable, cosa que l’alleujava.

—A més —va continuar l’home—, tinc ganes de menjar pa i carn, en lloc de les farinetes aigualides dels monjos. Ara m’ho puc permetre!

Van sortir de la catedral. El cel tenia el to gris perla de la llum del matí. La Gwenda volia agafar la mà de la seva mare, però el nadó va començar a plorar i la mare es va distreure. En aquell moment va veure un gos petit amb tres potes, blanc amb la cara negra, que entrava corrents al tancat de la catedral fent uns petits salts que li eren coneguts.

—Saltiró! —va cridar, el va agafar i el va abraçar.

2

En Merthin tenia onze anys, un any més que el seu germà Ralph; però en Ralph era més alt i fort, cosa que empipava molt en Merthin.

Els seus pares sovint es barallaven per culpa d’això. El pare, sir Gerald, era soldat i no podia ocultar la decepció que sentia quan en Merthin era incapaç d’aixecar la llança, o es cansava molt abans d’acabar de tallar un arbre, o arribava a casa després de perdre una baralla. La mare, lady Maud, encara empitjorava les coses sobreprotegint en Merthin, en lloc de treure-hi importància, cosa que avergonyia el noi. Quan el pare demostrava com n’estava, d’orgullós, de la força d’en Ralph, la mare mirava de compensar-ho criticant la poca intel·ligència que tenia. En Ralph era una mica lent per entendre les coses, però no hi podia fer res, i si el pressionaven s’enfadava i es barallava amb altres nois.

El matí del dia de Tots Sants els pares estaven de mal humor. El pare no volia anar a Kingsbridge de cap manera. Però s’hi havia vist obligat. Devia diners al priorat i no podia pagar. La mare deia que li prendrien les terres: era el senyor de tres llogarrets a prop de Kingsbridge. El pare li recordava que era descendent directe del Thomas que va esdevenir comte de Shiring l’any que el rei Enric II va assassinar l’arquebisbe Becket. Aquest comte Thomas era el fill d’en Jack Builder, l’arquitecte de la catedral de Kingsbridge, i de lady Aliena de Shiring, una parella gairebé llegendària, la història de la qual era contada, en llargues nits d’hivern, juntament amb els relats heroics de Carlemany i Roland. Com a descendent d’aquests avantpassats, cap monjo no podia confiscar les terres a sir Gerald, bramava, i encara menys aquell malvat del prior Anthony. Quan començava a cridar, la Maud posava cara de resignació, girava cua i marxava, tot i que en Merthin un dia la va sentir murmurar «lady Aliena tenia un germà, en Richard, que només servia per lluitar».

El prior Anthony podia ser un malvat, però almenys havia estat prou home per reclamar els deutes pendents de sir Gerald. S’havia anat a queixar al comte de Shiring, que havia donat a en Gerald el senyoriu dels llogarrets, que resultava que també era cosí segon d’en Gerald. El comte Roland havia convocat en Gerald el dia de Tots Sants a Kingsbridge per trobar-se amb el prior i buscar una solució. Per això el pare estava de mal humor.

I per acabar-ho d’adobar, li havien robat els diners.

Va descobrir el robatori després de la missa de Tots Sants. En Merthin havia gaudit amb la representació dramàtica: la foscor, els sorolls estranys, aquella música que havia començat tan suaument i que havia anat pujant de volum fins que havia omplert tot el temple, mentre s’anaven encenent les espelmes una rere l’altra. També s’havia fixat, quan la llum ja permetia veure-hi, que algunes persones havien aprofitat la foscor per cometre pecats menors pels quals ara haurien de demanar perdó: havia vist dos monjos en un racó que es deixaven de besar de cop i un comerciant espavilat que enretirava ràpidament la mà del pit generós d’una dona somrient que semblava que era l’esposa d’algú altre. En Merthin encara estava molt excitat quan van tornar a l’hostatgeria.

Mentre esperaven que les monges servissin l’esmorzar, un ajudant de cuina va passar per la sala i va pujar escales amunt amb una safata on duia una gran gerra de cervesa lleugera i una plata de vedella rostida calenta.

La mare va dir en un to sec:

—El teu parent, el comte, ja ens podria convidar a esmorzar amb ell a la seva sala privada. Al capdavall, la teva àvia era germana del seu avi.

—Si no vols menjar farinetes, podem anar a la taverna —va respondre el pare.

En Merthin va parar les orelles. Li encantaven els esmorzars de taverna amb pa tou i mantega salada.

—No ens ho podem permetre —va replicar la mare.

—Sí que podem —va dir el pare, va buscar la bossa i va ser aleshores quan es va adonar que no hi era.

Primer va mirar a terra al seu voltant per si li havia caigut; després va veure el tall sec a la tira de pell i va bramar d’indignació. Tothom se’l va mirar excepte la mare, que va girar el cap, i en Merthin va sentir que murmurava:

—Eren tots els diners que teníem.

Els ulls del pare van espurnejar mirant acusadorament tots els altres hostes de l’hostatgeria. Va semblar com si la llarga cicatriu que li anava de la templa dreta a l’ull esquerre se li enfosquís d’ira. Es va fer un silenci tens: un cavaller enfurismat era perillós, fins i tot un que, era evident, estigués en hores baixes.

Aleshores la mare va declarar:

—T’han robat a la catedral, no hi ha dubte.

En Merthin va pensar que tenia raó. En la penombra, la gent havia estat robant altres coses, a més de petons.

—Quin sacrilegi! —va exclamar el pare.

—Suposo que deu haver estat quan has alçat aquella nena —va continuar la mare. Feia una mena de ganyota, com si s’hagués empassat una cosa amargant—. El lladre segurament t’ha arribat a la cintura des de darrere.

—L’hem de trobar! —va bramar el pare.

El monjo jove que es deia Godwyn va parlar en veu alta:

—Lamento molt que hagi passat una cosa així —va dir—. Ara mateix aniré a informar-ne a en John Constable, l’algutzir. Té manera de buscar un vilatà pobre que es faci ric de cop i volta.

A en Merthin allò li va semblar un pla molt poc prometedor. Hi havia milers de vilatans i encara més centenars de visitants. L’algutzir no podia controlar tothom.

Però el pare es va calmar lleugerament.

—Hem de penjar aquest brivall! —va exclamar amb una veu no tan alta.

—I, mentrestant, potser vós, lady Maud i els vostres fills ens faríeu l’honor de seure a la taula que estan parant davant de l’altar —els va proposar en Godwyn, molt calmat.

El pare va grunyir; en Merthin sabia que estava content que li reconeguessin un estatus més alt que a la massa d’hostes, que menjarien asseguts al terra on havien dormit.

El moment de potencial violència havia passat i en Merthin es va relaxar una mica; però quan tots quatre es van asseure, es demanava angoixat què seria de la seva família a partir de llavors. El pare era un soldat molt valent, tothom ho deia. Sir Gerald havia lluitat al costat del vell rei a Boroughbridge, on una espasa rebel de Lancashire li havia causat la cicatriu del front. Però no havia tingut sort. De la guerra, alguns cavallers tornaven a casa amb botí: joies saquejades, una carretada de teixit flamenc i seda italiana cara, o l’estimat pare d’una família noble pel qual es podia demanar un rescat de mil lliures. Sir Gerald no aconseguia mai gaire botí de guerra. Però malgrat això s’havia de comprar armes, armadura i un cavall de guerra car per poder complir el seu deure i servir el rei; i semblava que les rendes de les seves terres mai no eren suficients. Per això, en contra de la voluntat de la mare, havia començat a demanar préstecs.

Els ajudants de cuina van portar una olla fumejant. Van servir primer la família de sir Gerald. Les farinetes eren de civada i estaven condimentades amb romaní i sal. En Ralph, que no entenia res del problema de la família, va començar a parlar molt excitat de la missa de Tots Sants, però el silenci depriment amb què van ser rebuts els seus comentaris el va fer callar.

Quan es va haver menjat les farinetes, en Merthin es va dirigir a l’altar. Al darrere hi havia deixat penjats l’arc i les fletxes. La gent no gosaria robar res d’un altar. Potser superarien la por si l’objecte del furt fos prou temptador; però un arc artesanat no era un premi gens atractiu, i, és clar, encara era allà.

N’estava orgullós. Evidentment, era petit: per corbar un arc normal de dos metres calia tota la força d’un home adult. El d’en Merthin feia un metre i era prim, però tret d’això era igual a l’arc anglès estàndard que havia mort tants muntanyencs escocesos, rebels gal·lesos i cavallers francesos amb armadura.

El pare encara no havia fet cap comentari sobre l’arc i ara se’l mirava com si el veiés per primera vegada.

—D’on has tret la verga? —va preguntar-li—. Són molt cares.

—No pas aquesta: és massa curta. Un manufacturer d’arcs me la va donar.

El pare va assentir amb el cap.

—A part d’això és una verga perfecta —va comentar—. Està treta del nucli d’un teix, on la fusta llenyosa es troba amb el cor de l’arbre. Va assenyalar els dos colors diferents.

—Ja ho sé —va dir en Merthin amb entusiasme. No tenia gaires ocasions d’impressionar el seu pare—. La fusta llenyosa, més flexible, és millor per als extrems de l’arc, perquè torna fàcilment a la seva forma original; i la fusta dura del cor escau al dors, perquè fa força quan l’arc es tiba cap endins.

—Això mateix —va corroborar el pare. Li va tornar l’arc—. Però recorda que això no és una arma per a un noble. Els fills dels cavallers no es fan arcs. Dóna’l a algun nen camperol.

En Merthin estava abatut.

—Però si ni tan sols no l’he provat.

La mare hi va intervenir:

—Deixa’ls jugar —va dir—. Només són criatures.

—Tens raó —va dir el pare perdent interès—. Em pregunto si aquests monjos ens podrien portar una gerra de cervesa.

—Vinga, aneu —va dir la mare—. Merthin, vigila el teu germà.

El pare va grunyir:

—Es més fàcil que sigui a l’inrevés.

En Merthin estava ferit. El pare no tenia ni la més petita idea de què passava. En Merthin es podia cuidar d’ell mateix, però en Ralph, tot sol, s’embolicava en baralles. Tanmateix, en Merthin era prou llest per no discutir sobre aquest tema quan el pare estava de mal humor, i va sortir de l’hospital sense dir res. En Ralph anava darrere seu.

Era un dia fred de novembre i el cel estava enteranyinat amb uns núvols alts d’un gris pàl·lid. Van deixar enrere el tancat de la catedral i van baixar pel carrer principal passant per Fish Lane, Leather Yard i Cookshop Street. Al capdavall del turó van travessar el riu pel pont de fusta, van passar de llarg la vila vella i es van endinsar al barri anomenat Newtown. Aquí els carrers de cases de fusta estaven traçats entre pastures i jardins. En Merthin va portar el seu germà a un prat que es deia «el camp dels amants», on el guardià de la vila i els seus oficials havien instal·lat blancs per practicar el tir amb arc. Aquesta pràctica era obligatòria per a tots els homes després de missa, per ordre del rei.

No calia vetllar perquè es complís aquest deure: no es feia difícil anar a disparar unes quantes fletxes diumenge al matí, de manera que un centenar d’homes joves de la vila feien cua per esperar el seu torn. Les dones, els nens i els homes que es consideraven massa vells o massa dignes per ser arquers feien d’espectadors. Alguns homes tenien les seves pròpies armes. Per a aquells tan pobres que no es podien comprar un arc, en John Constable tenia uns arcs barats fets de fusta de freixe o d’avellaner.

Era com un dia de festa. En Dick Brewer venia gerres de cervesa lleugera d’un barril en un carro, i les quatre filles adolescents de la Betty Baxter anaven amunt i avall amb safates de panets d’espècies per vendre. Els vilatans més rics anaven tots mudats amb gorres de pell i sabates noves, i fins i tot les dones més pobres s’havien arreglat els cabells i s’havien adornat els vestits.

En Merthin era l’únic nen que portava un arc i immediatament va atraure l’atenció dels altres nens. Es van arremolinar al voltant seu i d’en Ralph: els nens feien preguntes, engelosits; les nenes miraven amb admiració o desdeny, segons el seu temperament.

Una de les nenes va preguntar:

—Com has après a fer-lo?

En Merthin la va reconèixer: havia estat al seu costat durant la missa a la catedral. Devia tenir un any menys que ell, va pensar, i portava un vestit i una capa de llana cara i espessa. En Merthin gairebé sempre trobava pesades les nenes de la seva edat: reien molt i es negaven a prendre’s les coses seriosament. Però aquesta se’ls mirava a ell i al seu arc amb una curiositat franca que li va agradar.

—M’ho vaig empescar tot sol —va explicar.

—Molt intel·ligent. Funciona?

—Encara no l’he provat. Com et dius?

—Caris, sóc de la família Wooler. I tu qui ets?

—Em dic Merthin. El meu pare és sir Gerald.

En Merthin es va treure la caputxa de la capa, va buscar-hi a dins i en va treure un rotlle de corda d’arc.

—Per què guardes la corda a la caputxa?

—Perquè no es mulli quan plou. És el que fan els arquers de debò.

Va lligar el cordill a les osques de cada extrem de la verga corbant lleugerament l’arc de manera que la tensió aguantés la corda a lloc.

—Dispararàs als blancs?

—Sí.

Un altre nen va dir:

—No et deixaran.

En Merthin se’l va mirar. Devia tenir uns dotze anys, era alt i prim, amb unes mans i uns peus molt grossos. En Merthin l’havia vist la nit abans a l’hospital del priorat amb la seva família: es deia Philemon. En Merthin l’havia vist voltant entre els monjos, fent preguntes i ajudant a servir el sopar.

—És clar que em deixaran —va replicar en Merthin—. Per què no m’haurien de deixar?

—Perquè ets massa jove.

—Quina bestiesa.

Fins i tot al moment de dir-ho, en Merthin sabia que no n’havia d’estar tan segur: els adults sovint feien bestieses d’aquella mena. Però els aires de superioritat que es donava en Philemon, fent veure que sabia més que ell, el van fer empipar, especialment després d’haver-se mostrat tan segur davant de la Caris.

Va deixar el grup de canalla i va anar fins a on una colla d’homes esperaven per tirar a un blanc. En va reconèixer un: un home excepcionalment alt i cepat que es deia Mark Webber. En Mark es va fixar en l’arc i va parlar a en Merthin amb veu lenta i amable:

—D’on l’has tret?

—L’he fet jo mateix —va declarar en Merthin, orgullós.

—Mira això, Elfric —va dir en Mark a l’home que tenia al costat—. És una feina molt ben feta.

L’Elfric era un home musculós amb una mirada pèrfida. Va donar un cop d’ull superficial a l’arc.

—És massa petit —va dir en to desaprovant—. Una fletxa d’aquest arc no penetraria mai l’armadura d’un cavaller francès.

—Potser no —va dir en Mark suaument—. Però suposo que el noi encara ha d’esperar un o dos anys abans d’anar a lluitar contra els francesos.

En John Constable va cridar:

—Tot a punt. Comencem. Mark Webber, ets el primer.

El gegant va fer una passa endavant i es va situar a la línia. Va agafar un arc molt ferm i el va provar corbant sense esforç la gruixuda fusta.

L’algutzir es va adonar de la presència d’en Merthin per primera vegada.

—No volem nens aquí —va anunciar.

—Per què no? —va protestar en Merthin.

—No importa per què, vinga, aparta’t.

En Merthin va sentir que uns quants nens reien entre dents.

—No hi ha cap raó per a aquesta prohibició! —va exclamar indignat.

—No he de donar explicacions a la canalla —va replicar en John—. Vinga, Mark, fes el teu tir.

En Merthin estava indignat. El llardós d’en Philemon l’havia deixat en ridícul davant de tothom. Es va allunyar dels blancs.

—Ja t’ho havia dit —el va burxar en Philemon.

—Oh, calla d’una vegada i esfuma’t.

—No em pots fer marxar —va dir en Philemon, que era mig pam més alt que en Merthin.

—Però jo sí — va intervenir en Ralph.

En Merthin va sospirar. En Ralph era lleial a mort, però no s’adonava que si era ell qui s’enfrontava a en Philemon, el resultat seria que en Merthin quedaria com un tou davant dels altres nens a més de com un ximple.

—De tota manera ja me n’anava —va dir en Philemon—. Vaig a ajudar el germà Godwyn.

I se’n va anar.

Els altres nens es van començar a escampar pels voltants buscant altres curiositats.

La Caris va adreçar-se a en Merthin:

—Podries anar a algun altre lloc a provar l’arc.

Era evident que tenia ganes de veure què passaria.

En Merthin va observar el seu voltant.

—Però on? —va preguntar. Si el pescaven disparant sense supervisió, li prendrien l’arc.

—Podríem anar al bosc.

En Merthin es va sorprendre. Els nens tenien prohibit anar al bosc. Al bosc s’amagaven els proscrits, els homes i les dones que vivien de robar. Els proscrits podrien prendre la roba als nens, els podrien convertir en esclaus i encara hi havia perills pitjors que els pares només insinuaven. Fins i tot si s’escapaven d’aquests perills, els nens temien que els pares els fuetegessin per haver infringit les normes.

Però semblava que la Caris no tenia gens de por i en Merthin es resistia a no ser tan valent com ella. A més, el rebuig malcarat de l’algutzir l’empenyia a rebel·lar-se.

—D’acord —va accedir—. Però ens hem d’assegurar que ningú no ens vegi.

La nena sabia com.

—Conec un camí.

Va començar a caminar cap al riu. En Merthin i en Ralph la van seguir. Un gos petit amb tres potes els acompanyava fent saltirons.

—Com es diu el teu gos? —En Merthin va demanar a la Caris.

—No és pas meu —va aclarir ella—. Però li he donat un tros de cansalada florida i ara no me’l puc treure del damunt.

Van caminar al llarg del banc fangós del riu, deixant enrere magatzems, molls i barcasses. En Merthin examinava dissimuladament aquella noia, que s’havia convertit en la líder sense esforçar-s’hi. Tenia una cara quadrada, amb un posat de determinació; no era ni guapa ni lletja i tenia una mirada trapella en uns ulls que eren de color verd amb clapes marrons. Duia els cabells castany clar pentinats en dues trenes, com estava de moda entre dones benestants. Portava roba cara, però calçava unes botes de pell molt pràctiques en lloc de les sabates brodades que preferien les dones nobles.

Es va apartar del riu i els va fer travessar un pati on s’apilava fusta, i de sobte es van trobar en un bosc ple de matolls. En Merthin va sentir una punxada d’angoixa. Ara que era al bosc, on potser un proscrit els espiava darrere un roure, es penedia d’haver-se fet el valent; però alhora s’hauria avergonyit de tornar a la vila immediatament.

Van caminar una estona buscant una clariana prou gran per provar-hi l’arc. De cop i volta la Caris va parlar en un to de conspiració:

—Veieu aquest arbust de grèvol tan gros?

—Sí.

—Així que hi passem pel costat, poseu-vos de quatre grapes i no feu cap soroll.

—Per què?

—Ara ho veureu.

Uns moments després, en Merthin, en Ralph i la Caris es van ajupir darrere l’arbust. El gos de tres potes es va asseure amb ells i va esguardar la Caris esperançat. En Ralph va començar a preguntar alguna cosa, però la Caris el va fer callar.

Al cap d’un minut va arribar una nena. La Caris va fer un bot i la va agafar. La nena va xisclar.

—Calla! —va exclamar la Caris—. No som lluny del camí principal i no volem que ens senti ningú. Per què ens segueixes?

—Tens el meu gos i no vol tornar amb mi —va somicar la menuda.

—Et conec, t’he vist a la catedral aquest matí —va dir-li la Caris amb una veu més dolça—. Vinga, no cal que ploris, no et farem mal. Com et dius?

—Gwenda.

—I el gos?

—Saltiró.

La Gwenda va agafar el gos, que li va llepar les llàgrimes.

—Bé, ja torna a estar amb tu. Millor que vinguis amb nosaltres, perquè no se’t torni a escapar. A més, potser no trobaries el camí de tornada a la vila tota sola.

Van avançar.

—Què té vuit braços i onze cames? —va preguntar en Merthin.

—Em rendeixo —va dir en Ralph a l’instant. Sempre feia el mateix.

—Ja ho sé —va dir la Caris amb un somriure—. Som nosaltres. Quatre nens i el gos —va riure—. Quina gràcia.

En Merthin estava satisfet. No tothom entenia les seves bromes; les nenes gairebé mai. Al cap d’un moment va sentir com la Gwenda l’explicava a en Ralph.

—Dos braços i dos braços i dos braços i dos braços fan vuit —deia—. Dues cames...

No van veure ningú; era fantàstic. El nombre limitat de persones que feien activitats legals al bosc, com llenyataires, carboners o fonedors de ferro, no treballaven en dies festius i hauria estat poc corrent veure una partida de cacera d’aristòcrates un diumenge. Si trobaven algú, el més probable era que fos un proscrit. Però la probabilitat era baixa. Era un bosc immens, que s’estenia quilòmetres i quilòmetres. En Merthin mai no havia anat prou lluny per veure on s’acabava.

Van arribar a una gran clariana i en Merthin va dir:

—Aquí anirà bé.

En un extrem, a uns quinze metres, hi havia una alzina amb un tronc molt gruixut. En Merthin es va posar en perpendicular al blanc, com havia vist que feien els grans. Va treure una fletxa i va posar-ne l’extrem oscat al cordill de l’arc. Les fletxes havien estat tan difícils de fer com l’arc. Estaven fetes de fusta de freixe i els havia afegit unes aletes de ploma d’oca. No li havia estat possible aconseguir ferro per a les puntes i per això simplement n’havia esmolat els extrems i després havia socarrimat la fusta per endurir-la. Va clavar la mirada a l’arbre i després va estirar la corda. Li va costar un gran esforç. Tot seguit va deixar anar la fletxa.

Va caure a terra molt abans d’arribar al blanc. El Saltiró, el gos, va trotar de tort per la clariana per anar a buscar-la.

En Merthin es va quedar abatut. Havia esperat que la fletxa fendís l’aire i que es clavés a l’arbre. Es va adonar que no havia tensat prou l’arc.

Va provar-ho amb l’arc a la mà dreta i la fletxa a l’esquerra. No era ni dretà ni esquerrà, era una barreja de totes dues coses. Amb la segona fletxa, va estirar la corda i va tensar l’arc tant com va poder, i va aconseguir corbar-lo més que abans. Aquesta vegada només li va faltar un pèl per arribar a l’arbre.

Per al tercer tir, va apuntar l’arc amunt esperant que la fletxa fendís l’aire fent un arc i es clavés directament al tronc. Però no va compensar bé el pes i la fletxa va anar a parar a les branques i després va caure a terra entre un munt de fullaraca.

En Merthin estava avergonyit. El tir amb arc era més difícil del que s’havia imaginat. Segur que el problema no era l’arc, va rumiar: el que ho espatllava tot era ell amb la seva poca traça.

De nou semblava que la Caris no s’adonava del seu malestar.

—Deixa-m’ho provar —va demanar-li.

—Les noies no poden tirar —va intervenir en Ralph, i va prendre l’arc de les mans a en Merthin. Es va situar en paral·lel al blanc, com havia fet en Merthin, però no va disparar de seguida, sinó que va tensar l’arc diverses vegades per agafar-hi el traç. Igual que en Merthin, el va trobar més dur del que s’havia esperat d’entrada, però al cap d’un moment ja va sentir que el dominava.

El Saltiró havia deixat caure les tres fletxes als peus de la Gwenda i ara la nena les recollia i les donava a en Ralph.

Va apuntar sense tensar l’arc, encarant la fletxa al tronc, mentre encara no havia fet força amb els braços. En Merthin es va adonar que ell hauria hagut de fer el mateix. Per què per a aquestes coses en Ralph hi tenia la mà trencada, un noi que no podia encertar ni una endevinalla? En Ralph va tensar l’arc, no sense esforç però amb un moviment harmoniós, i es va veure com aguantava la tensió a les cuixes. Va deixar anar la fletxa, que es va dirigir directament al tronc i es va clavar tres centímetres o més a l’escorça. En Ralph va riure gaudint del triomf.

El Saltiró va sortir corrent darrere la fletxa. Quan va arribar a l’arbre es va aturar, desconcertat.

En Ralph tornava a corbar l’arc. En Merthin es va adonar del que volia fer.

—No! —va exclamar, però ja havia fet tard.

En Ralph va disparar al gos. La fletxa se li va clavar al coll, just damunt del llom. El Saltiró va caure endavant i es va quedar a terra movent-se a batzegades.

La Gwenda va xisclar.

—Oh, no! —va cridar la Caris.

Les dues nenes van córrer cap al gos.

En Ralph somreia.

—Què us ha semblat? —va demanar, tot orgullós.

—Has tirat la fletxa al gos de la Gwenda! —va escridassar-lo en Merthin, empipat.

—No n’hi ha per a tant... Només tenia tres potes.

—La nena se l’estimava, imbècil. Mira-la com plora.

—Ara t’has posat gelós perquè no saps tirar.

Alguna cosa va distreure en Ralph. Amb un moviment segur va col·locar una altra fletxa, va tensar l’arma fent un arc i va disparar mentre la cosa encara es movia. En Merthin no va veure on disparava fins que la fletxa es va clavar en el blanc: una llebre grassa que va saltar enlaire amb la punta de la fletxa ben endins del cul.

En Merthin no va poder amagar l’admiració que li causava. Fins i tot amb molta pràctica, no tothom podia tocar una llebre que corria. En Ralph estava dotat per a allò. En Merthin estava gelós, tot i que mai no ho hauria admès. Anhelava ser un cavaller fort i valent, i lluitar al costat del rei com havia fet el seu pare, i per això es desanimava molt quan s’adonava que era un inútil per a coses com el tir amb arc.

En Ralph va agafar una pedra i va esclafar el crani de la llebre per posar fi a l’agonia de l’animal.

En Merthin es va agenollar al costat de les dues nenes i del Saltiró. El gos no respirava. La Caris va treure amb molta cura la fletxa del coll del gos i la va donar a en Merthin. No va sortir sang de la ferida: el Saltiró era mort.

Per uns moments ningú no va dir res. En el silenci van sentir un home que cridava.

En Merthin es va posar dempeus d’una revolada i sentia que el cor li bategava molt fort. Va sentir un altre crit, de la veu d’una altra persona. Eren més d’un. Tots dos semblaven enfadats i molt agressius. Estaven embolicats en una mena de baralla. El noi estava aterrit i tots els altres també. Es van quedar petrificats escoltant i van sentir més coses: el soroll d’un home que corria obrint-se pas per la vegetació, fent petar branques caigudes, aixafant plançons i trepitjant fullaraca.

Venia cap a on eren ells.

La Caris va reaccionar:

—L’arbust —va dir assenyalant un gran massís de vegetació verda, segurament la llar de la llebre que en Ralph havia mort, va pensar en Merthin. Un instant després, la noia estava de panxa a terra arrossegant-se cap a la garriga. La Gwenda la va seguir, amb el cos del Saltiró als braços. En Ralph va collir la llebre morta i se’ls va afegir. En Merthin era de genolls a terra quan va recordar que havien deixat el rastre d’una fletxa clavada al tronc de l’arbre. Va travessar rabent la clariana, la va treure estirant fort, va girar cua i es va anar a amagar a l’arbust.

Van sentir la respiració de l’home abans de veure’l. Panteixava molt fort agafant aire d’una manera tan desesperada que revelava que estava al límit de les seves forces. Els crits els proferien els homes que el perseguien, que es deien l’un a l’altre:

—Vinga... per aquí!

En Merthin va recordar que la Caris havia dit que no eren lluny del camí principal. Que potser l’home que fugia era un viatger a qui havien atacat uns lladres?

Aleshores va aparèixer de sobte a la clariana.

Era un cavaller de vint-i-pocs anys, amb una espasa i una llarga daga subjectes al cinturó. Anava ben vestit, amb una túnica de viatge de cuir i botes altes amb gira. Va tentinejar i va caure, va rodolar i tot seguit es va posar dret. Aleshores es va quedar dret recolzant l’esquena a l’alzina, fent esforços per respirar, i va desembeinar les armes.

En Merthin va mirar els seus companys de joc. La Caris estava blanca com la cera i es mossegava el llavi. La Gwenda s’abraçava al cadàver del seu gos com si això la fes sentir més segura. En Ralph també semblava espantat, però no prou atemorit per deixar de treure la fletxa del darrere de la llebre i entaforar-se l’animal mort dins la túnica.

Per un moment el cavaller va mirar l’arbust, i en Merthin va tenir la sensació horrible que devia haver-los clissat amagats entre els matolls. O potser s’havia fixat en les branques trencades i les fulles aixafades per on s’havien esmunyit entre el fullatge. De cua d’ull, en Merthin va veure que en Ralph col·locava la fletxa a l’arc.

Aleshores van arribar els perseguidors. Eren dos homes d’armes, molt alts i cepats, amb unes maneres brutals, i duien les espases desembeinades. Vestien túniques distintives de dos colors, el costat esquerre era groc, i el dret, verd. Un portava una sobrevesta de llana barata verda; l’altre, una capa negra molt bruta. Tots tres homes es van aturar per recuperar l’alè. En Merthin estava segur que tot d’una veuria com mataven el cavaller a cops d’espasa i va sentir l’impuls vergonyós d’esclatar en plors. Aleshores, de cop i volta, el cavaller va girar l’espasa i la va oferir per l’empunyadura, en un gest de rendició.

L’home d’armes més gran, el de la capa negra, va fer unes passes endavant i va allargar la mà esquerra. Amb molta cautela, va agafar l’espasa que se li oferia, la va donar al seu company i llavors va acceptar la daga del cavaller.

—No són les vostres armes el que vull, Thomas Langley —va dir.

—Vosaltres sabeu qui sóc, però jo no us conec —va respondre en Thomas. Si tenia por, es dominava molt—. Per les vostres túniques, dedueixo que sou homes de la reina.

L’home més gran va posar la punta de l’espasa al coll d’en Thomas i el va empènyer contra l’arbre.

—Teniu una carta.

—Són instruccions del comte adreçades al xèrif per una qüestió d’impostos. Us convido a llegir-la.

Allò era una broma. Era gairebé segur que els homes d’armes no sabien llegir. En Thomas tenia la sang freda, va pensar en Merthin, de burlar-se d’uns homes que estaven a punt de matar-lo.

El segon home d’armes va allargar la mà per sota l’espasa del primer i va agafar la cartera que estava subjecta al cinturó d’en Thomas. Impacient, li va tallar la corretja amb l’espasa. El va llançar a una banda i va obrir la cartera. En va treure una bossa més petita feta del que semblava llana tractada amb oli, i en va extreure un full de pergamí, enrotllat i segellat amb cera.

Podia ser que tota aquella baralla fos només per una carta?, rumiava en Merthin. Si era així, què hi deia, en el manuscrit? Segur que no eren unes instruccions rutinàries en matèria d’impostos. Hi devia haver escrit algun secret terrible.

—Si em mateu —va anunciar el cavaller—, l’assassinat tindrà un testimoni: que sigui que s’amaga en aquell arbust.

Tothom es va quedar de pedra durant un segon. L’home de la capa negra mantenia la punta de l’espasa al coll d’en Thomas i es resistia a la temptació de mirar per damunt de l’espatlla. El de verd dubtava, però finalment va mirar cap a l’arbust.

En aquell moment, la Gwenda va xisclar.

L’home de la sobrevesta verda va alçar l’espasa i va fer dues gambades en direcció a l’arbust. La Gwenda es va aixecar i va sortir disparada d’entre les fulles. L’home d’armes va saltar allargant el braç per agafar-la.

En Ralph es va posar dret de sobte, va alçar l’arc, el va tensar d’un sol moviment i va disparar una fletxa a l’home. Li va travessar l’ull i se li va clavar diversos centímetres dins del cap. El braç esquerre es va alçar, com si volgués agafar la fletxa i arrencar-la, però tot seguit es va aturar i va caure a terra com un sac de patates, donant un cop sec que va fer retrunyir el sòl sota els peus d’en Merthin.

En Ralph va sortir corrents de l’arbust i va seguir la Gwenda. De cua d’ull, en Merthin va entreveure la Caris, que els anava al darrere. Ell també volia fugir, però sentia els peus clavats a terra.

Es va sentir un crit de l’altra banda de la clariana i en Merthin va veure que en Thomas s’havia desempallegat de l’espasa que l’amenaçava i que, d’algun lloc amagat, havia tret un coltell petit amb una fulla de la mida de la mà d’un home. Però l’home d’armes de la capa negra estava alerta i va saltar fora del seu radi d’acció. Tot seguit, va alçar l’espasa i la va brandar damunt del cap del cavaller.

En Thomas va saltar a un costat però no va ser prou ràpid. El tall de la fulla li va recórrer l’avantbraç, tallant el justacòs de cuir i obrint-li la carn. Va bramar de dolor, però no va caure a terra. Amb un moviment ràpid, d’una agilitat extraordinària, va brandar la mà dreta en l’aire i va clavar el coltell al coll del seu oponent, va continuar movent la mà dibuixant un arc i va tibar el ganivet cap a un costat fins a seccionar bona part del coll.

D’aquell tall brutal rajava sang a dolls. En Thomas va fer una passa enrere i va esquivar el raig. L’home de negre va caure a terra, amb el cap penjant del cos per una tira de pell.

En Thomas va deixar caure el coltell de la mà dreta i es va estrènyer la ferida del braç esquerre. Es va asseure a terra; tot d’una semblava molt dèbil.

En Merthin estava sol amb el cavaller ferit, dos homes d’armes morts i el cadàver d’un gos amb tres potes. Sabia que havia de córrer darrere els seus amics, però la curiositat no l’hi deixava fer. Ara en Thomas semblava inofensiu, es va dir a si mateix.

El cavaller tenia bona vista.

—Ja pots sortir —va cridar—. En aquest estat no et puc fer mal.

Dubtós, en Merthin es va posar dempeus i va sortir de l’amagatall de dins l’arbust. Va travessar la clariana i es va aturar a unes quantes passes del cavaller assegut.

—Si descobreixen que has estat jugant al bosc, et fuetejaran —va advertir en Thomas.

En Merthin va assentir amb el cap.

—Jo et guardaré el secret, si tu em guardes el meu.

En Merthin va assentir amb el cap de nou. Accedint a aquell tracte, no feia cap concessió. Cap dels nens no badaria boca sobre el que havien vist. Si en parlaven, es ficarien en un embolic. Què passaria a en Ralph, que havia matat un home de la reina?

—Series tan amable d’ajudar-me a embenar-me la ferida? —li va demanar en Thomas.

Malgrat tot el que havia passat, parlava amb cortesia, va notar en Merthin. L’aplom del cavaller era admirable. En aquell moment, en Merthin va decidir que, quan fos gran, volia ser com ell.

Finalment, la gola nuada d’en Merthin va aconseguir pronunciar una paraula.

—Sí.

—Cull aquest cinturó trencat i lliga-me’l al voltant del braç, si us plau.

En Merthin va fer el que li demanava. La samarreta d’en Thomas estava amarada de sang i tenia el braç amb una ferida oberta terrible, corn si fos un tros de carn al tallant d’un carnisser. En Merthin se sentia una mica marejat, però va fer el cor fort i va passar el cinturó al voltant del braç d’en Thomas perquè li tanqués la ferida i li aturés l’hemorràgia. Va fer un nus i en Thomas es va servir de la mà dreta per estrènyer-lo.

Aleshores el cavaller es va posar dret.

Va mirar els homes morts.

—No els podem enterrar —va dir—. Em dessagnaria abans de poder acabar de cavar les tombes. —Donant un cop d’ull a en Merthin, va afegir—: Encara que m’hi ajudessis. —Va rumiar un moment—. D’altra banda, no vull que alguna parella que busqui un lloc per... estar sols, se’ls trobi aquí. Amaguem-los en aquest arbust on us amagàveu vosaltres. Vinga, el de l’abric verd primer.

Es van acostar al cadàver.

—Una cama cada un —va dirigir en Thomas.

Amb la mà dreta va agafar el turmell esquerre de l’home mort. En Merthin va agafar l’altre peu inert amb les dues mans i van estirar el cadàver. Entre tots dos el van arrossegar fins als arbustos i el van deixar al costat del Saltiró.

—Així està bé —va aprovar en Thomas. Estava pàl·lid de dolor. Aleshores es va ajupir i va arrencar la fletxa de l’ull de l’home—. És teva? —va preguntar alçant una cella.

En Merthin va agafar la fletxa i la va eixugar a terra per treure’n la sang i els trossos de cervell que hi havia enganxats a la punta.

De la mateixa manera van arrossegar el segon cos per la clariana, amb el cap gairebé desprès donant cops arreu, i el van deixar al costat del primer.

En Thomas va collir les espases dels dos homes i les va llançar a l’arbust al costat dels cossos. Després va recollir les seves armes.

—Ara —va dir en Thomas—, t’he de demanar un gran favor. —Va allargar-li el coltell—. Em pots cavar un sot petit?

—D’acord.

En Merthin va agafar el coltell.

—Aquí mateix, just davant de l’alzina.

—Com el voleu de gran?

En Thomas va agafar la cartera de cuir que havia dut penjada al cinturó.

—Prou gran per amagar això durant cinquanta anys.

—Per què? —va preguntar en Merthin armant-se de valor.

—Vés cavant i t’explicaré tot el que pugui.

En Merthin va dibuixar un quadrat a terra, va començar a estovar la terra amb el coltell i després la va extreure amb les mans.

En Thomas va agafar el manuscrit i el va posar a la bossa de llana, i després va ficar-la dins la cartera.

—Em van confiar aquesta carta perquè la lliurés al comte de Shiring —va explicar—. Però conté un secret tan perillós que em vaig adonar que matarien qui la portés, per assegurar-se que mai no en pogués parlar. Per això em calia desaparèixer. Vaig decidir que m’acolliria a sagrat en un monestir i em faria monjo. Ja en tinc prou, de guerres, i tinc molts pecats de què penedir-me. Així que em van donar per desaparegut, les persones que m’havien confiat la carta em van començar a buscar... i vaig tenir mala sort. Algú em va veure en una taverna a Bristol.

—Per què us perseguien els homes de la reina?

—La reina també voldria impedir que aquest secret s’escampés.

Quan el sot d’en Merthin feia uns cinquanta centímetres de fondària, en Thomas el va aturar.

—Amb això n’hi ha prou —va dir.

Tot seguit va deixar-hi caure la cartera.

En Merthin va tornar a tapar el sot amb terra i en Thomas va cobrir la terra acabada de remoure amb fulles i branquillons fins que el lloc on hi havia el sot no es podia distingir.

—Si mai t’assabentes que he mort —va continuar en Thomas—, voldria que desenterressis aquesta carta i la lliuressis a un sacerdot. Faràs això per mi?

—D’acord.

—Fins que això no succeeixi, no n’has de parlar amb ningú. Mentre sàpiguen que tinc la carta, però no sàpiguen on és, tindran por de fer-me res. Però si tu parles d’aquest secret, passaran dues coses. Primer em mataran a mi. I després et mataran a tu.

En Merthin estava horroritzat. Li semblava injust que hagués de córrer tant perill només perquè havia ajudat un home a cavar un sot.

—Em sap greu espantar-te d’aquesta manera —va afegir en Thomas—. Però, al capdavall, no és culpa meva del tot. La veritat és que jo no t’he demanat que vinguessis aquí.

—Teniu raó.

En Merthin ara desitjava amb tot el cor haver obeït les ordres de la seva mare i no haver-se endinsat al bosc.

—Jo tornaré al camí principal. Per què no tornes per on has vingut? Em jugo alguna cosa que els teus amics t’esperen en algun lloc no gaire lluny d’aquí.

En Merthin es va girar per marxar.

—Com et dius? —va cridar el cavaller quan ja era d’esquena.

—Merthin, fill de sir Gerald.

—De debò? —va preguntar en Thomas com si conegués el seu pare—. Bé, ni una paraula, ni tan sols a ell.

En Merthin va assentir amb el cap i va marxar.

Quan havia caminat cinquanta metres va vomitar. Aleshores es va sentir una mica millor.

Com en Thomas havia predit, els altres l’esperaven just a l’entrada del bosc, a prop del pati amb llenya. El van envoltar tocant-lo per assegurar-se que estigués bé, alleujats i alhora avergonyits, com si se sentissin culpables d’haver-lo deixat al bosc. Tots estaven commocionats, fins i tot en Ralph.

—Aquell home —va començar— a qui he disparat la fletxa, està molt ferit?

—És mort —va declarar en Merthin. Va ensenyar la fletxa tacada de sang a en Ralph.

—L’hi has tret de l’ull?

A en Merthin li hauria agradat dir que sí, però va optar per explicar-los la veritat.

—Ha estat el cavaller, qui l’hi ha tret.

—Què li ha passat, a l’altre home d’armes?

—El cavaller li ha tallat el coll. En acabat, hem amagat els cossos a l’arbust.

—I t’ha deixat marxar com si res?

—Sí.

En Merthin no va dir res de la carta enterrada.

—Hem de mantenir tot això en secret —va urgir la Caris—. Tindrem molts problemes si algú ho descobreix.

En Ralph va prometre:

—Mai no ho diré a ningú.

—Hauríem de fer un jurament —va proposar la Caris.

Van formar un petit cercle. La Caris va allargar el braç de manera que tenia la mà al centre del cercle. En Merthin va posar la mà damunt de la de la noia. Tenia la pell suau i càlida. En Ralph hi va afegir la seva i, finalment, la Gwenda va fer el mateix i tots quatre van jurar per la sang de Jesucrist.

En acabat van tornar cap a la vila.

El tir amb arc s’havia acabat i era hora de dinar. Mentre travessaven el pont, en Merthin es va girar cap a en Ralph.

—Quan sigui gran, tinc clar que vull ser com aquest cavaller: sempre cortès, amb la sang freda, i en la lluita, efectiu fins a la mort —va confessar al seu germà.

—Jo també —va dir en Ralph—. Fins a la mort.

A la vila vella, en Merthin va tenir una sensació irracional de sorpresa que la vida normal continués com si res: el plor de les criatures, l’olor de la carn que es rostia, l’espectacle dels homes bevent cervesa fora de les tavernes.

La Caris es va aturar davant d’una casa gran a Main Street, just davant de l’entrada del recinte del priorat. Va passar un braç per l’espatlla de la Gwenda.

—El gos de casa ha tingut cadells. Els vols veure? —li va preguntar, animada.

La Gwenda encara semblava espantada i a punt de plorar, però va fer que sí amb el cap, agraïda.

—Sí, si et plau.

Allò era molt intel·ligent, a més de ser amable, va pensar en Merthin. Els cadells serien un consol per a la nena, i una distracció, també. Quan tornés amb la família, parlaria dels cadells i seria menys probable que parlés de l’excursió al bosc.

Es van dir adéu i les nenes van entrar dins la casa. En Merthin es demanava quan tornaria a veure la Caris de nou.

Aleshores li van tornar a venir al cap tots els altres problemes. Com s’ho faria el seu pare per pagar els deutes? En Merthin i en Ralph van entrar al recinte de la catedral. En Ralph encara portava l’arc i la llebre morta. L’indret estava en silenci.

L’hostatgeria era buida, només hi havia uns quants malalts.

—El vostre pare és a la catedral, amb el comte de Shiring —els va avisar una monja.

Van entrar al temple immens. Els pares eren al vestíbul. La mare seia al peu d’un pilar, al racó que sobresortia allà on la columna rodona es recolzava sobre la base quadrada. En la llum freda que es filtrava per les finestres enlairades, se li veia la cara reposada i serena, gairebé com si fos tallada de la mateixa pedra grisa del pilar en què repenjava el cap. El pare era dret al seu costat, amb les amples espatlles abaixades en una actitud de resignació. Tenien el comte Roland al davant. Era més gran que el pare, però uns cabells negres i un posat decidit li donaven un aspecte més jove. El prior Anthony era al costat del comte.

Els dos nois es van quedar a la porta, però la mare els va cridar.

—Veniu aquí —va dir—. El comte Roland ens ha ajudat a arribar a un acord amb el prior Anthony que resol tots els nostres problemes.

El pare va grunyir, com si no estigués agraït pel que el comte havia fet.

—I el priorat es queda les meves terres —va explicar—. No podreu heretar res, fills meus.

—Viurem aquí, a Kingsbridge —va continuar la mare, animada—. Serem beneficiaris del priorat.

—Què vol dir beneficiari? —va preguntar en Merthin.

—Vol dir que els monjos ens proporcionaran una casa per viure i ens donaran dos àpats al dia durant la resta de les nostres vides. No és fantàstic?

En Merthin s’adonava que no creia realment que fos fantàstic sinó que feia veure que estava agraïda. El pare estava clarament avergonyit d’haver perdut les terres.

Tanmateix, no totes les desgràcies de la família s’acabaven aquí, va constatar en Merthin.

—I què serà dels meus fills? —va demanar el pare adreçant-se al comte.

El comte Roland es va girar per mirar-se’ls.

—El gran sembla que té molt futur —va comentar—. Noi, has mort aquesta llebre?

—Sí, senyor —va dir en Ralph, orgullós—. Li he disparat una fletxa.

—El xicot pot venir a casa meva a servir d’escuder d’aquí a un parell d’anys —va proposar el comte en un to sec—. Li ensenyarem a ser un cavaller.

El pare va semblar content.

En Merthin estava desconcertat. S’estaven prenent unes decisions molt importants massa de pressa. Estava enfadat perquè el seu germà petit obtingués aquells favors i que a ell ni tan sols l’haguessin anomenat.

—No és just —va exclamar—. Jo també vull ser cavaller!

—No! —va intervenir la mare.

—Però jo vaig fer l’arc!

El pare va sospirar exasperat i va semblar disgustat.

—Vas construir l’arc, tu, jovenet? —va preguntar el comte, amb una expressió de menyspreu—. Doncs així aniràs a fer d’aprenent amb un fuster.

3

La casa de la Caris era un edifici de fusta luxós amb terra de pedra i llar de foc també de pedra. A la planta baixa hi havia tres habitacions separades: la sala amb la gran taula per menjar, el petit saló on el pare podia parlar de negocis en privat i la cuina a la part de darrere. Quan la Caris i la Gwenda hi van entrar, se sentia pertot arreu una olor de pernil cuit que feia venir salivera.

La Caris va fer passar la Gwenda per la sala i totes dues van pujar per l’escala interior.

—On són els cadells? —va preguntar la Gwenda.

—Primer vull anar a veure la meva mare —va contestar la Caris—. Està malalta.

Van entrar al dormitori de davant, on la mare jeia al llit, que tenia una capçalera de fusta tallada. La dona era petita i feble: la Caris ja era tan alta com ella. Aquell dia es veia més pàl·lida que de costum i encara no s’havia pentinat, per això tenia els cabells enganxats a les galtes humides.

—Com et trobes? —va preguntar la Caris.

—Avui em sento amb poques forces.

L’esforç de parlar va deixar-la sense alè.

La Caris va sentir una coneguda barreja dolorosa d’angoixa i impotència. La seva mare feia un any que estava malalta. Li havia començat amb dolor a les articulacions. Aviat va tenir llagues a la boca i molts blaus per tot el cos. No tenia forces per fer res. La setmana anterior havia agafat un refredat. Ara tenia febre i li costava respirar.

—Necessites alguna cosa? —va demanar-li la Caris.

—No, gràcies.

Era la resposta de sempre, i la nena se sentia embogir d’impotència cada vegada que la sentia.

—Creus que hauria d’anar a buscar la mare Cecilia?

La priora de Kingsbridge era l’única persona capaç de procurar a la mare una mica d’alleujament. Li oferia un extracte de roselles que mesclava amb mel i vi tebi que li apaivagava el dolor una estona. La Caris considerava la Cecilia com un àngel vingut del cel.

—No cal, filla meva —va contestar la mare—. Com ha anat la missa de Tots Sants?

La Caris es va fixar que els llavis de la mare estaven molt pàl·lids.

—M’ha fet por —va explicar.

La mare va fer una pausa per descansar i després va preguntar:

—Què has fet aquest matí?

—Anar a mirar el tir amb arc.

La Caris va retenir l’alè, espantada que la mare pogués endevinar el seu secret, com feia sovint. Però la mare va mirar la Gwenda.

—Qui és la teva amiga?

—Es diu Gwenda. L’he portat perquè veiés els cadells.

—Molt amable per part teva.

De sobte la mare semblava molt cansada. Va tancar els ulls i va girar el cap a una banda. Les nenes van sortir sense fer soroll.

La Gwenda estava molt parada.

—Què li passa?

—Una malaltia que et deixa sense forces.

La Caris detestava parlar-ne. La malaltia de la mare li feia la sensació desconcertant que res no era fiable, que podia passar qualsevol cosa, que no hi havia seguretat al món. Encara l’espantava més que la lluita que havia presenciat al bosc. Si pensava en què podia passar i en la possibilitat que la mare es morís, l’envaïa una sensació de pànic que li tenallava el pit i que li feia venir ganes de cridar.

Al dormitori del mig, a l’estiu hi dormien els italians, compradors de llana de Florència i Prato que venien a fer negocis amb el pare. Ara era buit. Els cadells eren al dormitori de darrere, on dormien la Caris i la seva germana, l’Alice. Tenien set setmanes i estaven preparats per deixar la mare, que ja perdia la paciència amb ells. La Gwenda va fer un sospir d’alegria i immediatament es va ajupir per estar-hi ben a prop.

La Caris va agafar el més petit de la gossada, una femella molt viva, que sempre anava a explorar món tota sola.

—Aquesta és la que em quedaré jo —va afirmar—. Es diu Petita.

Tenir el cadell als braços l’apaivagava i l’ajudava a oblidar les coses que la preocupaven.

Els altres quatre van pujar per sobre de la Gwenda ensumant-la i rosegant-li el vestit. Va agafar un gos marró lleig, amb el morro llarg i els ulls massa junts.

—A mi m’agrada aquest —va declarar. El cadell se li arraulia a la falda.

—Te’l vols quedar? —li va preguntar la Caris.

A la Gwenda li van venir llàgrimes als ulls.

—Me’l podria quedar?

—Tinc permís per regalar-los.

—De debò?

—El pare ha dit que no vol més gossos a casa. Si t’agrada, te’l pots quedar.

—I tant! —va fer la Gwenda amb un xiuxiueig—. Sí, si us plau.

—Quin nom li posaràs?

—Alguna cosa que em recordi el Saltiró. Potser li posaré Bot.

—És un nom que està molt bé.

La Caris va observar que el Bot ja s’havia adormit a la falda de la Gwenda. Les dues nenes van seure en silenci amb els gossos. La Caris pensava en els nois que havien conegut, el dels cabells panotxa amb ulls marró clar i el seu germà petit tan alt i guapo. Què l’havia empès a portar-los al bosc? No era la primera vegada que es deixava portar per un impuls estúpid. Li solia passar quan algú amb autoritat li ordenava no fer alguna cosa. La seva tieta Petranilla sempre establia normes: «No donis menjar a aquest gat, mai no ens el traurem del damunt», «Res de jugar a pilota a casa», «No t’acostis a aquest noi, és d’una família de camperols». Les normes que li constrenyien el comportament la feien tornar boja.

Però mai no havia fet cap bestiesa com aquell dia. Quan hi pensava es posava a tremolar. Havien mort dos homes. Però podria haver passat una cosa pitjor. Que també els haguessin matat tots quatre.

Es demanava per què havien lluitat i per què els homes d’armes perseguien el cavaller. Evidentment, no era un simple robatori. Havien parlat d’una carta. Però en Merthin no n’havia tornat a dir res. Segurament no en sabia res més. Era un altre dels misteris de la vida adulta.

A la Caris li havia caigut bé en Merthin. L’ensopit del seu germà, en Ralph, era com qualsevol altre noi de Kingsbridge, fatxenda, agressiu i ximple, però en Merthin semblava diferent. L’havia intrigada des del primer moment.

Dos nous amics en un sol dia, va pensar, mentre mirava la Gwenda. La nena no era gens bufona. Tenia uns ulls marró fosc molt junts damunt d’un nas de bec. Havia triat un gos que era una mica com ella, va pensar la Caris, divertida. La roba de la Gwenda era vella, i abans que ella, la devien haver portat molts altres nens. La Gwenda ara estava més tranquil·la. Ja no semblava que estigués a punt de posar-se a plorar d’un moment a l’altre. A ella, també, els cadells l’havien calmat.

Es va sentir un conegut caminar de gairell a la sala de la planta baixa i al cap d’un moment una veu va bramar:

—Porteu-me una ampolla de cervesa, per l’amor de Déu, tinc una set de cavall.

—És el meu pare —va anunciar la Caris—. Vine, que te’l presentaré. —En veure que la Gwenda semblava nerviosa, va afegir—: No et preocupis, sempre crida així, però en realitat és un bon jan.

Les nenes van baixar les escales amb els cadells.

—On són tots els meus servents? —va bramar el pare—. Han fugit d’aquí per anar al país de les fades?

Va sortir de la cuina a grans gambades, arrossegant com sempre la cama dreta que tenia arronsada, amb una gran copa de fusta a vessar de cervesa lleugera a les mans.

—Hola, poncella meva —va dir a la Caris en un to molt tendre. Es va asseure a la gran cadira del cap de taula i va engolir un bon glop de la copa—. Em sento molt millor —va dir eixugant-se la barba esbullada amb la màniga. Va fixar-se en la Gwenda.

—Una rosella per acompanyar la meva poncella —va comentar—. Com et dius?

—Gwenda, de Wigleigh, senyor —va contestar la nena, molt respectuosa.

—Li he regalat un cadell —va explicar la Caris.

—Molt bona idea! —va dir el pare—. Els cadells necessiten afecte i ningú no sap estimar millor un cadell que una nena.

A la banqueta del costat de la taula la Caris va veure una capa de tela escarlata. Havia de ser una capa importada, perquè els tintorers anglesos no sabien com aconseguir un vermell tan brillant. Seguint-li la mirada, el pare va explicar:

—És per a la mare. Sempre ha volgut tenir una capa de vermell italià. Espero que l’animarà a posar-se prou bé per estrenar-la.

La Caris la va tocar. La llana era suau i el teixit, espès, com només el sabien fer els italians.

—És preciosa —va dir.

La tieta Petranilla va entrar a casa. Tenia una retirada al pare, però la tieta era molt seca, i en canvi, ell, una persona cordial. S’assemblava més al seu altre germà, l’Anthony, el prior de Kingsbridge: tots dos eren alts, amb una planta que imposava, mentre que el pare era baix, corpulent i caminava coix.

La Caris no s’entenia bé amb la Petranilla. Era una dona intel·ligent i alhora mesquina, una combinació fatal en un adult: la Caris mai no aconseguia ser més llesta que ella. La Gwenda va percebre l’antipatia que sentia la Caris i va mirar la nouvinguda amb aprensió. Només el pare s’alegrava de veure-la.

—Entra, germana —va dir-li—. On són els servents?

—No sé per què t’imagines que ho hauria de saber, si tot just acabo d’arribar de casa meva, a l’altra punta del carrer, però si ho hagués d’endevinar, Edmund, diria que el cuiner és al galliner esperant trobar un ou per fer-te un púding, i la criada és a dalt ajudant la teva esposa a anar al lavabo, cosa que sol fer a aquesta hora. Pel que fa als aprenents, espero que tots dos estiguin fent guàrdia al magatzem del costat del riu vigilant que a cap busca-raons de diumenge li passi pel cap d’encendre foc a prop del teu magatzem de llana.

Sovint parlava d’aquella manera, deixant anar un sermonet com a resposta a una qüestió simple. Parlava de manera altiva, com sempre, però al pare no li importava, o almenys ho feia veure.

—Quina personalitat! —va dir-li—. Ets l’única dels germans que ha heretat la saviesa del nostre pare.

La Petranilla es va dirigir a les nenes:

—El pare era descendent d’en Tom Builder, el padrastre i mentor d’en Jack Builder, arquitecte de la catedral de Kingsbridge —va explicar—. El pare va prometre donar el seu primogènit a Déu, però, malauradament, el seu primogènit va ser una noia: jo. Em va posar el nom de Petranilla per santa Petranilla, que era la filla de sant Pere, com estic segura que ja sabeu, i va pregar que el Senyor li donés un noi la vegada següent. Però el seu primer fill va néixer deformat, i no volia donar a Déu un regal defectuós, per això va educar l’Edmund per fer-se càrrec del negoci de la llana. Sortosament, el tercer fill va ser el nostre germà Anthony, un nen molt aplicat i respectuós de Déu, que va entrar al monestir, i ara n’és, com estem orgullosos de dir, el prior.

Si la tieta hagués estat un home hauria esdevingut un sacerdot, però com que no ho era, havia fet el que havia cregut millor i havia educat el seu fill Godwyn per ser monjo al priorat. Com l’avi Wooler, havia donat un fill a Déu. A la Caris sempre li havia fet pena en Godwyn, el seu cosí gran, per tenir la Petranilla de mare.

La Petranilla va fixar-se en la capa vermella.

—De qui és aquesta capa? —va preguntar—. Està feta d’una tela italiana caríssima.

—L’he comprada per a la Rose —va contestar el pare.

La Petranilla el va mirar de fit a fit un moment. La Caris s’adonava que la seva tieta pensava que el pare era un ximple per comprar una capa tan bonica per a una dona que no havia sortit de casa des de feia un any, però només va comentar:

—Ets molt bo amb ella —cosa que podia ser un compliment o no.

Al pare tant li era.

—Puja a veure-la —li va demanar—. L’animaràs.

La Caris ho dubtava, però la Petranilla no tenia recels d’aquesta mena, i va enfilar escales amunt.

La germana de la Caris, l’Alice, va entrar a casa. Tenia onze anys, un més que la Caris. Va fitar la Gwenda i va preguntar:

—Qui és?

—La meva nova amiga Gwenda —va respondre la Caris—. Es quedarà un cadell.

—Però si s’ha quedat el que jo volia! —va protestar l’Alice.

La veritat era que no havia dit res abans.

—Apa! Si encara no n’havies triat cap! —va dir la Caris, empipada—. Només ho dius per buscar raons.

—I per què s’ha de quedar un dels nostres cadells?

El pare hi va intervenir.

—Vinga, vinga —va dir—. Tenim més cadells dels que volem.

—La Caris m’hauria d’haver preguntat a mi primer quin volia!

—Sí, tens raó —va concedir el pare, tot i que sabia perfectament que l’Alice només volia embolicar la troca—. No ho facis més, Caris.

—Sí, pare.

De la cuina va sortir el cuiner amb gerres i tasses. Quan la Caris aprenia a parlar, va anomenar el cuiner «Tutty», ningú no sabia per què, però el nom li havia quedat. El pare va dir:

—Gràcies, Tutty. Seieu a taula, nenes.

La Gwenda dubtava, sense saber si la convidaven, però la Caris li va fer un gest amb el cap sabent que el pare volia convidar-la a menjar. Sempre demanava a tothom que tenia davant de la vista que es quedés a sopar.

En Tutty va reomplir la copa del pare amb cervesa lleugera i aleshores va servir a l’Alice, la Caris i la Gwenda cervesa rebaixada amb aigua. La Gwenda va beure’s la seva d’un glop, amb gust, i la Caris va suposar que no en devia beure sovint: la gent pobra bevia sidra feta de pomes bordes.

A continuació, el cuiner va posar davant de cadascú una llesca ben gruixuda de pa de sègol d’un pam quadrat. La Gwenda va agafar la seva per menjar-se-la, i la Caris va veure que mai no havia menjat en una taula.

—Espera —li va dir en veu baixa, i la Gwenda va deixar anar el pa.

En Tutty va portar el pernil en un trinxant i una safata de col. El pare va agafar un ganivet molt gros, va tallar pernil i va anar deixant els talls damunt les llesques. La Gwenda mirava amb uns ulls com unes taronges la quantitat de carn que li posaven. La Caris va afegir unes cullerades de col damunt del pernil.

La criada, l’Elaine, va baixar corrents les escales.

—La senyora està pitjor —va anunciar—. La senyora Petranilla diu que hem d’anar a buscar la mare Cecilia.

—Doncs vés corrents al priorat i prega-li que vingui —va dir el pare.

La criada va marxar de seguida.

—Mengeu, nenes —va dir el pare, i va tallar-se un tros de pernil calent amb el ganivet; però la Caris es va adonar que el sopar no li venia de gust i que semblava que mirés en algun punt llunyà.

La Gwenda va menjar una mica de col.

—Això és un menjar celestial —va murmurar.

La Caris la va tastar. La col era feta amb gingebre. Segurament, la Gwenda mai no havia tastat el gingebre: només en podien comprar les persones riques.

La Petranilla va baixar del primer pis, va posar una mica de pernil en una plata de fusta i la va pujar a la mare; però va tornar al cap de poc amb el menjar intacte. Va seure a taula per menjar ella, i el cuiner li va portar una llesca de pa.

—Quan era petita, érem l’única família a Kingsbridge que tenia carn per sopar cada dia —va explicar—. Menys els dies de dejuni: el meu pare era molt devot. Va ser el primer comerciant de llana que va fer tractes directament amb els italians. Ara tothom en fa, però el meu germà Edmund encara és el més important.

La Caris havia perdut la gana i havia de mastegar molta estona abans de poder-se empassar res. Finalment, va arribar la mare Cecilia, una dona petita i vital amb una autoritat natural molt tranquil·litzadora. L’acompanyava sor Juliana, una persona simple amb molt bon cor. La Caris es va sentir millor quan les va veure pujar l’escala: una oreneta parrupejant amb una gallina al darrere. Rentarien la mare amb aigua de roses per fer-li abaixar la febre, i amb la fragància s’animaria.

En Tutty va servir pomes i formatge. El pare va pelar una poma amb el ganivet, tot absort en els seus pensaments. La Caris recordava que, quan era petita, li donava a ella els trossos pelats i després ell se’n menjava la pell.

Sor Juliana va baixar les escales amb cara de preocupació.

—La priora demana que el germà Joseph vingui a visitar la senyora Rose —va anunciar. En Joseph era el metge més entès del monestir: havia estudiat amb els mestres d’Oxford—. Vaig a buscar-lo —va dir la Juliana, i va sortir al carrer corrents.

El pare va deixar la poma al plat intacta.

La Caris va preguntar:

—Què passarà?

—No ho sé, poncella. Tindrem pluja? Quants sacs de llana necessitaran els florentins? Les ovelles agafaran la pesta? El nadó serà nena o nen amb una cama guerxa? Mai no ho sabem, oi que no? És això... —Va apartar la vista—. Es això el que fa la vida tan difícil.

Li va donar la poma. La Caris la va oferir a la Gwenda, que se la va menjar sencera, amb el cor i les llavors.

El germà Joseph va arribar al cap d’uns minuts amb un ajudant jove que la Caris va identificar com en Saul Whitehead, a qui anomenaven així pels cabells de color cendra, els pocs que li havien quedat després de la tonsura.

La Cecilia i la Juliana van baixar del pis de dalt, sens dubte per deixar lloc al petit dormitori per als dos homes. La Cecilia es va asseure a taula però no va menjar. Tenia la cara petita amb uns trets afilats: un nasset punxegut, els ulls brillants i una barbeta com la proa d’una barca. Va mirar la Gwenda amb curiositat.

—Bé, doncs —va dir en un to molt viu—, qui és aquesta nena? Estima Jesús i la seva santa mare?

—Em dic Gwenda, sóc amiga de la Caris —va respondre.

Va mirar la Caris angoixada, com si tingués por d’haver estat massa presumptuosa en dir que era amiga seva.

—La Verge Maria farà que la mare millori? —va preguntar la Caris.

La Cecilia va alçar les celles.

—Quina pregunta més directa. Hauria pogut endevinar que ets la filla de l’Edmund.

—Tothom resa a la Verge, però no tothom es cura —va dir la Caris.

—I saps per què és això?

—Potser mai no ajuda ningú, i el que passa és que les persones fortes es curen i les febles no.

—Vinga nena, no siguis ximple —va dir el pare—. Tothom sap que la Mare de Déu ens ajuda.

—No passa res —li va dir la Cecilia—. És normal que els nens facin preguntes, especialment els més espavilats. Caris, els sants sempre ajuden la gent, però hi ha pregàries que són més efectives que altres. Ho entens?

La Caris va assentir a contracor, notant-se sense arguments més que no pas convençuda.

—Ha de venir a l’escola —va declarar la Cecilia. Les monges tenien una escola per a les filles de la noblesa i dels vilatans més pròspers. Els monjos dirigien una escola separada per als nois.

El pare no es deixava convèncer:

—La Rose ha ensenyat a llegir a les nenes —va explicar—. I la Caris sap tant de números com jo: m’ajuda en el negoci.

—Hauria d’aprendre encara més coses. Segur que no voleu que passi la vida com la vostra serventa.

La Petranilla hi va intervenir:

—No li cal estudiar amb llibres. Farà un matrimoni extremament bo. Hi haurà una corrua de pretendents per a les dues germanes. Hi haurà fills de comerciants i fins i tot fills de cavallers molt interessats a casar-se amb les noies d’aquesta família. Però la Caris és una nena obstinada: hem de vigilar que no es llanci als braços d’algun joglar sense ni cinc.

La Caris es va adonar que la Petranilla no preveia tenir problemes amb l’obedient Alice, que segurament es casaria amb qui li triés la família.

—Potser Déu cridarà la Caris al seu servei —va comentar la Cecilia.

El pare va respondre malhumorat:

—Déu ja ha cridat dos membres d’aquesta família: el meu germà i el meu nebot. Em pensava que amb això ja estaria satisfet.

La Cecilia va esguardar la Caris.

—Què en penses, tu? —li va demanar—. Vols ser comerciant de llana, l’esposa d’un cavaller o fer-te monja?

La idea de fer-se monja horroritzava la nena. Hauria d’obeir les ordres d’algú altre cada minut del dia. Devia ser com ser un nen tota la vida i tenir la Petranilla per mare. Convertir-se en l’esposa d’un cavaller o d’algú altre semblava igual de dolent, atès que les dones havien d’obeir els seus marits. Ajudar el pare i després potser fer-se càrrec del negoci quan fos vell era l’opció més atractiva, però, d’altra banda, tampoc no era exactament el seu somni.

—Res d’això —va respondre.

—Hi ha alguna cosa que t’agradaria ser de gran? —va preguntar la Cecilia.

Sí, hi havia una cosa que li agradaria, tot i que no n’havia parlat mai amb ningú, i de fet, no n’havia estat conscient fins a aquell moment; però l’ambició hi era, i de sobte sabia del cert que aquell era el seu destí.

—Vull ser metge —va declarar.

Va haver-hi un moment de silenci, i tot seguit tothom va esclafir a riure.

La Caris es va enrojolar, sense comprendre per què ho trobaven tan divertit.

El pare se’n va compadir i va explicar:

—Només poden ser metges els homes. No ho sabies, poncella?

La Caris estava perplexa. Es va dirigir a la Cecilia.

—I vós, doncs, què feu?

—No sóc pas metge, jo —va aclarir la Cecilia—. Les monges cuidem els malalts, és clar, però seguim les instruccions dels homes amb estudis. Els monjos que han estudiat amb mestres entenen els humors del cos, com i per què es desequilibren en el malalt, i com tornar-los a les proporcions correctes per recuperar la bona salut. Saben quina vena cal fer sagnar en cas de migranya, lepra o ofec; on extirpar i cauteritzar, o si cal posar un cataplasma o netejar.

—I una dona no ho podria aprendre?

—Potser sí, però Déu ha disposat les coses d’una altra manera.

La Caris es quedava frustrada cada vegada que els grans repetien aquesta frase sempre que no tenien una resposta. Abans que pogués dir res, el germà Saul va baixar les escales amb un bol ple de sang, i va entrar a la cuina, camí del pati de darrere per abocar-lo. Veure allò li va fer venir ganes de plorar. Tots els metges se servien de les sagnies com a cura, i en conseqüència, devien ser efectives, suposava, però detestava veure la força vital de la seva mare en un bol que es llençava.

En Saul va tornar a l’habitació de la malalta, i uns moments després, ell i en Joseph van baixar.

—He fet per ella tot el que he pogut —va dir en Joseph solemnement al pare—. I ha confessat els seus pecats.

«Confessat els seus pecats!» La Caris sabia què significava allò. Es va posar a plorar.

El pare es va treure sis penics de plata de la bossa i els va donar als monjos.

—Gràcies, germà —va mussitar. Tenia la veu ronca.

Quan els monjos van haver marxat, les dues monges van tornar a pujar.

L’Alice es va asseure a la falda del pare i va enfonsar la cara al coll del seu progenitor. La Caris plorava i abraçava la Petita. La Petranilla va ordenar a en Tutty que desparés la taula. La Gwenda ho esguardava tot amb uns ulls molt oberts. La família seia al voltant de la taula en silenci, esperant.

4

El germà Godwyn tenia gana. Acabava de sopar, s’havia menjat un estofat de peix salat amb naps i no havia quedat satisfet. Els monjos gairebé sempre menjaven peix i cervesa lleugera, fins i tot quan no era dia de dejuni.

No pas tots els monjos, per descomptat: el prior Anthony tenia un menú especial. Avui soparia especialment bé, atès que la priora, la mare Cecilia, era la seva invitada. Ella estava avesada a menjar bé. Les monges, que pel que semblava eren més riques que els monjos, mataven un porc o un xai cada quatre dies i se’l servien acompanyat de vi de la Gascunya.

La tasca d’en Godwyn era supervisar el sopar, una feina dura de fer amb l’estómac retrunyint-li. Va parlar amb el cuiner del monestir i va donar un cop d’ull a l’oca que hi havia al forn i a l’olla de salsa de poma que bullia al foc. Va demanar al cellerer una gerra de sidra de la bóta i va agafar una barra de pa de sègol del forn, pa sec, perquè els diumenges no hi havia fornada. Va agafar els plats i les copes d’argent de la calaixera tancada amb clau i va parar la taula de la sala de la casa del prior.

El prior i la priora sopaven junts una vegada al mes. El monestir i el convent eren institucions separades, cada una amb les seves pròpies instal·lacions i fonts de finançament. El prior i la priora passaven comptes amb el bisbe de Kingsbridge de manera independent. Tanmateix, compartien la gran catedral i uns quants edificis més, entre els quals hi havia l’hospital, on els monjos treballaven de metges i les monges, d’infermeres. Així doncs, sempre hi havia qüestions per tractar: misses a la catedral, hostes i pacients de l’hospital i la política de la vila. L’Anthony sovint intentava que la Cecilia pagués despeses que, estrictament parlant, s’haurien de dividir equitativament —els vidres de les finestres de la sala capitular, llits per a l’hospital, la pintura de l’interior de la catedral— i normalment ella hi accedia.

Avui, tanmateix, la conversa semblava que se centraria en política. El dia abans, l’Anthony havia tornat d’una estada de dues setmanes a Gloucester, on havia assistit a l’enterrament del rei Eduard II, el qual havia perdut el tron al gener i la vida al setembre. La mare Cecilia voldria sentir les xafarderies mentre feia veure que estava per damunt de tot.

A en Godwyn li voltava una altra cosa pel cap. Volia parlar amb l’Anthony del seu futur. Havia estat esperant amb neguit el moment oportú des que el prior havia tornat. Havia assajat unes paraules, però encara no havia trobat el moment de pronunciar-les. Esperava tenir l’oportunitat aquella mateixa tarda.

L’Anthony va entrar a la sala quan en Godwyn posava formatge i un bol de peres al bufet. El prior era una versió més vella del mateix Godwyn. Ambdós eren alts, amb faccions regulars i cabells castanys clars, i com tota la família, tenien els ulls verdosos amb clapes daurades. L’Anthony es va acostar al foc: l’estança era freda i el vell edifici deixava passar corrents d’aire gèlids. En Godwyn li va servir una copa de sidra.

—Pare prior, avui és el meu aniversari —se li va adreçar mentre l’Anthony bevia—. Faig vint-i-un anys.

—Tens raó —va contestar l’Anthony—. Recordo molt bé el dia que vas néixer. Jo tenia catorze anys. La meva germana, la Petranilla, cridava com un senglar amb una fletxa a les entranyes mentre et portava al món. —Va alçar la copa en un brindis mirant afectuosament en Godwyn—. I ara ets un home.

El noi va decidir que aquell era el moment.

—Ja fa deu anys que sóc al priorat —va començar.

—Tant de temps?

—Sí, com a alumne de l’escola, com a novici i, ara, monjo.

—Verge santa!

—Espero haver-vos honrat, a la meva mare i a vós.

—Tots dos estem ben orgullosos de tu.