ELS DIGNES

Només va dubtar un moment de no res, però prou perquè l’Espina li encastés el cantell de l’escut als testicles.

Malgrat el baladreig de tota la colla de nois que clamaven per la derrota de l’Espina, ella sentia els gemecs d’en Brand.

El seu pare sempre li havia dit: «t’atures un moment i ja ets morta», i per bé però sobretot per mal ella havia viscut la vida sota aquest precepte. De manera que va posar la seva cara preferida: dents serrades i bram de guerra. Es va dirigir a en Brand i s’hi va acarnissar com mai.

L’Espina li va etzibar un cop d’espatlla i els escuts van xocar i grinyolar. En Brand va trontollar anant de recules cap a la platja, aixecant a cada passa grapats de sorra, encara amb el rostre contret pel dolor. Ell va intentar etzibar-li una estocada baixa, però ella es va ajupir d’una revolada i li va ventar l’espasa de ple al tou de la cama, just sota la vora onejant de la cota de malles.

S’havia de reconèixer que en Brand no havia deixat que el tombés, ni tan sols havia cridat, només havia reculat a peu coix, fent una ganyota de dolor. L’Espina es va espolsar les espatlles esperant veure si en Hunnan la proclamava victoriosa, però el mestre va guardar silenci, com les estàtues de la Sala dels Déus.

Alguns mestres d’armes es comportaven com si les espases d’instrucció fossin de veritat i aturaven la lluita quan arribava l’estocada que, amb una fulla d’acer, hauria resultat mortal. Però a en Hunnan li agradava humiliar els seus alumnes, afligir-los, alliçonar-los cruelment. Els déus sabien de sobres que l’Espina ja havia après prou lliçons cruels al quadrat d’instrucció d’en Hunnan i ara es rabejava a ser ella qui en donava. Tant era així que, satisfeta, va fer un somriure burleta —la seva segona cara preferida— i va escridassar en Brand.

—Vinga, covard!

En Brand era fort com un toro i portava la lluita a les venes, però coixejava i feia figa, i l’Espina s’havia assegurat de tenir el pendent de la platja a favor. La noia no li treia els ulls de sobre, va esquivar un cop d’espasa, i un altre. Després va fer mitja volta per evitar l’envestida matussera que li venia de més amunt i va quedar de cara al flanc desprotegit del guerrer. «El millor lloc per embeinar l’espasa és l’esquena de l’enemic», li deia sempre el seu pare, però el costellam ja li anava bé. L’espasa de fusta de l’Espina es va encastar a les costelles d’en Brand amb un cop sec, com el d’un tió esberlat d’una destralada, i va deixar el noi vacil·lant i indefens. L’Espina va fer un ampli somriure: no hi havia al món cap sentiment més agradable que encertar el cop.

La noia va apuntalar la bota al cul del noi i d’una empenta el va fer caure de quatre grapes a la llongada. L’última onada, abans d’enretirar-se amb un suau remoreig, li va arrabassar l’espasa i la va arrossegar mar endins fins a fer-la presonera de les algues.

Ella es va atansar a en Brand i ell se la va quedar mirant amb una ganyota, amb els cabells molls encastats a la galta i les dents sagnant a causa de la patacada. Potser sí que a l’Espina li hauria d’haver sabut greu, però ja feia temps que no es podia permetre el luxe de sentir llàstima pels altres.

Ben al contrari, va pressionar el coll del noi amb la fulla de fusta oscada.

—I ara què? —va dir.

—Està bé. —En Brand va intentar apartar-la amb una mà desvalguda, pràcticament sense alè per parlar—. Em rendeixo.

—Ha! —va cridar ella a la cara del noi—. Ha! —va cridar als nois que s’ho miraven capcots des del quadrat d’instrucció—. Ha! —va cridar fins i tot al mestre Hunnan.

Tot seguit va enlairar l’espasa i l’escut en un gest triomfant i els va brandar contra el cel plujós.

Quatre aplaudiments febles i uns murmuris més, i tot s’havia acabat. S’havien sentit aplaudiments molt més generosos per a victòries molt menys reeixides, però l’Espina no havia anat al quadrat d’instrucció buscant aplaudiments.

Hi havia anat per guanyar.

De vegades una nena rebia el do de la mare Guerra, la col·locaven entre els nois, al quadrat d’instrucció, i aprenia a lluitar. Entre la canalla sempre hi havia unes quantes nenes, però amb els anys es desviaven del seu camí per dedicar-se a tasques més adients, i si aquest no era el cas ja s’encarregaven els altres de desviar-les. Si tot i així persistien, les escridassaven i les intimidaven fins que arrencaven de soca-rel les vergonyoses males herbes i només prevalia la gloriosa flor de la masculinitat.

Si els vansterlandesos creuaven la frontera, si els illencs desembarcaven a Thorlby per iniciar una ràtzia, si els lladres irrompien en la nit, les dones de Gettland empunyaven les armes a cremadent i lluitaven fins a la mort, i moltes d’elles amb una habilitat increïble. Sempre havia passat així. Però quan havia estat l’última vegada que una dona havia superat les proves, havia fet els juraments i s’havia fet un nom en una ràtzia?

Es contaven històries. Es cantaven cançons. Però fins i tot la Vella Fen, la persona de més edat de Thorlby i, segons uns quants, de tot el món, mai no havia vist res de semblant en els seus incomptables dies.

No fins aleshores.

Per més que s’hi esforcessin, per més que la menyspreessin, per més que s’hi acarnissessin, l’Espina els havia abatut tots plegats. La noia va tancar els ulls, va notar el bes de la brisa salada de la mare Mar al rostre, amarat de suor, i va pensar en l’orgull que hauria sentit el seu pare.

—He superat la prova —va mussitar.

—Encara no. —L’Espina mai no havia vist somriure el mestre Hunnan. Però tampoc no l’havia vist amb el front tan arrufat—. Sóc jo qui decideix les proves que has de passar. I sóc jo qui decideix quan les has superat. —El mestre va mirar els nois de l’edat de l’Espina, setze anys. N’hi havia uns quants d’estarrufats d’orgull per haver superat les seves proves—. Rauk. Et toca lluitar contra l’Espina.

En Rauk va arquejar les celles, va mirar la noia i va arronsar les espatlles.

—Per què no? —va dir a l’últim, fent un pas endavant d’entre els companys. Va entrar al quadrat cenyint-se bé les corretges de l’escut i armat amb una espasa d’instrucció.

Era un noi cruel i hàbil. No tenia ni un dit de la força d’en Brand, però era molt més decidit. Tot i així, l’Espina ja l’havia tombat una vegada i l’havia...

—Rauk, Sordaf i Edwal —va cridar en Hunnan assenyalant cadascun dels nois amb un dit sarmentós.

El brillant triomf que feia un moment inundava de satisfacció l’Espina va començar a buidar-se per totes bandes, com una banyera esquerdada. Es va sentir un murmuri entre els nois quan en Sordaf —voluminós, lent i amb escassa inventiva, però amb un estómac descomunal per cosir a puntades de peu la víctima que queia a terra— va avançar feixugament cap a la sorra mentre amb els dits rodanxons es cordava les sivelles de la cota de malles.

L’Edwal, àgil, estret d’espatlles i amb un manyoc de rínxols castanys al cap, no va obeir a la primera. L’Espina sempre l’havia considerat un dels millors.

—Mestre Hunnan, tres a la vegada? —va dir el noi.

—Si vols guanyar-te un lloc a la ràtzia del rei —el va advertir en Hunnan—, faràs el que et manin.

Tots volien ser-hi. Ho volien gairebé tant com l’Espina. L’Edwal, perplex, va mirar a dreta i esquerra, però ningú no va dir res. Es va esmunyir de mala gana entre els altres nois i va agafar una espasa de fusta.

—No és just. —L’Espina estava acostumada a fer sempre cara de valenta per més negres que fossin les perspectives, però aquella vegada se li va escapar un bel de desesperació. Com el del xai indefens que condueixen sense escapatòria cap al ganivet de l’escorxador.

En Hunnan la va fer callar amb un esbufec.

—Mira, noia, el quadrat d’instrucció és el camp de batalla, i al camp de batalla res no és just. Considera que això és la teva última lliçó.

Es van sentir algunes rialles. Segurament d’aquells a qui ella mateixa havia humiliat en alguna ocasió a còpia de garrotades. En Brand s’ho mirava des de darrere d’un floc de cabells que li queia a la cara, amb una mà a la boca, ensangonada. D’altres clavaven la mirada a terra. Tots sabien que no era just. Però els importava ben poc.

L’Espina va adoptar un gest sever i amb la mà protegida per l’armadura va estrènyer la bosseta que li penjava del coll. Sempre havia estat ella sola contra el món, abans fins i tot del que ella pogués recordar. L’Espina era una lluitadora nata. Els oferiria un combat que trigarien a oblidar.

En Rauk va fer un gest brusc amb el cap perquè els altres dos s’obrissin més i l’encerclessin entre tots tres. Ben mirat, potser no era la pitjor situació. Si atacava prou de pressa en podia deixar un fora de combat i encara podria tenir alguna possibilitat contra els altres dos.

L’Espina els va mirar fixament als ulls, provant d’endevinar quin seria el seu pròxim pas. L’Edwal, reticent, un pas enrere. En Sordaf, amatent, amb l’escut alçat. En Rauk, brandant l’espasa, exhibint-se davant del públic.

Només si aconseguia esborrar aquell somriure de la boca, només que l’aconseguís omplir de sang, l’Espina ja es donaria per satisfeta.

El somriure d’en Rauk es va tòrcer quan l’Espina va bramar el seu crit de guerra. El noi va frenar el primer cop amb l’escut i va recular. En va frenar un segon que va fer saltar estelles. Tot seguit l’Espina el va enganyar amb la mirada i ell va enlairar l’escut, però quan va corregir el gest i el va abaixar, ella ja li havia etzibat un cop sec al maluc. En Rauk va cridar i es va girar, de manera que va oferir el clatell a la seva contrincant. La noia ja tornava a alçar l’espasa.

L’Espina va veure aleshores una llampada de reüll i va sentir un cruixit esfereïdor. Gairebé no havia notat la patacada, però de sobte la sorra li va colpejar l’esquena i en un no res estava de panxa enlaire mirant el cel com un estaferm.

Aquest era el problema quan un s’abraonava contra un adversari i oblidava els altres dos.

Les gavines xisclaven des de les altures en un vol circular.

Les negres torres de Thorlby contrastaven amb el cel clar.

«Val més que t’alcis —li hauria dit el seu pare—. No guanyaràs res estirada d’esquena.»

L’Espina va rodolar a tomballons i una fiblada de dolor li va travessar la cara. Pel coll del gipó li sobresortia la bosseta que penjava d’un cordill.

Una gèlida onada va trescar per la platja fins a remullar-li els genolls mentre veia com en Sordaf li feia una bona trepitjada i se sentia un cruixit, com si es trenqués un pal de fusta.

L’Espina va intentar aixecar-se, però en Rauk li va encastar la bota a les costelles i la va fer rodolar per terra estossegant.

L’onada va tornar mar endins, la sang li pessigollejava el llavi superior i regalimava, gota a gota, sobre la sorra molla.

—Parem? —va sentir que preguntava l’Edwal.

—Jo us he dit que pareu? —va replicar en Hunnan.

L’Espina va aferrar amb força l’empunyadura de l’espasa amb la intenció de fer un últim esforç.

Va veure que en Rauk se li atansava i així que ell li va etzibar una puntada de peu, ella li va engrapar la cama i s’hi va abraçar. La noia es va aixecar d’una estrebada, grunyint a la cara del seu botxí, i ell va recular trontollant, agitant els braços.

L’Espina va avançar amb pas vacil·lant fins on era l’Edwal, més aviat amb intenció de no caure que no pas d’atacar. La mare Mar i el pare Terra, el front arrufat d’en Hunnan i les cares d’expectació dels nois es balancejaven. L’Edwal la va engrapar, més per mantenir-la dreta que no pas per abatre-la. L’Espina es va voler agafar a l’espatlla del noi però tenia el canell tort i va ensopegar amb ell. Se li va escapar l’espasa de la mà, es va desplomar sobre els genolls i es va tornar a aixecar. L’escut li va quedar penjant a un costat, agafat amb una corretja trencada. L’Espina va fer mitja volta i, entre escopinades i renecs, es va aturar en sec.

En Sordaf estava plantat com un estaquirot, amb l’espasa penjant, fluixa, i la mirada fixa.

En Rauk jeia mig incorporat amb els colzes falcats a la sorra molla, també mirant fixament.

En Brand continuava de peu dret entre els altres joves, amb un pam de boca oberta, tots amb la mirada fixa.

L’Edwal va obrir els llavis però només va poder emetre una mena de so rogallós que semblava més aviat una ventositat. El noi va deixar caure l’espasa d’instrucció i, esbalaït, es va posar la mà al coll per masegar-se’l.

Hi tenia l’empunyadura de l’espasa de l’Espina. L’espasa de fusta s’havia trencat quan en Sordaf l’havia trepitjada i hi havia deixat una estella punxeguda, que ara estava tenyida de color vermell brillant perquè travessava la gola de l’Edwal.

—Pels déus! —va mussitar algú.

L’Edwal es va deixar caure de genolls i va bavejar escuma ensangonada a la sorra.

El mestre Hunnan el va agafar abans que caigués a terra de costat. En Brand i una colla de nois es van aplegar al seu voltant, tots cridant alhora. El cor de l’Espina bategava tan estrepitosament que no podia sentir el que deien.

Es va aixecar balancejant-se, amb la cara adolorida, les trenes desfetes i els cabells fuetejant-li els ulls a causa de la força del vent, preguntant-se si tot plegat no era un malson. Segur que ho era. Suplicaria als déus que ho fos. Va tancar els ulls fort, ben fort i encara més fort.

De la mateixa manera que els havia tancat quan l’havien portat davant del cos del seu pare, blanc i fred sota la cúpula de la Sala dels Déus.

Però aquella imatge era real, i també la que tenia ara al davant.

Quan va obrir els ulls, els nois continuaven agenollats al voltant de l’Edwal, de manera que l’únic que en veia eren les seves botes, flàccides, caigudes a banda i banda. Unes vetes negres solcaven la sorra platja avall. Aleshores la mare Mar va enviar una onada i les va tornar rogenques, després rosades i després se les va endur mar endins per esborrar-les.

Per primera vegada en molt de temps, l’Espina va sentir por de veritat.

En Hunnan es va aixecar a poc a poc, i es va girar a poc a poc. Sempre arrufava el front, especialment quan la mirava. Però aquesta vegada l’Espina li havia vist una guspira desconeguda als ulls.

—Espina Bathu —va dir assenyalant-la amb un dit vermell—, jo et declaro assassina.

ENTRE LA PENOMBRA

—Fes el bé —li havia dit la seva mare abans de morir—. Viu en la claror.

Però en Brand, que tot just tenia sis anys, difícilment podia entendre què significava fer el bé. I amb setze anys no creia haver fet gaires avenços. I, de tota manera, trencant-se el cap per comprendre quin bé havia de fer, desaprofitava el que hauria d’haver estat el seu moment de glòria.

Era un gran honor custodiar el Tron Negre. Ser acceptat com a guerrer de Gettland sota l’atenta mirada dels déus i els homes. Que no havia lluitat de valent per aconseguir-ho? Que no havia perdut sang? Que no s’havia guanyat el lloc? Que ell pogués recordar, el seu somni sempre havia estat alçar-se armat al costat dels seus germans entre les pedres sagrades de la Sala dels Déus.

Però no tenia la sensació de viure en la claror.

—Em preocupa aquesta ràtzia contra els illencs —deia el pare Iarvi, insistint en el mateix tema, tal com solien fer els clergues—. L’Alt Rei ha prohibit desembeinar les espases. No li agradarà gens.

—L’Alt Rei ho prohibeix tot —va dir la reina Laithlin, que tenia una mà posada sobre la prominent panxa d’embarassada— i res no li agrada.

Al costat de la reina, al Tron Negre, hi seia el rei Uthil.

—I mentrestant —va dir inclinant el cos endavant—, va ordenant als illencs, als vansterlandesos i a qualsevol gos ronyós que aconsegueixi doblegar que desembeinin les espases contra nosaltres.

Un devessall de ràbia va encendre els ànims de tots els grans homes i dones de Gettland aplegats davant l’estrada. Una setmana abans, la veu d’en Brand hauria estat la més encesa de totes.

En aquell moment, però, només podia pensar en l’Edwal, en l’espasa de fusta que li havia travessat el coll i les baves d’un roig sanguini que havia tret mentre esgüellava com un porc. L’últim crit de la seva vida. I també en l’Espina, caminant amb pas vacil·lant per la platja, amb els cabells enganxats a la cara bruta de sang i la boca oberta, mentre en Hunnan la proclamava assassina.

—Han assaltat dos dels meus vaixells. —La clau enjoiada rebotava al pit de la marxant mentre alçava un puny amenaçador davant l’estrada—. I a sobre que he perdut la càrrega, han mort els meus homes!

—Els vansterlandesos han tornat a creuar la frontera! —va cridar una veu des del costat de la sala assignada als homes—. Han cremat granges i han fet esclaus de gettlandesos de bona fe!

—Hi han vist en Grom-gil-Gorm! —va cridar algú, i el simple esment del seu nom va inundar la cúpula de la Sala dels Déus d’un murmuri de renecs—. El Trencaespases en persona!

—Els illencs hauran de pagar-ho amb sang —va rondinar un vell guerrer borni— i els vansterlandesos també, inclòs el Trencaespases.

—I és clar que sí! —va cridar en Iarvi a la multitud queixosa intentant calmar els ànims brandant la mà esquerra, la que tenia pansida, la pinça de cranc—. Però la qüestió és quan i com. El savi espera el moment, i ara mateix no estem ni de bon tros preparats per entrar en guerra amb l’Alt Rei.

—O sempre s’està preparat per a la guerra —va dir l’Uthil fent girar suaument l’empunyadura de l’espasa perquè la fulla llambrés en la penombra— o no s’hi està mai.

L’Edwal sempre estava preparat. No. Un home com ell, que defensava l’home que tenia al costat, tal com s’esperava d’un guerrer de Gettland, no es mereixia morir per ser un bon guerrer.

A l’Espina tant li feia el que passés més enllà del seu nas, i el cop que li havia encastat amb el cantell de l’escut als testicles a en Brand, que encara se’n ressentia, no havia ajudat a millorar el poc afecte que li tenia. Però la noia havia lluitat fins al final, amb tots els elements en contra, tal com s’esperava d’un guerrer de Gettland. I no, no es mereixia que la proclamessin assassina per ser una bona guerrera.

En Brand va mirar amb mala consciència i avergonyit les imponents estàtues dels sis Déus Superiors que, des de les altures, jutjaven no només el que passava al voltant del Tron Negre sinó també els seus actes. Se sentia tan avergonyit com si hagués estat ell l’autor de la mort de l’Edwal i qui hagués proclamat assassina l’Espina. I ell només s’ho havia mirat.

S’ho havia mirat i s’havia quedat de braços plegats.

—L’Alt Rei, si vol, pot alçar mig món contra nosaltres —deia el pare Iarvi, amb la paciència d’un mestre d’armes que explica els conceptes bàsics a les criatures—. Els vansterlandesos i els throvenlandesos li han jurat lleialtat, els inglings i els terrabaixencs veneren la seva Deessa Única, l’àvia Wexen està forjant aliances també al sud. Estem envoltats d’enemics i també necessitem aliats per...

—L’acer és la resposta. —El rei Uthil va tallar el seu ministre amb un to de veu esmolat com una espasa—. L’acer sempre ha de ser la resposta. Reuniu els homes de Gettland. Ensenyarem a aquests carronyaires de les illes una lliçó que trigaran a oblidar.

Al costat dret de la sala, tot d’homes amb cara de pocs amics es picaven el pit sobre la cota de malles en senyal d’aprovació. Mentre que, a l’esquerra, les dones de cabells enllustrats amb oli expressaven el seu suport amarg amb un murmuri.

El pare Iarvi va acotar el cap. La seva feina era parlar en nom del pare Pau, però fins i tot ell s’havia quedat sense paraules. Avui manava la mare Guerra.

—Doncs que sigui l’acer.

En Brand s’hauria d’haver emocionat. Una gran ràtzia, com a les cançons, i ell hi ocuparia el lloc de guerrer! Però continuava atrapat pel record del quadrat d’instrucció, fent-se mala sang pel que hauria pogut fer o deixat de fer.

Si no hagués dubtat, si hagués atacat sense pietat, com se suposava que havia de fer un guerrer, hauria pogut derrotar l’Espina i tot s’hauria acabat allí. O si hagués parlat amb l’Edwal quan en Hunnan va decidir que fossin tres contra una, potser ho haurien pogut aturar junts. Però havia callat com un mort. Per encarar-se amb l’enemic al camp de batalla calia coratge, però es comptava amb el suport dels companys. Per enfrontar-se sol a tots els companys es necessitava una altra mena de coratge, un coratge que en Brand ni tan sols era capaç de fingir.

—D’altra banda, també hi ha el tema de la Hild Bathu —va dir el pare Iarvi.

En Brand va aixecar el cap d’una estrebada com el pispa a qui enxampen amb la mà a la bossa de la víctima.

—Qui? —va preguntar el rei.

—La filla de l’Storn dels Cingles —va afegir la reina Laithlin—. Es fa dir Espina.

—Sí, però no és que hagi punxat ningú, no —va dir el pare Iarvi—. Va matar un noi al quadrat d’instrucció i l’han declarat assassina.

—I qui ho ha declarat? —va preguntar l’Uthil.

—Jo. —La sivella daurada de la capa del mestre Hunnan va brillar en situar-se a peu d’estrada, sota el feix de llum que il·luminava el tron.

—Mestre Hunnan. —La boca del rei va fer un subtil somriure, poc habitual en ell—. Recordo molt bé els nostres combats al quadrat d’instrucció.

—Uns records que guardo com un tresor, Sa Majestat, tot i que van ser dolorosos per a mi.

—Ha! I doncs, vas presenciar aquesta mort?

—Estava fent la prova als aprenents més veterans per decidir quins eren dignes de participar en la vostra ràtzia. L’Espina Bathu era un d’ells.

—No té vergonya... Com pot voler ocupar el lloc d’un guerrer? —va cridar una dona.

—Ens avergonyeix a totes —va afegir una altra.

—El camp de batalla no és lloc per a una dona! —va cridar una veu aspra entre els homes, i tothom va assentir amb el cap, a banda i banda de la sala.

—Que potser no és una dona la mare Guerra? —va dir el rei assenyalant els Déus Superiors, que els sotjaven amb posat amenaçador—. Nosaltres només li oferim opcions. La mare dels Corbs és qui tria els dignes.

—I no va triar l’Espina Bathu —va dir en Hunnan—. La noia té mal geni, és perniciosa. —El mestre tenia tota la raó—. No va passar la prova que li vaig posar. —El mestre tenia mitja raó—. Es va acarnissar en el noi sense el meu consentiment i va acabar matant el jove Edwal. —En Brand va parpellejar. No era una mentida, però distava molt de ser la veritat. La barba grisa d’en Hunnan pujava i baixava mentre assentia amb el cap—. I vaig acabar perdent dos deixebles.

—Per una badada teva —va dir el pare Iarvi.

El mestre d’armes va serrar els punys, però la reina Laithlin va intervenir abans que en Hunnan pogués replicar a en Iarvi.

—I quin càstig hauria de rebre un assassí?

—La lapidació, Sa Majestat —va dir el clergue amb to serè, com si proposés matar a pedrades un escarabat i no pas una persona.

Es tractava d’una persona a qui en Brand coneixia i havia odiat pràcticament tota la vida. Però així i tot...

—Hi ha algú a la sala que pugui parlar en nom de l’Espina Bathu? —va cridar el rei.

El ressò de la seva veu es va esvair i un silenci sepulcral es va instal·lar a l’estança. Havia arribat l’hora de dir la veritat. De fer el bé. De viure en la claror. En Brand va fer una llambregada a la Sala dels Déus, amb la paraula a flor de llavis. Va veure en Rauk al seu lloc, somrient. En Sordaf també, darrere la màscara de la seva cara blana. No van dir ni piu.

Ni tampoc en Brand.

—Ordenar la mort d’una persona tan jove no és gens fàcil. —L’Uthil es va aixecar del Tron Negre. Tothom, excepte la reina, es va agenollar, i la sala es va omplir del dring de les cotes de malles i el fru-fru de les faldilles—. Que sigui un acte dolorós no vol dir que no haguem de fer el que cal.

El pare Iarvi va fer una reverència encara més acusada.

—Faré complir la vostra justícia segons la llei.

L’Uthil va allargar la mà a la Laithlin i tots dos van baixar les escales de l’estrada. Pel que feia al tema de l’Espina Bathu, l’última paraula era lapidar-la.

En Brand s’ho mirava amb perplexitat. Estava convençut que, de tots els nois que hi havia, algun alçaria la veu, perquè per damunt de tot eren gent honrada. O en Hunnan assumiria la seva part de culpa, perquè al capdavall era un respectable mestre d’armes. El rei o la reina, savis i justos, esbrinarien la veritat. Els déus no permetrien que es fes una injustícia com aquella. Algú reaccionaria.

Però potser tothom esperava, com ell, que algú altre posés les coses al seu lloc.

El rei caminava enterc, amb l’espasa desembeinada gronxant-se als seus braços i uns ulls acerosos que no miraven ni a la dreta ni a l’esquerra. Les breus salutacions que la reina feia amb el cap eren rebudes com un regal i amb poques paraules donava a entendre, ara a una persona ara a una altra, que els atorgava el privilegi de visitar la seva comptadoria per tractar afers seriosos. S’acostaven més i més.

En Brand cada vegada tenia els reis més a prop. El batec del cor li ressonava a les orelles i els mirava bocabadat. La reina li va dirigir aquella seva mirada gèlida, i el noi, avergonyit i sumit en un silenci vergonyós, va deixar passar la parella reial.

La seva germana sempre li deia que no era cosa d’ell arreglar el món. Però si no ho feia ell, qui ho faria?

—Pare Iarvi! —va cridar a l’últim, amb un raig de veu massa intens. Però quan el clergue es va girar es va reduir a un minso fil de veu—: Haig de parlar amb vós.

—Què hi ha, Brand?

Les paraules d’en Iarvi el van asserenar. Mai no hauria dit que el clergue tingués la més petita idea de qui era ell.

—Es tracta de l’Espina Bathu. —Es va fer un llarg silenci. El clergue devia tenir pocs anys més que ell. Tenia la pell i els cabells pàl·lids com si s’hagués descolorit, i era tan eixut de carns que un cop de vent se l’hauria endut. I a sobre tenia aquella mà esguerrada. Vist de més a prop, tenia una mirada esborronadora que va desanimar el jove Brand. Però ja no hi havia marxa enrere—. No és cap assassina —va mussitar.

—El rei creu que sí.

En Brand tenia la gola seca, però va continuar, tal com s’esperava d’un guerrer.

—El rei no era a la platja. No va veure el que vaig veure jo.

—I què vas veure?

—Lluitàvem per aconseguir un lloc a la ràtzia.

—No em tornis a dir el que ja sé.

La cosa no anava tan rodada com s’esperava en Brand. Però no va desistir, encara tenia esperances.

—L’Espina lluitava contra mi, jo vaig trontollar... es mereixia guanyar el lloc. Però el mestre Hunnan va cridar tres nois més a lluitar contra ella.

En Iarvi va llançar una llambregada al riu de gent que continuava abandonant la Sala dels Déus i es va atansar a en Brand amb cautela.

—Tres a la vegada?

—L’Edwal n’era un. La intenció de l’Espina no era matar-lo...

—I com s’ho va fer contra tots tres?

En Brand va parpellejar. Se sentia violent.

—Veureu... ella en va matar més que els altres.

—Això és evident. Fa un moment que he anat a consolar els pares de l’Edwal i els he promès que es faria justícia. Té setze hiverns, oi?

—Qui? La noia? —En Brand no tenia clar quina relació tenia aquella dada amb la sentència que li havia caigut a l’Espina—. Sí... em sembla que sí.

—I s’ha mantingut ferma al quadrat d’instrucció tots aquests anys malgrat els nois? —El pare Iarvi va mirar en Brand de cap a peus—. Bé, malgrat els homes?

—Acostuma a fer molt més que mantenir-se ferma.

—Doncs deu ser una dona molt forta, molt decidida i molt cap quadrada.

—Jo el que us puc dir és que té el cap completament buit. —En Brand es va adonar que aquestes paraules no l’ajudaven i va afegir, entre dents—: però... no és mala persona.

—Ningú no ho és als ulls de la seva mare. —El pare Iarvi va sospirar profundament—. Què em recomanes que faci?

—Com...

—Allibero aquesta noia busca-raons i em guanyo l’enemistat d’en Hunnan i de la família del noi o deixo que l’apedreguin i sadollo la seva set de venjança? Quina seria per a tu la solució?

En Brand no s’esperava haver de donar la solució.

—Suposo que... que s’ha d’obeir la llei?

—La llei? —va fer el pare Iarvi llançant un esbufec—. La llei és més cosa de la mare Mar que del pare Terra, sempre varia. La llei és el ninot del titellaire, Brand, diu el que jo dic que ha de dir.

—Només he pensat que havia de dir a algú... la... la veritat.

—Com si la veritat tingués algun valor. Sota cada fulla de tardor s’hi poden trobar mil veritats, Brand, cadascuna té la seva. Però tu només has pensat a endossar-me la càrrega d’una veritat que et pesa, oi? T’ho agraeixo de tot cor, noi. Evitar que Gettland entri en guerra amb tot el mar Trencat no era suficient per avui.

—Em pensava que... així, feia el bé...

A en Brand, tot d’una, fer el bé ja no li semblava una llum ardent, clara com la de la mare Sol, sinó més aviat una llum trèmula i enganyosa en la foscor de la Sala dels Déus.

—Quin bé? El meu? El de l’Edwal? El teu? De la mateixa manera que cadascú té la seva pròpia veritat, cadascun de nosaltres tenim el nostre bé. —En Iarvi s’hi va atansar una mica més i li va parlar més fluixet—. I si el mestre Hunnan s’assabenta que has compartit aquesta veritat amb mi? Què faràs aleshores? Ja hi has pensat, en les conseqüències?

I les conseqüències van començar a caure sobre en Brand, fredes com flocs de neu. El noi va alçar el cap. Entre la penombra de la sala que s’anava buidant, hi brillaven les guspires dels ulls d’en Rauk.

—Un home que només pensa a fer el bé i no en les conseqüències... —El pare Iarvi va alçar la seva mà atrofiada i va prémer el dit recargolat sobre el pit d’en Brand— és un home perillós.

I el clergue va fet mitja volta i va marxar fent repicar l’extrem de la seva vara èlfica sobre les lloses, polides i envidriades pel pas dels anys. En Brand es va quedar amb els ulls oberts com unes taronges mirant la penombra, més preocupat que mai.

No tenia la més minsa sensació de viure en la claror.

JUSTÍCIA

L’Espina va seure i es va quedar mirant els dits dels peus, llardosos i pàl·lids com larves de mosca en la foscor.

No sabia per què li havien tret les botes. Com volien que fugís si tenia el turmell esquerre encadenat a una paret suada d’humitat i el canell dret a una altra? Amb prou feines podia arribar a tocar la porta de la cel·la, i encara menys arrencar-la de les frontisses. A banda de furgar-se les crostes que tenia sota el nas trencat fins que li sagnessin, l’únic que podia fer era seure i pensar.

Les dues activitats que menys li agradaven.

Va respirar amb dificultat. Pels déus, quin tuf! La palla podrida i els excrements de rata feien una pudor que tombava, i la galleda que mai no es preocupaven de buidar també. L’olor de florit i de ferro rovellat era insuportable i, després de dues nits en aquell cau, segur que el que més catipén feia era ella mateixa.

Qualsevol altre dia hauria estat nedant a la badia, reptant la mare Mar, o enfilant-se als penya-segats, desafiant el pare Terra, corrent, remant o practicant amb la vella espasa del seu pare al pati de casa seva, lluitant contra les estaques infestades de marques d’espasa, estellant-les com si fossin els enemics de Gettland: en Grom-gil-Gorm, l’Styr de les Illes o el mateix Alt Rei.

Però avui no esgrimiria cap espasa. Començava a pensar que no ho tornaria a fer mai més. Era una injustícia garrafal. Però, com havia dit en Hunnan, un guerrer no podia confiar en la justícia.

—Tens visita —va dir la guardaclaus, un embalum de dona, amb cara de bossa de destrals i dotze cadenes penjades al coll que feien gran dringadissa—. Però t’hauràs d’afanyar.

La dona va empènyer la porta massissa, que va xerricar.

—Hild!

L’Espina no havia explicat a la seva mare que havia renunciat al seu nom a sis anys, quan havia punxat el seu pare amb la seva daga i ell l’havia anomenat «espina». Adolorida i exhausta, va haver de fer un esforç inhumà per estirar les cames i aixecar-se. Tot d’una, se sentia absurdament avergonyida per l’estat en què es trobava.

Si bé per a ella l’aparença no era important, sabia que per a la seva mare sí que ho era.

Quan l’Espina es va atansar a la llum arrossegant els peus, la mare es va posar la seva mà pàl·lida a la boca.

—Pels déus, però què t’han fet?

—M’ho van fer al quadrat d’instrucció —va dir l’Espina assenyalant-se la cara i fent repicar les cadenes.

La mare va atansar la cara als barrots; tenia el contorn dels ulls rosats a causa del plor.

—Diuen que vas assassinar un noi.

—No va ser un assassinat.

—Però vas matar un noi, oi?

L’Espina va empassar-se la saliva, tenia la gola seca.

—L’Edwal.

—Pels déus, Hild! —va tornar a mussitar la mare amb els llavis trèmuls—. Per què no podies...

—Ser una altra persona? —L’Espina va acabar la frase. Una persona fàcil, una persona normal. Una noia que no fos hàbil en res més lleuger que una agulla, que vestís fines sedes del sud en comptes de cotes de malles i que el seu màxim somni fos portar la clau d’un home ric.

—Tard o d’hora havia de passar —va dir la seva mare, amb amargor—. Des del mateix dia que vas anar al quadrat d’instrucció. Des del mateix dia que vam veure morir el teu pare, sabia que això tard o d’hora passaria.

L’Espina va notar una contracció a la galta.

—Pots consolar-te pensant que tenies tota la raó.

—De debò et penses que això em consola? Diuen que em mataran l’única filla que tinc a pedrades!

L’Espina va notar un calfred glaçador i va haver de fer un gran esforç per agafar una alenada d’aire. Com si ja l’estiguessin lapidant.

—Qui ho diu?

—Tothom ho diu.

—El pare Iarvi?

El clergue dictava la llei. El clergue dictaria sentència.

—No ho sé. No ho crec. Encara no.

Les seves esperances s’acabaven en aquest «encara no». L’Espina se sentia tan dèbil que amb prou feines podia agafar-se als barrots. Estava acostumada a fer cara de valenta, per més por que sentís. Però difícilment es combat una mestressa com la Mort amb un posat valent. La Mort és la més difícil de totes.

—Se n’hauria d’anar —va dir la guardaclaus mentre estirava amb delicadesa la mare de l’Espina.

—Resaré —va cridar la mare entre llàgrimes—. Resaré al pare Pau per tu!

A l’Espina li hauria agradat dir: «Que se’n vagi a pastar fang, el pare Pau!», però s’havia quedat sense alè. Havia deixat de creure en els déus quan, malgrat les seves pregàries, van deixar morir el seu pare. Tot i així, cada vegada semblava més clar que només la podia salvar un miracle.

—Em sap greu —va dir la guardaclaus, tancant la porta d’un cop d’espatlla.

—Segur que no li sap ni la meitat de greu que a mi.

L’Espina va tancar els ulls, va encastar el front als barrots i la bosseta que portava penjant sota la sutjosa camisa va quedar esclafada. Era la bosseta on guardava els ossos dels dits del seu pare.

«No tenim gaire temps, i el temps que dediquis a lamentar-te de tu mateixa és temps perdut.» L’Espina sempre havia tingut en compte les paraules del seu pare, però si hi havia un moment en què es podia permetre sentir llàstima de si mateixa, sens dubte era aquell. No era just, era més aviat injust. Però qui gosaria parlar de justícia a l’Edwal. Ara tant era qui de tots dos tenia més culpa, el cas era que ella l’havia mort. Qui era, sinó ella, qui tenia la màniga tacada de crostes de sang?

Ella havia mort l’Edwal. I ara ells la matarien a ella.

Va sentir la remor d’una conversa darrere la porta. Era la veu de la seva mare, suplicant, plorant, intentant persuadir algú. Després es va sentir la d’un home, freda i serena. Les paraules no li arribaven prou bé, però semblaven severes.

La porta de la cel·la es va obrir. L’Espina es va estremir i va recular cap a la foscor. El pare Iarvi va traspassar el llindar.

Era ben curiós. Que un home ocupés el lloc de clergue era gairebé tan estrany com que hi hagués una dona al quadrat d’instrucció. Només tenia uns quants anys més que l’Espina, però tenia els ulls d’un home gran. Uns ulls que havien vist coses. D’ell s’explicaven històries estranyes. Que havia arribat a seure al Tron Negre i que hi havia renunciat. Que havia fet un ferm jurament de venjança. Que havia mort el seu oncle Odem amb l’espasa corba que sempre duia penjada. D’ell es deia també que tenia una gran astúcia, com el pare Lluna. Un home en qui valia més no confiar ni topar-hi. I la seva vida ara estava a les seves mans, o més aviat a la seva mà bona, perquè l’altra era un monyó guerxo.

—Espina Bathu —va dir ell—, et declaren culpable.

La noia només podia assentir amb el cap i sentir com se li accelerava la respiració.

—Alguna cosa a dir?

Potser li hauria pogut contestar amb un to desafiant. Riure’s de la Mort. Deien que era el que havia fet el seu pare quan moria dessagnat als peus d’en Grom-gil-Gorm. Però ella el que volia era viure.

—No era la meva intenció matar-lo —va balbucejar—. El mestre Hunnan va llançar tres homes contra mi. No va ser un assassinat!

—Per a l’Edwal, això només és una subtilesa.

L’Espina sabia que el clergue tenia raó. La noia intentava retenir les llàgrimes, avergonyida de la seva covardia, però no ho va poder evitar. En aquell moment es penedia d’haver anat al quadrat d’instrucció. Com desitjava en aquell moment haver après a somriure i a comptar monedes, com sempre havia volgut la seva mare. Però només amb desitjos no s’aconsegueix res.

—Pare Iarvi, us prego que em doneu una oportunitat. —L’Espina el va mirar de fit a fit als ulls, que eren serens, freds, d’un gris blavós—. Acceptaré el càstig que vulgueu. Compliré la penitència que em digueu. Ho juro!

El clergue va arquejar una cella pàl·lida.

—Vigila els juraments que fas, Espina. Cada jurament és una cadena que t’oprimeix. Jo vaig jurar venjar-me dels assassins del meu pare i les meves paraules encara em pesen com una llosa. Ves que ara no et pesin a tu.

—Em pesaran més que les pedres que em lapidaran? —L’Espina va obrir els palmells de les mans i les va atansar a ell tant com li van permetre les cadenes—. Faré un jurament de Sol i un jurament de Lluna. Prometo fer qualsevol servei que considereu adient.

El clergue va mirar arrufant les celles aquelles mans brutes i implorants, aquells ulls amarats de llàgrimes de desesperació. Lentament va decantar el cap, com si fos un marxant que mesura el valor d’una mercaderia. Finalment, el clergue va fer un sospir llarg i displicent.

—Ah, sí, és clar.

Es va fer un silenci durant el qual l’Espina va intentar interpretar aquelles paraules.

—No em lapidareu?

El clergue va alçar la mà esguerrada fent anar el dit endavant i enrere.

—Ho tinc malament per aixecar pedres grosses.

Més silenci. Un silenci prou llarg per passar de l’alleujament a les sospites.

—Aleshores... quina és la sentència?

—Ja se m’acudirà alguna cosa. Allibereu-la.

La carcellera va agafar aire amb les dents serrades, com si obrir un pany deixés ferida, però va obeir ordres. L’Espina es va fregar les marques que li havien deixat les manilles de ferro al canell. Alliberada d’aquell pes, va sentir una estranya sensació de lleugeresa tan intensa que va dubtar si estava somiant. Va prémer fort els ulls i quan la guardaclaus li va llançar les botes de ple a la panxa se li va escapar un grunyit. Per tant, no estava somiant.

L’Espina no va poder evitar riure mentre se les posava.

—Diria que tens el nas trencat —va dir el pare Iarvi.

—No és la primera vegada —va contestar ella. Si aconseguia sortir d’allà només amb el nas trencat ja podia donar les gràcies.

—Deixa que t’ho miri.

Un clergue era per damunt de tot un guaridor, per això l’Espina no es va estremir quan el va tenir a un pam, amb el rostre concentrat, i, d’una estrebada, li va posar el nas a lloc.

—Ah! —va gemegar ella.

—Perdona, t’ha fet mal?

—Només una mi...

El clergue li va entaforar un dit pel nariu i va prémer sense clemència l’os del nas amb el dit polze. L’Espina va fer un crit ofegat i va caure de genolls, va notar un cop sec i una fiblada de dolor

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X