2

Cornualla, 23 de juny de 1933

La millor vista del llac era la de l’habitació de les Móres, però l’Alice va decidir conformar-se amb la de la finestra del bany. El senyor Llewellyn encara estava a la vora del rierol amb el cavallet, però sempre es retirava d’hora per descansar i ella no es volia arriscar a trobar-se’l. Tot i ser del tot inofensiu, era un vell excèntric i necessitava companyia, sobretot darrerament, per això va témer que la seva presència inesperada a l’habitació d’ell pogués suposar un senyal equívoc. L’Alice va arrufar el nas. Abans, quan era més joveneta, li tenia molt d’afecte i ell a ella també. Ara que tenia setze anys se li feia estrany quan pensava en les històries que ell li explicava, els petits esbossos que ell dibuixava i que ella havia atresorat, aquell aire d’admiració que deixava darrere seu en passar, com una cançó. En fi, el bany era més a prop que l’habitació de les Móres, i com que només era cosa de minuts que la mare s’adonés que faltaven les flors a les habitacions del primer pis, no podia perdre el temps pujant escales. Quan un estol de minyones atrafegades passaven pel passadís brandant draps de polir, ella va sortir d’esquitllada i va córrer cap a la finestra.

On s’havia ficat? L’Alice va notar que l’estómac li baixava de sobte i es va estremir de desesperació per un instant. Va enganxar les seves mans càlides al vidre mentre amb els ulls recorria l’escena de baix: roses de color crema i rosa, pètals lluents com si els haguessin brunyit; els preuats préssecs que penjaven de la paret del jardí arrecerada; el llarg llac platejat, centellejant sota la llum de mig matí. Ja havien endreçat i empolainat tota la finca fins a deixar-la en un estat de perfecció impossible, però encara hi havia tràfec pertot arreu.

Els músics llogats col·locaven al seu lloc unes cadires daurades en el quiosc de música provisional, i quan les furgonetes del servei de menjar agafaven el revolt del camí d’entrada aixecant pols, l’envelat a mig muntar s’inflava amb la brisa d’estiu. L’única nota estàtica enmig d’aquell remolí d’activitat era l’àvia deShiel, que estava asseguda, menuda i encorbada, al banc de ferro forjat del jardí, davant la biblioteca, perduda en els seus records enteranyinats i sense ni fixar-se en els fanals de vidre rodons que penjaven als arbres al seu voltant...

A l’Alice se li va tallar la respiració.

Ell.

Se li va estendre un somriure per la cara abans fins i tot de poder-lo aturar. Alegria, va sentir una alegria deliciosa esquitxada d’estrelles quan el va clissar a la petita illa del mig del llac, amb un gran tronc posat en equilibri sobre l’espatlla. En un rampell, va aixecar una mà per saludar-lo, una ximpleria, perquè ell no mirava cap a la casa. I encara que hi hagués mirat, no l’hauria saludat. Tots dos sabien que havien d’anar amb compte i no fer-ho.

Els dits de l’Alice van trobar el floc de cabells que sempre li queia al costat de l’orella i el va cargolar, endavant i endarrere, una vegada i una altra. Li agradava observar-lo així, d’amagatotis. La feia sentir poderosa, no com quan estaven junts, o quan ella li portava una llimonada al jardí, o quan aconseguia escapolir-se i sorprendre’l treballant als racons més allunyats de la finca; quan ell li preguntava per la novel·la que llegia, per la seva família o la seva vida, i ella li explicava històries i el feia riure, i havia de batallar per no perdre’s en els seus ulls, com gorgs d’un verd profund amb esquitxos daurats.

Davant la seva mirada, ell es va doblegar i es va aturar per equilibrar el pes del tronc abans de posar-lo a lloc sobre els altres. Era fort, i això era bo. Ella no sabia ben bé per què, només sabia que en algun indret pregon, inexplorat, allò li importava. Les galtes li cremaven; es ruboritzava.

L’Alice Edevane no era tímida. Ja havia conegut altres nois abans. No gaires, és veritat —si no es tenia en compte la festa tradicional de l’arribada de l’estiu, els seus pares eren coneguts per ser molt reservats i per preferir la companyia mútua—, però de tant en tant havia aconseguit intercanviar furtivament algunes paraules amb els nois del poble, o amb els fills dels grangers arrendataris, que es treien la gorra d’una estrebada, abaixaven els ulls i seguien els seus pares per la finca. Això, en canvi, era... bé, era diferent, i ella era conscient que ho deia amb la veu entretallada, i que s’assemblava terriblement a les coses que podia dir la seva germana gran, la Deborah, però resultava que era veritat.

Es deia Benjamin Munro. Va articular les síl·labes en silenci, Benjamin James Munro, de vint-i-sis anys, procedent de Londres. No tenia cap càrrega familiar, era molt treballador i gens propens a parlar per parlar. Havia nascut a Sussex i s’havia criat a l’Extrem Orient, era fill d’arqueòlegs. Li agradava el te verd, la fragància del gessamí i els dies calorosos que acabaven amb un ruixat.

Tot això no l’hi havia explicat ell. No era d’aquells homes pretensiosos que xerren sense parar de si mateixos i dels seus èxits com si una noia només fos una cara bufona posada entre dues orelles atentes. El que havia fet l’Alice era escoltar, observar i esbrinar, i, quan se li havia presentat l’oportunitat, havia entrat dissimuladament al magatzem per consultar el llibre de personal contractat del jardiner en cap. Ella sempre s’havia imaginat a si mateixa com una detectiu i, efectivament, adjuntada amb un clip darrere de les meticuloses anotacions del senyor Harris sobre les plantacions, havia trobat la sol·licitud d’en Benjamin Munro. La carta era breu, escrita amb una lletra que la mare hauria trobat deplorable, i l’Alice la va examinar de cap a peus, memoritzant les dades importants, emocionant-se per la manera com les paraules donaven profunditat i color a la imatge que se n’havia format i guardat per a si mateixa, com una flor assecada entre les pàgines d’un llibre. Com la flor que ell li havia regalat just el mes passat.

—Guaita, Alice... —La tija es veia verda i fràgil sobre la seva mà ampla i forta—. La primera gardènia de la temporada.

Ella va somriure en recordar-ho i es va ficar la mà a la butxaca per acaronar la superfície suau del seu quadern de tapes de pell. Era un costum que havia conservat des de la infantesa i amb el qual havia fet parar boja la mare des que li havien regalat el primer quadern el dia que va fer vuit anys. Com li encantava aquell quadern petit de color marró avellana! Quina vista que havia tingut el seu pare quan el va triar. Ell també escrivia un diari, li havia dit, amb un to seriós que l’Alice havia admirat i agraït. Hi havia escrit el seu nom sencer —Alice Cecilia Edevane— a poc a poc, sota la mirada atenta de la seva mare, a la ratlla de color sèpia clar del frontispici, i immediatament havia tingut la sensació que era una persona més real del que ho havia estat fins llavors.

A la mare no li agradava el costum que tenia d’acaronar el quadern que duia a la butxaca perquè li donava un aire «murri, com si tramés alguna malifeta», una descripció a què ella havia decidit no fer gens de cas. La desaprovació de la seva mare era simplement una gratificació; l’Alice hauria acaronat el quadern encara que aquell gest no fes arrufar una mica la cara preciosa de l’Eleanor Edevane; ho feia perquè el quadern era una pedra de toc, un recordatori de qui era ella. També era el seu confident més íntim i, com a tal, tota una autoritat en matèria d’en Ben Munro.

Feia gairebé tot un any d’ençà que havia posat els ulls en ell per primera vegada. En Ben havia arribat a Loeanneth a finals de l’estiu del 1932, durant aquell lapse de temps sec i magnífic en què, una vegada passada l’emoció de la festa de l’arribada de l’estiu, no quedava res per fer tret de lliurar-se a la calor soporífera. Un esperit diví de calma i indolència havia davallat damunt la finca, de manera que fins i tot la mare, embarassada de vuit mesos, rosada i radiant, havia començat a descordar-se els botons en forma de perla dels punys i a arromangar-se les mànigues de seda fins al colze.

Aquell dia l’Alice estava asseguda al gronxador del salze, balancejant-se distreta i pensant en el seu «problema greu». De tot arreu li arribaven sons de la vida familiar, si els hagués escoltat —la mare i el senyor Llewellyn rient al lluny mentre els rems de la barca esquitxaven a un ritme peresós; la Clemmie murmurant a mitja veu mentre caminava en cercle pel prat, amb els braços estesos com si fossin ales; la Deborah informant la Rose, la mainadera, de tots els escàndols de la darrera temporada a Londres...—. Però ella estava absorta només en si mateixa, i l’únic que sentia era el brunzit suau dels insectes d’estiu.

Feia gairebé una hora que estava al mateix lloc, i ni tan sols s’havia adonat de la taca negra de tinta creixent que la nova ploma estilogràfica li deixava al vestit de cotó blanc, quan ell es va materialitzar sortint del bosquet fosc cap a l’espai il·luminat pel sol del camí d’entrada. Portava una bossa d’eines de lona penjada en una espatlla i el que semblava una jaqueta a la mà, i caminava amb pas enèrgic i ferm, amb un ritme que li va fer alentir el balanceig al gronxador. L’Alice el va observar mentre se’ls atansava, enganxant la galta sobre la corda aspra quan es va inclinar per veure-hi per un costat del brancatge ploraner del salze.

Per un caprici de la geografia, la gent no arribava per equivocació a Loeanneth. La finca es trobava al fons d’una petita vall, envoltada de boscos espessos plens d’arços i esbarzers, tal com han de ser les cases dels contes de fades (i dels malsons, com es va comprovar, per bé que l’Alice no tenia motiu per pensar-ho aleshores). Allò era el seu terreny assolellat, la llar de generacions de deShiels, la casa ancestral de la seva mare. Malgrat tot, allà el tenia, un foraster, i així va ser com es va trencar l’encanteri de la tarda.

L’Alice tenia una inclinació natural per les coses sorolloses —la gent l’hi havia dit tota la vida, i ella s’ho prenia com un compliment; era un tret del qual intentava treure partit—, però aquell dia el que més va despertar el seu interès va ser la frustració i un desig sobtat que la distraguessin, no la curiositat. Durant tot l’estiu havia treballat febrilment en una novel·la de passió i misteri, però des de feia tres dies s’havia aturat el bon ritme. Tot era culpa de la seva heroïna, la Laura, que després de capítols i capítols dedicada a il·lustrar la seva intensa vida interior, ara es negava a cooperar. Aclaparada per la presentació d’un cavaller alt, morè i atractiu, a qui havia posat el nom tan galant de lord Hallington, de sobte ella va perdre l’enginy i la gràcia i es va tornar d’allò més avorrida.

Bé, va decidir l’Alice mentre estudiava el jove que pujava pel camí d’entrada, la Laura s’haurà d’esperar. Ara s’havia d’encarregar d’altres afers.

Un rierol estret travessava la finca xiuxiuant, complaent-se en la breu treva assolellada abans de veure’s estirallat inexorablement cap al bosc una altra vegada, i un pont de pedra, llegat d’algun besoncle llunyà, enllaçava totes dues ribes donant accés a Loeanneth. Quan el foraster va arribar al pont es va aturar. Va girar la cara a poc a poc cap a la direcció d’on venia i va semblar que donava una ullada a alguna cosa que tenia a la mà. Un tros de paper? Una il·lusió de la llum? Potser la manera com va inclinar el cap o com va fixar l’atenció en el bosc espès denotaven determinació, i l’Alice va mig aclucar els ulls; ella era escriptora, entenia la gent; percebia la vulnerabilitat quan la veia. De què estava tan insegur i per què? Ell es va girar una altra vegada, fent un cercle sencer, i amb una mà al front va resseguir amb la mirada tot el camí vorejat de cards que pujava fins a on s’alçava la casa, rere la seva lleial guàrdia de teixos. No es va moure, semblava com si ni tan sols respirés, i llavors, mentre ella l’observava, va deixar a terra la bossa i la jaqueta, es va apujar els tirants fins dalt de les espatlles i va deixar anar un sospir.

En aquell moment l’Alice va experimentar una de les seves certeses sobtades. No sabia ben bé d’on li venien, aquelles percepcions dels estats d’ànim de l’altra gent, només sabia que li arribaven inesperadament i plenament formades. De vegades simplement sabia coses, com ara que aquell no era la mena de lloc al qual ell estava acostumat. Però era un home que tenia una cita amb el destí, i malgrat que una part d’ell volia girar cua i sortir de la finca quan encara no hi havia entrat del tot, un no es girava —no es podia girar— d’esquena al destí. Era una perspectiva embriagadora, i l’Alice tot d’una es va trobar agafada més fort a la corda del gronxador, i mentre esperava el moviment següent del desconegut, dins seu les idees ja començaven a obrir-se pas a empentes.

Efectivament, després de recollir la jaqueta i penjar-se la bossa a l’espatlla, el foraster va reprendre el camí cap a la casa amagada. Ara el seu posat mostrava més determinació, tenia tot l’aspecte, per als que no ho sabien veure, d’estar ben decidit, com si la seva missió no tingués cap complicació. L’Alice es va permetre de fer un somriure, lleu i satisfet, abans de quedar encegada per un rampell de lucidesa que gairebé la va fer caure del gronxador. Al mateix instant que es va veure la taca de tinta de la faldilla, va trobar la solució al seu «problema greu». Ostres, si era ben clar! La Laura, confrontada al seu propi foraster misteriós, també dotada de més perspicàcia que la majoria, sens dubte faria una llambregada sota la façana d’aquell home, descobriria el seu secret terrible, el seu passat culpable, i li xiuxiuejaria, en un moment de tranquil·litat, quan estigués sola amb ell...

—Alice?

Novament al bany de Loeanneth, l’Alice va fer un bot i es va donar un cop a la galta amb el marc de fusta de la finestra.

—Alice Edevane! On ets?

Va donar un cop d’ull a la porta tancada que tenia al darrere. Records agradables de l’estiu anterior, l’emoció embriagadora d’enamorar-se, els primers dies de la seva relació amb en Ben i el vincle excitant amb el que escrivia, escampats al seu voltant. El pom de bronze de la porta va vibrar lleument en resposta a les petjades ràpides al passadís, i l’Alice va aguantar la respiració.

La mare havia estat feta un sac de nervis tota la setmana. Era típic d’ella. No era una amfitriona nata, però la festa de l’arribada de l’estiu era la gran tradició de la família deShiel, i la mare s’estimava molt el seu pare, en Henri, així que celebraven la festa cada any en memòria seva. Ella sempre s’atribolava —no hi podia fer res—, però aquell any li havia agafat més fort que de costum.

—Sé que ets aquí, Alice. La Deborah t’ha vist fa tot just un moment.

Deborah: germana gran, exemple perfecte, principal amenaça. L’Alice va serrar les dents. Com si no n’hi hagués prou amb tenir la famosa i elogiada Eleanor Edevane per mare, mira que era mala sort tenir una germana gran gairebé igual de perfecta! Bonica, llesta, promesa en matrimoni amb el millor partit de la temporada... Gràcies a Déu que hi havia la Clementine, que va venir després, i era una nena tan curiosa que fins i tot l’Alice resultava vagament normal al costat seu.

Quan la mare va baixar al vestíbul feta una fúria, estalonada silenciosament per l’Edwina, ella va obrir la finestra una escletxa i va deixar que la brisa càlida, perfumada per l’herba acabada de tallar i la sal del mar, li amoixés la cara. L’Edwina era l’única persona (de fet era un golden retriever, no pas una persona de debò) que podia aguantar la mare quan estava d’aquella manera. Fins i tot el pobre pare havia fugit a les golfes abans d’hora, sens dubte per gaudir de la bona companyia silenciosa de la seva gran obra d’història natural. El problema era que l’Eleanor Edevane era una perfeccionista, i cada detall de la festa de l’arribada de l’estiu havia de complir les seves rigoroses normes. Per bé que ho havia mantingut amagat sota una aparença d’obstinada indiferència, l’Alice feia molt de temps que estava amoïnada per si defraudava les expectatives de la seva mare. Es mirava al mirall i es desesperava en veure el seu cos massa espigat, els seus cabells de color castany ratolí tan díscols i la seva preferència per la companyia de persones inventades per damunt de les reals.

Però ara ja no. L’Alice va somriure quan en Ben va posar un altre tronc sobre el que s’estava convertint ràpidament en una pira molt alta. Potser ella no era encisadora com la Deborah, i no cal dir que no havia estat immortalitzada, com la mare, amb el tema d’un dels llibres infantils de més èxit, però tant se valia. Ella era del tot diferent. «Ets molt bona narradora, Alice Edevane», li havia dit un dia en Ben, cap al vespre, mentre el riu baixava fred i lleuger i els coloms tornaven a casa a dormir. «No havia conegut mai ningú amb tant d’enginy, imaginació i tan bones idees.» Ho va dir amb veu suau i una mirada intensa; llavors ella s’havia vist a través dels seus ulls, i li va agradar el que veia.

La veu de la mare va passar per davant de la porta del bany dient alguna cosa sobre les flors abans de desaparèixer tombant en una cantonada. «Sí, mare estimada», va murmurar ella amb una condescendència deliciosa. «No cal que t’enfilis.» Era com un sacrilegi majúscul reconèixer aquest fet de l’Eleanor Edevane, i l’Alice va haver de prémer ben fort els llavis per no posar-se a riure.

Després de fer una última llambregada al llac, va sortir del bany i, ben de pressa, se’n va anar de puntetes pel passadís cap a la seva habitació, on va desenterrar la valuosa carpeta de sota del matalàs. Vigilant de no ensopegar amb les presses amb el tros desfilat de la catifa balutxi vermella del passadís, que el besavi Horace els havia portat de les seves aventures a l’Orient Mitjà, va baixar els graons de l’escala de dos en dos, va agafar un cistell del mig de la taula del rebedor i va sortir d’un salt a fora, al dia nou i flamant.

* * *

I cal dir que feia un temps perfecte. L’Alice no va poder evitar cantussejar per a si mateixa mentre baixava pel caminet enllosat. Encara no era a prop dels prats de flors silvestres que ja tenia el cistell mig ple; les flors més boniques creixien allà, les inesperades, en lloc de les conreades per costum, vistosament sospitoses, i havia esperat el moment oportú. Havia passat el matí evitant la seva mare, esperant que el senyor Harris fes la pausa a l’hora de dinar a fi de poder enxampar en Ben sol.

L’última vegada que l’havia vist ell li havia dit que tenia una cosa per a ella, i l’Alice havia rigut. Ell li havia fet aquell mig somriure, llavors, el que li feia flaquejar les cames i els genolls, i li havia preguntat: «Què és el que trobes tan divertit?», i ella s’havia posat ben dreta i senzillament li havia dit que ella també tenia una cosa per a ell.

Es va aturar darrere del teix més gran que hi havia al final del caminet de lloses. L’havien esporgat curosament per a la festa, tenia les fulles espesses i acabades de tallar, i ella va espiar per un costat. En Ben encara era a l’illa, i el senyor Harris era a l’altra punta del llac, ajudant el seu fill Adam a preparar uns troncs per portar-los amb barca. Pobre Adam. L’Alice el va observar mentre es gratava darrere l’orella. Abans era l’orgull de la seva família, segons la senyora Stevenson, fort, cepat i llest, fins que a Passchendaele se li va clavar un tros de metralla al cap i es va convertir en un ximplet. La guerra era una cosa horrible, solia opinar la cuinera, tot clavant cops de corró a un muntet de massa innocent que tenia sobre la taula de la cuina, «s’emporta un xicot així, tan prometedor, en fa dernes i escup una versió trencada i apagada del que era abans».

L’única sort, segons la senyora Stevenson, era que aparentment l’Adam no s’adonava del canvi, gairebé semblava que l’hagués alleujat. «Però no és el normal», afegia sempre, no fos cas que traís el profund pessimisme escocès de la seva ànima. «N’hi ha molts més que quan tornen els han buidat de rialles.» Havia estat el pare, qui havia insistit a contractar l’Adam a la finca. «Aquí té una feina per a tota la vida», li havia sentit dir al senyor Harris, amb una veu aflautada per la força del sentiment. «Ja t’ho vaig dir. Mentre ho necessiti, aquí el jove Adam hi té un lloc.»

L’Alice va notar un lleu brunzit a prop de l’orella esquerra i un alè d’aire molt fluix a la galta. Va guaitar de reüll una libèl·lula suspesa en l’aire, dins del seu camp de visió perifèric. Era una libèl·lula estranya, molt ràpida i d’ales grogues, i va sentir un rampell de l’emoció habitual. Es va imaginar el pare a l’estudi, amagant-se de la mare en l’estat típic de la festa de l’arribada de l’estiu. Si era prou ràpida, podria caçar la libèl·lula i portar-la corrents al pis de dalt per a la col·lecció del pare, gaudir del plaer que sabia que aquell regal li produiria i sentir que s’elevava en l’estima del seu pare, com li passava quan era petita, quan el privilegi de ser l’escollida, de poder entrar a l’habitació polsosa dels llibres de ciències, guants blancs i armaris de vidre era suficient per passar per alt l’horror de les agulles de plata lluents.

Però, evidentment, ara no tenia temps d’anar-hi. De fet, només de plantejar-s’ho ja era víctima d’una distracció. L’Alice va arrufar les celles. Era curiós veure com passava el temps quan tenia el cap enfeinat en algun assumpte. Es va mirar el rellotge. Gairebé les dotze i deu. Vint minuts més i el jardiner en cap es retiraria a la caseta, com feia cada dia, per menjar-se l’entrepà de formatge i verdures confitades i després contemplar les pàgines de les curses. Era un home de costums, i si una cosa respectava l’Alice eren els costums.

Oblidant-se de la libèl·lula, va travessar el camí d’una revolada i va vorejar el llac furtivament, evitant la gespa i la colla de jardiners que escombraven a prop del complex aparell de focs artificials, avançant per l’ombra fins que va arribar al jardí enclotat. Es va asseure als graons escalfats pel sol de la vella font i va deixar el cistell al costat. Era el punt amb la panoràmica perfecta, va decidir. La tanca d’arços propera l’ocultava del tot, alhora que els petits espais entre el fullam li oferien una bona vista de l’embarcador nou.

Mentre s’esperava per enxampar en Ben sol, va observar un parell de gralles volant juntes damunt seu en el cel blau mar. La seva mirada va caure en la casa, on uns homes enfilats dalt d’unes escales col·locaven unes garlandes vegetals enormes al llarg de la façana de maó, i un parell de minyones estaven enfeinades penjant uns delicats fanals de paper amb cordill sota els ràfecs. El sol havia il·luminat la renglera de dalt de finestres de vidres emplomats, i la llar familiar, polida fins a l’últim bocí de la seva vida, centellejava com una senyora gran enjoiada, vestida per a la seva nit anual a l’òpera.

Tot d’una va sentir com l’envaïa un sentiment d’afecte. Des d’on li arribava el seu record, era conscient que la casa i els jardins de Loeanneth vivien i respiraven d’una manera diferent per a ella que per a les seves germanes. Mentre que Londres tenia un gran atractiu per a la Deborah, l’Alice mai no era tan feliç, mai no era tan ella mateixa com quan era aquí; asseguda a la vora del rierol, movent els dits dels peus dins el corrent lent; estant al llit abans de trenc d’alba escoltant l’activa família de falciots que havien niat sobre la seva finestra; baixant cap al llac fent ziga-zagues, sempre amb el quadern sota el braç.

Tenia set anys quan un dia es va adonar que es faria gran i, segons l’ordre habitual de les coses, els adults no es quedaven a viure a la casa dels pares. Aleshores va notar com s’obria un gran abisme de pànic existencial dins seu, i va començar a gravar el seu nom allà on podia i sempre que podia: al dur roure anglès dels marcs de les finestres de la sala de dia, a l’abeurada fina d’entre les rajoles de la sala d’armes, al paper de paret amb grives menjant maduixes de bosc que hi havia al vestíbul, com si amb aquells petits actes pogués aconseguir lligar-se a aquell lloc d’una manera tangible i permanent. L’Alice va passar l’estiu sense postres quan la seva mare va descobrir aquella particular expressió d’afecte, un càstig que ella hauria suportat si no hagués estat per la injustícia que haguessin titllat de vandalisme gratuït el que havia fet. «Si algú em pensava que tindria més respecte per aquesta casa eres tu», li havia xiuxiuejat la seva mare, blanca de l’enrabiada. «Que una filla meva pugui comportar-se amb aquesta indiferència i desinterès, i sigui l’autora d’aquesta entremaliadura cruel i inconscient!» La vergonya i el disgust que va tenir l’Alice en veure’s descrita d’aquella manera, en veure els resultats de la seva enorme necessitat de posseir reduïts a una malifeta, van ser profunds.

Però ara allò li era igual. Va estirar les cames endavant, va ajuntar els dits grossos i va deixar anar un sospir de profunda satisfacció. Allò pertanyia al passat, era aigua passada, una fixació infantil. El sol tocava a tot arreu, i feia brillar amb reflexos daurats les fulles verdes i lluents del jardí. Un tallarol, amagat entre les fulles d’un salze proper, cantava amb un refilet dolç, i un parell d’ànecs es barallaven per un cargol particularment sucós. L’orquestra assajava una peça de ball, i la música travessava el llac a frec de l’aigua. Quina sort tenien de viure un dia com aquell! Després de setmanes de patir, d’escrutar l’albada, de consultar «els que ho haurien de saber», el sol havia sortit i havia fet dissipar qualsevol núvol escadusser, tal com havia de ser la vigília de la nit de festa. El vespre seria càlid, amb una brisa lleugera, i la festa, tan fascinant com sempre.

L’Alice sentia la màgia d’aquella nit des de molt abans de tenir l’edat per poder quedar-se a la festa, a l’època que la Bruen, la mainadera, les feia baixar de l’habitació, a l’Alice i les seves dues germanes, amb els vestits més bons, i les feia arrenglerar per presentar-les als convidats. Llavors la festa encara estava en els moments inicials, i els adults, ben mudats, es comportaven amb un decòrum rígid tot esperant que caigués la nit; però més tard, quan se suposava que ja estava adormida, l’Alice estava atenta a la respiració de la mainadera, que s’anava tornant més profunda i abaltida, i llavors s’esquitllava cap a la finestra de l’habitació i s’agenollava sobre una cadira per mirar els fanals, lluents com una fruita nocturna, la foguera que semblava flotar sobre l’aigua platejada per la lluna, el món encantat en què llocs i persones eren gairebé com ella els recordava, però no exactament.

I aquesta nit estaria entre ells; una nit que seria doblement especial. L’Alice va somriure i es va estremir una mica de l’emoció. Va mirar el rellotge, llavors va treure la carpeta que havia ficat dins el cistell i la va obrir per deixar a la vista aquell contingut tan preuat. El manuscrit era una de les dues còpies que havia picat a màquina laboriosament amb la Remington portàtil, el seu últim projecte i la culminació d’un any de treball. Hi havia un petit error al títol: havia picat per descuit una u en lloc d’una y, però a banda d’això, era perfecte. A en Ben no li faria res; seria el primer que li diria que era molt més important enviar un exemplar impecable a Victor Gollancz. Quan l’hi publiquessin ja podria tenir el seu propi exemplar, i l’Alice fins i tot l’hi signaria, a sota de la dedicatòria.

Adéu, petit teixidor: va llegir el títol a mitja veu, gaudint del lleu calfred que li feia pujar per l’esquena. Se sentia molt orgullosa d’aquella història; era de llarg la millor que havia escrit, i tenia moltes esperances de veure-la publicada. Era una novel·la de misteri, una novel·la com cal. Després d’estudiar el prefaci de Les millors novel·les policíaques, s’havia assegut amb el quadern i havia fet una llista de normes segons el senyor Ronald Knox. Havia comprès el seu error en intentar conjuminar dos gèneres diferents, havia eliminat la Laura i havia tornat a començar de bell nou, imaginant, en lloc d’ella, una casa de camp, un detectiu i una llar plena de sospitosos respectables. El misteri havia estat la part difícil, buscar la manera d’amagar el nus de la novel·la als lectors. Aleshores va decidir que necessitava una caixa de ressonància, un Watson per al seu Holmes, per dir-ho d’alguna manera. Per sort, l’havia trobat. Havia trobat alguna cosa més i tot.

«Per a B. M., company en el crim i còmplice en la vida.»

Va passar el polze per la dedicatòria. Una vegada publicada la novel·la, tothom sabria allò d’ells dos, però tant li feia. Una part d’ella no tenia espera. Havia estat a punt d’escapar-se-li tantes vegades amb la Deborah, i fins i tot amb la Clemmie, de tan desesperada que estava per sentir pronunciar en veu alta aquelles paraules, i havia evitat converses amb la mare, que abrigava sospites, com bé sabia l’Alice. Però en certa manera era el correcte, que ho descobrissin quan llegissin el seu primer llibre publicat.

Adéu, petit teixidor havia nascut de converses amb en Ben; no podria haver creat el llibre sense ell, i ara, després d’haver atrapat els seus pensaments a l’aire i haver-los posat per escrit en paper, havia agafat una cosa intangible, una mera possibilitat, i l’havia fet realitat. L’Alice no podia evitar sentir que en donar-li aquell exemplar a ell feia que la promesa tàcita que s’estenia entre tots dos fos més real. Les promeses eren importants, a la família Edevane. Això ho havien après de la mare, la dita apresa a còpia de tant sentir-la des del moment que van saber parlar: mai no s’ha de fer una promesa que no s’està preparat per complir.

Es van sentir veus a l’altra banda de la tanca d’arços i, instintivament, l’Alice va alçar el manuscrit i se’l va posar sobre el pit. Va parar l’orella, ben atenta, i tot seguit se’n va anar de pressa a la tanca per espiar per un foradet en forma de diamant entre les fulles. En Ben ja no era a l’illa i la barca tornava a ser a l’embarcador, però l’Alice va veure els tres homes junts a prop de la pila de troncs restant. Va observar com en Ben bevia de la cantimplora de llauna, com se li movia la nou del coll quan engolia, l’ombra de la barba incipient a la mandíbula i el rínxol de cabells foscos que li arribava al coll de la camisa. Tenia una taca humida de suor a la camisa, i a l’Alice se li va aturar la respiració; li encantava aquella olor, era d’allò més terrenal i real.

El senyor Harris va recollir la bossa d’eines i va donar unes quantes instruccions abans d’anar-se’n, a les quals en Ben va assentir fent un mig somriure. L’Alice va somriure amb ell, fixant-se en el clotet que li veia a la galta esquerra, en les seves espatlles amples i els braços descoberts que brillaven sota el sol intens. Mentre ella l’estudiava, ell es va redreçar; un soroll llunyà li havia cridat l’atenció. Ella li va seguir la mirada quan la va desviar del senyor Harris per posar-la en alguna cosa dels jardins silvestres de més enllà.

A penes visible dins del matissar d’eremurs i berbenes, l’Alice va distingir una figura petita que s’atansava, airosa i intrèpida, cap a la casa. En Theo. La visió del seu germà petit li va fer eixamplar el somriure; en canvi, l’ombra gran i fosca que planava darrere seu el va apagar. Ara entenia per què en Ben posava mala cara; ella sentia el mateix per la Bruen, la mainadera. No li agradava gens, però la veritat és que un no sol tenir sentiments d’afecte envers les persones de temperament despòtic. Tothom es preguntava per què havien acomiadat la bonica i dolça Rose. Era evident que s’estimava molt en Theo, de fet n’estava enamorada, i no hi havia ningú a qui no li caigués bé. Fins i tot havien vist el pare parlant amb ella al jardí mentre en Theo empaitava els ànecs, i el pare era un jutge molt entès en caràcters.

Tanmateix, alguna cosa havia fet empipar la mare. Dues setmanes abans, l’Alice l’havia vist discutir amb la Rose: un intercanvi de xiuxiuejos encesos davant l’habitació del nen. El motiu del desacord tenia a veure amb en Theo, però l’Alice estava massa lluny per sentir exactament el que deien, cosa que l’havia enutjat. I ja no se’n va saber res més fins que la Rose va marxar i van desempolsar la Bruen per posar-la al seu lloc. L’Alice s’havia pensat que ja havien vist prou la vella bruixa, la seva barbeta punxant i l’ampolla de l’oli de castor. De fet, sempre havia tingut un sentiment d’orgull personal, quan casualment sentia comentar a l’àvia deShiel, que era la rebel Alice la que havia destrossat la moral de la mainadera d’abans. Però ara ja tornava a ser allà, i més malhumorada que mai.

L’Alice encara es planyia de la pèrdua de la Rose quan es va adonar que no estava sola en aquell costat de la tanca. Darrere seu va espetegar una branqueta, i ella es va redreçar a corre-cuita i es va girar.

—Senyor Llewellyn! —va exclamar l’Alice quan va veure aquella figura encorbada, amb un cavallet sota un braç i un bloc de dibuix gran a l’altre—. M’ha clavat un bon ensurt.

—Em sap greu, estimada Alice. Segons sembla, no sóc conscient de ser tan sigil·lós. Esperava que poguéssim xerrar una estona.

—Ara, senyor Llewellyn? —Malgrat l’afecte que sentia per aquell ancià, va haver de reprimir un rampell de frustració. Pel que es veia, ell no comprenia que ja havien quedat enrere els dies en què l’Alice s’asseia amb ell mentre dibuixava, que baixaven pel rierol amb la barca de rems o que ella li confessava tots els seus secrets infantils mentre buscaven fades. Abans ell era important per a ella, no ho podia pas negar; havia estat un amic entranyable quan era petita i un mentor quan es va iniciar en l’escriptura. Moltes vegades se li havia acostat corrent amb les petites històries infantils que gargotejava en un rampell d’inspiració, i ell, amb to grandiloqüent, li formulava unes crítiques sinceres. Però ara, als setze anys, a ella li interessaven altres coses, coses que no podia compartir amb ell—. Estic força enfeinada, com veu.

Els ulls d’ell es van desviar cap al foradet de la tanca, i ella va notar com de sobte li pujava una escalfor i els colors a les galtes.

—Vigilo els preparatius per a la festa —es va afanyar a dir, i quan el senyor Llewellyn va somriure d’una manera que suggeria que sabia exactament qui vigilava i per què, va afegir—: He collit flors per a la mare.

Ell va donar un cop d’ull al cistell que ella havia deixat a terra, amb les flors mig marcides per la calor de migdia.

—Una feina que de debò que hauria de continuar.

—És clar —va dir ell, assentint—, i a mi normalment ni em passaria pel cap d’interrompre’t mentre estàs tan enfeinada ajudant. Però és que he de parlar amb tu d’una cosa força important.

—Em sap greu, però de debò que no tinc temps.

El senyor Llewellyn semblava més decebut que de costum, i l’Alice va pensar que darrerament el veia una mica moix. No és que estigués abatut, exactament, però sí distret i trist. Portava els botons de l’armilla de setí botonats de tort, i el mocador que duia al coll estava gastat. Va sentir una onada de simpatia, tot d’un plegat, i va fer un cop de cap en direcció al bloc de dibuix, intentant compensar-ho.

—És molt bo.

Ho era, de fet. No sabia que ell hagués dibuixat en Theo abans, i la semblança era excepcional, el rastre de la primera infantesa que li quedava en aquelles galtes rodones, als llavis molsuts i en aquells ulls grossos i confiats. L’estimat senyor Llewellyn sempre havia sabut veure el millor de tots ells.

—Podem parlar després del te, potser? —va suggerir ella amb un somriure encoratjador—. Una estona abans de la festa?

El senyor Llewellyn es va atansar al cos el bloc de dibuix mentre rumiava aquella proposta, abans d’arrufar una mica les celles.

—I davant de la foguera d’aquesta nit?

—Hi vindrà? —Allò la va sorprendre.

El senyor Llewellyn no tenia gaire tracte social: normalment feia la seva i evitava les multituds —sobretot quan hi havia persones interessades a veure’l—. S’estimava molt la mare, però ni tan sols ella havia aconseguit mai convèncer-lo perquè assistís a la festa de l’arribada de l’estiu.

L’amenaça de cridar l’atenció senzillament era massa forta. S’hi exposaria la primera edició de La porta màgica de l’Eleanor que tant s’estimava la seva mare, i com sempre passava, la gent rivalitzaria per conèixer-ne el creador. No es cansaven mai d’agenollar-se al costat de la tanca vegetal i buscar la punta del vell pilar de pedra enterrat. «Guaita, Simeon, el veig! L’anella de llautó del mapa, tal com diu el llibre!» Pocs sabien que el túnel havia estat segellat durant anys per evitar que convidats curiosos com ells hi entressin a explorar.

Normalment l’Alice hauria investigat més, però una riallada masculina a l’altra banda de la tanca, seguida del crit d’un company de «Jo em quedo, Adam... Vés-te’n amb ton pare a dinar, no cal que els aixequem tots alhora!», la va fer centrar de nou en el seu propòsit.

—D’acord, doncs —va fer—, aquesta nit, sí. A la festa.

—Va bé a dos quarts de dotze a la pèrgola?

—Sí, sí.

—És important, Alice.

—A dos quarts de dotze —va repetir ella, un pèl impacient—. Hi seré.

Tot i això, ell no se’n va anar, sinó que es va quedar, com si estigués clavat a terra, amb aquella expressió seriosa i melancòlica, mirant-la de fit a fit, gairebé com si intentés memoritzar els seus trets.

—Senyor Llewellyn?

—Recordes aquella vegada que vam sortir amb la barca per l’aniversari de la Clemmie?

—Sí —va respondre ella—. Sí, va ser un dia preciós. Un dia especial, com pocs.

Va recollir la cistella dels graons de la font tota decidida i el senyor Llewellyn es devia adonar de la insinuació, perquè quan la noia es va aixecar l’home ja se n’havia anat.

L’Alice va sentir el rau-rau d’una recança imprecisa, i va fer un fort sospir. Va suposar que era el fet d’estar enamorada el que li feia sentir allò, una mena de llàstima general per tothom que no fos ella. El pobre senyor Llewellyn. Hi va haver un temps que ella el tenia per un mag; ara només el veia com un home geperut i força trist, envellit abans d’hora, refrenat per una manera de vestir i uns costums victorians que es negava a abandonar. De jove havia tingut una crisi —se suposava que era un secret, però ella sabia moltes coses que no hauria de saber—. Allò havia passat quan la mare tan sols era una nena i el senyor Llewellyn, un amic íntim d’en Henri deShiel. Havia renunciat a la seva vida professional a Londres, i llavors va ser quan havia creat La porta màgica de l’Eleanor.

Pel que feia a la causa de la seva crisi, no n’estava al corrent. Ara li passava pel cap vagament que hauria d’espavilar-se per esbrinar-ho, però no aquell mateix dia; no era una feina per a aquell dia. Simplement no hi havia temps per al passat quan el futur l’esperava a l’altra banda de la tanca. Una altra llambregada va confirmar que en Ben estava sol, recollia les coses, a punt de tornar-se’n pel jardí cap a les seves habitacions, a dinar. L’Alice es va oblidar de seguida del senyor Llewellyn. Va alçar la cara cap al sol i va gaudir de la llum que embellia les seves galtes. Quin plaer era per a ella, en aquell instant, en aquell precís moment. No es podia imaginar que en algun lloc hi pogués haver algú més satisfet. Aleshores se’n va anar cap a l’embarcador, amb el manuscrit a la mà, èbria de la sensació temptadora de ser una noia al caire del precipici d’un futur brillant.

3

Cornualla, 2003

El sol penetrava entre les fulles i la Sadie corria tant que els pulmons li suplicaven que parés. Però no va parar; encara va accelerar el pas, assaborint la seguretat de les seves petjades. L’impacte rítmic, el ressò fluix causat per la terra humida coberta de molsa i la vegetació espessa que trepitjava.

Feia una estona que els gossos s’havien perdut de vista pel camí estret, amb els nassos ran de terra, lliscant com gotes de melassa entre els esbarzers lluents dels marges. Potser ells s’havien sentit més alleujats que ella de ser lliures i que per fi hagués parat de ploure. Es va sorprendre de veure com li agradava sortir a córrer amb aquell parell. S’hi havia resistit quan el seu avi ho havia suggerit, però en Bertie —sospitant en veure-la de cop i volta davant la porta de casa seva («Des de quan fas vacances?»)— havia demostrat ser tan obstinat com sempre: «Aquests boscos són molt grans i no els coneixes. T’hi podries perdre fàcilment». Quan ell havia començat a parlar de demanar a un dels nois del poble que quedés amb ella per «fer-li companyia», esguardant-la amb una mirada que deia que estava a punt de fer preguntes que ella no volia respondre, la Sadie ràpidament havia convingut amb ell que als gossos els aniria bé sortir a córrer.

Sempre anava a córrer sola. Ho feia des de molt abans que esclatés el cas Bailey i la seva vida a Londres s’ensorrés. Era el millor. Hi havia la gent que corria per fer exercici, els que corrien per plaer i després hi havia la Sadie, que corria com aquell que vol fugir de la seva pròpia mort. Això l’hi havia dit un nòvio de feia molt de temps. Ho havia deixat anar en to acusador, doblegat per la cintura, mentre recuperava l’alè al mig de Hampstead Heath. Ella havia arronsat les espatlles pensant per què ho devia considerar una cosa dolenta, i en aquell mateix moment havia comprès que la cosa no rutllaria entre ells. Tot plegat li va doldre molt menys del que s’hauria pensat.

Una ràfega de vent va passar entre les branques i li va esquitxar la cara amb les darreres gotes de pluja de la nit. Ella va sacsejar el cap, però no va afluixar el pas. A banda i banda del camí es començaven a veure roses silvestres; éssers de costums que feien la florida anual entre les falgueres i els troncs caiguts. Era bo que existissin coses com aquella. Eren la prova que realment al món hi havia bellesa i bondat, tal com deien els poemes i els tòpics. Era fàcil oblidar-ho, això, en el seu àmbit de treball.

Durant el cap de setmana la premsa londinenca n’havia parlat més. Per damunt de l’espatlla, la Sadie va entreveure un home que llegia el diari a The Harbour Cafe mentre ella i en Bertie esmorzaven. És a dir, mentre ella esmorzava i ell prenia una mena de batut de fruites verd que feia olor d’herba. Era un article breu, d’una sola columna a la pàgina cinc, però el nom de Maggie Bailey era com un imant per als ulls d’ella, així que va callar a mitja frase per resseguir àvidament el text curt. No es va assabentar de res de nou per l’article, cosa que significava que no hi havia hagut cap canvi. I per què n’hi havia d’haver cap? El cas estava tancat. En Derek Maitland signava l’article. No l’estranyava que ell encara s’aferrés a la història com un gos a l’os del seu veí; ell era així. Potser en certa manera era per això que l’havia escollit a ell abans que a ningú altre?

La Sadie va tenir un ensurt quan l’Ash va saltar de darrere d’un grup d’arbres i li va passar corrent pel davant, amb les orelles saltant-li i obrint la boca amb una rialla ampla i remullada. Ella va forçar el pas per no quedar-se massa enrere, va prémer els punys, tancant bé els dits dins dels palmells, i va córrer més ràpid. Se suposava que no llegia la premsa. Se suposava que «es prenia un descans de tot plegat» mentre ordenava les idees i esperava que a Londres es calmessin les coses. Per consell d’en Donald. Ell intentava evitar que ella topés de morros amb la seva pròpia estupidesa, i ella ho sabia; era molt amable per part d’ell, però en realitat ja era una mica massa tard.

Quan allò va passar, va sortir a tota la premsa i als telenotícies, i la cosa no havia afluixat en les setmanes següents, sinó que se n’havia eixamplat la perspectiva: des d’articles que informaven de comentaris concrets de la Sadie fins a declaracions infundades de divisió interna dins la policia metropolitana de Londres i insinuacions d’encobriments. No era estrany que l’Ashford estigués enrabiat. El superintendent no deixava passar mai una oportunitat de pregonar les seves opinions sobre la lleialtat, espolsant-se els pantalons tacats del dinar, i dient a crits als detectius que tenia al davant, tot esquitxant-los de capellans: «No hi ha res pitjor que un xerraire, em sentiu? Si teniu mal de ventre, us quedeu a casa. Res no fa més mal al departament que els bocamolls que es posen a garlar amb els de fora». Aleshores sempre es feia esment en especial del «foraster» més nefast de tots, el periodista, i a l’Ashford li tremolava la barbeta de tant d’odi que sentia: «Són unes sangoneres, tots plegats».

Gràcies a Déu que l’home no sabia que havia estat la Sadie, la que havia garlat en aquell cas en particular. En Donald l’havia encobert, igual com ho havia fet quan va començar a cometre errors a la feina. «És el que fan els companys», li havia dit llavors, espolsant-se la gratitud matussera d’ella amb la brusquedat habitual. N’havien fet una mica de broma entre ells, eren petits lapses en la conducta habitualment escrupolosa d’ella. Com a investigador en cap, en Donald era responsable de les accions dels seus agents, i de la mateixa manera que oblidar-se de portar una llibreta a una entrevista mereixia una burla en to amistós, deixar escapar afirmacions com ara que el departament havia fet un bunyol durant una investigació era una cosa del tot diferent.

En Donald va saber que ella n’era la font tan bon punt es va fer pública la història. La va convidar a fer una cervesa al Fox and Hounds i li va aconsellar, en uns termes que deixaven molt poc marge per a la discrepància, que se n’havia d’anar de Londres. Que agafés el permís que li devien i que no tornés fins que s’hagués tret de sobre el que fos que li feia la guitza. «No faig broma, Sparrow», li havia dit, eixugant-se l’escuma de la cervesa del bigoti, hirsut com l’acer. «No sé què t’ha agafat darrerament, però l’Ashford no és ximple, i et vigilarà com un falcó. El teu avi viu a Cornualla, oi? Pel teu bé —pel teu i pel nostre—, vés-te-n’hi i no tornis fins que t’hagis aclarit les idees.»

Un tronc caigut va aparèixer de sobte i la Sadie el va saltar, però hi va topar amb la punta de la vamba. L’adrenalina se li va estendre per sota la pell com un xarop calent i ella la va aprofitar per córrer més ràpid. «No tornis fins que t’hagis aclarit les idees.» Era molt més fàcil de dir que de fer. En Donald potser no coneixia la causa de la seva distracció i dels seus errors, però ella sí. Es va imaginar el sobre i el seu contingut, amagat a la tauleta de nit de l’habitació de convidats, a casa d’en Bertie: aquell paper bonic, la lletra florida i la impressió, com un raig d’aigua glaçada, causada pel missatge que contenia. La Sadie podia assenyalar l’inici dels seus problemes a partir del vespre, feia sis setmanes, que havia trepitjat aquella maleïda carta que hi havia sobre l’estora de la porta al seu pis de Londres. Al principi només van ser descuits esporàdics, petits errors fàcils de dissimular, però després havia sorgit el cas Bailey, aquella nena petita sense mare, i bum! La tempesta perfecta.

Traient forces de flaquesa, es va obligar a esprintar fins a la soca negra, el punt on girava cua. No va afluixar el pas fins que hi va arribar, va fer una embranzida endavant per picar a sobre de la soca, humida i dentada, i llavors es va doblegar endavant i es va posar les mans sobre els genolls, esbufegant. El diafragma se li movia amunt i avall, i veia estrelles davant dels ulls. Estava baldada, però contenta. L’Ash tenia el nas posat a terra, a prop d’ella, ensumava la punta d’un tronc cobert de molsa que sobresortia del terreny inclinat i enfangat. La Sadie va beure assedegada de l’ampolla d’aigua i tot seguit en va abocar una mica a la boca del gos, que l’esperava. Li va amoixar el pèl fosc lluent i fi d’entre les orelles. «On és el teu germà?», li va preguntar, i l’Ash va decantar el cap i se la va quedar mirant de fit a fit amb aquells ulls tan vius. «On és en Ramsay?»

La Sadie va escrutar l’espessor agresta de matolls que els envoltava. Les falgueres pugnaven per pujar cap a la llum, desplegant uns filaments en espiral d’on s’obrien les fulles. La fragància dolça del xuclamel barrejada amb l’olor de la terra molla de la pluja. Pluja d’estiu. Sempre li havia encantat aquella olor, i encara més quan en Bertie li va dir que era causada per un tipus de bacteris. Era la prova que les coses bones poden provenir de coses dolentes si es donen les condicions adients. La Sadie tenia un interès personal a creure que allò era veritat.

Era un bosc espès, i tot d’una, buscant en Ramsay, es va adonar que en Bertie tenia raó. Et podies perdre per sempre, en un lloc com aquell. La Sadie no, portant els gossos, de nas fi i avesats a tornar a casa, però sí una altra persona, un innocent, una nena d’un conte de fades. Aquella nena, amb el cap ple de contes, es podia endinsar fàcilment en un bosc com aquell i perdre-s’hi.

La Sadie no sabia gaires contes de fades, només els més coneguts. Era una de les grans llacunes que sabia que tenia quan es comparava amb la gent de la seva edat (contes de fades, el batxillerat o l’escalf dels pares). Fins i tot a la petita habitació de la nena Bailey, moblada escassament, hi havia un prestatge ple de llibres i un volum dels contes de Grimm força grapejat. Però en la infantesa de la Sadie no hi havia hagut el «Hi havia una vegada...» dels contes xiuxiuejats: la seva mare no era de les que n’explicaven, i el seu pare encara menys; tots dos compartien la mateixa aversió inflexible per la fantasia.

Malgrat tot, ella havia après prou coses del món com a ciutadana per saber que als contes de fades hi desapareixien persones, i que normalment hi sortien boscos tenebrosos i profunds. A la vida real també desapareixia gent tot sovint. Ho sabia per experiència. N’hi havia que es perdien casualment, i d’altres per decisió pròpia: els desapareguts en oposició als que es perdien, els que no volien que els trobessin. Gent com la Maggie Bailey.

«Ha fugit», va dir en Donald al principi, el mateix dia que van trobar la petita Caitlyn sola al pis, setmanes abans que aparegués la nota que demostrava que ell tenia raó. «Era massa responsabilitat. Els nens, arribar a final de mes, la vida. Si em donessin una lliura per cada vegada que ho he vist...»

Però ella s’havia negat a creure aquella teoria. Havia sortit per la tangent, surava en suposicions fantasioses sobre un crim, de les típiques de les novel·les de misteri, insistia que una mare no abandonaria la seva filla d’aquella manera, i demanava una vegada i una altra de repassar les proves i de buscar la clau essencial que els havia passat per alt.

—Busques una cosa que no trobaràs mai —li havia dit en Donald—. De vegades, Sparrow (no gaire sovint, però de tant en tant), les coses són tan senzilles com semblen.

—Com tu, vols dir.

Ell havia rigut.

—Que graciosa. —Llavors va suavitzar el to, fins que va sonar gairebé paternal, cosa que, tal com ho veia la Sadie, podia ser molt pitjor que si s’hagués posat a bramar—. Ens passa als millors. Quan fa temps que et dediques a aquesta feina, al final un cas se’t fica sota la pell. Vol dir que ets humana, però no significa que tinguis raó.

A la Sadie se li havia calmat la respiració, però encara no hi havia rastre d’en Ramsay. El va cridar, i l’eco de la seva veu li tornava des de racons foscos i humits: «Ramsay..., Ramsay..., Ramsay...», i l’últim eco dèbil es perdia en el no-res. Dels dos gossos, era el més reservat, i la Sadie havia trigat més a guanyar-se’n la confiança. Tant si era just com si no, era el seu preferit per això. Ella sempre havia desconfiat de l’afecte fàcil. Era un tret que també reconeixia en la Nancy Bailey, la mare de la Maggie, un tret que sospitava que les havia apropat més. Una folie à deux, se’n deia, una bogeria compartida, dues persones mentalment sanes que s’engrescaven mútuament en la mateixa falsa il·lusió. Ara s’adonava que això era el que havien fet ella i la Nancy Bailey, l’una alimentava la fantasia de l’altra, i totes dues es convencien que en la desaparició de la Maggie hi havia alguna cosa més del que es veia al primer cop d’ull.

I allò havia estat una bogeria. Deu anys al cos de policia, cinc com a detectiu i tot el que havia après es va perdre en l’instant mateix que va veure aquella nena sola en aquell pis d’ambient resclosit; fina i delicada, amb la llum que li venia per darrere, de manera que els cabells rossos escabellats li formaven un halo, amb els ulls ben oberts i atents, quan va veure els dos adults desconeguts que havien irromput al pis per la porta d’entrada. La Sadie havia estat la que s’havia dirigit cap a ella, li va agafar les mans i va dir, amb una veu tan clara i alegre que ni ella es reconeixia: «Hola, preciosa. Qui tens al davant del pijama? Com es diu?». La vulnerabilitat de la nena, veure-la tan petita i indecisa, havia estat un cop fort just al lloc que la Sadie normalment tenia endurit contra les emocions. Al llarg dels dies següents havia sentit l’empremta fantasmal de les manetes de la nena en les seves, i de nit, quan intentava adormir-se, sentia aquella veu fluixa que gemegava: «Mama? On és la meva mama?». La Sadie havia estat consumida per una necessitat fèrria de resoldre la situació, de retornar la mare a la nena, i la Nancy Bailey havia resultat ser la companya perfecta. Però així com a la Nancy la podien perdonar per aferrar-se a qualsevol esperança, perquè intentava desesperadament disculpar el comportament cruel de la seva filla, alleujar el xoc de la seva néta perquè l’havien deixat sola d’aquella manera i mitigar el seu propi sentiment de culpa («Si no me n’hagués anat amb unes amigues aquella setmana, l’hauria trobat jo»), la Sadie hauria d’haver tingut més seny. Tota la seva carrera, tota la seva vida adulta havia estat basada en la voluntat de tenir seny.

—Ramsay —va tornar a cridar.

Novament, només li tornava el silenci, aquell silenci marcat per la remor de les fulles i de l’aigua baixant al lluny per una rasa plena de l’aigua de pluja. Sorolls naturals que feien que una persona se sentís més sola. La Sadie va estirar els braços enlaire. L’impuls de tenir contacte amb la Nancy era físic, era un gran pes que tenia dins del pit; un parell de punys suats l’oprimien a l’altura dels pulmons. Podia suportar la seva pròpia ignomínia, però quan pensava en la Nancy, la vergonya era escruixidora. Encara sentia la necessitat urgent de disculpar-se, d’explicar que tot havia estat un terrible error d’apreciació, que mai no havia tingut la intenció d’infondre falses esperances. En Donald la coneixia bé:

—I Sparrow... —les seves paraules de comiat abans d’enviar-la a Cornualla—, que ni et passi pel cap posar-te en contacte amb l’àvia.

Aquesta vegada més fort:

—Ramsay! On ets, nano?

La Sadie va parar l’orella. Un ocell espantat, el batre d’unes ales pesades damunt dels arbres. La seva mirada va ser atreta per sobre de les branques entrellaçades cap al puntet blanc d’un avió que esquinçava el cel blau clar del fons. L’avió volava cap a l’est, cap a Londres, i ella va observar el seu moviment amb una estranya sensació d’estar fora de lloc. Li resultava incomprensible la idea que el remolí de la vida, la seva vida, continués allà sense ella.

No havia tingut notícies d’en Donald d’ençà que se n’havia anat. No n’esperava; en el fons no, encara no; només havia passat una setmana i ell havia insistit que es prengués tot un mes de permís. «Puc tornar abans si vull, oi?», havia preguntat la Sadie al jove de Recursos Humans, i la confusió que li va notar feia evident que era la primera vegada que l’hi havien preguntat. «Val més que no», havia remugat en Donald després. «Si et torno a veure aquí abans que estiguis preparada, i no faig broma, Sparrow, me’n vaig de dret a l’Ashford.» Ho faria, i ella ho sabia. Li faltava poc per jubilar-se, i no tenia intenció de permetre que la seva adjunta trastocada l’hi espatllés. Com que no tenia cap altra opció, la Sadie havia fet la maleta i, amb la cua entre les cames, se n’havia anat a Cornualla. Havia donat a en Donald el número de telèfon d’en Bertie, li havia dit que de cobertura per a mòbils n’hi havia ara sí ara no, i havia mantingut l’esperança que ell la faria tornar.

Va sentir un soroll fluix al seu costat i va donar-hi una ullada. L’Ash estava dret, quiet com una estàtua, amb els ulls clavats endavant, en el bosc.

—Què tens, noi? No t’agrada sentir la flaire de l’autocompassió? —El pelatge del clatell se li va aixecar i va girar les orelles, però el punt d’atenció no es va moure. Llavors la Sadie també el va sentir, molt lluny. En Ramsay, un lladruc. No pas espantat, però no era el seu to normal.

Des que els gossos l’havien adoptada, a la Sadie li havia vingut una vena maternal gens pròpia d’ella i vagament torbadora, i quan l’Ash va fer un altre gruny greu, ella va tapar l’ampolla d’aigua.

—Au, som-hi —va dir, donant-li uns copets—. Anem a buscar el teu germà.

Els seus avis no tenien gossos quan vivien a Londres; la Ruth hi era al·lèrgica. Però la Ruth es va morir i en Bertie se’n va anar a viure a Cornualla. Ho va passar malament.

—Estic bé —havia dit a la Sadie, mentre la línia telefònica crepitava—. M’agrada estar-me aquí. Passo el dia ben enfeinat. De nit, però, està tot més quiet. Quan me n’adono discuteixo amb la tele. I encara pitjor, tinc la forta sospita que perdo.

Havia fet un intent d’aclarir les coses, però la Sadie havia notat com se li esquerdava la veu. Els seus avis s’havien enamorat de molt joves. El pare de la Ruth anava a repartir a la botiga que els pares d’en Bertie tenien a Hackney, i havien estat inseparables des de llavors. El dolor del seu avi era palpable, i la Sadie hauria volgut dir les paraules perfectes per fer que tot anés millor. Però les paraules mai no havien estat el seu punt fort, així que es va limitar a suggerir-li que potser tindria més sort discutint amb un labrador. Ell havia rigut, li havia dit que s’ho rumiaria, i l’endemà se n’havia anat al refugi d’animals. A l’estil típic d’en Bertie, havia tornat a casa acompanyat no d’un, sinó de dos gossos i un gat malhumorat. Pel que ella havia observat durant la setmana que feia que havia arribat a Cornualla, formaven una família del tot feliç, tots quatre, per bé que el gat passava la major part del temps amagat darrere del sofà; el seu avi es veia content com no ho havia estat des que la Ruth s’havia posat malalta. Un motiu més pel qual la Sadie no estava disposada a tornar a casa sense els seus gossos.

L’Ash va apressar el pas i ella va haver d’afanyar-se per no perdre’l de vista. Es va fixar que la vegetació començava a canviar. L’aire s’anava fent més lleuger. Sota els arbres més clars, els esbarzers creixien més amb la llum més intensa, es multiplicaven i s’espessien alegrement. Les branques fregaven les cames de la Sadie i se li enganxaven a la vora dels pantalons curts mentre s’obria camí pel bosc. Si hagués tingut imaginació, hauria pensat que intentaven aturar-la.

Es va enfilar costosament per un terreny de fort pendent, evitant les pedres grosses, fins que va arribar al capdamunt i es va trobar ja a fora del bosc. Es va aturar i va examinar el paisatge que tenia al davant. No havia arribat mai tan lluny. Davant seu s’estenia un camp d’herba alta, i a certa distància va distingir una tanca que semblava una porta inclinada. A l’altra banda hi havia més del mateix, un altre terreny ample i cobert d’herba, interromput de tant en tant per uns arbres enormes de fullatge dens i esponerós. Va respirar fondo. Hi havia una nena, una nena petita, sola al bell mig del camp, una silueta fosca, però no li veia la cara. Va obrir la boca per cridar, però quan va parpellejar la nena es va desintegrar en poca cosa més que una clapa de llum d’un groc blanquinós.

La Sadie va sacsejar el cap. Tenia el cervell cansat. Els ulls cansats. Hauria de fer-se mirar si tenia mosques flotants.

L’Ash, que saltava més endavant, feia ullades enrere per comprovar si ella el seguia, i bordava amb impaciència quan considerava que no s’afanyava prou. Ella es va endinsar al camp darrere seu, traient-se del cap la vaga idea que feia alguna cosa que no hauria de fer. Aquella sensació no li era familiar. Per norma general no es preocupava per aquesta mena de coses, però el problema que havia tingut a la feina darrerament l’havia espantat. No li agradava que l’espantessin. Estar espantat s’assemblava massa a ser vulnerable, per al gust de la Sadie, i feia anys que havia decidit que era millor encarar-se directament amb els problemes que no tenir-los al darrere atansant-se sense fer soroll.

Quan va arribar a la porta va veure que era feta de fusta: descolorida pel sol, estellada i penjada de les frontisses amb un aire de tedi profund i esllanguit que suggeria que feia molt de temps que estava així. Una planta enfiladissa ufana amb unes flors liles com trompetes s’hi havia lligat amb uns nusos amples, al voltant dels pals, i la Sadie va haver de passar per un espai entre els llistons bombats. L’Ash, tranquil·litzat en veure que la mestressa el seguia, va buixir entusiasmat, es va posar a córrer més ràpid i va desaparèixer a l’horitzó.

L’herba li fregava els genolls nus, i als llocs on la suor se li havia assecat la pell li picava. Alguna cosa d’aquell lloc la inquietava. Des que havia passat per la porta l’havia envaït una sensació estranya, una sensació inexplicable que les coses no anaven a l’hora. La Sadie no es guiava pels pressentiments —no calia un sisè sentit si es feien servir correctament els altres cinc—, i per descomptat que aquella estranyesa havia de tenir una explicació racional. Feia uns deu minuts que caminava, si fa no fa, quan va entendre què era. Aquell camp estava buit. No pas d’arbres, d’herba, ni d’ocells, que n’hi havia pertot arreu; era tota la resta, el que hi faltava. No hi havia tractors passant pels camps, ni grangers adobant tanques, ni animals pasturant. En aquella part del món, allò no era normal.

Va guaitar al voltant buscant alguna cosa que demostrés que s’equivocava. Sentia aigua corrent, no gaire lluny, i un ocell que potser era un corb que l’observava des d’una branca d’un salze proper. Va veure unes clapes grans d’una herba alta que feia un xiu-xiu, i un arbre retorçat aquí i allà, però no hi havia res d’humà fins on li abastava la vista.

Al marge del seu camp de visió va brillar una cosa negra, i la Sadie va tenir un ensurt. L’ocell s’havia llançat des d’una branca i solcava l’aire cap a ella. Es va apartar perquè no xoqués amb ella, i en moure’s es va entrebancar amb alguna cosa. Va caure de quatre grapes en un bassal fangós, sota un salze immens. Va fer una llambregada acusadora enrere i va veure que tenia un tros de corda florida al voltant del peu esquerre.

Corda.

L’instint, o potser l’experiència —una barreja macabra d’escenes de crims d’investigacions passades— la va fer mirar enlaire. Allà, lligada al voltant de la branca més gruixuda de l’arbre, amb l’aspecte d’una clivella irregular sota l’escorça, hi havia l’altra punta desfilada de la corda. N’hi havia una altra d’igual al costat, penjant cap a terra, que arrossegava un tauló

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X