1

Una esquitxada de roig sanguini surt a raig i espetega contra la sorra de la plaça de toros, ben bé com la tècnica del degoteig en una obra de Jackson Pollock. Enmig d’aquest quadre vivent, un toro, un embalum negre opac, sobresurt implacablement de la sorra. La tauromàquia eleva la seva disciplina al rang d’art i, amb una mirada àvida, una multitud amuntegada escura fins a l’última gota d’una copa plena de fascinació mòrbida...

La bèstia esgarrapa la sorra que crema. Amb la peülla grata el terra, com la forca d’un dimoni, el seu poder masculí encarnant, per més que li pesi, el Mal en potència... Davant seu, s’alça un home amb vestit de torero, completament absolt dels seus actes reprovables per un públic prèviament conquerit. Duel d’egos. Orgull masculí tocat per les banderilles. El morro i els narius de la bèstia s’estremeixen amb la mateixa ànsia de qui busca guanyar. El torero espolsa amb un gest àgil la tela vermella, com si tracés una ratllada fulgurant amb un pinzell provocador. Tot d’una, els cavallets de fira s’acceleren.

La bèstia comença a fer bots a una velocitat de vertigen i tot comença a girar. La visió dels cossos, en aquest moviment anàrquic, es desestructura i dona a l’escena un fals aire del Guernica de Picasso. Estupefacció! El torejador rodola pols enllà per esquivar l’envestida. El toro acaba de fer el tomb a l’arena per reprendre l’atac i abalançar-se sobre la presa. En aquell moment, deixa al descobert dues extraordinàries gònades que es balancegen: tribut o càrrega de virilitat... Un crit esclata de les entranyes del torero i es barreja amb la sinistra ranera de l’animal, que obre la boca d’allò més fins a esdevenir un forat negre aterridor, a punt d’engolir-ho tot en el no-res mortal.

La Romane s’ha despertat bruscament. Té el front perlat de suor. No és la primera vegada que té aquest somni.

«És cosa del pànic escènic», es diu mentre estira les cames i els braços adolorits. El malson torna cada vegada que ha de parlar en públic. El timbre del telèfon mòbil projecta la seva insuportable estridència. La dona remuga abans de lliscar un dit neguitós sobre la paret llisa de la pantalla i silenciar el rondineig torturador.

14.30 h. Els minuts mai no perdonaven en casos com aquell, es desgranaven sense compassió. No podia perdre més temps. La Romane va saltar del llit i amb una mà àgil va esborrar els vestigis que la migdiada li havia deixat a la cara. Es va entortolligar ràpidament els llargs cabells rinxolats en un monyo informal en què va clavar el primer llapis que va trobar a tall d’agulla. Va entrar a la dutxa. El negligé havia lliscat fins a terra sense oferir resistència. El ruixador va tenir el luxe d’observar les corbes perfectes d’aquell sinuós cos femení i esportiu, que rondava els trenta anys; segurament, si el ruixador hagués tingut forma humana, el cromat s’hauria encès com un perdigot.

Més tard la Romane se sepultava dins d’una immensa tovallola i, amb una mà apressada, obria ràpidament un forat al mirall entelat.

—És un plaer per a mi ser aquí per parlar d’un tema que m’apassiona i que ens toca a tots de prop: la collonícia que tots portem al damunt els dies de cada dia!

«Collonícia» era el terme que havia trobat per designar el conjunt de comportaments que pràcticament tothom ha d’afrontar diàriament —a la feina, a casa o allà on sigui— i que, en més o menys mesura, ens acaben perjudicant: el conductor o el client que ens encomana injustament el seu nerviosisme, el cap que ens deixa en evidència davant de tots els companys, la parella que no ens tracta amb un mínim de tacte... D’exemples de collonícia n’hi havia de tots colors!

Els propensos a la collonícia tenien uns trets comuns: un ego pujat (i de retruc cert egocentrisme), el tarannà dominant i el sentiment de superioritat —més o menys exacerbat—, a més d’una tirada natural pels jocs de poder o les relacions de forces. Quan parlava de collonícia, la Romane evocava molt sovint els desafortunats «petits atacs contra la sensibilitat» que es perpetraven massa sovint (manca de tacte, incapacitat d’escoltar l’altre, mesquineses diverses), la lamentable tendència a l’agressivitat fàcil o gratuïta i la mala fe contra tota bona fe, malauradament tan estesa. Així mateix, proliferava la tendència als judicis fàcils i a les anomenades crítiques de les «tres i» (injustes, injustificades i inapropiades) o de vegades la irrefrenable necessitat de posar en l’altre pressions inútils o de voler tenir la raó per damunt de tot... En poques paraules, de collonícia se’n podia trobar per tots costats.

La Romane de seguida va veure que la seva vocació era aquella: reduir l’índex de collonícia allà on pogués! Per això, la seva missió era triple: ajudar les víctimes d’actituds collonistes, despertar les consciències perquè cadascú reflexionés sobre les seves pròpies tendències collonistes i, finalment, acompanyar totes aquelles persones que volguessin canviar i donar-los eines per descollonitzar-se de comportaments d’aquella mena; seria com si mudessin per complet la pell i adoptessin una postura i una mentalitat del tot noves. Com? Esborrant els seus defectes collonistes, que l’únic que feien era intoxicar o trencar el bon ambient, i desenvolupant una manera de viure més centrada en la justícia i l’harmonia.

En un dia com aquell, esperava molt de la conferència que estava a punt de donar per estendre la seva obra. Hi hauria els mitjans de comunicació. Les repercussions mediàtiques podien ser importants per a la seva empresa: Destorra Q-Llons.

Davant del mirall, la Romane repetia el text una vegada i una altra mentre es maquillava per a l’ocasió. No li agradava cridar gaire l’atenció, per això havia après d’una maquilladora professional a donar lluminositat a la cara sense abusar de recursos massa vistosos... Tenia els ulls verds cristal·lins del seu pare, d’origen lituà. La mare, en canvi, li havia transmès tota la gràcia de l’estirp veneciana. Aquell xoc de cultures havia marcat la personalitat de la Romane amb una dualitat irremeiable. Tan aviat era expansiva com reservada, esquerpa com sociable, tendra com inabastable. No tothom podia compondre’s amb les seves contradiccions. En Peter Gardener n’havia estat víctima i el seu matrimoni se n’havia anat en orris en menys de dos anys. D’aquesta experiència matrimonial la Romane només n’havia conservat el cognom, i d’ençà d’aleshores havia passat a tenir una vida sentimental inactiva: s’estimava més dedicar-se en cos i ànima a fer créixer la seva empresa.

15 h. Mentre es vestia, li va venir la gana. Va obrir la nevera: allò era el desert de Gobi. No ho suportava, però hauria de passar pel lloc de menjar ràpid de la cantonada... La gana no n’entenia, d’estats d’ànim. Amb la bossa de mà tenallada matusserament sota un braç i una mà ocupada a tancar la porta amb clau, la Romane va respondre el telèfon, que li acabava de sonar, amb un tercer braç que li havia sorgit de l’espatlla:

—Papa? Sí, no, és que ara no puc parlar, sí, ja vinc cap aquí. Esclar que seré puntual... Ja han arribat els mitjans? Has pogut convocar-hi tothom? Perfecte. Bé, ara t’haig de deixar. Sí, jo també... Un petó.

El seu pare. Estaven tan units últimament... Qui ho hauria dit. Ell que abans s’enduia la palma de la collonícia... Ara era tot un altre i s’aplicava com ningú en el projecte, al costat de la Romane. I ella estava contenta que el seu pare pogués ser a la conferència per fer-li costat. De fet, aquells últims mesos ella buscava molt el seu suport. Després del divorci, un any i mig enrere, el pare havia esdevingut el pal de paller de la seva vida. Tenir-lo allà l’ajudaria a superar el pànic escènic davant del públic. La Romane, alleugerida, va respirar fondo només de pensar-hi i va entrar al local de menjar ràpid. Per sort, a aquella hora no hi havia gaire gent.

—No, gràcies, sense quètxup, i una aigua, sisplau.

La Romane va agafar una palla i va deixar l’aigua estesa damunt la safata perquè no caigués. Es va instal·lar en un racó tranquil, fins que un petit grup d’adolescents va assaltar la taula del costat.

Per què havien de parlar d’aquella manera, amb paraules tan gruixudes i fastigoses com les hamburgueses que s’estaven a punt de menjar? Sobretot les noies. Collonícia precoç, va concloure la Romane, que no sabia si riure o plorar.

—I una merda, Dylan! Hòstia, és que em toca els ous que em parlis així!

Vet aquí unes noies que adoptaven trets de «futures collonitzades» per adaptar-se a l’entorn; es pensaven que estaven obligades a copiar i enganxar el model masculí i transformar-se en un tio amb pits. Quina pena. Era evident que la collonícia proliferava a cada moment i que la Romane tindria feina per estona... Tot i així, va marxar de l’establiment sense fer-los cap observació. Era tard i no tenia temps de fer l’Spiderman salvador de les jovenetes collonitzades amb mitjonets fins al turmell.

Va entrar de dret a un taxi.

—A la Casa dels Politècnics, sisplau!

El taxista obeí sense replicar. París desfilava al seu pas com també ho feien els seus habitants de tendència collonista amb una peça clau al fons: la torre Eiffel, que davant de mirades impúdiques alçava la seva forma fàl·lica sense complexos. Ella regnava sobre la ciutat com una dama de ferro, mesurant aferrissadament les seves forces contra el seu company tant o més collonitzat que la torre: l’obelisc de la plaça de la Concorde.

Finalment, després de topar amb alguns taps i desviacions de trànsit, el taxi va arribar al seu destí i es va aturar en doble fila en una simfonia de clàxons.

—Quedi’s el canvi —va dir la Romane amb un somriure mentre, amb un gest gràcil, treia del cotxe la cama revestida de negre.

El seu pare s’estava a la porta per rebre-la. Un cartell anunciava que l’aforament estava ple. La dona va sentir que el cor se li accelerava. Tot estava a punt per a la seva intervenció. El micro de peu l’esperava, disposat a beure les seves paraules. Beure; és el que li va venir al cap mentre sentia com la gola se li assecava per l’efecte del pànic escènic. Com sempre, temia enrogallar-se. «Mastega l’aigua», es deia ella com a tècnica antiestrès en moments difícils en què toca prendre la paraula. «La gent no et mira, ets tu que els mires a ells... El pànic escènic se’t nota menys del que et penses...» La Romane buscava la calma repetint-se aquests consells en bucle. Respirar fondo, somriure d’orella a orella i ja podia començar a parlar. Així que va deixar anar el primer alè, el micro, el molt traïdor, va espetegar. L’home que seia a primera fila va fer cara d’angúnia i va exclamar: «Ostres, les dones i la tecnologia!». Es devia creure molt graciós, perquè va riure obertament a la Romane i li va picar l’ullet amb una forta connivència unívoca.

La Romane va recuperar la calma gràcies a aquell home, que li permetia confirmar la importància i la magnitud de la seva missió. Es va arromangar mentalment les mànigues.

2

Feia cinc anys que la Clémence treballava per a en Maximilien Vogue, director general de l’imperi Cosmetics & Co. Però treballar al costat d’aquell home era una tortura; amb ell el temps es multiplicava per set. Ara bé, aquell lloc li anava ni fet a mida. Ella era l’«ajudant personal» del director, és a dir, el braç dret; tot i que al començament havia de tenir mil braços. Ben mirat, Shiva hauria d’haver estat el seu segon cognom. Però li importava ben poc. A la Clémence li encantava sentir-se indispensable. Ella no ho hauria fet per a tothom, però per a en Maximilien, si calgués, hauria pujat al cim més alt de l’Himàlaia. La noia reia mentre recorria apressadament els passadissos de l’empresa per portar-li la bona notícia: li acabaven de confirmar un contracte de gran importància, un mercat per al qual Cosmetics & Co havia batallat molt. La Clémence havia vist com en Maximilien movia els fils al llarg de les setmanes i no havia pogut evitar tornar a admirar la seva increïble capacitat de ficar-se en la psicologia del seu client objectiu per seduir-lo i convèncer-lo millor. Quan el seu cap es fixava en un client potencial, ja no hi havia res que l’aturés i li clavava les urpes com un buldog ferotge, avançant amb el magnetisme d’una pantera negra. Va recordar tots aquells vespres que s’havia quedat fins tard per donar-li suport i l’estranya complicitat que s’havia instal·lat entre ells. La Clémence assaboria aleshores la calma de l’oficina buida després de l’efervescència gairebé histèrica del dia, i es delia pel fet de tenir-lo una estona per a ella sola. Sense marit ni fills, sempre retardava el moment de tornar a casa: ella tenia la vida allà, entre aquelles parets, i com més a prop d’aquell home que la fascinava millor. Alguna nit que en Maximilien Vogue considerava que havien fet bona feina, fins i tot li proposava prendre una copa. Treia aleshores del seu celler secret un bordeus d’etiqueta que xarrupaven lentament. Per uns moments, la Clémence el veia relaxar-se per fi i desprendre’s de la seva màscara de ferro per mostrar una cara que poca gent tenia el privilegi de conèixer! Només de pensar-hi va planar un somriure als llavis de la Clémence mentre creuava la gran sala d’espera. El seu aire de madona triomfant no va passar per alt a les dues telefonistes estrella de l’empresa, que la van saludar com si fos la reina mare. Tothom era conscient del lloc privilegiat que ocupava la Clémence al costat del senyor Vogue, cosa que li conferia un estatus especial. Les dues envejoses la van seguir amb una mirada que no tenia res d’amable, repassant-la de cap a peus, inspeccionant com anava vestida, la costura de les mitges impecablement recta, la tela de la faldilla de tub i la brusa de seda resseguint delicadament les seves formes generoses. Els cabells rossos cendra agafats en un recollit sofisticat, els ulls blaus allargassats fins a l’infinit amb un perfilador d’ulls i els llavis pintats amb un roig atrevit, la Clémence tenia un aspecte que recordava totalment el vell Hollywood; semblava ben bé una heroïna de Hitchcock. No hi havia dubte que pertanyia a la categoria de dones boniques, amb la cara tan llisa com els cabells. Cap tret no podia trair els seus trenta-cinc anys.

Dues persones esperaven en un canapè de línies refinades i contemporànies signat per un cèlebre dissenyador, com tots els altres objectes presents a la sala. Una estètica que deixava clar als visitants des d’un principi que la casa havia optat per una posició de gamma alta.

—Ja els han atès? —va preguntar ella educadament.

—Sí, gràcies. Ja li han dit que som aquí —va respondre un dels dos homes amb un accent anglosaxó.

—Perfecte —va dir la Clémence amb un somriure—. Vaig a veure on tenim el senyor Vogue.

Es va dirigir al despatx d’en Maximilien; es va aturar en sec en sentir una conversa encrespada i uns crits que traspassaven la porta. Era evident que no era el moment d’entrar-hi. La Clémence va decidir quedar-se al seu despatx, separat del d’en Maximilien per una paret fina. Va tancar la porta i va abaixar els estors per gaudir de la màxima intimitat, així podria enganxar l’orella contra l’envà i escoltar la conversa tranquil·lament. Al diable els escrúpols!

Per la veu del seu cap es tractava d’una discussió forta. La Clémence no va reconèixer l’altra veu, visiblement carregada de retrets.

—T’adones de com t’estàs tornant?

—I com m’estic tornant, eh? Ja te n’adones, tu, de tot el que haig de gestionar, de tota la càrrega que porto al damunt?

—Tu, tu i tu! Sempre tu! Sembles el centre del món! Ja hi penses, en els altres, de tant en tant?

La Clémence, escoltant des del seu lloc privilegiat, s’estremia d’una crítica tan atrevida. Com reaccionaria el senyor Vogue davant de tanta descaradura? Se l’imaginava pàl·lid després de rebre una clatellada verbal com aquella.

—Doncs mira, sí, més del que et penses —va respondre ell, més serenament del que s’esperava la Clémence.

—No saps el mal moment que estic passant? No t’adones que per a mi tot això és molt dur? —reiterava amb més intensitat la veu de dona—. Et necessito al meu costat! T’he trucat fins a deu vegades, Max! Però esclar, el senyor estava massa ocupat amb les seves coses per dignar-se a agafar-me el telèfon?

—Julie —va respondre en Maximilien Vogue amb veu de cansament—, tinc una empresa i haig de fer-la rutllar com sigui. T’agradi o no, jo no tinc temps lliure, com tu...

—Ah, moltes gràcies! Gràcies per recordar-me que ara mateix no tinc cap contracte a la vista... Tu creus que és fàcil el món de la moda? És culpa meva que ara la sort no em vingui tan de cara?

Els sanglots començaven a trair-li la veu.

—Bé, Julie, ja ho saps: si vols que et trobi feina, si realment en necessites, només m’has de dir una paraula...

—Hòstia, Max! Saps perfectament que no és feina el que necessito... El que vull és reconeixement! Atenció... Amor!

—I això no ho tens, ja? No trobes que exageres una mica?

—Tu sempre restant importància a tot! Incapaç de reconèixer que aquest «no tinc temps» és malaltís! Mai hi ets, Maximilien. I fins i tot quan hi ets, és com si no hi fossis... És insuportable!

—Com que no hi soc?

—Vinga va, ja n’hi ha prou! L’última vegada que vam sopar junts vas haver de sortir tres vegades del restaurant per rebre unes trucades suuuuperimportants! I després no paraves de mirar el mòbil cada tres minuts. M’hi jugo el que vulguis que, de tres paraules que et deia, n’hi havia una que ni la senties.

Tot d’una va sonar el telèfon del despatx de la Clémence. Molesta per haver d’enretirar l’orella en un moment tan crucial, es va afanyar a agafar-lo i va fer tots els possibles per ventilar la trucada. Tot seguit va recuperar la posició per continuar escoltant la disputa.

—[...] Max, em fas pena, de debò. No m’agrada en què t’estàs convertint. T’ho adverteixo, si no canvies, jo plego.

—No serà tant...

—Doncs sí, Max! A mi ja no m’enredes amb les teves paraules. Jo ara el que vull són fets, em sents? Fets!

Sorprenentment, en Maximilien es quedà impassible. La veu de la dona s’imposà.

—Mira, t’he portat això. Mira-te’l. És el programa de la Romane Gardener. Saps qui és? Et sona la paraula «collonícia»? En aquest article explica molt bé els efectes nefastos de comportaments collonistes com els teus i el mal que fan als altres. T’ho hauries de fer mirar, tu...

—Julie, jo no tinc temps per a aquestes coll...!

—Doncs si no tens temps per a res, millor que ho deixem córrer.

—Julie! T’equivoques prenent-ho així!

—Jo de tu hi pensaria una mica! Adeu!

La Clémence va sentir el sonor cop de porta del despatx d’en Maximilien. «Ui, ui, ui, que això petarà», va pensar. Començava a conèixer bé en Maximilien Vogue i sabia que després d’aquella discussió estaria d’un humor de mil dimonis. La noia va tornar de puntetes a la seva taula per seure-hi i intentar recuperar la calma. Les mans li tremolaven subtilment mentre posava ordre a la calaixera arxivadora que contenia les carpetes «especials». La confirmació del contracte del gran client italià podia esperar. El senyor Vogue segurament no estaria per a converses en aquells moments, encara que fos per una bona notícia... La Clémence va tancar amb clau el calaix amb documentació sensible i va tornar a desar-la dins del pot dels llapis, el seu amagatall secret. Després, amb el cap als núvols, va intentar submergir-se en l’onada de correus electrònics que li arribaven sense descans. El timbre insistent de l’intercomunicador la va fer saltar. Era ell.

—Clémence, pots venir? Ara!

El to era sec. Incisiu. Com la fulla d’un bisturí. En aquell cas no havia de córrer, havia de volar!

En empènyer la porta del despatx d’en Maximilien, la Clémence el va veure atrafegat amb les seves carpetes. Era evident que havia decidit canviar d’afer. Se la va mirar amb aquella cara que posava els dies negres, en què el front arrufat encara li enduria més l’expressió i la fredor de la seva mirada podia petrificar-te.

A pesar de tot, ella va trobar que estava guapo. Cabells castanys fosc amb reflexos negres, prou llargs perquè relluís la textura i per passar-hi els dits, tal com ella havia imaginat infinites vegades. Un rostre harmoniós, de mandíbula determinada, crispada en aquell moment per la tensió nerviosa. I finalment aquells ulls extraordinaris, melosos, brillants amb un esclat particular, que tenien el do de deixar-te immòbil.

—Clémence, ja ha arribat la resposta d’en Santini?

—Sí, sí! Però he pensat que potser no era bon moment.

—Doncs t’has equivocat. Porta-me-la ara mateix.

La Clémence va acusar el cop sense replicar i la mirada se li anà cap a una bola de paper que hi havia a terra.

—Però què mires? Vinga, espavila!

—Daixò... Vol que l’agafi?

En Maximilien va mirar de mala gana la bola.

—Sí, sí, emporta-te-la. Gràcies, Clémence.

Aquell gràcies semblava buit, però la Clémence no hi va donar importància. Ho podia entendre. A en Maximilien estava disposada a entendre’l en tot moment. La Clémence es va ajupir per agafar el paper rebregat i se’n va anar de puntetes. Havia de deixar que recobrés la calma.

3

—Papa!

Va ser estrènyer el seu pare entre els braços i el cos se li relaxà.

—Què? Què t’ha semblat?

—Has estat molt bé! Estic orgullós de tu.

Ella va somriure, satisfeta. La marea de participants s’escolava lentament en direcció a la sortida. La gent l’aturava aquí i allà per felicitar-la o fer-li preguntes. Un periodista la interpel·là:

—M’agradaria entrevistar-la. Quina disponibilitat té els pròxims dies?

—Això ho haurà de mirar amb el meu pare, que és qui em porta l’agenda —va dir ella amb un somriure.

En Jean-Philippe li allargà la targeta de Destorra Q-Llons.

—Vols que anem a fer un mos? —li preguntà a la Romane.

—Sí! Tinc una gana ara mateix...

—Doncs anem al Campana, que el tenim aquí al costat, a tocar del museu d’Orsay.

La Romane es va deixar portar pel seu pare, contenta d’estalviar-se la desolació de trobar-se la nevera de casa buida i convençuda que ell li reservava una nit molt més exquisida.

El restaurant la va captivar des que hi va posar un peu: un gran rellotge translúcid, que antigament havia estat propietat de l’estació d’Orsay, dominava la paret de la sala i hi difonia una llum acollidora. El disseny de l’interior, lúdic i elegant, oferia un marc agradable per anar-hi a picar alguna cosa al vespre.

El cambrer va trigar a estar per ells, però en Jean-Philippe va mantenir la calma. «Si que ha canviat, el pare», va pensar la Romane.

Aquell dia observava la cara en què el temps havia deixat la seva empremta. Els cabells, tan castanys i frondosos quan era jove, ara eren blancs i esclarissats; els ulls blaus verds, amb petites potes de gall als costats, ara ja tenien una profunda arruga gravada.

En una altra època, en Jean-Philippe era impacient, irritable, intransigent. Omplia totes les caselles de defectes collonistes. Volia ser l’amo i senyor de la casa. Al menjador, res de taules rodones. Com podria ser si no el cap de taula? En les converses no buscava el debat, sinó tenir raó; encara que no en tingués. Li agradava fer soroll. Imposava la seva presència fent-ho petar tot, les portes i els armaris, marcatge sonor del territori, pixada simbòlica i summament animal, arcaisme persistent, ressorgiment d’una era prehistòrica que aleshores feia dubtar la Romane de l’evolució real de la civilització.

Però quan la seva collonícia ho superava tot era quan es posava al volant. Abans fins i tot de posar un peu dins del cotxe, el seu límit de paciència se situava per sota de zero. L’accelerador l’embriagava, el feia tornar boig. La Romane havia ampliat el seu repertori d’insults només d’estar en contacte amb el seu pare. Deixava per als ignorants els clàssics «cabró de merda» o «la mare que et va parir» per donar ales a la seva creativitat injuriosa: fill de truja, escarabat de claveguera, cargol xacrós, carraca del cap estret, tortuga hidrocefàlica... El que suportava menys eren els indecisos, els tartanes, els últims de la fila. Es cagava en ells. Els avançava fent bramar enèrgicament el motor del seu GTI, encara que hi arrisqués la vida. No estava per a mariconades. Fins que un dia va arriscar massa i ho pagà amb la vida de la seva dona, la mare de la Romane. Punt final.

El collonista va morir també aquell dia. En Jean-Philippe ja no va tornar a ser el mateix home. Temps enrere tenia una boca tan grossa que ocupava tota la plaça, i en canvi ara era petit com una puça. Una ombra. Un murmuri. Un reflex.

Destrossat per la pèrdua de l’única dona que mai havia estimat, en Jean-Philippe va emprendre un veritable camí de redempció, fins que es va fer responsable del projecte de la seva filla. Destorra Q-Llons es va convertir en la seva raó de viure, la seva penitència, la seva misericòrdia. La Romane sabia que era la seva manera d’esmenar una mica l’error comès. En el passat, dur com una pedra; ara era tot sensibilitat. La vida li havia estampat la frase «Fràgil. No sacsegeu» al front.

La Romane mai no hauria dit que el podria perdonar. Ni tan sols estimar. Durant la seva infància la connexió amb ell havia estat ben minsa. Una relació amb un tipus d’interès baix. Brillava per la seva poca implicació i les poques ganes que hi posava. Fins que va arribar el moment que...

A còpia d’abnegació i d’absoluta dedicació, va saber guanyar-se el seu cor. Per a la Romane, tenia tot el dret a equivocar-se sempre que es comprometés a canviar...

—Tot bé? T’agrada? —es va interessar amablement el seu pare. Aquella frase el Jean-Philippe d’abans no l’hauria dit mai. El benestar de l’altre era l’última cosa que l’hauria preocupat. El tràgic drama viscut l’havia deixat tocat. Però aquell sotrac que l’havia deixat fora de combat també li havia fet obrir els ulls, i fins i tot l’havia despertat espiritualment. Els ulls de la Romane es van perdre en l’infinit mentre contemplava l’extraordinari rellotge. Quants anys havien passat des que la seva mare els havia deixat? Divuit. Ella tot just en tenia catorze. Una edat en què deixes abans d’hora la infància per evitar la deriva d’un pare.

—Va, que t’acompanyo a casa.

Quan en Jean-Philippe la va deixar davant de la porta, es va esperar que pugés a casa i no se’n va anar fins que no va veure aparèixer la figura de la Romane darrere de la cortina: havia arribat sana i estàlvia.

—Quin sol de pare! —va sospirar ella.

Cansada, la Romane s’acomodà al seu canapè i engegà mecànicament el televisor per crear una presència. Va meditar sobre la conferència i sobre les diverses formes que podia adoptar la collonícia. N’hi havia de diferents nivells: pes ploma, pes pesant... Ella n’havia vist de tota mena al llarg de la seva carrera...

La Romane repassava mentalment la pel·lícula dels fets: ella al micròfon, davant d’aquelles cent vint persones més que disposades a sentir què atribuïa ella a aquella paraula estranya.

—Té exemples de comportaments collonistes? —li demanaven indefectiblement.

—Un superior enganxat al darrere com una paparra per pressionar-vos; una parella que et denigra fàcilment (però esclar, ell no ho fa amb mala intenció, ets tu que ets massa susceptible...); una bona amiga que, en societat, acapara sempre l’atenció i no et deixa ni obrir la boca; un pare o una mare que jutgen sistemàticament les teves decisions o la manera de fer... I molt més!

—Però aleshores, com descriuria algú que té «defectes collonistes»? Una mala persona? —va preguntar un senyor amb neguit.

—No. Han d’entendre que no es jutja la persona, només es qüestionen els seus comportaments, i l’impacte negatiu que poden tenir al seu voltant. No té res a veure una cosa amb l’altra!

—Però aleshores, com notes aquesta collonícia? —havia preguntat una senyora.

—Hi ha uns trets que es repeteixen: no saber escoltar, no tenir empatia ni benevolència. Impaciència. Criticar o jutjar a la més mínima. També és típic donar-se importància, permetre que l’egocentrisme guanyi terreny i l’humor en perdi dràsticament...

—Però «collonícia» ve de la paraula...

—Colló! Sí senyor. Perquè els comportaments collonistes estan que rebenten de testosterona! I perquè la collonícia representa en si mateixa un comportament molt masculí. D’altra banda, tot i que avui en dia aquest fenomen es troba també entre les dones, sou vosaltres, senyors, els més afectats. I amb motiu: compteu amb segles d’herència cultural i d’educació collonista al darrere! Us han alimentat amb el biberó del poder, del domini, de la força, del masclisme, és difícil per tant que ara pugueu frenar unes conductes tan arrelades en un dit i fet. L’home, el de veritat, oi que ha de ser capaç de donar un cop de puny per fer-se sentir?, dit d’una altra manera, que ha de saber demostrar en tot moment que els té... ben posats?

A la Romane li agradava deixar en aquell moment la frase en suspens per permetre que les paraules s’insinuessin en la ment del públic abans de reprendre el discurs amb un...

—Però alerta, senyores! Que la collonícia comença també a guanyar terreny entre les dones perquè, per conquerir un lloc en terres Gònades, heu hagut de permetre que us en sortissin dues (encara que només sigui a nivell cefàlic) i heu adoptat actituds cada vegada més collonistes: abandonar l’empatia al vestidor, seduir els vostres rivals masculins a còpia de talons afilats, omplir el carretó electrònic de paios adoptats en una pàgina d’internet...

La Romane sabia que les seves paraules revolucionaven una mica el públic. Però que no era precisament aquell l’objectiu de la conferència? Provocar una sacsejada, una presa de consciència per passar finalment a l’acció, als fets.

Va anar a la cuina per preparar-se una infusió i va somriure. Estava prou contenta amb si mateixa: la conferència s’havia acabat amb una pluja d’aplaudiments i desenes de persones interessades pels seus programes. Què més volia?

El mòbil va emetre un sorollet característic. Acabava de rebre un nou missatge. Era el seu pare.

«23.24 h. Filla, gràcies per la bona estona que hem passat plegats aquest vespre. T’he vist en plena forma! Ja tinc la llista del pròxim grup que participarà en el teu programa de descollonització. Te l’envio amb un document adjunt. Ja ho veuràs, formen un bon panel! Mentre no comença el curs, aprofita per descansar, és important. Tu ho dones tot, però ni tan sols un Fórmula 1 pot córrer sobre les llantes ;-). Petonets, Pare.»

Genial! Es moria de ganes de veure el perfil dels futurs participants, però un badall irrefrenable li tallà l’impuls.

«Potser millor que ho deixi per a demà», va resoldre a l’últim, esgotada. Va decidir escoltar el que li deia el cos... i el llit, que la reclamava! Les fitxes dels inscrits al curs haurien d’esperar.

4

7.30 h. En Maxilimien va deixar el seu elegant maletí de pell negre al peu del seu luxós sofà, també de pell, i quan es disposava a engegar amb un gest distret l’ordinador es va trobar, al costat del pot dels llapis, la mateixa estranya sorpresa de cada matí des de feia deu dies: una figureta d’origami sempre feta amb el mateix maleït prospecte! Aquell dia tocava un ocell de paper, feia un dia havia estat una granota, i abans un cigne... Quan s’aturaria? Era insuportable! La sang li bullia mentre prenia la figureta per llençar-la a les escombraries. No valia la pena ni llegir-ho: ja sabia què hi deia. Hauria pogut recitar-ne el contingut de memòria. Bla-bla-bla, l’espectacular mètode de Romane Gardener, i bla-bla-bla, amb el seu programa de descollonització conductual que permetia desprendre’s per sempre de les «tendències autoritàries, dels comportaments dominants, egocèntrics, narcisistes, agressius, censuradors, castradors...». Vinga, home! Encara es recordava de les paraules d’aquella pseudoespecialista del saber estar: «Expulseu els comportaments excessius que us impedeixen treure el millor de vosaltres...». Com si ell necessités algú per treure el millor de si mateix! Que absurd. Es va tornar a mirar la foto d’aquella dona una mica massa jove per orientar algú, amb una mirada determinada i benèvola que semblava enviar-li un repte des del silenci: t’hi veus capaç o no?

«La Clémence em sentirà!», va pensar, enrabiat. Si la seva secretària també començava a intentar convèncer-lo de participar en aquell programa, com acabarien? Sense parlar de la Julie, que no havia parat d’assetjar-lo amb missatges de text... Quina mosca els havia picat a totes plegades? En Maximilien es va alçar per caminar de punta a punta del despatx com un lleó engabiat. No acabava de veure què li retreien. Sí que era cert que de vegades era una mica incisiu i autoritari a l’hora de comunicar-se..., però que no era aquest un privilegi dels directius? Segurament també passava que estava massa desbordat de feina per fixar-se en el seu entorn, però es podia mantenir recte el timó d’un vaixell tan gros sense estar a tota hora a coberta? Què hi tenia la gent, al cap? Què es pensaven? Que es podien assumir càrrecs tan alts sent tou i amable com una heroïna de Walt Disney? Ximpleries! S’havia de tenir mà de ferro dins d’un guant de vellut. En aquest cas, ell era molt hàbil. Enfadat, va treure el prospecte rebregat de la paperera: volia demanar explicacions a la Clémence i obligar-la a aturar les seves maniobres.

Va prémer amb un dit implacable el botó de l’intercomunicador, sense ni plantejar-se si la Clémence ja seria al seu lloc tenint en compte que era tan d’hora.

—Ara mateix vinc, senyor.

Va veure com la seva secretària s’aturava al llindar de la porta. Devia tenir por del que li vindria. I potser no anava mal encaminada.

Ell la va anar a trobar i li brandà als morros la figureta d’origami estripada.

—Clémence! Vols fer el favor d’explicar-me d’una vegada què significa tot això?!

La Clémence va semblar sobresaltar-se davant d’aquell to de veu que ell sabia perfectament que en podia fer trontollar més d’un. La secretària s’escurà la gola i va aixecar la barbeta per compensar la diferència d’alçada entre l’estatura d’ell i la seva.

—Senyor, sap prou bé la consideració que li tinc, tota l’admiració que sento per la seva manera de treballar...

Com li feia la pilota... Una mica massa i tot. Però mal que li pesés, en Maximilien ho aprecià, tot i adonar-se que entreobria una porta i, evidentment, la seva secretària s’hi va llançar de cap.

—M’he informat bé d’aquest programa... En parlen molt als mitjans i pel que sembla els seus efectes són innovadors: tal com li agrada a vostè!

En Maximilien va aixecar una cella de dubte i va mantenir una cara hermètica, mostrant-se a la defensiva.

—Mmm... i després?

Va veure la cara de desconcert que feia la Clémence i no va poder evitar fixar-se en la pitrera que pujava i baixava al ritme dels seus batecs de cor accelerats. Tant imposava, ell? La secretària va haver d’agafar forces per continuar.

—Sap que hi han participat moltes personalitats?

—Ah, sí?

Caram, sabia com posar-se al seu nivell i

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X