2

Setè dia: quan tots dos ho sabíem

La terra s’havia mullat. Ara era humida, fosca i plena d’activitat laboriosa. S’allargava fins al marge ennegrit del bosc i tremolava amb batallons de formigues i caragols feixucs i aranyes diminutes que teixien teranyines. A sota nostre, la terra atreia el darrer residu d’escalfor.

L’Eddie, ajagut al meu costat, cantussejava amb la boca tancada el tema principal de La guerra de les galàxies. M’acaronava el polze amb el seu. A poc a poc, suaument, com els núvols que passaven per davant del bonic tall de lluna que brillava damunt nostre. «Anem a buscar extraterrestres», havia dit abans, quan el cel violeta s’havia enfosquit fins a esdevenir morat. Encara hi érem.

Vaig sentir el sospir llunyà de l’últim tren que desapareixia pel túnel de més amunt al turó i vaig somriure, recordant quan la Hannah i jo solíem acampar aquí de petites. En un prat petit en aquella mateixa vall petita, amagat del que ara li semblava un món petit.

Al primer senyal de l’estiu la Hannah suplicava als pares que plantessin la tenda.

I tant, deien. Sempre que acampis al jardí.

El jardí de casa era pla. Estava al davant, i es veia des de gairebé totes les finestres. Però això mai no era suficient per a la Hannah, l’esperit aventurer de la qual sempre havia superat el meu, tot i que ella era cinc anys més petita. Ella volia anar al prat. El prat s’estenia pel turó costerut de darrere de casa nostra, i just a dalt de tot era prou pla per plantar-hi una tenda. No es veia des d’enlloc, només des del cel. Hi havia escampades tot de rodones de tifa de vaca seca, i estava tan amunt que des d’allà gairebé es podia mirar pel forat de la nostra xemeneia.

Als pares el prat ja no els feia tanta gràcia.

—No em passarà res de res —insistia la Hannah, amb aquella veueta manaire. (Com trobava a faltar aquella veu.)—. Estaré amb l’Alex. —La millor amiga de la Hannah passava la major part del temps a casa nostra—. I també amb la Sarah. Ella ens pot protegir si ve algun assassí.

Com si jo fos un home corpulent amb un ganxo de dreta prou fiable.

—I no ens haureu de fer el sopar si anem d’acampada. Ni tampoc l’esmorzar...

La Hannah era com un buldòzer en miniatura (mai no se li acabaven els arguments ni les rèpliques), i els pares cedien inevitablement. Al principi acampaven al prat amb nosaltres, però amb el temps, mentre jo lluitava per travessar la jungla plena d’embulls de l’adolescència, van deixar que la Hannah i l’Alex dormissin soles allà dalt, mentre jo els feia de guardaespatlles.

Ens estiràvem a la vella tenda de campanya del pare —un trasto feixuc fet de lona taronja, com un bungalou petit— i escoltàvem la simfonia de sorolls a l’herba de fora. Sovint, em quedava desperta quan ja feia molt que la meva germana petita i la seva amiga s’havien relaxat i dormien, preguntant-me quina mena de protecció els podria oferir realment si algú volgués entrar-hi. La necessitat de protegir la Hannah (no tan sols mentre dormia a la tenda, sinó sempre) em pesava com roca fosa a l’estómac, un volcà amb prou feines contingut. I, de fet, què hi podia fer, jo, si entraven? Clavar-los cops de karate amb els meus canells d’adolescent? Clavar-los un bastonet dels de torrar núvols de sucre?

«Sovint dubta, no està del tot segura de si mateixa», m’havia descrit la meva tutora en un informe d’aquell curs.

—No fotis, això sí que és útil —havia dit la mare, amb la veu que normalment reservava per renyar el pare—. Tu no li facis gens de cas, Sarah. Dubta tant com vulguis! Els anys d’adolescència són precisament per a això!

Esgotada, al capdavall, per les forces contradictòries del sentiment protector i la impotència, em quedava adormida, i em llevava d’hora per ajuntar la combinació repulsiva de productes que la Hannah i l’Alex havien agafat per al seu infame «entrepà d’esmorzar».

Em vaig posar una mà al pit; vaig abaixar la llum dels records. No era un vespre per estar trista; era un vespre per a l’ara. Per a l’Eddie i jo, i per a allò tan gros que encara creixia entre tots dos.

Em vaig concentrar en els sons nocturns de la clariana del bosc. Cruixits invertebrats, fregadís de mamífers. El murmuri verd de les fulles que es movien, la respiració de l’Eddie que pujava i baixava sense complicacions. Vaig escoltar-li el cor, que bategava regularment a sota el jersei, em vaig meravellar de la seva estabilitat. «Ja sortiran més coses», era el que al pare li agradava dir sempre de la gent. «Has de mirar i observar, Sarah.» Però feia una setmana que observava aquell home, i no hi havia copsat gens d’inquietud. En molts aspectes em recordava el jo que m’havia entrenat per ser a la feina: sòlida, racional, sense deixar-se afectar per les marees canviants del sector de les organitzacions sense ànim de lucre. Però jo era una persona que m’havia passat anys practicant-ho, mentre que l’Eddie semblava que simplement era així.

Em vaig preguntar si ell podia sentir l’emoció sorollosa que em donava voltes dins del pit. Feia només uns quants dies jo estava aïllada, amb un divorci en perspectiva, acostant-me als quaranta. I llavors, això. Ell.

—Oh! Un toixó! —vaig dir quan una figura baixa va passar arrossegant-se pel límit fosc del meu camp de visió—. Potser és el Cedric.

—El Cedric?

—Sí, tot i que suposo que no deu ser ell. Quant de temps viuen, els toixons?

—Crec que uns deu anys. —L’Eddie somreia. L’hi sentia a la veu.

—Bé, doncs està clar que no és el Cedric. Però podria ser el seu fill. O potser el net. —Em vaig aturar un moment—. Ens l’estimàvem molt, el Cedric.

Una vibració de riure li va recórrer el cos, va anar a parar al meu.

—Us l’estimàveu? Qui?

—La meva germana petita i jo. Sovint acampàvem molt a prop d’aquí.

Es va girar de costat, amb la cara prop de la meva, i l’hi vaig poder veure als ulls.

—El toixó Cedric. Jo... tu —va dir en veu baixa. Em va resseguir amb un dit el naixement dels cabells—. M’agrades. M’agrada la combinació de tu i jo. De fet, la combinació de tu i jo m’agrada moltíssim.

Vaig somriure. Directament a aquells ulls amables i sincers. A aquelles arrugues de riure, a l’angle pesant de la barbeta. Li vaig agafar la mà i li vaig fer petons a les puntes dels dits, rasposes i amb puntets d’estelles després de decennis treballant la fusta. Ja tenia la sensació que feia anys que el coneixia. De tota la vida. Tenia la sensació que algú ens havia aparellat, potser des del naixement, i havia anat empenyent, alineant i planejant fins que finalment ens vam conèixer, feia sis dies.

—Acabo de pensar unes coses molt bledes —vaig dir, després d’una pausa llarga.

—Jo també. —Va sospirar—. Em fa la sensació que tota aquesta setmana ha tingut una banda sonora de violins desbordats.

Vaig riure i ell em va fer un petó al nas, i em vaig preguntar com era possible que poguessis passar dies, setmanes, mesos, o fins i tot anys, només anant fent, sense que de fet no canviés res, i després, en unes poques hores, el guió de la teva vida es pogués reescriure completament. Si aquell dia hagués sortit més tard, hauria pujat directament a l’autobús i no l’hauria conegut, i aquesta nova sensació de certesa no seria res més que un xiuxiueig inaudible sobre oportunitats perdudes i moments equivocats.

—Explica’m encara més coses de tu —va dir—. Encara no en sé prou. Ho vull saber tot. La història completa i sense abreujar de la vida de la Sarah Evelyn Mackey, incloent-hi les parts dolentes.

Vaig aguantar la respiració.

No era com si no hagués sabut que això passaria un moment o altre, sinó més aviat que encara no havia decidit què faria quan passés. «La història completa i sense abreujar de la vida de la Sarah Evelyn Mackey, incloent-hi les parts dolentes.» Ell la podria acceptar, probablement. Aquest home tenia una mena d’armadura, una força tranquil·la i silenciosa que em feia pensar en un dic que fa molts anys que resisteix el mar, o en un roure, potser.

M’estava passant una mà per la corba que va del maluc a les costelles.

—M’encanta aquesta línia —va dir.

Un home tan a gust amb si mateix que segurament hi podries enfonsar qualsevol secret, qualsevol veritat, i ell seria capaç d’aguantar-los sense patir cap dany estructural.

És clar que l’hi podia explicar.

—Tinc una idea —vaig dir—. Acampem aquí fora aquesta nit. Fem veure que encara som joves. Podem fer un foc de camp, coure salsitxes, explicar històries. Suposant que tinguis una tenda de campanya, és clar. Sembles la mena d’home que té una tenda de campanya, oi?

—Soc un home que té una tenda de campanya —va confirmar.

—Bé! Doncs va, fem-ho, i t’ho explicaré tot. Jo...

Em vaig girar i vaig mirar la nit. Les últimes flors blanques del castanyer d’Índies que hi havia al límit del bosc, amb una forma que feia pensar en espelmes, desprenien una lluïssor somorta. Un ranuncle es gronxava en la foscor prop de les nostres cares. Per raons que mai no s’havia dignat a compartir, la Hannah sempre havia odiat els ranuncles.

Vaig notar alguna cosa que em pujava pel pit.

—És tan agradable, ser aquí fora. Em porta moltíssims records.

—D’acord —va dir somrient l’Eddie—. Acamparem. Però primer, vine cap aquí, sisplau.

Em va fer un petó a la boca i durant una estona la resta del món va emmudir, com si algú simplement hagués pitjat un botó o fet girar un dial.

—No vull que demà sigui l’últim dia —va dir, quan es van acabar els petons.

Em va embolcallar més fort amb els braços i vaig notar l’escalf alegre del seu pit i la panxa, el pessigolleig suau dels cabells molt curts a sota les mans.

Aquesta mena d’intimitat s’havia convertit en un record llunyà, vaig pensar, mentre inhalava l’olor neta de la seva pell morena. Quan en Reuben i jo havíem decidit plegar, dormíem com dos aguantallibres als extrems oposats del llit, amb el tros de llençol sense tocar entre nosaltres com un homenatge al nostre fracàs.

—Fins que el matalàs ens separi —havia dit jo, una nit, però en Reuben no havia rigut.

L’Eddie es va apartar una mica perquè li pogués veure la cara.

—Jo... Mira, pensava si potser no seria millor que anul·léssim els plans respectius. Les meves vacances i el teu viatge a Londres. Així ens podríem estar una altra setmana rodolant pels prats.

Em vaig incorporar amb un colze. «Això és el que vull, no sabràs mai fins a quin punt —vaig pensar—. He estat casada disset anys i durant tot aquest temps mai no vaig sentir el que sento amb tu.»

—Una altra setmana així seria perfecta —li vaig dir—. Però no has d’anul·lar les vacances. Encara seré aquí quan tornis.

—Però no seràs aquí. Seràs a Londres.

—Que fas morros?

—Sí.

Em va fer un petó a la clavícula.

—Bé, doncs para. Baixaré aquí a Gloucestershire un altre cop poc després que tornis.

No va semblar que això l’apaivagués.

—Si pares de fer morros, potser fins i tot et vindré a buscar a l’aeroport —vaig afegir—. Podria ser una d’aquelles persones amb un cartell amb un nom i un cotxe al pàrquing d’estades curtes.

Va semblar que s’ho pensava un moment.

—Això estaria molt bé —va dir—. Molt i molt bé.

—Doncs fet.

—I... —Es va aturar, de sobte va semblar que dubtava—. I ja sé que potser és una mica aviat, però després que m’hagis explicat la teva vida i jo hagi cuit unes salsitxes que potser es podran menjar o potser no, vull que tinguem una conversa seriosa sobre el fet que tu vius a Califòrnia i jo visc a Anglaterra. Aquesta visita teva és massa curta.

—Ja ho sé.

Va estirar uns brins d’herba fresca.

—Quan torni de les vacances, ens quedarà... què, una setmana junts? Fins que hagis de tornar als Estats Units?

Vaig assentir amb el cap. L’únic núvol que enfosquia la setmana que havíem passat junts havia estat això, que era inevitable que ens separéssim.

—Bé, doncs, crec que hem de... no ho sé. Fer alguna cosa. Decidir alguna cosa. No puc deixar perdre això com si res. No puc saber que ets en algun lloc del món i no estar amb tu. Crec que hauríem d’intentar que això nostre tirés endavant.

—Sí —vaig dir en veu baixa—. Sí, jo també. —Li vaig passar una mà per dins de la màniga—. Jo he estat pensant el mateix, però perdia el valor cada cop que intentava treure el tema.

—De debò? —El riure i l’alleujament li van passar a la veu, i em vaig adonar que devia haver necessitat força valor per començar aquesta conversa—. Sarah, ets una de les dones més segures que he conegut mai.

—Mmm.

—És veritat. És una de les coses que m’agraden de tu. Una de les moltes coses que m’agraden molt de tu.

Havien passat molts anys des que havia hagut de començar a enganxar-me una capa de seguretat com qui posa un rètol davant d’una botiga. Però tot i que ara em sortia de manera natural —tot i que parlava en congressos de medicina arreu del món, concedia entrevistes a programes informatius, dirigia un equip—, em posava nerviosa quan algú ho comentava. Em sentia inquieta o potser desprotegida, com una persona dalt d’un turó en una tempesta.

Llavors l’Eddie em va fer un altre petó i vaig notar que tot allò es fonia. La tristesa del passat, la incertesa del futur. Això era el que havia de passar a continuació. Just això.

3

Al cap de quinze dies

Li ha passat alguna cosa terrible.

—Com ara què?

—Com ara que s’ha mort. Potser mort no. Però per què no? La meva àvia es va morir de sobte quan tenia quaranta-quatre anys.

La Jo es va girar des del seient del copilot.

—Sarah.

No la vaig mirar als ulls. En canvi, ella va mirar en Tommy, que conduïa cap a l’oest seguint l’autopista M4.

—Ho has sentit? —va preguntar.

Ell no va contestar. Tenia la mandíbula serrada i la pell blanca de la templa li bategava com si tingués algú allà dins, intentant sortir.

«La Jo i jo no hauríem d’haver vingut», vaig tornar a pensar. Abans estàvem convençudes que en Tommy voldria el suport de les seves dues amigues més antigues (al capdavall, no passava gaire sovint que haguessis d’estar a tocar del pinxo que et va martiritzar a l’institut mentre la premsa us feia fotos), però a mesura que anaven passant els quilòmetres avorrits i esquitxats de pluja, havia quedat clar que pràcticament l’únic que fèiem era posar-lo més neguitós.

El que necessitava avui era la llibertat de vendre descaradament confiança sintètica sense que l’observessin les persones que el coneixien més bé. Fer veure que tot allò era aigua passada. «Mireu, m’he convertit en un consultor esportiu amb molt d’èxit i ara porto un programa a l’institut on vaig estudiar! Mireu que content que estic de treballar braç a braç amb el cap d’educació física, el mateix home que em va clavar un cop de puny a l’estómac i va riure quan vaig amagar la cara a la gespa i em vaig posar a plorar!»

Per complicar encara més la cosa, el fill de set anys de la Jo, en Rudi, era al seient del darrere, al meu costat. El seu pare havia hagut d’anar a una entrevista de feina i la Jo no havia tingut temps de trobar algú que se’n fes càrrec. Havia estat escoltant amb gran interès la nostra conversa sobre la desaparició de l’Eddie.

—Així que la Sarah creu que el seu nòvio s’ha mort i la mare s’està empipant —va deduir en Rudi. Estava passant per una fase de destil·lar converses incòmodes d’adults en frases curtes i concises, i ho feia d’allò més bé.

—No és el seu nòvio —va dir la Jo—. Van estar junts set dies.

El cotxe va tornar a quedar en silenci.

—Sarah. Creu nòvio de set dies mort —va fer en Rudi, amb la seva veu de rus. En Rudi havia fet un amic nou a l’escola, l’Aleksandr, que feia poc que havia anat a viure a Londres des d’algun lloc prop de la frontera amb Ucraïna—. Servei secret mata. Mare no d’acord. Mare empipada amb Sarah.

—No estic empipada —va dir la Jo, empipada—. Només amoïnada.

En Rudi s’ho va rumiar.

—Crec que tu diu mentida —va dir.

La Jo no ho podia negar, per tant, es va quedar sense dir res. Jo no volia posar-me en contra seu, per tant, tampoc no vaig dir res. I en Tommy feia dues hores que no deia res, per tant, també va seguir en silenci. En Rudi hi va perdre l’interès i es va tornar a concentrar en el joc del seu iPad. Els adults estaven carregats de problemes desconcertants i inútils.

Vaig observar com en Rudi destruïa una cosa que semblava una carabassa i de sobte em va colpejar una nostàlgia enorme: per la seva innocència, per la manera de veure el món amb set anys. Em vaig imaginar el País d’en Rudi, on els telèfons mòbils eren màquines de jocs i no instruments de tortura psicològica, i la certesa que la seva mare l’estimava era tan segura i constant com el batec del cor.

Si fer-se adult tenia alguna virtut, avui se m’escapava. Qui no preferiria estar assassinant carabasses i parlant amb accent rus? Qui no preferiria que li fessin l’esmorzar i li triessin la roba, quan l’alternativa era desesperar-se miserablement per un home que havia semblat que ho era tot i, no se sabia com, havia esdevingut no-res? I a sobre no era l’home amb qui havia estat casada disset anys; era un home que havia conegut durant exactament set dies. No era estrany que tothom del cotxe pensés que m’havia begut l’enteniment.

—Mireu, ja sé que sona com un fulletó d’adolescents —vaig dir al capdavall—. I no tinc cap dubte que esteu emprenyats amb mi. Però li ha passat alguna cosa, n’estic segura.

La Jo va obrir la guantera d’en Tommy per extreure’n una rajola grossa de xocolata, de la qual va trencar un tros fent una mica de força.

—Mare? —va dir en Rudi—. Què és això?

Sabia perfectament bé què era. La Jo en va donar una presa al seu fill sense dir res. En Rudi li va somriure, amb el seu somriure més gros i amb més dents, i malgrat la impaciència creixent, la Jo li va tornar el somriure.

—No me’n demanis més —el va avisar—. Que després sempre acabes marejant-te.

En Rudi no va dir res, confiant que la mare acabaria cedint.

—Mira, Sarah —va dir la Jo, un altre cop de cara a mi—. No vull ser cruel, però crec que has d’acceptar que l’Eddie no és mort. Ni tampoc està malferit, ni és víctima d’un mòbil trencat, ni lluita a vida o mort contra una malaltia greu.

—Ah, sí? Has trucat als hospitals per comprovar-ho? Has parlat amb el metge forense?

—Déu meu —va dir, mirant-me fixament—. Digue’m que no has fet res d’això, Sarah! Hòstia!

—Hòstia —va murmurar en Rudi.

—Para —li va dir la Jo.

—Has començat tu.

La Jo va donar més xocolata a en Rudi i el nen es va concentrar un altre cop en l’iPad. Era el regal que li havia portat d’Amèrica, i abans m’havia dit que li agradava més que qualsevol altra cosa del món. Cosa que m’havia fet riure i després, desconcertant en Rudi, plorar una miqueta, perquè sabia que havia après aquella expressió de la Jo. Havia resultat ser una mare excel·lent, la Joanna Monk, malgrat la manera com s’havia criat ella.

—I bé?

—És clar que no m’he dedicat a telefonar als hospitals —vaig sospirar—. Au, Jo.

Vaig mirar com una renglera de corbs s’envolaven des d’un fil de telèfon, en totes les direccions.

—Segur?

—Segur. El que volia dir és que tu no tens més idea que jo del que li ha passat a l’Eddie.

—Però els homes ho fan constantment, això! —va explotar—. I tu ho saps!

—Jo no en sé res, de sortir amb homes. He estat casada aquests últims disset anys.

—Bé, doncs creu-te el que et dic: no ha canviat res —va dir la Jo amargament—. Continuen sense trucar.

Es va girar cap a en Tommy però va trobar que no ens feia cas. Qualsevol rastre de confiança que hagués pogut fingir respecte al gran llançament d’avui s’havia evaporat com la rosada del matí, i gairebé no havia dit ni una paraula des que havíem sortit. Havia mostrat breument una actitud valenta a l’àrea de servei de Chieveley, quan havia rebut un missatge que deia que tres diaris locals havien confirmat l’assistència, però al cap d’uns minuts m’havia dit «Sarah» a la cua del quiosc, i en Tommy només em deia Sarah quan estava summament nerviós. (Jo era la «Harrington» des que teníem tretze anys i ell va començar a fer flexions i a posar-se loció postafaitat.)

El silenci es va fer més dens i jo vaig perdre la batalla que havia estat lliurant des que havíem sortit de Londres.

Estic tornant a Gloucestershire —vaig escriure en un missatge a l’Eddie, en un tancar i obrir d’ulls—. Per fer costat al meu amic Tommy; avui presenta un gran projecte esportiu a l’institut on vam anar. Si volguessis veure’ns, em podria quedar a casa els meus pares. Estaria bé parlar. Sarah x

Ni orgull, ni vergonya. No sabia com, però havia superat tot allò. Tocava la pantalla del meu mòbil cada pocs segons, esperant el senyal de missatge enviat.

Enviat, va anunciar alegrement l’aparell.

Vaig observar la pantalla, buscant-hi una bombolla de text. Una bombolla de text voldria dir que m’estava contestant.

Cap bombolla.

Vaig tornar a mirar. Cap bombolla.

Vaig tornar a mirar. Encara no hi havia cap bombolla. Vaig posar el telèfon dins de la bossa, on no el pogués veure. Això era el que feien les noies quan encara passaven pels patiments tendres de l’adolescència, vaig pensar. Noies que encara estaven aprenent a estimar-se a si mateixes, esperant amb una lleugera histèria rebre notícies del noi amb qui s’havien fet petons en un racó suat. Aquesta no era la manera de comportar-se d’una dona de trenta-set anys. Una dona que havia viatjat pel món, sobreviscut a la tragèdia, dirigit una oenagé.

Estava parant de ploure. Per l’escletxa de la finestra oberta sentia l’olor acre d’asfalt mullat i terra humida i fumejant. «Estic feta pols.» Em vaig quedar mirant, sense veure’l, un camp amb tot de bales de palla rodones, encabides dins de fundes de plàstic negre brillant com cames rodanxones dins d’unes mitges. Estava a punt de perdre totalment l’equilibri mental. Perdria del tot l’equilibri i m’estavellaria en caiguda lliure pel precipici si no descobria què havia passat.

Vaig mirar el mòbil. Havien passat vint-i-quatre hores des que n’havia tret la SIM i l’havia reiniciat. Tocava tornar-ho a provar.

Al cap de mitja hora érem a l’autovia que portava a Cirencester i en Rudi preguntava a la seva mare per què tots els núvols es movien en sentits diferents.

Estàvem a pocs quilòmetres del lloc on l’havia conegut. Vaig tancar els ulls, intentant recordar la passejada que vaig fer aquell matí calorós. Aquelles poques hores sense complicacions. Abans de l’Eddie. La dolçor com de llet agra de les flors de saüc. Sí, i l’herba socarrimada. El moviment de les papallones, estabornides per la calor. Hi havia hagut un camp d’ordi, una catifa verda de clofolles emplomallades que panteixava i s’inflava amb l’aire calent. De tant en tant, l’aparició brusca d’un conill sobresaltat. I l’estranya sensació d’expectació que planava damunt del poble aquell dia, la quietud que bullia, els secrets dispersos.

Sense voler, la memòria em va fer un avanç ràpid d’uns quants minuts fins al moment que realment vaig conèixer l’Eddie —un home simpàtic i directe, amb els ulls càlids i la cara sincera, concedint audiència a una ovella fugitiva— i el patiment i la confusió es van barrejar com males herbes amb tota la resta.

—Em podeu dir que no ho vull admetre —vaig dir al cotxe silenciós—. Però no va ser un rotllet. Va ser... ho va ser tot. Tots dos ho sabíem. És per això que estic segura que li ha passat alguna cosa.

La idea va fer que l’alè em quedés enganxat a la gola.

—Digues alguna cosa —va dir la Jo a en Tommy—. Digue-l’hi.

—Jo treballo fent consultoria esportiva —va remugar ell. La vergonya li va tenyir el clatell—. Em dedico als cossos, no als caps.

—Qui es dedica als caps? —va preguntar en Rudi. Encara seguia de prop la nostra conversa.

—Els terapeutes es dediquen als caps —va dir la Jo amb veu cansada—. Els terapeutes i jo.

Tarapeutas. Ella pronunciava tarapeutas. La Jo havia nascut i crescut a Bow, era una cockney de tota la vida. I jo me l’estimava molt: m’encantava la seva franquesa i el seu caràcter voluble, m’encantava la seva intrepidesa (falta de límits, en podrien dir alguns) i sobretot m’encantava la tremenda fúria amb què adorava el seu fill. M’estimava molt la Jo tal com era, però igualment hauria preferit no ser al cotxe amb ella aquell matí.

En Rudi em va preguntar si ja faltava poc per arribar. Li vaig dir que sí.

—És el vostre institut? —va preguntar, tot assenyalant un polígon industrial.

—No, tot i que l’arquitectura s’hi assembla en algunes coses.

—I això és el vostre institut?

—No. És un supermercat Waitrose.

—Quant falta per arribar?

—No gaire.

—Quants minuts?

—Uns vint.

En Rudi es va tornar a deixar caure al seient, tímidament desesperat.

—Això són segles —va rondinar—. Mare, necessito jocs nous. Em puc comprar uns quants jocs nous?

La Jo va dir que no, i en Rudi es va posar a comprar-los igualment. El vaig observar bocabadada quan va entrar l’ID d’Apple i la contrasenya de la Jo.

—Ehem, perdona —vaig murmurar.

En Rudi va aixecar la vista per mirar-me, amb la petita cabellera afro rossa formant-li un halo inversemblant, i els ulls ametllats fent tombarelles entremaliades. Va fer el gest de tancar la boca amb cremallera i després em va assenyalar amb un dit d’avís. I com que jo estimava aquell nen molt més del que hauria volgut, vaig fer el que em deia.

La seva mare va dirigir l’atenció a l’altra criatura del seient del darrere.

—Ara escolta’m —va dir, posant-me una mà rodanxona a la cama. Portava les ungles pintades d’un color que es deia Rubble, runa—. Crec que has d’assumir els fets. Vas conèixer un tio, vas passar una setmana amb ell, després se’n va anar de vacances i no t’ha tornat a trucar més.

En aquell moment els fets eren massa dolorosos; preferia les teories.

—Ha tingut quinze dies per posar-se en contacte amb tu, Sarah. Tu no has parat d’enviar-li missatges, de trucar-li, de fer tota mena de coses que francament no hauria esperat mai d’una persona com tu... i, tot i això, no hi ha hagut resposta. He estat enamorada, i sé que fa mal. Però no para de fer mal fins que no acceptes la veritat i passes pàgina.

—Jo passaria pàgina si realment sabés que no li interesso, i ja està. Però no ho sé.

—Tommy, sisplau, dona’m un cop de mà —va fer la Jo amb un sospir.

Hi va haver una llarga pausa. Hi podia haver una humiliació més gran?, em vaig preguntar jo. Una conversa així, quan ja tenia gairebé quaranta anyassos? A aquella hora, feia tres setmanes, jo era una adulta que funcionava com a tal. Havia presidit una reunió de junta. Havia escrit un informe per a un hospital infantil amb el qual la meva oenagé començaria a treballar al cap de poc. Aquell dia m’havia alimentat, rentat i vestit, havia explicat acudits, havia gestionat trucades, havia contestat correus electrònics. I ara estava així, amb menys domini de les meves emocions que el nen de set anys que seia al meu costat.

Vaig mirar què feien les celles d’en Tommy al retrovisor per veure si era probable que hi aportés alguna cosa. Les celles li havien adquirit vida pròpia quan havia perdut els cabells amb vint-i-pocs anys, i ara eren un baròmetre dels seus pensaments més fiable que la boca.

Estaven arrufades ben juntes.

—El que passa —va dir. Es va aturar un altre cop, i vaig notar l’esforç que havia de fer per distanciar-se dels seus propis problemes—. El que passa, Jo, és que dones per fet que estic d’acord amb tu sobre la Sarah. Però no n’estic segur. —Parlava en veu baixa i amb compte, com un gat esquivant el perill.

—Què?

—Pronòstic d’aldarulls —va murmurar en Rudi.

Les celles d’en Tommy es van esforçar per fer la frase següent.

—Estic segur que el motiu pel qual la majoria d’homes no truquen és que simplement no els interessa, però a mi això em sona com si hi pogués haver alguna cosa més. Vull dir que van acabar passant una setmana junts. Tot aquest temps, t’ho pots imaginar? Si l’Eddie només hagués anat buscant ja-saps-què, hauria desaparegut passada una nit.

La Jo va fer un esbufec.

—Per què marxar després d’una nit si hi pots afegir set dies de ja-saps-què?

—No fumis, Jo! Això és el que fan els noiets de vint anys, no els homes de gairebé quaranta!

—Esteu parlant de sexe? —va preguntar en Rudi.

—Eh, no? —La Jo es va quedar descol·locada—. Tu què en saps, del sexe?

En Rudi, aterrit, va tornar a l’activitat fraudulenta amb l’iPad.

La Jo el va observar una estona, però estava molt concentrat, inclinat damunt de la pantalla, remugant amb la seva veu de rus.

Vaig agafar aire i el vaig treure a poc a poc abans de parlar.

—El que no paro de pensar és que es va oferir a anul·lar les vacances. Per què fari...?

—He de fer pipí —va anunciar de cop i volta en Rudi—. Crec que aguantaré menys d’un minut —va afegir, abans que la Jo tingués temps de preguntar.

Ens vam aturar davant de l’Escola Superior d’Agricultura, just a l’altre costat del carrer de l’institut on havia anat l’Eddie. Una boira grisa de dolor va planar prop del rètol mentre el contemplava, alhora que intentava imaginar-me un Eddie de dotze anys que passava saltant per la porta. Una cara petita i rodona; el somriure que marcaria la pell i li deixaria arrugues de riure a mesura que passessin els anys.

Acabo de passar per davant del teu institut —li vaig escriure en un missatge de mòbil, abans de tenir temps d’aturar-me a mi mateixa—. Tant de bo sabés què t’ha passat.

La Jo estava sospitosament optimista quan en Rudi i ella van tornar a pujar al cotxe. Va dir que el dia s’estava posant preciós i que s’alegrava molt d’haver sortit al camp amb tots nosaltres.

—Li he dit que s’estava portant malament amb tu —em va xiuxiuejar en Rudi—. Vols un tall de formatge? —Va donar uns copets a un tàper amb talls de formatge rebutjats dels entrepans que li havia donat abans la Jo.

Li vaig esbullar els cabells.

—No —li vaig contestar en un xiuxiueig—. Però t’estimo molt. Gràcies.

La Jo va fer veure que no havia sentit la conversa.

—Deies que l’Eddie es va oferir a anul·lar les vacances —va dir alegrement.

I jo vaig notar que les esquerdes del meu cor s’obrien encara més, perquè, naturalment, sabia per què a la Jo li costava tant tenir paciència. Sabia que, dels molts homes als quals la Jo havia donat el cor i l’ànima (i, sovint, també el cos) els anys abans que arribés en Rudi, gairebé cap no li havia trucat. I els que li havien trucat sempre havia resultat que tenien una col·lecció d’altres dones de manera simultània. I totes i cadascuna de les vegades ella havia deixat que l’ensarronessin, perquè mai no podia abandonar del tot l’esperança que algun d’ells l’estimés. Aleshores havia aparegut en Shawn O’Keefe i la Jo s’havia quedat embarassada, i en Shawn havia anat a viure amb ella, sabent que la Jo li donaria sostre i menjar. No havia tingut ni una sola feina en tot aquell temps. Desapareixia durant nits senceres sense dir-li on era. L’«entrevista de feina» que tenia avui era pura ficció.

Però la Jo havia estat tolerant tot això durant set anys, perquè d’alguna manera o altra es convencia a si mateixa que l’amor podia florir si en Shawn i ella s’hi esforçaven una miqueta més, si ella esperava només una miqueta més que ell madurés. S’havia convençut a si mateixa que podien arribar a ser la família que ella mai no havia tingut.

Sí, la Jo ho sabia tot, de negar la realitat.

Però semblava que la meva nova situació era massa per a ella. Havia intentat seguir-me la veta des que l’Eddie havia desaparegut de la faç de la Terra, s’havia obligat a escoltar les meves teories, m’havia dit que potser em trucaria l’endemà. Però no s’havia cregut ni una paraula de tot allò, i ara havia petat. «No permetis que s’aprofitin de tu com van fer de mi —em deia—. Allunya-te’n de seguida, Sarah, ara que encara pots.»

El problema era que no podia.

Havia provat de fer-me la idea que a l’Eddie simplement no li interessava. Tots i cadascun dels quinze dies que el meu mòbil havia estat en silenci. Havia repassat a fons cada moment brillant, resplendent, del temps que havia passat amb ell, buscant-hi esquerdes, minúsculs senyals d’alerta que potser ell no n’estava tan segur com jo, i no havia trobat res.

Últimament amb prou feines feia servir el Facebook, però de sobte no parava d’entrar-hi, constantment, escorcollant el seu perfil per trobar-hi senyals de vida. O encara pitjor: una altra persona.

Res.

Li vaig telefonar i li vaig enviar missatges; fins i tot li vaig enviar un tuit breu i patètic. Vaig descarregar el Facebook Messenger i el WhatsApp, i els mirava tot el dia a veure si hi apareixia. Però tots em deien sempre el mateix: l’última connexió de l’Eddie David havia estat feia una mica més de dues setmanes, el dia que vaig marxar de casa seva perquè fes la maleta per anar a Espanya.

Arrasada alhora per la vergonya i la desesperació, fins i tot m’havia baixat un grapat d’aplicacions de cites, per esbrinar si s’hi havia registrat.

No hi era.

Em moria de ganes de controlar aquella situació incontrolable. No podia dormir; la idea de menjar em regirava les entranyes. No em podia concentrar en res i si el telèfon vibrava m’hi tirava al damunt, frenètica com un animal mort de gana. L’esgotament em tenia aixafada tot el dia (formava com enormes boles fibroses; era asfixiant, de vegades) i, això no obstant, em passava la major part de la nit totalment desperta, contemplant la profunda foscor de l’habitació de convidats que tenia en Tommy a l’oest de Londres.

El més estrany era que sabia perfectament que no era jo mateixa. Sabia que aquell comportament no era racional i sabia que cada cop estava pitjor, no millor, però no tenia ni la voluntat ni l’energia per dur a terme una intervenció amb mi mateixa.

«Per què no ha trucat?», vaig teclejar a Google un dia. La resposta va ser com un huracà a internet. Per tal de conservar el poc seny que em quedava, havia tancat la pàgina.

En lloc d’això, hi havia buscat un altre cop l’Eddie, havia repassat el seu web de fusteria, buscant... Havent arribat a aquell punt, ja no sabia ni què buscava. I naturalment no havia trobat res.

—Estàs segura que t’ho va explicar tot? —va preguntar en Tommy—. Estàs segura que no està amb una altra dona, per exemple?

La carretera havia baixat de nivell i ara érem en una petita depressió d’una zona verda, on tot de roures majestuosos s’havien aplegat com senyors antics en una sala de fumadors.

—No està amb cap altra dona —vaig dir.

—I com ho saps?

—Ho sé perquè... ho sé. Estava solter; estava disponible. No tan sols en sentit literal, també emocionalment.

Un cérvol es va fer visible un instant i va desaparèixer en una fageda.

—D’acord. Però, i tots els altres senyals d’alerta? —va insistir en Tommy—. Hi va haver alguna contradicció? Vas tenir la sensació que es guardava alguna cosa?

—No. —Em vaig aturar un moment—. Però, suposo...

—Què? —va preguntar la Jo, girant-se.

Vaig sospirar.

—El dia que ens vam conèixer, va rebre unes quantes trucades que no va contestar. Però només va passar aquella vegada —vaig afegir de seguida—. Després, cada cop que va sonar el telèfon va contestar. I tampoc no va rebre cap trucada estranya: sempre eren els seus amics, la seva mare, qüestions de feina...

«I en Derek», vaig pensar de sobte. Mai no havia arribat a saber ben bé qui era en Derek.

En aquell moment, les celles d’en Tommy feien una triangulació força complicada.

—Què? —li vaig preguntar—. Què estàs pensant? Només va ser el primer dia, Tommy. Després va contestar sempre que li trucaven.

—Et crec. Més aviat és que... —Va deixar la frase sense acabar-la.

El silenci de la Jo era escandalós, però no li vaig fer gens de cas.

—Més aviat és que sempre hem pensat que les cites amb persones d’internet eren un risc —va dir al capdavall en Tommy—. Ja sé que no l’has conegut així, però és una situació similar: no teniu amics en comú ni cap història compartida. Hauria pogut fer-se passar gairebé per qualsevol.

—Però em va afegir com a amiga a Facebook —vaig dir, arrufant les celles—. Per què faria una cosa així si tingués res per amagar? És a Twitter i a Instagram per temes de feina, i té un web professional. On surt una foto seva. I em vaig estar una setmana a casa seva, us en recordeu? El correu li arribava a nom d’Eddie David. Si no fos l’Eddie David, ebenista, ho sabria.

Ara ens havíem endinsat en els boscos antics que hi ha escampats per Cirencester Park. Clapes de llum com monedes de penic il·luminaven de tant en tant les cuixes destapades de la Jo mentre ella mirava per la finestra, aparentment sense acabar-ho d’entendre. No faltava gaire per sortir del bosc, i després aviat arribaríem al revolt de la carretera on hi havia hagut l’accident.

Quan ho vaig pensar, vaig notar que em canviava la respiració, com si algú hagués disminuït l’oxigen de dins del cotxe.

Al cap d’uns minuts vam sortir a la brillantor dels prats després de la pluja. Vaig tancar els ulls; encara no era capaç, després de tots aquells anys, de mirar el voral cobert d’herba on van dir que el personal de l’ambulància l’havia ajagut, intentant aturar el que era inevitable.

La mà de la Jo va anar a parar al meu genoll.

—Per què fas això? —En Rudi tenia l’antena connectada—. Mare? Per què tens la mà a la cama de la Sarah? Per què hi ha flors lligades a aquell arbre? Per què tothom està...

—Rudi —va dir la Jo—. Rudi, i si juguem a veig-veig? Veig, veig... una cosa que comença amb la B!

Hi va haver una pausa.

—Ja soc massa gran per jugar a això —va rondinar en Rudi. No li agradava quedar exclòs.

Jo encara tenia els ulls tancats amb força, tot i que sabia que havíem passat el lloc.

—Una balena —va començar a dir a contracor en Rudi—. Una bala de palla. Un belèfon bòbil.

—Tot bé, Harrington? —va preguntar en Tommy, després d’una pausa respectuosa.

—Sí. —Vaig obrir els ulls. Camps de blat, murs de pedra seca que trontollaven, caminets com ziga-zagues d’un llamp que travessaven l’herba curta on havien pasturat els cavalls—. Bé.

No s’havia fet més fàcil, mai. Dinou anys n’havien llimat els caires, havien passat el ribot pels nusos més marcat, però encara era allà.

—I si analitzem una mica més l’Eddie? —va proposar la Jo.

Vaig intentar dir que sí, però em vaig quedar sense veu.

—Quan a tu et vagi bé —va dir ella, donant-me uns copets a la cama.

—Bé, és veritat que no paro de preguntar-me si ha tingut un accident —vaig dir, quan em va semblar que era possible parlar—. Anava al sud d’Espanya per fer windsurf.

Les celles d’en Tommy s’ho van rumiar.

—Suposo que és una teoria raonable.

La Jo va observar que jo era amiga de l’Eddie al Facebook.

—La Sarah hauria vist alguna cosa a la seva pàgina, si s’hagués fet mal.

—No hem de subestimar el fet que el seu telèfon s’ha mort, però —vaig dir aleshores. La veu em va defallir mentre tots els camins per a l’esperança s’anaven tancant—. El tenia fet un desastre, el...

—Maca —va intervenir la Jo amb delicadesa—. Maca, el telèfon no se li ha mort. Quan li truques, bé que sona.

Vaig assentir tristament.

En Rudi, que menjava patates fregides, va donar una puntada de peu al respatller de la Jo.

—M’avoreeeeeeixooo.

—Prou —va dir ella—. I recorda el que havíem quedat sobre parlar amb la boca plena.

En Rudi, sense que la Jo el veiés, es va girar de cara a mi i em va ensenyar tota la vista de les patates a mig mastegar. Per desgràcia, i per motius que no estaven clars, havia decidit que era una broma particular nostra.

Vaig posar la mà a la butxaca lateral de la meva bossa, i vaig envoltar amb els dits l’últim tros d’esperança que em quedava.

—Però hi ha la Rateta —vaig dir, patètica. Notava les llàgrimes calentes i molt a prop de sortir—. Em va donar la Rateta.

La vaig deixar al palmell de la mà: suau, gastada, més petita que una nou. L’Eddie l’havia fet tallant un tros de fusta quan només tenia nou anys. «Ha passat per molt al meu costat —m’havia dit—. És la meva talismana.»

Em feia pensar en el pingüí de llautó que el pare m’havia regalat perquè el tingués a la taula durant els exàmens del final de secundària. Era una cosa d’aspecte sever que m’havia mirat furiosament amb les celles arrufades des del moment que donava el primer cop d’ull a cada full de preguntes. Encara avui, m’estimava moltíssim aquell pingüí. No em podia imaginar confiant

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X