És la tarda de l’1 de setembre del 2006 i som a Saitama, al Japó. El país de la respiració i del silenci. Dels cirerers florits, els cims nevats i la meditació zen. Però ara, malgrat tot això, a l’immens estadi Saitama Super Arena, prop de vint mil persones s’esgargamellen encoratjant un i altre equip. A plens pulmons, en castellà, animen Espanya i Argentina.

És un moment apoteòsic: el bàsquet espanyol i l’argentí s’estan jugant un lloc per a la posteritat. I el llibre de la Història s’escriu a cada segon, amb cada falta, cada error i cada triple. És una batalla molt disputada, molt aferrissada.

Comencem el partit molt malament, amb un 2-13 al marcador. Els argentins colpegen primer. I demanem temps mort. L’equip reacciona i remunta aquest mal inici, en el qual Argentina ha fet un tres de tres en triples en poc més de tres minuts jugats.

Per fi arriba el nostre primer triple gairebé al final del primer quart, de la mà de Jorge Garbajosa. A partir d’aquí, la confiança i les bones sensacions que ens han acompanyat durant tot el campionat tornen a les nostres mans, encara tenim molt temps per jugar. Tot i que tenim clar que Argentina lluitarà fins a l’últim segon, no podem deixar passar aquesta oportunitat. Hem de guanyar, és el nostre Mundial.

Només queden quatre minuts per al final i a la pista les defenses lluiten de manera ferotge i infatigable, no afluixen. És un d’aquests moments pel qual has treballat «tota la vida» i en què sents que totes les hores d’entrenaments durs han de donar el seu fruit.

I només hi haurà un equip guanyador.

Tenim un avantatge de cinc punts, 69-64. Perdem la possessió i Pablo Prigioni intenta retallar la distància al marcador. I després Manu Ginóbili. Un cop, dos cops. Els argentins fallen dues vegades consecutives, però aconsegueixen el rebot ofensiu per tenir una altra oportunitat d’anotar. No n’hi haurà cap altra! El següent és meu: capturo el meu onzè rebot entre manotades i l’urpa d’Andrés Nocioni, un jugador duríssim en defensa que no es dona mai per vençut. Arriba tard i li cau la quarta.

Veig onejar les banderes albicelestes i rojigualdas al pavelló, amb passió.

Possessió important. José Manuel Calderón puja la pilota. La bota, l’amaga i s’escora cap al costat dret del perímetre. Surto del pal baix per bloquejar-lo i… falta en atac! Meva. La quarta. La quarta!

3:16 per al final. Tan a prop. I tan lluny. Una més, una falta més i a casa. Pepu Hernández em mira des de la banqueta amb una expressió de contenció i saviesa.

És la quarta i encara queda molt partit. Li dic a l’entrenador que no amb el cap i que sí amb els ulls. Rudy Fernández em reemplaça. Estrenyo la tovallola, agafo amb força una ampolla i m’assec a la banqueta. Les dues aficions rugeixen al Saitama Super Arena. El soroll és eixordador. Aquest és un d’aquells moments que somies viure algun dia, a un pas de jugar una final històrica, inèdita, irrepetible… El somni de les nostres vides. Guanyar un Mundial! El preàmbul d’una final en un pavelló ple a vessar, dues aficions, dos països entregats als seus equips.

Argentina remunta. Defensa, defensa, defensa. No cedim ni un centímetre. Avancen els segons. No troben opcions de tir. No els deixem respirar. S’acaba la possessió. I llavors Luis Scola fa una assistència a Ginóbili, que aconsegueix fer un triple impossible. 69-67. Les bufandes albicelestes formen hèlices al cel del pavelló. La grada es refà. El líder de l’equip ha assumit la responsabilitat. No li tremola el canell. Ni el pols. Quatre de set en triples. Estrenyo la tovallola amb més força. Vinga, companys! Vinga, equip! Pugem la pilota de pressa, i Juan Carlos Navarro connecta amb Carlos Jiménez, que s’aproxima a la zona intentant ficar-la a la cistella després de fintar el tir, però Scola el defensa bé… I… falta... en atac!

Vinga, companys! Amunt! 2:37. Des que he sortit de la pista no m’he pogut asseure, no vull asseure’m, vull tornar a entrar i miro el míster. I el míster em mira.

Una mirada. A dins, Pau!

Ha arribat el moment de la veritat. I jo em torno a situar en l’ull de l’huracà. Fa quatre anys, a Memphis, em titllaven de feble. Després em van triar Rookie de l’Any. La temporada següent van insinuar que em faltava caràcter. I ens vam ficar en els playoffs per primera vegada en la història de la franquícia. La història.

Ginóbili la puja amb determinació. Si parlem de líders, ell n’és un dels de debò. Mira, es gira, mitja volta, s’eleva, busca el tauler. I falla! Rebot nostre i Ginóbili s’abalança i comet la seva quarta falta.

Recuperem la possessió. Juan Carlos assumeix el lideratge. La pilota frega la cistella i acaba entrant. Sí! 71-67! L’equip argentí torna a la càrrega. Ginóbili ho torna a intentar des dels set metres. Se li’n va! Un error atípic. La tensió, el soroll, la febre. Ja queda menys!

1:50 per al final, quatre punts al davant i una possessió per a la història. Ara sí. Ara ja no hi ha marge per a l’error. José Manuel la puja. Vinga amunt. Garbajosa surt del pal baix. La rep i connecta amb José Manuel, al perímetre. Juan Carlos bota la pilota i la protegeix sota una pressió enorme del seu defensor. Jo l’hi demano des del pal baix. 1:40. És aquesta. Ho sé. Aquesta és la possessió. Tinc Fabricio Oberto enganxat a l’esquena. És aquesta. Si anotem ara, som a la final. Sento que ha arribat el moment. Ara és el meu torn; no puc fallar. L’hi demano a Juan Carlos. Tota la vida junts. Cada vegada més a prop. Juan Carlos me la passa. D’esquena a la cistella. Sé com fer-ho. Ho he fet mil vegades. El seu alè, l’alè d’Oberto al meu clatell. He de ficar-me cap a la cistella, per donar el cop definitiu. Faig un revers cap a la línia de fons per acabar amb la mà dreta a l’altre costat de la cistella, estic a punt de deixar enrere Fabricio quan de cop sento un dolor molt fort al peu. No! M’acabo de trencar! Afortunadament, l’àrbitre xiula falta. Caic a terra i m’agafo el peu. Ho sé. En aquest mateix moment sé que no jugaré la final. I sé que hi arribarem. I que la guanyarem. Tot el que haig de fer és ficar els dos tirs lliures. Amb el peu trencat dins la vamba. Abatut, però mai derrotat. Són els tirs lliures més importants de la meva vida, de la nostra història. Ningú havia dit que fos fàcil aconseguir els teus somnis. I l’objectiu és molt més gran que el meu dolor. Però jo soc el líder i això et dona una responsabilitat. No puc asseure’m a la banqueta, tot i el dolor terrible, haig de llançar aquests dos tirs lliures. 1:36. Un a dins. Miro la banqueta i els dic que no puc continuar; després del segon tir lliure demanaré el canvi, però abans he de ficar-lo, i sé que ho aconseguiré. I dos! Coixejant i plorant, deixo la pista, confio amb tot el meu cor en els meus companys perquè rematin la feina.

Després d’anotar els dos llançaments des de la línia de tirs lliures amb el cinquè metacarpià del peu esquerre trencat, passo a la banqueta els noranta segons més llargs de la història de la meva carrera esportiva. Tenim un punt d’avantatge, última possessió del partit, la pilota a les mans de Ginóbili, Juan Carlos el defensa; Manu penetra; li tanquem molt bé l’intent d’anotar, però troba Nocioni, el Chapu, a la cantonada dreta tot sol. A les seves mans té el triple que pot canviar la nostra sort i la història del bàsquet espanyol. Però, afortunadament, el llançament li surt una mica llarg i falla. Agafem el rebot i s’acaba.

Vam guanyar Argentina, la campiona olímpica en aquell moment, per 75 a 74.

Aquell dia, al Japó, vam ser els millors, la generació d’or. Va ser el triomf d’una història d’il·lusió, esforç, unitat i humilitat. Aquella victòria no va ser casual, sinó el fruit de molts estius competint junts, d’un equip que havia après dels errors en els campionats anteriors, d’uns jugadors que gràcies a les adversitats viscudes havien crescut i madurat plegats.

El dia 3 de setembre del 2006, a les dues del migdia, vaig completar un dels partits més importants de la meva vida. A la final del Campionat Mundial de Bàsquet, contra Grècia, no vaig anotar cap punt. No vaig fer cap tap ni vaig capturar cap rebot. Aquell dia vaig jugar des de la banqueta sense ni tan sols poder recolzar el peu esquerre a terra. Això sí, encara que anés amb crosses, vaig donar tot el meu suport moral i emocional als companys. Aquell 3 de setembre, la Selecció espanyola de Bàsquet, amb tota la seva fortalesa, va saltar al parquet del Saitama Super Arena rumb a la primera medalla d’or de les seves vides en un campionat sènior. Del món. Seria la primera de moltes, d’una glòria treballada i liderada per la força d’un grup que aquell dia va sortir a la pista amb una emotiva frase inscrita a les samarretes. Un missatge que transmetia la companyonia i la unitat del conjunt: «El Pau també juga». Quin gran equip! I quin gran entrenador, Pepu Hernández. Una llegenda del nostre esport. Hores abans de la final del Mundial, havia mort el seu pare. Tenint en compte el moment en què ens trobàvem i el que estàvem a punt de viure, va prendre la decisió de no compartir la trista notícia amb nosaltres, ja que no volia alterar la nostra concentració abans de la gran final. Que gran, el Pepu.

Aquell dia vaig ser escollit MVP (jugador més valuós) del campionat. Aquell dia vam tallar les xarxes de les cistelles amb una cinta al front i vam escriure la pàgina més bonica de la nostra vida. I de la nostra història. Fins aleshores. Com un veritable equip. Com una autèntica família. La nostra maduresa i preparació mental, i les derrotes viscudes en els campionats anteriors —com quan el 2002 ens van eliminar a Indianapolis als quarts de final al Mundial, o el 2003 quan vam perdre la final de l’Europeu a Suècia, o la derrota als Jocs Olímpics d’Atenes del 2004, quan vam quedar eliminats a quarts de final contra els Estats Units—, ens van ajudar a aconseguir aquella medalla d’or del Mundial. L’experiència de tots aquells anys anteriors va ser la clau per al triomf del 2006, i per als que vindrien després.

Des de les vivències acumulades al llarg de la meva carrera esportiva, sota la cistella, emprenc ara l’escriptura d’aquest llibre amb el qual m'agradaria compartir els valors i principis que m’han ajudat a recórrer aquest camí.

Fins ara havia exposat algunes d’aquestes reflexions en xerrades i conferències, però el desig de fer-les arribar a un públic més ampli (des dels joves als quals el meu exemple els pot inspirar, fins a aquells professionals i emprenedors que hi trobaran pensaments que podran traslladar a les seves pròpies activitats) m’ha animat a explicar-les en el llibre que ara teniu a les mans. Perquè una de les coses més gratificants per a qualsevol persona és compartir el que ha après amb qui estigui disposat a escoltar-lo, amb l’esperança que li pugui servir en el seu propi viatge.

PRIMERA PART

El talent

1

Què és el talent?

De petit vaig practicar natació, bàsquet, futbol, karate, hoquei, handbol… Vaig tenir la sort d’anar a una escola on l’esport era una part important del programa escolar i on s’entenia com una eina clau per a l’educació i el desenvolupament de l’alumnat. Els meus pares volien que provés diferents opcions perquè pogués descobrir l'esport que més m'agradava. També vaig estudiar solfeig i piano, i gràcies a això avui dia gaudeixo molt del món de la música. Per a la meva mare, la formació intel·lectual era una prioritat. Era important que coneguéssim diferents realitats. I suposo que el que ella i el meu pare ens van ensenyar va ser a saber distingir millor el que volíem i el que no. De seguida vaig identificar la meva passió: el bàsquet. Aprenia de pressa i tenia bona coordinació i visió de joc, la qual cosa em donava llibertat i capacitat d’adaptació davant del que succeïa a la pista. I vaig decidir perseguir el meu somni. Sabia que tenia talent, i a mesura que pujava de nivell i avançava en la meva curta «carrera», em vaig adonar que si no treballava no arribaria a dalt de tot. I jo volia arribar-hi.

Per aconseguir el meu màxim potencial, havia de treballar i dedicar moltes hores a entrenar-me. Vaig entendre que seria un procés llarg i dur, però, com que era el que em fascinava, l’esforç valdria la pena. No hi ha res tan reconfortant com poder desenvolupar el propi potencial i fer-ho de manera apassionada.

Vaig tenir clar que volia perseguir el meu somni, i si volia aconseguir arribar a dalt de tot, havia de guanyar-m’ho a força de treball i esforç, perquè sabia que ningú em regalaria res. Encara que tinguis molta habilitat en alguna cosa, això ho has de tenir sempre present. Per sort vaig tenir entrenadors que van saber veure el meu potencial i em van fer treballar i adonar de la dificultat del camí

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X