L’any no podia anar millor. Després de celebrar el primer dia amb totes les amigues reunides, ni més ni menys que a Berlín, l’any havia començat fantàsticament bé. Segur que això els havia portat bona sort! Perquè, és clar, des que la Marta s’havia traslladat a Berlín feia just un any, tenien molt poques ocasions de poder estar totes juntes.

El dia abans havien repartit els premis pel blog, i ara la Laia s’acabava d’assabentar, per un cartell penjat al passadís de l’escola, que aquest any s’organitzaria una gran festa de Sant Valentí, per a la qual faltava poc més d’una setmana. La notícia li va fer passar la son de cop. Eren les nou del matí i estava com si s’hagués pres tres coca-coles seguides. Seria genial anar a la festa amb en Mario! Estava tan encisada amb el seu nòvio... Va somriure amb malícia mentre s’imaginava la Mariona i les seves Pavetes mortes de gelosia quan la veiessin ballar amb un noi tan impressionant i, a més, més gran que ella (però no gaire, perquè ell feia quart d’ESO). Havia de buscar un vestit i unes sabates perfectes per a l’ocasió, i no disposava de gaire temps... Es va plantejar la possibilitat de convèncer la seva mare que era imprescindible comprar-se roba nova aquell cap de setmana. Però pensant-ho bé... era un pla abocat al desastre, sobretot tenint en compte que mare i filla passaven una ratxa bastant dolenta. El fet que la Maria rebutgés en Mario sense ni tan sols coneixe’l, treia la Laia de polleguera. O sigui que res de tardes de compres juntes... potser el millor que podia fer era recuperar el vestit de cap d’any, perquè al capdavall, en Mario no havia estat a Berlín i, per tant, no l’hi havia vist...

La Laia pensava en tot això aquell dimarts al matí ben asseguda al seu pupitre quan va percebre la figura minúscula de la Saratita, la profe de llengua i literatura, que s’obria pas per l’aula entre els alumnes com una formigueta entre gegants. Ningú no es va adonar de la seva presència fins que va seure a la seva taula, i tot i així, la gent es va quedar dreta, parlant amb els companys, com si no hi hagués la professora. En Toni el Quadrat reia d’alguna anècdota que li explicava el seu amic Richie, mentre la Mariona i la Sam xerraven sense parar assegudes sobre la taula. La Laia va sentir que la Saratita tossia per cridar l’atenció, però no va tenir cap efecte. L’aldarull, en comptes de minvar, es va triplicar.

De sobte, es va obrir la porta i va sonar una veu més imponent, i també més insuportable, que va ressonar per les quatre parets:

—Què està passant aquí?! —va preguntar la Mortícia, la tutora del curs, des del llindar de la porta.

La Laia es va fixar que no anava sola. L’acompanyava una noia alta, amb uns cabells de color blau esbullats i els ulls foscos. Observava la classe amb un mig somriure que la Laia no va saber interpretar.

Els alumnes que estaven drets van seure immediatament al seu lloc i van callar, com si no haguessin trencat mai cap plat.

La Mortícia va entrar a l’aula amb la noia i es va dirigir a la Saratita, que mirava a terra com una alumna amonestada més. Des del seu lloc, la Laia no sentia el que la Mortícia li deia en veu baixa, però la noia dels cabells blaus semblava que es divertia d’allò més amb la situació. La Saratita va assentir, i tot seguit la Mortícia es va dirigir a la classe amb el seu parlar assossegat, però altiu:

—He de venir jo... a castigar-vos perquè feu cas... de la vostra professora de llengua?

Mentre la Saratita contemplava l’escena amb el cap cot, totalment avergonyida, ningú no va dir res. La Mortícia devia interpretar el silenci com un sí perquè va anunciar:

—Avui passareu l’hora del pati a l’aula d’estudi... Potser així n’aprendreu.

Aquesta vegada sí, els murmuris de protesta es van escampar ràpid per la classe, però a la Mortícia no li va caldre obrir la boca. En va tenir prou amb una mirada directa sota les seves celles hiperarquejades perquè es tornés a fer silenci.

—Ara que esteu més tranquils... Us vull presentar una companya nova. Es diu Alícia. S’incorpora a partir d’ara a l’escola. O sigui que espero la vostra col·laboració per donar-li la benvinguda.

L’Alícia va fer una mena de reverència que la Mortícia va contemplar amb una ganyota de desgrat. Els alumnes van riure pel gest i la Laia va sentir curiositat per aquella noia que no parava de somriure. Com que li agradava tant fantasiejar, es va imaginar que era una persona alegre i confiada, i que estava desitjant formar part d’aquella classe, d’integrar-se i conèixer els defectes de tots els professors per poder-los criticar amb els companys. Sí, segur que li encantava fer riure els seus amics, tal com acabava de passar ara. La Mortícia li va demanar que s’assegués i la noia nova es va dirigir al seient que la tutora li assenyalava: just al costat de la Laia.

Quan va seure, la Laia la va saludar animada. Segur que s’ho passarien d’allò més bé, juntes. Ja que tenia les seves amigues a l’altra punta de la classe, potser aquest any en faria una de nova.

—Hola, em dic Laia.

Llavors, el somriure de l’Alícia va desaparèixer per art de màgia i, amb una veu que feia por, li va dir:

—M’importa un rave com et diguis.

La Laia es va quedar de pedra.

Ho havia sentit bé? S’ho havia imaginat? Allò no li quadrava gens... Va mirar primer la Frida, que va vocalitzar un «què tal» en silenci, i ella li va respondre arronsant les espatlles perquè encara estava flipant. Després va mirar la Susanna, que es mossegava el pírcing del llavi i l’observava amb el front arrugat, intentant endevinar què havia passat. Va decidir que havia d’explicar-ho a les amigues per acabar-se de convèncer del que acabava de descobrir: aquella noia era una mal educada. De manera que va treure el mòbil, el va col·locar estratègicament a dins del pupitre perquè la nova companya no pogués llegir el que escrivia, i va entrar al grup de WhatsApp VV4E!

, va anunciar.

La primera a contestar va ser l’Eva, que com que no anava a la seva classe encara no l’havia conegut.

La Laia llegia els missatges de les amigues quan de fons va sentir una cosa que, al principi, li va semblar impossible:

—Profe, la Laia està parlant pel mòbil.

La Laia va alçar el cap esmaperduda: la Mariona mai no hauria xerrat una cosa així, perquè precisament ella whatsappejava tant o més, encara. La possibilitat li va semblar massa mesquina fins i tot per a ella. Però així... qui l’havia delatat? L’ALÍCIA!

No s’ho podia creure: a més de mal educada, la noia nova era una delatora. La Laia es va guardar ràpidament el mòbil a la butxaca de la jaqueta blau marí amb la intenció de negar-ho tot, però ja era massa tard: la Mortícia, que estava a punt de sortir de la classe, s’havia acostat fins al seu pupitre fent grans gambades i l’observava amb la mà estesa:

—Me’l dónes, sisplau?

—Però profe...

Li semblava tan injust, allò, que encara no entenia què havia passat.

—Res de però profe... Saps perfectament que a classe no es pot fer servir el mòbil... Dóna-me’l, Laia. Te’l tornaré al final del dia.

No va tenir altre remei que obeir: va allargar la mà tremolosa i va posar el telèfon a la de la tutora. Li va costar un munt deixar-lo anar. La Mortícia fins i tot va haver d’estirar una mica per arrabassar-l’hi dels dits. Quan se’l va endur, la Laia es va sentir enfonsada i decebuda: ara hauria d’aguantar totes les classes del dia asseguda al costat d’aquella criatura perversa sense poder-se desfogar amb les amigues. Podia passar-li res pitjor? Es va respondre a si mateixa: sí, que aquella situació continués durant la resta del curs i, fins i tot, de la seva vida escolar...

Quan va acabar la classe de llengua i literatura, la Laia es notava una tensió tan gran a les espatlles que li feia mal tot el cos. S’havia passat tota l’hora mirant cap endavant, incapaç de moure ni un múscul per por que la nova companya deixés anar algun dels seus regalets. I és que després que la Mortícia se li endugués el mòbil, havia intentat preguntar a l’Alícia per quin motiu l’havia delatat, i la noia nova havia recuperat el somriure per dir-li:

Una frase senzilla que, pronunciada per aquella noia, sonava com una amenaça terrible. El més curiós era que el somriure que al principi li havia semblat d’una persona alegre ara li provocava calfreds. Era totalment diabòlica! Tot i així, la Laia havia estat prou valenta per contestar-li:

—Per què no et caic bé? Ni tan sols em coneixes.

—No fa falta. Au, para de parlar, que em molestes, i quan una cosa em molesta, si no calla tota sola, la faig callar jo.

La Laia la mirava bocabadada, intentant assimilar l’amenaça que acabava de rebre, i l’Alícia encara hi va afegir:

—Per cert, sabies que els cabells pèl-rojos com els teus es deuen a un error genètic?

La Laia va brandar el cap, confosa: mai a la vida no havia conegut una persona tan repel·lent. Com podia titllar algú d’error genètic després d’intimidar-lo d’aquella manera? D’on havia sortit aquell monstre? Va procurar mantenir-se tan lluny d’ella com va poder, tenint en compte que les taules estaven pràcticament enganxades. Només li faltava seure a terra per mantenir-se’n ben apartada. Per tant, el so del timbre que indicava el final de la classe la va fer saltar del lloc com un coet i sortir de l’aula com un llampec.

Al passadís, es va reunir amb les altres, que van sortir gairebé al mateix temps que ella, ansioses per saber què havia passat. La Laia es va quedar a prop de la porta per poder vigilar l’Alícia i assegurar-se que no se’ls acostava. No podia evitar-ho! Fins i tot li havia agafat por...

—Sembla perillosa —va dir la Susanna, mentre es col·locava darrere les orelles els flocs negres dels cabells acabats de tallar com un noi.

—I perquè no

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X