La Laia no podia apartar els ulls del trànsit. No és que la motivés gaire veure des de la finestra com passaven els cotxes, però era la millor manera d’ anar a la seva. És a dir, deixar la mirada perduda i gaudir d’ un d’ aquells moments tan gratificants en els quals podia deixar que la imaginació es desbordés sense límits, sense que ningú no la molestés. Pensava en en Mario, el noi perfecte, en com li agradava la seva manera de mirar-la, i com li agradaven els seus petons...
El seu pare, en David, conduïa força suaument el cotxe familiar. Bé, familiar per part de pare, perquè al seient del darrere, a més d’ ella, també hi havia la seva germana Aitana, asseguda al seu costat. La Laia havia accedit a seure amb ella, tot i que li venia molt més de gust seure al davant, al costat del pare, per remenar la ràdio quan no li agradava la cançó que sonava en aquell moment. Ara, en David tenia via lliure i podia posar totes les cançons de rock de la seva època que li vinguessin de gust. A veure, algunes eren guais, però d’ altres... a la Laia li semblava que feien fressa i poca cosa més.
L’ Aitana es regirava inquieta al seient, no parava d’ assenyalar-li coses a la Laia perquè li fes cas. I és que l’ Aitana estava passant una època complicada. Feia tan sols unes setmanes que havia nascut l’ Albert, el seu germanet, el nou fill del pare i la Lorena, i el seu món de color rosa s’ esmicolava de mica en mica: ja no era la preferida, ja que els seus pares dedicaven força més temps al nounat que no pas a ella. O sigui que cada vegada que l’ Aitana reclamava atenció a la Laia, ella li responia, encara que no en tingués ganes. Li feia pena el pobre nap-buf, què hi podia fer?
En fi, ara estaven ells tres sols. La Lorena s’ havia quedat a casa amb l’ Albert per raons òbvies: una festa animada i plena de sorolls no era el millor lloc per a un nadó que només vol menjar, plorar... i fer caca (almenys això era el que havia comprovat la Laia). Tots tres anaven cap a la festa d’ inauguració del restaurant que la seva mare acabava d’ obrir i que duia el seu nom: Laia. Era un detall molt bonic i segurament la mare se’ l cobraria demanant-li que l’ ajudés amb el nou negoci més d’ una vegada. I de dues.
Al principi, a la Laia l’ havia sorprès moltíssim que la mare convidés el pare a la festa, després de tot... Des que s’ havien separat mil anys enrere, les reunions familiars s’ havien convertit en batalles de tensions. Quan ho va preguntar a la mare, ella va respondre fent-se la innocent.
Quan gairebé tenia la Laia convençuda, a la mare se li va escapar l’ autèntic motiu d’ aquella decisió:
—A més, així veurà que maco ha quedat.
És clar, el que volia la mare era demostrar a en David que al final li havia sortit tot bé. Com si no la conegués! Tot i que, després d’ haver-ho passat tan malament amb les obres, era lògic que en volgués presumir. I després hi havia l’ estressant corre-cuita final per tenir-ho tot a punt per a la gran festa... A la Laia li feia la sensació que no veia la seva mare des de feia setmanes! Malgrat tot, la Maria podia ser subtil, perquè no se li notessin tant les intencions.
El dia que el pare va trucar per telèfon a la Laia per anunciar-li que havia rebut la invitació, de seguida es va adonar que ell també s’ havia ensumat l’ autèntic motiu sense necessitat que l’ hi digués.
—Estic segur que només m’ ha convidat perquè sigui testimoni de la fantàstica festa que deu estar preparant —li va comentar en David.
—Justa la fusta!
Pare i filla havien rigut a cor què vols, perquè tots dos la coneixien massa bé, però, malgrat tot, el pare havia contestat a la invitació amb un SÍ ben gran. L’ única condició era que hi pogués portar l’ Aitana. En un principi, la nena s’ havia mostrat reticent («La inauguració d’ un restaurant? Quin rotllo, no?!»), però després que el pare la informés que l’ Albert no hi seria, havia acceptat el tracte fent saltirons d’ alegria. O sigui que allà eren tots tres, al cotxe, de camí a la festa.
La Laia estava desitjant veure en Mario! Es va tornar a delectar amb el record del seu nòvio, a qui estava a punt de veure supermudat, encara més que per a la festa de Sant Valentí! Tots dos havien acordat anar ben elegants per a l’ ocasió, encara que a en Mario no l’ entusiasmava gaire la idea, perquè ell era més de texans negres, samarreta negra i vambes negres. Monocolor. La Laia li havia explicat que seria com una mena de joc, en el qual fingirien que eren uns adults en una festa important, com l’ estrena d’ una pel·lícula, amb famosos, i que havien de quedar bé. En Mario hi havia accedit perquè... perquè feia tot el que la Laia li demanava, perquè era el millor nòvio del món. De manera que la Laia s’ havia decidit per un vestit molt fi que la mare li havia comprat especialment per a aquell dia. Segurament havia acceptat regalar-l’ hi perquè es volia assegurar que la seva filla estaria a l’ altura d’ aquell esdeveniment tan important (o potser la Laia estava sent massa susceptible). La qüestió és que el vestit era preciós: de color violeta, el seu preferit, molt curt, amb el cos cenyit de puntes, i la faldilla amb molt de vol. Quan el va veure a la botiga, va saber que estava fet per a ella, un pressentiment que va corroborar quan se’ l va emprovar davant de les amigues: la Frida, l’ Eva, la Susanna i la Raquel van quedar amb unes boques tan obertes que arribaven a terra. Fins que la Laia no els va preguntar què en pensaven, no van començar a llançar afalacs, i després ja no van parar. Li van fer una foto perquè la Marta hi donés el vistiplau. Quan va respondre:
La Laia va acabar de confirmar que aquell era EL VESTIT. I frisava per arribar al restaurant perquè en Mario el veiés i fes la mateixa cara de perplexitat que les seves amigues, que també anirien a la inauguració acompanyades dels seus nòvios. Això sí, malgrat els vestits de gala, totes portarien les vambes vermelles, perquè ja era una tradició i perquè volien celebrar com Déu mana aquell moment tan bo que estaven vivint. El grup creixia per moments, ara que la Susanna estava amb l’ Ivan definitivament, la Raquel amb en Charlie, la Frida amb en Leo, i l’ Eva... bé, l’ Eva fins i tot semblava que ja s’ hagués casat amb l’ Aitor, de tan estable que era la seva relació. La Laia s’ estava preguntant si ja es devien haver dit les paraules màgiques quan va notar un copet al braç. Va trigar un parell de segons a recordar que tenia l’ Aitana al costat, i un segon més a adonar-se que en aquell moment la cridava entre xiuxiuejos, tapant-se la boca amb la mà.
—Que ets sorda, nena? —li va retreure la seva germana, amb els seus rínxols daurats i les galtes rosades, tant com el vestit que li havia posat la mare, tot brillant. Ella sí que era una princesa!
—Què passa? —va preguntar la Laia.
—Et puc dir un secret? —li va dir l’ Aitana.
Quan la Laia va assentir, la nena va obrir la bosseta de mà de conjunt que duia penjada a l’ espatlla i li’ n va ensenyar l’ interior: va aparèixer la punta del morro marró i blanc d’ un hàmster, i llavors l’ Aitana li va donar un cop amb la mà i el va ficar de nou a dins la bosseta.
—Però què fas?! —se li va escapar a la Laia, de la impressió.
—Xxxt! —va remugar l’ Aitana, amb cara d’ empipada.
—Què fa qui? —va preguntar el pare, que fins llavors havia estat pendent de la seva música i del trànsit.
La Laia mirava l’ Aitana amb els ulls esbatanats, mentre la nena s’ acostava un dit als llavis per suplicar-li que no digués res. Es va plantejar si havia de delatar la seva germana: què hi feia aquell animaló ficat allà dins? Què en faria, a la festa? Però la cara de pena de l’ Aitana va poder més i la Laia va dissimular amb el pare, que la mirava a través del retrovisor.
—No, res, un home que he vist pel carrer, que gairebé es deixa atropellar...
L’ Aitana va vocalitzar un «gràcies» una mica més somrient.
—Inconscients —va respondre el pare, confiat, mentre tornava a fixar-se en el trànsit.
La Laia no parava de brandar el cap sense apartar la vista de l’ Aitana per demanar-li explicacions. Quan la nena es va assegurar que el pare no la mirava, li va explicar xiuxiuejant que l’ hi havien regalat els pares. La Laia va arribar a la conclusió que devia ser un nou i nefast intent per posar fi a la gelosia de l’ Aitana envers l’ Albert.
—No el vull deixar sol a casa, em trobaria a faltar —li explicava la nena, amb cara de pena.
—Però no el pots pas tenir aquí ficat tota la tarda...
—El cuidaré bé. És petitó i gairebé no es mou. Després ja el trauré a passejar.
—Però que no se t’ escapi, Aitana, perquè es pot organitzar un sarau de por.
—No se m’ escaparà, t’ ho prometo.
La Laia es va obligar a creure en la seva germana. Al capdavall, per què no hauria de ser capaç de cuidar un animaló tan petit?
La música se sentia des del carrer. Quan va sortir del cotxe, la Laia es va sentir com si estigués a punt de trepitjar la catifa vermella, perfecta amb el seu vestit i el recollit que s’ havia fet ella mateixa als cabells pèl-rojos seguint un tutorial de YouTube: els flocs que li sobresortien del monyo li conferien un aspecte entre descuidat i elegant que estava molt de moda. Els llums del restaurant Laia ja brillaven a aquella hora de la tarda. Per uns instants, va sentir que aquells llums es referien a ella de debò, com el cartell lluminós d’ una pel·li de Hollywood. Ja era mitjan març i els dies s’ havien començat a allargar. Per fi! Aviat arribaria la primavera, la caloreta... I Setmana Santa, és clar. Encara no tenia plans per a les vacances, però tenia moltes ganes de fer alguna cosa que inclogués en Mario, perquè volia aprofitar al màxim tot el temps que pogués passar amb ell. Per això, tot just travessar la porta del local, els ulls de la Laia el van buscar entre els desconeguts que estaven reunits en grups pertot arreu... estava impacient per veure’ l, amb la seva americana de seductor, encara més guapo que de costum!
—Laia! Vine, si us plau, que et vull presentar una persona...
La mare gairebé no va tenir temps de treure’ s l’ abric que ja va començar a posar en marxa la tasca comercial. La Maria l’ havia advertit uns dies abans que havia de ser amable amb tothom, perquè a la festa hi havia convidat els crítics culinaris més influents i volia que se n’ anessin amb una bona impressió. Només ells podien fer que el restaurant Laia s’ estrenés com el nou local de moda, perfecte, harmoniós i deliciós. Un comentari seu a les xarxes socials o una columna al diari podien fer que la gent arribés a gavadals al local o bé que no hi posessin mai els peus. Absolutament res no podia sortir malament en aquella vetllada. Per tant, la Laia va obeir la mare i es va col·locar entre ella i una dona embotida en un vestit de puntets i amb els cabells arrissats.
—Et presento la Marga, de la revista Cuina 100. Li estava explicant per què el restaurant es diu així i tenia curiositat per coneixe’ t. Li ha encantat el teu mural.
La mare va assenyalar la paret que havia dissenyat i pintat la Laia. S’ havia passat uns quants dissabtes dibuixant aquell retrat líric fet de traços blancs i negres. L’ havia anomenat la paret de les il·lusions, i representava la seva mare de jove. Per acabar-la de rematar, en Mario l’ havia ajudat a seleccionar una citació que s’ ajustés a l’ objectiu de la paret i del restaurant: fer realitat el somni de la seva mare. Per tant, la citació era: «Si és bo viure, encara és millor somiar, i el millor de tot és despertar», del poeta espanyol Antonio Machado. Havia quedat preciosa. La Laia estava molt orgullosa del resultat.
—És un plaer, Laia. Ets tota una artista. I a més, portes un vestit preciós.
—Gràcies. —Li va dedicar un somriure triomfal.
—I aquestes vambes...? —va preguntar la Marga, tota sorpresa.
Ups! Fins en aquell moment la Laia no va caure en el fet que la mare no tenia ni idea que combinaria l’ elegant vestit amb les vambes vermelles, en comptes d’ unes sabates de saló, tal com li havia recomanat. Tot i que li feia molta por, la va mirar de reüll i li va semblar que li veia la vena del coll inflada. Ara sí que l’ havia feta bona...
—És que són les meves vambes preferides —es va excusar la Laia, mirant a terra.
Hi va haver uns segons tensos durant els quals la Laia va pensar que a aquelles dues dones els sortirien llangardaixos per la boca. Però la va sorprendre molt gratament la resposta que li va donar aquella desconeguda:
—M’ encanten, donen un toc transgressor al conjunt. Elegant però amb sentit de l’ humor, com el local. A més, a la teva edat pots posar-te el que vulguis. Com que tot et queda bé!
I encara la va sorprendre més que allò estovés la mare, que va optar per no dir ni piu. La Laia va somriure, i es va treure de sobre un pes gegantí quan finalment la Maria va parlar amb to conciliador.
—Au, vés a buscar la Frida i les altres. Són allà on hi ha els refrescos.
La Laia li va fer un petó a la mare i un a la Marga, i es va allunyar tan ràpid com va poder. Va esbufegar del descans que va sentir. Al capdavall, la mare no s’ havia pres gaire malament l’ elecció de calçat... Esperava no haver-la decebut. Per a ella, era tan important posar-se les vambes vermelles aquell dia, que no s’ ho havia ni plantejat.
Estava buscant les seves amigues i en Mario entre la gent i, sense adonar-se’ n, els peus li van començar a ballar seguint el ritme de la melodia d’ un saxo. Llavors va veure el grup que posava el fil musical a la inauguració. I va quedar morta. No podia ser... Quan va sentir el saxo ni tan sols se li va acudir que pogués ser ell qui el tocava, sobretot després de més de sis mesos sense veure’ l. Però