El Club de les Vambes Vermelles 9 - Amor Take Away

Ana Punset

Fragmento

cap-1

imagen

La Laia no podia apartar els ulls del trànsit. No és que la motivés gaire veure des de la finestra com passaven els cotxes, però era la millor manera d’ anar a la seva. És a dir, deixar la mirada perduda i gaudir d’ un d’ aquells moments tan gratificants en els quals podia deixar que la imaginació es desbordés sense límits, sense que ningú no la molestés. Pensava en en Mario, el noi perfecte, en com li agradava la seva manera de mirar-la, i com li agradaven els seus petons...

El seu pare, en David, conduïa força suaument el cotxe familiar. Bé, familiar per part de pare, perquè al seient del darrere, a més d’ ella, també hi havia la seva germana Aitana, asseguda al seu costat. La Laia havia accedit a seure amb ella, tot i que li venia molt més de gust seure al davant, al costat del pare, per remenar la ràdio quan no li agradava la cançó que sonava en aquell moment. Ara, en David tenia via lliure i podia posar totes les cançons de rock de la seva època que li vinguessin de gust. A veure, algunes eren guais, però d’ altres... a la Laia li semblava que feien fressa i poca cosa més.

L’ Aitana es regirava inquieta al seient, no parava d’ assenyalar-li coses a la Laia perquè li fes cas. I és que l’ Aitana estava passant una època complicada. Feia tan sols unes setmanes que havia nascut l’ Albert, el seu germanet, el nou fill del pare i la Lorena, i el seu món de color rosa s’ esmicolava de mica en mica: ja no era la preferida, ja que els seus pares dedicaven força més temps al nounat que no pas a ella. O sigui que cada vegada que l’ Aitana reclamava atenció a la Laia, ella li responia, encara que no en tingués ganes. Li feia pena el pobre nap-buf, què hi podia fer?

En fi, ara estaven ells tres sols. La Lorena s’ havia quedat a casa amb l’ Albert per raons òbvies: una festa animada i plena de sorolls no era el millor lloc per a un nadó que només vol menjar, plorar... i fer caca (almenys això era el que havia comprovat la Laia). Tots tres anaven cap a la festa d’ inauguració del restaurant que la seva mare acabava d’ obrir i que duia el seu nom: Laia. Era un detall molt bonic i segurament la mare se’ l cobraria demanant-li que l’ ajudés amb el nou negoci més d’ una vegada. I de dues.

Al principi, a la Laia l’ havia sorprès moltíssim que la mare convidés el pare a la festa, després de tot... Des que s’ havien separat mil anys enrere, les reunions familiars s’ havien convertit en batalles de tensions. Quan ho va preguntar a la mare, ella va respondre fent-se la innocent.

imagen

Quan gairebé tenia la Laia convençuda, a la mare se li va escapar l’ autèntic motiu d’ aquella decisió:

—A més, així veurà que maco ha quedat.

És clar, el que volia la mare era demostrar a en David que al final li havia sortit tot bé. Com si no la conegués! Tot i que, després d’ haver-ho passat tan malament amb les obres, era lògic que en volgués presumir. I després hi havia l’ estressant corre-cuita final per tenir-ho tot a punt per a la gran festa... A la Laia li feia la sensació que no veia la seva mare des de feia setmanes! Malgrat tot, la Maria podia ser subtil, perquè no se li notessin tant les intencions.

El dia que el pare va trucar per telèfon a la Laia per anunciar-li que havia rebut la invitació, de seguida es va adonar que ell també s’ havia ensumat l’ autèntic motiu sense necessitat que l’ hi digués.

—Estic segur que només m’ ha convidat perquè sigui testimoni de la fantàstica festa que deu estar preparant —li va comentar en David.

—Justa la fusta!

Pare i filla havien rigut a cor què vols, perquè tots dos la coneixien massa bé, però, malgrat tot, el pare havia contestat a la invitació amb un SÍ ben gran. L’ única condició era que hi pogués portar l’ Aitana. En un principi, la nena s’ havia mostrat reticent («La inauguració d’ un restaurant? Quin rotllo, no?!»), però després que el pare la informés que l’ Albert no hi seria, havia acceptat el tracte fent saltirons d’ alegria. O sigui que allà eren tots tres, al cotxe, de camí a la festa.

La Laia estava desitjant veure en Mario! Es va tornar a delectar amb el record del seu nòvio, a qui estava a punt de veure supermudat, encara més que per a la festa de Sant Valentí! Tots dos havien acordat anar ben elegants per a l’ ocasió, encara que a en Mario no l’ entusiasmava gaire la idea, perquè ell era més de texans negres, samarreta negra i vambes negres. Monocolor. La Laia li havia explicat que seria com una mena de joc, en el qual fingirien que eren uns adults en una festa important, com l’ estrena d’ una pel·lícula, amb famosos, i que havien de quedar bé. En Mario hi havia accedit perquè... perquè feia tot el que la Laia li demanava, perquè era el millor nòvio del món. De manera que la Laia s’ havia decidit per un vestit molt fi que la mare li havia comprat especialment per a aquell dia. Segurament havia acceptat regalar-l’ hi perquè es volia assegurar que la seva filla estaria a l’ altura d’ aquell esdeveniment tan important (o potser la Laia estava sent massa susceptible). La qüestió és que el vestit era preciós: de color violeta, el seu preferit, molt curt, amb el cos cenyit de puntes, i la faldilla amb molt de vol. Quan el va veure a la botiga, va saber que estava fet per a ella, un pressentiment que va corroborar quan se’ l va emprovar davant de les amigues: la Frida, l’ Eva, la Susanna i la Raquel van quedar amb unes boques tan obertes que arribaven a terra. Fins que la Laia no els va preguntar què en pensaven, no van començar a llançar afalacs, i després ja no van parar. Li van fer una foto perquè la Marta hi donés el vistiplau. Quan va respondre:

imagen

La Laia va acabar de confirmar que aquell era EL VESTIT. I frisava per arribar al restaurant perquè en Mario el veiés i fes la mateixa cara de perplexitat que les seves amigues, que també anirien a la inauguració acompanyades dels seus nòvios. Això sí, malgrat els vestits de gala, totes portarien les vambes vermelles, perquè ja era una tradició i perquè volien celebrar com Déu mana aquell moment tan bo que estaven vivint. El grup creixia per moments, ara que la Susanna estava amb l’ Ivan definitivament, la Raquel amb en Charlie, la Frida amb en Leo, i l’ Eva... bé, l’ Eva fins i tot semblava que ja s’ hagués casat amb l’ Aitor, de tan estable que era la seva relació. La Laia s’ estava preguntant si ja es devien haver dit les paraules màgiques quan va notar un copet al braç. Va trigar un parell de segons a recordar que tenia l’ Aitana al costat, i un segon més a adonar-se que en aquell moment la cridava entre xiuxiuejos, tapant-se la boca amb la mà.

—Que ets sorda, nena? —li va retreure la seva germana, amb els seus rínxols daurats i les galtes rosades, tant com el vestit que li havia posat la mare, tot brillant. Ella sí que era una princesa!

—Què passa? —va preguntar la Laia.

—Et puc dir un secret? —li va dir l’ Aitana.

Quan la Laia va assentir, la nena va obrir la bosseta de mà de conjunt que duia penjada

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos