Si obro els ulls, sabré exactament on soc, i tot i així prefereixo mantenir-los tancats una estona més... Fa sis anys que recorro aquest camí, però aquest és el primer cop que no vaig sola, ni estic submergida en la música que sempre solia ressonar en els meus auriculars, ni em sento aïllada rere la finestra que separava el seient d’en Sam, el xofer, del meu. Avui no porto auriculars, no hi ha en Sam i tampoc no faig gaire cas del mòbil, perquè últimament tot el que en surt em fa posar nerviosa (missatges no desitjats, trucades de mal gust...).
Avui només gaudeixo d’aquests últims minuts de companyia, envoltada d’una família que, si bé no és la meva, em fa la sensació que és el més semblant que he tingut mai a una família. I tot gràcies a ella, a la Júlia, la meva millor amiga.
—Que dormies? —em pregunta, amb un lleu somriure.
—No, només estic... ja saps...
La Júlia ja entén què vol dir això. De fet, sap tot el que penso: després d’haver estat dues setmanes juntes, sense separar-nos gairebé ni per anar al lavabo, la nostra amistat ha passat a un nivell superior i entre nosaltres existeix una mena de telepatia. Per això, fins i tot sense que ho digui, sap que tornar a l’internat em provoca uns nervis que fins ara no havia experimentat mai.
El dia de la gala, quan vam agafar el cotxe per anar cap a casa seva, vaig veure que estava una mica inquieta. Se li notava perquè es va passar tot el trajecte avisant-me que la casa no era gaire gran, que era més aviat petita, perquè no em sorprengués quan hi arribéssim. Però quan hi vaig entrar i vaig veure l’ambient que s’hi respirava..., em va semblar que era la casa més preciosa del món. Viuen en un poble petit del nord, de manera que hi feia força fred. De fet, ens va caure una mica d’aiguaneu pel camí. I quan vam sortir del cotxe, vaig caçar un parell de flocs a l’aire.
—Saps que no n’hi ha cap d’igual? Tots els flocs de neu són diferents, però tots són màgics, a la seva manera —em va dir la Júlia, i em va agradar aquesta explicació, perquè vaig pensar que amb les persones passa el mateix. Ella i jo som ben diferents, i al mateix temps... ja no hi ha res que ens pugui separar, perquè la nostra màgia ens complementa a la perfecció.
Com que no hi havia hagut temps per fer preparatius, quan vam arribar, la Isabel i en Vicenç em van obrir el llit niu de l’habitació de la Júlia amb un somriure als llavis i van preparar les mantes i tot el que calia perquè estigués ben còmoda.
—Quina alegria tenir la casa plena, oi? —va dir la Isabel al seu marit, i ell li va respondre fent-li una abraçada i un somriure que jo no havia vist mai que compartissin els meus pares. Probablement perquè els pares de la Júlia sí que s’estimen.
L’habitació de la Júlia és molt diferent de la de casa meva: malgrat el poc espai que hi ha, està tot molt ordenat i a les parets gairebé no hi ha res penjat, només un pòster d’un concert benèfic i un altre que anuncia unes olimpíades matemàtiques en les quals segurament va participar. Passa el mateix que amb l’habitació que compartim a Vistalegre: el meu costat és el caos i el seu reflecteix la seva personalitat rigorosa.
—T’agraden els videojocs? —em va preguntar en Nico quan vaig haver desfet la maleta, mentre s’asseia al meu llit. El germà de la Júlia duia la Nintendo Switch en una mà i, abans que li pogués contestar, em va ensenyar la pantalla i les dificultats que tenia per passar aquell nivell. Ho vaig trobar hipnòtic, fins al punt que durant aquestes dues darreres setmanes m’he acostumat a jugar amb ell i hem fet competicions diàries.
Sí, han estat unes vacances de Nadal inoblidables. I no perquè hàgim fet un viatge extraordinari, ni perquè hàgim rebut una quantitat ingent de regals... No, ha estat inoblidable cada moment perfecte que hem passat tots junts. I encara que aquests moments no vagin embolicats amb un llaç, he après que són el millor regal.
Tot i que també n’he rebut algun d’inesperat, i que ara em dona força a mesura que el cotxe s’acosta a l’internat Vistalegre. Quan ens vam llevar el matí de Reis, a sota de l’arbre hi havia un regal per a mi: un braçalet amb un floc de neu i una xapa amb un missatge: «ALWAYS BE YOURSELF», és a dir, que sigui jo mateixa. No és un braçalet Cartier, ni Chanel, però ara ja sé que això és el menys important; no me’l penso treure mai, perquè em recorda que sempre he de ser jo mateixa i no deixar-me influir pel que altres persones vulguin que sigui.
Recordo perfectament el moment en què el vaig veure en aquella capseta amb el meu nom en un racó de l’arbre. No esperava que hi hagués un paquet per a mi... Em vaig haver d’aguantar les ganes de plorar, perquè ningú no m’havia fet mai un regal tan significatiu, i ningú no m’havia dit mai allò ni m’havia fet sentir d’aquesta manera: que jo soc com soc i no puc permetre que ningú m’intenti canviar. Com que la Júlia va veure que m’estava emocionant, va voler treure ferro a aquell moment dramàtic i va dir:
—Vinga, posa’t les botes, que sortim a fora.
Aquella nit havia caigut una bona nevada, i quan ens vam despertar, el poble de la Júlia estava tot cobert d’un mantell blanc. Ja havia vist grans quantitats de neu altres vegades, a Vaquèira o als Alps, quan hi havia anat a esquiar amb els meus pares, però no ho havia viscut mai d’aquella manera tan poètica. Tota la família a la vora de la finestra contemplant embadalida com queien els petits flocs de neu.
Per tant, quan la Júlia em va dir que em posés les botes, no vaig dubtar ni un instant, i llavors vam sortir tots junts al jardí, ben abrigats amb anoracs i bufandes perquè feia un fred que pelava. La Júlia va agafar un parell de trineus del garatge i vam pujar al turó que hi ha a la part del darrere de la casa. No havia pujat mai en una cosa d’aquestes, de manera que al principi vaig desconfiar-ne una mica, però quan vaig veure les cares d’alegria de la Júlia i en Nico, rient mentre baixaven, cadascun sobre el seu trineu, no m’ho vaig pensar dues vegades. Quan me’n van cedir un, vaig fer una baixada i des de llavors que no he parat... Segueixo baixant d’aquella muntanyeta sense perdre’m ni un detall, amb l’adrenalina escalant-me pels braços, amb la sensació d’estar vivint el millor de la meva vida. Ens vam passar tot el dia a fora, perquè després dels trineus va venir el ninot de neu. I quan en Nico va sortir de casa amb una pastanaga per fer-li el nas, jo no podia parar de riure.
—Això és de debò? Em pensava que només passava a les pel·lícules —vaig dir.
—Doncs aquí devem viure sempre en una pel·lícula, perquè fins i tot els hi posem nom... —va dir la Júlia, i jo no m’ho podia creure.
—Àlex, tria un nom per al ninot de neu —va dir en Nico, o més aviat m’ho va ordenar amb aquella seva veu tan exigent que encara no coneix la vergonya.
Vaig mirar els dos germans, que em feien sentir com una més de la família, i quan vaig dir «Senyor Pastanaga» tots dos van fer una riallada estrepitosa que va durar una estona, fins que la mare de la Júlia ens va cridar perquè entréssim a dinar tots junts, tal com havíem fet cada dia, en una taula plena de detalls nadalencs preciosos: un centre de taula fet per la Isabel amb fulles de boix grèvol, unes estovalles plenes de rens, una vaixella decorada amb flors de Nadal...
La llar de foc només ajudava a mantenir l’escalfor que ja es respirava en l’ambient gràcies a aquelles persones tan càlides, afectuoses i amables que m’havien acollit.
El so de la ràdio em torna al present, a dins del cotxe, al trajecte que estem recorrent, tots junts; i la notícia que anuncien en aquell moment em torna a la meva veritable vida, la que no m’ha regalat ningú, sinó la que m’ha tocat viure.
«Tot apunta que el judici contra l’economista David Solano, acusat de frau i prevaricació, es podria avançar i celebrar en les properes setmanes. Mentrestant, continua en presó preventiva per risc de fuga. A causa dels antecedents que...».
Malgrat que el pare de la Júlia canvia d’emissora quan se n’adona i fa veure que no ha sentit res, tinc temp