Un any fora de casa! (Sèrie New York Academy 1)

Ana Punset

Fragmento

cap-1

imagen

És molt més petit que no pas m’havia imaginat. Per sort, m’ha tocat finestra i puc mirar a fora, allunyar-me d’aquest avió abarrotat de gent. I respirar, sobretot respirar.

imagenLa visió dels núvols embolcant les immenses ales em recorda el cotó de sucre imagen que vaig compartir amb les amigues el cap de setmana passat. Ens va agafar tristor a manta. Quan hi rumio, m’adono que he passat més part de la meva vida amb elles que no pas sense elles. No sé què faré a partir d’ara.

Havia arribat el moment del temut comiat i, com ja m’ho imaginava, igual que passa amb mil coses més, per a això de dir adeu tampoc tinc gens de traça.

—Ens escriuràs, oi, Sofía? —em va dir l’Alba, la meva millor amiga, assenyalant-me amb un dit acusador—. Ara que seràs escriptora, que no et faci pal el WhatsApp, que ja ens coneixem.

Les altres dues van assentir.

imagen

—No ens facis la típica jugada d’estar-hi en línia i a nosaltres ni piu —va deixar anar la Claudia, aclucant els ulls, ametllats de mena. Com es pot veure, és d’aquelles persones que sempre pensa el millor de tothom, especialment de mi.

L’Alba la conec des que el primer dia de classe de primer de primària es va asseure al meu costat i va parlar tot el que jo no parlava. La veritat és que va ser la meva salvació; la nova escola em tenia força aterrida; però, gràcies a ella, aquell lloc no em va semblar tan horrible. Xerrava pels colzes, i jo l’escoltava i de vegades també m’animava a explicar-li les meves coses. La nostra relació continua així, si fa no fa; i això que, amb ella, m’hi esplaio més que amb ningú. Què hi farem? M’estimo més gargotejar paraules que no pas pronunciar-les.

Les altres noies es van anar afegint al grup al llarg dels anys i, malgrat el pas del temps, segons com, continuo tenint aquella sensació estranya de no tenir-hi absolutament res en comú. Figura que són la meva colla, sí, però a estones em sento com una extraterrestre, a la seva vora. Quan ho comento a l’Alba, em diu antisocial, i m’obliga a canviar de rotllo. Sort en tinc d’ella, ja que, altrament, tota soleta em puc passar del compte, capficada amb les meves paranoies. I va bé escampar la boira de tant en tant.

imagen—És clar que t’escriuré —vaig dir aquell últim dia plegades. I com que mirava l’Alba, la Claudia i l’Ana ens van esguardar de reüll tot prement els llavis—. Us escriuré a totes tres —vaig rectificar de seguida, però el mal ja estava fet, i elles van somriure... més o menys.

—Quina enveja que em fas, tia —va intervenir l’Alba per desviar la conversa i evitar més tensions—. Com m’agradaria anar a estudiar el batxillerat a Nova York. Serà una passada. La capital del món per a tu soleta! Festes, nois...!

—De segur que en Marc s’esfuma completament del teu cap. No recordaràs ni com es diu. Ni què et va fer. —Aquesta era l’Ana. M’imagino que us podeu fer una idea de per què ella i jo tenim topades tot sovint...

En Marc. Havia hagut de treure el tema. El meu tabú. La meva paraula prohibida. La vaig mirar arrufant les celles i immediatament es va adonar de l’error. Vaig poder veure a la cara de l’Alba que intuïa que m’havia pres aquell comentari com una pessigada al cor amb mala bava i a traïció. Per ella em vaig empassar les ganes de cantar-li les quaranta a l’Ana.

Però el meu viatge no tenia res a veure amb allò que ell em va fer. Me n’hauria anat igualment, encara que ell continués formant part de la meva vida; per això mateix, que l’Ana insinués que la meva aventura era en el fons una fugida... No. Si el que havia passat en aquella festa no hagués passat, me n’hauria anat igualment. No havia pres aquesta decisió per ell, sinó per mi.

—Deus tenir el cap a punt d’esclatar, segur. —Era un altre cop l’Alba que em rescatava—. Ja saps què vol dir l’Ana, que a Nova York coneixeràs milions de nois que estaran per sucar-hi pa, i que ell passarà a ser un àtom dins del teu cervell o... Quina és la porció més petita? Coi, sí, un àtom, oi? —va demanar. La Claudia i l’Ana van fer un arronsament d’espatlles—. Doncs això, que serà menys que res.

imagen

Va acabar el discurs amb un gran somriure, i jo no vaig poder evitar que se m’encomanés el seu bon humor, perquè l’Alba és així, resulta impossible que m’hi emprenyi per res que em pugui dir, per més ofensiu que sigui. Me l’estimo molt. I la trobaré a faltar un munt.

—Au, vine aquí —li vaig dir, i li vaig fer una forta i llarga abraçada, enllaçant els dos braços rere seu mentre tractava de contenir aquell cos tan menut, perquè sabés el que significava per a mi. En obrir els ulls, em vaig fixar en l’expressió de les altres dues i vaig acabar sumant-les en una abraçada de comiat en grup.

En deixar-les enrere per agafar l’autobús de tornada a casa, vaig notar una opressió espantosa a la gola, com si una mà invisible m’escanyés, i em vaig posar a parpellejar per desempallegar-me de la coïssor que, tot d’una, sentia als ulls. Vaig haver de respirar molt fondo per asserenar-me. No m’agrada que em vegi ningú, quan em sento tan vulnerable.

imagen

Una turbulència fa caure la minúscula maleta de mà del passatger que tinc al costat. Què hi deu portar a dins, aquest home? És ridículament petita. Cosa que em fa pensar en les meves maletes, gens minúscules. He provat d’encabir-hi tota la meva vida... i no ha estat fàcil.

Per això he volgut arribar a l’aeroport unes quantes hores abans (massa), per facturar tot l’equipatge. El pare estava convençut que hauria de pagar un suplement pel pes de les maletes, tot i que ja les havia pesat un milió de vegades per demostrar-li que s’equivocava.

—A aquesta bàscula li falten piles —em va etzibar quan les vaig pesar a casa.

—Com que li falten piles? —li vaig demanar, mossegant-me la llengua per no iniciar una discussió—. Si li faltessin piles ni tan sols s’encendria, oi?

—Aquest maletot no pesa vint-i-tres quilos ni de conya.

Per què s’entestava a empipar-me així?

—Ai, papa... —li vaig engegar, esbufegant—. Un moment.

Em vaig treure les sabates i m’hi vaig pesar. Cinquanta-vuit quilos i tres-cents grams, marcava el lector digital.

—Ho veus? Va bé. Aquest és el meu pes.

—Tres-cents?

—Home, sí, varia. Però és aproximat.

Vaig fer un gest amb la mà per indicar que la diferència era mínima. Això el va fer sortir de polleguera i va contraatacar.

imagen

—Però a l’aeroport no valen les aproximacions. Si superes el pes, pagues. I si no vols pagar, et toca obrir les maletes davant de tothom per treure el que no et pots e

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos