El Club de les Vambes Vermelles 15 - Benvinguts a Los Angeles

Ana Punset
Paula González

Fragmento

cap-1

imagen

Les fotografies havien de ser perfectes, no hi havia alternativa. Era el que la Cèlia repetia a la Laia constantment, com si fos el mantra d’aquella exposició que estaven preparant. I la Laia anava dient que sí a tot, perquè ella no en sabia ni un borrall de fotografia, de manera que tot el que la Cèlia li ensenyava li encantava. A més, l’ajudava a estar ocupada, a no pensar en algunes coses o, més ben dit, en moltes. Perquè això era millor que no pas posar-se trista i trobar a faltar... trobar a faltar en Mario, el seu nòvio, el seu amor. Feia exactament vint-i-vuit dies que no es veien, ni un més ni un menys. No pensar-hi era bastant fàcil durant el dia, quan estava enfeinada ajudant a preparar l’exposició que la seva mare havia organitzat al restaurant Laia, perquè hi havia molta feina per fer. Però a la nit... ja era una altra història. Quan es ficava al llit i tancava el llum, n’hi quedava un d’encès a dins del cap, un llum que no s’extingia mai i que il·luminava tots els records que guardava d’en Mario. Si estava molt cansada, amb una mica de sort s’adormia ràpid i no tenia temps d’aprofundir en el drama de la separació, però si el dia havia estat tranquil i la Laia no tenia son... es podia passar hores mirant fotos al mòbil, o plorant, o fent totes dues coses alhora, fins que li acabava escrivint o trucant per recordar-li que l’estimava moltíssim. Ell sempre responia, és clar, i sentir-li la veu o llegir les seves frases la tranquil·litzava i l’ajudava a agafar el son, i també li estalviava alguns malsons.

—Em sembla que aquesta queda millor aquí —va dir la Cèlia, mentre la Laia aguantava un dels marcs sobre la paret perquè valorés la posició de la imatge, la influència de la llum, etc.

—On? Al costat de la Flor?

—Sí. Perquè narrativament queda més bé veure primer l’Albada i després la Flor, com si fos un renaixement, l’inici d’alguna cosa.

La Laia assentia sempre. Li agradava el llenguatge que feia servir la Cèlia, i malgrat que no entenia per quins motius prenia unes determinades decisions artístiques, estava convençuda que eren les millors. Efectivament, quan va seguir les seves instruccions i va col·locar la imatge on li havia suggerit la Cèlia, el resultat va ser espectacular.

—Sembla que el sol caigui a sobre d’aquesta flor, encara que no formi part de la mateixa imatge —va dir la Laia.

—Sí, aquesta era la idea, precisament —va contestar la Cèlia amb un somriure de satisfacció.

La Laia li va correspondre el gest agraïda. Sens dubte, formaven un bon equip.

La Cèlia l’estava salvant, a la seva manera. I és que quan la mare va tenir la meravellosa idea de fer una exposició d’algunes fotografies de la seva amiga durant l’estiu per «donar-li una mica de vida al restaurant», segons les seves paraules textuals, la Cèlia no ho va dubtar: va demanar ajuda a la Laia. Tot i que en realitat s’estaven ajudant mútuament, perquè si no la Laia s’hauria quedat completament sola.

imagen

Havien superat amb èxit tercer d’ESO, un curs gens fàcil, precisament. La Laia havia viscut moments de crisi en què li semblava que no podria aprovar-ho tot, però entre l’ajuda d’en Mike, el seu superprofe particular, les amigues i la família, ho havia aconseguit amb una mitjana bastant acceptable, cosa que van celebrar a final de curs fent una gran festa tots junts. Però ara, com cada estiu, les noies tenien els seus propis plans: la Susanna era al poble amb la família, i s’hi havia endut l’Eva, és clar, perquè no perdés de vista l’Aitor, el seu xicot. La Raquel se n’havia anat a un altre campament de vòlei, amb el propòsit de millorar esportivament. I després hi havia la Frida... que estava vivint un estiu força intens amb en Leo. La Laia no la’n culpava: durant el curs amb prou feines es veien, pobres, de manera que ara aprofitaven el temps lliure tant com podien. Es passaven el dia a la platja, però no pas prenent el sol, que era el que li agradava a la Laia. Ells no se sabien estar quiets: feien paddle surf, vela, windsurf, patí, snorkel, o simplement una mica de footing a hores intempestives. Tot i que sovint li trucaven perquè s’afegís a fer amb ells totes aquelles activitats tan esgotadores, la Laia només s’hi havia apuntat un parell de vegades, i mentre la Frida i en Leo s’aventuraven damunt d’una planxa amb un parell de rems, ella s’havia avorrit tota sola a la tovallola. Amb la Marta tampoc no hi podia comptar perquè era de viatge amb la família. Ara que el seu pare tenia vacances i no havia d’estar a Barcelona, havien agafat el cotxe per anar a la Selva Negra. Les fotos que la seva amiga els enviava pel grup de WhatsApp eren al·lucinants, semblava un lloc perfecte per desconnectar.

Però la Laia no era a la Selva Negra, sinó a Barcelona, a trenta graus, i l’exposició de la Cèlia encara necessitava alguns últims retocs. Havien passat la primera quinzena de juliol preparant-la i l’endemà la inauguraven. La Cèlia estava histèrica, i la mare de la Laia encara més, perquè si la Cèlia buscava la perfecció, la Maria directament la segrestava i l’emmordassava perquè així no se li escapés.

—Noies! Que s’acosta el gran dia! Com va la vostra part del tracte?

Parlant del rei de Roma... La mare, o més ben dit, el cap de la mare va aparèixer entre les dues noies mentre continuaven estudiant la col·locació de les altres fotos.

—Molt bé. Ja ho tenim gairebé tot penjat —va contestar la Cèlia satisfeta.

—Fantàstic. Perquè demà això serà la guerra... ja ho veuràs. Els clients es barallaran per comprar la teva obra i et faràs famosa —va assegurar la Maria, però no van saber si ho deia per convence’s a si mateixa o a elles.

—La Cèlia ja és famosa, mare... —va dir la Laia.

—Sí, a Instagram. Ara farà el salt a la vida real, a la gent de debò —va dir a la Cèlia, que va amagar la cara darrere de la cabellera de color castany.

La Cèlia no gaudia de la part social com les altres persones perquè era tímida i insegura. De fet, quan la Maria li va proposar de fer l’exposició, això va ser l’únic que l’havia frenat una mica. Només n’havia fet una altra abans que aquesta, al banc on treballava la seva mare, i no havia hagut ni de ser-hi present. Però la Maria tenia una idea molt diferent per a l’exposició del restaurant: no s’estarien de res, seria escandalosa i, per descomptat, l’artista seria al peu del canó, per defensar la seva obra i respondre a les preguntes que li fessin. La Cèlia havia dubtat al principi, havia dit que potser valia més deixar-ho córrer. Però les noies l’havien convençut del contrari i al final havia decidit enfrontant-se a les seves pors. La Cèlia hi havia donat moltes voltes al títol de l’exposició i, quan finalment el va compartir amb les altres, a totes els va semblar molt encertat: «Renéixer». Efectivament, aquella exposició era com una mena de renaixement per a la Cèlia, perquè es desfaria de totes les seves cadenes per sortir al món més lliure, més forta i més guerrera.

La Laia li va recordar que aniria la mar de bé, perquè n’estava convençuda.

—Tranquil·la, que anirà tot

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos