No apaguis el llum

Fa calor, molta calor. La senyora Elionor no suporta la xafogor enganxosa de les nits d’estiu a la ciutat. No passa ni una mica de brisa, cap corrent d’aire, i això que té les portes de casa obertes de bat a bat. Pel seu cos amarat de suor li regalimen unes gotes coll avall que s’amaguen a l’escot. Recorda que de jove era més aviat fredolica. Acabada de casar, quan anava al llit li agradava ficar els seus peus congelats entre les cames del marit, que, sobtat, es queixava de l’ensurt. Ell era un torronet, sempre tan calentó. Ella, que era un glaçó, ara és un forn.

Asseguda a la butaca davant la tele, amb els llums apagats, només la blavor de la pantalla il·lumina la sala d’estar. Mentre pren un cafè descafeïnat amb gel, mira hipnotitzada una colla de gent que s’escridassa i s’insulta perquè l’un li ha fet el salt a l’altra i uns es posicionen a favor de l’un i els altres a favor de l’altra, i no s’acaba d’entendre què diuen perquè parlen alhora, però a ella li fan companyia.

Viu en una casa de planta baixa i pis amb terrat, al barri marítim de la ciutat. Quan es va quedar vídua, la casa li queia al damunt. Així que va decidir llogar la planta baixa i anar a viure al pis de dalt, més petit i amb una terrasseta des d’on veu el gran pati que durant tants anys havia enjardinat i que s’havia convertit en una selva. Sort n’havia tingut, de llogar-la a una noia que era un bé de Déu. Es dedicava a la fotografia, una artista! I, a banda de tenir el seu estudi fotogràfic, hi vivia i va tornar a convertir el pati en un jardí preciós. Aquest cop l’havia encertat. Els anteriors llogaters van ser uns males mans que el van destrossar. Quin disgust que va tenir la senyora Elionor, quan, després que marxessin, va entrar a veure com havia quedat casa seva. Semblava un abocador. La seva germana li havia recomanat que la llogués a turistes a través d’una immobiliària. «Paguen molts calés i no s’hi estan gaire», li havia dit. Però ella no volia forasters. Preferia trobar algú que s’estimés la casa. Aquesta noia, a canvi de no cobrar-li els tres primers mesos, li havia deixat la planta baixa nova. A més, era molt agradable. Ja li havia fet unes quantes fotos. La senyora Elionor reia perquè no entenia què coi podia trobar de bonic o interessant en una vellota com ella. Però la noia insistia que era molt bella i que el seu rostre i el seu cos tenien moltes coses a dir.

Aquesta nit de dissabte, la seva encantadora veïna fa un sopar al pati. Tan bon punt sent la remor de veus, la senyora Elionor abaixa el volum de la tele. No és que sigui tafanera de mena, però les veus d’aquell jovent li donen la vida. No ha tingut fills i s’adona que, d’alguna manera i després d’un any de convivència ideal amb la noia, l’ha acabat afillant. Totes dues tenen molt bona relació. Cada cop que queda amb amics, l’avisa.

—Elionor, avui potser farem soroll.

—Tranquil·la, és dissabte. I jo ja estic jubilada. A més, les vostres rialles m’acompanyen.

—Escolti, si vol baixar, ja ho sap. Hi està més que convidada.

—No, dona. Moltes gràcies, però la joventut no vol vells a la vora.

—S’equivoca, estimada. Tots podem aprendre’n molt, de vostè, i potser vostè de nosaltres.

Però no hi ha baixat mai. Prefereix escoltar les converses des del pis de dalt, discretament, amagada en la foscor de la nit, i, certament, aprenent coses del jovent que no coneixia. A la seva època, tothom anava lligat ben curt i hi havia coses de les quals no es parlava, sobretot de sexe.

La fotògrafa ha encès els llums del patí, col·locats estratègicament, rere unes plantes, enfocant des de terra cap amunt la paret de totxana, plena de fotos emmarcades i ceràmiques curioses. Hi ha pots de vidre amb espelmes enceses, i una corrua de bombetes de colors en una paret emblanquinada. Tot plegat fa molt goig de veure. Sobre la taula llarga, diverses ampolles de vi, copes i plats d’estils barrejats. Les amigues, tot són noies, porten coses per sopar. La senyora Elionor, d’una llambregada, veu com de seguida obren una botella de vi i torna a la tele, on ara humilien una col·laboradora per qui ella sent una gran pena, sempre l’ataquen i ella troba que és la més professional i la més educada. «Què hi deu fer aquesta periodista tan veterana entre aquesta colla de cridaners agressius que no tenen ofici i sí molt benefici. Deu necessitar diners. Et planyo, pobreta, haver d’aguantar tants insults, tant menyspreu d’aquests merda seca», pensa la dona. «Hauries d’estar jubilada, com jo», li diu mentre la periodista sembla que la mira amb els seus ulls blaus i tristos. Ara li toca el torn a la filla d’una folklòrica, que, pel que sembla, és una noia consentida i un cap verd. El presentador, amb cara de Netol, sempre riu a deshora de coses que només li fan gràcia a ell. L’Elionor pensa que deu estar ben sol i se l’imagina rient con un ximple a casa seva per rucades que només ell entén.

Una riallada conjunta puja del pati i ella no se’n pot estar. Deixa el presentador Netol, la dona escarnida, i s’asseu a la terrassa. Les quatre noies han acabat de sopar i ja han obert la tercera botella de vi.

—Lluminot! Me l’apunto! —sent que diu la seva inquilina.

—Va, no ho havíeu sentit mai? —riu una amiga seva editora, amb el cabell curt i tenyit d’un ros gairebé blanc. Li recorda la Jean Harlow.

—Què dius, tia! T’ho has inventat! —es queixa la morena, l’actriu. La senyora Elionor la coneix perquè surt al serial del migdia.

—La inventora de paraules! Hauries de fer un diccionari de neologismes pràctic; triomfaries, segur —diu la fotògrafa.

—Però, encara no ho he entès... —fa l’actriu, que sempre arriba tard a tot.

—Lluminot, un tio que brilla molt i s’apaga ràpid —tor­na a explicar l’editora.

—Aaah.... De llumí i de... I de què? —pregunta l’actriu.

—I d’homenot, oi? —diu la que és metgessa.

—Exacte! Si el vau conèixer! Era aquell tan aparentment interessant que va resultar ser un bluf. El vaig aguantar tres dies i me’n van sobrar dos. Interès zero. Pura closca i buit per dins. Ah, i no sabia follar.

—Com la majoria dels tios, no en saben.

La senyora Elionor, des de la invisibilitat de la seva tribuna superior, para l’orella.

—És aquesta educació distorsionada que rebem.

—I la tele.

—I el cinema.

—El cinema porno, vols dir.

—I el que no és porno, també.

Quan parlen ràpid confon les veus i no reconeix qui diu què. Però tant li fa. La conversa l’interessa.

—I les novel·les amb personatges femenins estereotipats.

—Això està canviant —ara sí que reconeix la veu de l’editora.

—No és veritat. No ens coneixen. O som beates, o gates maules, o putes, o aprofitades, o fluixes, o histèriques, o incapaces, o tot alhora.

—Està canviant —insisteix l’editora—. Cada vegada hi ha veus d’escriptores potents i d’escriptors que es rebel·len contra aquests estereotips.

—També hi ha dones masclistes.

—El que hi ha són dones desinformades que pensen que ser feminista és anar contra els homes.

—La meva àvia, per exemple. Quan ma mare sortia als anys setanta a les manis feministes per reclamar la igualtat d’homes i dones o a favor del divorci o de l’avortament lliure, l’àvia s’enfilava per les parets. Quan la va reconèixer al diari, en aquella foto històrica, darrere d’una excel·lent escriptora i una reconeguda periodista que duia una pancarta on es llegia «Jo també soc adúltera», li van agafar tots els mals —explica la fotògrafa—. Mireu, tinc la foto ampliada i penjada allà. La veieu?

—Hosti! És aquella dels cabells curts? —pregunta l’actriu.

—Sí.

—No t’hi assembles gens.

—No, soc clavada al pare per fora. Per dins, he heretat el caràcter matern.

—I la ironia de ton pare. Seriós però les deixa anar que em pixo. Ta mare és feminista de pedra picada, però el teu pare també. En soc tan fan! —diu la metgessa.

—La putada és que encara hi ha qui està convençut que feminisme i masclisme són la mateixa cosa.

—S’ha de seguir fent pedagogia per la via ràpida. Anar insistint i explicar-ho ras i curt, perquè hi ha qui pateix de comprensió lectora —diu l’editora—. Com més clar i breu, millor: el masclista és el que creu que l’home és superior a la dona. La feminista demana la igualtat real entre homes i dones. I ja ho tindríem. A partir d’aquí podem ampliar el que vulguem.

—Què és allò que deia la Simone de Beauvoir? —pregunta la fotògrafa a l’editora.

—«No oblideu mai que només farà falta una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones tornin a ser qüestionats. Aquests drets mai s’han de donar per adquirits. Heu de romandre vigilants durant tota la vostra vida».

—Amén —remata l’actriu.

La senyora Elionor va fent que sí amb el cap.

—Costarà d’aconseguir, noies. Mireu les audiències a la tele. Els programes més vistos són aquells que se’n foten permanentment de les dones.

—Aquells que tothom diu que no veu.

—És clar, és clar, només veuen documentals. Ha!

—I van vestides d’actrius de cine porno segons l’ideal de matxirul·lo. Perquè els directors de porno són homes.

—Hi ha alguna dona que comença a fer porno.

—És una anècdota.

—Estic fins al cony de les sabates amb talonarros que fan impossible caminar, de les mamelles inflades i dels llavis abotifarrats!

La senyora Elionor, ruboritzada, com si el comentari anés per ella, gira el cap i veu a la tele una dona de la qual se’n foten obertament. Un home l’assenyala fent gestos agressius i un altre s’aixeca com si així fos més rellevant el que diu i que l’anciana no ho pot sentir perquè ha tret la veu del programa. La noia va vestida de manera grollera, amb el pitram desbocat, uns pantalons que de tan mínims semblen calces i unes sabates vermelles de xarol, punxegudes i amb un taló altíssim.

—Jo segueixo dient que no hi ha una bona educació sexual.

—Ai, noies! Que havíem oblidat el més important...

La metgessa s’alça de taula, fa un gest a l’editora i totes dues marxen cap dins. La senyora Elionor s’aixeca de la cadira i es recolza a la barana per veure millor què passa. De seguida surten amb dos paquets ben embolicats.

—Felicitats, estimada! —diuen mentre s’acosten a la fotògrafa.

—No pot ser! —fa ella, emocionada—. És el que em penso?

—Primer obre aquest! —exigeix l’editora.

Ella, nerviosa i excitada, obre amb compte el paquet més gros. Les amigues s’impacienten.

—Estripa-ho d’una vegada!

A dins hi ha un llibre d’una mida considerable. Per l’alegria i les converses creuades que sent sap que és el llibre de fotografies de la seva inquilina. Potser demà pujarà a ensenyar-l’hi.

—No apaguis el llum, bon títol!

—Sí, perquè Nues ja estava agafat era el que li anava millor. Ja sabeu que prefereixo els títols curts —diu la fotògrafa.

—A mi m’agrada el títol. Prou d’apagar el llum per amagar la nuesa! Ha quedat preciós —reconeix l’actriu—. A veure on soc?

—És molt potent! —exclama la metgessa—. He de dir que veure la foto de la meva mastectomia ja no em fa mal.

—Gràcies per deixar que et fotografiés —diu la veïna de l’Elionor.

—Ha estat molt terapèutic, encara que no t’ho creguis. La meva psicòloga espera el llibre amb candeletes. Vindrà a la presentació perquè l’hi dediquis —demana la metgessa.

—I tant!

—Aquest no, eh? És el primer i és per a l’artista —puntualitza l’editora.

—Ja l’ha vist la teva estimada Elionor? —pregunta l’actriu abaixant la veu, però ignorant totalment que la veïna està seguint la conversa des de dalt.

—Demà diumenge la convidaré a un vermut al pati i l’hi ensenyaré. Espero que s’agradi.

La senyora Elionor té un cobriment de cor. Les fotos! Nua! Per això li va demanar permís i li va fer signar un paper de drets de no-sé-què. Ai, mare! Sa germana patirà un ictus i ella no gosarà sortir al carrer mai més.

—Mireu-la, quina bellesa! —diu la fotògrafa.

La senyora Elionor s’aboca tant a la barana que ve d’un pèl que no caigui de cap sobre la taula del pati. Fa un pas enrere, espantada pel moviment que ha fet el seu cos. Busca les ulleres desesperadament i s’adona de seguida que les du posades. Aleshores, amb una agilitat que desconeixia, corre a buscar uns vells prismàtics del seu home, a qui li agradava observar ocells, i que guarda a la calaixera de la sala. Mai no se n’ha volgut desprendre. Neteja amb la camisa de dormir la pols de les lents i, com si fos una espia, enfoca els prismàtics cap al llibre desplegat sobre la taula, que mostra el seu cos nu assegut en una butaca amb el cap recolzat sobre el braç. No se li veu la cara.

«Gràcies a Déu! —pensa—. Ningú no em podrà reconèixer!»

—Té un cos preciós! —diu l’actriu.

—Quants anys té? —pregunta la metgessa.

—Setanta-vuit —respon la fotògrafa.

—Vull un cos com el d’ella! No hi veig ni una variu! I quins pits més menuts i ferms! Semblen d’una adolescent.

—Perquè té el coll i els braços solcats d’arrugues, si no ningú diria que aquest cos és d’una dona gran.

—Està casada?

—Shhh... —fa la

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X