I

Fa estona que dubta. Té un mocassí negre en una mà i, en l’altra, una sabata d’ant marró, una mica més alta. Se les acosta a la pota de gall verda de la faldilla i comprova amb satisfacció que totes dues hi lliguen: se’n calça una a cada peu, i s’entreté mirant-se’ls: sap que el mocassí és més còmode —i havent quedat amb la Roser li convé de portar un calçat que no li faci mal, perquè sempre acaben caminant més del que tenen previst i sempre arriba a casa molt cansada i amb els peus adolorits— però, amb faldilles, troba que la cama es veu més esvelta enlairada per una mica de taló. Sap que són manies, petites ordres que es dóna des de fa molts anys però que no se li acudiria mai de transgredir: amb faldilles, millor una mica de taló; amb pantalons, forçosament, sabata plana. Es mira ara els peus des de dalt, dreta, i després s’asseu i encreua les cames, ara una a sobre i l’altra a sota i al revés, i es decideix finalment per les marrons. Guarda els mocassins i obre l’armari del vestidor per mirar-se sencera. Si no ho hagués vist a la revista no hauria gosat mai de posar-se una brusa lila a sota del vestit jaqueta verdós, i en canvi ara troba que, realment, fa un conjunt atrevit i alhora molt elegant. S’agrada. Es passa les mans pels cabells estirats i foscos i se’ls tira enrere perquè no se li mengin tant la cara, i es pentina les celles amb els dits. Li falten les arracades i un mocador al coll que li doni una mica de vida perquè, amb la jaqueta cordada, la brusa a penes se li veu i el conjunt queda una mica massa sobri. Agafa el mocador de l’últim calaix —un de seda natural, estampat— i, a última hora —i per això encara és a casa quan el telèfon sona—, se li ocorre de canviar de bossa. Aboca el contingut de la que havia portat ahir a sobre el llit i ho va posant tot a dintre l’altra, que és nova i més petita, i s’entreté un moment a fer una mica de tria, perquè, com sempre, hi duu massa coses inútils i sap que la nansa li acabarà segant la musclera de la jaqueta. Deixa l’agenda, unes quantes aspirines efervescents, les ulleres de sol, una compresa plegada, les mitges noves que sempre duu de recanvi i el sobre amb les fotografies de Peníscola, que la Roser ja ha vist. Quan tanca la cremallera sent el telèfon. Sona a l’altra punta del pis, perquè el supletori de l’habitació no està quasi mai connectat. Sap que la Consol l’agafarà i que segurament penjarà de seguida, perquè la majoria de la gent que truca són pacients que volen parlar amb l’Albert —ella fa temps que té per costum de no posar-s’hi mai, perquè així s’estalvia d’haver de donar encàrrecs i, sobretot, s’estalvia d’escoltar els pacients que, només que els doni una mica de corda, tenen molta tendència a explicar-li els mals i la vida. Però en canvi avui la Consol no penja, al contrari: la sent que s’acosta pel corredor i que la crida des de l’altre costat de la porta.

—Demanen per l’Albert —diu, i ella acaba de tancar la bossa, s’aixeca del llit, arronsa les espatlles i la mira amb un gest d’indiferència. Però la dona insisteix:

—Han demanat pel senyor Masferrer, i sembla que és important; val més que t’hi posis.

Que demanin pel senyor i no pas pel doctor Masferrer l’estranya una mica; encara, però, està a punt de dir-li que els doni el telèfon de la clínica, com fan sempre, i que s’entenguin amb la seva infermera. Però no s’hi atreveix: la Consol la mira d’aquella manera que la mira a vegades, sense dir-li res però amb els llavis estrets, renyant-la; la mira d’aquella manera que la violenta i la fa sentir petita i en falta. Va cap a la sala amb una punta d’enfurrunyament i agafa l’auricular, que descansa a la taula de vidre.

«Que no sigui veritat. Que no sigui veritat això que aquesta veu estranya m’està dient. Que pugui tornar enrere, abans, quan el telèfon encara no havia sonat, quan em vestia, quan triava les sabates que havia de posar-me.» Però la veu continua, insisteix, s’assegura que ella ho ha entès bé, i no para fins que l’Adriana assenteix amb el cap i murmura un sí petit que la veu de l’altre costat del fil dóna per bo i que marca el final de la conversa. La Consol, dreta al pas de la porta, sent el so de la comunicació tallada i la mira fixament amb els ulls esverats.

—L’Àlex és mort —li diu, i llavors les cames se li seguen, s’agafa al braç del sofà i s’hi deixa caure, retuda. Però ni una llàgrima. No li cau ni una llàgrima. Només pensa que la seva filla és viva. Sort que la Clara no, murmura per dins i mira la dona i es penedeix de seguida d’aquest pensament, el primer que se li ha ocorregut. Li sembla que la sang no li acaba d’arribar del tot al cap. No diu res, està quieta, mira cap a l’aquari sense veure’l i amb l’auricular mut s’acaricia la galta. Ni una llàgrima. El cor li bat a dalt de tot del pit i l’ofega, però ni una llàgrima. Se sent absolutament, estranyament lúcida. Recupera la comunicació i marca el número de la clínica del seu home, i mentre espera que li contestin s’inclina cap endavant fins que els pits li toquen els genolls. Té els ulls fixos a terra i sent la respiració alterada de la Consol i la mira de reüll amb desconfiança: només falta que li vingui alguna cosa, pensa. S’adona que duu una pelada a la punta de la sabata dreta, com si s’hi hagués donat un cop —l’ant és delicat, ho sap de sempre, és molt còmode però molt delicat—, i s’humiteja un dit amb saliva i pentina el tros per tornar la pell al seu lloc. Mentre jo —pensa— decidia quin calçat havia de posar-me, algú, a més de mil quilòmetres de distància, marcava el meu número per dir-me que l’Àlex és mort. Sent que els budells se li regiren i pensa que d’un moment a l’altre haurà de córrer al vàter i que potser ni tindrà temps d’abaixar-se les mitges i les calces. Es passa el braç que té lliure per la cintura i s’abraça per donar-se força. Però ni una sola llàgrima. Deixa de mirar-se els peus i es fixa en la Consol: plora i les llàgrimes li cauen per la cara i a cada costat dels llavis s’aturen; de tant en tant la dona treu la llengua i les agafa perquè no li caiguin més avall. S’ha tret el mocador de la butxaca de la bata i el té tot matxucat entre els dits. Encara amb l’auricular encastat a l’orella, l’Adriana li diu que s’acosti i la dona ve a seure al seu costat, i li agafa les mans i les hi estreny. Hauria de plorar, pensa, però té tots els sentits ocupats a fixar-se en aquella rata que li recorre els budells, d’un cap a l’altre, i que cada vegada li fa més mal. Quan al cap de molta estona d’esperar la veu trista de la telefonista li diu que el doctor Masferrer està operant, està tan concentrada en el seu ventre que quasi s’espanta.

—Però, de veritat, que no ho vols?

Sopen sols a la cuina, l’Albert la mira i no diu res, l’Adriana té un posat de súplica que l’incomoda moltíssim. Ell continua menjant i de tant en tant la torna a mirar, mortificat, i se sent profundament culpable: ell no vol tenir més fills; té un fill que ja és gran, la feina l’absorbeix completament, és poc criaturer, l’horroritza pensar a començar altre cop amb els biberons i les nits en blanc i les malalties infantils. L’Adriana el mira, irritada pel seu silenci, sabent que té la batalla perduda. Doncs què hi dius?, hi torna. L’Albert li parla dòcilment: per què no prens pastilles, per una temporada? L’Adriana mou el cap amb contundència i ell claudica: ja ho sap; ella està convençuda que els anticonceptius orals provoquen càncer i a més l’engreixen, i a més ja ho va provar uns mesos i se’n descuidava, devia ser inconscientment però se’n descuidava. Però ara, li pregunta l’Albert amb dolcesa, sents alguna molèstia, amb el dispositiu? L’Albert no vol que s’enfadi però sempre que parlen d’això acaben dolguts; li fa la sensació que quan ella treu el tema —i sempre és ella la que en vol parlar— ja està disgustada d’abans per alguna altra cosa.

—T’agradaria, a tu, de portar un cos estrany a dintre? Tu t’ho creus, que no és dolent? A més, estic cansada de perdre tant cada mes...

Callen tots dos, només se sent el soroll de l’esbandit del rentaplats i dels coberts a sobre de la taula. Ella hi torna, altra vegada suplicant: però Albert, digues, per què no vols tenir un fill amb mi? Ell fa un gest d’impotència i de decepció: n’han parlat tantes vegades... I ella calla, ferida, disgustada, plena d’irritació. Per què no vol tenir un fill amb ella? Se sent humiliada i el vol fer patir: doncs per què no et fas una vasectomia?, li crida. Ell la mira, horroritzat, i abaixa els ulls, i ella claudica, finalment, cansada:

—Em lligaré les trompes —el mira fixament, amb ràbia, li fa ràbia aquell home que no vol tenir un fill amb ella, un fill de tots dos—. Com es diu, aquell ginecòleg de la clínica que dius que és tan bo?

—Grau.

En Grau l’escolta i la descarrega de tot: no, no té el número del consolat espanyol a Suïssa ni sap on és el cos del noi ni a quina hora exacta ha passat l’accident. Només sap que ha estat un xoc en cadena a l’autopista, que ell anava amb el cotxe nou, que hi ha hagut quatre morts i molts ferits. Va contestant que no a les preguntes de l’amic, i ell li va dient, a cada resposta negativa o ambigua, que no es preocupi, que ell s’ocuparà de tot. Jo me n’encarrego, no pateixis, li assegura. Ell també esperarà el seu home que surti del quiròfan i el portarà a casa: en té per més d’una hora, calcula. La conversa és molt curta. Abans de penjar, ell li pregunta amb delicadesa si l’Anna ho sap.

—Val més que li ho digui l’Albert, no et sembla? —i l’Adriana ho diu amb el cor desbocat i una fluixedat extrema a les cames.

Quan penja el telèfon, les dues dones es miren en silenci. La Consol es passa el mocador pels ulls, s’aixeca amb dificultat d’aquell sofà massa tou per al seu gust, i entra a la cuina. Faré una mica de cafè, diu, i l’Adriana se sorprèn de la seva serenitat. Ella es tanca al lavabo petit i, sense mirar-se, s’asseu a la tassa. Ni una llàgrima, pensa; m’estic morint de por però no em surt ni una llàgrima. Ara el mal de ventre que l’havia martiritzada feia uns moments ha desaparegut, però en canvi nota que li costa d’orinar, les gotes li cauen espesses i calentes com un foc i la cremen. Fa córrer l’aigua, obre la porta, apaga el fluorescent i, per no veure’s la cara, s’ensabona les mans només amb la claror que ve del passadís. Quan les té esbandides se les mira, les obre, i s’espanta de veure com li tremolen els dits.

Sent el soroll de l’aigua de la cafetera que tot just comença a caure, i per fer temps entra a la seva habitació. A sobre el llit hi ha la bossa tancada, i al costat, escampat, tot allò que no s’havia volgut endur. Ho recull d’una revolada i ho entafora a l’últim calaix de la tauleta de nit. Després obre l’armari i es mira sencera, d’un tros lluny. El cor li va de pressa i torna a tenir mal de ventre. Pensa en la Roser, que la deu estar esperant des de fa estona als Quatre Cantons i que potser ja se n’ha anat sola a comprar la làmpada i que al vespre trucarà per saber què li ha passat. Mira el rellotge: dos quarts de sis, i havien quedat a les cinc. Aparta les cortines i ressegueix amb la mirada tota la plaça perquè algunes vegades la seva amiga, en comptes d’esperar-se allà, va venint pel pont i es troben a mig camí. A baix hi ha molt poca gent. La meva filla és viva i l’Àlex no: sort que la meva filla no, diu en veu baixa, i no s’atreveix a imaginar que el seu home pugui pensar just el contrari.

—Mira, Àlex: aquesta és l’Adriana, una amiga.

S’ha posat vermella i li suen les mans. Li ha de fer un petó? No coneix els nois de tretze anys, no n’ha tractat mai cap, el troba molt gran, pensa que potser se sentirà violentat si ella el besa i tampoc no es veu amb cor de donar-li la mà com a un adult: es queden tots dos enravenats i quiets, l’un davant de l’altre, sense dir res, fins que l’Albert els salva. Seiem?, pregunta, i seuen a la taula que dóna a la plaça, a sota la vela. Demanen una paella, amanida, vi, aigua per al noi. L’Adriana pensa que ha de dir-li alguna cosa, se l’ha de guanyar, és el fill de l’Albert, la relació entre ells dos va endavant, només falten els fills. Ens hem d’acoblar tots, diu l’Albert, i ella no sap com fer-ho. L’Àlex és un noi molt fàcil de portar, li ha assegurat, però ella té la ment en blanc, ni se li acut de preguntar-li per l’escola, o els amics, o per l’última pel·lícula que ha vist al cinema. El mira. En el fons, pensa, m’estimaria més que no hi fos, perquè mai no serà meu del tot i no sabré què fer-ne. L’Àlex somriu tímidament i busca amb els ulls la protecció del seu pare. És prim i té un cos menut i una expressió molt concentrada, forta; l’Adriana li endevina una vida interior molt rica, íntima i solitària. L’Albert parla de coses de què puguin parlar tots i de mica en mica el dinar comença, tira endavant i s’acaba.

Torna al mirall i es treu la jaqueta a poc a poc. Pensa que va massa mudada per estar per casa i que ha de canviar-se: es descorda la cremallera de la faldilla, la fa lliscar per les cames i li cau a sobre les sabates; aixeca els peus per treure’ls d’aquella presó de roba, primer l’un i després l’altre, i per no ajupir-se aixeca la faldilla amb la punta del peu. Després es treu la brusa i es col·loca bé les tires dels sostenidors, que sempre tenen tendència a clavar-se-li a la carn. M’hauré de vestir de dol, pensa, però el negre li agrada perquè l’aprima i li dóna un aire una mica malaltís que troba que l’afavoreix. Avui encara no, però demà ja sí, o si més no sap que haurà d’evitar els colors estridents i les peces massa sofisticades. Es posa un jersei de coll rodó d’angorina, de color de vi, i una faldilla llarga prisada; deixa les sabates i es calça, ara sí, els mocassins negres. Sent els últims espetecs de la cafetera i entra a la cuina. La Consol ha tret les tasses i les culleres i seu prop de la taula i plora sense fer soroll. L’Adriana obre l’armari, en treu una ampolla de conyac, n’omple dos gots fins a la meitat i serveix cafè amb una mica de llet a les tasses; posa sucre a la de la Consol i sacarina a la seva.

—Beu-te el conyac, que t’anirà bé.

La dona obeeix i va fent glops del got i de la tassa sense deixar de plorar i de moure els llavis mormolant fluixet, com una ploranera antiga. L’Adriana mira com l’agulla del rellotge volta i el seu pensament va saltant d’una cosa a l’altra sense aturar-se enlloc. Pensa en els filets de rap que la Consol ha salat al migdia i que segurament ningú no es menjarà per sopar i que es faran malbé; pensa en quina cara farà el seu home quan arribi i la por que té de no saber què dir-li; pensa en la seva filla i l’Àlex, els veu asseguts molt junts al sofà, els dos caps a sobre la funda d’un disc nou; pensa en la Roser, que es deu haver estranyat molt que no hi hagi anat; pensa en els cabells rossos de l’Anna, desemparats, a sobre d’una brusa negra; pensa que una altra vegada s’ha descuidat d’anar a la tintoreria, i ara qui sap quants dies tardarà a poder passar-hi.

—L’Albert ja no pot tardar gaire —diu, de cop, i la Consol es posa a plorar més fort i tot el cos se li mou, sacsejat. Ella la mira incapaç de dir-li res, aparentment serena però completament abatuda, morta de por per dins.

—Ho haurem de dir a tothom...

—Beu una mica més, dona.

L’Adriana li eixuga les llàgrimes i posa dos dits més de conyac a cada got.

El timbre del porter automàtic les espanta. Obre sense mirar qui és i surt al replà i va vigilant en els llums dels comandaments de l’ascensor com s’obre la porta de baix, com es tanca, com puja i com s’atura al seu replà. Però abans que s’obri la porta recula fins a ser a dintre casa. Entra primer en Grau, li fa un petó a cada galta i va directament a la sala a telefonar. L’Albert tanca la porta. Està pàl·lid i té els ulls desencaixats i el cos deixat anar. Mira la seva dona i l’abraça amb els braços morts, sense esma.

—Me n’hi vaig. No puc estar-me aquí esperant que el portin: em tornaria boig. Ja tenim el taxi emparaulat. Si marxem ara, serem a Suïssa demà al matí.

Ho diu amb una veu ronca, estranyament calmada. Fa una pausa, agafa alè i abaixa els ulls.

—I l’Anna també ve.

L’Adriana s’empassa la saliva, li toca la cara amb les mans i el mira.

—Digue-li que ho sento molt —i afegeix, suplicant—: Tu ho saps, oi, que és veritat que ho sento molt?

Agafa la bossa de viatge dels dalts de l’armari i la deixa oberta a sobre el llit. Va obrint els calaixos i va deixant al costat de la bossa tot de roba neta i plegada. Tria els mitjons i els calçotets que sap que li van més bé, dues samarretes de màniga curta, mocadors blancs, les tres camises que s’arruguen menys, un jersei amb botons i un altre de coll rodó, els pantalons de franel·la blau marí, el pijama. No sap ben bé quin temps hi fa, a Suïssa, a finals d’octubre. Les corbates estan penjades a la porta de l’armari, i en tria dues de dibuixos poc definits i de colors foscos, les que no li deixa posar mai perquè les troba massa tristes. Del lavabo agafa la pasta de dents, el raspall d’ell, l’ampolleta de colònia, la màquina d’afaitar, la loció per a després. No hi posa sabó; pensa que als hotels sempre n’hi ha, pastilles i gel, i que ho posen perquè la gent ho faci servir. Encara torna a obrir l’armari i repassa si hi ha alguna altra cosa que s’hagi d’endur, i va obrint els calaixos i els torna a tancar de seguida. Mira el llit ple de roba plegada i la bossa oberta i el cor li fa un salt. Deu ser veritat que l’Àlex és mort, pensa, i que l’Albert se’n va. Que se’n va amb l’Anna.

—Allà hi ha l’Anna: vols que te la presenti?

Se sent en guàrdia, tensa. Diu que sí perquè sap que és inevitable, un dia o altre l’ha de conèixer, però no en té ganes, li fa por, té por de no saber què dir, que no li surti res. Té por que l’Anna li agradi, que la trobi una dona atractiva, una d’aquelles dones que troba més interessant que ella. Però l’Albert ja l’ha cridada amb una veu alegre i ella s’ha girat, l’ha vist, ha somrigut i s’hi ha acostat. I ara la té allà davant i es miren i l’Anna somriu tota l’estona i la besa a les galtes. Com estàs? L’Àlex m’ha parlat de tu, diu, i l’Adriana es deixa besar i diu, només: bé, i la mira. És menuda i té el cos nerviós i les mateixes faccions que l’Àlex, la mateixa boca i els mateixos ulls, tota ella més clara, rossa i amb la pell blanca, però traspua la mateixa energia que el seu fill. Deu ser una dona forta, pensa, i l’escolta com parla. Us ha agradat?, els pregunta, nosaltres també volíem anar a aquesta sessió però hem fet tard. Es fixa primer en el riu de gent que va sortint a poc a poc de la sala i després en l’Albert, i li sorprèn una mirada que la fa trontollar, una mirada de confiança i de devoció cap a l’Anna. I de cop li sembla que hi sobra, se sent incòmoda, no sap si ha de quedar-se allà o ha de fer un pas enrere i deixar que parlin sols. Jo no me n’hauria separat mai, li havia confessat l’Albert; va ser ella que hi va insistir tant... Escolta —la veu de l’Anna embolica l’Albert i ell s’hi abandona—: Hauríem de parlar de les notes de l’Àlex; què t’han semblat? I queden que es trucaran. Que es trucaran un dia d’aquella setmana i parlaran del seu fill. L’Adriana pensa que l’Albert està content i li ve molta tristesa. Té fred. Entren en un bar a prendre l’última copa i s’acosten a mirar si les obres del seu pis, a la plaça de Sant Agustí, on han de viure aviat junts, estan gaire avançades. Des de baix, tot fosc, no veuen res. Però de tota manera l’Adriana no es troba gaire bé i li demana que la porti a casa de seguida.

Quan entra a la sala, en Grau encara parla per telèfon. El seu home seu a la butaca amb el cos abatut, el cap girat cap als vidres i la mirada perduda. L’Adriana se li asseu al costat, al braç de la butaca, i li agafa la mà i va escoltant amb els dits encreuats amb els seus fins que en Grau penja i ve a asseure’s prop de l’Albert i li va explicant amb una veu pausada les trucades i les gestions que ha fet i les adreces i telèfons que li ha apuntat en un paper.

—T’he preparat una mica la bossa —diu l’Adriana—; vine a mirar si te’n vols endur res més —i agafa el seu marit pel braç i l’ajuda a aixecar-se i el porta fins a l’habitació. L

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X