Pròleg

La figa és madura, apetitosa. El soldat l’agafa, la mossega. Ai! La figa oculta a l’interior un tros de metralla.

Aquest llibre col·lecciona detalls així d’una guerra.

Un soldat agafa un gotim de raïm i el devora. Està impregnat de trilita. Sap que li farà mal de panxa. Li és igual.

En el detall palpita la veritat.

El portalliteres du penjada al coll una boleta de càmfora, així distreu la fortor penetrant de la mort.

El detall és el gen de tota història.

La set eixarreeix la boca del soldat, que s’alleuja a la matinada xuclant una pedreta molla de rosada.

No col·lecciono papallones, sinó detalls d’una guerra.

L’abraçada d’un legionari a un «biberó» mig mort.

La tremolor de l’anècdota és immortal.

A un soldat li fa por disparar: davant seu lluita el seu germà.

Ja vindrà després la Història a emmarcar amb motllures la guerra.

Un tret per l’esquena a un comissari que estava a punt de matar l’amic.

Col·lecciono l’eternitat d’allò que és fugaç.

La cremallera d’una caçadora es tenyeix de vermell quan es tanca: la sang dels polls que esclafa.

L’anècdota que engendra tota poesia.

Una veu et crida pel teu nom. Hi vas. Cau una bomba just on eres fa mig minut. La veu t’ha salvat la vida. Però... no hi ha ningú en aquesta trinxera.

El detall.

Estem sempre sols.

I

Soldats sense voler

El dia de Nadal del 1977 tinc disset anys. Dinaré amb els pares i els germans a casa de l’oncle Josep, el germà gran del pare (que li diu «Pepito»). Casa seva és al barri de la Trinitat Vella, a l’extraradi de Barcelona, al carrer Turó de la Trinitat. La casa és d’una planta. Al davant hi ha un hortet amb nesprers, mates d’herbes aromàtiques i algun roser. Al darrere, al nivell superior del desmunt on s’alça la casa, hi ha un pati amb safareig i un corral on abans tenien gallines i conills. Dormisquegen al pati dues tortugues velles, i a les golfes sense porta van i venen uns quants gats sense amo.

—I la panera de Nadal, oncle? Aviam, aviam!

El dia de Nadal de l’any 1977 irrompo a casa de l’oncle. Aquí va néixer el pare el 1929 i l’oncle Josep el 1920. El meu oncle té cinquanta-set anys i ha vist morir en aquesta casa la iaia —la seva mare, fa poc, obliterada per una demència senil que encara no anomenàvem Alzheimer— i el iaio, que va morir d’un infart l’any 1956, quatre anys abans de néixer jo. Els iaios Víctor Amela i Carmen Ferrando, que van arribar l’any 1914 des de Forcall (Ports de Morella, Castelló) acabats de casar, van alçar aquesta casa amb les seves pròpies mans. Aquí van néixer els seus fills i ells hi van cosir espardenyes, van resar el rosari, van suportar la guerra, van treballar i van morir.

—Neules! Quantes neules!

L’oncle Josep omple la taula del modest menjador amb ampolles de cava i licors, torrons, polvorons, neules, embotits, galetes... És la llegendària cornucòpia que cada any li regala l’esplèndida casa Pirelli. Va ser-ne el grum abans de la guerra (Ronda Universitat, 18), i hi va tornar a treballar després de la guerra com a oficinista.

El dia de Nadal del 1977, després de dinar escudella i carn d’olla, i pollastre rostit amb prunes, segueix una llarga sobretaula de braç de gitano i gelat, torrons, dolços i copes de cava de vidre verd i boca ampla. A fora hi fa fred, i a dins els joves xarrupem cava amb les neules (que no s’acaben mai). Els grans s’han servit un cafè, i l’oncle Josep il·lumina el seu amb licor. I fuma. I em mira. I diu:

—Vols veure una cosa?

El dia de Nadal del 1977 tinc disset anys, i aquest dia no sé encara que l’oncle Josep també tenia disset anys el dia d’abril del 1938 en què va arribar una carta a aquesta mateixa casa. La carta anunciava que en Pepito se n’anava a la guerra. Avui en Pepito és el meu oncle Josep, i potser ha vist que tinc disset anys i soc el més gran dels seus nebots homes. O potser són els licors. O potser totes dues coses alhora. El cas és que a la sobretaula del dia de Nadal del 1977 l’oncle em diu:

—Vols veure una cosa? Mira...

L’oncle Josep, que només trenca la sobrietat amb algun sarcasme suau sota el bigotet retallat, aquest dia de Nadal del 1977 s’engata... i es descorda un, dos, tres botons de la camisa blanca, els tres botons de dalt.

—Aquí! Ho veus?

L’oncle Josep deixa el cigarret al cendrer de llautó i amb la mà esquerra aparta la tela del davant de la camisa, i s’assenyala amb el dit índex de la mà dreta el mugró esquerre:

—Veus la cicatriu?

—Sí.

—La bala va entrar per aquí i va sortir per aquí.

Una cicatriu. Al mugró esquerre de l’oncle Josep. Hi veig la marca de la mossegada d’una remota bala.

—A la Pobla de Massaluca, a la batalla de l’Ebre. Mentre correm, l’amic que tinc a mà esquerra cau mort d’una bala al cor, em giro cap a ell... i arriba la meva bala, la que m’havia de partir el cor. Però com que vaig fer el gest de tombar-me, la bala va entrar i va sortir.

Hi veig la cicatriu d’una bala, i aquell dia de Nadal del 1977, tenint jo disset anys, m’adono que un tret de fusell podria haver mort en Pepito, el meu oncle Josep, a la mateixa edat que tinc jo ara. Encara que no exactament, perquè mentre es corda la camisa i recupera del cendrer el cigarret Lola que fumeja, em diu:

—Era l’1 d’agost de 1938: el dia que feia divuit anys.

1

«Vaig fer la batalla de l’Ebre amb espardenyes i sense cartutxera»

JOAN GUASCH

(*la Joncosa del Montmell, 16.11.1920 /

† Sant Just Desvern, 19.1.2015)

Entrevistat el juliol del 2009

Tinc vuitanta-vuit anys. Vaig néixer a la Joncosa del Montmell (el Baix Penedès) i visc a Sant Just Desvern. Vaig ser pagès i obrer en una foneria. Vaig estar casat cinquanta-vuit anys amb la Pepita, i ara soc vidu. Tinc tres fills i cinc nets. Soc demòcrata republicà, i catòlic. Vaig perdre una cama a la batalla de l’Ebre.

—Vam pujar vuit a cada barca, i a remar! En deu minuts vam travessar l’Ebre. Era la mitjanit del 24 al 25 de juliol de 1938. Demà farà setanta-un anys d’allò. Jo en tenia disset. Duia espardenyes i no tenia cartutxera: portava les bales embolicades amb un mocador.

—Tanta precarietat hi havia entre els republicans?

—Ens van mobilitzar a l’abril, els de la Lleva del Biberó, i no sospitàvem que ens enviarien a primera línia de foc. Vam sortir de casa sense res. I al cap de pocs dies ens donaven les granades, i a morir al front de Lleida! No n’havíem vist mai cap, de granada. Quin fart de plorar!

—Sí? Vostè va plorar?

—Collons, si vaig plorar! Allà n’hi van morir molts. I, després, a peu fins a l’Ebre. A peu! El dia que jo feia divuit anys ja em faltava una cama.

—Com va ser?

—El 8 de setembre vaig sortir de la trinxera, vaig avançar, em va caure un obús de morter al peu, va esclatar... i vaig caure al clot que havia fet l’explosió amb la cama destrossada. I encara vaig tenir sort!

—Per què?

—Perquè a la trinxera del costat hi havia dos sanitaris; em van tallar l’hemorràgia i em van evacuar. Sense ells, m’hauria dessagnat. Com tants d’altres que aquells dies vaig veure morir al meu voltant. Cridaven: «Mare, mare...!». Era esgarrifós...

—On va passar, això?

—Vaig ser «biberó» de la 3a Divisió, 31a Brigada Mixta. Vam travessar l’Ebre a l’altura de Riba-roja d’Ebre i després vam caminar tota la nit. I part de l’endemà. No hi vam trobar resistència. I així vam arribar al cementiri de la Pobla de Massaluca. Allò... va ser un infern.

—Una bala va ferir el meu oncle Josep l’1 de agost, allà!

—Devíem ser molt a prop l’un de l’altre. Ens disparaven des del poble, des del cementeri, amb artilleria, i ens metrallaven els avions franquistes. Només vam fer que defensar-nos, allà. I encara avui em ronda pel cap un misteri...

—Quin misteri?

—Per què no ens van ordenar fer volar la carretera d’Aragó a Gandesa? Era factible, però aquesta ordre no ens va arribar en cap moment. No ho entenc! I ens van deixar allà, caient com mosques...

—És la guerra...

—Sí, sí, però els nostres governants xerraven a l’ONU sabent que ens estaven esclafant, i que la intenció de Franco era exterminar-nos. Vam ser simple carn de canó!

—Van resistir moltíssim, vostès...

—Feia llàstima veure els nostres avions a l’aire: dues mosques contra una munió d’avions nazis i italians. Pobres! I nosaltres sense vehicles cuirassats. Com podíem avançar?

—I què van fer?

—Trinxeres i resistir. I ells ens esmicolaven amb obusos, bales, bombes i metralla. I nosaltres, ajupits i amagats. Quan aturaven el foc, avançava la infanteria: els moros! Llavors sortíem nosaltres i els moros reculaven. No eren pas tan valents, si no ho veien gaire clar, ha, ha, ha! I, en acabat, tornaven a ploure bombes.

—Amb els anys, ha tornat al lloc on va perdre la cama?

—Va ser a la línia de trinxeres entre la Pobla de Massaluca i Vilalba dels Arcs. No hi he anat, encara. Hi aniré ara, aviat.

—Vostè hi volia anar, a aquella guerra?

—No! A casa érem de pagès, jo treballava al tros des dels vuit anys, de sol a sol. L’únic que volia llavors era estar amb la família i poder menjar.

—Com va ser el comiat de la família?

—Plors, un drama. I això que tots ens pensàvem que tornaria a casa al cap de quatre dies...

—Alguna vegada li va passar pel cap desertar?

—Teníem l’ordre de disparar per l’esquena a qualsevol que no avancés o que es volgués escapar. Vaig veure un company mort d’un tret a la nuca. Però hi va haver un altre noi, del meu poble i de dretes, que sí que va aconseguir canviar de bàndol, com volia.

—On el van portar, quan el van evacuar?

—A una cova hospital. I després a Tarragona. Em van administrar l’extremunció: em moria! Però vaig sobreviure. I quan ja bombardejaven Tarragona, ens van evacuar a Barcelona.

—Què va fer quan Barcelona va caure?

—M’hauria pogut quedar a casa d’uns parents, però em va fer por comprometre’ls i vaig desistir de fer-ho. Així que em vaig afegir a un grup d’evacuats que sortien amb ambulància.

—On van anar a parar, amb l’ambulància?

—A la frontera francesa. Allà vaig veure morir nens de fred als braços de les mares. Era gener. Estàvem sota zero, i sense menjar. I aquells senegalesos clavant-nos cops de culata.

—La guàrdia fronterera francesa?

—Sí, i els vigilants dels camps on ens van recloure. Que malament que ens va tractar França! Bé, tothom ens va tractar tan malament...

—Què vol dir?

—Quan els nazis van entrar a França, vaig decidir tornar a Espanya. Vaig pensar que un coix... poc es podria escapar dels nazis. I vaig tornar, i aquí per a mi tot va ser gana, misèria, maltractaments i humiliacions.

—Què li ve a la memòria, per exemple?

—Al meu poble la gent m’evitava. Ningú no em donava feina. I el ball, on els joves es relacionaven, era la meva tortura! Jo només era un pobre coix. M’ignoraven, i me n’apartava i me n’anava a plorar tot sol.

—Ningú? Ningú es compadia de vostè?

—Un dia algú em va aconsellar que anés a sol·licitar ajuda a l’Auxili Social. Hi vaig anar, molt il·lusionat, i em van fer fora a puntades de peu i amb insults: «Roig de merda, fot el camp d’aquí!», em van escridassar. «Roig de merda!» Què els havia fet jo? Volien que fos un roig? Entesos! Doncs soc roig! Roig!

—Està plorant, Joan...

—És que... les vaig passar molt magres, molt magres! Al final me’n vaig haver d’anar del poble i venir a Barcelona, al pitjor lloc de feina en una foneria: dret sobre l’única cama que tinc i exposat a vapors verinosos, i així durant anys. M’estranya molt que encara estigui sa. I per fi va arribar la democràcia... I tot igual!

—Home... Igual?

—He lluitat molt a favor de la Lliga de Mutilats, Invàlids i Vídues de la Guerra. I els polítics només ens han llençat engrunes! La democràcia no s’ha portat bé amb nosaltres, els exsoldats republicans. Santiago Carrillo i tots els de dalt es van vendre per un plat de llenties. I la carn de canó? I nosaltres? No hem rebut les mostres de respecte que encara ens deuen.

En Joan Guasch vivia en una caseta unifamiliar assolellada, en un carrer net i curiós de Sant Just Desvern. Allà em va rebre una tarda d’estiu, juntament amb la seva filla Teresa. Tot era plàcid, però en Joan va plorar. Em va commoure sentir-lo reviure els mals tractes que va rebre al seu poble pel fet d’haver estat «biberó», per roig, per coix... Crueltat sobre crueltat. I em va emocionar saber que havia estat els mateixos dies i als mateixos llocs que l’oncle Josep. «XV Cos de l’Exèrcit (al comandament del general Manuel Tagüeña), 3a Divisió, 31a Brigada Mixta», va dir. I en aquella brigada va estar enquadrat en Pepito, el meu oncle. Això no ho vaig saber per l’oncle (ni tampoc això de la 31a Brigada Mixta, ni allò del pas de l’Ebre a l’altura de Riba-roja, ni el que va passar la mitjanit del 25 de juliol, ni que caminaven de nit): l’oncle no me’n va explicar res. Va segellar els llavis després del dia de Nadal del 1977. No va voler dir res més de la seva guerra. Jo hauria volgut saber: on l’havien enviat?, per quins llocs va passar?, on va estar?, en quins combats va participar?, què va fer a la guerra?, va matar algú?, a qui va veure morir?, en quin moment va passar més por?, com i quan va travessar l’Ebre?, què pensava?, què sentia?, què va veure?

Però l’oncle no va parlar, i jo no vaig preguntar. No vaig gosar, no el vaig voler incomodar. No vaig voler, després del que em va passar amb ell un altre dia de Nadal, el Nadal del 1984. Un any més, celebràvem el dinar de Nadal a casa seva, i li vaig comentar el que havia llegit a la premsa feia uns quants dies:

—Oncle, uns quants de la teva quinta han creat una associació per a tots els que vau néixer l’any 1920, per reunir-se i intercanviar records. Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41, es diu. T’hi podries apuntar!

L’hi vaig dir tot content, il·lusionat. Em pensava que m’agrairia saber que es podia trobar amb els companys de quinta. Doncs no. L’oncle va tombar la cara i va mirar cap a una altra banda, va parar atenció a no sé què, a algú de la taula. La meva alegria es va estavellar contra el seu silenci. Ho vaig entendre: l’oncle Josep no volia saber res de trobar-se amb altres biberons.

El vaig incomodar. No l’hi vaig repetir. Vaig deixar de proposar res sobre la Lleva del Biberó. Vaig entendre que no en volia sentir a parlar, però no sabia per què. A què es devia, aquella incomoditat? Per què, aquell silenci? No vaig gosar preguntar res. Tan sols vaig començar a entendre alguna cosa quan l’oncle ja era mort...

Sí que em vaig assabentar, abans, per on i quin dia havia travessat l’Ebre. Vaig consultar un llibre de mapes de la guerra, i a partir del que ja sabia («Em van ferir l’1 d’agost de 1938, a la Pobla de Massaluca»), el mapa em va parlar: l’1 d’agost, a la Pobla de Massaluca, hi havia batallons de la 31a Brigada Mixta, de la 3a Divisió, del XV Cos de l’Exèrcit, al comandament del general Manuel Tagüeña, que havien travessat l’Ebre per Riba-roja la mitjanit del 25 de juliol.

Van atacar el poble el dilluns 1 d’agost, els van repel·lir a les tàpies del cementiri els tiradors marroquins de la 50a Divisió de l’Exèrcit de Franco. Una d’aquelles bales va felicitar pel divuitè aniversari l’oncle Pepito al pit.

Era el mes de gener de l’any 2003 quan vaig fer aquesta consulta. No li vaig comentar res a l’oncle, que aleshores ja estava molt xacrós. No el vaig voler tornar a incomodar com dinou anys abans, quan li vaig esmentar l’agrupació de «biberons» supervivents. Tant de bo ho hagués fet, penso ara, però llavors no vaig saber vèncer els dubtes que tenia. Tampoc no ho vaig saber fer al setembre d’aquell mateix 2003 —poc podia saber jo que l’oncle moriria al cap de vint-i-un mesos!—, després d’entrevistar en Josep Benet, quan el cèlebre polític i historiador em va explicar —cosa que em va sorprendre granment— que una ferida greu al front del Segre... el va deslliurar de l’Ebre.

2

«Jo, des del juliol del 1938, visc de regal»

JOSEP BENET

(*Cervera, 14.4.1920 / † Sant Cugat del Vallès, 25.3.2008)

Entrevistat el setembre del 2003

Tinc vuitanta-tres anys. Vaig néixer a Cervera (la Segarra), i visc a Sant Cugat. Vaig ser de la Lleva del Biberó. Soc historiador per passió i compromís: vull que se sàpiga el que va passar. Estic casat des de fa cinquanta-cinc anys amb la Florència Ventura Monteys. No tenim fills. Soc socialista, demòcrata i nacionalista català defensiu, no agressiu. Soc catòlic.

—Jo, des del juliol del 1938, visc de regal.

—Per què ho diu? Què li va passar?

—Em van enviar al front de Lleida. Era un dels nois de la Lleva del Biberó. Allà em van ferir. Des del llit tronat de l’hospital vaig sentir com marxaven els companys. No sabia cap a on. Ni ells...

—Ho va saber, més tard?

—Sí, anaven a l’Ebre, a la batalla més cruenta i decisiva de la Guerra Civil. Ja han passat seixanta-cinc anys...

—Estar ferit... el va deslliurar de la mort a l’Ebre?

—Això no ho sabré mai, però la veritat és que la meitat dels meus companys s’hi van quedar.

—Tants talents truncats... Què feia vostè abans de la guerra?

—La meva família era molt humil. Dels set als catorze anys vaig viure i vaig estudiar a l’Escolania de Montserrat. Era escolanet. Allà venien moltes personalitats: vaig estar a dos metres de Miguel Primo de Rivera, el rei Alfons XIII, Azaña...

—I què en pensava, d’ells?

—Del rei, en tenia la pitjor opinió! Jo estava molt polititzat: era republicà, catalanista, un democratacristià d’esquerres.

—Què va fer al final de la guerra?

—L’exèrcit vencedor em va obligar a fer el servei militar. L’any 1940 vaig poder tornar a casa perquè era fill de vídua pobra.

—I com es va guanyar la vida?

—Vaig tastar mil oficis: vaig fer de cambrer, de cantant, d’organista...

—Cantant?

—Vaig aprendre a cantar a Montserrat! Em llogaven per als funerals. Al mateix temps em vaig enrolar a la resistència política.

—En què consistia?

—Vaig passar càrregues de dinamita per la frontera, abans del 1946. A partir d’aquell any vaig veure que aquella mentalitat de guerra... era inútil.

—Per què?

—Els Aliats havien guanyat la guerra mundial i no pensaven derrocar Franco. Vaig ser conscient que la Guerra Civil s’havia acabat del tot.

—Va acceptar que Franco havia guanyat?

—No, vaig acceptar que començava un altre període. Fer servir la violència ens feia anar a parar a la presó, i valia més ser a fora i formar els joves en la democràcia, la reconciliació i el catalanisme.

—Una resistència espiritual, intel·lectual?

—La nostra guerrilla feia pintades, penjava senyeres, repartia fullets, organitzava xerrades en parròquies i barris, publicava... Formava quadres! Perquè Franco els havia arrasat, entre l’exili i els afusellaments.

—Franco es va proposar liquidar els quadres polítics?

—Sí. Se sentia feble: necessitava esclafar qualsevol contestació per consolidar-se. I va afusellar. Fins i tot qualsevol que tingués algun antecedent d’activisme social.

—Un exemple.

—En Domènec Latorre, afusellat el maig del 1939. Les seves cartes a la dona i les filles, ja detingut, mostren el clima d’aquells dies de postguerra.

—Qui era en Domènec Latorre?

—Un funcionari ben modest de l’Ajuntament de Barcelona que completava el seu sou fent d’auxiliar de farmàcia. De jove havia anat a manifestacions catalanistes i havia fundat una associació catalanista. Tenia un braç més curt que l’altre, i això el va eximir de ser mobilitzat a la guerra.

—Tenia algun delicte de sang?

—No, per això no va fugir quan es va acabar la guerra, malgrat que els amics li aconsellaven que toqués el dos. Franco propagava que no jutjaria els que no tinguessin delictes de sang.

—Quins càrrecs li van imputar?

—Un company de l’Ajuntament el va delatar per haver repartit una auca catalanista. No crec que el delator volgués que l’afusellessin, sinó només que li fessin la guitza amb una mica de presó.

—I què en va pensar, en Latorre?

—El mateix. Després va començar a témer el pitjor. La policia li va escorcollar el modest pis que tenia, i va confiscar el dietari de la seva filla Montserrat, de tretze anys: va ser una prova inculpatòria.

—Un quadern d’una nena de tretze anys?

—Perquè estava «escrit en català». La nena hi explicava que el seu pare «esquinça papers i llibres» de les entitats d’on és soci. Segons l’informe policial, la nena havia escrit al dietari això sobre l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona: «Però Déu no permetrà que a un poble tan bo i tan sa d’esperit els traïdors el puguin malferir i prendre-li per sempre la llibertat».

—De què el va acusar, la sentència?

—D’«element separatista» i d’haver publicat articles i caricatures injurioses contra Franco.

—I amb això en van tenir prou per afusellar-lo?

—Sí. I era veritat que va repartir auques catalanistes, però és fals que ell hagués escrit o dibuixat res. Com diu en Latorre a l’última carta que va escriure des de la presó a la seva dona: «No em condemnen per cap altra cosa que per catalanista». Un catalanisme romàntic, ingenu. A la presó resava el rosari amb els companys de cel·la. A l’última carta perdonava els seus delators.

—Què se’n va fer, de la família?

—Van quedar en la indigència. La filla gran, la Montserrat, es va exiliar a Mèxic. Hi vaig parlar, essent ja una àvia, fa quatre anys, abans que es morís. Encara es culpava per no haver destruït aquell dietari, i perquè la policia l’hi havia trobat.

—Pobra!

—Durant quaranta anys hi va haver molta gent aquí que pensava d’aquella condemna a mort: «Per alguna cosa devia ser». Restituïm la veritat. Hi va haver crims contra la humanitat.

—Falta molt per saber, senyor Benet?

—La ministra Del Castillo declara que no hi ha hagut persecució contra el català. És clar, a Espanya no es publiquen llibres en castellà sobre això, i ho han oblidat. I jo ho combato en la mesura de les meves modestes forces.

—Què es podria fer?

—Publicar en castellà llibres d’història sobre tot això. I TVE n’hauria d’emetre documentals rigorosos. TVE no ha emès mai cap programa sobre la persecució de la llengua i la cultura catalanes! No som una cultura d’Espanya que cal protegir? No paguem tots TVE? És lamentable.

—I si algú digués que allò d’en Latorre va ser un cas aïllat?

—S’equivocaria. A Barcelona o a Girona afusellaven seixanta persones en un dia: milers de persones afusellades així! Els judicis eren farses, i el cap d’Estat estampava el seu «Enterado» a cada sentència de mort! Ni Hitler no en va signar tantes! Franco va ser un criminal que mereixia que l’haguessin jutjat pels seus actes. Però va morir al llit perquè va deixar Espanya sense quadres: va afusellar els que podien «encomanar» els altres i va aterrir els oponents.

—Vostè intentava «encomanar»?

—Sí. Amb cursos clandestins a joves de barriades com el Besòs, als anys quaranta. D’aquí va sortir CCOO. Aquí, a casa meva, es va formar el comitè unificat dels grups de la Caputxinada, un embrió de la futura Assemblea de Catalunya.

—Com veu Catalunya i la democràcia espanyola?

—Em preocupa el llenguatge agressiu en política. Ja havia vist abans aquesta mena de llenguatge: porta a guerres. És inadmissible que Aznar, com a president de tots, sigui tan agressiu i imperialista, i tan antinacionalista català.

—Com jutja els vint-i-tres anys de gestió de Pujol?

—Ha faltat un programa, un pla. Un exemple en cultura: Catalunya encara no té un museu nacional acabat!

—Algun altre exemple?

—El Liceu. A canvi de diners, al seu patronat hi ha el Govern de Madrid! Fins i tot els moderats de la Lliga se n’escandalitzarien. Ai, si la vella burgesia catalana alcés el cap! El Liceu era l’orgull de la societat catalana!

—No agraeix que arribin diners de Madrid?

—Ah, aleshores... al Govern de la Generalitat aviat hi haurà un conseller nomenat per Madrid?

—I què opina de TV3?

—Que tampoc no emet programes amb rigor històric sobre la persecució cultural franquista.

—Vostè també va criticar Josep Tarradellas...

—Va ser un polític nefast, incompetent: què va fer per evitar la guerra civil entre comunistes i anarquistes a Barcelona el maig del 1937? Res.

—És una figura respectada.

—Per què els papers de la Generalitat que ell va custodiar, que són de tots els catalans, els va lliurar a Poblet, i s’ha de demanar permís i esperar anys per estudiar-los? Abat de Poblet, torni’ls a l’Arxiu de la Generalitat! Poblet no em deixa veure’ls, i fins i tot l’Exèrcit espanyol avui em deixa veure sentències de mort com la d’en Latorre!

—Això resulta una mica irònic, sí.

—Poblet no és Salamanca ni la Fundación Franco, no? Quin polític català respira? Cap! Jo parlo i em quedo sol.

—I això el desmotiva?

—No! Des del juliol del 1938 visc de regal. I em vaig prometre, en nom dels meus companys morts, que viuria i continuaria lluitant sempre per Catalunya i per la democràcia. Estic orgullós d’haver-ho fet. I ho continuo fent.

«Des del juliol del 1938 visc de regal», repetia en Benet, malferit quan era «biberó». Ho podia haver dit en Pepito des de l’1 de agost del 1938. No ho deia. No deia res. Tampoc no deia que vivia compromès amb els milers de «biberons» morts lluitant per «Catalunya i per la democràcia».

En Pepito mai no va passar dinamita per la frontera, mai no va impartir classes a la clandestinitat, no va ser escollit senador a les primeres eleccions democràtiques (1977) ni a les segones (1979) —una vegada aprovada la Constitució—, a les llistes del PSUC. En Pepito no parlava de política. Però, encara que jo no n’hagués parlat mai amb ell, sabia que en Josep Amela i en Josep Benet s’haurien entès: per antifranquistes, tots dos; per catalanistes, tots dos; per catòlics, tots dos.

Jo sabia que l’oncle Josep era catòlic, catalanista i antifranquista, però no ho sabia per ell. Ho sabia perquè, un dia en què el pare i jo érem amb ell, el pare va dir:

—En això, l’oncle i jo no pensem igual.

Eren els dies de la mort de Franco, poc abans o poc després. L’única persona a la Terra a qui el meu pare ha reverenciat ha estat el seu germà Pepito, nou anys més gran que ell. El pare ha fet ara noranta anys (novembre del 2019); amb ell vaig discutir molt de política a la meva joventut, i a la maduresa somric sense discutir. Aquell dia, amb ell i l’oncle, el pare va dir:

—A l’oncle no li agrada Franco.

L’oncle va assentir en silenci. Del pare jo sabia que havia conegut la revolució sagnant a la Barcelona del 1936 al 1939 (tenia sis anys quan va començar la guerra, gairebé no va poder anar a l’escola fins als nou, quan va acabar la guerra). Va ser un nen a Barcelona, va passar gana i li van caure bombes al damunt. Udolaven les alarmes i les seves germanes grans se l’enduien des del turó de la Trinitat fins al refugi antiaeri de Can Cagamantes —a ell i el seu germà petit, en Victet—, i se’ls pelaven els genolls a cada caiguda per la carretera de Ribes. Als nens Francisquet i Victet els plovien les bombes mentre el seu germà Pepito era a la guerra. El meu pare entenia així la Guerra Civil a Barcelona:

—Franco va guanyar i hi hagué pau.

Els dies de la mort de Franco jo tenia quinze anys i vaig dir al pare que tant de bo Espanya fos aviat una democràcia europea. Ell em va dir (com sempre) el que pensava:

—La democràcia la voleu els intel·lectuals. La resta volem pau i tranquil·litat, i poder treballar.

Si fa no fa aquells mateixos dies, en un Telediario vam veure imatges d’una desfilada militar davant de Bréjnev a la plaça Roja de Moscou, soldats en formació mil·limètrica, i el pare va comentar:

—Un bon exemple d’ordre i disciplina, perfecte!

El pare hauria signat la frase de Lenin al socialista espanyol Fernando de los Ríos: «Llibertat? Per a què?». (I, de passada, la de «Faci com jo, no es posi en política», de Franco). I aquell dia el pare m’ho va deixar ben clar:

—En això, l’oncle i jo no pensem igual.

L’oncle va assentir en silenci. Tot els unia (per descomptat, la religió), però vaig entendre que l’oncle era fill de la República i un antifranquista, però que s’aguantava i callava. I catalanista? Sí! I aquesta certesa la vinculo a un altre record de la infantesa, i és que el pare, abans d’entrar a casa de l’oncle Josep, sempre em deia:

—A l’oncle Josep parla-li en català, que li agrada.

El pare i l’oncle sempre van enraonar en el seu «forcallà», el seu català valencià matern. Però no amb mi; si més no, no el meu pare. La mare és de Granada, i el pare sempre ha parlat en castellà amb ella i amb els fills. «Per amor», afirma, i perquè a ell sempre li ha agradat la llengua castellana. Als anys seixanta i primers dels setanta, jo no sentia parlar català ni a casa ni a l’escola (excepte els oncles i el pare quan parlaven entre ells), i no em resultava senzill parlar-lo amb l’oncle. Recordo un dia del 1975, que, als meus germans i a mi, l’oncle ens va dir:

—Si no parleu en català, un dia us fotran fora de Catalunya.

Era un retret que sonava a clatellot. Sens dubte, l’oncle era de pit catalanista i cor republicà. Hauries beneït, oncle, aquesta Espanya descentralitzada en autonomies, amb monarquia parlamentària, democràticament ratificada? O t’hauria semblat insuficient? No en vam parlar mai. Sí que en parlava un «biberó» a qui vaig visitar a casa seva, a Osona, a Torelló, el dia del setantè aniversari del començament de la batalla de l’Ebre.

3

«Heroi...? Covard...?

No, jo em vaig quedar en antiheroi»

EUDALD VILA

(*Torelló, 21.10.1920 / † 23.7.2014)

Entrevistat el juliol del 2008

Tinc vuitanta-vuit anys. Vaig néixer i visc a Torelló (Osona). Soc un jubilat defraudat. Soc casat, tinc tres fills, sis nets i set besnets. Soc un català republicà agraït a aquest rei! Vaig ser un obrer soldat. Soc catòlic practicant, malgrat certes jerarquies i certs teòlegs.

—On era avui fa setanta anys?

—A les 00.15 hores vam travessar l’Ebre amb barques, de Vinebre a Ascó. A migdia ja érem a Corbera d’Ebre! Hi vam enxampar els nacionals per sorpresa: vam fer sis-cents presoners.

—Va ser vostè dels primers a passar?

—Sí, amb el 49è Batalló de la 13a Brigada de la 35a Divisió.

—Quina edat tenia?

—Divuit anys. Érem molts de la meva quinta, mobilitzada al març, i de la següent, a l’abril. Molts encara amb disset anys.

—Ja... Quan va saber que aniria a l’Ebre?

—Des del juny, els del meu batalló ens entrenàvem en un rierol de Pradell de la Teixeta (Priorat) amb unes barques que havien portat des de la Costa Brava.

—I què en pensava, vostè, de tot allò?

—Un comissari comunista ens deia: «Travessarem l’Ebre i ocuparem la península pam a pam, fins a Galícia!». I jo li vaig dir: «No crec que hi arribem mai». Em va arrestar.

—No tenia gaire fe, vostè.

—Allò era un desgavell. Un amic meu deia de broma: «Hauríem d’enviar una carta a Rojo declarant-nos independents d’aquesta guerra!». Estàvem morts de por!

—Rojo, un cap de l’exèrcit republicà...

—El culpo d’assassinar-nos. Que potser no sabia que Franco obriria l’embassament de Camarasa i que la crescuda del riu ofegaria molts nois? No sabia que no teníem avions, i que els nostres antiaeris eren una enganyifa? No sabia que ens enviava a una matança?!

—La guerra és la guerra!

—I els bombardejos sobre Barcelona? Si un govern no és capaç de protegir la vida de la població civil, que plegui! És el que penso jo.

—Vostè volia passar a l’altre bàndol?

—No! Tampoc. Volia la pau. Dels vuit-cents membres del meu batalló, una setmana després de travessar el riu només en quedàvem tres-cents cinquanta!

—Què va ser el pitjor de tot plegat?

—La calor, una set espantosa. La fortor dels cadàvers. El pànic que teníem sota les bombes, granades, bales... Preníem una cota, i allà érem dianes. El meu pitjor dia va ser el 24 de setembre.

—Què va passar el 24 de setembre?

—Plovien granades d’obús, molt foc. Avançàvem saltant de cràter en cràter. I una ràfega va separar el cap del cos d’un company a molt pocs metres d’on era jo. Un altre va caure sobre una bomba i el cos va sortir volant a trossos, i vaig veure com les seves despulles quedaven penjades a les branques d’una olivera...

—Plorava, la gent? Plorava, vostè?

—Senties cridar: «Mare, mare!». Els nois que queien cridaven la mare. Jo només he plorat una vegada a la vida: el dia que un amic ferit em deia adeu mentre l’evacuaven amb llitera. Que sol que em vaig sentir en aquell moment!

—No va intentar desertar?

—N’hi havia que es clavaven un tret en un peu o una mà perquè els evacuessin. «M’han tocat!», cridaven. Però se’ls notava a la pell, la pólvora de la fogonada. I llavors els afusellaven per desertors. Jo, com d’altres, alguna vegada vaig treure una mà a fora de la trinxera, a veure si em ferien...

—El van ferir?

—No, no vaig tenir aquesta sort. I això que un tinent guillat un dia ens va ordenar prendre una posició amb el sol de cara i els altres tirant a pler!: de seixanta que corríem, només vint vam arribar fins a un muret on arrecerar-nos.

—Una maniobra suïcida.

—En una distància de cent cinquanta metres van quedar quaranta companys caiguts! Durant hores, des d’on érem a cobert, sentia com s’anaven apagant els seus gemecs, perquè s’anaven morint. Quan va ser de nit, vam recular. Tot per no res! Per no res! Sí, eren accions suïcides, criminals: aquells comandaments nostres no en tenien ni idea!

—I els de l’altre bàndol, què?

—Franco hi va enviar els més extremistes o incòmodes de tots els seus: els moros, els legionaris, els requetès navarresos i els del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, nois catalans...

—Els «biberons» van tenir tracte amb els adversaris?

—Sí. Recordo un dia que un grup érem al caire d’una balcera que feia rodar el cap, i davant nostre hi eren ells, també amb els peus penjant, i ens deien: «Rojillos, soldats de Stalin, demà sabreu el que és bo!».

—Guerra psicològica d’alt nivell.

—Si no hagués estat per la por que teníem, allò era preciós: la llum del capvespre en aquell paisatge rocós espectacular, un cel nocturn tan brillant d’estels...

—L’endemà al matí, els van disparar?

—L’endemà ens van rellevar: me’n vaig anar d’allà sense saber què va passar, però sí que recordo el noi que es va quedar al meu lloc, que plorava i feia petons a una foto de la seva família, tement que moriria allà...

—Va matar algú, vostè?

—No ho crec... Un dia que s’havia de prendre una cota, els comandaments i els comissaris ens van ordenar que disparéssim contra els nostres si reculaven... No la van poder prendre, ja era de nit, i van decidir recular... I un va topar amb mi en la foscor, de cara. I el vaig reconèixer. Vam fer veure que no ens havíem vist. Ni jo ni cap dels companys no vam disparar als nostres. Com m’alegro avui d’haver desobeït llavors aquella ordre!

—Es considera heroi o covard?

—«Val més covard viu que heroi mort», solia dir un polonès del meu batalló. Heroi...? Covard...? No, jo em vaig quedar en antiheroi.

—Quan va poder sortir de l’infern de l’Ebre?

—A l’octubre em van enviar a l’altra banda del riu. I al desembre ja hi va haver la desbandada general. Vaig caminar durant dos mesos, d’amagat, fins que vaig arribar al meu poble, robant gallines.

—Quin balanç fa de tot allò avui, setanta anys després?

—Van enviar al sacrifici els fills de moltes famílies pobres. I ningú dels que ens van massacrar no ens ha demanat mai perdó: ni Franco, ni Negrín, ni Companys, ni Rojo. Mai més no he pogut veure una pel·lícula de guerra: prou que sé com sagna algú amb una ferida de bala!

Parlar amb l’Eudald Vila, català de generacions i obrer de Torelló, combatent de l’Exèrcit Popular de la República Espanyola, em va mostrar un perfil de «biberons» desideologitzats, combatents obligats, més pendents de sobreviure que no de salvar la pàtria de res. El seu escepticisme li va valer un arrest, però va tenir la sort de no ser afusellat per «derrotista», com els va passar a altres companys.

Quan vam acabar l’entrevista, va obrir un calaix d’una tauleta i en va treure un petit quadern. Un tresor: era una llibreta amb anotacions seves fetes el 1938 al front, dia a dia, amb tots els moviments i les sensacions que va tenir durant els cent quinze dies que va durar la batalla de l’Ebre.

Han passat molts anys. Va imprimir el valuosíssim dietari? Ho he de preguntar a la seva família. En Vila me’n va llegir alguns fragments, escrits amb llapis amb lletra minúscula: desplegaven una mirada descreguda, dolguda i equànime de la guerra dels «biberons».

En Vila va tenir el valor de definir-se com a «antiheroi», i sentir-lo llegir el seu dietari em va fer pensar en unes cartes de l’oncle Josep. Havien aparegut després de la seva mort, en una capsa. En vaig rellegir aquest passatge de seguida que vaig arribar a casa, en una de les cartes:

No tinc gran cosa per explicar-vos, atès que avui no hi ha cap novetat per aquests mons en què vivim aquesta vida tan ensopida, a veure quin serà el dia que s’acabarà aquesta maleïda guerra que avui fa dos anys que estem patint i ens retrobarem tots i podrem continuar la nostra vida normal amb pau i tranquil·litat, espero que sigui aviat, com també estic segur que vosaltres encara teniu més ganes que jo que s’acabi, i això que no en tinc pas poques.

La carta datada el 19 de juliol de 1938, segon aniversari de la revolta a Barcelona, i de la revolució que es va desfermar a tot Catalunya. És l’última de sis cartes. Totes escrites des del front per l’oncle Josep.

Anvers de la carta d’en Josep Amela des del front, datada el 19 de juliol de 1938: «... a veure quin serà el dia que acabarà aquesta maleïda guerra...».

Les sis cartes les vam trobar després de la seva mort —el 28 de juny de l’any 2005, als vuitanta-quatre anys—, i ens van sorprendre a tots. Ningú no tenia constància d’aquestes cartes.

Pepito, mentre escric això no em costa gens imaginar-te contemplant des de l’altra banda com els teus germanets Francisquet —el meu pare— i Victet buidaven la casa familiar de la Trinitat Vella: els dos últims supervivents de la família van convenir de vendre-la. Els vas guiar tu, oncle, cap a l’atrotinada calaixera dels anys quaranta oblidada a les polsegoses golfes dels gats de carrer? Els vas guiar cap al calaix de sota, encallat, que van estirar ben fort fins que el van obrir?

En un calaix hi van trobar una capsa de sabates, i a dins de la capsa, sis cartes. I cinc fotos. I el pare després em va dir:

—Té. Queda-t’ho. No recordava aquestes cartes. Les va escriure de pròpia mà l’oncle Josep, als disset anys, des de la guerra. Arribaven a aquesta casa. I aquí les devia ficar un dia, quan va tornar. A tu t’agraden, aquestes coses.

I així va ser com vas començar a parlar a través de les cartes, oncle. Van esperonar la meva curiositat. Estaven escrites des d’una guerra. I en vaig voler saber més coses. Aleshores vaig decidir que parlaria amb tots els «biberons» supervivents que pogués. I cada 25 de juliol, des de llavors, rescato la memòria d’algun d’ells en una entrevista que publico a La Vanguardia: així compenso el teu silenci, oncle. Que eloqüents que han estat aquests «biberons»! Són «els meus biberons». Ho és en Pere Godall, músic, un «biberó» alegre i carismàtic. I, com en Vila, crític amb els polítics i manaies que els van enviar a la guerra.

A més a més, en Godall era un dels puntals de l’Agrupació

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X