Xerta, 23 de maig de 1930

Rebeu el meu sentiment de dolor pel traspàs d’una persona tan estimada.

Un funeral

Toquen a morts. El so de les campanes se sent llunyà des de la casa d’aires tropicals, als afores del poble, on una cinquantena de persones esperen a la reixa d’entrada, a la banda del carrer. Totes miren cap endins. Sota les ombres d’uns ficus gegantins, quatre homes transporten a pols un taüt de fusta polida que surt per la gran portalada de la casa senyorial i els de fora es treuen les boines i els barrets en senyal de respecte. Els portadors carreguen el fèretre dins de la carrossa fúnebre de quatre cavalls deixant anar algun esbufec per l’esforç. El capellà del poble els segueix, però s’atura davant d’una estàtua tallada amb fusta africana imponent que hi ha assentada damunt d’un pedestal i, sacsejant el cap, sospira amb un deix de desesperació. Després, envoltat d’escolanets, se situa al capdavant del seguici, amb l’alcalde i senyora que fan de cap de dol, estalonats per la resta de les autoritats i les seves cònjuges, que de tant en tant es torquen els ulls amb mocadorets de fil. El lacai crida «arri» als cavalls, que arrenquen sense renillar.

La gentada que s’espera fora de la propietat obre un canal per deixar-los passar, s’arrengleren al darrere i els segueixen. Des de lluny, la fila sembla molt endreçada i rígida, però cap al final s’ondula i s’afluixa. Els que la tanquen xerren amb gesticulacions dissimulades sobre la difunta.

—Com podeu dir una cosa així? No és viritat que s’havia fet passar per morta.

—Que sí. Que van dir-ho a cal notari. Que la seua família era de Barcelona i que l’havien donat per morta fa un munt d’anys.

—Jo, això, no m’ho crec. La sinyó Maria era una gran dama.

—Ha! Ja t’ho pots ben creure! Qui m’ho ha dit, és de fiar. A més, això no és tot.

—Què vols dir?

—Callau! Quina falta de respecte!

—Ara callarem, quan entrarem a les parets del poble. Però primer, digues!

—Que resulta que ho ha dixat tot al clero.

—Veigues, quina sorpresa! Què havia de fer, si no tenia dingú més?

—Però a canvi d’una cosa que…

—Que què?

—Xxiit! Mutis!

El carrer en aquell punt fa molta baixada, i els escolanets, esverats per la proximitat dels cavalls, sovint tomben el cap per mesurar la distància. Baixen al llarg dels límits de la propietat, que quan s’acaba els deixa sense la protecció dels arbres i surten a ple sol. Una brisa s’aixeca i les palmeres, que sobresurten entre les capçades de l’exòtic jardí, es gronxen a dreta i esquerra, com uns braços que diuen adéu.

Enfilen pel camí polsós que mena al poble i, en ser al pla, el ventet, que bufa amb més força, alça remolins de terreta que se’ls fica als ulls i els empolsina els vestits negres. Entren a les parets del poble i tots els que rumorejaven recuperen l’aire de gravetat, en sentir-se vigilats pels que s’estan drets a banda i banda del carrer. El silenci és sepulcral. El cap de la comitiva ja ha arribat a la plaça Major i algunes dones engeguen un recital de ploricons per al gaudi dels que s’ho miren des de les balconades. El bisbe, flanquejat per dos capellans més, rep la difunta davant la porta de l’església parroquial, arruixa el taüt amb aigua beneita i condueix la marxa cap a la foscor del temple, que va engolint els tres capellans, els escolanets i el sagristà, les autoritats i la gent modesta que els segueix. A la cua del seguici, els xerrameques abaixen el cap per continuar murmurant:

—Jo no ho entenc, però es veu que la sinyó Maria volia ser enterrada fora del cementeri.

—Com vols dir, al de Tortosa?

—No! Ha deixat dit que, si el bisbat vol tota l’herència, l’han d’enterrar en terra no consagrada, davant d’aquella estàtua africana!

—Oh! Jesús, Maria i Josep!

—I encara hi ha més fato gros. Encabat de missa t’ho xerro tot.

Barcelona, 9 de gener de 1865

… i, finalment, volem oferir-vos el nostre desig de felicitat i bona sort, per raó de les esposalles de la vostra filla…

Un casament

Els senyors Berger, acompanyats de la seva filla Maria, van pujar per l’elegant escala que menava al despatx del nou advocat amb una varietat de sentiments. El pare, esperançat, va tocar el timbre de la porta que hi havia sobre les lletres que anunciaven «Peris – Advocats i Procuradors» mentre la mare s’arreglava angoixada el fermall del coll. Darrere d’ells, la Maria portava pintat a la cara el seu estat de confusió mental, i l’atordiment va fer que se sobresaltés quan la porta es va obrir. Una criada els va fer passar i, després de mostrar-los una saleta d’espera, se’n va anar passadís avall fent sonar ben fort els talons.

El senyor Peris va alegrar-se que els Berger fossin puntuals i no li fessin perdre temps. Igualment, però, va ordenar a la criada que els digués que s’esperessin un moment. Volia assegurar-se que el seu secretari tenia totes les còpies a punt. Es fregava les mans de pensar en el negoci que faria si la noia acabava firmant. El seu representat, un sitgetà de nom Francesc Panisello, terratinent a Cuba i posseïdor d’una gran fortuna, havia decidit que havia arribat l’hora de casar-se. Massa incòmode amb els costums de les poques dames per merèixer que hi havia a l’Havana, va deixar tot el festeig en mans del seu advocat de Barcelona. Li havia demanat que li trobés una muller instruïda, de bona salut i en edat fèrtil. Li oferia una vida prou regalada, encara que hauria de desplaçar-se a l’illa i casar-se per poders amb un desconegut. La fortuna del senyor Panisello provenia de l’explotació d’una finca de mides gens menyspreables, dedicada a la indústria sucrera i, estant com estaven en plena collita, no podia viatjar sota cap circumstància, inclosa la de casar-se. No pensaven, ni advocat ni client, trobar altra cosa sinó alguna vídua dins la trentena, dels afores de Barcelona. No obstant això, quan només feia dos dies que el senyor Peris havia començat a indagar sobre dames en estat de necessitat, va trobar la Maria Berger, bellesa de disset anys, instruïda i disposada —si més no la seva família ho estava— a casar-se amb qui fos a canvi de diners. De molts.

Mentre esperaven al petit rebedor, la Maria observava els lloms dels llibres dels prestatges que vestien les parets. Legislació, Ciències, Biologia, Història, Economia. Quan era ben petita, havia sentit curiositat per aquests temes i recordava com la monja els hi havia prohibit perquè no eren apropiats per a noies i, amb fermesa, li havia incentivat el que tocava: Religió i Moral, Catecisme i Pregària, Història Sagrada, Llegir i Escriure —per descomptat— i algunes nocions d’Aritmètica per poder passar comptes amb les criades. Va haver d’aprendre, a més de brodar, a fer flors, cordons, cintes i galons. Després, i gràcies a la insistència de la mare, va completar la seva educació amb Instruccions d’Ornament —Musique et Langues—, amb una Madame. La Maria havia estat educada per a ser un excel·lent àngel de la llar, i n’estava molt orgullosa. Ara dubtava de si la instrucció havia valgut la pena, si ni tan sols podria enlluernar ningú i fer-se valdre. Va mirar son pare, que jugava amb el barret, ara voltant-lo, ara donant-li copets, i li van venir ganes d’arrabassar-l’hi d’un cop. Qui ho havia de dir, va pensar, tants sermons sobre l’honor, tants «filla, nosaltres som els Berger, ho sents? De nosaltres no n’ha de dubtar mai ningú».

El senyor Berger havia estat un home prudent, però, un cop va entrar a la quarantena, el cervell se li va omplir de cobejança i el cor, de supèrbia, i va creure que enganyar els altres seria ben fàcil. Volent emular un artista de l’engany de l’època, a qui havien absolt, va fer un estafa que de seguida es va descobrir i ara anava de cap a la garjola. I amb tot, va pensar la Maria, «mira quina sort que ha tingut el papà». L’advocat que els portava el cas als tribunals de justícia va saber que un altre lletrat, el senyor Peris, cercava una dama de les característiques de la senyoreta Berger per casar-la a canvi d’un dineral. No va ser difícil que els dos advocats concertessin una vista amb el jutge per dir-li «senyor Berger, en el seu cas, es podria negociar el retorn de cabals i una multa a canvi de no anar a la presó». La senyora Berger, dona sobretot pràctica, va congelar els seus sentiments per fer front al desastre familiar i només esperava, com el seu espòs, que aquell dia sa filla signés els papers i que els evités la ignomínia. «Ja la consolaré. A més, els joves es refan de seguida», es deia per apaivagar els escrúpols, encara que els detalls de com l’ajudaria a conformar-se no els havia considerat gaire. «El primer és el primer.» Per al senyor Peris, el negoci era un percentatge de la suma total, o sigui, «molts de duros».

No els va caler esperar gaire. Al cap de cinc minuts justets, el senyor Peris va sortir a rebre’ls i els va fer passar al seu despatx, on, amb l’ajut del seu secretari, els va omplir les mans de papers. La Maria va entrar darrere de tots, tremolosa i sentint-se com si anés a caure per un profund estimball. Tant els seus pares com el senyor Peris i el seu secretari quedaven a l’ombra, retallats contra la lluïssor feridora que entrava pels finestrals, sense cortines que matisessin aquella llum inclinada del mes de gener. La Maria caminava, com si estigués somniant i tot passés a poc a poc, cap a la taula massissa sobre la qual es vinclaven les quatre siluetes. Va fixar-se que a fora, al balcó, un colom acabava de posar-se a la barana i amb els seus parrups ofegava el so de la conversa d’aquelles figures negres. Era el moment de signar i li van posar una ploma entre els dits. El seu pare la va agafar de la mà, li va suplicar a cau d’orella que firmés, i a ella, malgrat que feia que sí amb el cap, la mà li restava quieta. Els presents anaven curts de paciència i miraven el pare interrogativament. L’home va reaccionar manant-li «firma!», però la Maria estava massa aterrida per obeir, de manera que el senyor Berger va recórrer a l’extorsió: «És el deure de tota filla ajudar la seva família». Ja abans de sortir de casa, la Maria havia protestat tímidament, no veia clar això de casar-se amb un desconegut i anar-se’n a l’altra punta de món. Però sa mare li havia replicat que son pare també era un desconegut per a ella abans de casar-s’hi, i que els matrimonis sempre es feien així, sense que les persones es coneguessin, «com la teva amiga Júlia, que s’ha casat amb aquell saragossà només amb dos mesos de nuviatge». En el record de la Maria, la seva amiga Júlia estava radiant i exultant el dia del casament. En canvi, ella es casaria en aquell despatx de llums i ombres, amb el vestit de carrer, sense la claca d’amigues, amb algú que no havia vist ni en retrat i més de dues dècades més gran que ella. Ni tan sols la seva germaneta hi seria present.

El colom de la barana es pentinava dolçament l’ala dreta amb el bec mentre la veu mel·líflua del lletrat, que continuava a contrallum, la instava a signar el contracte matrimonial i li dibuixava un futur molt pròsper i feliç amb un cònjuge digníssim. El temps passava, la Maria dubtava, i quan va sentir sa mare sanglotar, se li va fer un nus a la gola. La ploma li pesava, li semblava molt grossa, o és que ella s’havia empetitit davant d’aquell destí que li havia arribat abruptament. Per fi, sense tenir-les totes, va signar, les siluetes van relaxar-se i van estendre’s per la sala tot de comentaris d’alleujament. Al balcó, el colom, desinteressat, va aixecar el vol fent batre fort les ales, i a la Maria aquell flap-flap li va semblar tant el so d’una fuetada com el d’un aplaudiment.

Passats un parell de dies d’atabalament, la senyora Berger va considerar que havia arribat l’hora de consolar sa filla. Això, però, era més difícil de fer que de dir, sobretot perquè la Maria havia sortit finalment de la confusió en què havia estat immersa i ara la dominava una ira sorda i muda que terroritzava sa mare. Seia al llit i mirava al buit amb els ulls vidrats; no contestava quan la interpel·laven, es comportava com una autòmat. Per això la senyora Berger va trobar convenient portar-la a rebre els consells del seu confessor.

Mossèn Mauri no vivia a la casa de la parròquia, sinó un parell de carrers més enllà, en un pis elegant, donat a l’Església per una feligresa que no feia gaire que havia traspassat. La senyora Berger va deixar la Maria al rebedor, va seguir el capellà fins al saló de visites i, sense esperar que li oferís d’asseure’s li va explicar, com ho faria a un metge, els símptomes i l’estat de la filla, passant molt per damunt de les causes més que probables d’aquell estat catatònic. El mossèn estimava la Maria, l’havia vist créixer i l’havia confessada molts cops.

—Senyora Berger, serà millor que anem a l’església. Estic segur que amb el recolliment del confessionari la Maria es calmarà i voldrà parlar-me.

L’església parroquial de la Immaculada Concepció era inusualment buida aquella tarda, només hi havia alguna vídua encenent espelmes en algun dels altars de les naus laterals. Mossèn Mauri va demanar a la senyora Berger que es quedés en un dels bancs del fons i va endur-se la Maria al confessionari, on, tal com s’esperava, es va desfogar.

—Per què Déu em castiga a mi, que no he fet res, i no castiga mon pare, que és un estafador?

—No parlis així de ton pare, Maria. Li deus respecte, és un dels Sagrats Manaments de Nostre Senyor.

—Però ho és! Per això m’ha hagut de casar, així, de qualsevol manera!

—Prou càstig té ton pare de veure marxar una filla massa aviat i tan de cop! I el teu matrimoni, pel que m’han dit, és un gran partit.

—No el conec! I és molt més gran que jo!

—Sempre és molt més convenient que el marit sigui algú madur, amb experiència. Es cuidarà de tu. I el teu deure és obeir els teus pares.

La Maria va sanglotar. Sempre els havia obeït, però ara l’arrancaven de casa seva i l’enviaven a l’altra banda del món, amb un desconegut.

—Cuba és plena de malalties!

—Aquí també, filleta meva, els barris de la vora del port estan plens de febre groga…

—… que han portat els vaixells de Cuba!

—El Totpoderós t’ha confiat una missió molt digna, filla. Has salvat el teu pare de la vergonya d’anar a presó i amb això li has donat una oportunitat d’esmenar-se. I la teva mare i la teva germana t’estaran tota la vida agraïdes…

—La Delfineta! No la veuré més!

—No és veritat que no la veuràs més. Estic segur que podràs fer uns quants viatges, ja ho veuràs.

—Però, mossèn, és tan lluny!

La llunyania no es podia dissimular, en això mossèn Mauri hi estava d’acord. Ara, el que més li preocupava era la puresa de l’ànima de la Maria un cop allà. Va recordar com havia tornat d’esborronat mossèn Antoni Maria Claret de l’Havana, on havia estat arquebisbe. El confessor de la reina Isabel II afirmava que s’havia vist forçat a recatolitzar el clergat pels mals hàbits que hi havia observat. La Maria podria trobar-se sense oficis regulars, lluny de la parròquia més propera. I el seu marit? Quina mena d’home era? Era un bon creient que anava a missa? «El més segur és que faci com la resta d’homes a Cuba: amistançar-se amb esclaves negres, acudir a les cases de fornicació.» Només de pensar-hi, es va marejar.

—El que sí que t’ha de preocupar és aprendre l’ús sagrat del matrimoni. Com que t’has casat així, tan de pressa i corrents, no has tingut temps de rebre les instruccions de la Santa Mare Església.

La ruta que portaven les paraules del capellà va incomodar la Maria. A més, els genolls se li adolorien amb la postura. Va mocar-se sonorament.

Mossèn Mauri va continuar:

—Recordes el sisè manament, eh que sí? Doncs no l’has d’oblidar encara que estiguis casada. El matrimoni és un sant sagrament. La unió carnal entre un home i una dona és lícita només si és per a la procreació. En això hi has d’insistir molt, filla meva.

La Maria no sabia ben bé en què consistia allò de la unió carnal, però entenia que mossèn Mauri parlava de fer fills, cosa que va horroritzar-la encara més.

—Pare, tindré fills sola, lluny de casa i la meva família no els coneixerà!

El mossèn, contrariat, volia que la Maria es concentrés en el que li explicava ell. El procediment carnal era molt més important que les pors irracionals de parir.

—Estigues atenta perquè et sobrevindran moltes desgràcies si no actues segons els manaments de la Nostra Mare Església. En canvi, si actues com et dic, tindràs la protecció de Déu Nostre Senyor en tot moment.

La Maria va fer un esforç davant de l’amenaça, pensant amb fervor que Déu la protegiria de tot mal i que potser aquell matrimoni, no podia dir que forçat però sí contret sota pressió, era una prova com les que es posaven als sants i li duria una recompensa divina, oblidant que, en la majoria de les històries que havia llegit a la Història Sagrada, les vides dels sants acabaven en martiri.

—La castedat és una virtut en totes les persones i garanteix la unitat de l’home i la dona al seu ésser corporal i espiritual. Has d’assegurar-te que tant tu com el teu marit tingueu autodomini. Els homes, filla, tenen un desig de plaer que porta a la luxúria, i tu has d’ajudar el teu espòs a entregar-se tan sols a la finalitat de la procreació. Si no, pots perdre l’ànima.

El poder d’aquesta nova amenaça va colgar la ira que la Maria havia tingut arrapada al cor en els darrers dies. Mentre tornava cap a casa, agafada del braç de sa mare, va decidir de tornar a la submissió de bona filla i bona feligresa. Durant els dies següents, va seguir sa mare i les criades per la casa, omplint bosses de viatge, tota obedient.

Finca Dos Amigos,

Cuba, 27 de febrer de 1865

T’ho agraeixo per endavant, estimat amic, i m’acomiado afectuosament, tot esperant el teu avís per telegrama, tan aviat com hagi desembarcat la dama.

La immensitat

El majoral del Francesc Panisello caminava al costat del cavall de l’amo, apressat pel pas de l’animal. Es dirigien a les terres de més a l’est, les que hi havia al costat del bosquet d’esclarissades i esveltes iagrumes de fulles platejades, que el foc de les màquines de vapor i les pastures per als bous de càrrega s’havien anat menjant. A mig camí, el Francesc va fer aturar el cavall davant d’un bancal on treballaven un grup d’esclaus, inclinats damunt d’uns plançons de canyes. Va descavalcar i es va apropar al Benicio, el cap de colla. Mentre parlaven, el majoral va agrair l’oportunitat de fer un descans i es va asseure en una fita, al costat de la filera d’atzavares plantades en línia per fer de tanca de separació amb la finca del veí. El Francesc gesticulava força i movia els braços en totes direccions, i el cap de colla s’encongia, masegant el seu barret de palla. El majoral es va incorporar quan va veure que l’amo tornava tocant-se la barba en punxa, que li acabava de donar un aire angulós.

—M’ha dit el Benicio que estan molt cansats, aquests.

—El que passa és que són uns dropos. Jo també estic cansat.

Els llargs mesos de collita i transformació de les canyes en sucre als molins eren extenuants. Aquella temporada havien tingut moltes baixes, entre morts i desercions, i la major part dels esclaus que quedaven, com el Benicio, tenien experiència, però els mancava el nervi de la joventut.

—Ens faltarà mà d’obra, Alejo. Hem de replantar les terres de l’est i necessitem gent.

—Senyor, ja he preguntat a les finques del costat, però ningú no revèn ni lloga cap esclau… —L’Alejo sospesava si explicar-li el rumor que circulava, insegur de com reaccionaria.

Van continuar, l’un a cavall i l’altre fent gambades per aguantar el pas. Per arribar a les terres per replantar, havien de travessar el límit sud del bosquet.

—Aquests arbres d’aquí a la vora s’hauran de talar. Si no, faran nosa als carros.

El majoral va assentir amb el cap, incapaç de parlar per culpa del panteix. Finalment, van arribar a l’extrem de les terres desbrossades, però buides.

—Està més avançat que no em pensava! —va exclamar el Francesc amb satisfacció—. Creia que encara s’havia de netejar.

—Sí, senyor, ho està —va respondre content com si hagués rebut un compliment—. Ara només cal fer els solcs, però m’espero per si plou. Caldria primer tenir la gent i els plançons.

El Francesc va sospirar. Pagar un sou als treballadors, per molt minso que fos, li faria vendre el sucre massa car, però semblava que era l’única opció.

—Haurem de llogar emancipats.

El majoral es va traure el barret de palla i va aixecar el cap per mirar l’amo, dalt la gropa.

—Eeem, senyor, jo… he sentit un rumor.

—Quin rumor?

—Hi ha una fàbrica d’esclaus clandestina a Pinar del Río… —va balbucejar.

El Francesc va girar els ulls cap a una altra banda. Aquesta informació era tant una solució com un problema. Portar esclaus estava prohibit, però encara arribaven vaixells carregats d’africans capturats o d’asiàtics, que s’enrolaven sense saber ben bé què els esperava, mig enganyats per falses promeses de salaris. Deien que aquests darrers eren fluixos, que no aguantaven el clima i acabaven sent una mala inversió. Va preguntar al majoral sense mirar-lo:

—Xinesos?

—No, senyor. Africans.

Haver d’acudir als negrers li feia molta angúnia. Era un negoci moralment reprovable i, a més d’il·legal, perseguit al mar pels britànics. Però continuaven tallant el bacallà a l’illa perquè tothom se’n beneficiava: els terratinents necessitaven esclaus; els funcionaris espanyols es deixaven subornar perquè tenien salaris minsos; els capitans generals s’enriquien a canvi de fer els ulls grossos. Tenir esclaus, per contra, no estava ni penalitzat ni mal vist. Tothom ho entenia. Era el que calia per poder treballar les terres i produir a un preu competitiu. Comprar-ne, per tant, era el seu deure.

—No vull saber qui ni com. Aquesta tarda ocupa-te’n. La setmana vinent necessitaràs un grup nou, de quinze. T’ho compensaré —va girar el cavall de cara a casa i va portar-lo a galop tirat per treure’s del damunt el malestar.

En apropar-se, va veure el davantal blanc que perfilava el cos rodanxó i fosc de la Clotilda, la majordoma, que l’esperava al porxo de la casa gran. Quan va haver descavalcat i pujat d’un bot a l’entarimat, ella li va allargar una carta una mica rebregada.

—Amo, ‘l criat del senyó Juan ha’nat a Batabanó i ‘llí li han donat ‘questa carta pa vostè.

—Recorda’m que li’n doni les gràcies. —En veure el remitent «Peris – Advocats i Procuradors», va somriure.

La va llegir allí mateix, dret, sense parar compte amb els trossets del sobre que s’havien esquinçat i que havien anat a parar al terra del porxo tot just escombrat. La Clotilda va reprimir el gest de voler recollir-los amb l’amo allí estant, i es va esperar que marxés, tot preguntant-se si li’n diria alguna cosa, de la carta. L’antic amo, el seu parent, era molt obert amb les seves coses i ella sabia que allò era poc habitual. L’amo Francesc, en canvi, era molt reservat, malgrat que xerrava pels descosits de coses que per a ella no tenien ni cap ni peus. «Deuen ser bones notícies», va pensar, perquè l’amo somreia amb els llavis tots estirats.

El Francesc va entrar a la casa deixant-hi petjades polsoses i fent retronar els talons de les botes fins a la taula del despatx, al fons de la planta baixa. Va asseure’s a la taula massissa de caoba, va agafar un full de color marfil, es va apropar el tinter i la ploma i va començar a escriure sense abandonar el somriure que havia encetat al porxo.

La carta li havia arribat al mateix temps que la seva esposa embarcava a Barcelona. Tota la família Berger, inclosos avis, oncles i tietes, es va desplaçar al port i van mostrar a la Maria un ventall d’emocions contradictòries: la mare volia transmetre seguretat i li somreia amb un rictus postís, mentre sense adonar-se’n es clavava les ungles als palmells; el pare va prendre un gran interès a enxampar els integrants de la tripulació que li passaven a la vora, els assenyalava sa filla, que era dalt de la coberta, i els entaforava un bitllet a la mà ben ostensiblement; les àvies s’abraçaven i ploraven amb un desconsol honest, els avis maldaven per no arrencar a udolar ells també; les tietes i els oncles murmuraven entre ells, encongint les espatlles de tant en tant, o abaixant la testa per amagar algun comentari que marxava amb el vent. A la Delfineta li van estalviar l’estampa i la van deixar a casa amb la criada.

—Tot anirà bé, Maria —va sonar al seu costat la veu aguda del senyor Gomis, un passant del bufet del senyor Peris, designat per acompanyar-la fins a l’Havana.

A mesura que el vaixell se separava del moll, la Maria va veure el seu grupet familiar empetitir-se enmig d’una multitud que feia adéu amb els mocadors blancs, fins que van quedar engolits per la ciutat i les seves muntanyes. A l’altra banda, la immensitat del mar la va terroritzar.

Després de llargs dies de navegació, al vaixell tot eren alegries: havien anunciat que ja arribaven a l’Havana i la meitat del passatge mirava per la borda, inclosa la Maria, forçant els ulls per albirar el port. La Maria va fer lloc sense ganes a la dona esbojarrada que l’havia denunciat a la tripulació, acusant-la d’haver-li pres l’aigua i el menjar. La va mirar amb odi, recordant la vergonya d’haver estat portada a la cabina del capità Núñez, que li va demanar explicacions. La Maria va negar haver pres res a aquella senyora. El cert és que havia tingut gana i set i, veient que hi havia unes galetes i una gerreta d’aigua sense amo en un racó del menjador, se’n va servir, sense la intenció de robar. Ella mai no havia hagut d’estar-se de res i les galetes ja eren a l’estómac abans que pogués adonar-se del que estava fent. I la set, la set no podia aguantar-se-la: va beure’s l’aigua engolosida, potser més quantitat de la que hauria necessitat. No ho va poder evitar. Després, aquella «dona mentidera» la va acusar d’haver-l’hi robat. El capità Núñez no podia permetre aquella mena de baralles, així que va voler assegurar-se que la Maria entengués que només podia agafar el menjar i l’aigua que li corresponia per ració. Tot seguit li va preguntar, estranyat, com és que una dama com ella viatjava sola.

—El meu marit m’espera a l’Havana i jo havia de viatjar amb un ajudant del seu advocat, el senyor Gomis. Ens vam embarcar a Barcelona el disset de febrer amb el vaixell Ebro i vam navegar fins a Cadis. Allí vam esperar uns quants dies fins que el senyor Gomis em va embarcar en aquest vapor. Abans de salpar, va haver de baixar per un afer de negocis, segons em va dir, i em va jurar que hauria tornat al vaixell abans de llevar l’àncora. Em vaig adormir i, quan em vaig despertar, resulta que havíem salpat sense ell. —La Maria es va estremir pel record.

—Les maletes del senyor Gomis encara són a bord?

La Maria va fer que no amb el cap. Segurament, el senyor Gomis havia mentit i la seva intenció era abandonar-la, però això era difícil de demostrar en aquell moment. El capità la va absoldre de l’acusació —al capdavall havia pres una ració del senyor Gomis— i va justificar les restriccions de menjar i aigua que hi havia a bord: de cap manera eren una manca de previsió, sinó que eren fruit del «desafortunat mal estat d’una partida». El capità, va apiadar-se de la Maria i li va prometre que, des de llavors mateix, seria el seu protector.

Per fi van veure terra i el vapor México, de la flota de Vapores Correos de Antonio López y Cía., va fer sonar la sirena per assenyalar que arribava a la seva destinació. La Maria va abandonar la coberta sentint-se molt marejada i feble, i va entrar a la cabina. Allí havia intentat imaginar la seva nova vida, com seria el lloc on viuria, la casa, els esclaus africans. Havia vist un parell de lacais negrets a Barcelona, a la casa de la seva amiga més rica, que els hi va assenyalar com dient «mira quina distinció», però ella els trobava lletjos i no els podia diferenciar l’un de l’altre. Son pare li havia dit que en tindria molts, de criats de color, però ella no se’ls afigurava. Sobretot, havia esmerçat hores i hores somniant desperta com devia ser el seu marit. Sa mare li havia explicat poca cosa sobre la vida marital, només que el senyor Panisello era un home que passava de la quarantena, «però un gran senyor», i això li feia imaginar-se’l vestit amb barret de copa, passejant junts de bracet, al llarg d’algun passeig semblant a la Rambla. Tothom els saludava en passar, però quan ella aixecava el cap i el mirava, no podia posar-li una cara. Aquella cabina d’espai reduït havia acabat sent un lloc familiar i protector on havia passat moltes hores mortes. Ara havia de deixar-la i endinsar-se en el desconegut, altre cop. No tenia esma de plegar-se bé la roba ni fer-se les bosses de viatge, però s’hi va obligar.

Quan van atracar, es va acomiadar del capità i d’un parell de coneixences i va baixar, expectant, per la rampa fins al moll. Els mariners li van baixar l’equipatge, mentre ella esperava impacient i allargava el coll per veure-hi per damunt dels caps dels que passaven amunt i avall. Va esperar i esperar, però no venia ningú.

L’Havana, 6 d’abril de 1865

Dama arribat avui. Retard vapor.

Un retard

Entre signar documents i omplir informes a les oficines del port, el capità del vapor México va avisar que hi havia una dama molt jove que esperava que la recollissin al costat del norai on havien amarrat la nau, envoltada de baguls i bosses. El duaner que atenia el capità va traure’s l’escuradents que portava a la boca per fer salivera, se’l va calar damunt de l’orella i, parlant com si encara mastegués, va cridar amb un sec «Alfons!» al crioll a qui encolomaven els encàrrecs molestos. Amb un sospir, el jove va deixar el regle amb què repassava, línia per línia, la llista de càrrega d’un vaixell al costat d’un gruixut llibre de comptes i es va aixecar per rebre dòcilment les ordres d’atendre la dama abandonada. Tot i que aquella interrupció li endarreriria la feina, l’Alfons va agrair que el fessin sortir a estirar les cames, respirar i sentir les olors no sempre agradables dels molls. Aquell no era un encàrrec habitual, va pensar quan va albirar la noia sola davant del México, estranyant-se que no viatgés ni tan sols amb una criada. Neguitós, va apressar el pas en veure que ella intentava, un cop i un altre, obrir una ombrel·la per protegir-se de la marinada, que entrava carregada d’humitat, però el mecanisme li fallava i al final desistia i es deixava impregnar per la banyegor amb un posat altiu. La brisa li havia anat traient els cabells morens del recollit, encara pulcre, i la seva cara pàl·lida reflectia les estretors d’un viatge llarg.

Com que era l’única persona que, entre tot el batibull i enrenou del port, avançava cap a ella en línia recta, la Maria el va veure venir. Per instint, es va girar cap al vaixell, cercant protecció, però després va pensar que per fi la venien a buscar. Va tornar a fixar-se en el jove i el va trobar ben plantat, i, per un moment, es va animar pensant que tal vegada aquell home era el seu espòs. Però no, per les referències que en tenia, no podia ser. L’Alfons la va saludar amb formalitat amb un toc de barret i una cara afable.

—Senyoreta, sóc l’oficial de duanes Alfons Marín. Permeti’m que li doni un cop de mà…

Doncs no, no era el seu marit. No s’havia fet il·lusions que li fessin una gran recepció, però sí que s’esperava l’escalfor d’un petit comitè de dues o tres persones que li donessin la benvinguda en aquella terra desconeguda. La venia a buscar un oficial de duana, com si fos un fardell, i això la va confondre.

—Oficial de duanes? Fa molta estona que m’espero! —el va interrompre, i la seva veu, a l’Alfons, li va semblar sorprenentment més greu del que suggeria el cosset que tenia—. No porta cap criat?

—Criat? Per què? —va respondre ell, una mica alertat pel seu to exigent. Potser li havia passat per alt alguna cosa?

—I com hem de portar tot això? —va preguntar ella passant el braç estès per damunt del seu equipatge.

—Excusi’m, senyoreta, però…, a veure…, jo només sóc un dels encarregats de duanes, i com que sembla que està perduda, l’ajudaré a trobar allotjament per a aquesta nit.

La paraula perduda va ressonar dins el cap de la Maria acompanyada d’una onada d’angoixa que li va recórrer el cos.

—No ha vingut ningú a buscar-me? —va preguntar a mitja veu.

—Esperava els seus pares? Algun parent? Com es diu, si m’ho permet?

Quina mena de marit era aquell que es pagava una esposa a través d’un advocat traïdor i després s’oblidava d’anar-la a buscar?, va preguntar-se la Maria. I encara més: feia bé de confiar en aquell home?

—Com ho sé jo que vostè és qui diu que és?

L’Alfons va trobar la pregunta pertinent.

—El capità Núñez ens ha avisat que no l’havien vingut a rebre. No ens ha dit res més. El vapor ha arribat el dia que se l’esperava, així que no sé què ha pogut passar.

Després d’un llarg sospir, amb els ulls vidriosos atrapats en algun punt darrere de l’Alfons, la Maria va dir que es deia Maria Berger, que era com si no tingués papà i que la seva mamà era a Barcelona. Que no coneixia qui l’havia de venir a buscar.

—I ara no em trobo bé. —I tot seguit es va posar a caminar fent tentines a causa del mar, i va deixar el moll enrere.

Amb un xiulet, l’Alfons va cridar un parell dels seus estibadors perquè carreguessin l’equipatge de la Maria i els seguissin cap a El Café de la Sirena, un local brut i llòbrec, lloc de trobada de mariners, viatgers, cercadors de feina i busca-raons. Només atracar a port, els mariners vinguts d’arreu s’hi aplegaven, entraven amb el pas cansat i irregular de no estar acostumats a la terra ferma. Un cop dins, s’afonaven a les cadires en silenci o deixaven anar, com a màxim, exabruptes fets de monosíl·labs. Però un cop estaven sopats i havien engolit unes copes de vi o de rom, els murmuris anaven pujant de to i, finalment, la cridòria esdevenia insofrible. El Café de la Sirena era també un hostal. L’Alfons hi vivia perquè, malgrat la deixadesa de la planta baixa, si tenies prou calés, podies trobar-hi una bona cambra, neta i polida, amb palangana i tovallola, als pisos superiors. Aquell no era ni de bon tros el lloc adequat per a una dama, però era a prop del port i l’Alfons no tenia gaires alternatives. Li va demanar a la Marga, l’hostalera, que els donés la millor cambra disponible aquell vespre, i ella, mirant-se la Maria de dalt a baix, va picar l’ullet. Amb el front arrugat, vigilant a dreta i esquerra si algú més l’havia sentit, l’Alfons va respondre-li:

—No és el que et penses.

—Aquesta és la millor habitació que tinc, senyora —va dir la Marga mentre girava la clau al pany.

La Maria hi va entrar i es va quedar dreta al mig de l’habitació, mirant a terra com encantada, mentre els portadors l’anaven envoltant amb el seu equipatge. Des de la porta, l’Alfons l’observava amb preocupació, però havia d’anar per feina i tornar a l’oficina de duanes, al port.

—Senyoreta Berger, ara mateix no puc procurar-li res més. L’hi prego, surti del seu astorament. Procuri eixugar-se la humitat dels cabells, no sigui que agafi una galipàndria. La Marga li farà una mica de sopar. Demà ho aclarirem tot.

—Puc parlar amb el capità Núñez? —va demanar ella.

—El capità Núñez? Doncs no ho crec. Ja es deu haver embarcat, perquè se n’anava tot seguit cap a Santiago de Cuba.

El cor de la Maria bategava molt ràpid, fent-se eco del terror que l’embargava. L’Alfons va intuir un desmai i va arribar a temps d’agafar-la i estirar-la al llit. Tot i l’atabalament, va sospesar el seu cos lleuger i, en deixar-li el cap sobre el coixí amb delicadesa, la barreja de trets ferms en una cara de nena el va trasbalsar. Va sortir nerviós, just al punt d’atrapar la Marga abans que baixés per l’escala. Li va demanar que la vigilés mentre ell anava a buscar un metge. Ella ho va acceptar protestant:

—Tinc feina, jo. Ho faré perquè ets tu, eh?

L’hostalera va entrar sigil·losament i es va atansar al llit amb prudència. Va tenir pena de la noia per com la cotilla li estrenyia les costelles i per l’embalum del mirinyac, que li impedia estar ben estirada sobre el llit. Per si la sentia, va dir en veu alta:

—Nena, vaig a traure’t aquest ofec.

Un cop la va tenir més alleugerida de roba i veient que no tornava en si, va aprofitar per regirar-li un parell de bosses. Anava estirant i remenant mentre murmurava: «Roba, un munt de roba… i quina qualitat! Noia, tu no ets mercaderia de bordell, no, i si t’has quedat sola potser hi faràs cap… Un mirall de mà! Mai no he tingut un mirall de mà», i va tenir temptacions de furtar-lo. Va contemplar-hi la seva cara allargada, amb una cicatriu a la galta dreta i un buit al lloc del clau dret que li havia deixat son pare amb un cop de puny abans de fer-se a la mar i no tornar mai més. Llavors va sentir passes i, corrents, ho va deixar tot com estava.

L’Alfons no va trigar gaire a arribar amb el jove metge del port, que tot sovint també ho era de vaixell. Va prendre el pols a la Maria, va observar el color de la cara i va dictaminar un desmai per esgotament. Ell i l’Alfons van intercanviar preguntes que no tenien resposta, mentre la Maria els sentia lluny, encara amb els ulls tancats: «Qui deu ser?» «Com és que està sola?» I sobretot: «Qui l’havia d’anar a buscar?» La Maria havia retornat, però encara tancava els ulls per donar-se temps de rumiar què li convenia. Havia dit que l’esperava el seu marit al capità Núñez, però l’home ja s’havia embarcat. Li va passar pel cap que potser ella era simplement una broma, una juguesca entre aquests americans tan farcits de diners que no sabien què fer-ne. O pitjor, una revenja per l’estafa de son pare, tramada per algú que no estava content que se n’hagués sortit tan bé, de l’afer. Això explicaria la deserció del senyor Gomis i que ningú no l’hagués anat a buscar. Si no parava compte, acabaria en un bordell, com li havia sentit dir a l’hostalera. Potser, si no responia les preguntes, podria tornar a casa, amb els pares i la germaneta. Mentir i au, aquí no ha passat res… No, no volia mentir. Mentir era pecat. Podria fer-se la desmemoriada, però aleshores la prendrien per ximple. Al final, va concloure que mossèn Mauri trobaria del tot justificat que hagués mentit per sobreviure.

—Miri, ja torna en si —va dir el metge, que li aguantava les sals d’amoníac sota el nas.

—Senyoreta Berger…

La Maria va obrir els ulls a poc a poquet, sentint-se les pestanyes una mica enganxades per les llàgrimes que se li havien assecat. Quan es va adonar que li podien veure els turmells, va ficar els peus a dins de la faldilla, una mica avergonyida.

—Com es troba?

—Em voldria rentar i vestir.

—Sí, i menjar una mica. Estic segur que no ha menjat prou ni bé, al vaixell —va dictaminar el metge—. Senyor Marín, vagi-se’n si vol, ja parlaré jo amb els de l’hostal. Quedi’s tranquil.

—D’acord, sí. Jo hauria d’anar a l’oficina a informar. Tornaré a l’hora de sopar. Jo m’allotjo aquí, també, senyoreta Berger.

La Maria havia tancat els ulls i no li va contestar res, però es va sentir alleujada de saber que no la deixaven de la mà de Déu un altre cop. El jove oficial de duanes era el més conegut i familiar de què disposava.

L’Alfons va entrar a l’oficina cavil·lós, va informar sobre la jove dama abandonada i va reprendre l’ensopida feina de revisió, passant els dits sobre el regle, fent-se el desentès de tots els comentaris burletes dels companys, que si «te l’has emportat al cau», que si «que bé que t’ho has fet venir, nano». Quan va ser l’hora de plegar, va tornar a El Café de la Sirena, es va rentar i mudar i va pujar un pis per anar a buscar la Maria, que l’esperava ansiosament asseguda a l’espona del llit.

L’hostalera els va pujar el sopar a un reservat de la segona planta que solia llogar als senyors adúlters dels barris bons. La Maria no es va fixar gaire en la decoració una mica xarona de l’estança, capficada com estava. L’Alfons li va enretirar la cadira tot sol·lícit i ella es va asseure a la punteta, interessada en la taula plena de menjar encara tebi i adonant-se que, malgrat les preocupacions, tenia fam. Van començar a menjar sense dir-se gaire res. Ell picotejava desganat mentre que ella feia esforços per guardar les formes, perquè s’hauria posat a endrapar sense miraments. A les postres van tornar les preguntes.

—Senyoreta Berger, si us plau, torni’m a explicar com és que es va embarcar sola.

La Maria havia tingut temps de pensar una mentida convincent. Li va explicar que de cap manera s’havia embarcat sola, que l’acompanyava un amic de la família que la portava a viure a Cuba amb un tiet, «el germà de la mamà, l’oncle Octavi». Que el viatge de Barcelona a Cadis «va anar de primera», però que a Cadis, per alguna raó inexplicable, el tal amic, «que es diu senyor Gómez», havia perdut el vapor per anar a l’Havana.

—Així doncs, el més segur és que hagi agafat el següent vapor… —va dir l’Alfons.

—No ho sé, això. No tinc notícies d’ell.

—Els correus, els porten els mateixos vapors; per tant, ell arribaria al mateix temps que el seu avís. —I, cofoi, va afegir—: Demà a primera hora sabré quin és el següent vapor de Cadis i quan se suposa que arriba.

La Maria va pensar que al capdavall potser sí que el senyor Gomis havia perdut el vaixell i que no havia estat la seva intenció deixar-la a l’estacada.

Va mirar-se l’Alfons amb més calma, ara que ja no estava marejada ni tenia gana. Tenia un nas llarg i recte, uns pòmuls alts, potser resultat d’algun ancestre indígena, i una mandíbula angulosa, molt masculina. Els seus ulls eren el que més destacava de la seva cara, negres com l’estalzim, envoltats d’una blancor blavosa, com de nadó. La seva mirada era intensíssima, sòlida, la Maria sentia que li penetrava pels ulls i se li ficava al melic. Va pensar que podia llegir-li el pensament i que la llucaria en un no res. Els seus gests li semblaven diferents dels dels homes de la família Berger: son pare era de moviments ràpids, com d’esquirol, i els oncles compartien aquest tret. L’Alfons semblava que tot ho fes amb una parsimònia elegant, potser perquè era llargarut, esvelt. Tot i així, es movia amb eficiència. Cabells curts i morens, en contra de la moda imperant, sense bigoti ni barba. Això, a la Maria, li va agradar molt.

—Senyor Marín, tinc pocs recursos aquí —va murmurar ella amb timidesa.

L’Alfons no la va entendre a la primera, però aviat es va adonar que parlaven de calés.

—Si us plau, senyoreta Berger, no m’ofengui. Ja ho trobarem. Mentrestant, no tingui cap dubte que estarà ben atesa.

Es va inclinar amb aquella lentitud ràpida per besar-li la mà amb un petó calent, sec i tou, que en acabat va tapar delicadament amb l’altra mà. La Maria va sentir unes pessigolles al clatell que no havia sentit mai abans.

L’endemà, l’Alfons va saber que el pròxim vapor de la mateixa companyia arribaria al cap de vint dies. Mantenir la Maria tot aquell temps li afectaria molt la butxaca. Li ho va comentar al Tomás, el seu company de feina. Era un cràpula que posava les banyes a la seva dona sempre que podia amb les serventes de color que pul·lulaven per la ciutat. Tenia cinc fills oficials i havia perdut el compte dels no oficials —«de tota manera, no sé si són meus»—. També formava part d’una xarxa de contraban que entrava roba i metalls pel port i en treia sucre, tabac, rom i cafè. No era l’únic. Feia com la major part dels funcionaris espanyols: completar el minso salari que rebien del govern, el qual ja comptava que farien estraperlo i, per això, els canviava tot sovint. Però el Tomás no va arribar a Cuba de funcionari. Ell era de Sevilla, s’havia instal·lat a l’Havana quan era tot just un adolescent amb quatre pèls al mostatxo i després havia accedit a ser oficial de duanes, dels més estables. Coneixia totes les trampes i tots els tramposos de l’illa.

—Hauràs de traficar una mica. Conec un encarregat d’un petit ingeni que fa sucre amb el rebuig de les explotacions del voltant. Fan un rom dolent, però que tampoc no cargola l’estómac, i que es ven molt bé entre els negres. Faries quatre rals. Què me’n dius?

A l’Alfons no li agradava aquest tràfic il·legal perquè, com a bon crioll, volia canviar les coses, cansat del podriment administratiu. No volia jutjar el seu company, perquè com, si no, havien de vestir-se i calçar-se a Cuba els seus fills si era caríssim? Fins llavors, ell no havia necessitat traficar com el Tomás, pare prolífic, però no ho podia descartar.

—Ja ho veurem. Ja t’ho diré.

Aquell dia el va passar treballant i pensant en la Maria. Anava distret, va fer alguna pífia i per això el Tomás el punxava: «Noi, què fots? Que estàs enamorat, o què?» Admetia al seu dedins que la Maria li agradava molt. Era distingida i tenia una mirada dolça, d’uns ulls verds d’un to que no havia vist mai abans. Era petita com una nena, però tenia la veu ferma de dona. Aquesta contradicció li feia perdre la seguretat que sempre havia mostrat amb les dones, amb qui fins llavors havia tingut aventures tèbies. La situació de la jove feia que la trobés ben interessant. Tenia problemes i el necessitava.

La Maria va passar-se el dia al llit, dormint i somniant, pensant en l’Alfons però també en moltes altres coses: «M’estimen, els meus pares?», «No hi havia cap altra sortida?», «Ho sabien, que no em vindrien a buscar, que el senyor Gomis m’abandonaria al vapor?» I no podent-se avenir de la situació en què es trobava, plorava sense amoïnar-se d’eixugar-se les llàgrimes, que li regalimaven cap a les orelles. L’oficial de duanes, ara com ara, era l’únic que tenia, una taula de salvació. Algú en qui semblava que es podia confiar.

A la tarda, l’Alfons va anar a buscar-la. La volia enlluernar, com solia fer amb les seves festejades, amb un passeig en calessa pel Paseo del Prado, on es reunien joves a cavall i dames en carruatges descoberts, conduïts per lacais de color uniformats. La Maria estava avesada a anar en calessa per un gran passeig, però no a veure tanta varietat del gènere humà: blancs, mulats i negres, fins i tot asiàtics; el luxe més extrem i la pobresa més necessitada. Quan van arribar al Parque Central, l’Alfons la va fer baixar i la va portar a escoltar la Banda del Regimiento, que tocava sota la glorieta, sense haver endevinat que a la Maria li agradava molt la música i els concerts a l’aire lliure. Els coneguts de l’Alfons els saludaven amb somriures carregats d’intenció, i ell els responia amb un lleu toc al barret, mentre la Maria abaixava el cap, vergonyosa.

No parlaven gaire entre ells; no sabien què dir-se, però no per timidesa. La Maria no volia donar peu que la mirada de l’Alfons li llegís la veritat a l’ànima i per això sovint callava coses que hauria dit, exclamacions de sorpresa davant de tot el que veia. Ella només admirava les diferències que veia amb tot el que havia conegut fins llavors: les espècies d’arbres tan diferents, barrejats amb les altes i exòtiques palmeres; aquella intensa llum del tròpic que quasi no deixava allargar-se les ombres; el comerç incessant a les botigues, de les quals sortien els mateixos comerciants per mostrar els seus productes a compradors massa dignes per baixar dels seus carruatges. El comerç en ple carrer, els carros de venda ambulant i els homes baladrers, carregats d’estris fins al punt de la incredulitat, que cridaven el seu ofici o la seva mercaderia —ceràmica, plàtans, sabates—, tot a crits, xiscles damunt d’esgarips; la distinció de les dames, amb vestits d’última moda que semblaven acabats de portar de París, amb l’originalitat dels pentinats sense barret, alguns amb flors naturals. Tothom fumava sense parar, rics i pobres, fins i tot alguna dona gran.

L’Alfons callava perquè cada vegada que la brisa prenia un floc de cabells de la Maria, l’hi treia del barret i li enganxava als llavis humits, no sabia què li agafava. Igual com quan la prenia de la mà per ajudar-la a baixar del carruatge i fregaven pell contra pell: es quedava com enrampat. I aquest estat empitjorava quan la portava a fer un sorbet o un gelat de fruita al cafè Escauriza, quan la tenia de cara i ella li somreia, amb la boca i amb els ulls. Després del refresc, l’agafava pel braç i anaven a dalt, al saló de ball, on les parelles voltaven i s’agafaven amb més atreviment que en altres salons d’arreu. Ballaven i la Maria li feia un somriure rosa i ell li tornava un somriure blanc. I així van passar els dies: als matins, ell treballant a la duana i ella anant a missa a la catedral, tot esperant les tardes amb avidesa, calessa, passeig, música, refresc, sopar i ball, als vespres.

Al cap de dues setmanes, a la nit, a la seva habitació, l’Alfons s’agafava el pit perquè el cor no li sortís corrents. Estava enamorat. Mai no havia sentit aquella intensitat que li havia estroncat la gana i el feia estar malalt. Pensava que no volia que la Maria marxés amb el senyor Gómez, ni que trobés l’oncle Octavi. La volia per a ell. Havia de fer algun pas agosarat.

I ella, a les nits, a la seva habitació, analitzava la situació. Veient l’Alfons tan ben disposat, va jugar amb la idea de demanar-li: «Per favor, embarca’m de tornada a Barcelona. T’enviaré els diners. I moltes gràcies per tot». Li agradava l’Alfons, però tenia el cor massa angoixat per enamorar-se’n i estava massa enyorada del que havia deixat enrere. Se sentia desarrelada com una fulla seca que volta amb el vent i s’enlaira tan bon punt ha tocat a terra, sense descans.

Al cap de dues setmanes, el Tomás va avisar l’Alfons que tenia un telegrama enviat des de Batabanó. «Deu ser del Francesc —va pensar en anar-lo a buscar, content i pensant a contestar-li’n un altre dient—: Estic enamorat!», si no fos que era impúdic dir-ho, i car d’enviar. El te

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X