Començant des del començament

Els templers van ser un orde religiós de frares guerrers que va néixer a Terra Santa l’any 1120 i que va ser suprimit pel Papa l’any 1312. Això és el que ens diuen els historiadors. Altres persones ens diran que eren una secta, uns mags, un grup d’heretges, una lògia que va precedir els maçons, o fins i tot un conclave de místics que coneixien secrets sobre la religió cristiana i que per això van ser cremats a la foguera. Sobta que avui encara es diguin totes aquestes coses, perquè des de fa temps se sap que la immensa majoria dels templers no van saber mai ni llegir ni escriure; no coneixien el llatí, que era la llengua de cultura del seu moment, i els seus comandants s’havien de fer traduir textos i documents importants per tal de poder-los entendre. Com podien ser aquesta gent mags o dipositaris de tradicions arcanes, si amb prou feines podien seguir la missa? Tot plegat, a la que apliquem una mica de coneixement i de crítica, ens adonem que la major part de les històries que s’expliquen sobre els templers són inversemblants, quan no psicodèliques o al·lucinants.

Per desfer el fil cal, per tant, començar des del començament, i com que els templers van néixer a Terra Santa el millor serà que ens aturem uns instants en aquells Sants Llocs. Avui els considerem molt llunyans físicament, però per al cristià medieval eren tan propers com les esglésies, els mercats o els castells de la seva contrada, ja que les històries i els exemples bíblics eren part de l’imaginari popular, i eren narrats i explicats en l’art i en els sermons.

Per què Terra Santa?

En l’actualitat ens costa comprendre la importància que els cristians medievals donaven a les peregrinacions a Terra Santa i en especial a la ciutat de Jerusalem. La seva popularització va començar amb la normalització del cristianisme com a religió dins de l’imperi Romà, ja en el segle IV després de Crist. Abans les coses havien estat molt diferents. En els seus inicis, el cristianisme era una religió que es vivia tan sols en l’àmbit privat, perquè els cristians eren gent pobra que només es podien reunir a les seves cases. A més a més, l’Estat els perseguia sovint. Això havia fet que els seus espais commemoratius fossin escassos i especialment de tipus fúnebre, com les famoses catacumbes, on només s’enterrava gent i no es feien cerimònies multitudinàries. Només els pagans tenien temples.

A partir de l’any 250, els cristians són majoria a molts llocs. Ja no només són pobres, sinó que també poden ser gent important. Més gent requeria més organització, i això va comportar el sorgiment d’una estructura territorial i d’una jerarquia basada en bisbes, parròquies i diòcesis, i també la construcció d’esglésies. Al mateix temps, es van començar a commemorar els màrtirs que havien deixat la vida en el testimoni de la seva fe en Crist. Aquest concepte del martiri no és una idea que sorgís del no-res, ja que bevia de la commemoració dels herois que es feia a certs santuaris pagans. I no faltaven herois entre les files dels cristians; molts havien estat llançats als lleons a causa del seu zel religiós. Les persecucions més cruentes es van donar, de fet, quan més cristians hi havia i quan més s’acostaven a ser la fe predominant dins l’Imperi.

A partir de l’any 306, l’emperador Constantí va canviar la fesomia de l’Estat; no només es va declarar cristià, sinó que finalment va autoritzar el cristianisme com a religió imperial, fins al punt de fer-la gairebé oficial. Aquest prestigi dels cristians va donar lloc a una conversió en massa de gent rica, nobles, cortesans, dames, alts funcionaris i militars. Les petites esglésies i els oratoris van ser substituïts per grans basíliques i la commemoració als màrtirs va adquirir dimensions enormes i triomfals. La gent peregrinava a les seves tombes i en venerava les relíquies com a vencedors de la mort i el paganisme. En un ambient d’exaltació de la fe triomfadora, no es va trigar a buscar els vestigis dels temps inicials de la religió, quan Jesucrist encara caminava entre els homes.

L’any 326, Helena, la mare de l’emperador Constantí, va visitar Terra Santa i es va dedicar a identificar (alguns escèptics en dirien inventar) els llocs de la vida i passió de Crist. La tradició li atribueix la troballa de diverses i importants relíquies, com la Vera Creu o els claus de la crucifixió. Al viatge d’Helena va seguir la construcció de santuaris commemoratius, tals com la basílica del Sant Sepulcre a Jerusalem o la de la Nativitat a Betlem. Aquestes eren construccions pensades per acollir-hi la gran massa de pelegrins que ben aviat van començar a arribar-hi des de tots els punts de l’Imperi.

Els pelegrins viatjaven a Terra Santa no només per presenciar els llocs de la vida de Crist, de la Verge o els apòstols, també ho feien en busca d’alguna gràcia: netejar els seus pecats, la curació d’una malaltia o fins i tot una benedicció o una guia per al seu futur. Aquests viatges els emprenien tant les persones riques com les més modestes, sovint en grup, per donar-se protecció i ajudar-se en la llarga ruta. A cada lloc sant hi havia alguna mena de santuari, des de simples capelles fins a la gran Rotonda de la Resurrecció que coronava el Sant Sepulcre, l’indret on Crist va ressuscitar. Cada santuari era un lloc d’experiència i perfeccionament per als pelegrins. Només dos altres enclavaments de la cristiandat assolirien similar importància: Roma i Sant Jaume de Compostel·la. La terra per on Crist havia caminat i on els seus deixebles havien prosperat es va convertir així en Terra Santa.

La tradició de peregrinar no es va aturar ni en temps difícils ni amb la caiguda de l’imperi Romà d’Occident l’any 476. L’imperi Romà d’Orient, on estava Terra Santa, va continuar prosperant com si res, tot i que pel període medieval el coneixerem com a imperi Bizantí perquè la seva capital, Constantinoble, es deia Bizanci en grec, i perquè el component ètnic principal de l’estat era la població grega. Els emperadors, però, es consideraven ells mateixos i eren considerats pels estrangers com a romans i els successors de la passada grandesa imperial de Roma. Els sotracs més importants de Terra Santa no s’esdevingueren fins a l’any 614, quan els perses van capturar Jerusalem, van incendiar el Sant Sepulcre i van apoderar-se de la Vera Creu, i part d’aquesta relíquia va ser cremada.

L’emperador Heracli va derrotar els perses i el 629 va recobrar la ciutat i la creu. Per commemorar-ho va reunir les cendres de la relíquia i les va barrejar amb fang, i va fabricar amb això unes medalletes de la Vera Creu que causaren furor entre els fidels. Però ben aviat, després del triomf, es va veure que la guerra entre bizantins i perses havia deixat els dos imperis debilitats per enfrontar-se als exèrcits musulmans, sorgits com si res del desert per conquerir la Terra en nom d’Al·là. L’imperi Persa va ser destruït i Bizanci va perdre les seves possessions a Síria, Mesopotàmia, Terra Santa, Egipte i el nord d’Àfrica. Heracli, que tan enèrgic havia estat en la seva lluita contra els perses i que no havia parat fins a reconquerir Jerusalem i la creu, ara estava quiet, paralitzat, reclòs lluny de la zona de combat mentre discutia de filosofia amb els seus amics i cortesans.

Jerusalem va ser conquerida pels musulmans l’any 638. Des de llavors els pelegrins viatjarien a una Terra Santa dominada per governants que no eren de fe cristiana i que, a més a més, veurien Jerusalem com el tercer lloc sant més important de la seva religió, després de la Meca i Medina. La tradició islàmica hi va situar el punt on Mahoma va ascendir al cel muntat en una bèstia angelical. Per commemorar-ho es van construir l’oratori de la Roca i la mesquita d’Al-Aqsa sobre l’indret de l’antic temple jueu de Jerusalem. L’islam es convertia així en la tercera religió a apreciar la santedat de la ciutat, després del judaisme i el cristianisme.

Les autoritats musulmanes respectaren els santuaris cristians. Els monarques bizantins encara mantenien un alt prestigi polític com a successors de la Roma imperial i patrons de tots els cristians orientals. Així, pogueren pactar el reconeixement d’un statu quo en què els pelegrins i els seus santuaris en teoria no havien de ser molestats. Els cristians occidentals, malgrat els temps difícils de l’alta edat mitjana, també continuaren fent el llarg camí fins a Jerusalem.

Una prova de la vitalitat de les peregrinacions cristianes és l’abundància d’ampolletes d’argila trobades en jaciments arqueològics o conservades en els tresors de catedrals i monestirs. Aquests petits contenidors s’omplien amb aigua beneita o olis sagrats recollits als llocs visitats i es portaven orgullosament de retorn a la terra dels pelegrins. Aquests objectes tenien fama de posseir tota mena de gràcies i propietats màgiques. Aquells que en portaven eren acollits després del viatge com a veritables herois locals. D’altres, però, tornaven sense les apreciades ampolletes, ja que era costum llançar-les al mar si el vaixell en què es viatjava era sorprès per una tempesta. Se sospita que el remei no funcionava al cent per cent, però com que només els que van sobreviure van tornar per explicar-ho, hom va continuar creient en les grans propietats d’aquells petits recipients.

Més important era encara el tràfic de les relíquies portades des dels Sants Llocs. Eren molt importants per als temples; no només eren necessàries per tal de consagrar les esglésies i els altars, sinó que servien per atraure devots. Una col·lecció de relíquies de Terra Santa servia per prestigiar i acréixer la fama de la catedral o el monestir que les acollia; amb les relíquies aconseguien un augment de les donacions de terres o diners.

Les relíquies més apreciades eren les que tenien a veure amb Crist o la Verge Maria. Com que, segons la tradició cristiana, tots dos havien ascendit al cel en cos, no es va donar el tràfic de parts anatòmiques que va caracteritzar la devoció cap a altres sants. Com a mínim de les parts que tots dos encara conservaven en el moment de l’ascensió, ja que com que Jesús havia estat circumcidat, van existir (i encara existeixen)diverses relíquies del prepuci de Nostre Senyor. D’altres personatges relacionats amb Terra Santa patiren un tràfic de relíquies no menys imaginatiu i intens. D’aquesta manera, pel que fa als dits de sant Joan Baptista, es va arribar a la xifra de seixanta i escaig.

Altres relíquies que van adquirir notorietat van ser la Santa Llança que va travessar el cos de Crist (n’hi hagué com a mínim tres), fragments de la corona d’espines, o de la llet i els cabells de la Verge. També es prodigaren les peces de vestir o el calçat de Jesús i Maria. Un clàssic portat de Terra Santa van ser les estelles de fusta de la Vera Creu; devien ser de la part que els perses no van cremar…

Els pelegrins més modestos devien conformar-se amb pedretes del Gòlgota, l’indret de la crucifixió, o de la cova de Betlem, així com souvenirs com l’aigua del riu Jordà o l’oli que cremava a les llànties de la basílica del Sant Sepulcre. Molts d’aquests objectes de devoció arribaven a Europa per ser comercialitzats o intercanviats en un mercat que no es va aturar mai i que es va afegir al tràfic dels vestigis dels sants locals. Els fragments més notables es van guardar en reliquiaris molt sumptuosos, fabricats de metalls preciosos i decorats amb pedreria de tots els colors, i també s’embolcallaren amb teles riques vingudes de l’Orient, per a admiració dels fidels que acudien a les esglésies regularment o durant les festivitats solemnes.

Tot i que puguem dubtar de l’autenticitat de gairebé la totalitat d’aquests objectes de culte, la seva existència ens dona una idea molt clara del fervor que Jerusalem i Terra Santa inspiraven entre el poble cristià, i de com els pelegrinatges a un lloc tan llunyà no eren vistos com un acte extraordinari o extravagant, sinó com una acció elogiable i notable que prestigiava als que els emprenien i els situava un graó per damunt de la munió de fidels que es quedaven a casa.

Com ja hem comentat, els governants musulmans van ser prou savis per no aturar mai aquest influx de pelegrins, però l’any 1009, Occident va viure un moment d’esglai quan es va saber que el califa Al-Hàkim d’Egipte havia emprès una activa campanya contra els cristians i havia destruït el Sant Sepulcre i altres esglésies. El papa Sergi IV alimentà fins i tot el propòsit de muntar una expedició armada per recuperar Jerusalem, però passat el moment inicial d’indignació, ningú no va fer res. Les manies d’Al-Hàkim no es van limitar només als cristians, també va perseguir els jueus, i sembla que en un determinat moment de la seva vida va creure en la seva pròpia divinitat i va arremetre contra els seus correligionaris musulmans. Va morir el 1021, sent encara més odiat per aquests que pels jueus i els cristians.

Entre el 1045 i el 1048, amb el permís egipci, l’emperador bizantí Constantí IX va emprendre la reconstrucció del Sant Sepulcre. Entre les antigues destruccions causades pels perses i les noves ordenades pel califa egipci, la basílica havia perdut en bona part l’aspecte que havia tingut al segle IV, i no es va acabar de refer fins al 1149.

L’atac d’Al-Hàkim va causar consternació i indignació, però no va tenir cap repercussió duradora. Els pelegrinatges es van reactivar, alguns d’ells fins i tot van ser multitudinaris, com el gran pelegrinatge germànic del 1064. Però, a mesura que transcorria el segle XI, es van donar les condicions perquè la recuperació de Terra Santa per part dels cristians es veiés com a quelcom factible i fins i tot desitjable. La interrupció dels viatges que va provocar la invasió dels turcs contra l’imperi Bizantí (1073) es va interpretar a Occident com una agressió contra els fonaments mateixos del cristianisme i un afront del qual calia revenjar-se.

Cap a la guerra santa

Hem llegit ja que, enrabiat pel que li havia passat al Sant Sepulcre, el papa Sergi va pensar a enviar una expedició armada a Jerusalem. També el papa Gregori VII va pensar a ajudar Bizanci quan va tenir notícies de la invasió turca i el patiment dels cristians orientals. Fins i tot va dir que ell mateix es posaria al capdavant de l’exèrcit cristià. En realitat, però, la primera croada no va partir cap a Jerusalem fins a vint anys i escaig després, promocionada pel papa Urbà II. Però, per què els papes, que eren els caps d’una religió en teoria pacifista, estaven tan interessats a promocionar les guerres per la fe?

Per explicar-ho també ens hem de remuntar a quan el cristianisme va esdevenir la religió predominant de l’Imperi. Com que molts nous conversos cristians eren nobles militars o simples soldats, la fe es va haver d’adaptar als nous temps, ja que fins llavors molts cristians s’havien negat a participar en la defensa imperial. Per això es va idear el concepte de «guerra justa», aquella guerra que es feia per defensar l’Imperi i sense cap propòsit egoista. Malgrat tot, vessar sang humana va seguir sent considerat com un acte lleig i indecent. Per molt que el soldat cristià servís l’Estat i l’emperador en una guerra justa, havia d’estar preparat per penedir-se i fer penitència un cop havien callat les armes. Existien sants guerrers, com sant Jordi, que eren vistos com els protectors dels exèrcits i patrons dels soldats, però en realitat aquests sants no eren venerats per les seves gestes de valor, sinó pel fet d’haver renunciat a les armes i haver esdevingut persones religioses, pacífiques i modestes.

Aquesta manera de veure les coses va continuar més o menys a Orient, però a Occident la caiguda de l’Imperi va significar la fi d’una autoritat central en nom de la qual es podia fer una guerra justa. Amb la coronació de Carlemany l’any 800 com a emperador romà, i la recuperació de l’imperi Occidental, va poder renéixer aquest concepte, si bé ho va fer a través d’un nou artifici intel·lectual: el de la guerra sag

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X