La clau entra i gira dins el pany, suau i relliscosa com un peixet de plata. Ahir a la nit, mentre mirava des del llit com les ombres tremoloses de les branques fregaven la finestra, vaig pensar en aquest moment. I em vaig imaginar que seria més difícil. Vaig suposar que el metall xerricaria, que el pany es resistiria. Després de tot el que m’ha dut fins aquí, sembla que hauria de costar més. Però és fàcil, gairebé un anticlímax. Una closca d’ou que se t’esclafa a la mà i que ha s de llençar.

La porta s’obre i el parquet de fusta de pi del passadís es desplega davant meu, polit i brillant. Just a l’entrada, unes quantes branques verdes i rígides amb unes baies com de plàstic surten de la boca d’un gerro. Reflectides al mirall, veig una filera de fotografies emmarcades a l’altra paret. Entro, tanco la porta suaument al meu darrere i avanço de pressa pel passadís, d’esquena a la paret. No vull mirar les fotos, encara no. Aviat.

La cuina, d’estil rústic, sembla fora de lloc en aquesta tercera planta d’un edifici urbà. A les parets, de color verd pàl·lid, hi ha unes quantes cassoles i uns quants rams d’herbes seques penjats amb molt bon gust. Damunt la taula de roure veig un full arrencat d’algun lloc, amb lletres escrites amb tinta fosca. Benvinguts!, hi diu. Les instruccions de tots els aparells són a la carpeta verda de la cuina. A la nevera hi ha pa, llet, etc.: serviu-vos. No dubteu a trucar si necessiteu res. Que tingueu una bona estada i feu com si fóssiu a casa vostra! Caroline. Em quedo una bona estona mirant el seu nom. El traç de la C denota confiança, mentre que el punt de la i està esborrallat. Toco la taca de tinta amb el capciró del dit gros, esperant que se’m quedi a la pell, però, evidentment, ja fa temps que s’ha assecat.

Finalment, m’aixeco i em preparo un cafè. Faré cas del suggeriment de la Caroline. Faré com si fos a casa meva. Em prenc el cafè a la taula mentre m’imagino les habitacions que em queden per explorar. Els secrets que hi deu haver amagats, ficats dins les seves pertinences i a punt per ser revelats. Recordo la guineu que he vist aquest matí amb el cotxe, arrupida al costat de la carretera, remenant el cadàver d’algun animal... Torno a veure les potes ensangonades arrencant el que volien de la presa... Això serà així. Brut, desagradable. Així és com ha de ser. Com vull que sigui. És l’única manera d’arribar sota la pell.

A casa

Caroline, maig del 2015

Quan entrem al carrer, el primer que em ve al cap és que totes les cases d’aquesta zona semblen iguals. Un seguit de rectangles ben definits i emblanquinats, amb unes finestretes quadrades i uns sostres no gaire inclinats. Gairebé totes tenen unes jardineres posades als ampits de les finestres més baixes, plenes de pensaments de color blanc i lila, com si seguissin una mena de codi de vestir. Hi ha potser una trentena de cases així, totes acabades de sortir de la cadena de muntatge.

—Benvinguda als barris residencials —diu en Francis, aclucant una mica els ulls per culpa del sol ponent que toca al parabrisa mentre avancem amb el cotxe pel carrer—. Espero que estiguis contenta. —Ho diu en un to volgudament malhumorat i sorneguer.

—No està tan malament.

La resposta és automàtica. M’ha sortit abans que m’hagi pogut plantejar si ho dic seriosament o no. Últimament, aquesta mena de converses breus i succintes són molt habituals entre nosaltres. Un estira-i-arronsa, endavant i endarrere. Una confrontació, però sense amenaces, com dues criatures que es burxen una mica al pati. En Francis em mira de reüll i fa una ganyota.

Miro per la finestra, fixant-me en la filera de cases mentre avencem pel carrer estret. Ara que les miro amb més atenció, puc veure els lleus tocs d’originalitat que alguns propietaris els han intentat donar. Una porta de garatge pintada d’un color llampant, una placa daurada una mica més distingida. Una de les cases, la número 14, no és tan elegant com les altres. Té la façana una mica empolsegada i la gespa més llarga i deixada, amb herbes pel mig.

—Aquests estan fallant —dic, fent un gest cap a l’altre costat de la finestra—. L’associació de veïns els cridarà l’atenció.

En Francis somriu lleument, sense escoltar gaire.

—El número vint-i-u, oi? —pregunta, enfilant el camí d’entrada.

Examino la casa, buscant-hi alguna característica particular, però no n’hi trobo cap. La gespa està tallada amb precisió, i les finestres estan emmarcades pels petits feixos que formen unes cortines blanques i immaculades. A dins, els llums estan apagats. Per un moment, veig el reflex del cotxe a la finestra de baix, il·luminada per la llum dels fars. Dins el cotxe, les nostres ombres fosques estan retallades l’una al costat de l’altra. No sé per què, la imatge em provoca una sensació d’inquietud, una esgarrifança irracional que s’esvaeix tan de pressa com ha vingut.

—No fa mala pinta —dic, descordant-me el cinturó, i tot seguit obro la porta del cotxe.

A fora fa més fred del que em pensava. El vent m’eriça els cabells del clatell. En Francis surt del seient del conductor, fent uns gestos exagerats per mostrar que li fan mal les cames. El trajecte des de Leeds ha durat una mica més de quatre hores. No és res de l’altre món, però ha estat prou llarg per tenir la sensació d’haver passat massa temps tancats i sense moure’ns. Abans, hauríem fet torns al volant, però poc després que jo deixés d’oferir-ho, ell va deixar de preguntar-ho.

—No, de moment no —diu en Francis amb un somriure—. Ara, amb un parell d’hores més, hauríem pogut arribar a París... —afegeix, planyent-se—. Hauríem pogut anar a fer una passejada romàntica pels Camps Elisis. I una tassa de cafè amb llet i un croissant m’haurien anat de primera.

—Ja ho sé —reconec—, però em va semblar massa complicat, i una mica massa lluny, deixant l’Eddie i tot plegat. Aquesta vegada pren-t’ho com una prova, per veure com va. Potser l’any que ve.

No és la primera vegada que en parlem. Des del principi, els plans d’en Francis per a aquesta setmana de vacances havien estat més ambiciosos que els meus. Tot i així, el seu entusiasme va emergir d’algun lloc desconegut quan vaig suggerir la idea d’un intercanvi de cases, i va passar de l’apatia a una energia frenètica en qüestió de segons. Va apreciar tant el que va veure com una iniciativa meva que em vaig estar d’explicar-li la veritat: que m’havia inscrit mig per caprici a la web d’intercanvi de cases ja feia uns quants mesos i que me n’havia oblidat per complet. Només havia vist la notificació per casualitat, revisant la carpeta del correu brossa buscant el missatge d’una amiga que s’havia extraviat. Hi ha algú que vol fer un intercanvi amb tu! Aquest ganxo em va intrigar i em va fer tirar endavant. Vaig clicar l’enllaç i vaig trobar un missatge neutre i educat d’algú que signava S. Kennedy, expressant interès pel nostre pis del centre de Leeds i oferint a canvi la seva casa de Chiswick, si podíem trobar uns dies que ens anessin bé a tots.

Vaig mirar les fotografies del número 21 d’Everdene Avenue —la decoració insulsa, les parets fredes i pàl·lides, la gespa del davant ben cuidada—, però, en realitat, a penes les vaig processar. Tot el que vaig pensar va ser que era una oportunitat per fer un canvi d’aires amb una despesa mínima, una setmana fora tots dos sols si la meva mare podia quedar-se l’Eddie. Era prou a prop de Londres per anar i tornar el mateix dia, i prou lluny per trencar amb la vida de ciutat. Alguns mesos enrere ens havíem plantejat anar a Espanya de vacances, però ho havíem deixat córrer. Massa diners i massa esforç, o, si més no, això era el que ens havíem dit. Potser en Francis també havia temut secretament les conseqüències d’una habitació d’hotel massa calorosa i d’uns vespres en una terrassa il·luminada amb espelmes i amb aroma de mimosa.

En Francis mou una mica les torretes del costat de la casa, buscant-hi la clau.

—Prepara’t —diu, brandant-la—. Ara és quan trobem que han deixat una pila de cadàvers podrint-se a la cuina.

Giro els ulls en blanc, ignorant l’intens calfred que em recorre l’espinada. Encara que les seves paraules siguin ridícules, no puc evitar pensar que això d’ocupar la casa d’un desconegut és estrany. Recordo un programa que vaig veure fa uns quants mesos: un sonat rondava una casa suposadament encantada explicant que les tragèdies passades havien quedat incrustades a les parets. Me’n vaig riure, però aquella nit vaig somiar que caminava per habitacions silencioses i passadissos freds i foscos, inhalant un aire carregat i contaminat.

En Francis fa girar el pany i obre la porta. Ens quedem un moment al llindar, en silenci.

—Bé —diu finalment—. No calia que patíssim. La poli ja hi ha passat i ho ha netejat tot.

Faig un somriure vague, massa ocupada per mirar el que ens envolta. És la casa més buida que he vist mai. Res a les parets, ni tan sols un mirall. Un parquet de fusta de pi d’un to clar, unes portes llises que donen a unes habitacions pràcticament despullades. Una sala moblada amb un sofà de pell de color negre, monolític i inhòspit, i una llibreria quasi buida. Al final del passadís entreveig la cuina, amb una taula de pi i un forn llampant que sembla acabat d’instal·lar.

—Ho trobes... normal? —pregunta en Francis, que avança amb cautela pel passadís. Treu el cap a totes les habitacions i després em segueix cap al pis de dalt—. Vull dir que no és gaire...

—Acollidor —acabo mentre arribem al dormitori.

Sembla una sala d’exposició d’un museu d’art modern. El llit de matrimoni està ben fet, amb un edredó de color de xocolata negra i dos coixins. Hi ha una calaixera al costat del llit i un armari en un racó de l’habitació, però tot està tan desproveït d’objectes personals com la resta de les habitacions.

Damunt d’un dels dos coixins hi ha un full de paper de color blanc, doblegat exactament per la meitat. Travesso l’habitació i el desplego. Està escrit a màquina, amb un cos de lletra petit i amb les frases centrades.

Benvolguda Caroline, espero que tinguis una bona

estada. Tota la informació és a la carpeta de la

cuina. Pots fer servir tot el que trobis. S.

Llegeixo la nota a en Francis, que comença a riure fins i tot abans que jo acabi.

—Què passa? —dic en un to irritat—. Què fa tanta gràcia?

En Francis triga una mica a refer-se.

—Per on començo? —diu—. Mira, primer de tot, la manera com es dirigeix només a tu, com si jo no existís. Segon, això que facis servir tot el que trobis, com si hi hagués gaire cosa en tota la casa. Tercer, que el paper sigui damunt el llit, com si fos una carta d’amor, quan és la nota menys romàntica que mai he tingut el plaer de sentir. Tot plegat és...

—Entesos, entesos. —Arrugo el paper i l’hi llanço, rient a contracor—. Estic segura que la intenció era bona. I tens raó, tot és molt bàsic, però no cal que estiguem aquí tota l’estona, no? Podem anar a Londres, sopar a fora. L’objectiu era aquest, no?

En Francis s’arronsa d’espatlles.

—Sí, suposo que sí. Bé, un dels objectius.

El miro, palplantat a l’altra banda de l’habitació, i, de cop i volta, l’ambient canvia. Les nostres rialles queden xuclades per l’espai que ens separa. El silenci dura una mica massa i deixo que s’allargui. Em recolzo a la paret del dormitori i centro la mirada en la freda claror del sol que es filtra per la claraboia. No em cal mirar-lo per saber l’expressió que té al rostre: perduda i buida, una estranya barreja de rebel·lia i penediment.

—D’acord... —murmuro, per dir alguna cosa.

Quan ho faig, noto el pànic que em comença a envair. Trobo a faltar l’Eddie, així com el vincle que crea entre tots dos, l’amor i l’atenció compartits que li podem dedicar. Ara només hi ha el terror sobtat i claustrofòbic d’estar atrapada en aquesta casa desconeguda amb el meu marit durant set dies sencers. Cada hora és com una mina en potència que haurem d’esquivar, evitant qualsevol cosa que pugui fer saltar pels aires la treva encara fràgil que hem teixit al llarg d’aquests dos últims anys. Ben mirat, potser ja està bé que aquesta casa estigui tan buida, que no hi hagi cap lloc on amagar-se. L’objectiu era aquest, és clar. Tots dos estem cansats d’amagar-nos. Tard o d’hora haurem de fer un pas per tornar a la llum, mirar a veure què tenim i decidir si n’hi ha prou o no. Quan em passo la mà per la cara, em noto el palmell humit.

—Valdrà més que desfem les maletes! —El to d’en Francis és alegre i superficial. Obre la maleta sobre el llit, en treu la roba i l’allisa amb uns moviments enèrgics—. Així ja estarà fet.

Somriu amb una mirada afectuosa, però em sembla que puc llegir el missatge que hi ha darrere el somriure. És moment de tirar endavant i de tornar a enterrar aquest instant allà on era.

—Vaig al lavabo —li dic—. Ara vinc a ajudar-te.

Necessito una estona per tranquil·litzar-me. Amb el cor accelerat, avanço pel passadís en direcció al quarto de bany. Les meves passes sonen amb una força sorprenent al parquet polit, com esclats aguts i ressonants en l’aire silenciós. Accelero el pas. Per un moment, recordo com corria pel tram de passadís que hi havia entre el dormitori dels meus pares i el meu quan era petita, l’estranya sensació que no estava sola.

M’espolso el record i obro la porta del lavabo. És un altre espai neutre i brillant, cuidat fins a la perfecció: superfícies de marbre i complements d’acer inoxidable. La finestra bada quatre o cinc dits. Unes suaus ratxes d’aire entren per l’escletxa i m’agiten el coll de la camisa.

Vull avançar, però em quedo clavada a la porta, mirant el gerro posat a l’ampit de la finestra. Hi ha un ram de roses molt ben arranjat, amb uns pètals de color rosa pàl·lid acabats d’obrir. Intento combatre els meus pensaments, però són massa ràpids. Una onada de desesperació em travessa el cos, una fracció de segon abans que el record arribi i esclati de manera ineluctable, massa viu perquè pugui ignorar-lo. Tots aquests mesos intentant suprimir-los i negar-los amb tanta obstinació, i només cal la imatge d’uns quants pètals cargolats perquè torni a tenir-te dins el cap.

A casa

Caroline, desembre del 2012

Em torno a despertar sola. Mentre dormia he estirat els braços i les cames per ocupar el seu cantó del llit. Els llençols són suaus i freds. No recordo si vam començar la nit dormint junts o separats.

El rellotge de la tauleta marca tres quarts de set. L’habitació està banyada en la claror mat i grisa que es filtra per les cortines. Em quedo estirada cinc o deu minuts, intentant sentir algun soroll dins el silenci. Res. Surto del llit a poc a poc i em poso la bata. Noto un dolor que se m’escampa per les temples. Allargo la mà per agafar el got d’aigua que tinc a la tauleta de nit, però és buit. Tot i així, busco la capsa d’analgèsics. Me n’empasso dos, fent una ganyota en notar el frec com de guix al fons de la gola. La imatge del meu rostre, breument reflectida al mirall tort del costat de la porta, em fa venir vertigen. La pell pàl·lida, els ulls amb el rímel escorregut. Últimament ja ni em molesto a desmaquillar-me abans d’anar a dormir. Com tantes altres coses, sembla que hagi perdut el sentit fer-ho, talment com si hagués quedat dissolt en l’esforç d’existir.

Surto al passadís sense fer soroll. Ara sento les petites onades de so que venen de la sala d’estar. La música dramàtica, el mormol de veus entretallades. Obro la porta i miro a dins. L’ordinador emet una claror que il·lumina tènuement la foscor. Ell està aquí assegut, amb el cap aguantat en una mà i el colze posat al braç del sofà. Té la vista fixada en la pantalla. Mira una sèrie policíaca escandinava: un decorat de tons crema i beix, uns homes ullerosos vestits amb uniforme que parlen un idioma estranger en un to sec i sincopat.

—Francis —dic, però ell no reacciona.

M’assec a la punta del sofà, tremolosa.

—No has vingut al llit —dic.

És una suposició, però no la contradiu. Es limita a arronsar les espatlles d’una manera gairebé imperceptible.

—M’he adormit aquí —diu per fi—. I després m’he despertat.

Té la mirada apagada i vidriosa, encara fixada en la pantalla. Últimament no sembla que faci gaire cosa més que dormir, però, tot i així, quan el miro recordo sobretot les fotografies en blanc i negre que he vist de víctimes de tortura a qui els captors obliguen a estar dies i dies sense dormir.

—Llàstima —dic, sense que serveixi de res.

Si es desperta amb un sobresalt a mitja nit, n’ignoro el motiu. El seu cap ja no és el lloc obert i accessible que era abans. Abans m’hi podia ficar amb la mateixa facilitat amb què respirava, podia llegir i tocar els seus pensaments com si fossin meus. Ara és una fortalesa. Em passo l’estona buscant a les palpentes una clau que no existeix.

L’episodi de l’ordinador s’acaba. Apareixen els crèdits, petits i borrosos, sobre un fons grisós. Comença a sonar una música sinistra i implacable que m’ofega. M’adono que tinc el front calent. Per un moment, penso que em desmaiaré. Parpellejo amb força i em clavo la punta de les ungles al palmell.

—Avui treballes? —li demano—. Tens cap cita?

Mentre l’hi pregunto, m’adono que no recordo l’última vegada que estic segura que va anar a la clínica. Intento imaginar-me l’home que seu al meu costat assegut a la seva butaca de psicòleg, escoltant els pacients. Em costa d’una manera preocupant.

En Francis sembla una mica fastiguejat, com si li hagués recordat alguna cosa desagradable.

—No.

—D’acord. —Dubto, conscient que no hauria de continuar. Però és massa tard; les paraules emergeixen a la superfície i em surten soles de la boca—. Què faràs, doncs? Tens res previst?

Tanca el portàtil de cop. Quan ho ha fet, la claror desapareix de la sala i ens deixa en una foscor gairebé absoluta.

—No —torna a dir, al cap d’una estona.

L’observo de perfil uns quants minuts, amb ganes que giri el cap per mirar-me, però no es mou i, al final, m’aixeco i marxo.

Al lavabo em rento la cara i em començo a maquillar. Em concentro en el meu rostre a bocins, fregant i reconstruint cada zona minuciosament. Escampo una bona capa de base per tota la pell, aplico l’ombra a les parpelles amb molta cura i em perfilo els ulls amb el llapis negre. Per acabar, escullo un pintallavis de color rosa fosc, l’aplico a poc a poc d’un cap a l’altre dels llavis i els ajunto per fixar-hi el color. Fins que no he fet això, no tiro enrere i em miro al mirall. Faig bona cara. Millor de la que hauria de fer. Tot i així, no m’agrada mirar-me als ulls. Em fa por veure-hi alguna cosa que no vull transmetre. Decepció, o potser tristesa.

—Mama, mama!

La veu de l’Eddie m’arriba del fons del passadís, gemegosa però cordial. Miro el rellotge. Ja són dos quarts de vuit. Només tenim una hora per preparar-nos i marxar. Després tocarà córrer fins a la llar d’infants, agafar l’autobús per anar al despatx i passar-me vuit hores asseguda a la taula donant voltes a la imatge d’en Francis sol a casa, preguntant-me què deu fer i què deu pensar. Em canso només de pensar-ho.

Podria tornar-me’n al llit. La idea em ve al cap, clara i dolça com l’aigua, mentre avanço pel passadís i obro la porta de l’habitació de l’Eddie. Podria trucar i dir que estic malalta, tapar-me el cap amb els llençols i dormir vuit o nou hores més. Però no ho faré.

—Bon dia! —exclamo amb una cantarella mentre despasso les cortines.

M’inclino al costat del llit i, quan l’abraço, noto els seus ditets calents que se m’agafen al clatell.

Començo la rutina del matí. Roba, esmorzar, rentar les dents. Primer una cosa i després l’altra. Així és com vas fent a la vida. Així és com funciona.

—Avui vas a la llar d’infants —dic a l’Eddie—. Què et sembla que fareu?

Inclina una mica el cap, fent un gest exagerat com si pensés.

—No ho sé —diu a poc a poc—. Jugar, suposo.

—Està prou bé. —Li somric i ell em torna la rialla, conscient que ha fet una mena de broma—. Segur que us ho passeu de primera —afegeixo.

A dos quarts de nou, li passo el raspall pels cabells rossos vint vegades, comptant per dins cada raspallada. Ell parla sol en veu baixa, movent dos animals de plàstic a la falda en un joc complicat.

—Què fan? —li pregunto.

No em respon. Només aixeca els seus ulls grisos cap als meus i els acluca en un gest divertit de desconfiança. De vegades, les expressions que fa em semblen estranyament madures, com si s’haguessin preparat durant molt més que els dos anys i mig que han tingut per formar-se al seu rostre.

L’acabo de pentinar i li alliso la samarreta.

—Ves a dir adeu al papa —li dic.

Marxa corrent tot content cap a la sala, on sento la veu d’en Francis, que el felicita perquè està molt guapo i li diu que es porti bé i que tingui un bon dia. Sembla simpàtic, fins i tot afectuós. Completament normal. La idea m’anima i m’afanyo pel passadís per anar amb ells. En efecte, està somrient, acaronant el cap de l’Eddie amb la mà oberta.

—Bé, marxem, doncs —dic.

L’Eddie surt de la sala. Ja sap el que ha de fer: s’allunya trotant pel passadís i m’espera a la porta. Quan no hi és, l’ambient decau i es replega ràpidament. En Francis torna a seure, aixeca la tapa de l’ordinador i es concentra en la pantalla.

—Sí —diu.

—No t’oblidaràs d’anar a buscar l’Eddie, oi? Aquesta nit tinc el sopar de l’empresa, te’n recordes? —li pregunto.

Aixeca els ulls un moment, amb un vel d’irritació al rostre.

—Ja ho sé —m’etziba—. Ja m’ho has dit. Tres o quatre vegades.

M’empasso la resposta que em ve als llavis: l’acusació que allò que recorda últimament sembla del tot arbitrari, com si estigués filtrat per un sistema invisible que fos capaç de retenir durant anys la més petita falta percebuda o qualsevol paraula mínimament desconsiderada i que en canvi deixés passar les dates, les hores i les cites com si fossin núvols de sucre ben fi.

—Bé —dic, conscient que la meva veu és dura i implacable—. No m’esperis despert.

És un comentari ridícul que cau inútilment entre tots dos.

En Francis es repenja al respatller del sofà i sospira, una exhalació curta i derrotada que m’eriça els cabells del clatell.

—Ja ens veurem —diu en un to fatigat.

De sobte penso a tocar-lo, em pregunto de quina manera canviaria la situació si me li acostés, si m’agenollés al seu davant i li posés les mans al front, si li amoixés els cabells i li fes un petó als llavis. És una idea estranyament temptadora, però no em moc d’on soc.

Li dic adeu i busco dins el cap alguna cosa més per dir. Però no hi ha res.

El bar és fosc i anxovat, amb les parets decorades amb llums de Nadal que centellegen. Quan miro el rellotge, m’adono que ja són quasi les deu. He temut aquesta festa una colla de dies, incapaç d’imaginar-me amb una mica d’esperit festiu. Però, ara que hi soc, m’envaeix una onada d’alleujament. Últimament em fa l’efecte que he anat i tornat de casa a la feina com un hàmster dins una roda. Només he sortit del cercle anant a sopar de tant en tant amb alguna amiga, unes trobades plenes de tòpics i de mentides que no van mai més enllà de les nou. Feia temps que no sortia en grup i que no em posava el vestit curt i llampant que he portat avui per canviar-me.

Miro avall i m’alliso la faldilla damunt les mitges. En veure com brilla, em poso a riure no sé gaire per què. M’adono que ja vaig força beguda. Tinc una boira agradable al cap, com una lleu anestèsia. A l’altra banda de la taula, l’Steven alça la veu en un vague intent de fer valdre la seva autoritat de director i improvisa un brindis.

—Tots hem treballat de valent... —sento que diu—. És el moment de celebrar-ho i d’esperar que tinguem un altre any de...

Sigui el que sigui el que hem d’esperar, queda sepultat sota un cor general d’assentiments i de copes que dringuen. En tot cas, el que volgués dir no té gaire importància. En

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X