Dilluns, 9 de maig de 2011

Tinc tres cotxes. Els faig córrer per terra, de pressa. Molt de pressa. Un és vermell. Un altre és verd. L’altre és groc. A mi m’agrada el verd. És el millor. A la mama també li agraden. M’agrada que la mama jugui amb els cotxes i amb mi. El seu preferit és el vermell. Avui està asseguda al sofà mirant a la paret. El cotxe verd vola per la catifa. El cotxe vermell el segueix. Després el groc. Xoquen! Però la mama no ho veu. Ho torno a fer. Xoquen! Però la mama no ho veu. Apunto als seus peus amb el cotxe verd. Però el cotxe verd es fica per sota del sofà. No el puc agafar. Tinc la mà massa gran i l’espai és massa estret. La mama no ho veu. Vull el cotxe verd. Però la mama es queda al sofà mirant a la paret. La mama. El meu cotxe. No em sent. Mama. Li estiro la mà i ella jeu i tanca els ulls. Ara no, cuca. Ara no, diu. El cotxe verd és sota el sofà. Sempre és sota el sofà. El veig. Però no hi arribo. El cotxe verd està ple de borró. Cobert de pols i de brutícia. El vull agafar. Però no hi arribo. No hi arribo mai. He perdut el cotxe verd. L’he perdut. I mai més no hi podré jugar.

Obro els ulls i el somni es va difuminant amb la llum de l’alba. Es pot saber de què anava, això? Intento copsar-ne algun fragment a mesura que es va desdibuixant, però no aconsegueixo pescar-ne cap.

Ho deixo estar. Com gairebé cada matí, surto del llit i trobo la roba de fer esport acabada de rentar a l’habitació de la roba. A fora, el cel grisós amenaça pluja, i avui no tinc humor per mullar-me mentre corro. Pujo al gimnàs, engego el televisor per veure les notícies d’economia del matí i m’enfilo a la cinta ergomètrica.

Repasso mentalment el dia que m’espera. Tinc una pila de reunions, però després he quedat amb el meu entrenador personal per fer una estona d’exercici al meu despatx. En Bastille és un desafiament que sempre s’agraeix.

Potser hauria de trucar a l’Elena?

Sí. Potser. Podríem quedar per sopar a final d’aquesta setmana.

Aturo la cinta, gairebé sense respiració, i baixo a dutxar-me abans de començar una jornada monòtona més.

—Demà —murmuro, i acomiado en Claude Bastille, que és a la porta del meu despatx.

—Ens veurem al golf aquesta setmana, Grey? —En Bastille somriu amb fàcil arrogància perquè sap que té assegurada la victòria al camp de golf.

Me’l miro malhumorat mentre gira cua i se’n va. Les seves paraules de comiat em couen encara més perquè, malgrat els heroics intents que he fet al gimnàs aquest matí, el meu entrenador personal m’ha donat una bona pallissa. En Bastille és l’únic que em pot guanyar, i ara em vol atonyinar un cop més al camp de golf. Detesto el golf, però són tants els negocis que es fan als carrers dels camps de golf que no tinc cap més remei que suportar les seves lliçons, també allà… I, encara que em costi d’admetre-ho, en Bastille ha aconseguit que el meu joc millorés força.

Mentre contemplo la silueta de Seattle, aquell tedi que conec tan bé se’m filtra a la consciència. El meu estat d’ànim és tan anodí i tan gris com el temps que fa avui. Els dies s’encadenen l’un amb l’altre sense res que els distingeixi entre si, i em cal alguna mena de diversió. He estat treballant tot el cap de setmana al despatx i, ara mateix, aquest confinament sostingut dins de les quatre parets de l’oficina em comença a neguitejar. No l’hauria de sentir, aquest desassossec, almenys després d’estar unes quantes hores amb en Bastille, però les coses són com són.

Arrufo el front. La veritat és que l’única cosa que ha aconseguit copsar el meu interès recentment ha estat la decisió d’enviar dos vaixells de càrrega plens al Sudan. Això em fa pensar que la Ros hauria de portar-me les xifres i la logística. Per què punyeta no ve ja d’una vegada? Decidit a esbrinar a què està jugant, dono un cop d’ull a l’agenda i allargo el braç cap al telèfon.

Ostres! Em toca aguantar l’entrevista amb la insistent senyoreta Kavanagh per a la revista estudiantil de la Universitat Estatal de Washington. Per quins set sous vaig haver d’acceptar? Odio les entrevistes. Preguntes estúpides de persones estúpides i mal informades, persones envejoses que proven de gratar en la meva vida privada. I a sobre és una estudiant. Sona el telèfon.

—Sí? —li etzibo a l’Andrea, com si ella en tingués la culpa. Almenys puc mirar d’esbandir de pressa l’entrevista.

—La senyoreta Anastasia Steele s’està esperant, senyor Grey.

—Steele? Esperava la Katherine Kavanagh.

—És la senyoreta Steele qui ha vingut, senyor.

Odio les coses inesperades.

—Que passi.

Vaja, vaja, vaja… La senyoreta Kavanagh no està disponible. Conec el seu pare, l’Eamon, el propietari de Kavanagh Media. Hem fet alguns negocis junts, i sembla un paio sagaç i un ésser humà racional. Aquesta entrevista és un favor que li faig, i que espero cobrar-me més endavant, quan ho trobi oportú. I he d’admetre que sentia una certa curiositat per la filla, per saber si el test s’assembla a l’olla.

Un terrabastall a la porta em fa posar dret d’un bot quan un remolí de cabells castanys, cames i braços pàl·lids i botes marrons irromp al meu despatx… de cap. He de reprimir l’empipament que habitualment em provocaria algú tan maldestre mentre m’afanyo cap a la noia, que ha caigut al terra de quatre grapes. L’agafo per les espatlles i l’ajudo a aixecar-se.

Uns ulls transparents, d’un blau brillant i completament avergonyits, es claven en els meus i em fan parar en sec. Els ulls tenen el color més extraordinari que he vist mai, d’un blau suau ple d’innocència, i per un moment, per un terrible instant, em fa l’efecte que són capaços de veure dins meu. Em sento… desarmat. La idea em resulta torbadora, i la descarto immediatament.

Té la cara petita, i dolça, i s’està enrojolant, com una rosa innocent. Per un moment, penso si tota la pell de la noia serà igualment immaculada, i l’aspecte rosat i càlid que prendria després d’uns quants cops de flagell.

Merda!

Aturo el curs lliure dels meus pensaments, que han seguit una direcció alarmant. En què punyeta penses, Grey? És massa jove. Em mira bocabadada, i faig un esforç per no posar els ulls en blanc. No és més que una cara bonica, i la veritable bellesa és a l’interior. Vull treure-li dels ulls blaus aquesta expressió d’admiració que tan càndidament em dedica.

Grey, comença l’espectacle. Ens divertirem una mica.

—Senyoreta Kavanagh. Sóc en Christian Grey. Es troba bé? Vol seure?

Un altre cop es ruboritza. Una vegada recuperat el control de la situació, l’examino amb més calma. És força atractiva, d’una manera una mica esbojarrada: menuda, pàl·lida, amb una cabellera castanya que amb prou feines pot controlar recollint-se-la en una cua.

Una morena.

Sí que n’és, d’atractiva. Li allargo la mà i mentre, mig quequejant, comença a disculpar-se tota cohibida, ella hi encaixa una mà força més petita. Té la pell freda i suau i, malgrat tot, m’ha sorprès la força amb què m’ha donat la mà.

—La senyoreta Kavanagh no es troba bé, i m’ha enviat a mi. Espero que no li importi, senyor Grey.

Parla en veu baixa, amb una musicalitat dubitativa, i parpelleja erràticament, tot onejant les pestanyes llargues.

Incapaç de dissimular el to sorneguer que em domina en recordar aquella entrada tan poc elegant al despatx, li pregunto com es diu.

—Anastasia Steele. Estudio Literatura Anglesa amb la Kate, bé… la Katherine… vaja… la senyoreta Kavanagh, a la WSU de Vancouver.

Vaja, és d’aquestes noies inquietes, tímides i rates de biblioteca. Ja en té tot l’aspecte: terriblement vestida, amb aquest jersei ample i amorf que li amaga la carcassa menuda i una faldilla marró acampanada. Déu meu, que no té cap sentit de la indumentària? La noia mira amb nerviosisme tots els racons del despatx. «Mira arreu excepte a mi», penso, amb una certa ironia no exempta de diversió.

Com pot ser periodista, una noia així? No té ni rastre de seguretat en si mateixa. Està atabalada, i és una persona dòcil, afable… submisa. Sacsejo el cap, desconcertat per on em porten totes aquestes idees tan poc escaients. Murmuro algun formalisme per demanar-li que segui i, de sobte, m’adono que està avaluant els quadres que tinc al despatx amb mirada experta. Abans que ho pugui evitar, començo a donar-li explicacions:

—D’un artista local. Trouton.

—Són preciosos. Confereix una qualitat extraordinària a objectes ordinaris —em diu en to somiejador, absorta en l’exquisida qualitat artística de les pintures. Té un perfil delicat, amb el nas lleugerament arromangat i els llavis molsuts, i amb el que acaba de dir acaba de descriure exactament el que penso. Transformen l’ordinari en extraordinari. Aguda observació. La senyoreta Steele és intel·ligent.

Entre dents, li expresso la meva coincidència d’idees i veig que, un cop més, el rostre se li enrojola lentament. Assegut al seu davant, miro de posar brida als meus pensaments. Treu de la bossa, massa gran, un full rebregat i una gravadora digital. Déu meu, com es pot ser tan maldestra? Ha fet caure dos cops la gravadora sobre la meva taula de cafè de la Bauhaus. És evident que mai no ha entrevistat ningú abans però, per alguna raó que no arribo a copsar, ho trobo divertit. Normalment, aquesta mena d’ineptitud m’irrita sobre manera, però, avui, m’oculto el somriure rere el dit índex i m’he de reprimir l’impuls de col·locar-li bé la gravadora.

Mentre ella es posa cada cop més nerviosa, se m’acut que podria fer-li millorar la destresa motora amb l’ajut d’un assot dels que utilitzen els genets. Si s’empra adequadament, és capaç de fer quadrar la persona més capriciosa. Aquesta idea involuntària fa que em remogui al sofà. Em mira tímidament i es mossega el llavi inferior, encantadorament molsut.

Ostres, com és possible que no m’hi hagi fixat abans, en aquesta boca?

—Pe… perdó. No hi estic acostumada.

No cal que m’ho juris, preciosa —penso amb ironia—, però ara mateix m’importa una merda, perquè no et puc treure els ulls de la boca.

—Prengui’s el temps que necessiti, senyoreta Steele.

Necessitaria més temps per reprimir tots aquests pensaments díscols.

Grey, sisplau, deixa ja de pensar aquestes coses!

—Li fa res que gravi les respostes? —em pregunta, amb expressió càndida i expectant.

M’agafen ganes de riure.

—M’ho pregunta després de totes les molèsties que s’ha pres per preparar la gravadora?

Parpelleja, amb els ulls molt oberts i completament desconcertada per un instant, i noto un remordiment gens habitual en mi.

Oh, Grey, deixa de comportar-te com un malparit.

—No, no em fa res —murmuro. No em vull sentir responsable d’aquella mirada.

—Li va explicar la Kate, perdó, la senyoreta Kavanagh, on havia de sortir, l’entrevista?

—Sí. La volen publicar a l’exemplar del diari dels estudiants que sortirà amb motiu de la graduació, perquè aquest any m’encarregaré de lliurar els títols durant la cerimònia.

Per quins set sous em vaig comprometre a fer-ho. No ho sé. En Sam, del Departament de Relacions Públiques, em va dir que el Departament de Ciències Mediambientals de Vancouver necessita la publicitat per atraure nou finançament que estigui a l’alçada de la contribució que jo mateix hi he fet, i en Sam és capaç de qualsevol cosa per aconseguir l’atenció dels mitjans.

La senyoreta Steele pestanyeja un cop més, amb aquells enormes ulls blaus, i sembla com si estigués sorpresa. Vaja, el seu gest és recriminatori. És que no se n’ha informat abans de fer aquesta entrevista? És… molt molest, això. No m’ho esperava en absolut, ni d’ella ni de ningú a qui hagi accedit a dedicar el meu temps.

—Perfecte. Tinc algunes preguntes, senyor Grey.

S’amaga un floc de cabells darrere de l’orella, i em distreu del meu empipament.

—Ja m’ho pensava —replico secament. La farem sentir incòmoda. I, complaentment, la senyoreta Steele sembla que es vulgui morir de vergonya. Després, es redreça i posa les espatlles rectes. S’inclina cap a la gravadora, pitja el botó de gravació i, amb gest seriós, repassa les notes que porta escrites en aquell full rebregat.

—És molt jove per haver pogut aixecar un imperi com el seu. A què es deu el seu èxit?

Estic segur que ho sap fer millor. Quina pregunta més poc interessant, sense cap traça d’originalitat. Absolutament decebedor! Li deixo anar mecànicament la resposta habitual sobre el fet que tinc un equip de persones excepcional que treballen per a mi, persones en qui confio, en la mesura que es pot dir que confiï en algú, i que pago bé, bla, bla, bla… Però, senyoreta Steele, la veritat és que sóc un maleït geni a la meva feina. Per a mi, tot és bufar i fer ampolles. Comprar empreses en dificultats, mal gestionades, i redreçar-les o, si realment estan arruïnades, desposseir-les dels actius per vendre’ls al millor postor. És senzillament qüestió d’entendre la diferència entre les dues situacions i, invariablement, això depèn de qui hagi estat al capdavant de l’empresa. Per tenir èxit als negocis, el que calen són persones competents, i jo sé jutjar les persones millor que la majoria de la gent.

—Potser només ha tingut sort —em diu en veu baixa.

Sort? La pell se m’esborrona d’indignació. Sort? Aquí, la maleïda sort no té res a veure, senyoreta Steele. Sembla una noia modesta i poc agressiva però… aquesta pregunta? Mai ningú no m’ha preguntat si havia estat qüestió de sort. És qüestió de treballar intensament, escollir bé la gent, vigilar-la de prop, endevinar-ne les intencions, si cal. I, si algú no fa bé la feina, acomiadar-lo sense cap mena de pietat. És això el que faig, i ho faig molt bé. No té res a veure amb la sort, merda! Tot fent ostentació de la meva erudició, li cito les paraules d’Andrew Carnegie, el meu empresari preferit.

—Vostè sembla un maniàtic del control —em diu, i fa l’efecte que parla seriosament.

Quins nassos! Potser, amb aquesta mirada astuta, és capaç de veure dins del meu interior.

Control és el meu segon nom, reina.

La miro fixament, provant d’intimidar-la.

—Bé, exerceixo el control sobre totes les coses, senyoreta Steele. —I també m’agradaria practicar-lo sobre vostè, aquí i ara mateix.

Un cop més, es ruboritza d’aquella manera tan atractiva i es mossega el llavi inferior. Continuo divagant per mirar d’evitar de pensar en els seus llavis.

—A més, pots obtenir un poder immens si t’autoconvences que els somnis secrets que et diuen que vas néixer per controlar les coses són certs.

—Vostè té la sensació de tenir un poder immens? —em pregunta, sense cap agressivitat, amb to tranquil·litzador, però aixeca lleument la seva delicada cella amb una certa expressió de censura als ulls. M’està assetjant deliberadament? Són les preguntes, l’actitud o el fet que la trobi atractiva, el que tant m’emprenya? Cada vegada estic més indignat.

—Tinc més de quaranta mil empleats, senyoreta Steele. Això em dóna una certa sensació de responsabilitat… poder, si en vol dir així. Si decidís que ja no m’interessa el sector de les telecomunicacions i ho vengués tot, prop de vint mil persones haurien de fer mans i mànigues per pagar la hipoteca al cap de poc més d’un mes.

La resposta la deixa bocabadada. Això és el que ha de ser. Xucla-me-la, senyoreta Steele! Sento que recupero l’equilibri.

—No ha de respondre davant d’un consell d’administració?

—Sóc propietari de la meva empresa. No he de respondre davant de cap consell —responc bruscament. Això ja ho hauria de saber.

—Té cap interès a part de la feina? —s’afanya a afegir, en veure la meva reacció. Sap que m’he emprenyat i, per alguna raó, això em plau enormement.

—Tinc interessos molt variats, senyoreta Steele. Molt variats. —Somric. Em passen per la ment imatges d’ella en tota una diversitat de postures a la cambra de jocs: emmanillada a la creu, oberta de cames i braços al llit amb dosser, eixarrancada al poltre de flagel·lació. Mira, ara es torna a enrojolar. És com un mecanisme de defensa.

—Però si treballa tant, què fa per relaxar-se?

—Relaxar-me? —La pregunta em fa somriure. Sona estranya, provinent d’una noia tan espavilada. A més, d’on puc treure temps per relaxar-me? No en té ni idea, de les coses que faig. Però em mira amb aquells ulls blaus tan ingenus i em sorprenc de veure que faig voltes al que m’acaba de preguntar. Què faig per relaxar-me? Navegar, volar, follar… posar a prova els límits de noietes morenes com ella, i fer-les passar per l’adreçador… Tots aquests pensaments fan que em remogui al sofà, però li responc sense alterar-me, i li ometo algunes aficions preferides que tinc.

—Inverteix en la indústria. Per què en aquest camp en concret?

—M’agrada construir coses. M’agrada saber com funcionen: què fa que una cosa funcioni, com construir i desconstruir. A més, sento una especial debilitat pels vaixells. Què més li puc dir?

Transporten menjar per tot el planeta.

—Sembla que parli més amb el cor que no pas empès per la lògica i els fets.

Cor? Jo? Ah, no, preciosa.

Fa molt de temps que em van destrossar el cor fins a deixar-lo irreconeixible.

—Segurament. Tot i que hi ha qui diria que no tinc cor.

—Per què ho haurien de dir?

—Perquè em coneixen bé. —Somric amb ironia. De fet, no hi ha ningú que em conegui tan bé, excepte, potser, l’Elena. Em pregunto què faria l’Elena amb la bonica senyoreta Steele. La noia és un niu de contradiccions: tímida, inquieta, clarament intel·ligent, i excitant, a més a més.

Sí, d’acord. He d’admetre que és una autèntica temptació.

La pregunta següent, la recita com de memòria:

—Els seus amics dirien que és una persona fàcil de conèixer?

—Sóc una persona molt reservada, senyoreta Steele. Faig tot el que puc per protegir la meva intimitat. Normalment, no concedeixo entrevistes…

Fent el que faig i tenint la vida que tinc, no tinc més remei que protegir la meva intimitat.

—Com és que ens la va concedir, aquesta?

—Perquè sóc un mecenes de la universitat i, malgrat tots els meus esforços, no em vaig poder desempallegar de la senyoreta Kavanagh. Va estar empipant i empipant el meu equip de relacions públiques i la veritat és que admiro tanta tenacitat.

Estic content, però, que hi hagis vingut tu, en lloc d’ella.

—També inverteix en tecnologia agrícola. Per què li interessa aquest sector?

—No ens podem menjar els diners, senyoreta Steele, i hi ha massa gent en aquest planeta que no en té prou per menjar. —La miro fixament, amb gest impassible.

—Això sona molt filantròpic. Està molt preocupat per aquest problema? Alimentar els pobres del món? —Em mira amb cara de sornegueria, com si jo fos alguna mena d’enigma que hagués de desxifrar, però no penso deixar de cap manera que els seus ulls blaus albirin les parts més fosques de la meva ànima. D’això, no en vull parlar. Fes-li canviar de tema, Grey.

—És una maniobra hàbil. —M’arronso d’espatlles, tot mirant d’aparentar avorriment, i me la imagino menjant-me-la per evitar qualsevol altre pensament relacionat amb la fam. Sí, una boca així necessita que l’entrenin. Aquest sí que és un bon pensament, i me la imagino de genolls al meu davant.

Recita la pregunta següent, i m’allunya de la meva fantasia.

—Té alguna filosofia? Si és així, quina?

—No tinc cap filosofia com a tal. Potser sí uns principis que em guien… La frase de Carnegie: «Un home que adquireix l’habilitat de dominar plenament la seva ment pot posseir qualsevol altra cosa sobre la qual tingui drets justificats». Sóc molt tenaç i singular, senyoreta Steele. M’agrada controlar: controlar-me a mi i els qui m’envolten.

—O sigui que vol posseir les coses?

Sí, bufona, m’encantaria posseir-te ara mateix. Arrufo les celles, alarmat per la idea.

—Vull ser digne de posseir-les, però, sí, en resum, és el que vull.

—Vostè sembla el consumidor suprem. —Parla amb un deix de desaprovació, la qual cosa em fa empipar un cop més.

—Ho sóc.

Sembla una noia rica que sempre hagués tingut tot el que ha desitjat. Malgrat tot, quan em fixo novament en la roba que porta, d’alguna botiga barata com Old Navy o H&M, m’adono que m’equivoco. No s’ha criat en una família rica.

Jo sí que em podria fer càrrec de tu.

Merda! Per què tinc aquestes idees?

No obstant això, ara que hi penso, necessito una nova submisa. Quant fa, dos mesos, des que vaig plegar amb la Susannah? I ara sóc aquí, salivant amb aquesta moreneta. Miro de somriure-li i em mostro d’acord amb el que m’acaba de dir. No hi ha res dolent a consumir. Al capdavall, el consum és el motor del que encara queda de l’economia nord-americana.

—És fill adoptiu. Fins a quin punt creu que això l’ha fet ser com és?

I això, què dimonis té a veure amb el preu del petroli? Quina pregunta tan ridícula. Si hagués continuat amb aquella puta addicta al crack, ara probablement estaria mort. Me la trec de sobre amb una resposta vaga que només pretén esquivar la pregunta, però ella hi insisteix, i ara vol saber a quina edat em van adoptar.

Fes-la callar, Grey!

—Aquesta qüestió és de domini públic, senyoreta Steele —li responc amb to glacial.

Això ja ho hauria de saber. Sembla penedida mentre es guarda un feix de cabells darrere de l’orella. Bé.

—Ha sacrificat la seva vida familiar per la feina.

—Això no és una pregunta —li etzibo.

Es ruboritza una vegada més, però té la delicadesa de disculpar-se i de modificar la pregunta.

—Ha sacrificat la seva vida familiar per la feina?

I per quins set sous he de voler tenir una família?

—Tinc una família. Tinc un germà i una germana, i uns pares que m’estimen. No m’interessa ampliar la meva família.

—És gai, senyor Grey?

La mare que… Quina barra!

No em puc creure que hagi estat capaç de pronunciar aquestes paraules en veu alta! La pregunta mai feta que la meva pròpia família no gosa mai insinuar, per a gran delit meu. Com ha gosat! M’he de reprimir les ganes d’arrencar-la del sofà, posar-me-la a la falda i donar-li una bona natjada i, després, follar-me-la damunt la taula amb les mans ben lligades a l’esquena. Espero que això respongués una pregunta tan ridícula. Respiro fondo per mirar de calmar-me. M’encanta veure, però, que, sembla terriblement avergonyida per la pregunta.

—No, Anastasia, no ho sóc. —Arquejo les celles, però mantinc el rostre impassible. Anastasia. És un nom preciós. M’agrada com es belluga la llengua en pronunciar-lo.

—Li demano disculpes. És que… estava escrit aquí. —Tota agitada, es torna a col·locar els cabells darrere de l’orella. Queda clar que és un tic nerviós.

Que potser no les ha preparat ella, les preguntes? L’hi pregunto, i la cara li empal·lideix. Ostres, realment és atractiva; té un encant sobri i discret.

—Mmm… no. Són de la Kate… la senyoreta Kavanagh… Les ha preparat ella.

—Són companyes del diari estudiantil?

—No. És la meva companya de pis.

No m’estranya que l’espifiï tota l’estona. Em grato la barbeta, mentre penso si fer-li passar una mala estona, una estona terrible.

—S’ha presentat voluntària per fer-me aquesta entrevista? —li pregunto, i ella em recompensa amb una mirada submisa: està nerviosa per quina serà la meva reacció. M’agrada l’efecte que tinc sobre ella.

—M’ha demanat que vingués. No es troba bé —em respon en veu baixa.

—Això explica moltes coses.

Truquen a la porta i entra l’Andrea.

—Senyor Grey, li prego que disculpi la interrupció, però d’aquí a dos minuts té la cita següent.

—Encara no hem acabat, Andrea. Li prego que la cancel·li.

L’Andrea dubta un moment i em mira amb la boca oberta. Li llanço una mirada hostil. Vés-te’n! Ara mateix! Ara estic ocupat amb aquesta monada de senyoreta Steele.

—Molt bé, senyor Grey —em diu, recuperant-se ràpidament, i fa mitja volta i se’n va.

Em torno a concentrar en aquesta criatura tan intrigant, tan frustrant, que hi ha asseguda al sofà.

Torno a dirigir l’atenció a la criatura intrigant i frustrant que seu al meu sofà.

—Per on anàvem, senyoreta Steele?

—Sisplau, no el voldria entretenir.

Au, bufona. Ara em toca a mi. Vull saber si darrere d’aquests ulls s’amaga algun secret per revelar.

—Vull saber coses de vostè. Crec que és just.

M’arrepapo al sofà i em cobreixo la boca amb els dits. Em fa una llambregada a la boca i s’empassa saliva. Sí, l’efecte habitual. I em resulta gratificant saber que no és totalment immune als meus encants.

—No hi ha gaire a saber —em diu, i es ruboritza una altra vegada.

L’estic intimidant.

—Quins plans té per a després de la graduació?

—No he fet plans, senyor Grey. De moment, he de passar els exàmens finals.

—Tenim en marxa un magnífic programa de pràctiques.

Què dimonis m’ha impulsat a dir això? Estic trencant una regla d’or: mai, mai de la vida, et follis les teves empleades. Però, Grey, aquesta noia no te l’estàs follant.

Sembla sorpresa, i torna a clavar-se les dents al llavi. Per què m’excita tant?

—Oh. Ho tindré present —murmura. Tot seguit, com si s’ho hagués pensat millor, afegeix—: Encara que em sembla que no encaixaria gaire aquí.

—Per què ho diu? —li pregunto. Què té de dolent, la meva empresa?

—És evident, no li sembla?

—Per mi, no. —Em confon la seva resposta. Un cop més sembla atabalada mentre allarga la mà per recollir la gravadora.

Merda, se’n va! Repasso mentalment l’agenda de la tarda. No hi ha res que no pugui esperar.

—Li agradaria que li ensenyés l’edifici?

—Segur que té molta feina, senyor Grey, i a mi em queda un llarg viatge de tornada.

—Se’n torna amb cotxe a Vancouver? —Clavo un cop d’ull per la finestra. És força lluny, i està plovent. Merda. No hauria de conduir amb aquest temps, però no l’hi puc prohibir. La idea m’irrita.

—Bé, serà millor que vagi amb compte a la carretera. —La meva veu ha sonat més severa del que volia. Juga amb la gravadora entre les mans. Vol sortir del meu despatx i, per alguna raó que no puc explicar, jo no vull que se’n vagi.

—Ja té tot el que necessita? —afegeixo, en un clar esforç per allargar la seva estada.

—Sí, senyor —diu en veu baixa. La resposta em deixa sense paraules i, sobretot, em deixa estupefacte la manera en què sonen aquestes paraules quan surten d’una boca tan bonica. Per un instant, m’imagino la seva boca a la meva completa disposició.

—Gràcies per l’entrevista, senyor Grey.

—El plaer ha estat meu —responc sincerament perquè fa molt que ningú no m’havia resultat tan fascinant. I la idea em resulta torbadora. S’aixeca, i li allargo la mà, ansiós per tocar-la.

—A reveure, senyoreta Steele —li dic suaument, mentre encaixem. Sí, vull assotar i follar-me aquesta noia a la cambra de jocs. Lligar-la i fer que em desitgi… que em necessiti i confiï en mi. M’empasso saliva.

Ni pensar-ho, Grey.

—Senyor Grey —diu amb una lleugera inclinació del cap i, ràpidament, deixa anar la mà… massa de pressa.

No puc deixar que se’n vagi d’aquesta manera. És evident que es mor de ganes de marxar. La irritació i la inspiració m’assalten simultàniament mentre l’acompanyo fins a la porta.

—Només em volia assegurar que passa per la porta sense entrebancs —improviso. Ella prem els llavis.

—És molt considerat per part seva, senyor Grey —replica.

La senyoreta Steele també sap ensenyar les dents. Somric des del darrere, mentre surt del despatx, i la segueixo. Tant l’Andrea com l’Olivia em miren astorades. Sí, sí. Estic acompanyant la noia per acomiadar-la.

—Portava abric? —pregunto.

—Una jaqueta.

Miro l’Olivia amb severitat, i ella fa un bot de la cadira i va a buscar una jaqueta marinera, que em passa amb l’expressió afectada de sempre. Déu meu, que n’arriba a ser d’empipadora l’Olivia, tot el dia al meu darrere.

Mmm. La jaqueta és barata i està gastada. La senyoreta Anastasia Steele hauria de vestir-se una mica millor. L’hi aguanto mentre se la posa i, quan l’hi col·loco sobre les espatlles, li toco la pell del clatell. Es queda immòbil en sentir el meu contacte i empal·lideix.

Sí! S’ha sentit afectada. Adonar-me d’això em produeix un gran plaer. Vaig fins a l’ascensor i pitjo el botó per fer-lo pujar, mentre ella s’espera inquieta al meu darrere.

Vaja. Crec que sé com et calmaria aquest neguit.

Les portes de l’ascensor s’obren i ella hi entra corrents i es gira per posar-se de cara. És més que atractiva. Gairebé m’atreviria a dir que és preciosa.

—Anastasia —murmuro, per acomiadar-me’n.

—Christian —contesta. Es tanquen les portes i deixen el meu nom surant a l’aire, amb un ressò estrany, desconegut, però terriblement sexi.

N’he d’esbrinar més coses, d’aquesta noia.

—Andrea —crido mentre entro al despatx—. Truca a en Welch i passa’m la trucada.

M’assec a l’escriptori i, tot esperant la trucada, observo les pintures que hi ha a la paret. Recordo les paraules de la senyoreta Steele: «Transformen l’ordinari en extraordinari». Podria ser ben bé la descripció d’ella mateixa.

Sona el telèfon.

—El senyor Welch a l’aparell.

—Passa-me’l.

—Sí, senyor.

—Welch, necessito que facis algunes indagacions sobre una persona.

Dissabte, 14 de maig de 2011

Anastasia Rose Steele

Repasso detalladament l’informe, per centèsima vegada des que el vaig rebre fa dos dies, en busca d’alguna pista sobre l’enigmàtica senyoreta Anastasia Rose Steele. No me la puc treure del cap, i això comença a emprenyar-me de debò. Aquesta setmana, durant unes quantes reunions particularment avorrides, m’he descobert a mi mateix repassant mentalment l’entrevista. Els seus dits matussers a la gravadora, la manera de col·locar-se els cabells rere l’orella, de mossegar-se el llavi. Sí, la seva manera de mossegar-se el llavi m’obsessiona cada cop que hi penso.

I aquí estic, ara, als afores de Portland, aparcat davant de la modesta ferreteria Clayton’s on treballa.

Ets boig, Grey. Què hi fas, aquí?

Sabia que arribaria a això. Tota la setmana… Sabia que necessitava veure-la una altra vegada. Ho sabia des que va pronunciar el meu nom a l’ascensor i va desaparèixer cap a les profunditats de l’edifici. He mirat de resistir-m’hi. He esperat cinc dies, cinc fotuts dies a veure si me n’oblidava.

I jo no espero mai. Odio esperar… sigui pel que sigui.

Mai abans no he perseguit una dona activament. Les dones que he tingut sempre han sabut el que n’esperava. El que ara temo és que la senyoreta Steele sigui massa jove per interessar-li el que jo li puc oferir… Li interessarà? Pot ser una bona submisa? Sacsejo el cap. Només hi ha una manera d’esbrinar-ho… Per això sóc aquí, com un beneit, assegut en un aparcament de la rodalia de Portland, en una zona especialment depriment.

Les indagacions sobre la seva situació no han donat cap resultat remarcable, tret de l’últim fet, que no em puc treure del cap, i és el motiu pel qual he vingut fins aquí. Per què no té nòvio, la senyoreta Steele? Orientació sexual desconeguda. Potser és lesbiana. Deixo anar un ruflet, mentre penso que això és força improbable. Recordo la pregunta que em va fer durant l’entrevista, i com se’n va avergonyir i es va ruboritzar amb aquell color de rosa pàl·lida… Merda. No he pogut treure’m del cap tots aquests absurds pensaments des que la vaig conèixer.

Per això has vingut.

Em moro de ganes de tornar-la a veure. Els seus ulls blaus no deixen de perseguir-me, fins i tot en somnis. No n’he dit res al doctor Flynn, i me n’alegro, perquè ara m’estic comportant com un assetjador. Potser l’hi hauria de dir. Faig un gest d’incredulitat. No vull que em maregi amb tota la seva merda sobre les últimes teràpies centrades en solucions. Ara mateix, l’única distracció que vull treballa de dependenta en una ferreteria.

Ja que has vingut fins aquí, vés a comprovar si la senyoreta Steele és tan captivadora com la recordes.

Ha arribat l’hora de l’espectacle, Grey.

Un timbre emet una anodina nota electrònica quan hi entro. La botiga és molt més gran del que sembla des de fora i, malgrat que és gairebé l’hora de dinar, està tranquil·la tenint en compte que és dissabte. Hi ha passadissos i més passadissos plens de tota la merda que un hi espera trobar, en una ferreteria. M’havia oblidat de totes les possibilitats que pot oferir una botiga com aquesta a una persona com jo. Jo solc comprar per internet tot el que em cal per cobrir les meves necessitats. Ara que he vingut fins aquí, però, potser que compri algunes coses… com ara Velcro, anelles obertes… Sí, buscaré la preciosa senyoreta Steele i m’hi divertiré una mica.

No trigo més de tres segons a localitzar-la. Està encorbada sobre el taulell, concentrada en la pantalla d’un ordinador i picotejant el seu dinar: un bagel. Sense parar-hi esment, es treu una engruna de la comissura dels llavis, se la fica a la boca i es llepa el dit. Sento que el penis se m’endureix.

Quants anys tinc? Catorze?

M’irrita molt aquesta reacció. Potser aquesta reacció d’adolescent se’m passarà un cop l’hagi emmanillat, follat i flagel·lat… I no necessàriament en aquest ordre. Sí, això és el que necessito.

Està completament absorta en el que està fent, i això em permet observar-la detingudament. A banda de tots aquests pensaments lascius, és una noia atractiva, veritablement atractiva. La recordava bé.

Aixeca la vista un moment i es queda completament glaçada. És tan enervant com el dia que la vaig conèixer. Em mira commocionada, crec, i no sé si això és una reacció bona o dolenta.

—Senyoreta Steele. Quina sorpresa més agradable.

—Senyor Grey —murmura. Se li talla la respiració i s’atabala. Vaja… És una bona reacció.

—Passava per la zona. Necessito comprar unes quantes coses. És un plaer tornar-la a veure, senyoreta Steele.

Un autèntic plaer. Porta una samarreta ajustada i uns texans, res semblant a la roba informe que portava el dia que va venir al despatx. Té les cames llargues, la cintura estreta i uns pits perfectes. Continua bocabadada, i m’he de contenir per no empènyer-li la mandíbula amunt i tancar-li la boca. He volat fins aquí des de Seattle tan sols per veure’t i, només per poder veure’t així, el viatge ja ha valgut la pena.

—Ana. Em dic Ana. En què el puc servir, senyor Grey?

Respira fondo, aixeca les espatlles igual que va fer durant l’entrevista i m’ofereix un somriure fals que estic segur que reserva per als clients.

Comença el joc, senyoreta Steele!

—Em sembla que necessito unes quantes coses. Per començar, necessito unes brides.

La petició l’agafa amb la guàrdia baixa; sembla astorada.

Això promet. Et sorprendries molt del que puc fer amb unes quantes brides, reina.

En tenim de diferents mides. Vol que les hi ensenyi? —diu, recuperant la veu.

—Sisplau. Vostè primer.

Surt de darrere del taulell i m’assenyala un dels passadissos. Porta unes Converse. Ociosament, imagino quin aspecte tindria amb sabates de taló alt. Unes Louboutin… ni més ni menys.

—Estan amb els articles elèctrics, al passadís vuit. —La veu li tremola, i està ruboritzada… un cop més.

La meva presència l’afecta. Dins del pit, em brolla l’esperança.

Així doncs, no és lesbiana. Se’m dibuixa un somriure.

—La segueixo —murmuro, i allargo el braç per indicar-li que m’hi guiï. El fet que vagi al davant em deixa l’espai i el temps necessaris per admirar el seu fantàstic cul. La llarga i compacta cua de cavall marca el temps com un metrònom al compàs gentil dels seus malucs. Realment ho té tot: és dolça, educada i bonica, amb tots els atributs físics que jo valoro en una submisa. Però la pregunta del milió és: podrà ser una submisa? Probablement no sàpiga res d’aquest estil de vida, el meu estil de vida, però desitjo de tot cor poder introduir-l’hi. T’estàs avançant molt als esdeveniments, Grey.

—Ha vingut a Portland per feina? —pregunta, i interromp els meus pensaments. Parla amb veu aguda, intentant fingir desinterès. M’entren ganes de riure, la qual cosa em resulta refrescant. Les dones poques vegades em fan riure.

—He vingut per visitar la divisió agrícola de la WSU. Està radicada a Vancouver —menteixo. En realitat, t’he vingut a veure a tu, senyoreta Steele.

S’enrojola, i això em fa sentir fatal.

—Actualment hi estic finançant unes línies d’investigació sobre la rotació dels conreus i l’edafologia. —Almenys això és cert.

—Forma part del seu pla per alimentar el món? —Esbossa un mig somriure.

—Alguna cosa per l’estil —murmuro. S’està rient de mi? Vaja, com m’agradaria posar punt final a aquesta sornegueria, si és que realment m’està prenent el pèl. Però per on començo? Potser per un sopar, en comptes de l’habitual entrevista… Això seria una novetat, portar una candidata a sopar.

Arribem al lloc on hi ha les brides, que estan ordenades per llargàries i colors. Sense parar-hi gens d’atenció, passo els dits per sobre dels embolcalls. Podria demanar-li, senzillament, si vol sopar amb mi. Com si fos una cita? Acceptaria? Quan la miro, ella està mirant-se els dits entrellaçats. No suporta mirar-me… Això promet. Escullo les brides més llargues. Al cap i a la fi, són més flexibles, i poden agafar dos canells i dos turmells alhora.

—Aquestes m’aniran bé —murmuro, i es ruboritza una altra vegada.

—Necessita res més? —diu de seguida. O és molt i molt diligent, o em vol fer fora de la botiga. No ho sé.

—Necessitaria una mica de cinta adhesiva.

—Que està pintant?

—No, no estic pintant. —Si ho sabessis…

—Per aquí —diu—. La cinta adhesiva és al passadís de decoració.

Som-hi, Grey. No tens gaire temps. Comença alguna conversa.

—Fa molt de temps que treballa aquí? —Per descomptat, ja sé la resposta. A diferència d’altres, jo sí que faig les meves indagacions. Es ruboritza un altre cop. Déu meu, sí que és tímida aquesta noia. No tinc cap esperança amb ella. Es gira de cop i engega a caminar pel passadís en direcció a la secció amb el cartell que diu «Decoració». La segueixo amb impaciència, com un cadell?

—Quatre anys —murmura, quan arribem a la cinta adhesiva. S’ajup i n’agafa dos rotllos, un de cada amplada.

—Em quedo amb aquesta —dic. La cinta més ampla és més efectiva com a mordassa. Quan me la passa, ens freguem per un instant les puntes dels dits i el meu entrecuix hi reacciona de seguida. Merda!

Ella empal·lideix.

—Res més? —diu en veu baixa i ronca.

Déu meu. Li estic provocant el mateix efecte que ella a mi. Potser…

—Una mica de corda, em sembla.

—Per aquí. —I es posa a caminar ràpidament pel passadís, amb la qual cosa tinc un altre cop l’oportunitat de mirar-li el preciós cul.

—Quina mena de corda vol? En tenim de sintètica i de fibra natural… de cànem… cable d’acer…

«Merda! Para d’una vegada!», rondino interiorment mentre miro d’allunyar de mi la imatge de la noia penjada del sostre a la cambra de jocs.

—Cinc metres de corda de fibra natural, sisplau. —És més basta, i enceta més la pell quan un intenta alliberar-se’n. La meva corda preferida.

Els dits li tremolen però, amb eficiència, mesura els cinc metres. Treu una navalla de la butxaca dreta i talla la corda amb un àgil moviment, l’enrotlla pulcrament i la lliga amb un nus escorredor. Impressionant.

—Que eres escolta?

—Les activitats organitzades en grup no fan per a mi, senyor Grey.

—Què fa per a vostè, Anastasia? —Li aguanto la mirada, i les pupil·les se li dilaten quan la miro.

Sí!

—Els llibres —murmura.

—Quina mena de llibres?

—Bé, ja ho sap. Els normals. Els clàssics. Literatura anglesa, bàsicament.

Literatura anglesa? Brontë i Austen, suposo. Totes aquelles històries romàntiques de cors i floretes.

Això no és gens bo.

—Necessita res més?

—No ho sé. Què més em recomanaria? —Vull veure com reacciona.

—A un aficionat al bricolatge? —em pregunta, tota sorpresa.

Em pixo de riure. Ostres, bufona, el bricolatge no fa gens per a mi. Li dic que sí amb el cap, i m’aguanto el riure. Em repassa el cos amb la mirada, i jo em tenso. M’està avaluant! Déu meu.

—Una granota —m’etziba.

És la cosa més inesperada que he sentit sortir de la seva boca, dolça i aguda, des de la pregunta del «vostè és gai?».

—Segurament no deu voler que se li faci malbé la roba. —M’assenyala els texans, amb gest avergonyit, un cop més.

No ho puc resistir.

—Sempre me’ls puc treure.

—Mmm. —S’enrojola com un pebrot i clava els ulls a terra.

—M’emportaré una granota. No fos cas que em fes malbé alguna peça de roba —murmuro per ajudar-la a superar el mal tràngol. Sense dir res, es gira i engega a caminar ràpidament pel passadís mentre jo, una altra vegada, en segueixo les seductores passes.

—Necessita res més? —diu gairebé panteixant, mentre em dóna una granota blava. Està mortificada, amb els ulls clavats a terra i encara molt vermella. Déu del cel, com m’agrada.

—Com va l’article? —li pregunto, amb l’esperança que es relaxi una mica.

Alça la vista i m’ofereix un breu somriure d’alleujament.

Per fi.

—No l’estic escrivint jo, el fa la Katherine. La senyoreta Kavanagh. La meva companya de pis, ella és la periodista. N’està molt contenta. És la redactora del diari i li va saber molt greu no poder venir a fer-li l’entrevista en persona.

És la frase més llarga que m’ha dirigit des que ens vam conèixer, i m’està parlant d’una altra persona, i no de si mateixa. Interessant.

Abans que jo pugui fer cap comentari, afegeix:

—Ara, la seva única preocupació és que no té cap fotografia original de vostè.

La tenaç senyoreta Kavanagh vol fotografies. Imatges publicitàries, oi? No m’importa fer-ho. Això em permetrà estar una mica més de temps amb la seductora senyoreta Steele.

—Quina mena de fotografies vol?

Em mira un moment i, tot seguit, sacseja el cap.

—Bé, estaré pels voltants. Demà, potser… —Puc quedar-me a Portland i treballar des de l’hotel. Agafar una habitació, al Heathman, potser. Hauré de demanar a en Taylor que vingui i em porti l’ordinador portàtil i una mica de roba. O a l’Elliot, tret que estigui ocupat cardant amb qualsevol noia que se li posi al davant, que és el que sol fer els caps de setmana.

—Estaria disposat a fer una sessió de fotos? —No pot reprimir la sorpresa.

Assenteixo lleument amb el cap. Sí, vull passar més temps amb tu…

Tranquil, Grey.

—La Kate estarà encantada… si aconseguim trobar un fotògraf.

Somriu i el rostre se li il·lumina com un matí d’estiu. És una noia imponent.

—Digui’m alguna cosa d’això de demà. —Trec la cartera de la butxaca dels texans—. La meva targeta. Hi ha el meu número de mòbil. M’hauria de trucar abans de les deu del matí. —I, si no em truca, tornaré a Seattle i m’oblidaré de tota aquesta estúpida aventura.

La sola idea em deprimeix.

—D’acord. —Continua somrient.

—Ana! —Tots dos ens girem quan un home, vestit amb roba informal però cara, apareix a l’extrem del passadís. Es desfà en maleïts somriures per a la senyoreta Anastasia Steele. Qui collons és aquest pinxo?

—Mmm, li prego que em perdoni, senyor Grey.

Se’n va cap a ell, i el molt malparit l’abraça efusivament i amb força com si fos un goril·la. La sang se’m glaça a les venes. És una reacció primària.

Treu-li les urpes de sobre.

Tanco els punys i tan sols aconsegueixo aplacar-me una mica quan veig que ella no fa cap gest de tornar-li l’abraçada.

Comencen a parlar en veu baixa. Merda. Potser les indagacions d’en Welch estaven equivocades. Potser aquest paio és el seu nòvio. Té l’edat adequada, i no li treu aquests ulls rapaços de sobre. Durant un moment, la fa col·locar a un braç de distància i la contempla. Després, li posa el braç a l’espatlla amb simulada naturalitat. Sembla un gest espontani, però jo sé que està marcant el territori i vol dir-me que retrocedeixi. Ella sembla incòmoda, i no para de gronxar-se sobre tots dos peus.

Merda, me n’hauria d’anar. M’he passat de frenada. Està amb aquest paio. Aleshores, ella li diu alguna cosa més a ell i marxa fora del seu abast amb un copet al braç, no a la mà. És clar que no tenen cap mena d’intimitat.

Bé.

—Mmm, Paul, et presento en Christian Grey. Senyor Grey, li presento en Paul Clayton. El seu germà és el propietari de l’establiment. —Em mira d’una manera estranya que no comprenc, i continua—. Conec en Paul des que treballo aquí, tot i que no ens veiem gaire sovint. Ha tornat de Princeton, on estudia administració i direcció d’empreses. —Em sembla que aquesta llarga explicació és per informar-me que no estan junts. És el germà de l’amo, i no el seu nòvio. L’alleujament que sento va més enllà del que hauria pogut esperar, i això em fa arrufar el front. Aquesta dona realment em treu de polleguera.

—Senyor Clayton. —El to és deliberadament tallant.

—Senyor Grey. —Té una encaixada tova, com els seus cabells. Quin malparit—. Esperi… no deu ser en Christian Grey? De Grey Enterprises Holdings?

Sí que ho sóc, imbècil.

En un instant, veig com passa de comportar-se de manera territorial a fer-ho de forma obsequiosa.

—Caram, que el puc servir en alguna cosa?

—Ja m’ha atès l’Anastasia, senyor Clayton. Ha estat molt atenta.

Ara vés-te’n a pastar fang.

—Genial —diu amb gran efusió, amb els ulls molt oberts i actitud deferent—. Ens veurem després, Ana.

—D’acord. Fins després, Paul —diu ella, i ell se’n va tranquil·lament. Gràcies a Déu. Veig que marxa cap a la part posterior de la botiga.

—Res més, senyor Grey?

—Només això —murmuro. Merda. Se m’acaba el temps i encara no sé si la tornaré a veure. He d’esbrinar si existeix la més mínima esperança que ella consideri el que a mi em passa per la ment. Com l’hi puc preguntar? Estic realment preparat per prendre una nova submisa, una que no en sap absolutament res, de tot això? Li caldrà una bona quantitat d’entrenament. Tanco els ulls i penso en les atractives possibilitats que això m’obre… Déu meu, arribar a formar-la serà per si sol la meitat de tota la diversió. Li interessarà? O m’estic equivocant totalment?

Ella torna al taulell on hi ha la caixa i marca el que he comprat, sense aixecar la mirada.

Mira’m, per l’amor de Déu. Vull veure els teus preciosos ulls blaus un altre cop i mirar d’intuir el que estàs pensant.

Finalment, aixeca el cap.

—Tot plegat són quaranta-tres dòlars, sisplau.

Això és tot?

—Vol una bossa? —pregunta quan li passo l’American Express.

—Sisplau, Anastasia. —El seu nom, un nom preciós per a una noia preciosa, em vibra sonor a la llengua.

Amb moviments enèrgics i eficients, fica a la bossa el que he comprat. S’ha acabat. Ara me n’he d’anar.

—Em trucarà si vol que fem la sessió de fotos?

Assenteix amb el cap quan em torna la targeta de crèdit.

—Bé, doncs. Fins demà, potser. No me’n puc anar d’aquesta manera. Li he de fer saber que hi estic interessat:

—Oh, per cert, Anastasia: estic content que la senyoreta Kavanagh no pogués venir a fer-me l’entrevista.

Encantat per la seva cara de torbació, em penjo la bossa a l’espatlla i surto xino-xano de la botiga. Sí, en contra de tota idea sensata, vull aconseguir-la. Ara hauré d’esperar… Merda d’espera… un altre cop. Amb una força de voluntat que faria sentir orgullosa l’Elena, mantinc la mirada fixa endavant mentre em trec el mòbil de la butxaca i pujo al cotxe llogat. Faig un esforç deliberat per no girar-me i mirar-la. No ho faré. No ho faré. Llanço una llambregada pel retrovisor del cotxe, des d’on puc veure la porta de la botiga, però només veig el rètol pintoresc de l’entrada. No veig que ella m’estigui espiant des de l’aparador.

És decebedor.

Premo l’1 en el marcatge ràpid i en Taylor respon sense deixar sonar el telèfon.

—Senyor Grey —diu.

—Fes una reserva al Heathman; em quedaré tot el cap de setmana a Portland. Hauràs de baixar-me el SUV, el meu ordinador i els documents que hi ha a sota, i un parell de mudes de roba.

—Sí, senyor. I el Charlie Tango?

—Que en Joe el porti a PDX.

—Molt bé, senyor. Seré amb vostè d’aquí a tres hores i mitja, aproximadament.

Penjo i engego el cotxe. Tinc unes quantes hores lliures a Portland mentre espero saber si aquesta noia està interessada en mi. Què faig? Em sembla que aniré d’excursió. Potser si camino em deslliuraré d’aquest anhel tan estrany que m’envaeix.

Han passat cinc hores i encara no he rebut cap trucada de la seductora senyoreta Steele. Què punyeta estic pensant? Contemplo el carrer des de la finestra de la meva suite al Heathman. No suporto esperar. Sempre ho he odiat. El cel, ara ennuvolat, ha aguantat durant tota la caminada per Forest Park, però l’exercici no m’ha servit per apaivagar l’agitació. Em molesta que no em truqui, però sobretot estic empipat amb mi mateix. S’ha de ser idiota per quedar-se aquí. Quina pèrdua de temps, anar darrere d’aquesta dona! Des de quan he d’anar jo darrere d’una dona?

Controla’t, Grey.

Amb un sospir, torno a comprovar el mòbil amb l’esperança que se m’hagi escapat una trucada seva, però no n’hi ha cap. Com a mínim ja ha arribat en Taylor i tinc totes les meves coses. He de llegir l’informe d’en Barney sobre les proves de grafè del seu departament i ara podré treballar en pau.

En pau? No he tingut pau des que la senyoreta Steele va entrar rodolant al meu despatx.

Quan alço la mirada, el capvespre ha omplert la meva suite d’ombres grises. La perspectiva de tornar a passar la nit sol em deprimeix. Mentre em plantejo què he de fer, el meu telèfon vibra damunt la fusta enllustrada de l’escriptori i apareix a la pantalla un número desconegut però vagament familiar, amb el codi de zona de l’estat de Washington. De sobte, el cor em batega com si hagués corregut quinze quilòmetres.

És ella?

M’hi poso.

—Mmm… senyor Grey? Sóc l’Anastasia Steele.

Al rostre se’m dibuixa un somriure idiota. Bé, bé. La senyoreta Steele parla com si li manqués l’alè, amb una veu nerviosa i gairebé inaudible. Això ja fa més bona pinta.

—Senyoreta Steele. Quina sorpresa que em truqui. —Sento la seva respiració i aquest so viatja directament fins al meu entrecuix.

Genial. L’estic afectant. Igual que ella m’afecta a mi.

—Bé… Ens agradaria tirar endavant allò de la sessió de fotos per a l’article. Demà, si li va bé. On voldria que ens trobéssim, senyor?

A la meva habitació. Tu i jo sols, i les brides.

—M’estic al Heathman de Portland. Posem, a dos quarts de deu, demà al matí?

—D’acord, ens veurem allà —deixa anar, incapaç d’amagar l’alleujament i la joia del seu to de veu.

—Em ve molt de gust, senyoreta Steele.

Penjo abans que ella s’adoni fins a quin punt estic content i emocionat. M’acomodo a la cadira, contemplo la silueta cada vegada més fosca de la ciutat i em passo les mans pels cabells.

Com punyeta m’ho faré, per tancar aquest tracte?

Diumenge, 15 de maig de 2011

Amb la música de Moby eixordant-me a les orelles, corro per Southwest Salmon Street en direcció al riu Willamette. Són dos quarts de set del matí i provo d’aclarir-me les idees. La nit passada vaig somniar-la. Els ulls blaus, la veu ronca… Acabava les frases amb un «senyor» i s’agenollava davant meu. Des del dia que la vaig conèixer, hi ha hagut un canvi en els meus somnis, no tinc tants malsons. Em pregunto què en pensaria, en Flynn. Aquesta idea em desconcerta i m’estimo més ignorar-la mentre em concentro a empènyer el meu cos fins al límit per la riba del Willamette. Els meus peus piquen el paviment i la llum del sol travessa els núvols i em dóna esperança.

Dues hores més tard, tot trotant cap a l’hotel, passo per davant d’una cafeteria. Potser podria convidar-la a fer un cafè.

Com si fos una cita?

Bé, no del tot. No com si fos una cita. Ric d’una idea tan ridícula. Només per xerrar una mica, com una mena d’entrevista. Aleshores podria esbrinar alguna cosa més d’aquesta dona tan enigmàtica, saber si hi estaria interessada o si per contra estic pixant fora de test. Enllesteixo els estiraments a la suite de l’hotel; per primera vegada des que he arribat a Portland em noto centrat i tranquil. Han portat l’esmorzar i tinc molta fam. És una sensació que sempre m’ha resultat intolerable. Decideixo esmorzar abans de dutxar-me i sec a taula vestit encara amb la roba d’esport.

Se sent un truc suau a la porta. L’obro i veig en Taylor, dempeus.

—Bon dia, senyor Grey.

—Bon dia. Estan preparats?

—Sí, senyor. S’han instal·lat a l’habitació 601.

—De seguida baixo.

Tanco la porta i em poso la camisa per dins dels pantalons grisos. Tinc els cabells molls de la dutxa, però se me’n fot. Faig una ullada al malparit sospitós del mirall i surto per seguir en Taylor cap a l’ascensor.

L’habitació 601 està plena de gent, focus, càmeres i embalums, però immediatament la tinc clissada. S’està dreta al final de l’habitació. Porta els cabells deixats anar: una cabellera lluent i exuberant que li cau entre els pits. Porta texans estrets i Converse, amb una jaqueta marinera de màniga curta i una samarreta blanca a sota. Els texans i les Converse són la seva indumentària habitual? Tot i que no siguin gaire convenients, cal reconèixer que li realcen la bona forma de les cames. Els ulls, tan encantadors com sempre, s’eixamplen quan m’hi aproximo.

—Senyoreta Steele, ens tornem a veure. —Ella m’encaixa la mà i per un instant la hi voldria prémer i dur-me-la als llavis.

No siguis absurd, Grey.

Es posa d’un color rosat deliciós i fa un gest en direcció a la seva amiga, que s’ha col·locat massa a prop, esperant que jo li dirigeixi l’atenció.

—Senyor Grey, li presento la Katherine Kavanagh —diu. A desgrat, deixo anar la mà de la noia i em giro cap a la persistent senyoreta Kavanagh. Es alta, atractiva i ben alimentada, com el seu pare, però té els ulls de la seva mare, i és d’agrair que m’hagi fet conèixer la deliciosa senyoreta Steele. Aquest pensament fa que sigui una mica més benvolent amb ella.

—La tenaç senyoreta Kavanagh. Com està? Confio que es trobi millor. L’Anastasia em va explicar que es trobava malament la setmana passada.

—Estic bé, gràcies, senyor Grey.

Té una encaixada ferma i confiada; dubto que hagi passat un dia dificultós en tota la seva vida de privilegis. Em pregunto com es poden haver fet amigues aquestes dues dones. No tenen res en comú.

—Gràcies per haver-nos cedit el seu temps —diu la Katherine.

—És un plaer —responc, i torno a mirar l’Anastasia, que em recompensa ruboritzant-se.

Sóc només jo, el que la fa posar vermella? La idea em complau.

—Aquest és en José Rodríguez, el nostre fotògraf —diu l’Anastasia, i en presentar-lo se li il·lumina el rostre.

Merda. És aquest, el nòvio?

En Rodríguez accepta radiant el somriure dolç de l’Ana.

Deuen follar?

—Senyor Grey. —En Rodríguez em llança una mirada ombrívola en el moment d’encaixar les mans. És una advertència. M’està dient que em retiri. Ella li agrada molt.

Que comenci el joc, noi.

—Senyor Rodríguez, on vol que em posi? —El meu to és desafiant i ell ho capta, però la Katherine hi intervé i m’indica una cadira amb un gest. Ah. Li agrada manar. M’assec, divertit per la idea. Un altre noi que sembla que treballi amb en Rodríguez encén els llums, i per un moment em quedo cec.

Hòstia!

Quan el resplendor cedeix, busco amb la mirada l’encantadora senyoreta Steele. Està dreta a la part posterior de l’habitació, observant els procediments. Sempre es comporta amb tanta timidesa? Potser és per això que la Kavanagh i ella són amigues; ella es conforma a quedar-se en segon terme mentre la Katherine ocupa el centre de l’escenari.

Mmm… una submisa nada.

El fotògraf sembla prou professional i està absort en la tasca que li han encarregat. Observo la senyoreta Steele, que ens mira a tots dos. Els nostres ulls es troben; els seus són honestos i innocents, i per un instant considero el meu pla. Però aleshores es mossega el llavi i jo em quedo sense respiració.

Frena una mica, Anastasia. Vull que deixi de mirar-me i, com si m’hagués sentit, ella és la primera d’enretirar la mirada.

Bona nena.

La Katherine em demana que em posi dret mentre en Rodríguez continua fent fotos. Un cop enllestida la sessió, arriba la meva oportunitat.

—Moltes gràcies, senyor Grey. —La Katherine s’avança i m’estreny la mà, seguit pel fotògraf, que m’esguarda amb una desaprovació gens dissimulada. El seu antagonisme em fa somriure.

Noi… no t’ho pots imaginar.

—Tinc moltes ganes de llegir el seu article, senyoreta Kavanagh —dic, dedicant-li un gest breu i educat amb el cap. És amb l’Ana amb qui vull parlar—. Li fa res acompanyar-me, senyoreta Steele? —pregunto quan passo pel seu costat, a prop de la porta.

—És clar que no —diu ella, sorpresa.

Aprofita l’ocasió, Grey.

Murmuro alguna obvietat als que queden a l’habitació i me l’emporto a fora, amb la intenció de posar distància entre ella i en Rodríguez. Al passadís, s’entreté jugant amb els cabells, després amb els dits, i en Taylor també em segueix fora de l’habitació.

—Ja t’avisaré, Taylor —dic, i quan ja gairebé ha sortit del nostre camp auditiu, demano a l’Ana si vol venir a prendre un cafè amb mi. M’aguanto la respiració esperant la seva resposta.

Les seves llargues parpelles baten a tota velocitat.

—Els he de dur a casa —diu, amb consternació.

—Taylor —crido, i ella fa un bot. Em sembla que la poso nerviosa, i no sé si això és bo o dolent. No para de bellugar-se. Pensar en tot el que podria fer per aturar-la em resulta torbador.

—Han de tornar a la universitat?

Ella assenteix i jo demano a en Taylor que porti els seus amics a casa.

—Arreglat. Ara pot venir amb mi a fer un cafè?

—Mmm… senyor Grey, bé… de debò que… —s’atura.

Merda. És un «no». Estic a punt de perdre la partida. Em mira fixament, amb els ulls brillants.

—Miri, no cal que en Taylor els porti a casa. Ens canviarem els cotxes amb la Kate, si em deixa un moment.

El meu alleujament és ben visible. Somric.

Tinc una cita!

Obro la porta i deixo que torni a entrar a l’habitació, i en Taylor amaga una expressió de desconcert.

—Em pots anar a buscar l’americana, Taylor?

—És clar, senyor.

Fa mitja volta, amb els llavis serrats, i s’allunya pel passadís. El contemplo amb els ulls mig clucs; el veig desaparèixer a dins de l’ascensor mentre em recolzo a la paret tot esperant la senyoreta Steele.

Què dimonis li diré?

«T’agradaria ser la meva submisa?»

No. Frena, Grey. Anem pas a pas.

En Taylor torna al cap de dos minuts, amb la jaqueta a la mà.

—Això és tot, senyor?

—Sí, gràcies.

Me la dóna i em deixa allà plantat com un idiota al passadís.

Quant de temps ha de trigar, l’Anastasia? Consulto el rellotge. Deu estar negociant el canvi de cotxe amb la Katherine. O potser parla amb en Rodríguez, li explica que només ha d’anar a prendre un cafè per tenir-me content i que no els foti l’article enlaire. Els pensaments s’enfosqueixen. Potser li està fent un petó per acomiadar-se’n.

Merda.

Surt al cap d’un instant. Respiro complagut. No sembla que l’acabin de

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X