Pròleg

Barcelona, 1914

Ningú no hauria de saber la data de la seva mort, li havia dit el capellà de la presó, com si l’execució no fos injusta per si mateixa sinó pel fet de conèixer per endavant els detalls concrets que la definien. El dia, l’hora, el lloc. El garrot. Això són coses que pertoquen a Déu, havia afegit; ni a tu, ni a mi, ni al botxí ni al jutge. Després, però, quan el pare Robí s’adonà que les seves paraules es podien mal interpretar en uns anys en què les sospites d’anarquisme sortien de sota les pedres, es va corregir i apuntà en to resignat que alguns actes, pel seu especial caràcter aberrant, mereixien que fossin els homes qui usurpessin aquesta prerrogativa divina i apliquessin la penitència amb el màxim rigor. El capellà no havia dedicat gens d’atenció a les seves protestes d’innocència, ni a la insistència que ell no havia comès cap aberració tret de fruir d’un cos viu que se li oferia amb el pudor que era d’esperar en una dona jove i de bona família. De fet, per ser honestos, quan li havia arribat l’hora de confessar-se al capellà, aquestes reivindicacions ja havien perdut força, com si fins i tot ell hagués deixat de creure-hi i fossin simples paraules d’una lletania memoritzada, buides de sentit. Com les pregàries de l’església. Perquè, en realitat, així que va trobar el cadàver de la Clarissa, ja va saber que ningú no es creuria la seva versió i preveié encertadament que la mort que deformava els trets de la seva jove amant era una pesta contagiosa que ben aviat s’apoderaria dels seus. S’havia despertat al capvespre, després d’una tarda de plaer i una becaina de son profund i satisfet; sentí el frec d’un cos que havia estimat fins a l’extenuació i es va incorporar una mica per observar com dormia, buscant la pau que ens atrapa quan contemplem el repòs dels nostres éssers estimats. Va decidir que una dona com aquella, que feia unes hores se li havia lliurat per primera vegada, bé es mereixia un regal que li alegrés el moment de despertar-se com li alegrava el seu veure aquell rostre adormit. Camí de la pensió, havia vist un hort amb flors i decidí sortir al carrer sense fer soroll per collir-ne unes quantes i deixar-les-hi al llit.

Va tornar al cap d’una estona, amb les flors a la mà, i donà la volta al llit per poder-les deixar sobre els llençols encara calents. No ho va arribar a fer: a la part que abans ocupava ell, s’hi havia format una taca vermella i espessa; aleshores el va veure, va descobrir el tall que esgarrinxava el coll de la Clarissa, la sang que formava una taca impúdica damunt els llençols. Els ulls oberts, erms, immortalitzats en una expressió d’horror i de sorpresa, i l’ocellet obscè i pansit que escopia per la boca. Deixà caure les flors a terra i allí es van quedar, un regal d’amor convertit en una desballestada corona fúnebre.

Va fugir, esclar; no va poder evitar que la repugnància s’imposés a l’afecte. Va desitjar allunyar-se del frec d’aquell cos mort que semblava invocar el seu final de manera imminent. Durant molts dies i moltes nits va córrer i es va amagar, fins que el van atrapar els guàrdies civils. La primera bufetada el va convèncer que la seva història, encara que la cridés ben alt, no l’escoltaria mai ningú, i es va resignar als cops, a les puntades de peu i als insults. El que no va preveure fins que el jutge no va dictar la sentència i es va trobar a la cel·la, tot sol, esperant que arribés el dia de l’execució, va ser el terror que l’acompanyaria en aquelles nits solitàries, les ombres que voletejarien per les parets com ocells negres, que l’amenaçarien a cau d’orella o es riurien d’ell; els murmuris que s’esmunyien en els seus somnis febrils, aquells en què es veia caminant amb pas ferm i enfrontant-se a un botxí. De vegades, l’home tenia una cara que li resultava vagament familiar; d’altres, era un complet desconegut o un ésser deforme, com els que només es veien a les fires dels pobles. En tots els casos, ell s’asseia i sentia com el cercle de ferro li estrenyia el coll. Sempre es despertava en aquell moment, un segon abans que el botxí acabés de fer girar el cargol amb totes les seves forces. Ajagut a un llit tronat, garratibat pel fred que li brollava de les entranyes, maldava per dissipar les pors seguint els consells del capellà. «Quan t’assalti el neguit —li havia dit una tarda—, evoca els millors moments de la teva breu existència.» I això feia o, si més no, ho intentava.

Regirava la ment buscant imatges de la seva infància al poble, les guerres a cops de pedra, el sol dels horts de Múrcia, tan diferent del que veia al carreró de Cornellà on el pare els havia fet traslladar feia dotze anys, quan ell només en tenia set. En aquell moment li havia fet la impressió que tot d’una el món s’havia tornat més petit, per bé que ningú no podia negar que menjaven millor o, si més no, més regularment. En canvi, molts dies, treia mig cos per la reduïda finestra i contemplava els camps, tan diferents i al mateix temps tan semblants als que havia deixat enrere. Es quedava així, gairebé suspès sobre l’ampit, fins que la mare l’agafava pel coll i l’arrossegava cap dins sense miraments. Després, penedida, li donava pa amb oli i sucre i li contava històries d’aquell poble que la seva memòria d’infant començava a oblidar. Ell no hi havia tornat mai; en canvi el seu germà petit sí; s’havia posat malalt i la mare se n’hi anà a deixar-lo amb els avis. Ja aleshores havia pensat que, de tots dos, i malgrat que la magra salut del petit de la casa indiqués el contrari, era ell qui carregava amb la mala sort. Hauria donat el que fos per marxar d’aquell pis, tan diferent de la casa amb pati i corral on havia viscut els primers anys. No li havia passat per alt que la mare havia trigat bastant a tornar, i que, quan per fi va aparèixer, semblava que tingués la cara més apagada, com si la llum s’hagués quedat definitivament enrere, atrapada pels ulls d’aquell nen que havia quedat lluny, a càrrec dels avis. D’aleshores ençà, era ella qui treia el cap per la finestra i la seva mirada vagava perduda, esguardant l’horitzó, com qui espera amb obsessiva insistència l’arribada d’algú.

Els murcians, els anomenaven, i certament amb el temps n’havien arribat més, del mateix poble o dels pobles veïns, parents i amics, expulsats per la duresa del camp, animats per la perspectiva d’un futur millor. La Siemens necessitava gent i era allí on treballava el seu pare des que la fàbrica havia obert feia quatre anys; també era allí on ell s’havia guanyat el pa fins que arribà la mort de la Clarissa. No, no eren pas els moments de la fàbrica els que volia recordar aquelles nits aterridores a la cel·la. Ni tampoc la Clarissa. Ja no. Perquè pensar en ella era veure-la morta. Com la seva mare, que la van trobar un dia estesa a terra, just sota la finestra oberta de bat a bat. «Es deu haver marejat», van dir. «Ha perdut el coneixement mentre estenia la roba.» Però ell sabia prou bé que s’havia de treure mig cos per caure al buit i que la seva mare s’havia d’haver enfilat voluntàriament a la finestra per acabar a l’asfalt, esclafada com un test trencat.

L’única cosa que li quedava per eludir la imatge del garrot que sorgia com un fantasma dels racons de la cel·la era la platja. El mar. L’havia vist per primera vegada quan tenia onze anys, i s’havia quedat a la vora de l’aigua, temorós davant d’unes onades enfurismades. Mai no havia après a nedar. Als seus pares els feia por i no l’havien deixat passar més enllà del punt on les ones es fonien amb la sorra.

Sí, aquell dia d’estiu, el moment en què descobrí que el cel i la terra s’abraçaven en un horitzó llunyà, era el record a què s’havia d’aferrar en aquella cel·la fosca. Va intentar tancar els ulls per veure el mar, sentir-ne el bres, aspirar-ne l’olor, però només ho va aconseguir a mitges. Veia una manta blava, sí, però per algun motiu hi apareixia la Clarissa, surant-hi, vessant-hi un solc de sang sobre l’escuma blanca. Veia peixos boquejant en una galleda grossa, com la que utilitzaven els pescadors, i els conills que la seva mare matava d’un cop de matxet a la cuina, i flors que es podrien tan bon punt les tallava. La mort corrompia fins i tot els bons records. El sotjava, el rondava en hores de son i de vigília, l’assetjava quan enraonava amb el capellà, que insistia cada tarda que es penedís de tot cor per assegurar-se un lloc al cel. «Hi haurà la Clarissa?», havia preguntat ell, i l’home havia vacil·lat un segon abans d’afirmar que aquella pobra noia havia mort d’una manera tan esfereïdora, sense el temps suficient per portar la pau a l’ànima, que probablement hauria de passar pel purgatori per expiar els seus pecats.

Ningú no hauria de saber la data de la seva mort, es va repetir ell, malgrat que en el seu cas no la podia oblidar. I per fi va arribar el dia. El sacerdot insistí a acompanyar-lo aquella última nit i ell ho va agrair. Havia demanat veure el seu pare, en va; tampoc no el trobava a faltar. El capellà, potser per entretenir-lo, potser senzillament perquè el tema li interessava, li parlà de Francesc Ferran d’Àustria, l’hereu del tron austríac assassinat «covardament» feia uns dies, juntament amb la seva dona, embarassada. Pel que semblava, els diaris n’anaven plens. Del crim i de la Mà Negra, el grup serbi que havia organitzat la fatal matança. «Déu sap què passarà ara!», es lamentava el pare Robí, i ell pensava en Àustria, en Sèrbia, en tots aquells llocs dels quals no havia sentit a parlar i als quals ja no hi aniria mai perquè a trenc d’alba el vindrien a buscar per emportar-se’l al pati. El botxí el faria seure i li col·locaria el cèrcol de ferro al coll. En acabat, faria girar el cargol i el punxó li travessaria les vèrtebres, i aquest cop ja no aconseguiria despertar-se. «Demà moriré?», preguntava contínuament, buscant una resposta que tampoc no desitjava sentir.

La realitat sempre és molt menys digna que els somnis. Quan es va obrir la porta de la cel·la, ell feia hores que jeia arronsat al llit atrotinat, arrufat com un pollet, sanglotant en silenci com una criatura. El capellà, cansat malgrat la seva bona voluntat, s’havia rendit a una becaina i se sobresaltà en sentir-los entrar. «Ja?», va preguntar. La resposta era tan òbvia que ningú no es va molestar a contestar. Ell sabia que s’havia d’aixecar, encara que les cames es neguessin a obeir-lo. Van necessitar quatre guàrdies per incorporar-lo, i després retenir-lo, perquè aquells membres, fins aleshores inerts, semblava que de sobte haguessin cobrat vida i actuessin pel seu compte, etzibant cops de puny i de peu, mentre algú cridava des del seu interior, amb una veu ronca que trencava el cor, que no, que ell no era culpable, que no volia morir. Que ell l’estimava i que mai no li hauria fet mal. Que no tenia ni vint anys.

Les llàgrimes del condemnat es barrejaven amb els mocs i la saliva, i més que mai el pare Robí va pensar que alguna cosa no anava bé en aquest món i va haver de recordar-se que el mateix pare Déu parlava de l’ull per ull, tot i que la frase sonés absurda davant d’aquell minyó de cabells rossos que pràcticament treia escuma per la boca i que sorprenentment havia aconseguit alliberar-se dels seus captors. El noi se li llançà als peus, se li aferrà a les cames i enfonsà el rostre en la sotana, tacant-la de llàgrimes calentes i suor freda. El sacerdot es va fixar aleshores en els ulls, i per primera vegada va veure que els tenia d’un blau grisós. No hi havia manera humana de separar-se d’aquell cos jove que l’utilitzava de taula salvavides amb la desesperació d’un nàufrag; mentrestant, els guàrdies, impacients, vacil·laven. Li haurien pogut amollar un cop al clatell i treure’l a fora inconscient, però el protocol de les execucions no preveia aquesta possibilitat. Van esperar, per tant, que el capellà s’ajupís i li xiuxiuegés alguna cosa a cau d’orella, que no van arribar a sentir. El noi va continuar sanglotant, cada vegada amb menys força, mentre les mans li queien a banda i banda, com si ja estigués mort. Els guàrdies van aprofitar el moment de debilitat per emportar-se’l, arrossegant-lo, com un sac de patates esparracat, sense forces ni voluntat.

El pare Robí els seguia a distància i es va obligar a mantenir els ulls oberts mentre aquell cos pansit quedava fix a la cadira, dret amb el collar de ferro. D’esma, el capellà es va endur una mà a l’alçacoll per afluixar-lo una mica, un gest que no va passar desapercebut per un dels guàrdies, que va somriure amb sorna. El capellà va donar una ullada al voltant. Un home i una dona, vestits de negre rigorós, observaven l’escena des d’un racó del pati. El senyor es mantenia ferm, en posició gairebé militar, mentre ella, sense cap dubte la seva esposa, l’agafava de bracet per no desplomar-se. Havien de ser els pares de la Clarissa Miravé. El pare Robí va intentar creuar la mirada amb la de l’home, cosa impossible perquè la del senyor Miravé estava clavada al garrot. Va centrar un cop més l’atenció en el reu i, després de llençar-li un últim missatge amb els llavis, va respirar fondo i es va preparar per al moment final. Va ser aleshores quan va tenir l’empipadora sensació que algú l’observava i va girar el cap fins a identificar de qui es tractava. Va distingir una dona, vestida igualment de negre, tot i que no va arribar a veure-li els trets de la cara perquè tenia el cap baix, possiblement absorta en els seus pensaments. El més estrany era que estava sola, allunyada del petit grup que integraven l’alcaid de la presó, els pares de la víctima, l’advocat del condemnat i dos senyors més. No va voler continuar observant-la: sentia que, per respecte al noi que estaven a punt d’executar, estava obligat a presenciar la seva mort. No obstant això, endut pel pecat venial de la curiositat, va fer una última mirada de reüll, fugaç, tan breu que després no hauria sabut dir si el que va veure va ser real o un efecte estrany de la tensió del lloc.

Per un moment, la dama alçà el cap i desplegà els llavis per esgrimir una rialla que hauria d’haver paralitzat tots els assistents i que va arribar a les orelles del sacerdot com si s’hi clavessin milers d’agulles. El pare Robí va tancar els ulls, gairebé marejat per aquelles fiblades agudes i lancinants. I en aquell moment, el xerric metàl·lic que tothom esperava i el boquejar estrangulat d’aquell home que fins feia poc plorava als seus peus van substituir el dolor. Van ser aleshores els ulls del sacerdot els que es van negar de llàgrimes, cosa que no li passava des de la mort de la seva mare, feia molts anys. Va parpellejar per estroncar-les, una mica avergonyit, intuint que aquella tristesa restaria en el seu cor durant molt de temps. Per primera vegada després d’una execució no va aconseguir pregar: es va limitar a bellugar els llavis en una paròdia d’oració per a la qual sabia que s’hauria de confessar quan arribés el moment, i així va seguir fins que el botxí va desfer el pas de rosca i el cap del jove va caure de costat, doblegat en un angle impossible.

Quan va tornar a donar un cop d’ull al voltant, amb els ulls enterbolits, la dama de negre havia desaparegut. No hi havia ni rastre d’ella. Els assistents s’havien dispersat ràpidament, perquè fins i tot els qui anhelaven veure la mort de l’assassí, en aquell moment s’estimaven més passar pàgina i tornar al món dels vius. El sacerdot es va dirigir a un dels guàrdies i li va preguntar, alterat, per la presència d’aquella dona, per aquella rialla que encara aleshores, si tancava els ulls, li ressonava dins el cap.

El guàrdia el va mirar com si fos boig. I el mateix va passar amb l’alcaid de la presó, amb el botxí i amb l’advocat del malaurat reu, que encara era allí. Ningú no havia vist cap dona, ningú no havia sentit cap gemec, llevat del de l’assassí Mario Guerrero, que havia mort l’1 de juliol de 1914 quan passaven cinc minuts de les vuit del matí. Que Déu misericordiós li donés la pau eterna.

Alterat, absolutament perplex davant d’uns records que no podia fingir no haver viscut, el capellà es va persignar i, aleshores sí, es va quedar tot sol amb el cos del difunt i es va lliurar a l’únic consol que coneixia. Va pregar per aquella ànima turmentada i, sense poder-se’n estar, també ho va fer per la seva. Va intentar netejar la visió de la consciència, atribuir-la a l’edat o al nerviosisme. Va buscar, com feia sempre, el consell de Déu, que, en la seva infinita saviesa, traduiria les seves aprensions en una explicació raonable. Però aquesta vegada l’Altíssim es va negar a ajudar-lo, i durant aquell dia i tots els altres que van venir, el pare Robí no va aconseguir esborrar del seu cap que, per un instant, havia vist la cara a la mort i havia sentit el seu esborronador udol de benvinguda.

PRIMERA PART

Introducció

Barcelona, 1931

Sempre he pensat que hi ha històries que mereixen ser explicades, drames humans que no es poden perdre en l’oblit o en la ignorància. Al llarg de la vida n’he escoltat molts; els meus pacients, o de vegades els meus amics, me’ls han explicat amb la confiança que mantindré la boca tancada i, fins al dia d’avui, sempre he complert aquest acord tàcit. No obstant això, hi ha alguna cosa dins meu que ara m’impulsa a seure i a escriure. Qui sap si és l’edat o el final que s’acosta, silenciós, el que m’empeny a posar per escrit els fets que, en un temps de la meva vida no tan llunyà, em van commoure i em van torbar l’ànim més que cap altre que hagi arribat a les meves orelles al llarg dels anys que vaig tenir consulta, més fins i tot que qualsevol relat de ficció fantasmal ideat amb la clara intenció de provocar neguit. Aquests últims m’acostumen a despertar un somriure lleu i admeto que els escolto amb un aire de condescendència no exempt d’ironia. Són passatemps banals que apunten a les nostres pors més bàsiques: la mort, la foscor, el més enllà… Exciten el nostre Thánatos, com l’anomenen ara, i en el fons ens serveixen per confinar aquests temors a un terreny vedat i fictici, delimitat pel principi i el final del mateix conte. La nostra realitat no es veu afectada per aquests temors perquè acostumen a passar en llocs ancestrals, casalots remots o racons desolats, que els fantasmes, éssers capriciosos i pel que sembla bastant ximples, decideixen habitar quan res no els impediria de fer-ho en qualsevol altre lloc de clima més càlid i compassiu. Per la seva banda, sempre hi ha transeünts, tan necis com imprudents, que s’entesten a desoir les advertències dels qui coneixen la zona, o donzelles riques i lànguides que s’avorreixen massa a la seva cambra, que veuen aquests éssers. És possible que aquests relats aconsegueixin esmunyir-se dins dels somnis d’algunes persones impressionables. En el meu cas, reconec senzillament un plaer malsà en llegir-los o en escoltar-los quan els expliquen de viva veu; tan bon punt tanco les pàgines del llibre o en el mateix instant que el narrador marca amb un to contundent que ha arribat a l’aterridor final, la història es fon amb d’altres semblants en un magma difús i oblidable. Mai no he passat mala nit ni he sentit por de cap mena després d’una sessió de lectures o narracions fosques. El sopar, un cigarret, una copa de brandi, les meves preocupacions professionals… tot conspira després per sufocar qualsevol indici de temor. I malgrat tot, ja des de fa uns anys, quan apago la llum de la meva habitació i em fico al llit, em cal Déu i ajut per no recordar les paraules d’en Frederic Mayol: una història tensa, narrada en el to crispat de qui ha vist i sap massa coses, de detalls inexactes i, com ho diria?, descrita des d’una visió subjectiva i anguniosa d’uns fets que van passar a Barcelona quinze anys enrere, quan la gran i cruenta guerra assolava tot Europa. Un conflicte impensable, inevitable per a uns quants perquè sempre hi ha qui advoca a favor de les armes per resoldre qualsevol mena d’afront, per bé que igualment depriment per la seva crueltat i inutilitat. No sóc pas jo qui ho hagi de jutjar: els vells hem viscut massa per creure en conceptes com honor, orgull o pàtria, i amb prou feines ens queda fe en la justícia, o pitjor encara, en la humanitat. L’única cosa que esperem, i al mateix temps temem, és una vellesa tranquil·la coronada per una mort dolça. No, la guerra és per als joves, a qui els bull la sang a parts iguals de valor, d’estupidesa i de frenesí per canviar el món. Ho veig ara que tinc seixanta-sis anys i la gent s’emociona al meu voltant per aquesta República que pretén modernitzar el país, un afany que he avalat des d’un punt de vista intel·lectual però per al qual ja no em queda esma. Mentre al meu voltant es parla de laïcitat o de sufragi, i es modifica amb grans escarafalls el color de la bandera o es discuteix fins a arribar a les mans sobre el possible himne, el meu pensament es distreu i se submergeix en el passat, més interessat a donar coherència al que ja va succeir que no a seguir els vaivens d’un present massa variable, massa turbulent. La sensatesa mai no ha generat revolucions, i a la meva edat el que seria ridícul és no ser sensat. Per això estic convençut que els vells hem d’escoltar i callar, escudar-nos en els nostres records i deixar les decisions transcendentals als joves, que tenen facilitat per obviar els errors i celebrar només els encerts. Qui vol escoltar els consells raonats d’algú a qui el futur ja no l’afectarà? Per què s’han d’escoltar arguments prudents que es basen en un passat que està a punt de morir? No, és millor retirar-se, quedar-se en una discreta rereguarda i dedicar-se al que de debò t’importa sense importunar ningú. I haig de dir que, de tot el que m’ha passat en la meva ja llarga vida, cap història no ha aconseguit alterar-me tant com la que els referiré a continuació. Quan la vaig escoltar per boca del seu narrador em vaig neguitejar durant nits senceres, i encara ara, quan l’evoco, sento que el seu efecte no s’ha dissipat amb el temps. Ben al contrari: la maldat que transpirava aquell relat, l’absoluta immortalitat i el desig pervers de fer mal que la caracteritzaven encara em neguiteja més ara que abans, potser perquè l’edat, a més de prudents, ens fa fràgils i timorats. Més sensibles a les emocions més fosques del cor humà i al que ens espera després de la mort.

I ara, si m’ho permeten, em presentaré. No m’hi estendré gaire, no cal, però crec que és just que sàpiguen qui sóc. Serà una introducció breu, perquè ràpidament desapareixeré i deixaré la història en mans dels seus veritables protagonistes. Em dic Sebastià Freixas, i sóc doctor en medicina i psiquiatria. Sí, com veuen, no els mentia quan deia que la meva vida és plena de relats, pel fet que l’he dedicat a la cura del cos i de la ment, amb un èxit relatiu. Les malalties mentals han acaparat el meu interès pràcticament al llarg de tota la carrera, i he invertit la meva existència a intentar entendre això que ara en diuen «bogeria». No seré tan arrogant per afirmar que he aconseguit grans èxits, ni tampoc tan falsament modest per assegurar el contrari. Encara avui la ment humana continua sent un misteri, tot i que s’han fet grans passos a l’hora de desxifrar els mecanismes que la configuren. Puc dir sense cap mena de vergonya que sempre he mostrat un talant eclèctic, allunyat de dogmatismes i que m’he esforçat, tant com he pogut, per tractar amb dignitat aquells alienats que, quan em vaig iniciar en la professió a finals del segle passat, eren bàsicament presos. Es van haver d’eradicar molts prejudicis i temo que no ho hem aconseguit del tot. No obstant això, els últims avenços ens han permès fer grans passes en aquesta direcció i puc afirmar, sense ruboritzar-me, que he contribuït en gran mesura no tant a curar aquests desgraciats sinó al seu benestar mentre estaven confinats a les institucions on he treballat i, principalment, a la que vaig dirigir al final de la meva carrera, abans que, fa pocs mesos, decidís retirar-me.

Va ser en aquest últim sanatori on vaig conèixer en Frederic Mayol. O en Friedrich, com l’anomenaven uns quants. I recordo haver parlat precisament d’això quan el vaig entrevistar perquè s’incorporés a l’equip de psiquiatres que treballava a les meves ordres. Gairebé no me’n sé avenir, que ja faci quinze anys d’aquell matí, quan el vaig rebre al despatx i em vaig trobar amb un home jove, excepcionalment morè. Potser perquè sabia alguna cosa dels seus orígens, de la seva mare austríaca sobretot, esperava topar-me amb un individu de trets teutònics, fins i tot ros. Però d’això, res de res: en Mayol havia sortit com el seu pare, o si més no com la branca espanyola de la família, perquè tenia els cabells negres, les celles poblades i els ulls molt foscos. Sens dubte era un home ben plantat, alt, de posat digne i moviments ferms. Més endavant, ja entrada la conversa, vaig descobrir que els seus trets, una mica durs a primer cop d’ull, canviaven molt quan prenia la paraula. Tenia un to de veu profund, seriós i amable a la vegada, que d’alguna manera suavitzava aquell rostre de línies rectes i mandíbula poderosa, i s’expressava d’una manera pausada i reflexiva, sense la precipitació que se sol associar entrats els vint anys. Vint-i-set anys complerts, si no ho recordo malament. En aquesta primera xerrada em vaig fer una vaga idea del seu caràcter i en aquell moment ja vaig pensar que aquella moderació en les formes emmascarava algú que es podia mostrar apassionat en la discussió si el tema li suscitava interès. Dos dies abans s’havia publicat un reportatge en un dels principals diaris en què es denunciava l’horror que es vivia en alguns manicomis. L’article, d’un tal Gonzalo R. Lafora, il·lustrat amb fotografies que feien esgarrifar, recollia amb tota mena de detalls escabrosos les pràctiques que es continuaven executant a casa nostra. Les imatges d’homes ficats en camises de força, de vegades nus i encadenats de mans i peus a un cinturó de ferro, d’habitacions llòbregues i superpoblades, es combinaven amb un text en què es parlava de l’escassa formació dels cuidadors, als quals descrivia com simples zeladors que tendien a utilitzar la força contra uns pacients que tractaven més aviat com si fossin bèsties salvatges que s’havien de domar a cops de bastó. Per descomptat, la informació, per bé que un xic distorsionada i amb punts del tot sensacionalistes, havia aixecat una indignació en l’opinió pública que, per experiències anteriors, no duraria gaire. Però també havia provocat que alguns psiquiatres, encapçalats pels doctors Pérez Valdés o Tomàs Busquet, responguessin en defensa de la professió, al·legant que no tots els manicomis eren iguals. A Catalunya ens enorgullíem del tracte que donàvem als alienats. Quan li vaig treure el tema, el doctor Mayol es va mostrar eloqüent i menyspreà aquests llocs ancestrals que ell anomenava «presons per a bojos».

—Aquests caus de mala mort s’haurien de tancar —va afirmar amb vehemència—. És monstruós que en ple segle vint es continuïn cometent aquests abusos contra éssers humans que només han comès el delicte d’estar malalts.

Em vaig afanyar a mostrar-me d’acord amb ell i a assegurar-li que, com de seguida podria comprovar, les nostres instal·lacions, si bé no eren tan modernes com ens hauria agradat, sí que eren lluminoses i fins a cert punt acollidores. Fèiem el que podíem amb les donacions que ens arribaven i intentàvem que els nostres pacients visquessin el seu confinament amb una comoditat relativa. No li vaig dir que, comptades vegades, continuàvem fent servir camises de força per enfrontar-nos a pacients violents: a ningú no li agrada admetre que alguns mètodes coercitius resulten útils en determinats moments. Vam continuar parlant de la seva formació, a Viena, on havia estudiat a fons la teoria psicoanalítica, que, en aquells moments, a les primeres dècades del segle XX, seguia en voga per tot Europa. Contràriament al que m’esperava, en Mayol es va mostrar prudent a l’hora de valorar-la: en va reconèixer els avenços, el tret innovador de les seves tesis, però no la va defensar a ultrança com acostumen a fer els seguidors devots de qualsevol corrent de pensament. Haig d’admetre que això em va agradar: ja els he dit abans que he fugit per sistema de qualsevol dogmatisme, i això es feia extensible a una teoria que, en alguns punts, semblava obsessionar-se extremament en elements de la infància i la sexualitat. Jo havia llegit les obres de Freud, per descomptat, i reconeixia en ell la insigne figura del pensador il·lustre i radical, però al mateix temps em feia la impressió que els seus cèlebres casos estaven pensats per refermar la seva pròpia teoria en comptes del contrari. De totes maneres, jo mateix havia experimentat amb la hipnosi i després amb l’associació lliure, amb resultats tan desiguals com esperançadors.

Vam continuar parlant una bona estona, revisant alguns casos cèlebres del mestre vienès. En una institució com la nostra els recursos eren escassos, i jo volia tenir la certesa de no equivocar-me a l’hora de contractar-lo. Vam conversar, per tant, sobre el seu impecable expedient acadèmic i la seva vida a la capital austríaca.

—Sospito que Barcelona se li quedarà petita després d’haver viscut a la sumptuosa Viena —vaig apuntar, sense especificar que parlava completament pel que havia sentit a dir: mai no m’ha agradat viatjar i sempre he evitat allunyar-me gaire temps de la meva ciutat natal—. Malgrat que ara mateix, amb aquesta terrible guerra, els seus habitants s’estan enfrontant a tota mena de privacions.

—Les que es viuen en combat són pitjors —va replicar ell—. Ningú no s’imagina què és. De fet, tant el kàiser com l’emperador s’esforcen molt perquè ningú no en parli.

I va ser aleshores quan vaig notar l’apassionament que esmentava abans. Com si hagués obert les comportes d’una presa i les aigües pugnessin per rebentar-la, la seva veu amable i ponderada va adoptar un to més irritat i un esclat de fúria va fer espurnejar els seus ulls foscos.

—El que passa a les trinxeres és una aberració encara pitjor que la d’aquests pobres desgraciats de què parlàvem abans. Homes joves a qui llencen a fosses d’on no surt ningú viu, i sempre sota la batuta d’uns generals que juguen amb ells com si fossin soldats de plom, distribuint-los sobre un mapa i esborrant-los d’una palmellada quan s’equivoquen. Tropes dirigides per oficials ineptes i pagats d’ells mateixos, i tot, per descomptat, a major glòria d’uns governants a qui només els mou salvaguardar l’orgull ferit, nens malcriats per segles de tradició que proclamen sense descans el seu amor a la pàtria, l’honor i el sacrifici mentre uns altres moren per ells.

Va fer una pausa i tot seguit es va tocar el braç esquerre, que, com ja havia copsat jo abans, presentava una rigidesa anormal.

—Veu això, doctor Freixas? És el millor que m’ha passat en els últims divuit mesos. La bala m’hauria pogut matar però no ho va fer i la lesió m’impedeix continuar sent útil a l’exèrcit, o sigui que, de fet, m’ha salvat la vida. N’hi ha que no han tingut la mateixa sort. El dolor, que encara sento, no és res comparat amb el que pateixen els altres allà.

Vaig entendre la ironia. El que no et mata et fa més fort, diu la saviesa popular, i el braç ferit d’en Mayol n’era una bona mostra.

—Algun dia m’ha d’explicar les seves experiències al camp de batalla, doctor Mayol —li vaig dir—. Han de ser apassionants.

Va esgrimir mig somriure abans de respondre:

—Ho faré. Però temo que confondrà les meves opinions amb les de grups poc apreciats per les ments benpensants de la societat.

—Les ments benpensants mai no aprecien la crua veritat de les coses. S’estimen més explicar-la amb eufemismes que la guarneixen, l’embelleixen i, en realitat, la desfiguren.

—És a dir, menteixen?

Vaig riure.

—Bé, això seria una manera directa de descriure-ho, sí. Crec que tants anys tractant amb ments benpensants han acabat contaminant el meu discurs en la forma, tot i que espero que no ho hagin fet en el fons.

Va somriure, i en aquell moment vaig saber que ens entendríem i que el jove doctor Mayol suposaria una valuosa aportació per al centre que jo dirigia. La seva cara no mostrava arrogància, cosa que detesto en els professionals joves, sinó confiança en ell mateix i també il·lusió. Quan li vaig ensenyar les sales i les diverses instal·lacions de la nostra clínica, va formular preguntes encertades i coherents, i va escoltar les meves respostes amb una atenció sincera. Li vaig explicar la història del lloc, que primer havia estat el projecte d’un hotel de luxe que mai no es va arribar a inaugurar i es va acabar convertint en un internat per a noies de bona família. Recordo que durant la visita vam ser testimonis d’un incident desagradable, que d’alguna manera engegà a rodar tot el que jo acabava de dir. Un dels pacients, el jove Biel Estrada, va patir un atac just quan jo mostrava la sala comuna a qui havia de ser el nou metge. Va ser un moment incòmode, de violència inusitada, i haig d’admetre que em vaig avergonyir una mica. No és pas que jo volgués causar bona impressió, però tampoc no em va agradar que haguessin de reduir el jove a la força, davant la mirada circumspecta del seu metge, el doctor Bescós, a qui havia ferit a la mà, ni tampoc que se l’haguessin hagut d’endur a una de les sales d’aïllament del pis superior. Els crits es van sentir una bona estona, fins que el calmant devia fer efecte.

La reacció del doctor Mayol va acabar de convèncer-me. A part de mantenir-se’n al marge, i deixar que els cuidadors fessin la seva feina, va admetre que determinats pacients poden ser violents i que, davant d’una situació com aquesta, reduir-los és l’única opció possible. Les seves frases ponderades no tenien res a veure amb l’home que em va venir a veure al cap d’uns anys, absolutament pres d’un estat que es podria qualificar de deliri. Aquella nit, els ulls havien perdut la brillantor i semblava que les pupil·les s’haguessin impregnat de l’horror que més tard em va relatar. La negror de les ulleres que feia delatava un estat d’insomni i nerviosisme, i la mà dreta es bellugava, agitada, ventant l’aire amb un quadern que contenia part important de la veritat, mentre que als cabells negres hi brillava algun cabell blanc rebel, que jo no havia percebut abans. Aquesta va ser l’última vegada que el vaig veure, i la història que em va explicar és la que he decidit relatar-los. Hi trobaran també el contingut del quadern que em va entregar aquell mateix dia, el diari d’una dona, Àgueda Sanmartín, que jo em limito a transcriure. Com passa amb totes les coses, els correspon a vostès decidir si s’ho creuen o no; si els interessa la meva opinió, els diré que estic convençut que tot el que em va explicar en Frederic Mayol és cert, tot i que també haig d’admetre que, fa anys, quan vaig sentir el relat per primera vegada, vaig pensar que el pobre home havia estat víctima d’aquesta mena d’obsessió que converteix en lògics certs arguments inversemblants. Jo els explicaré tot el que sé, després serà cosa seva jutjar-ho. Temo que m’alliberaré dels retrets que em puguin fer després, ja que, si algú arriba alguna vegada a llegir aquesta història, significarà que jo ja he abandonat el món dels vius i que el seu protagonista principal s’ha enfrontat als seus propis dimonis i ha decidit fer-la pública. Així ho deixaré establert: només espero tenir prou temps per escometre la meva tasca. No es neguitegin: haig d’admetre que en línies generals em trobo bé de salut, però la vellesa és traïdora i el final és una ombra que ja em ronda cada dia, de vegades com una cosa llunyana, i d’altres, en canvi, com una presència dolorosament pròxima.

Una última advertència: unes quantes línies enrere he tingut la desconsideració de burlar-me dels contes de fantasmes clàssics, titllant-los de banals constructes ficticis. Vull deixar constància des d’aquest mateix instant que algunes parts del que els narraré no tenen cap justificació empírica i es poden descartar, atribuir a la ment malalta d’un dement o a la senectut de la meva persona. Ho admeto sense cap mena de rubor. Però al mateix temps hi ha altres parts que van ser degudament provades: morts atroces que van ocupar les primeres pàgines dels diaris, jutjades davant l’opinió pública. Aquestes les poden verificar, tot i que descobriran que l’explicació oficial difereix bastant de la que els oferiré a continuació. El món no sempre està preparat per assumir el mal.

No m’allargaré més. Demano disculpes per endavant per qualsevol error de facto que pugui cometre en les pàgines següents; no les demano, en canvi, per afegir determinats passatges a allò que em va explicar en Frederic Mayol, ja que ho faig per al bé de la narració en si mateixa. S’hauran de refiar de mi més del que jo vaig confiar en ell, ho haig d’admetre. D’altra banda, mai no he cregut en l’observació imparcial pel que fa a la conducta humana: la meva missió, per tant, no és només transmetre amb fidelitat el que sé sinó també interpretar-ho; intentar, tant com humanament pugui, donar un punt de coherència a l’horror. Per això, tornaré al meu segon pla: ocuparé a la narració el lloc d’aquell Déu que tal volta no existeix i que, si de debò viu en algun lloc, ha triat mantenir-se al marge de la perversió que regna al món que ell mateix va crear. Perquè els ben asseguro que en aquesta història ens endinsarem en els racons més foscos de l’ànima humana, en les atrocitats que éssers turmentats per la venjança i l’odi poden arribar a cometre.

Tant els vius com els morts.

1

Barcelona, 16 d’abril de 1916

Si alguna cosa el situava en el lloc on es trobava en aquell moment sens dubte era l’esmorzar, per bé que el prenia sempre sol en totes dues residències —la casa paterna al carrer d’Alí-Bei de Barcelona i l’apartament de la seva mare, situat molt a prop de la Votivkirche de Viena—, acompanyat únicament per la presència sotjadora d’una persona del servei que tenia ordres estrictes de no deixar-lo abandonar el seu lloc fins que no hagués fet baixar coll avall tot el menjar. Ni el pare ni la mare no esmorzaven amb ell per uns motius tan oposats que reflectien en si mateixos una filosofia de vida i costums. L’Horaci Mayol es llevava a trenc d’alba, i quan en Frederic seia a taula, el pare ja passejava pel llarg recorregut que feia cada matí. En canvi, la Claudine, la seva mare, dormia fins a mig matí, ja que la casa on vivien sovint s’omplia de gent a la nit, majoritàriament artistes que conversaven, reien i de vegades es barallaven, quasi sempre sense cridar, perquè l’amfitriona no permetia escàndols que pertorbessin el son del seu Friedrich. Per més estrany que sembli, els seus pares, tan oposats en tot, compartien una mateixa teoria pel que feia a la seva educació —les normes, les maneres, els resultats acadèmics i la conducta en general— tot i que tenien estils diferents d’aconseguir els mateixos objectius, i ell no hauria sabut dir si preferia la severitat física del seu pare, mai desproporcionada però de vegades dolorosa, a les llàgrimes i els comentaris intencionats de la Claudine, experta a fer-li sentir una vergonya extrema en les poques ocasions que la seva conducta infantil no era, com ella acostumava a dir, «la que pertoca». Per tant, el que l’ubicava a l’instant a l’hora de l’esmorzar no eren el menjador ni la companyia, sinó els aliments en si mateixos. Tant era així, doncs, que aquell diumenge d’abril, mentre menjava pa amb tomàquet i embotit, el record se li va omplir de les delicades torrades amb mantega i mel que se servien a la residència materna els dies de festa, sempre precedides d’un remenat d’ous i acompanyades d’una tassa de cafè aromàtic, un esmorzar del tot diferent de les farinetes que li plantaven al davant de dilluns a dissabte i que mai no havia aconseguit menjar a gust.

Mentre pensava en les evocacions que podia despertar un simple tall de pernil, la vella Enriqueta va aparèixer al seu costat amb una safata on duia un bol de llet i una gerra petita amb un líquid de color de cafè. En veure-la, en Frederic va pensar que des de la infància li havia adjudicat l’epítet de «vella», seguint l’exemple de la seva mare, que, quan ell tornava a Viena, el sotmetia a un interrogatori sobre tot el que havia passat a Barcelona. La Claudine s’interessava per la casa, pel seu marit llunyà, per la ciutat, o per detalls sense importància com qui visitava el pis o què menjaven els diumenges. «I com està la vella Enriqueta?», li preguntava invariablement al final, com si de sobte s’acabés de recordar d’aquella dona baixeta i més aviat rabassuda, de trets abruptes i llavis molt fins, a qui ningú mai no havia vist dibuixar un somriure. I ell, que encara era un nen, responia amb un «bé, com sempre». No obstant això, aquesta vegada per primer cop la va veure envellida i es va preguntar quina edat devia tenir realment. Definitivament, setze o disset anys enrere no devia ser tan vella, però no podia negar la sensació que aquella dona havia nascut d’aquella manera, a la mitjana edat, com si associar infància o joventut a aquell semblant adust fos inconcebible. Mai no havia estat una dona simpàtica, i per descomptat ara tampoc no ho era. Aquell matí es va limitar a deixar la safata escrostonada sobre la taula, i quan estava a punt d’abocar el contingut de la petita gerra al cafè, la mà dreta va tremolar sobtadament i va vessar part de la llet sobre les estovalles. Ho va netejar ràpidament, amb un drap blavós que acostumava a portar penjat al cinturó del vestit negre.

—Ara mateix porto més llet —va murmurar a tall de disculpa.

—No cal, de debò. Amb aquesta ja faig.

En Frederic va intentar somriure, però el seu gest es va encastar contra els ulls de rosegador de la dona, que va girar cua amb la safata a la mà i es va dirigir a poc a poc, com si l’hi pesés, a la porta de la sala d’estar. Va tornar al cap d’uns minuts, amb una altra gerra de llet, i la va plantar damunt la taula fent gala d’una fermesa exagerada i desafiadora.

—Ja li he dit que no calia. Però gràcies —es va afanyar a dir mentre afegia unes gotes més de llet al cafè; va somriure en adonar-se que encara li parlava de vostè, exactament com quan era un mocós.

En Frederic va buscar alguna cosa per dir-li. Feia menys d’un mes que era a Barcelona, després d’una llarga convalescència a l’hospital i d’un viatge que se li havia fet etern travessant mig Europa. Aquells dies havia xerrat amb el seu pare, per descomptat, i s’havia entrevistat amb el doctor Freixas per entrar com a psiquiatre al sanatori que dirigia. Però llevat d’aquestes dues converses, no havia parlat amb gairebé ningú més. El pare li havia explicat sense embuts la seva situació econòmica i li havia deixat clar que, malgrat que les seves rendes encara li garantien cert benestar en la vellesa, el que en quedés després de la seva mort no permetria al fill subsistir sense una font d’ingressos. Ras i curt: s’havia de buscar una feina.

Tal com li havia passat a l’hospital, trobava a faltar la companyonia, les bromes grolleres, la convivència amb els companys d’armes. La sensació constant que mai no estaves sol, ni tan sols de nit. Per a un fill únic criat amb estima però sense excessives mostres d’afecte (una altra de les coses que compartien els seus separats progenitors), el contacte diari amb altres homes, del tot diferents entre ells en edat o educació, havia resultat estimulant. Molt més que els seus dies a l’escola, en què la seva timidesa i els seus viatges freqüents l’havien relegat a aquell espai eteri però real dels «rarets» de la classe. A la trinxera no hi havia lloc per a la timidesa, ni per a l’excentricitat; només la necessitat d’empènyer les hores fins que arribés el combat següent, ja fos a còpia de capbussar-se en la nostàlgia o de discutir amb els altres per qualsevol banalitat. Fos com fos, aquell matí de diumenge no li venia de gust esmorzar sol i l’única cosa que se li va ocórrer per retenir l’Enriqueta va ser mirar-la de cua d’ull i afegir:

—La meva mare em va donar records per a vostè.

Era mentida, evidentment, i els ulls petits de l’Enriqueta es van convertir en dues línies despectives, que demostraven que, per més que no s’empassés ni una paraula d’aquella frase, sí que tenia la possibilitat d’aprofitar-la per indagar sobre la que havia estat la seva enemiga més aferrissada a la Terra.

—Com està la senyora Clàudia? —va preguntar en un to de cortesia i formalitat, posant èmfasi en la catalanització del nom, cosa que la seva mare, tots dos ho sabien, hauria detestat profundament.

En Frederic va recordar de sobte que la seva mare, com a revenja, solia anomenar Henriette la vella minyona, només per rectificar al cap d’uns segons i afegir, amb aquella veueta múrria que tothom coneixia prou bé: «Ai no, chérie, per més que m’agradaria dir-te així, Henriette no t’escau gens. Massa… sofisticat per a tu». La Claudine havia estudiat a París —de fet va ser allí on va conèixer l’Horaci quan ell va tornar d’ultramar— i havia adoptat el francès quasi com a primera llengua, tot i que parlava castellà i, per descomptat, alemany. S’havia traslladat a la capital francesa de ben jove, fugint d’una ciutat que aleshores li portava mals records. El desembre del 1881, la família de la Claudine, jueus acabalats procedents originàriament de Moràvia, va assistir a la funció d’Els contes de Hoffmann que es representava al Ring Theater de Viena. La Claudine es va quedar a casa, malalta de grip, segurament disgustada perquè es perdia el que era la representació més popular d’aquells dies a la capital. Amb tot, va ser aquesta grip la que li va salvar la vida. Un incendi fortuït va esclatar al teatre en plena funció, i, segons van dir després, les mesures de seguretat no van funcionar. El caos s’estengué per les llotges i la platea, sobretot quan algú va tallar la llum. Tant els pares com la germana gran de la Claudine van morir en aquest foc, juntament amb prop de vuit-centes persones més, i ella, una noia jove, relativament adinerada, tot d’un plegat sola a Viena, optà per anar-se’n a París un cop recuperada del trauma de la pèrdua.

—Està bé, tot i que molt alterada per la guerra. Viena ja no és el que era… —Es va aturar davant la dificultat d’explicar a aquella dona que sortia poc de casa, que amb prou feines abandonava el barri i mai no havia anat més enllà dels límits de la Ciutat Comtal, el canvi experimentat en un lloc tan llunyà per a ella com la capital de l’Imperi austrohongarès. Va desistir—. En realitat, es troba bé. Com sempre, si fa no fa. Està una mica més gran.

L’Enriqueta va restar immòbil, com si esperés que ell elaborés una mica més la seva explicació.

—Els anys passen per a tothom —va apuntar amb un deix de satisfacció bastant evident.

—Efectivament. —En Frederic va fer un altre intent per somriure—. Jo acabo de fer vint-i-set anys, ja no sóc el nen que s’havia de vigilar perquè s’acabés el plat.

Si es pensava que el recurs a la nostàlgia li serviria d’alguna cosa amb l’Enriqueta, va trigar poc a veure que ella no es deixava commoure fàcilment. Al contrari, la dona es va prendre la frase com una crítica i va contestar, sense cap indici d’emoció:

—Jo complia ordres. No es pensi que no tenia millors coses a fer que no pas vigilar-lo. —Ho deia com si allò hagués estat una càrrega afegida injustament a les seves feines domèstiques, una tasca que s’havia vist obligada a fer a la força i que, a sobre, ara li provocava retrets.

—Ja m’ho imagino —va dir ell, lleument ofès—. Doncs ara ja no cal. Pot anar a la cuina, o a on vulgui. No fa falta que es quedi aquí amb mi.

Ella va assentir i va fer mitja volta, amb el mateix pas feixuc de feia una estona. Va desaparèixer deixant el rastre incòmode que se sol desprendre de les converses desagradables, un regust tan agre que el va empènyer a endolcir una mica el cafè amb llet. Els últimes mesos havia tingut prou trobades doloroses amb persones que li importaven més que la vella Enriqueta i la seva amargor existencial. Era curiós que els quinze mesos al front, des que s’havia allistat voluntari a finals de l’estiu del 1914 fins que va patir la ferida que el va tornar a casa definitivament, li haguessin descobert tot un món d’amistat i companyonia gràcies als homes de la seva unitat, una amistat forta i sense floritures, autèntica en un sentit essencial de la paraula, i a la vegada haguessin significat l’allunyament de les dues dones que havien tingut algun pes significatiu en la seva vida: la seva mare i la Gretta. Per motius diferents, ben mirat oposats, totes dues van acabar emprenyades i ofeses per les decisions d’en Frederic, incapaces de comprendre els motius que el van empènyer primer a unir-se al combat i després a dir-ne fàstics. Les oficines de reclutament, instal·lades al parc d’atraccions del Prater, reclamaven l’allistament voluntari dels joves austríacs, tenyint l’acte d’un aire d’inconsciència, de patriotisme clar i net. «¡Ets jove, ets valent i fort, i per tant has de lluitar pel teu país!» La música dels cavallets, els alegres giravolts de la sínia, la flaire dels dolços, tot es conjugava per fer veure, aquell 18 d’agost, dia de l’aniversari del gloriós emperador Francesc Josep, que la guerra seria un pas més en aquella aventura, una atracció de veritat de la qual tornarien amb el somriure madur del deure acomplert. Fins i tot ell va intuir aleshores que en aquella melodia enganxosa, en la veu entusiasta que encoratjava els futurs soldats, en les recompenses implícites que esperaven als heroics i valerosos homes d’uniforme, s’hi amagava un pòsit fal·laç. Tot i així no va poder sostreure’s al corrent d’excitació que el va unir aquella tarda als seus dos millors amics. Com si un fil elèctric els encengués els ulls i guiés les seves passes, tots tres es van allistar a la vegada, amb la promesa que es mantindrien junts, lluitarien junts i tornarien junts en pocs mesos, perquè la guerra, segons el que deien, no s’allargaria gaire més. Els havien envaït unes presses inaudites per embarcar-se en aquella gesta, perquè en el fons temien no arribar-hi a temps, que el combat s’acabés abans que la neu cobrís de blanc la ciutat sense que ells haguessin arribat a degustar el sabor poderós de la seva glòria. Era una cosa, repetien, que havien de viure tots tres junts. Evidentment, en cap moment es parlà de la possibilitat de morir plegats. Tot i que la guerra estava en boca de tothom, de la mort no se’n parlava, com si tots dos conceptes no tinguessin cap relació o, encara pitjor, com si admetre aquesta possibilitat fos un pecat de traïció a l’Imperi. «S’ha de lluitar per poder-ho explicar», havia dit en Matthias, amb les galtes enceses, sense parar-se a pensar, ni ell ni l’Anton ni el mateix Friedrich, que precisament per poder-ho explicar el millor era veure-ho a distància. La Gretta, la noia amb qui ell festejava discretament, es contagià d’aquesta alegria generalitzada. La seva relació s’havia construït més sobre silencis carregats de significat que no pas sobre paraules de compromís explícit. La Gretta era preciosa, una bellesa lànguida de rínxols rossos i d’ulls d’un blau tènue endormiscat, que es van despertar bruscament quan ell se li va plantar al davant vestit amb l’uniforme de l’exèrcit austrohongarès tot just dues setmanes després d’allistar-s’hi. El pudor i la timidesa que havien caracteritzat els seus fugaços contactes íntims es van esfondrar a l’instant, i aquella mateixa tarda de setembre, en una pensió més autumnal que el cel de Viena, la Gretta se li entregà amb el fervor devot d’una màrtir per la causa. Primer va deixar que li acariciés els pits menuts i turgents per sobre la roba, que admirés el cos innocent que ella li anava descobrint a poc a poc, una peça de roba rere l’altra; després li va permetre que fes lliscar les mans pels malucs incitants i per les natges fermes. Al final, nua de cap a peus, a excepció d’un

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X