La música del silenci

Patrick Rothfuss

Fragmento

cap-2

El veritable fons de les coses

Quan l’Auri es va despertar, va saber que tenia set dies.

Sí. N’estava segura. Ell vindria a visitar-la el setè dia.

Un temps molt llarg. Molt llarg per esperar. Però no tan llarg per a tot el que calia fer. No pas si anava amb compte. No pas si volia estar preparada.

En obrir els ulls, l’Auri va veure un filet de claror somorta. Era estrany, perquè estava ben amagada al Mantell, el seu refugi privat. Així doncs, era un dia blanc. Un dia pregon. Un dia trobador. Va somriure, l’emoció li bullia al pit.

Amb prou feines hi havia llum per veure la forma pàl·lida del seu braç mentre els dits trobaven el flascó amb comptagotes al petit prestatge que hi havia vora el llit. El va descargolar i va deixar caure una sola gota al plat d’en Foxen. Al cap d’un moment va començar a il·luminar-se a poc a poc amb el to blau pàl·lid del crepuscle.

Movent-se amb cura, l’Auri va estirar la flassada per evitar que toqués a terra. Es va llevar; el terra de pedra era tebi quan hi va posar els peus. La bacina descansava sobre la tauleta del costat del llit, vora una punta del sabó més dolç. Res no havia canviat durant la nit. Això era una bona cosa.

L’Auri va tirar una altra gota directament sobre en Foxen. Va dubtar, va fer un gran somriure i va deixar caure una tercera gota. Res de mitges tintes en un dia trobador. Va agafar la flassada i la va plegar dos cops, subjectant-la amb la barbeta per evitar que fregués el terra.

La llum d’en Foxen continuava augmentant. Al principi un fremiment lleuger; una taca, un estel llunyà. Després es va anar irisant, com una lluerna. La seva brillantor va créixer encara més fins que tot el seu cos tremolava de lluor. Tot seguit es va quedar assegut al seu plat, com una brasa de color blau verdós lleugerament més gran que una moneda.

Ella somreia mentre ell creixia i creixia i omplia el Mantell amb la seva llum més autèntica i brillant, d’un blanc blavós.

Aleshores l’Auri va mirar al seu voltant. Va veure el seu llit perfecte. Just de la seva mida. Tot just. Va mirar la cadira. La caixa de cedre. La tasseta d’argent.

La llar de foc era buida. Al relleix hi havia la fulla groga, la capsa de pedra i el pot de vidre gris amb dolç espígol sec a dins. Res no era res més. Res no era res que no hagués de ser.

Hi havia tres sortides del Mantell. Hi havia un passadís, un portal i una porta. La porta no era per a ella.

L’Auri va agafar el portal per anar al Port. En Foxen continuava descansant al seu plat i per això la seva llum perdia intensitat, tot i que encara il·luminava. Malgrat que el Port no estava gaire animat darrerament, l’Auri ho va inspeccionar tot, una cosa rere l’altra. A l’ampoller hi havia mig plat de porcellana trencat, no pas més gruixut que el pètal d’una flor. A sota hi havia un llibre en vuitè relligat amb cuir, un parell de taps de suro, un cabdellet de ficel·la. A un costat, la fina tassa blanca de te d’ell l’esperava amb una paciència que a l’Auri li va fer enveja.

Al prestatge de la paret hi havia un bocí de resina groga en un plat. Un roc negre. Una pedra grisa. Una fusta llisa i plana. Separat de tota la resta, hi havia un flascó molt petit, amb la tanca de filferro oberta com la boca d’un ocell afamat.

A la taula del centre, un grapat de fruits de grèvol jeia sobre una tela blanca i neta. L’Auri se’ls va mirar uns instants i els va dur a la prestatgeria, una posició elevada que feia més per a ells. Va passejar la mirada per l’estança i va fer un gest d’assentiment. Tot bé.

Quan va ser un altre cop al Mantell, l’Auri es va rentar la cara, les mans i els peus. Va treure’s la camisa de dormir, la va plegar i la va ficar dins la caixa de cedre. Es va desemperesir contenta, aixecant els braços i alçant-se de puntetes.

Tot seguit es va posar el seu vestit preferit, el que ell li havia regalat. El va notar dolç sobre la pell. El seu nom cremava com un foc dins seu. Tindria un dia molt atrafegat.

L’Auri va agafar en Foxen i se’l va posar a la cassoleta de la mà. Tot seguit va creuar el Port i va esmunyir-se per una clivella de vores irregulars que hi havia al mur. No era una clivella ampla, però l’Auri era tan prima que només havia de girar les espatlles per evitar de fregar les pedres trencades, i encara li sobrava espai.

El Furgó era una sala de sostres alts amb parets rectes i blanques de pedra encastada. A l’estança només hi havia el seu mirall de cos sencer, i els sorolls hi tombejaven. Però avui hi havia una altra cosa, l’espurna més suau de sol. S’hi infiltrava per la part superior d’un arc ple de runa: fusta esberlada, blocs de pedra esllavissada. Tanmateix, allà, dalt de tot, una taca de llum.

L’Auri es va situar davant el mirall i va agafar el raspall de cerres que penjava del marc de fusta. Es va raspallar els cabells per treure’n el grunyit de son fins que la van envoltar com un núvol.

Va tancar la mà sobre en Foxen, i sense la seva lluor de color blau verdós l’habitació es va quedar ben a les fosques. Tot seguit va obrir molt els ulls i no va veure res, tret de la suau i tènue taca de llum càlida que travessava la runa, dalt i darrere seu. Una llum daurada, molt pàl·lida, li va il·luminar els cabells, també daurats i molt pàl·lids. L’Auri es va somriure al mirall. Semblava el sol.

Va alçar la mà, va deixar en Foxen al descobert i va fer-se fonedissa sortint a corre-cuita pel laberint allargat de la Rúbrica. No va trigar ni un minut a trobar un tub de coure amb l’embolcall de tela adequat. Però trobar l’indret perfecte, bé, això era el que necessitava, oi? Va seguir el tub a través dels túnels rodons de maó vermell gairebé al llarg de vuit-cents metres, amb cura de no perdre’l entre el nombre infinit de tubs que avançaven serpentejant.

Llavors, sense avisar, el tub es va cargolar amb força i es va clavar de dret a la cantonada de la paret, i va deixar-la. Un gest descortès. Hi havia un nombre infinit de tubs, és clar, però els petits d’estany no tenien embolcall. Els tubs glaçats d’acer brunyit eren massa nous. Els de ferro estaven tan impacients que gairebé resultava incòmode; a més, els seus embolcalls eren de cotó, i allò era un problema més gran del que volia afrontar aquell dia.

Així, l’Auri va seguir un tub gruixut de ceràmica que avançava a batzegades. Al final s’enfonsava a terra. Tanmateix, al punt on es doblegava, el seu embolcall de lli penjava balder i estripat com la camisa d’una criatura. L’Auri va somriure i va desenrotllar la tira de tela amb dits tendres, parant esment de no esquinçar-la.

Al final es va desprendre. Una cosa perfecta. Una sola peça de lli grisenc que semblava de gasa, tan llarga com el braç de l’Auri. La tela es veia cansada, però servicial, i, després de plegar-la, l’Auri es va girar, va travessar com una esperitada el ressonant Paraigua i va baixar i baixar cap al Dotze.

El Dotze era un dels pocs indrets canviants del Món Amagat. Era prou savi per conèixer-se ell mateix, prou valent per ser ell mateix, i prou salvatge per canviar-se tot sol sense deixar de ser autèntic. En aquest sentit era gairebé únic i, encara que no sempre era segur ni amable, l’Auri no podia evitar sentir-s’hi atreta.

Avui l’arc alt d’espai era tal com ella s’esperava, viu i alegre. El sol

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos