Paraules prèvies

El 20 de novembre de 1992 va ser segrestada Maria Àngels Feliu Bassols, farmacèutica d’Olot. Aquella dona, mare de tres fills, va passar setze mesos sota terra, enterrada viva en un forat de la mida d’un armari. Va compartir el captiveri amb aranyes, formigues, rates, serps i humitat.

Mentre ella es consumia i lluitava per sobreviure, a la superfície no paraven d’acumular-se les errades policials i judicials i l’actitud devoradora de la majoria dels mitjans. Estava sola dins del forat i, sense saber-ho, fora es creava una muntanya en contra seva. No era una conspiració, era negligència col·lectiva.

A finals del 1993, a la Maria Àngels la van declarar oficialment morta i dos homes van passar sis mesos a la presó injustament. El 27 de març del 1994, quan portava 492 dies malvivint sota terra, la van deixar en llibertat. Finalment, aquell malson que semblava impossible, però que era real, s’havia acabat. Però —quines coses que té la vida!— resulta que en començava un altre tan o més malèvol i rocambolesc. La condició humana és una capsa de sorpreses inacabable. Per a bé i per a mal. Alguns mitjans van donar veu a personatges que deien que el segrest no havia existit, que ho havia organitzat tot ella mateixa per cobrar el rescat, i van escampar mentides sobre la seva vida, la seva família i la seva sexualitat, fins que la Justícia els va obligar a callar.

No va ser fins al cap de set anys del segrest, al març del 1999, que van detenir-ne els verdaders autors. L’Audiència de Girona va condemnar cinc persones a llargues penes de presó que ja han complert.

Han passat vint-i-vuit anys i encara no s’ha explicat la història completa d’aquell segrest. És el que intentaré fer en aquestes pàgines.

Abans de començar aquest projecte vaig parlar amb la Maria Àngels Feliu gràcies al periodista Josep Miquel Bolló, un amic comú. Ella em va dir que preferia que no fes res i que tothom oblidés la història, però que comprenia que en volgués fer un relat complet. «Jo no t’ho puc prohibir. Fes el que vulguis —em va dir—, deixa clar que a mi no em sembla bé remoure el passat i que no hi vull participar. L’únic que et demano és que no em facis més mal.» Ho he intentat.

He consultat el sumari i la sentència, he parlat amb molta gent, he escoltat detalladament totes les hores del judici, que han sigut la meva principal font d’informació, i no m’he inventat res. Tot el que llegireu ha sortit de la boca d’algun dels protagonistes. L’única llicència narrativa que m’he permès ha sigut dramatitzar alguns diàlegs, però el que s’hi diu consta, d’una manera o altra, als documents i a les declaracions.

CARLES PORTA

EL SEGREST

1

En aquella època, Olot no era famós. Ni ningú es podia imaginar que aquella nit del 1992 ho canviaria tot, i molt.

Era un divendres de finals de tardor. Ja no es parlava dels Jocs Olímpics de Barcelona, que havien enlluernat el món. A Olot hi havia una desena de farmàcies. La situada al número 10 de la carretera de Santa Pau era de dues germanes. La Carme i la Maria Àngels Feliu Bassols.

La Maria Àngels era la petita de cinc germans, tenia trenta-­quatre anys, estava casada amb el Paco Pérez i tenia tres fills: el Fran, de cinc anys, la Maria Àngels, de tres i mig, i el David, de dos. Vivien al número 2 del carrer de Pere Lloses, en un bloc de pisos que era conegut com l’edifici Serblay o com l’edifici del RACC, perquè als baixos hi havia les oficines del Reial Automòbil Club de Catalunya. Molts dies, quan els tres fills sortien de l’escola, en lloc d’anar cap a casa passaven una estona a la farmàcia fent deures o dibuixant.

Som a divendres 20 de novembre de 1992. El fill petit de la Maria Àngels, que avui no es troba gaire bé, passa la tarda a la farmàcia amb la seva mare. Al capvespre, ella mateixa el porta a casa perquè els altres fills ja han acabat de les activitats extraescolars i el Paco, el marit, ha plegat a la impremta i els pot cuidar a tots. La Maria Àngels deixa, doncs, al petit a casa i torna a la farmàcia per acabar el torn. Quan falten pocs minuts per a les nou, mentre ella està acabant de preparar una fórmula per a una clienta i la seva germana Carme tanca la caixa, hi entra un amic.

—No treballeu tant, que no sabreu què fer amb tants de di­ners —diu l’amic mentre encara sona la campaneta de la porta—. Au, va, anem a fer un toc.

—Sí, va, jo ja he acabat —diu la Carme—. Maria Àngels, com ho tens?

—Jo també he acabat, però no puc, m’esperen en Paco i els nens, que hem de...

La Carme la talla.

—Nena, no et farà mal, regalar-te una estona per a tu.

—I tant, Maria Àngels. Va, només un toc... —insisteix l’amic.

Van a la cafeteria La Garrotxa de la plaça Clarà, a cinc minuts de la farmàcia, just davant d’on viu la Carme, la germana gran, amb els patriarques dels Feliu Bassols.

La Maria Àngels primer no s’hi acaba d’atrevir, dubta, però al final es deixa anar i demana un cubata de rom amb coca-cola. «Què coi, un dia és un dia!», pensa mentre es mira de reüll la porta, com si tingués por que, en qualsevol moment, irrompés el seu pare, Tomàs Feliu de Cendra, un dels capitostos de la comarca.

Però el senyor Feliu avui no hi va pas, al bar, perquè té un convidat, el Ramon Roca, un exdirigent del Banc Industrial dels Pirineus. De fet, un exsoci, perquè el Tomàs Feliu també va ser un dels fundadors d’aquell banc que se’n va anar a l’aigua. Al senyor Roca, que té el negoci a Tàrrega (la famosa fàbrica Ros Roca) i viu a Agramunt, un dia el van segrestar tres encaputxats. El van portar fins a una mina de Mequinensa, al costat de l’Ebre, i ell sol, sense saber encara ben bé com, es va escapar. Això és el que li està explicant el Ramon Roca al Tomàs Feliu mentre sopen en un restaurant i mentre les dues filles dels Feliu s’acaben el cubata al bar La Garrotxa.

—Va, una altra ronda! —diu l’amic.

—No. Ni hablar —el talla la Maria Àngels—. Amb un ja en tinc prou. M’esperen a casa. Adeu-siau!

La Maria Àngels, de vegades, funciona a rampells. En un tres i no res ja és fora del bar i camina cap al cotxe, un Renault 25 platejat que té aparcat allí mateix. Gairebé arribaria més aviat a peu, però avui va en cotxe.

Quan es posa en marxa, no s’adona que tres homes l’estan seguint des d’un altre vehicle.

La Maria Àngels no sospita de cap de les maneres que dos agents de la Policia Municipal d’Olot, el Toni Guirado i el Pepe Zambrano, i un amic seu de Camprodon, el Pato, l’estan vigilant des de fa estona. De fet, la vigilen des de fa mesos. I no només això: és la tercera vegada que intenten segrestar-la. Les dues anteriors, per una cosa o una altra, a última hora no s’hi van acabar d’atrevir. La primera vegada no es van entendre en el lloc on s’havien de trobar per començar l’operació; la segona, un va fer tard i els altres dos es van posar nerviosos. Aquesta vegada no poden fallar.

2

Avui, divendres 20 de novembre, el municipal Pepe Zambrano està de baixa i el seu company Toni Guirado s’ha agafat festa. El Guirado està colgat de deutes i el Zambrano és un drogoaddicte que sempre necessita diners. El tercer, el Pato, s’hi ha afegit a última hora a veure què pot pescar. Tots tres necessiten calés de manera urgent.

Cap a dos quarts de deu de la nit, la Maria Àngels arriba al número 2 del carrer de Pere Lloses amb el seu Renault 25 platejat. És un carrer estret, d’una sola direcció, amb cotxes aparcats a banda i banda. L’edifici Serblay queda a l’esquerra, és un bloc alt, de sis pisos, d’obra vista i amb els balcons blancs. La capital de la Garrotxa ja té vora trenta mil habitants i els blocs de pisos formen part del paisatge urbà, però l’aparença de ciutat no pot amagar que la comarca és lluny de tot arreu, les carreteres principals no són prou bones i hi perviu un cert aïllament històric que dona un caràcter una mica tancat als seus habitants.

Quan la Maria Àngels vol entrar al pàrquing s’ha d’esperar que primer en surti el BMW d’un veí. Una vegada el veí ha marxat, ella s’ha d’obrir una mica cap a la dreta per esquivar els contenidors de la brossa que hi ha just al costat de l’entrada i, de passada, encarar millor el cotxe. La porta és molt estreta i pateix per si el ratlla; és un vehicle gran i sempre té por de tocar en alguna cantonada. Entra aprofitant que la porta del garatge (ella en diu «garatge») encara és oberta. El mecanisme va molt lent, li costa molt obrir-se i tancar-se. «Algun dia es colarà algú i buidarà tots els cotxes», pensa mentre es disposa a aparcar a la seva plaça. És un espai petit i sempre li costa maniobrar. Té pressa perquè s’ha entretingut amb el cubata, però sap que si va massa ràpid encara serà pitjor.

Ja està. Apaga ells llums, para el motor, treu les claus, surt del cotxe, tanca la porta del davant, obre la del darrere i agafa la bossa vermella que té al seient, amb tot de fotos dels nens a dins. Les ha recollit aquest migdia de casa dels pares perquè vol ordenar-les durant el cap de setmana. El pàrquing està molt poc il·luminat, ella sempre se’n queixa. Ja va de camí cap a l’ascensor, a tocar, quan de sobte sent una veu d’home, seca i forta.

—¡Alto! ¡Las llaves del coche!

Encara no s’ha girat que ja el té a sobre. Es queda glaçada, no sap què està passant ni què fer. Veu que hi ha un altre home a l’altre costat. «Pot ser que vagin encaputxats? Això que porta és una escopeta de canons retallats?» I mentre, inconscientment, fa el gest d’allargar la mà cap allà on porta les claus, torna a sentir l’home que crida:

—¡Las llaves del coche!

L’encaputxat li pren les claus de la mà d’una estrebada i l’agafa pel colze. Obre el cotxe ràpidament i li indica que pugi al darrere, per la mateixa porta d’on la Maria Àngels acaba de treure la bossa vermella.

—¡Sube al coche!

Mentrestant l’altre encaputxat hi entra per l’altra banda i de seguida l’agafa pel cap perquè s’ajupi i la fa agenollar entre els seients. Va abrigada, porta un jersei de coll alt d’angora i una jaqueta amb caputxa amb una vora com de renard que s’ha comprat just fa una setmana. El policia municipal transformat en segrestador que seu al seu costat li treu la mà del cap i li encasta els canons de l’escopeta retallada. Ella nota la duresa de l’arma.

—Si te mueves, te pego un tiro.

Enfilen la rampa de sortida, però la porta del pàrquing s’obre a una velocitat que als dos municipals els sembla extremament lenta. Llavors és quan veuen que el camió de la brossa els tapa la sortida. Està buidant els contenidors que hi ha just al costat de la porta.

En aquell moment, una altra veïna, la senyora Linares, que ve precisament de llençar les escombraries, aprofita que la porta de l’aparcament s’està obrint i hi entra; així no li cal anar fins a l’entrada principal. Baixa per unes escaletes que hi ha al costat de la rampa. Veu que el Renault 25 de la Maria Àngels està esperant a la rampa per sortir. El coneix perquè és l’únic d’aquell model que hi ha en tot el pàrquing i perquè té bona relació amb la família Pérez Feliu.

«Goita, se’n deuen anar a sopar, ara els saludaràs», pensa la veïna, que fa el gest d’apropar-se al cotxe, però a última hora li sembla que els vidres estan tintats de negre, molt foscos i, ves a saber per què, s’ho repensa i no ho fa. No s’ha fixat en qui condueix.

La Maria Àngels, ajupida a dins, nota com el cotxe accelera i després sent una veu que exclama angoixada:

—Pibe, ¡vas en dirección contraria!

I una altra que respon:

—¡Ya lo sé, joder!

I ella, xiuxiuejant, es diu a si mateixa: «Mare meva, per robar-me no calia sortir del garatge. Això és que potser em volen violar. Ai, Déu meu! I els meus fills esperant-me! Déu meu, ajuda’m, no deixis que em facin mal».

La veïna, la Carme, palplantada, ha vist com el cotxe sortia esperitat cap a la dreta, contra direcció. Cap a l’altra banda no podien passar perquè el camió taponava tot el carrer. Sense acabar d’entendre res, mira rampa amunt per on acaba de fugir el Renault i li sembla que els dos homes del camió de les escombraries li volen dir alguna cosa. Surt del garatge.

—El coneixies, aquest cotxe que ha sortit?

—Sí, i tant, els anava a saludar, però no he pogut. És el cotxe de la Maria Àngels.

—Doncs no et faria res anar-los a dir que els l’acaben de robar? Perquè hi he vist un encaputxat amb ulleres.

La Carme Linares, espantada i amb el cor accelerat, puja al pis dels Pérez Feliu i hi truca amb insistència. Obre el Paco, que porta el petit en braços.

—Goita! T’acaben de robar el cotxe, el senyor del camió de les escombraries m’ho acaba de dir.

—Poc que pot ser, si la Maria Àngels no ha arribat.

—Sí que pot ser, he vist que era la vostra matrícula. Que us heu pintat els vidres, últimament?

—No, no, no. Et deus confondre.

—És l’únic Renault 25 que hi ha en tot el garatge.

—No pot pas ser. Goita, baixem a baix i calma’t, que estàs molt nerviosa.

El Paco baixa al carrer. Es troba que ja hi ha un grup de gent reunida a la porta. Estan tots esverats, mentre els dos escombriaires expliquen que quasi els atropellen.

El marit de la Maria Àngels Feliu, que veu que la cosa comença a enredar-se de debò, truca a la seva cunyada Carme perquè vingui a fer-se càrrec dels nens. Tot i els dubtes inicials, els escombriaires li fan comprendre que és cert que els han robat el cotxe i ara sí que pateix que no li hagi passat alguna cosa a la seva dona. Neguitós com està, abans que arribi la cunyada, puja els nens al pis d’un altre cunyat seu, el Xevi.

Dos germans de la Maria Àngels, el Xevi i el Tomàs, viuen al mateix bloc, porta per porta, dos pisos més amunt que ells. Però, com que la Carme i la Maria Àngels porten juntes la farmàcia, el primer que li ha passat pel cap al Paco ha sigut trucar a la Carme. A més a més, sap que a casa del Xevi tenen un sopar amb uns amics i no els vol molestar, i el Tomàs té un nadó de disset dies. Però està tan nerviós que, abans que arribi la Carme, puja i els explica que ha passat alguna cosa amb el cotxe de la Maria Àngels i els demana que es quedin els nens, que ell torna a baixar al carrer a veure què descobreix. El Xevi, però, l’acompanya, mentre la Dolors, la seva dona, es queda amb els nanos i avisa l’altre germà, el Tomàs, i la seva dona, la Paloma. Els que no baixen al carrer s’agrupen tots al pis del Xevi Feliu.

A baix, davant del número 2 del carrer de Pere Lloses, ja s’hi han aplegat unes vuit o deu persones: veïns, familiars i els dos escombriaires, que no paren de repetir el que acaben de veure.

—Avui només porto un ajudant i he hagut de baixar de la cabina i anar cap a la part del darrere a donar un cop de mà —explica un d’ells—. Quan ja teníem el contenidor connectat i me’n tornava a la cabina, he vist un cotxe que volia sortir i jo li he fet amb les mans: «Tranquil, ja marxem, que no volem molestar», i he pujat a la cabina. Llavors he sentit unes rodes que grinyolaven i dic: «Què fot, aquest?». Torno a baixar per anar al darrere, a on era l’ajudant, i em diu que el cotxe ha sortit de molt males maneres i, en comptes de sortir amunt, ha sortit avall cap als Reis Catòlics.

—Dentro del coche se veía oscuro, pero brillaba algo y parecía que era una cara tapada y unas gafas —diu l’altre escombriaire, l’ajudant.

Eren les ulleres del Guirado, que, en aquell moment, con­dueix a tot drap cap als afores de la ciutat el Renault 25 en què s’enduen segrestada la petita dels Feliu. La Maria Àngels no sap com reaccionar i intenta col·laborar i facilitar les coses. De sobte recorda que a la bossa hi té la recaptació setmanal de la farmàcia. Quan nota que l’escopeta ja no li pressiona el cap, s’atreveix a parlar, però sense mirar el segrestador que té al costat.

—Els meus fills m’esperen a casa, que avui fan un programa a la tele per a famílies de l’Antoni Bassas i el volíem veure amb els nens... —I llavors, aixecant una mica més la veu, els diu—: En el bolso hay dinero...

El Pepe Zambrano, el segrestador que és policia local i que va al seient de darrere amb ella, la talla en sec.

—¡No somos chorizos!

Ella, mentalment, es posa a resar: «Pare nostre que esteu en el cel, sigui santificat el vostre nom... Si us plau, no deixis que em facin mal. Aquests em llançaran per algun barranc i els meus fills es quedaran sense mare. No ho permetis, Senyor. No ho permetis, si us plau». En aquell instant, una mica més serena, s’adona que ja no porta les ulleres i que li llisca un rajolí de sang pel costat del nas. Quan l’han fet ajupir-se se li han clavat les ulleres al nas i li han caigut. La sang no és el que li preocupa. Sap que és poca cosa, una rascada. «Sense ulleres no m’hi veuré!» No s’atreveix ni a dir-ho ni a moure’s.

Amb el Guirado al volant i el Zambrano al seient del darrere apuntant al cap de la Maria Àngels, el vehicle circula a tota velocitat per un camí dels afores d’Olot en direcció a la Fageda. Sortir del nucli urbà ha sigut fàcil, però els nervis no els deixen adonar-se que la maniobra de sortir contra direcció i gairebé atropellant els homes de la brossa ha sigut tan aparatosa que, en pocs minuts, tota la ciutat ja sap que alguna cosa greu ha passat amb aquell Renault 25. Ara van tan ràpid que els baixos del cotxe piquen a terra cada cop que ensopeguen un sot.

Es dirigeixen al Triai, una zona on hi ha una creu enorme, blanca, en homenatge a dotze afusellats, suposadament feixistes, de l’any 36. És una zona gran, amb poques cases. Ells, que com a policies municipals hi patrullen sovint, saben que hi viu molt poca gent i que cap policia passarà per allà aquella nit. Els divendres toca patrullar per altres zones de la ciutat.

La notícia del robatori, perquè en aquell moment de la nit només es parla de robatori, arriba a la taula on sopen els pares de la Maria Àngels amb el matrimoni Roca. Els Feliu acaben de sentir explicar a aquell home alt i fort la por que va passar dins del seu Mercedes quan el van segrestar, i com es va poder desfer de les lligadures quan el tenien dins una mina a Mequinensa. En saber que la seva filla petita potser anava dins del cotxe quan l’han robat, donen el sopar per acabat, s’acomiaden dels Roca i van cap al carrer de Pere Lloses a veure què coi ha passat.

3

Resulta que segrestar la Maria Àngels era la segona opció dels municipals. Primer havien espiat la filla dels embotits Noël, però com que era una dona que no parava quieta i que no tenia hàbits rutinaris, ho van acabar trobant massa complicat. En canvi, la farmacèutica era dona de costums fixos i, a més a més, tenia la farmàcia a cinquanta metres de la casa dels pares del Guirado i molt a prop d’on ell vivia, així que podia vigilar-la fàcilment.

Sí, estimat lector, dos municipals de la mateixa Olot. Dos policies que, mentre patrullaven, en lloc de buscar delinqüents, controlaven els moviments de la farmacèutica.

El destí dels segrestadors amb el Renault 25 i la Maria Àngels és una petita parcel·la del Triai. És un tancat que hi ha passada la parròquia de Sant Cristòfol de les Fonts i dues cases grans, una de les quals es coneix com Cal Cucut. Allà hi ha un Ford Escort vermell i allà ha començat el pla del segrest a última hora de la tarda. El Pato i el Pepe Zambrano han arribat de Camprodon. El Guirado, després de deixar-se veure al pavelló municipal d’Olot, hi ha fet cap amb el seu Ford Escort vermell. Han pujat tots al cotxe del Pato i han anat cap a la farmàcia, a esperar que la Maria Àngels plegués de treballar. El pla era agafar-la en aquell moment, però avui ha sortit amb sa germana i un carallot i han anat al bar La Garrotxa. Això els ha posat més nerviosos del que ja ho estaven, perquè no hi comptaven.

Han continuat vigilant i quan l’han vist sortir del bar han deduït que, ara sí, aniria cap a casa i s’hi han avançat. Aprofitant que un veí acabava de sortir del garatge han entrat al pàrquing i han esperat amagats l’arribada del Renault 25. El Pato s’ha quedat de guàrdia a dins del cotxe, a la porta de l’aparcament, per evitar que hi entrés ningú darrere del cotxe de la Feliu, però, hòstia!, ha aparegut el camió de les escombraries i el Pato ha pensat que era millor anar a donar la volta a l’illa de cases per no aixecar sospites. Quan ha tornat, els altres dos ja havien segrestat la farmacèutica i sortien a tot drap enfilant contra direcció l’avinguda Reis Catòlics. Ja sabia que eren ells i els ha seguit. Ara es tornen a trobar tots al costat del cotxe del Guirado, al Triai.

La Maria Àngels nota com s’obre la porta del davant i després la seva. És el Zambrano qui li diu:

—¡Vamos, sal del coche!

Ella s’adona que no són gaire lluny, que el viatge ha sigut molt curt. Decideix que ara, quan s’aixequi, no els mirarà. «Millor que no els vegi les cares.» I llavors, aprofitant que porta la caputxa de la jaqueta nova posada, els segrestadors li emboliquen el cap amb una cinta marró d’embalar paquets; dues voltes per davant dels ulls, que li han quedat ben tapats. A partir d’ara, tot és ben fosc, només té una cosa en ment, «Els nens, ai, Déu meu», i està tan espantada que no s’adona que la cinta li pessiga la pell del nas.

La Maria Àngels és d’aquelles dones que, si no la coneixes, pot semblar una mica seca i malcarada, però no ho és; és tota ella tendresa, i també força tímida. Contesta com si donés clatellades amb les paraules, no ho pot evitar, segurament és un mecanisme de compensació per amagar la timidesa. I ara, amb la por, aquesta manera de parlar a clatellades se li accentua.

Li lliguen les mans a l’esquena.

—¡Venga, vamos, entra! —li crida el Toni Guirado.

—¿Dónde, si no veo nada?

I l’obliguen a pujar al maleter d’un altre cotxe.

El Toni Guirado surt tot sol disparat amb el seu Ford Escort i la farmacèutica encaixonada al maleter. El Pato i el Zambrano, que el veuen allunyar-se, donen per acabada la seva part de la missió i marxen cap a Camprodon, on viuen tots dos i on el Pato regenta un pub. Al Zambrano ningú li ha exigit que, per treballar de municipal a Olot, també hi hagi de viure.

Mentre el cotxe del Guirado es dirigeix cap a Sant Pere de Torelló, la Maria Àngels, que s’ha quedat de costat i encongida perquè és alta i de complexió gran i amb prou feines hi cap, torna a resar. «Potser m’estimbaran per un precipici? Ai, els nens...» Comença a sentir claustrofòbia i se li acudeix imitar les respiracions rítmiques que recomanen als parts. No sap quant de temps s’hi està, allà ficada, només nota les contínues giragonses de la carretera.

A finals dels anys vuitanta, l’Antoni Guirado va agafar un cert protagonisme, en positiu, dins de la Policia Local d’Olot. Per coses de la política i de la logística dels cossos policials, el govern de Madrid va tancar la caserna de la Policia Nacional espanyola, que eren els que s’ocupaven del que s’anomena seguretat ciutadana i que, sovint, feien de policia judicial (a les ordres dels jutges). Els municipals s’ocupaven del trànsit i la Guàrdia Civil vigilava les zones rurals.

La marxa dels nacionals va coincidir amb el boom de l’heroïna i van començar a créixer els robatoris a la ciutat. Aquests delictes creaven alarma social, perquè en una sola nit podien entrar a robar en una farmàcia, en un despatx i en un bar. El cap de la Policia de la ciutat, que aleshores era el Josep Torrent, va proposar a l’alcalde, el Pere Macias, destinar diners a formar els municipals perquè poguessin treballar com a policia judicial i perseguir petits delictes, sobretot robatoris i tràfic de drogues.

Dos agents joves, el Toni Guirado i el Blai Ortiz, tots dos de la mateixa promoció, trempats i amb ganes de fer coses, s’hi van interessar i es van especialitzar en dactiloscòpia (per tal de fer tasques de policia científica quan hi havia robatoris). El Guirado, a més de les ganes d’ampliar coneixements, també volia ampliar els ingressos, de manera que, a part de fer hores extres gràcies a la dactiloscòpia, feia torns de patrulla i encara es buscava la vida en altres feinetes. El cap de la Policia estava molt content de la feina del Guirado (i encara més de la de l’Ortiz), fins que un dia va rebre una trucada que el va deixar preocupat. Les «altres feinetes» del Toni Guirado consistien bàsicament a vendre pernils, però resulta que no els liquidava a l’empresa proveïdora. I, és clar, el propietari dels pernils es va anar a queixar al cap dels municipals.

El Torrent va preguntar aquí i allà i va descobrir que el Guirado tenia bastants deutes. Havia cultivat fama de tenir la butxaca foradada. Amb tot, el Torrent el va continuar considerant un bon agent.

Per aquella època, l’Ajuntament de Torelló buscava un cap per a la seva policia municipal, i es van assabentar que a Olot els agents Ortiz i Guirado estaven molt ben valorats. L’agent Ortiz no va acceptar el càrrec, però el Guirado sí que s’hi va presentar. Amb tot, abans d’incorporar-lo, el regidor de seguretat de Torelló va demanar informes al cap de la policia d’Olot. El Torrent els va ser franc: «Sapigueu que en Guirado té un problema d’estirar més el braç que la màniga, gasta més del que té. Acaba devent les lletres del cotxe, de la tele, de la nevera, de la calefacció... I si el feu cap de policia, la seva capacitat d’endeutament serà més gran. Això ho heu de saber».

El van designar cap de la Policia de Torelló. Va durar un any, del 1990 al 1991. Es veu que era molt dur posant multes i que no va fer gaires amics entre els regidors de l’Ajuntament. El volien molt obedient i ell anava per lliure, i al cap d’un any no li van renovar el contracte i va tornar a fer de municipal a Olot. Però durant aquell any a Torelló va conèixer un personatge que li canviaria la vida.

Tornem ara, però, a l’inici del segrest, a la nit del 20 de novembre. Tot i el fred, al carrer de Pere Lloses d’Olot s’hi ha anat aplegant cada vegada més gent. Quan hi arriba la Carme, la germana de la Maria Àngels, entra directament al garatge. Veu que el cotxe no hi és; algun dels presents li explica que a la porta hi ha un tros de paret arrencat i de seguida tem que hagi passat alguna cosa grossa, perquè la seva germana és molt primmirada amb els cotxes i a la mínima ratllada ja el porta a arreglar. Quan els escombriaires li expliquen el que ha passat, la Carme té una sospita: «Potser s’han endut la Maria Àngels per medicaments o per drogues».

Sense perdre un segon, agafa el cotxe i va cap a la farmàcia, però no hi veu ningú. Tot està tranquil. Allà no hi han entrat. Amb la tensió del moment, decideix posar-se a donar tombs per Olot amb el cotxe per veure si troba el Renault 25 desaparegut. El seu germà Xevi també agafa el cotxe i comença a voltar per la ciutat. Fins i tot passa per la zona del Triai, però no té la sort de veure-hi el vehicle de la seva germana, que, com hem vist, és allà mateix, en un racó. Els municipals segrestadors han escollit una finca idònia i convenientment amagada per fer l’intercanvi d’automòbils.

Mentrestant, dins del maleter del Guirado, la Maria Àngels ha perdut la noció del temps. Entre una cosa i una altra, ja fa una hora que està segrestada.