Introducció

Aquest llibre és més necessari que mai. Allà fora hi ha moltíssimes persones que pateixen un problema devastador del qual no es parla gaire. Són persones normals —el fill del veí, la dona del teu millor amic, un company de feina...— però amb un patiment tan gran que de vegades pot ser pitjor que el d’un malalt amb càncer o amb qualsevol de les malalties que més ens espanten.

Estic parlant del trastorn d’atacs de pànic i del trastorn obsessiu compulsiu (TOC). Són dos problemes que afecten el 6 % de la població espanyola, és a dir, uns tres milions de persones. I el trastorn, com us deia, els està destrossant la vida.

Però aquest llibre no està pensat només per a aquest col·lectiu, sinó també per a qualsevol persona amb timidesa, hipocondria, depressió o una altra emoció negativa exagerada, sigui del tipus que sigui. Perquè el mètode de superació que aprendrem aquí servirà per eliminar de la nostra vida aquesta classe de problemes. En poques paraules, per eliminar-ne qualsevol forma de por.

Aprendrem a domesticar la nostra ment, a convertir-la en un bell i poderós corser que ens portarà dòcilment allà on vulguem: de vegades serà només a fer un tomb; d’altres, a destins i travessies precioses i fins i tot a una meravellosa cursa de força plena d’objectius assolits.

El meu gran amic i mestre budista Kiko em va explicar un dia que de vegades la nostra ment és com una mà que s’ha tornat boja. Imaginem-nos que ens despertem una nit amb un dolor intens a la gola. Obrim els ulls i, de sobte, veiem una urpa que ens està escanyant!

Intentem desesperadament deslliurar-nos-en, l’estirem frenèticament, però ens estreny massa fort. Estem a punt de morir ofegats! Déu meu, quin horror! I llavors, de cop, s’encén el llum i ens adonem que en realitat era la nostra pròpia mà esquerra!

Doncs amb la ment passa el mateix: es pot convertir en el nostre propi enemic i ser el torturador més implacable que hi ha sobre la faç de la terra. Però la bona notícia és que TOTS podem aprendre a curar-la. I no només a curar-la, sinó també a convertir-la en el nostre millor aliat.

T’imagines un món on les teves emocions juguessin només a favor teu? Doncs saps què? Que és possible! I aquest llibre, basat en centenars de milers de testimonis d’èxit, ho demostra.

Per escriure’l vaig entrevistar molts testimonis de curació. Bona part d’aquestes entrevistes estan disponibles al meu canal de YouTube, de manera que hi podràs trobar molts dels casos que es descriuen aquí. Que el seu exemple brillant et serveixi d’estímul per al canvi.

I vull aprofitar aquestes ratlles per agrair als meus amics de l’editorial Gaia que m’hagin donat permís per encapçalar cada capítol amb una citació de la meva admirada Pema Chödrön, la cèlebre monja budista. Totes aquestes frases són extretes del seu llibre When Things Fall Apart, traduït al castellà per Cuando todo se derrumba.

Prepara’t per transformar la teva vida per sempre. Per convertir-te en la millor versió de tu mateix: una persona lliure, feliç i poderosa.

1

Molts trastorns, un sol problema: atacs de desequilibri emocional

El pròxim cop que no trobis terra sota els peus, no ho consideris un obstacle, en absolut; considera-ho més aviat un gran cop de sort. Per fi, després de tants anys, potser aconseguiràs créixer de debò.

PEMA CHÖDRÖN

La María José és una dona guapíssima de cinquanta anys, simpàtica com ella sola i alegre. Llueix una cabellera ondulada castany clar que li arriba per sota de les espatlles. Viu a Alacant i li encanta passejar per la platja amb la seva gosseta. S’ha casat dues vegades i treballa de funcionària.

Recordo que el primer dia de consulta, quan m’explicava el seu problema d’ansietat —que la torturava des de feia vint-i-cinc anys!—, no parava de fer broma. L’ansietat la tenallava fins al moll de l’os, però així i tot no PODIA evitar vessar aquella alegria natural.

La María José patia cada dia uns atacs d’ansietat fortíssims. I, per acabar-ho d’adobar, per culpa d’una nefasta recomanació del metge, s’havia enganxat als ansiolítics, uns fàrmacs que no tan sols no l’ajudaven en absolut, sinó que li havien generat més ansietat, confusió i algun ensurt per sobredosi accidental.

Es prenia sis o set tranquil·litzants al dia, i així i tot l’ansietat no parava d’agreujar-se any rere any. Ara, un cop curada del tot, ho descriu així:

Entre el trastorn d’ansietat i l’addicció a les pastilles, la meva ment era un autèntic garbuix. L’addicció m’incrementava encara més l’ansietat, perquè una hora abans de prendre’m la pastilla ja m’agafava el mono. És a dir, tenia atacs de pànic i, a sobre, el mono constant d’aquelles maleïdes pastilles.

Durant aquests atacs d’ansietat la María José notava palpitacions exagerades, com si li hagués de sortir el cor del pit, uns marejos fortíssims que gairebé la tombaven i l’espantosa sensació que podia morir en qualsevol moment. Tenia tanta por que li tremolaven les mans com si tingués Parkinson. El pànic podia durar hores o la podia assaltar mentre dormia, i llavors no podia aclucar l’ull en tota la nit ni amb doble ració de pastilles. O triple!

Ara la María José és una persona nova. En el moment d’escriure aquestes ratlles, fa més de tres anys que no té cap atac i la seva vida té un color completament diferent: és lluminosa! No pren cap fàrmac, ni ganes. Té una vida completament normal. Més que normal: plenament feliç.

En una conversa que vam tenir fa poc em deia:

—Si no t’hagués conegut, no m’hauria curat mai! M’has salvat la vida!

Però el cert és que la María José es va salvar ella mateixa. Es va curar a còpia de determinació i perquè va treballar de valent. IGUAL COM FARÀS TU.

Fixa-t’hi: la María José va viure durant vint-i-cinc anys el malson del pànic diari i d’una forta addicció als tranquil·litzants. I ara ha girat full, ho ha superat. Sense fàrmacs. Només amb treball personal i molta perseverança i determinació.

Aquest llibre aborda el tractament del que podríem anomenar genèricament «atacs de desequilibri emocional», un fenomen que consisteix a experimentar ansietat aguda sense que hi hagi cap causa racional. O, dit d’una altra manera, un estat de vulnerabilitat en què hem perdut el control de les emocions. En què estan desgavellades. Ja no som qui érem. Ara som un personatge poruc, dèbil i amb emocions anormals.

Els atacs poden presentar-se sense avisar. Senzillament, apareixen del no-res. Pot ser tan bon punt ens despertem al matí, o quan ens trobem amb una petita adversitat o un temor sense importància. Per exemple, quan ens diuen que hem de fer una tasca a la feina que no hem fet mai. De cop i volta la novetat ens estressa i, al cap de poca estona, estem completament ansiosos. «Jo no era així, abans! En quina mena de bleda assolellada m’estic convertint?», ens podem preguntar.

Aquests atacs d’ansietat, desequilibri emocional o com en vulgueu dir, són un veritable malson que deixa la persona exhausta, atemorida, aïllada, incapacitada, desorientada i feble.

A qui no ha patit mai aquest problema li resulta difícil d’entendre, perquè no hi ha una causa racional. És com si ens injectessin una droga que ens produeix unes al·lucinacions espantoses i no sabéssim quan ens pot fer efecte. Podria ser en qualsevol moment! I llavors, patapam!, els malsons se’ns emporten a aquell maleït pou fosc i només podem pensar a fugir d’allà dins. Només desitgem que s’acabi aquest mal rotllo, perquè ens adonem que aquest estat ens impedeixi fer res i fins i tot relacionar-nos adequadament amb els altres. L’atac de pànic és com un dolor insuportable i que no s’acaba mai. La persona que el pateix només desitja que arribi aviat la nit per poder dormir i apagar aquest cervell ansiós d’una vegada.

Aquests atacs són més habituals del que sembla. Els psicòlegs hi solem posar diferents etiquetes, com ara «trastorn d’atacs d’ansietat», «trastorn obsessiu compulsiu», «depressió», etc. Però, en realitat, es tracta d’un mateix fenomen: és a dir, que les emocions negatives són enormes, ens envaeixen i ja no les podem aturar; dominen la nostra vida i ens la destrossen.

En aquests atacs les emocions negatives que sentim d’una manera exagerada entren en bucle i ens posseeixen, ens arrosseguen al fang del patiment emocional. Fins que el mateix atac diu que ja en té prou i se’n va pel mateix camí per on ha vingut. Però això sí: ens deixa baldats, desorientats i espantats. I fins a la propera, baby.

PER QUÈ A MI?

Molt sovint la persona se sent desorientada davant del que li està passant: abans no era així, però, per més que s’hi escarrassi, no hi ha manera de deslliurar-se d’aquesta estranya malaltia.

Es pregunta: «Déu meu, què m’està passant?».

Quan veu la gent que passeja pel carrer no pot evitar envejar-los i preguntar-se: «Com pot ser que estigui tothom tan bé? Per què jo no puc ser com els altres?».

A causa de la por que li provoquen els atacs, la vida es converteix en un lloc insegur, ple de forats on pot caure en l’abisme emocional.

Al cap de poc de començar aquest procés, la persona comença a evitar situacions associades a l’atac, com ara agafar el metro, entrar en uns grans magatzems, quedar-se sola o tenir pensaments desagradables que la puguin predisposar a patir-ne un; qualsevol cosa que pugui despertar el bucle de malestar. I així, de cop i volta, la seva vida es veu molt limitada per un munt de situacions que li provoquen por.

Es diu una vegada i una altra: «Déu meu, però com pot ser que em facin por aquestes tonteries? Si abans les feia i m’ho passava bé i tot!». Però l’única certesa és que ara aquesta és la seva nova realitat.

I davant d’aquest estat emocional tot és molt difícil: prendre decisions, afrontar petits problemes, esforçar-se a fer qualsevol cosa, treballar, estimar...

De tant en tant aquesta persona experimentarà moments de pau aïllats en què li semblarà que ha recuperat la salut mental. Però, com si fos una estranya maledicció, al cap de pocs dies torna el daltabaix.

En aquest llibre veurem dos subtipus d’aquests atacs de desequilibri emocional:

• Els atacs d’ansietat (o de pànic)

• El trastorn obsessiu compulsiu o TOC

Però n’hi ha molts més, de subtipus, com moltes menes de depressió, malestars psicosomàtics, migranyes, dolors aparentment inexplicables... Tot forma part del mateix fenomen.

Si el lector es nota «feble» emocionalment, el més probable és que pateixi aquest fenomen dels atacs de desequilibri emocional. Per tant, es pot aplicar al peu de la lletra tot el que s’explica en aquestes pàgines. Només cal intercanviar aquestes etiquetes diagnòstiques pel que li passa a cadascú.

En el cas dels atacs d’ansietat, es pot donar algun dels símptomes següents, o més d’un:

• Dolor al pit

• Mal de panxa

• Ofec

• Marejos

• Sensació de perill (fins i tot de mort)

• I, sobretot, moltíssima por!

En el cas del deprimit:

• Desànim agut

• Cansament físic

• Pensaments foscos

En l’obsessiu:

• Idees amenaçadores que cal evitar/resoldre/eliminar

Aquests atacs emocionals no són malalties fisiològiques o orgàniques, per més que ho puguin semblar. No van associats a cap dèficit de serotonina ni a un descens de reg sanguini al cervell. Es tracta simplement d’una trampa mental on és molt fàcil caure, com el famós joc xinès dels dits.

Aquesta joguina mil·lenària consisteix en un tub de bambú on, tal com mostra el dibuix, hi fiques el dit. Quan intentes tornar-lo a treure, el bambú es contrau i s’estreny al voltant del dit i, com més estires, més atrapat estàs.

La solució implica fer una cosa que va contra la intuïció: empènyer el tub més avall i ficar-hi el dit més endins. Llavors, curiosament, les fibres s’obren i, amb compte, pots treure el dit.

En tots els atacs de debilitat emocional —ansietat, depressió o obsessions— passa una cosa anàloga. La persona ha caigut en una enginyosa trampa mental i els intents que fa d’alliberar-se’n en realitat només serveixen per encadenar-la encara més al problema: com més insisteix a intentar treure el dit d’allà dins, més s’encalla aquell maleït invent.

És molt important tenir això clar: la majoria de trastorns psicològics són només això, una enginyosa trampa lògica. No hi ha cap malaltia a les neurones, ni a la genètica, ni a cap punt físic del cos! Per tant, no hi ha cap necessitat de prendre fàrmacs.

En aquest llibre veurem què hem de fer per alliberar-nos d’aquesta trampa mental per sempre i recuperar TOTA la fortalesa mental, la serenitat, l’equilibri i l’alegria. És a dir, la vida.

I no només això: gràcies a l’aprenentatge adquirit, serem persones amb una immensa capacitat d’estimar i d’ajudar els altres, d’explorar tot el que hi ha de més bell al món i compartir-ho amb els que ens envolten.

Per tant, ens hem d’alegrar que el que ens passa no sigui una malaltia orgànica i que puguem curar-nos sense fàrmacs i sortir-ne fins i tot més forts i més preparats per gaudir de la vida. Curació neta, total i superempoderadora!

Estàs preparat per a aquesta preciosa aventura cap al veritable autoconeixement, l’alliberament, la fortalesa i la felicitat?

Aquest llibre és ple d’històries de superació autèntiques, històries en què s’ha vençut el mateix problema que estàs patint tu. Llegeix-les de tant en tant per inspirar-te. Els protagonistes són persones iguals que tu, homes i dones normals i corrents que han après aquesta tècnica per conquerir el seu món emocional.

2

El mecanisme de la neura

El nostre treball de creixement personal té molt a veure amb tenir el coratge de morir, el coratge de morir contínuament.

PEMA CHÖDRÖN

El Diego és un empresari de quaranta-vuit anys. És alt, ben plantat i es manté molt atlètic. Recordo que, quan el vaig conèixer, tot i que el seu estat emocional era molt precari, feia molt de goig. Anava vestit molt elegant, amb els cabells foscos i ondulats pentinats enrere i unes ulleres molt modernes que donaven el toc final a un look elegant però amb un punt informal.

El Diego va arribar a la consulta completament esgotat. Patia des de ben jovenet els estralls de la debilitat emocional —sobretot atacs d’ansietat— i havia provat moltíssims tractaments, sense pràcticament cap resultat.

Però al cap d’un any fent el treball adequat, ja era una altra persona. Després de l’èxit de la teràpia em va escriure una carta perquè la fes arribar a qualsevol persona que hagués d’afrontar el mateix problema que ell. Era una carta preciosa, amb un missatge molt clar per a tots aquells que comencen en aquesta autoteràpia:

Vaig prometre a Déu que, si algun dia aconseguia deixar enrere la meva llarga història amb l’ansietat i la depressió, intentaria que el patiment que vaig haver de passar jo servís per aportar llum a altres persones que, com era el meu cas, fa anys que pateixen episodis profunds de debilitat emocional.

La meva història és la prova que és possible sortir-ne i a més a més trobar-se la mar de bé. Ara es parla molt de la plasticitat de la ment, i crec que jo en soc una prova més.

Avui puc dir que em sento molt agraït, molt feliç i molt sorprès d’haver-ho aconseguit, perquè durant molts i molts anys vaig haver de passar per un llarg infern d’episodis profunds d’ansietat i depressió.

Tot va començar quan tenia quatre anys i, arran d’un accident, em vaig fracturar no sé quants ossos per tot el cos. Va ser una vivència molt traumàtica que em va marcar tota la infantesa. Vaig passar-me sis anys entre metges, quiròfans i rehabilitacions, fins que en vaig fer deu, més o menys. Recordo que va ser una època de molta por per culpa del meu terrible estat de salut. Hi havia nits que cridava la meva mare perquè no podia respirar i vivia angoixat per la meva salut. Ara sé que aquells ofecs i aquelles pors eren fruit de l’ansietat, però en aquell moment era una criatura i no ho entenia.

Amb setze anys vaig tenir la meva primera depressió. I no només això; també va començar el pensament obsessiu. M’assaltava la idea que podia atacar algú, i això em terroritzava. Va ser aleshores que vaig anar per primer cop al psiquiatre, que em va afartar d’antidepressius i ansiolítics.

Amb vint-i-vuit anys ja havia estat en tractament amb cinc prestigiosos psiquiatres de la zona, que aviat és dit. M’havien tractat amb fàrmacs de tota mena. Un còctel diferent cadascun.

Al cap de poc vaig heretar l’empresa del meu pare i l’estrès va augmentar. I, amb l’estrès, l’ansietat i la por. Era l’any 2003. Sentia una por tan atroç que molts dies m’havia de refugiar al llit, aterrit. Les idees de suïcidi eren constants, i això em provocava encara més pànic. Aquella ansietat extrema feia que tingués por de fer alguna bogeria. No m’acostava mai a un ganivet. Els pensaments es tornaven obsessius i es retroalimentaven. Em feien por fins i tot les notícies de la tele.

Tenia la boca seca tot el dia, em costava empassar. A les nits no dormia. Perdia pes, estava atordit i em costava pensar. Activitats com vestir-me, planificar el dia o dutxar-me em suposaven un esforç immens.

El Diego va viure una transformació enorme. I és que, tal com ell mateix explica, s’havia passat moltíssims anys en un pou molt fondo. Abans d’anar a parar al meu centre, havia tingut uns quants ingressos en hospitals psiquiàtrics, s’havia pres més de cinquanta fàrmacs diferents i havia tingut dos intents de suïcidi.

Molts psiquiatres no haurien donat ni un duro per la seva recuperació. I tanmateix, avui el Diego no es pren ni un fàrmac, és feliç i se sent un exemple d’alegria i d’amor a la vida.

El Diego va dur a terme el programa que descrivim en aquest llibre i va trigar dos anys a recuperar-se. És cert que hi va dedicar uns esforços encomiables i que la seva determinació va ser clau, però, bàsicament, va fer el que

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X