A Barcelona, sitiada en lo any 1713,

rendida en lo any de 1714

Nostres antigues cartes, rubricades

amb tanta sang, comprades amb la vida,

entenent que de Utrecht en la partida

foren, si se entaularen, barrejades,

Barcelona per si les ha entaulades,

a Déu i a la ventura reduïda;

arma son joc i luego se li envida

per un tafur de flors que a Espanya ha dades.

Lo resto, ab tretze, Barcelona llança;

mes, com a un trist catorze que li cau,

son rei no acut per guerra ni per pau,

i al tafur, amb espases, acut França.

Perd lo joc, perd quant té, perd la esperança,

que és lo que, de jugar ses armes, trau.

MANUEL MAS I SOLDEVILA (†1748)

Pròleg

Actualment, pocs catalans poden dubtar que l’11 de setembre de 1714 va ser un dia històric, un «dia que ha fet Catalunya». Ho podem plantejar en la doble accepció que hem donat al concepte en el pròleg dels primers volums d’aquesta col·lecció. L’11 de setembre de 1714 va ser un punt d’inflexió que separà dues realitats polítiques, so­cials i culturals molt diferents. I aquest mateix 11 de setembre va marcar la memòria de diverses generacions de catalans, que van preservar un record determinat i inequívoc d’aquesta data. De fet, l’11 de setembre avui no és només un dia històric, sinó també la Diada Nacional de Catalunya, i aquest és un tercer constructe cultural que així mateix té una història. Heus aquí uns breus comentaris sobre les relacions entre tres conceptes aparentment senzills: «dia», «història» i «nació».

L’11 de setembre de 1714, efectivament, les autoritats borbòniques d’ocupació van dissoldre l’Estat català. Parlem d’un sistema polític construït des del segle XIII, i progressivament ampliat i enfortit, que es fonamentava en tres valors essencials: la superioritat de la llei, el reconeixement dels drets individuals i col·lectius i el govern representatiu i col·legiat. Aquest model va ser anomenat «pactisme», perquè es basava en el pacte entre dos poders: la corona i els braços, és a dir, la representació de la «terra» o nació. Per això, tots els seus organismes de poder rebien el qualificatiu de «generals», a causa del caràcter universal o nacional: la Cort General, que aplegava els braços sota la presidència del rei; la Diputació del General, que era la representació col·legiada dels braços, i la Junta General de Braços —o Parlament de Catalunya—, la màxima expressió de la sobirania nacional, convocada per la Diputació del General només en dues ocasions excepcionals: el 1640 i el 1713. Per això, també, l’última conquesta democràtica de l’Estat català, assolida en les dues darreres Corts Generals, va ser la formació del Tribunal de Contra­faccions. Aquest tribunal estava conformat paritàriament per jutges nomenats per la corona i per la Diputació del General, i tenia la funció de resoldre els conflictes constitucionals entre ambdues institucions.

L’11 de setembre de 1714 s’imposà el règim de la Nova Planta, caracteritzat per l’absolutisme, el caràcter totpoderós de la monarquia com a institució de dret diví i la composició vertical —de dalt a baix— de tot l’organigrama polític. Aquest model, imposat per la força de les armes, colpejà les classes mitjanes i populars i, en general, tots els projectes de modernitat política i social. Així mateix, enfortí els sectors més conservadors i tradicionals, que van poder consolidar els seus privilegis de classe. Tot plegat va significar, a més, l’establiment d’un sistema polític caracteritzat per la violència i la militarització permanents, i finançat per un nou model fiscal fonamentat en l’extracció dels sectors productius, la desigualtat i l’espoli. La liquidació de la cultura política basada en la representació i el govern col·legiat va anar acompanyada del tancament de les universitats i del seu desterrament a Cervera, una destinació que durant dècades va ser esquivada per estudiants i professors (i que la Revolució Liberal va poder retornar a Barcelona, finalment, cent vint-i-cinc anys després, el 1842). La instauració de l’absolutisme va tenir, encara, una greu incidència en l’augment de l’analfabetisme, com a conseqüència del tancament de nombroses escoles municipals de minyons, quan els eraris dels consells municipals no es van poder fer càrrec de la nova pressió fiscal.

A mitjan segle XVIII, d’això n’era conscient absolutament tothom. També els botiflers, fills i nets de botiflers, que governaven les institucions borbòniques a Catalunya. Així, quan Carles III de Borbó, fill de Felip V i germà de Ferran VI, va ser coronat per les Corts de Castella el 1760, els representants dels municipis de Barcelona, Saragossa, València i Palma, les capitals del Principat de Catalunya i dels regnes d’Aragó, València i Mallorca —respectivament—, li van fer a mans un document en què demanaven el retorn de les constitucions abolides amb la Nova Planta. L’hem anomenat el Memorial de greuges. Aquestes il·lustres autoritats borbòniques explicaven el següent:

Al principio de este siglo, el señor Phelipe V, que esté en gloria, tuvo por conveniente derogar las leyes con que hasta entonces se habían governado los reinos de la Corona de Aragón, mandando que en adelante se governasen con las de Castilla [...]. Son imponderables los males que en su execución han padecido aquellos reinos contra la pia­dosa intención del glorioso padre de Vuestra Majestad.

Reconocemos que son muy justas y muy útiles a los reinos de su corona, mas no podemos decir que fuesen injustas las leyes de Aragón sin faltar a la verdad y al respecto debido a sus augustos reyes, digníssimos progenitores de Vuestra Majestad, que las establecieron y promulgaron.

Les autoritats borbòniques de la Corona d’Aragó no només reivindicaven el retorn de les constitucions i dels furs perduts cinquanta anys enrere, sinó que també reconeixien la inferioritat moral de la nova administració borbònica i la manca de prestigi de les seves institucions i dels seus càrrecs:

Muchas son, señor, las causas del poco respecto que ahora merecen los magistrados de las ciudades. Los corregidores tienen mayores facultades que tenían antes los justicias, que podían llamarse compañeros de los jurados [...]. De estos y otros procedimientos que desautoriza a las ciudades proviene el vulgar pernicioso concepto de que no tienen los regidores las circunstancias apreciables que tuvieron los jurados [...]. No podemos negar que son pocos los hombres de honor y conveniencias que pretendan regidorías; son muchos los que las renuncian y pueden temerse que ninguno quiera servirlas.

I, a més, les autoritats borbòniques locals no es podien estar de recordar la imposició de la llengua castellana en tots els àmbits, l’Església inclosa:

A más de estas leyes generales, hay otra especial y más poderosa que obliga a que en Cataluña, Valencia y Mallorca sean obispos y clérigos de sus iglesias los que nacieron o se criaron en aquellos reynos. Porque, según dijimos, en ellos se habla una lengua particular y, aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden y hablan la castellana, con todo, los labradores ni saben hablarla, ni la entienden. En las Indias, cuyos naturales, según se dice, no son capaces del ministerio eclesiástico, los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus feligreses. ¿Y han de ser los labradores catalanes y valencianos de peor condición que los indios, habiéndose dado en aquellos reinos hasta los curatos a los que no entendían su lengua?

La consciència del fracàs del nou ordre borbònic i el seu complement —la nostàlgia de les constitucions abolides— són una constant durant més d’una centúria. Els diputats enviats a Cadis durant la guerra del Francès encara van ser aconsellats sobre la necessitat de reivindicar el retorn de les nostres lleis.

Però el catalanisme polític contemporani no va néixer de la nostàlgia de les constitucions perdudes, sinó del catalanisme cultural sorgit amb la Renaixença, ben entrat el segle XIX. El resumí Joaquim Rubió i Ors en el pròleg per a l’aplec de les seves poesies, Lo Gaiter del Llobregat, publicat el 1841: «Catalunya encara pot aspirar a la seva independència. No a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança, a més de lo volum de sa història, exèrcits de molts mils homes i esquadres de cents de navios; però sí a la literària».

Aquest text ha estat llegit sovint en clau positiva, com el programa ideològic de la Renaixença, però admet també la lectura contrària: Catalunya ja no pot ser un estat, i resulta inútil enyorar les velles constitucions. Però sí que pot ser una nació, perquè una nació, d’acord amb el nou paradigma romàntic provinent d’Alemanya, és en primer lloc una llengua.

Heus aquí una diferència essencial que no sempre ha estat prou advertida. Per als catalans del 1714 la nació era, en primer lloc, la nació política, és a dir, les seves constitucions. Per això, per al cronista Francesc de Castellví, l’abolició de les nostres institucions de govern va ser «la fi de la nació catalana». Per contra, per als catalans de la Renaixença, la nació era en primer lloc la llengua.

A la fi del segle XIX, quan sorgeix el catalanisme polític, per a molts l’horitzó que cal plantejar ja no és la recuperació de les constitucions, que són antigues i poden semblar carlistes, sinó una cosa nova i moderna que ningú no sap ben bé què és: un «estatut d’autonomia» dins l’Estat espanyol. No hi ha a Catalunya un moviment similar a la reivindicació de la devolution, que ha caracteritzat el nacionalisme escocès contemporani. I potser d’aquí plora la criatura, ben entrat el segle XXI...

Si la República Francesa va instituir el 14 de juliol com a Diada Nacional de França el 1880, Catalunya, nació sense estat, va haver de viure un intens debat al voltant de la viabilitat —o no— de l’11 de setembre com a diada pròpia. L’actualitat política internacional ho va complicar encara més. La guerra francoprussiana del 1870 i, sobretot, la Gran Guerra (1914-1918) van situar la major part de la intel·lectualitat catalana a favor de França i contra els imperis centrals. França era la terra de la llibertat; Alemanya, i encara més el decadent Imperi austrohongarès, ho eren de l’absolutisme. En aquest context era difícil de justificar la tria dels catalans del 1705. Aquest anacronisme ridícul, que identificava la França absolutista borbònica amb la de la revolució que la va deposar utilitzant la guillotina i el terror, va funcionar, tanmateix. Polítics i intel·lectuals de prestigi, com Enric Prat de la Riba o Gabriel Alomar, es van posicionar contra la commemoració de la Diada de l’11 de setembre.

En el seu argumentari s’hi afegiren també dos elements nous. D’una banda, la construcció del mite del «reformisme borbònic», elaborat per la historiografia jacobina espanyola del segle XIX, tot barrejant de manera potinera conceptes i períodes. De l’altra, la identificació d’aquells botiflers del 1714 amb els «afrancesats» del 1808: intel·lectuals dotats de bona fe i de ganes de modernitat que haurien estat esclafats pel fanatisme de l’Església i de la massa. Només així es poden entendre aquestes paraules de Gabriel Alomar: «En aquelles diades de la guerra de Successió és molt possible que jo m’hagués sentit botifler [perquè] la casa de Bourbon representava el futurisme. Era la invasió salvadora del nord sobre l’Espanya negra».

Aquell debat anacrònic entre francofília i germanofília no deixa de ser present en els treballs d’historiadors com S

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X