1

En aquesta època, el campió del món d’escacs es deia Alek­sandr Aleksàndrovitx Alekhin i tenia la coqueteria de no voler portar ulleres quan no jugava. Així doncs, s’hi veia molt malament. Al seu voltant el món era bellugadís, i ell titubava. S’hauria jurat que estava embriac o que s’esforçava a caminar recte al pont d’un paquebot sacsejat per les onades tumultuoses de l’Atlàntic... Justament, era el 17 de gener de 1940 i l’Alekhin es trobava enmig de l’Atlàntic a bord d’un paquebot anomenat Miracle.

Com cada matí, a tall d’esmorzar, havia fet que li duguessin a la cabina uns ous remenats, torrades, una ampolla de xampany, cafè de filtre i vermut. Havia esmicolat les torrades a trossets, havia ruixat copiosament els ous amb vermut i s’ho havia menjat tot sense fer servir els coberts, amb els dits. La Grace no n’hi faria cap retret. Dormia. L’Alekhin li va deixar amb què omplir una copa, és a dir, amb què animar-se quan es despertés. Va col·locar la safata als peus del llit, va ficar una cullereta al coll de l’ampolla perquè l’alegria del beuratge no s’esbravés, i llavors es va girar cap a ella. Sota les pólvores d’arròs que no s’havia tret abans d’anar-se’n a dormir i amb les quals en conseqüència havia tacat l’edredó, va sentir una energia humida, seductora i blana. La Grace havia envellit, va constatar. Es va demanar si algun dia havia sigut jove. Quan es van casar a Villefranche-sur-Mer el 1934, ja tenia setze anys més que ell. Aquest matí, l’Alekhin tenia quaranta-set anys. N’hi hauria prou amb un esforç matemàtic minúscul per deduir l’edat venerable de la Grace. La cortesia ens impedeix escriure-la.

—Jove —va murmurar mentre es treia el pijama—, per què hauria de ser jove? Què li trobem a la joventut, a part de la dispersió? L’edat, en la mesura que acosta a la mort i al seu ultimàtum, reforça la voluntat i simplifica les variants. Com en els finals de partida, com en la mort dels cignes, permet l’alliberament d’una energia furiosa, potser irresistible... —Dient això, l’Alekhin es va fer el nus d’una corbata de tartà i tot seguit va sortir.

Tenia uns ulls d’acer d’un blau molt clar, penetrants com agulles, una boca petita i crispada que traïa el seu caràcter rígid, roent de vanitat i presa d’atacs de nervis freqüents. Ben plantat i d’aspecte robust, semblava tanmateix que es debatés en un fluid. Com si la resistència de l’aire se li oposés de ple, com si tingués els membres envescats, impedits per una crema espessa, era com si l’Alekhin no es desplacés caminant sinó nedant. Ni la mala vista ni la torpor del matí no arribaven a explicar aquesta singularitat. El responsable n’era més aviat aquell tercer ull, o aquella ombra, que el vigilava tothora i l’obligava a embolcallar cadascun dels seus gestos amb un preciosisme ridícul. Feia un posat. Interpretava el paper que ell mateix s’havia escrit. Per exemple, quan sostenia un got o manipulava una peça a l’escaquer (i això li passava amb força freqüència), tenia el costum d’estirar el dit petit cap a l’exterior.

Durant la passejada, el temps era dolent, fins i tot hostil. A la coberta no hi havia ningú. Es va aferrar a la borda i aleshores es va treure un cigarret de la butxaca. Va ficar el cap dins la jaqueta per encendre un misto, com els ocells fiquen el bec sota una de les ales. El vent va escombrar les glopades de fum una rere l’altra. Feia dotze dies que navegaven. Ahir, el Miracle havia ultrapassat les Açores. A l’Alekhin l’arxipèlag no li havia semblat gran cosa: uns quants cons negres mig enfonsats als quals s’arrapaven els núvols. Quan es va embarcar a Buenos Aires, i després d’una breu escala a Rio, va haver de dir adeu a l’Amèrica del Sud, on l’Alekhin havia dut, durant un any, una vida de disbauxa, en un estiu continu, de gran hotel en gran hotel, de casino en casino, d’homenatges a victòries, d’avió de línia a nau de creuer, de barra lliure a barra lliure... Allà s’havia banyat contínuament en un còctel ensucrat. Les ciutats que havia visitat, d’altra banda, tenien totes nom de còctel. Hi havia hagut Antofagasta, Belo Horizonte, Guayaquil o Caracas. Ara navegava cap a Lisboa, és a dir cap a l’hivern i l’apocalipsi en forma de guerra mundial. La temperatura havia refrescat. La llum s’havia esblaimat. Comprenia l’Alekhin què significava això? Era conscient que passava del mojito a la nyàmera? Va tenir ganes, ni que fossin fugaces, de girar cua? No. Per a ell, en l’esclafit sec de les banderes de senyalització, en els refluxos que llepaven els flancs del vaixell, tan sols es manifestava una inquietud difusa, principalment meteorològica.

L’Alekhin hi veia molt menys lluny en la vida que a l’escaquer. En l’espai i el temps que els éssers vivents s’avenen a anomenar «reals», no predeia el futur i no dirigia el destí. En el moment que amb una ditada va engegar la burilla a ballar en l’aigua negra, no sospitava gens la mala ratxa que l’esperava. Tanmateix, la realitat s’havia encarregat d’enviar-n’hi alguns senyals. Fins i tot havia tingut la delicadesa d’adreçar-se a ell seguint els que eren els seus canals de comunicació preferits: els escacs i la beguda.

2

Quatre mesos abans d’embarcar-se al Miracle, en el transcurs del Torneig de les Nacions, al bar de l’hotel Palacio de Buenos Aires, l’Alekhin es prenia el primer whisky de la tarda amb el Tartakower, que tenia més o menys la seva mateixa edat. Amb ells seia un altre jugador, d’uns vint anys menys, que jugava amb el Tartakower a l’equip que representava Polònia. Es deia Mendel Najdorf. Aviat es dirà Miguel Najdorf, quan, sense poder tornar a casa a causa d’un acord entre dos esquarteradors anomenats Stalin i Hitler, bé haurà de viure en alguna banda, i ja que hi era, per què no havia de triar aquell lloc? Les fronteres poloneses no havien deixat d’oscil·lar entre Alemanya i Rússia des de feia tres segles, cosa que havia donat lloc a aquesta brometa geopolítica: «Els polonesos existeixen, Polònia ja no se sap!».

Era un moment de descans. Parlaven rus i sobre escacs. Al voltant, els guarniments habituals als palaus: estuc, vellut, daurats, colors de reminiscències aristocràtiques com el vermell sang o el blau reial.

Alemanya encapçalava aquesta vuitena Olimpíada —l’altre nom del Torneig de les Nacions—, que era una mena de copa del món en què els jugadors, aplegats en equips, lluitaven per la seva bandera. Hi havia motius per lamentar la victòria d’Alemanya. En aquell moment els alemanys feien el fatxenda. Com que s’havien menjat Àustria, es beneficiaven de l’aportació de jugadors austríacs de talent com ara l’Eliskases, i per contra perdien el suport de jugadors amb molt més talent, genials i tot, com ara l’Spielmann, que era de raça jueva i en conseqüència no podia pertànyer de cap manera a la nova Federació de la grossa i gran Alemanya, preocupada per retrobar la puresa de la seva sang germànica.

El Tartakower tenia molt d’enginy, la closca pelada, uns ullets de ratolí molt junts, que els vidres de les ulleres, gruixuts com culs d’ampolla, engrandien i feien melancòlics, com si no s’haguessin creat per veure les coses d’aquest món sinó les d’un més enllà hipotètic. El Najdorf, per la seva banda, tenia un aire jovial i golut, d’algú que toca de peus a terra, gairebé atlètic, amb un nas bulbós, uns llavis molsuts que, un cop mullats de whisky, van interrogar l’Alekhin sobre el nombre de partides que havien jugat l’un contra l’altre.

En quin punt eren, ells dos?

No era l’ocasió de passar comptes?

El Najdorf en duia alguna de cap. Va exhibir un lleuger rictus de satisfacció —el rictus lleuger de qui hi veu més lluny que el seu adversari— quan l’Alekhin li va replicar: «Dues taules», amb l’aspecte d’afegir: «Cosa que és prou d’admirar, jove Najdorf». Malgrat el whisky que duia d’avantatge, l’Alekhin va indicar al cambrer que n’hi posés un altre. Aquest Najdorf es devia considerar afortunat, va pensar mentre feia uns quants glops del líquid ambarí que li acabaven de servir, perquè allà el tenia, pretenent haver guanyat un cop. Fins i tot ho afirmava en veu alta i intel·ligible.

—Dues taules i una victòria, Aleksandr Aleksàndrovitx. Es descuida, Aleksandr Aleksàndrovitx..., es descuida que el vaig guanyar a Varsòvia fa deu anys, en una simultània!

Les simultànies consistien a jugar contra diversos adversaris alhora. L’Alekhin podia arribar gairebé fins a cinquanta. Per a ell eren una font d’ingressos important. Li feien recórrer els clubs d’arreu del món i reforçaven la seva fama entre els «profans» (l’Alekhin anomenava així els que no jugaven a escacs, els que no sabien res d’escacs, aquells per als quals jugar seixanta partides d’escacs alhora equivalia a posseir seixanta cervells).

—A Varsòvia, diu... Que em va guanyar a Varsòvia?

—Sí! Un cop!

L’Alekhin va tornar a veure el gran hotel neoclàssic de Varsòvia. Va tornar a veure les aranyes resplendents i els jugadors asseguts a la sala de ball. Tots ben tibats, vestits amb trajo fosc. El començament del segle encara no havia posat fi als fracs i les polaines. Els jaqués i les botines amb botons es mantenien. Aprofundint en el record, va arribar al Najdorf del passat. Tanmateix, no el va veure com un ésser humà. El Najdorf no tenia ni nas ni llavis ni cames, era una lletra i una xifra.

—Va sacrificar una torre a b7, era vostè?

Sí, era ell. Tant per tant, diguem-li b7..., sobretot no hi ens amoïnem! Sempre serà més estable que «Mendel» o «Miguel» i tindrà l’avantatge de servir en totes les llengües. De llengües, caldria saber-ne moltes per llegir la llista dels jugadors d’aquell torneig, que la guerra havia de transformar en exi­liats: Paulette Schwartzmann, Paulino Frydman, Sonja Graf, Gideon Ståhlberg, Paul Michel, Ludwig Engels, Albert Bec­ker, Heinrich Reinhardt, Jiří Pelikán, Karel Skalička, Markas Luckis, Movsas Feigins, Ilmar Raud, Moshe Czerniak, Meir Rauch, Victor Winz, Aristide Gromer, Franciszek Sulik, Adolf Seitz, Chris De Ronde, John Francis O’Donovan, Zel­man Kleinstein. I considerem-nos afortunats per no haver de llegir la llista dels milions que, havent-se quedat a Europa, serien esmicolats, gasejats, enterrats, afusellats, asfixiats, incendiats, occits, transformats en pàmpol, en coixí o en sabó.

Aquest b7 era un dels rars exemples en què el sacrifici d’una peça era el primer engranatge d’un mecanisme que duia mecànicament al mat. Els sacrificis sempre tenien alguna cosa superba. L’Alekhin ho reconeixia sense recança. Eren cavallerescos. Eren romàntics. Eren esbalaïdors. El ja esmentat Spielmann n’havia descrit meravellosament els atractius en un llibre titulat L’art del sacrifici en els escacs. Foragitant aquestes consideracions i la menció, sempre molt desagradable per a ell, de l’Spielmann, tan empipador, l’Alekhin es va dir que s’alegrava molt de retrobar l’audaç b7. Se li havia ficat en algun lloc, aquest b7. Fins i tot al cap de deu anys, si un era l’Alekhin, se’n recordava, d’aquell que l’havia sabut sorprendre.

Va somriure al Najdorf i va aixecar el got en honor seu.

—Visca per vostè! Visca el b7!

Soroll de glaçons, sorolls salivals, sospirs de satisfacció.

—Volia saber, Aleksandr Aleksàndrovitx... —va continuar el Najdorf, fent servir aquesta forma de cortesia russa una mica feixuga que consisteix a afegir el patronímic al nom de l’interlocutor—. Volia saber què compta fer, Aleksandr Aleksàndrovitx. Circulen tota mena de rumors i sé que entre nosaltres n’hi ha molts que pensem abandonar les nostres famílies i els nostres béns per quedar-nos aquí, a Amèrica.

Qualsevol que hagués sentit el Najdorf preguntar això al setembre del 1939 hauria pensat en la guerra llampec, en la coordinació ofensiva dels avions, els tancs i la infanteria. Després de tot, Polònia estava sent aniquilada. Oposava llancers a cavall als carros d’assalt, i s’hi experimentava amb les primeres matances en massa mitjançant els tubs d’escapament dels camions.

—Dubto que la partida tingui lloc... Ja ho veurem.

De què parlava, l’Alekhin?

—La partida, com en diu vostè, ja ha començat!

La cosa es posava tibant. El Tartakower, que era entre tots dos, va intervenir, conciliador.

—Najdorf, calmi’s. Vostè parla de la guerra que s’acaba de declarar i l’Aleksandr Aleksàndrovitx parla de la batalla pel títol suprem! Oi que es referia a la partida de tornada contra el Capablanca, Aleksandr Aleksàndrovitx? Vostè s’ha pensat que el Najdorf li demanava si aquesta partida tindria lloc! S’ha pensat que si tota aquesta gent decidia quedar-se a l’Argentina, més que no pas tornar a Europa, era per assistir a la seva partida... És això?

L’Alekhin era de naturalesa sanguínia, de manera que es va enervar. Tothom recordava la vegada que, després que l’Spielmann (un altre cop ell) el derrotés una mica massa enèrgicament, va empunyar el seu rei i, en lloc de fer-lo caure a la seva casella com era costum, l’havia engegat a través de la sala i va estar a punt de deixar borni un espectador.

—Ja hi som, ja em torna a parlar d’aquesta partida maleïda! Tornem-hi amb el Capablanca! No ha quedat clar, entre ell i jo? No ha quedat del tot clar? El vaig derrotar. El títol ja no és seu. No tindrà partida de tornada si no és que es compleixen totes les condicions del tractat de Londres. Això li costarà deu mil dòlars![1]

L’aspecte de l’Alekhin ja no era el que havia sigut al principi de la conversa. El cap se li havia eixamplat. Alguns cabells s’havien emancipat del pentinat maníac i li queien sobre el front. Perdia el seu tercer ull, l’Alekhin, el que li manava que tingués l’aspecte d’aquell a qui tant li és, que jugués a escacs com qui juga a bridge o a ping-pong, diguem que per burlar l’avorriment, amb un posat aristocràtic impertorbable. Picat en la vanitat, s’apoderaven d’ell els seus instints més baixos. L’Alekhin no era el somni del seu tercer ull. Era un pencaire, i a sobre, ves, un artista ple de voluntat que pudia a alcohol i a transpiració, una bola d’energia conqueridora i rabiosa, un ésser sense desimboltura que volia agradar tota l’estona, i que no agradava gaire sovint.

Ja n’estava tip, que li parlessin del Capablanca.

L’altre dia mateix, un paio vagament periodista li havia anat al darrere per suplicar-li que concedís la revenja al cubà. L’Alekhin només s’havia pogut desfer d’aquell desgraciat refugiant-se als lavabos, tancant-s’hi amb pestell i quedant-s’hi una hora ben bona, mentre es repetia que no, que el Capablanca no li feia por. La Grace l’havia anat a rescatar. Havia allunyat aquell importú i havien pujat a l’habitació, ella i ell, de bracet. Llavors ell li havia repetit els motius, tots ben bons, que tenia per detestar el seu rival.

Perquè l’Alekhin detestava el Capablanca. Detestava l’amor que el públic li dedicava al Capablanca, el geni innat del Capablanca, la desimboltura social del Capablanca, la dona russa, jove, bonica i frívola del Capablanca, el passaport diplomàtic cubà del Capablanca, les rendes immobiliàries del Capablanca, la pell colrada del Capablanca, l’elegància estricta dels trajos anglesos del Capablanca quan els seus feien que el prenguessin per un representant de sabons, la manera oficial que tenia el Capablanca de viatjar a Rússia quan l’Alekhin hi havia nascut i no tenia dret a fotre-hi els peus, la calidesa amb què Stalin li feia una encaixada al Capablanca quan aquest mateix Stalin acabava de suïcidar el seu germà Aleksei, i fins i tot el nom de Capablanca, que semblava sortit de dret d’un conte de fades, quan als no-russòfons el de l’Alekhin els costava pronunciar-lo, i els russòfons el confonien amb el ridícul «Alio­khin»... S’havia de dir que l’home que el seu tercer ull volia que l’Alekhin fos, el Capablanca l’era de natural, sense haver-se de forçar. També s’havia de dir que, abans de l’Alekhin, el campió del món era ell. Per a massa gent, encara ho era.

—El campió del món soc jo!

En aquell moment l’Alekhin demanava ajuda al record d’aquella nota del 29 de novembre de 1927, dotze anys enrere, que havia rebut en aquella mateixa ciutat de Buenos Aires, després d’una lluita despietada, en una llengua plena d’unes faltes d’ortografia que palesaven (amb voluptat, naturalment) el trasbals físic i moral del cubà:

Benvolgut senyor Alekhin:

Abandono la partida. Així dons, vostè és el campió del mon i el felicito pel seu èxit.

Recorts a la senyora Alekhin.

Sincerament seu,

J. R. CAPABLANCA

Malgrat aquesta rendició inequívoca, l’espectre del Capablanca venia, doncs, a importunar-lo en el moment que creia que s’estava relaxant amb una mica de whisky amb gel i dos admiradors beneits... Si ja ni tan sols els records més absolutament feliços eren capaços d’imposar-se, pensava, on es podria amagar? Si la seva pròpia memòria, en les categories més afortunades, ja no constituïa un replec fiable, on trobaria repòs? On es podria escapar per no haver de suportar més les lluites a mort dels llops entre els llops?

—He contestat a la seva pregunta, Najdorf? Deu mil dòlars! Ni un copec menys! Allà, davant meu... Ens vam posar d’acord a Londres! El Capablanca va firmar l’acord de Londres, aleshores? I a més li interessa espavilar-se, perquè jo no trigaré a tornar a travessar l’Atlàntic, i cregui’m, un cop sigui a l’altra banda, a Europa, li tocarà a ell pagar-me les despeses del viatge de tornada!

Amb ferocitat, l’Alekhin va esclafar el cigarret al got buit del Najdorf, es va aixecar sense excusar-se, es va posar el barret negre, es va cordar l’abric negre, va agafar el maletí negre que contenia el que contenia la seva ment, a saber, jocs d’escacs en miniatura, quaderns dedicats als escacs plens de notes en esborrany, i revistes d’escacs txeques, angleses i soviètiques, i va girar l’esquena als seus col·legues.

El Tartakower va donar un copet lleuger a l’esquena del Najdorf.

—Vinga, no faci aquesta cara, Mendel... Aviam! La reacció de l’Aleksandr Aleksàndrovitx no l’ha de sorprendre. Sap?, fa trenta anys que el conec. Els escacs ho són tot, per a ell. Els hi ha donat tot...

La mirada del Najdorf era greu.

Per a ell també ho era tot, el joc.

—No, Mendel. Més que això, molt més que això i molt pitjor que això.

3

Amb l’ajuda del temps i la travessia, el record desagradable d’aquesta discussió s’havia escolat dins l’oceà Atlàntic. Enmig del mar tumultuós del gener i els vents i les boires carregats de ruixim, embolcallat amb un sobretot que havia calgut exhumar dels baguls, vestit amb un esmòquing de coll encreuat, una bufanda de seda blanca i un corbatí de biaix, l’Alekhin s’havia instal·lat en una de les gandules. Sol un altre cop a la coberta relliscosa, s’havia posat les ulleres per reprendre les notes relacionades amb el torneig Willington Drake de Montevideo. El seu programa per a la vetllada era acabar aquell estudi, treure’n potser algunes línies complaents i acudir al sopar, després del qual hi hauria un concert.

Aquestes perspectives eren agradables, molt més agradables que el pensament que hi havia en alguna part d’ell, cabut i fugaç com un corrent d’aire, d’Alemanya i Rússia tallant el cap de Polònia, és a dir assassinant a tots aquells que, entre els polonesos, sabien reflexionar, perquè és cosa sabuda que per matar l’organisme que sigui, i això serveix tant per als països i els pobles com per als crancs de riu o els pollastres, decapitar-­los és el mètode més definitiu.

L’Alekhin va constatar que en el Torneig de les Nacions, com en el de Willington Drake que l’havia seguit, no se n’havia sortit gaire malament. En setze partides havia aconseguit nou victòries i havia concedit set taules. Tretze punts, doncs, va comptar prement el llapis entre els llavis... Es va posar sobre la panxa la manta de llana bullida que li acabava de dur un cambrer, va encendre un cigarret amb una gesticulació d’autòmat, sense que semblés que dominava els seus moviments, fent més aviat la impressió d’haver deixat ja feia temps que el seu cos s’espavilés sense ell. Els fulls dels quaderns els tenia plens de la seva lletra, grossa i no gens clara. L’Alekhin s’apuntava les partides amb un llapis tou, principalment en rus i en francès, però també en alemany o en anglès, en llatí o en grec antic.

Quan va aixecar el cap, va distingir el capità Duarte Almeida, que travessava el Miracle per anar a canviar-se a la cabina. El sopar concert l’obligava a posar-se un uniforme immaculat. Camacurt, de moment l’oficial duia un capot vell que havia agafat un to vermellós per les planxades. Uns pantalons amples li cobrien gairebé del tot les sabates de punta quadrada i li subratllaven les dimensions minúscules dels peus. De pell morena i nas camús, amb l’orella dreta travessada per una anella, l’Almeida despertava en els seus interlocutors el record dels navegants portuguesos que al segle XV havien sortit cap a l’altra punta de la terra damunt de closques de nou per tal de cobrir-se d’or, fregar-se el cos amb espècies i dibuixar mapes envoltats de dracs. L’oficial es va treure la gorra, es va inclinar per fer una mena de reverència i va parlar a l’Alekhin en un francès gairebé bo.

—Bom dia, dotor Alekhin!

—Bon dia, capità. Quin vent! Quina energia al voltant nostre! Fa pensar en un Berlioz.

—Sí, el largo.

—Quina energia, amic meu!

—Hem de forçar els motores a fons, per contrarestar els correntes. Em neguiteja que el nostre xopar d’aquest vespre es pugui gronxar. Només faltaria que el potaixe ens ruixés.

—Que el potaixe ens què?

—Que la xopa es bolqui, per les onades.

—Ah... Però bé, si hi ha moviment, hi ha vida! Oi que sí?

—Sí, dotor. Disculpi el meu francès, fa temps que no el practico. Em fa vergonya.

—Quan arribarem, capità?

—D’aquí tres dies.

—Fantàstic!

—Li he de dir... He avisat a Lisboa de la seva presença a bord.

—Molt delicat de part seva, capità. Molt delicat.

—El meu país té l’honor de rebre el campió do mundo!

—Digui’m, capità, s’hi juga gaire a escacs?

El capità va contestar que sí, per descomptat. Quin país indigne no apreciava el cim de l’esperit que era el joc d’escacs? Segons ell, era lamentable que encara no s’hagués manifestat cap mestre portuguès d’envergadura. Però, a conseqüència de la il·lustre presència del doctor Alekhin, estava segur que aviat sorgiria una generació de prodigis lusitans. D’altra banda, van decidir en aquell instant mateix, s’haurien d’asseure l’un al costat de l’altre per al sopar concert! L’honor era fins a tal punt recíproc... L’Alekhin i l’Almeida van garlar d’aquesta manera un quart d’hora. L’un encertia l’altre sobre la seva importància, l’altre li pagava amb la mateixa moneda. En la categoria dels passatemps, les discussions fútils eren el que preferia l’Alekhin: unes quantes paraules buides, algunes fórmules de cortesia codificades, i estava segur de no malbaratar les seves forces mentals per dedicar-les tot seguit, en exclusiva, a l’escaquer.

La Grace va aparèixer a l’altre extrem de la coberta. Per l’aspecte malhumorat que se li veia, semblava a punt de perdre els estreps. Duia posat aquell abric de pells que l’arrodonia, que li arribava fins als turmells i li donava l’aspecte còmic d’un petit rosegador. El capità va saludar degudament la senyora, però va desaparèixer de seguida. Si bé l’afalagava passar una vetllada en companyia del campió del món d’escacs, la Grace li semblava menys estimulant. Era americana, i els americans no tenien gens de sentit de la conversa. Esperits vulgars, comerciants anglesos alliberats de la cortesia i de la història, només creien en els dòlars. Aviat, pensava tristament el marí, dominarien un món universalment negociable, i era ben lícit preguntar-se com seria possible avenir-se a una brutalitat semblant.

Així que va estar sol amb ella, l’Alekhin va canviar d’actitud i va tornar a ser el nen aviciat que potser era abans de tot. Quina edat tenia l’Alekhin? Quaranta-set anys, com pretenia el seu passaport? Noranta-tres, com hauria assegurat, tenint en compte la mida del seu fetge i l’estat dels seus pulmons, un laboratori mèdic? «Setze anys», hauria contestat la Grace, perquè sabia que als setze anys, de mans de Sa Majestat el tsar Nicolau II, per la seva victòria en el torneig panrús de joves promeses, havia rebut aquell gerro de porcellana del color dels seus ulls. El trofeu tenia unes nanses en forma d’ales de papallona. Com si contingués el seu cor, la seva memòria i tota la seva ànima, l’Alekhin no se’n separava mai.

—Evites despertar-me quan et lleves, Tixa...

El sobrenom a què la Grace recorria per designar l’Ale­khin havia servit temps enrere per caracteritzar el jovenet que es recloïa a la seva habitació per protegir-se dels servents i dels preceptors, a la vil·la moscovita, opulenta i grotesca, dels seus pares. Del rus тишина, que significa «silenci», tixna designava, amb el punt de tendresa amb què l’embolcallava la fricativa final, el mutisme en què el jove Alekhin es tancava per jugar. Trenta anys després, no havia deixat de ser el nen silenciós que responia per correu als problemes d’escacs dels diaris i que fumava massa cigarrets fastigosos de mak­horka.

—Dormies, estimada, no sé per què t’havia de despertar.

—Això no treu que tingui la impressió que et va molt bé que dormi.

—Volia tornar a les meves partides de Montevideo i Buenos Aires, jo...

Amb un gest, la Grace el va tallar en sec. Es tractava de no confondre el joc i la vida.

—Què et volia, el capità?

—M’ha confirmat que seríem a Lisboa demà passat. Ha avisat la premsa de la nostra arribada... Aquest vespre, al sopar, seurem a la seva taula. Ha trigat a incloure’ns-hi, trobo. He fet veure que no m’hi havia fixat i que no hi donava gens d’importància.

La mà de la Grace va assenyalar el cel amb el dit. Sentia que el joc tornava. Era necessari reaccionar.

—Ja et vaig avisar, eh? No ens eternitzarem a Lisboa!

—M’ho vas dir ahir, sí. Vam quedar d’acord... La discussió està tancada.

—No és temps de llagoteries. França està en guerra. Ets francès.

—Rus de naixement, francès a causa de les circumstàncies o potser per preferència, ja no ho sé. Però sí, soc francès. És innegable. Està escrit al meu passaport, com el nostre casament, vida meva.

—Ja no hi ha cap Rússia. Rússia ja no existeix, ja no és un país.

Les dues mans de la Grace s’havien obert en el buit.

—Continua existint en els meus records.

—I això està molt bé, creu-me! Rússia està molt millor al teu cap, entre els teus records, que sota el domini dels soviètics!

—Tot i així, no és ben bé el mateix...

—Fermesa, Tixa! Res de sensibleries, sisplau. L’exèrcit francès et mobilitzarà i no ets cap desertor. A les armes, ciutadans. Formeu els batallons. Marxem, marxem. Campió del món més desertor és igual a desertor.

—Grace, què tens?

—Fred, tinc, mira. I a més a més aquesta travessia m’avorreix.

—Això no és motiu per venir a torturar-me!

Per a la Grace sí. Va reprendre les seves sumetes.

—Campió del món més heroi de guerra és igual a heroi de guerra campió del món.

—Però aviam, ja n’hi ha prou!

—Dic la veritat, Tixa.

—La qüestió, sobretot, és que només faltaria que ens confisquessin els nostres béns de França!

—Els meus béns de França.

Hi havia el castell de Saint-Aubin-le-Cauf a Normandia, un taller a Montparnasse, uns bronzes art déco (dos nus, una cacatua), uns gravats de Jouve, alguns quadres fauvistes i uns comptes bancaris de sis xifres. El total era un bon racó i, com la Grace acabava de subratllar tan subtilment, tot estava al seu nom.

—Ets encantadora, Grace. Ets deliciosa i tot.

La situació no era gaire còmoda, per a l’Alekhin.

—Deliciosa i molt generosa, Tixa. Perquè els clubs d’escacs paguen els bars i els hotels, però qui paga tota la resta?

—Ja ho sé, Grace. Ja sé que tot això és gràcies a tu.

—La pobresa proverbial dels jugadors d’escacs, l’has de patir, tu?

—No.

—Navegues en primera?

—Sí, navego en primera.

—Creus que amb el teu títol en tens prou per viatjar gratis en primera?

—És poc probable que la companyia accepti cobrar en títols, encara que siguin mundials. Em volia embarcar, en realitat? No ho sé. L’altre dia..., un matí. Passàvem les Açores i tu encara dormies. Vaig anar amunt i avall per aquesta coberta perquè no em podia desfer d’un mal pressentiment.

La Grace tenia ganes de brega.

Ja l’havia arraconat,

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X