1

Va ser aquest cas que em va passar a mi amb un llamp el que va inspirar el papa a capbussar-se en la ciència de la fotografia, i així és com va començar tot.

El papa sempre havia tingut una curiositat innata per la fotografia perquè era originari d’Escòcia, i allà és un art molt cultivat. Durant un temps ho va provar amb la daguerreotípia. Això va ser just després d’instal·lar-se a Ohio, una zona amb moltes fonts salades (de les quals s’extreu un agent que es diu brom i que és un component essencial en el procés de revelat). Però els daguerreotips eren cars i donaven molt pocs beneficis, i el papa no tenia prou recursos per tirar endavant l’empresa. «La gent no està per gastar-se els diners en records tan delicats», deia. I per això es va fer fabricant de botes. «De botes se’n necessiten sempre», va dir. L’especialitat del papa eren les Wellington de canya alta i pell de plena flor, que portaven incorporat al taló un compartiment secret per guardar-hi el tabac o la navalla. La clientela el valorava molt, aquest detall, així que teníem moltes comandes de botes d’aquest tipus. El papa treballava a la caseta del costat del graner i un cop al mes baixava carregat de botes cap a Boneville amb la Mula, que és com es deia la mula que teníem a casa.

Però quan el llamp em va deixar gravada a l’esquena la imatge d’aquell roure, el papa es va tornar a interessar per la ciència de la fotografia. Ell creia que la imatge havia quedat fixada a la meva pell per les mateixes reaccions químiques que es produeixen en la fotografia. «El cos humà», em va dir mentre jo observava com barrejava uns productes químics que feien pudor d’ous podrits i vinagre de poma, «és un recipient que està ple de les mateixes substàncies misterioses i subjecte a les mateixes lleis físiques que totes les altres coses que hi ha a l’Univers. Si una imatge es pot preservar sobre el teu cos per l’acció de la llum, a través d’aquesta mateixa acció també s’ha de poder preservar sobre un paper». Per això ara ja no s’interessava pels daguerreotips, sinó per un nou tipus de fotografies en què s’havia de sucar el paper en una solució de ferro i sal i, després, a través de la llum del sol, s’hi traspassava la imatge en positiu des d’un negatiu sobre vidre.

El papa de seguida va dominar aquesta nova ciència i es va convertir en un professional molt ben considerat del «procés del col·lodió», que és com se’n deia, una disciplina artística que per allà era molt inusual. Era un camp arriscat on calia molta experiència, però en sortien unes fotografies d’una bellesa extraordinària. Se’n deien «ferrotips», d’allò que feia el meu pare. No tenien l’exactitud dels daguerreotips, però estaven imbuïts d’unes ombres subtils que els donaven un aire de dibuix al carbonet. Ell feia servir la seva pròpia fórmula per fer el sensibilitzador, i aquí és on entrava en joc el brom. Abans d’obrir un estudi a Boneville, al carrer del jutjat, va fer els tràmits per patentar-la. Al cap de poc els seus retrats en paper amb pols de ferro feien furor a tota la contrada, no només perquè eren infinitament més barats que els daguerreotips, sinó també perquè d’un sol negatiu se’n podien fer tantes còpies com es volgués. Perquè tinguessin un acabat encara més bonic, i per un suplement, el papa els tintava amb una barreja d’ou batut amb aigua i pigment de color que els conferia un realisme digne de veure. Acudia gent de tot arreu a retratar-se. Va venir fins i tot una senyora molt fina d’Akron a fer-se una sessió de fotos. Jo ajudava el papa a l’estudi ajustant la claraboia i netejant les pantalles d’enfocament. Alguna vegada fins i tot em va deixar polir-li les lents de retrat de llautó, i això que eren una inversió important i s’havien de manipular amb una delicadesa extrema. Les nostres circumstàncies havien canviat tant que fins i tot s’estava plantejant vendre’s el negoci de fabricació de botes, perquè deia que s’estimava més «l’olor d’aquelles potingues que la pudor dels peus de la gent».

I llavors, un dia, abans que trenqués l’alba, van arribar tres homes a cavall i un poni amb la cara blanca i la nostra vida va fer un tomb per sempre.

2

Va ser el Mittenwool, qui em va arrencar del son profund aquela nit.

—Silas, desperta’t ja d’una vegada. Venen tres homes a cavall —em va dir.

Mentiria si digués que la urgència de la seva veu em va fer saltar del llit a la primera. No va anar així. Em vaig limitar a remugar i vaig fer mitja volta. Em va haver de clavar un bon cop per espavilar-me, i això que per a ell és una proesa. Als fantasmes els costa molt fer segons quines maniobres, al món material.

—Deixa’m dormir —vaig replicar de mal humor.

I llavors vaig sentir que l’Argos udolava com un desesperat a baix i que el papa armava el rifle. Vaig mirar per la finestreta que tenia al costat del llit, però la negror era tan densa que no es veia res.

—En són tres —va dir el Mittenwool al meu costat, escrutant la foscor de l’altra banda del vidre.

—Papa? —vaig cridar mentre corria cap avall.

El papa ja estava a punt, amb les botes posades, mirant enfora per la finestra del davant.

—No t’aixequis, Silas —em va advertir.

—Encenc el llum?

—No. Els has vist, per la teva finestra? Quants són? —va preguntar.

—Jo no els he vist, però el Mittenwool diu que en són tres.

—Amb la pistola desenfundada —va puntualitzar el Mittenwool.

—Van amb la pistola desenfundada —vaig dir—. Què volen, papa?

El papa no va respondre. Ara ja els sentíem galopar cap a nosaltres. El papa va entreobrir la porta de casa amb el rifle a punt. Es va posar l’abric d’una revolada i es va girar cap a mi.

—No surtis, Silas. No surtis per res, passi el que passi —em va dir molt seriós—. Si van mal dades, arrenques a córrer cap a casa del Havelock. Te’n vas per darrere camps a través. Em sents?

—No deus pas voler sortir allà fora, oi?

—Tu agafa l’Argos —va respondre—. I no el deixis sortir.

Vaig agafar l’Argos pel coll.

—Però no deus pas voler sortir allà fora, oi? —vaig tornar a preguntar molt espantat.

En lloc de respondre va obrir la porta i es va aventurar cap al porxo, apuntant el rifle als genets que venien de dret a nosaltres. Era un home valent, el papa.

Vaig estirar l’Argos cap a mi i llavors em vaig esquitllar fins a la finestra per mirar enfora. Vaig veure com s’acostaven. N’hi havia tres, tal com havia dit el Mittenwool. Els seguia una quarta muntura, un cavall de guerra negre immens, i al costat un poni amb la cara de color blanc os.

Quan van ser més a prop van afluixar una mica el ritme, per respecte al rifle del papa. El que manava, un home amb un guardapols groc, va alçar els braços en senyal de pau mentre feia aturar del tot el seu cavall.

—Ei, mestre! —li va dir al papa, a poc més de deu metres del porxo—, pots abaixar l’arma, que vinc en son de pau.

—Primer abaixeu-les vosaltres —va respondre el papa, amb el rifle repenjat a l’espatlla.

—Jo? —va preguntar aquell home fent la comèdia de mirar-se les mans buides i girant el cap a dreta i esquerra. I llavors, com si fins aleshores no s’hagués adonat que els seus companys duien l’arma carregada, va dir—: Abaixeu-les, nois, que fa molt mal efecte! —Es va girar cap al papa—. Em sap greu. No ho fan amb malícia. És el costum.

—Qui sou? —va preguntar el papa.

—Tu ets el Mac Boat?

El papa va fer que no amb el cap.

—Qui sou? Per què us presenteu aquí d’aquesta manera en plena nit?

L’home del guardapols groc no semblava gens espantat pel rifle del papa. Estava tan fosc que no el veia prou bé, però em va semblar que era més baixet que el papa (un dels homes més alts de tot Boneville). I també més jove. Lluïa un bombí d’aquells que porten els senyors, però no em va semblar que tingués pinta de senyor. Més aviat tenia pinta de busca-raons. Amb una barba punxeguda.

—No t’enfadis, home —va dir com si no passés res—. Els nois i jo volíem arribar a la sortida del sol, però n’hem fet més via del que ens pensàvem. Em dic Rufe Jones, i aquests dos són el Seb i l’Eben Morton. No t’escarrassis a diferenciar-los, perquè és impossible. —Fins aleshores no m’havia fixat que aquells dos armaris eren un duplicat exacte l’un de l’altre, amb el mateix bombí, idèntic, amb una cinta molt ampla, ben calat sobre una cara de lluna plena—. Venim amb una proposta molt interessant de l’amo, el Roscoe Ollerenshaw. Segur que n’has sentit a parlar, oi?

El papa no va respondre.

—Doncs el senyor Ollerenshaw sí que et coneix a tu, Mac Boat —va continuar el Rufe Jones.

—Qui és el Mac Boat? —em va preguntar fluixet el Mittenwool.

—No conec cap Mac Boat, jo —va replicar el papa, parapetat darrere el rifle—. Jo em dic Martin Bird.

—Ja —va respondre de seguida el Rufe Jones mentre feia que sí amb el cap—. Ets el Martin Bird, el fotògraf. El senyor Ollerenshaw sap molt bé com treballes! Per això som aquí, entens? Té una proposta de negoci que li agradaria discutir amb tu. Hem fet un llarg camí, per parlar amb tu. No podem entrar a dins una estona? Ens hem passat la nit a cavall. Tinc el fred ficat als ossos. —Es va aixecar el coll del guardapols perquè es notés que era veritat.

—Si voleu parlar de negocis, vingueu al meu estudi de dia, que és el que faria qualsevol home civilitzat —va dir el papa.

—I ara per què m’has de parlar en aquest to? —va preguntar el Rufe Jones com si no se’n sabés avenir—. El que passa és que és un tipus de negoci que demana una mica de discreció, no et posis així. No et volem cap mal, ni a tu ni al teu fill Silas. És ell, oi, el que es veu a la finestra que tens al darrere?

En aquell moment, les coses com siguin, sí que vaig haver d’empassar saliva. Vaig apartar el cap de la finestra. El Mittenwool, que estava ajupit al meu costat, em va posar una mà protectora a l’espatlla.

—Teniu cinc segons per sortir de les meves terres —els va advertir el papa, i pel to de veu no era cap broma.

Però el Rufe Jones no devia captar l’amenaça, perquè es va posar a riure.

—Vinga, home, no t’ho prenguis així. Jo només soc el missatger! —va replicar molt tranquil—. El senyor Ollerenshaw ens ha enviat a buscar-te, i això és el que hem fet. Ja t’he dit que no et vol cap mal. En el fons, més aviat et vol fer un favor. Vol que et digui que en pots treure una bona picossada. «Una petita fortuna», ha dit literalment. I no caldrà que et prenguis gaires molèsties. Només una setmaneta de feina i seràs un home ric. Fins i tot us hem portat els cavalls! Un de ben gran i maco per a tu i aquest poni tan preciós per al nano. El senyor Ollerenshaw és com una mena de col·leccionista de cavalls, així que pren-t’ho com un honor, que et deixi muntar els seus millors corsers.

—No m’interessa. Ara ja només us queden tres segons per marxar —va respondre el papa—. Dos...

—D’acord, d’acord —va dir el Rufe Jones brandant les mans—. Ja marxem, no pateixis! Vinga, nois!

Va tibar les regnes del cavall i va fer mitja volta. Els germans el van imitar arrossegant al seu darrere les dues muntures sense genet. Llavors van començar a allunyar-se a poc a poc de casa, cap a la foscor, però al cap de quatre passos el Rufe Jones es va aturar. Va obrir els braços com si estigués crucificat perquè es veiés que continuava desarmat i, aleshores, va girar el cap per mirar el papa.

—Però tornarem demà mateix —va dir—, amb molts més homes. El senyor Ollerenshaw no és dels que es rendeixen, les coses com siguin. Avui he vingut en son de pau, però no et puc assegurar que demà sigui igual. Quan al senyor Ollerenshaw se li posa una cosa entre cella i cella, no accepta un no.

—Avisaré el xèrif —va amenaçar-lo el papa.

—De debò, senyor Boat? —va fer el Rufe Jones. Ara sí que el to semblava més amenaçador. Ja no en quedava ni rastre, de la simpatia del principi.

—Em dic Bird —va insistir el papa.

—Això mateix. Martin Bird, el fotògraf de Boneville, que viu enmig del no-res amb el seu fill, el Silas Bird.

—Val més que marxeu —va dir el papa, amb veu ronca.

—Entesos —va respondre el Rufe Jones. Però no va esperonar el cavall.

Jo m’ho mirava tot contenint la respiració, amb el Mittenwool al costat. Durant uns quants segons ningú va fer cap moviment ni va obrir la boca.

3

—És que passa una cosa, saps? —va dir el Rufe Jones encara amb els braços oberts. Ja tornava a parlar amb aquella cantarella—. És una murga, haver de refer tot el camí per aquests camps i travessar el bosc només per tornar demà amb una dotzena d’homes armats fins a les dents. No saps mai què pot passar, quan hi ha tantes pistoles desenfundades. Ja saps com van, aquestes coses. Hi pot haver una desgràcia. En canvi, si vens amb nosaltres aquesta nit, senyor Boat, ens estalviarem tota aquesta part tan desagradable.

Va girar els palmells enlaire.

—Vinga, no ho allarguem més —va continuar—. El teu fill i tu us ho passareu la mar de bé, muntant aquests cavalls tan macos. I d’aquí a una setmana us tornarem a casa. És una promesa solemne de l’amo en persona. M’ha dit que t’ho digués amb aquestes paraules. Que fes servir la paraula «solemne». Vinga, home, que és un bon negoci per a tu, Mac Boat! Què me’n dius?

Vaig veure com el papa serrava les dents, amb el rifle encara apuntant cap a aquell home i el dit al gallet. No li havia vist mai aquella expressió. No reconeixia els angles tensos del seu cos.

—No em dic Mac Boat —va dir amb veu pausada—. Em dic Martin Bird.

—Sí, és clar, senyor Bird! Perdona’m —va replicar el Rufe Jones amb un somriure forçat—. Tant és un nom com l’altre. Què me’n dius? Mirem de no prendre mal tots plegats. Abaixa el rifle i vine amb nosaltres. Serà només una setmana. I tornaràs convertit en un home ric.

El papa va dubtar durant un llarg segon. A mi em va semblar que tot el temps del món estava contingut en aquell moment. I en el fons era així, perquè va ser just dins d’aquell interval de temps que la meva vida va canviar per sempre. El papa va abaixar l’arma.

—Però què fa? —vaig preguntar fluixet al Mittenwool.

De cop i volta tenia molta por. No recordava haver estat tan espantat mai. Va ser com si se m’aturés el cor. Com si el món sencer hagués deixat de respirar.

—D’acord, vindré amb vosaltres —va dir el papa. Tot i que no va alçar gens la veu, les seves paraules van esquinçar el silenci de la nit com si hagués caigut un tro—, però només si el meu fill en queda al marge. Ell es queda aquí, sa i estalvi. No en dirà ni mitja paraula a ningú. De tota manera, per aquí no hi passa mai ni una ànima. I jo tornaré d’aquí a una setmana. Dius que tinc la promesa solemne de l’Ollerenshaw. Ni un dia més.

—Mmm... No ho sé... —va remugar el Rufe Jones brandant el cap—. El senyor Ollerenshaw ha dit que tornéssim amb tots dos. Ens ho ha recalcat molt.

—Ja m’has sentit —va respondre el papa, amb veu ferma—, serà l’única manera que me’n vagi amb vosaltres aquesta nit sense oposar resistència. Si no, sí que prendrem mal. Si no és ara i aquí, serà quan torneu. Tinc bona punteria. No em poseu a prova.

El Rufe Jones es va treure el bombí i es va fregar el front. Va mirar-se els seus dos companys, però ni l’un ni l’altre van obrir la boca, o potser van arronsar-se d’espatlles. Era tan fosc que gairebé només se’ls veia la cara pàl·lida i plana.

—D’acord, no en parlem més, ho farem a les bones —va consentir el Rufe Jones—. Vens només tu. Però ha de ser ara. Llança l’arma i no ho allarguem més.

—No te la donaré fins que no haguem arribat als Boscos.

—Entesos, va, som-hi.

El papa va fer que sí amb el cap.

—Vaig a buscar les meves coses —va dir.

—Ah, no! A mi no me la jugaràs pas —va replicar de seguida el Rufe Jones—. Sortim ja! Puges ara mateix a aquest cavall i marxem. Si no, no hi ha tracte.

—No, papa! —vaig cridar mentre corria cap a la porta.

El papa es va girar cap a mi amb aquella expressió tan estranya un altre cop. Talment com si hagués vist el dimoni. Em va fer por i tot, aquella cara. Els ulls se li havien fet tan petits que semblaven dues escletxes.

—Queda’t a dins, Silas —em va manar apuntant-me amb el dit. Ho va dir en un to tan imperatiu que em vaig aturar en sec quan ja era a la porta. No m’havia parlat mai d’aquella manera—. No em passarà res, però no surtis per res d’aquesta casa. Per res. D’aquí a una setmana tornaré a ser aquí. Tens prou menjar per aguantar fins aleshores. Estaràs bé. Em sents?

No vaig dir res. No hauria pogut dir ni mitja paraula, encara que ho hagués intentat.

—Em sents, Silas? —va repetir més fort.

—Però papa… —vaig suplicar amb veu tremolosa.

—Has de fer el que et dic —va replicar—. Aquí a casa estaràs segur. Ens veiem d’aquí a una setmana. Ni un dia més. I ara torna cap dins, ràpid!

Vaig obeir.

Va anar cap aquell cavall negre gegant, s’hi va enfilar i, sense ni tan sols tombar el cap per mirar-me un altre cop, va fer girar l’animal, va sortir al galop amb aquells homes i es va perdre en la immensitat de la nit.

I així va ser com el meu pare va entrar al servei d’una important organització de falsificadors, tot i que en aquell moment jo no ho sabia.

4

No sé quant de temps em vaig quedar palplantat a la porta, mirant la carena per on havia desaparegut el papa. Prou per veure com començava a clarejar.

—Entra i seu, Silas —em va dir el Mittenwool amb delicadesa.

Li vaig fer que no amb el cap. Em feia por apartar la vista d’aquell punt llunyà per on havia marxat el papa, perquè si perdia aquell punt no tindria manera de trobar-lo mai més. Els camps del voltant de casa són tots plans, excepte els que pugen cap a la carena, que fan un pendent poc pronunciat cap a l’est i llavors baixen cap als Boscos, un embull d’arbres antiquíssims envoltat d’una barrera d’arbres de fusta del ferro tan densos que no hi passaria ni un carro diminut. O almenys això és el que diuen.

—Vine a seure, Silas —va repetir el Mittenwool—. Ara ja no hi podem fer res. Esperar i prou. D’aquí a una setmana el tindrem aquí.

—I si no torna, què? —vaig dir fluixet mentre em lliscaven les llàgrimes per la cara.

—Ja veuràs com sí, Silas. El teu pare sap el que es fa.

—Què li volien, aquests homes? Qui és el senyor Oscar Rennosequè? Qui és aquest tal Mac Boat? No entenc res del que acaba de passar.

—Estic segur que el papa t’ho explicarà tot quan torni. Només has de tenir paciència i esperar.

—Una setmana! —Les llàgrimes m’enterbolien tant la visió que ja havia perdut de vista el punt per on havia desaparegut el papa—. Una setmana sencera!

Em vaig girar cap al Mittenwool. Estava assegut a la taula, inclinat endavant, amb els colzes repenjats als genolls. Se’l veia desolat. Sí, em sembla que és la paraula justa per descriure la cara que feia. «Desolat».

—Ja veuràs com estaràs bé, Silas —em va assegurar—. Em tens a mi. I a l’Argos. Et farem companyia. Ja veuràs com estaràs bé. No te n’hauràs adonat que ja tornaràs a tenir el papa aquí.

Vaig mirar un moment l’Argos, que estava arraulit a dins de la pastera trencada que feia servir de llit. Era un gos incomplet: li faltava una orella i caminava ranc.

I llavors vaig tornar a mirar el Mittenwool. Tenia les celles alçades intentat insuflar-me confiança. Ja us he comentat que el Mittenwool és un fantasma, però no estic del tot segur que sigui la paraula més adequada. Un esperit. Una aparició. En realitat no sé com se n’ha de dir, exactament. El papa es pensa que és un amic imaginari o una cosa d’aquestes, però jo sé que no és això. El Mittenwool és tan real com la cadira on està assegut, i com la casa on vivim, i com el gos. Jo soc l’únic que el pot veure i sentir, però això no vol dir que no sigui real. Si el poguéssiu veure o sentir, diríeu que té uns setze anys, si fa o no fa. És alt i prim i li brillen els ulls, i té una grenya de cabells foscos i rebels i una rialla franca. És el meu amic des que tinc memòria.

—I ara què faig? —vaig dir panteixant.

—Venir aquí a seure —va respondre donant uns copets a la cadira que hi havia al costat de la taula—. Fer-te una mica d’esmorzar. Posar-te una mica de cafè calent a l’estómac. I llavors, quan hagis acabat, estudiarem la situació. Obrirem els armaris, mirarem quant de menjar tens, i n’apartarem el que calgui per a set dies perquè no et quedis sense. I en acabat anirem a munyir la Mu, agafarem els ous i li remourem el fenc a la Mula, com fem cada matí. Això és el que farem, Silas.

Mentre ell parlava, em vaig asseure a la cadira que tenia enfront, a l’altra banda de la taula. Es va inclinar endavant.

—No passarà res —va dir-me amb un somriure tranquil·litzador—. Ja ho veuràs.

Vaig fer que sí amb el cap perquè el pobre estava fent tants esforços per consolar-me que em sabia greu, però en el fons no m’ho creia, que no passaria res. I al final va resultar que tenia raó jo. Perquè quan ja havia munyit la Mu i m’havia encarregat de les gallines i li havia arreglat el fenc a la Mula i m’havia preparat uns ous i havia agafat aigua del pou, i fins i tot havia buidat el rebost per calcular quant de menjar hi havia i n’havia reservat una part per a cada dia de la setmana, i havia escombrat el terra i havia tallat la llenya en encenalls, i m’havia fet uns pancakes que no em menjaria perquè no tenia gens de gana i tenia l’estómac regirat de tantes llàgrimes que m’havia empassat, vaig mirar per la finestra i vaig veure el poni de la cara blanca plantat davant de casa.

5

Amb la llum del dia no era tan petit com m’ha

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X