NOTA A LA PRESENT EDICIÓ

Quan a començaments d’aquest segle vaig ser convidada a escriure un llibre sobre Mercè Rodoreda per a un nou segell editorial de nom històric, com és el cas de Rosa dels Vents, confesso que la primera intenció va ser la d’aplegar una sèrie de textos sobre l’autora que ja havia donat a conèixer en publicacions periòdiques, i afegir-n’hi alguns de nous. Per raons molt íntimes, que no desvetllaré ara, aviat vaig desistir i vaig emprendre-la cap a la biografia. Segurament perquè, per començar, molts anys enrere una biografia m’havia canviat la vida en tots els sentits, tant personalment com intel·lectual. Em refereixo a la que Quentin Bell va escriure sobre la seva tia, Virginia Woolf. Per altra banda, soc una lectora compulsiva de l’apartat memorialista i, per adobar-ho, els darrers tres anys de la vida de Mercè Rodoreda vaig tenir la sort de gaudir d’una relació amb ella, semblant a la que és a l’abast d’una alumna, encara que mai m’he proposat escriure una novel·la. Com va dir Mercè Vilaret, Rodoreda triava la gent amb la qual es volia relacionar i tinc motius, fins i tot materials, per creure que em va triar, encara que mai em va expressar que volgués que jo fos la seva biògrafa. Que quedi clar. En conseqüència, vaig treballar en aquesta biografia durant tres anys d’acord amb la comprensiva editora, Núria Tey, i la seva col·laboradora Angela Milá. També vaig decidir de prescindir del plural i em vaig llançar a re­dactar-la en primera persona, com es pot veure. Les eventuals lectores (genèric intencionat) decidiran si vaig obrar bé, naturalment.

Amb més de quinze anys de diferència, entre la primera, la segona i la tercera edició, la que teniu a les mans, la meva visió de Mercè Rodoreda, la persona, no ha variat. Sí respecte de la seva obra. Per exemple, crec que els lectors actuals (genèric intencionat) o més encara els futurs lectors acabaran considerant Quanta, quanta guerra... la seva millor novel·la, mentre que, en els anys de redacció d’aquesta biografia jo considerava Mirall trencat la millor novel·la rodorediana. En canvi, puc recomanar i em permeto fer-ho, que tota persona interessada en l’autora ha de llegir La mort i la primavera i Isabel i Maria, sempre tenint en compte que ella no les va donar per acabades i, no cal dir-ho, no les va veure publicades en vida, de la mateixa manera que el lector (referent massa llunyà) s’ha d’abstenir de caure en la temptació de llegir la primera edició d’Aloma (1938) i ha d’anar a l’edició revisada per l’autora i publicada el 1969. Pel que fa a les seves quatre primeres novel·les, que Rodoreda repudiava sempre que en tenia ocasió, tampoc les recomanaria, per més que les he llegides, de la mateixa manera que conservo amb orgull el meu exemplar d’Aloma de 1938. Una cosa és la bibliofília i l’altra el valor literari.

Aquest excursus, segurament digne d’una assemblea antifranquista, voldria que servís per explicar el fet que, a part de corregir errors que van aparèixer en la primera i en la segona edició d’aquesta biografia, tan sols he variat la bibliografia, aportant allò que em sembla que cal aportar pel que fa a l’autora. Per tant, el corpus narratiu segueix sent el mateix, per més que potser si comencés ara a redactar-la segurament hi hauria més superlatius. On dic que era una persona intel·ligent, ara diria intel·ligentíssima, per exemple. A la vegada, no sabria abstenir-me de contar que el qui no dubto que va ser el seu gran amor, «Armand Obiols», pseudònim de Joan Prat Esteve, va ser molt important perquè Mercè Rodoreda Gurguí fos l’autora Mercè Rodoreda, encara que sense ell avui també parlaríem, com fa tants anys que en parlem, de l’autora Mercè Rodoreda. Recordo que un col·lega de Joan Prat a Viena, on ell va morir, l’excel·lent traductor de la llengua alemanya Miguel Sáenz, presentant la versió castellana d’aquesta biografia a Madrid, em va insistir que també l’havia de biografiar a ell! Encara que han passat molts anys, no ho descarto. Segurament insistiria en el fet que, de ben segur, fa anys que Mercè Rodoreda és «culpable» de convertir un gran nombre de lectors tout court en lectors en llengua catalana. Ho creia en la primera edició i ho reblo en aquesta, la tercera.

Per altra banda, no puc oblidar l’estupor del corrector de Catalunya Ràdio que revisava la meva adaptació radiofònica de Mirall trencat als anys vuitanta del segle passat. No recordo el seu nom, però sí la seva sorpresa davant la senzillesa narrativa rodorediana. En aquest ordre de coses, crec que tan sols he anat a un diccionari, després de la lectura de tota la seva obra, per buscar-hi un mot: «fermall». I la culpa va ser tota meva perquè al Tirant lo blanc ja hi apareix. Subsidiàriament, també devia ser culpa de la meva mare, que sempre parlava de les seves agulles de pit! Diria que tota la seva obra és un desplegament d’estil, com ho és, al meu entendre, l’obra d’un escriptor tan distint a ella com és Josep Pla.

Tampoc puc oblidar que em vaig assabentar que Mercè Rodoreda havia escrit poesia tradicional l’endemà del dia que ella se n’havia anat d’aquest món. D’aquí que, encara que l’avalés el poeta que més admiro, Josep Carner, aquesta biografia s’atura poc en la Rodoreda Mestre en Gai Saber. Excepció feta de Viatges i flors, que, al meu entendre, és un volum de poesia en prosa seguint l’estela de Baudelaire, per més que s’entestin a presentar l’obra com un exercici simplement narratiu. En definitiva, quan rellegeixo la seva poesia m’admiro una vegada més enfront de la seva intel·ligència. Avançaré que ella era conscient de la seva correcció poètica, per això em va dir més d’una vegada que havia rellegit tres vegades la dantesca Divina comèdia per alguna cosa, però també crec que s’adonava que era un camí en el qual el seu mestre ja havia aconseguit tots els èxits i, en especial, la perfecció. De tota manera, per a mi forma part del panteó de narradores que han estat molt bones lectores de poesia, al costat d’una Doris Lessing, un Guillermo Cabrera Infante i, entre nosaltres, una Montserrat Roig. Tan sols per citar-ne alguns que, casualment o no, he tractat.

En canvi, puc comprendre molt bé que Joan Manuel Serrat empenyés Lolita (González Flores) a acceptar representar a tall de monòleg la dramatització de La plaça del Diamant. L’argument serratià era que li canviaria la vida. En més d’una ocasió l’actriu i bolerista de pro ha manifestat públicament que així ha estat. Podria dir el mateix. No sé si la meva poesia és distinta després dels tres anys (1980-1983) que vaig estar en contacte amb Mercè Rodoreda, o després de treballar en aquesta biografia, però segur que hi ha tres títols meus assagístics que no existirien si no hagués tingut la sort no tan sols de llegir-la, ans també de tractar la persona que hi havia rere o ben endins de l’escriptora. Tant és així que m’esborrona pensar en el que ens hauríem perdut si Rodoreda ens hagués deixat a la mateixa edat que Montserrat Roig: quaranta-sis anys. Seria tan sols l’autora d’Aloma. I si recordem la Rodoreda contista, autora d’«Or­leans 3 quilòmetres», sabem que podia molt bé haver passat.

Tampoc vull oblidar que Gabriel Ferrater, quan feia anys que havia abandonat ser lector de ficció, i havia deixat el conreu de la poesia a favor de la lingüística, després de llegir La plaça del Diamant per a una història de la literatura catalana, que s’havia de publicar a Itàlia per invitació de Martí de Riquer, en llegir la segona edició de la novel·la, que jo tenia i li havia procurat, em va rebre amb els ulls perlejant. I puc assegurar que no era un lector gens ingenu. Un lector, però, que compartia amb Rodoreda una certa fixació en la infantesa. Amb Ana María Moix, ocasional traductora a la llengua castellana de Rodoreda i bona amiga meva que encara enyoro, quan preparàvem un seminari que totes dues coordinàvem, dedicat al seu germà Ramon, emmascarat sota el pseudònim literari de «Terenci Moix», ens va sortir el tema de la infantesa. Vam coincidir en la nostra incomprensió sobre el tema. Vam estar d’acord que les nostres infanteses no havien estat dissortades, però no les enyoràvem gens ni mica. En canvi, tant Jaime Gil de Biedma, el seu íntim amic fins al final de la seva vida, com en Gabriel per la meva part, hi tenien una veritable fixació. També hi vaig aportar Mercè Rodoreda, qui, entrevista rere entrevista, en parlava. Ras i curt: vam concloure que per a tots ells la infantesa volia dir abans de la Guerra Civil Espanyola!

Centrant-me en Rodoreda, sense aquella «guerra incivil», com en deia Joan Oliver/«Pere Quart», de qui ella va ser secretària en temps de guerra, però, no tindríem la gran novel·la de Barcelona que també és La plaça. I no tan sols aquest títol que ens la va redescobrir als qui havíem nascut després de la contesa i no sense incidents, com el del premi que se li va negar. Si és veritat que les grans novel·les franceses, per exemple, són producte d’una burgesia sòlida, Rodoreda és capaç d’anar de la menestralia a la burgesia sense problemes i, novament, explicar-nos què va ser aquella estossinada que, segurament, encara no ha trobat el seu punt final definitiu. Per desgràcia, és clar.

Confio que tots aquests petits apunts, que acompanyen aquesta edició, facin que qualsevol persona que s’en­cari per primera vegada amb la seva obra (pensem que sempre hi ha noves generacions de lectors), o l’hagi llegit tant com la biògrafa, hi trobi informacions útils. Si més no, que decideixi no sols llegir-la, sinó també rellegir-la, per una raó que dec a Quentin Bell, quan ja fa molts anys em va dir que rellegia la seva tia perquè sempre li procurava plaer. Aquest és el meu cas amb l’autora que nosaltres, afortunats, tenim: Mercè Rodoreda.

MARTA PESSARRODONA

Mira-sol Alt

Desembre del 2021

RELACIÓ DE SIGLES

INTRODUCCIÓ

Vaig conèixer personalment Mercè Rodoreda a començament de l’estiu del 1969, el dia de la presentació de la nova versió de la que ella considerava la seva primera novel·la, Aloma, presentació a càrrec de Joaquim Molas (cigarreta penjant dels llavis inclosa) a la llibreria, desapareguda avui, Cinc d’Oros, de la Diagonal de Barcelona. Una presentació programada, segons ja vaig saber aquell dia, aprofitant l’estada de l’autora a Catalunya, d’on havia sortit el gener del 1939 i on no s’establí definitivament fins al final dels anys setanta.

Naturalment, Mercè Rodoreda ja era Mercè Rodoreda, encara que això pugui semblar una redundància absurda, perquè el vendaval de la novel·la Colometa, no premiada, apareguda com La plaça del Diamant, ja havia fet forat, i molt, i, naturalment, m’havia arribat, m’havia engolit com a lectora. Ara mateix, no recordo què va dir el presentador ni què va respondre ella, l’autora. Recordo, això no obstant, el seu exagerat nerviosisme, el de l’autora, que va suposar, per exemple, que en l’exemplar que li vaig demanar de dedicar-me, tan bon punt enllestits els parlaments, no acabés el meu gentilici (reconec que és llarg i pot resultar enrevessat) i digués «massa llarg». Per tant, al meu exemplar de l’edició revisada d’Aloma figura la següent endreça: «A Marta Pesarrod, amb molta simpatia. M. Rodoreda 14.VII.69». Cal consignar que en aquest exemplar hi ha, a la contraportada, l’any 1909 com a data del seu naixement, un error que l’autora no es va dignar mai a esmenar i que ja apareixia en una de les seves novel·les autobandejades, anteriors a Aloma. Concretament a Crim. Per què aquest error? A hores d’ara no m’ho explico, perquè l’autora era prou presumida per amagar-se anys i prou intel·ligent (molt intel·ligent) per, cas d’anhels de joventut, optar pel 1919, posem per cas. Queda a benefici d’incògnita o com a constatació que el mític, avui, món editorial català dels anys trenta no era el que ens ha semblat i ens sembla que era: un mirall de perfecció. Una altra cosa ben distinta és que encara al 2004 aparegués un llibre on figura el 1909 com a data de la seva naixença. La moral de cette histoire... també les edicions d’ara mateix deixen molt a de­sitjar.

Tornant a aquell dia barceloní de juliol, suposo que jo era prou jove per anhelar conèixer una autora que ja admirava, però també recordo molt bé que la idea d’assistir a l’esmentada presentació no va ser meva. Va ser del meu company, Gabriel Fer­rater, qui, a part de poeta (encara que per aquella data ja tan sols es considerés lingüista), era un gran ingenu social, cosa que podia derivar en espectaculars ficades de pota, com diem vulgarment. Em refereixo al fet que, després de la presentació, i per tal de pujar al tren de Sarrià (actualment de la Generalitat) per anar a Sant Cugat del Vallès, vam trobar al bar damunt de l’estació de Gràcia, el Mirasol, Joan Oliver/«Pere Quart», i la seva segona muller, que, com cada dia, crec, passaven l’estona allí després de sopar (en aquell temps vivien molt a prop). Naturalment, ens vam saludar. En Gabriel tenia una relació de simpatia i professional (havia traduït, en Gabriel, El procés de Kafka per a Proa, editorial aleshores dirigida per Oliver) amb el poeta de Sabadell, mentre que, per part meva, el coneixia poc, per més que l’admirava moltíssim, com ho palesen alguns dels poe­mes del meu segon llibre. Tot amb tot, a en Gabriel, producte del que ja he apuntat, no se li va acudir res més que dir-los d’on veníem, de la presentació i coneixença superficial de l’autora. Recordo perfectament que vaig tenir la sensació que en Gabriel, una vegada més, ficava la pota, per la qual cosa vaig practicar allò d’etzibar-li un cop de peu a la cama. Ell, però, impertorbable, va continuar referint les incidències, escasses per altra banda, de la presentació. Tot plegat es va congelar amb un «sí, de gran ha aconseguit semblar una senyora», que va manifestar Joan Oliver. Res més. Una frase que m’ha costat anys entendre i que sempre se m’aparellava amb una observació de la meva amiga Montserrat Roig, qui, en una ocasió, em va explicar (no sé d’on ho havia tret, encara que no oblido que el seu pare, Tomàs Roig i Llop, era un autor nostrat i havia rebut, el 1928, algunes sagetes del «Buirac» que va ser el company de l’autora, com explicaré al capítol corresponent) que, a l’exili, al famós castell de Roissy-en-Brie, el 1939, a Mercè Rodoreda no la deixaven menjar a taula amb la resta de cultes famílies nostrades i acabades d’exiliar, pels seus amors adúlters amb «Armand Obiols» (pseudònim de Joan Prat). No cal ni dir que la parella Obiols-Rodoreda eren adúlters tots dos, si ens posem tècnics i puritans, perquè tots dos estaven casats amb altres pa­relles (i així van seguir fins a la fi de la vida de les parelles respectives o de la seva pròpia mort), a diferència de la parella anglesa victoriana George Lewis-George Eliot, en què l’únic adúlter era ell, George Lewis, un home casat i sense possibilitat de divorci (recordem que parlem del rovell de l’ou del regne de Victòria), encara que el refús social tan sols s’apliqués a Mary Anne Evans, emmascarada sota el pseudònim de «George Eliot». Tot plegat, pel que fa a Mercè Rodoreda i la seva vida sentimental i d’exiliada, es va arraconar al meu pensament i confio, amb aquest llibre, donar-ne algunes claus o, si més no, una visió personal. Visions que segurament casen amb la diferència entre la descripció del seu riure sonor que fan, als anys trenta, els seus contemporanis més o menys abocats al memorialisme (Joan Oliver, Xavier Benguerel, Ferran Soldevila, et al.) i el «somrís innocent i reservat» que li troba la ja esmentada Montserrat Roig quan l’entrevistava el 1973. Roig ho expressa, no sense entrar en llibres de cavalleria de les relacions personals, de la següent manera: «La Rodoreda optimista de la República no té res a veure amb la dona que passà l’exili dur i desmoralit­zador...».[1]

Va passar el temps i, personalment, no tornaria a veure l’autora fins al setembre del 1979, quan, teòricament, s’escauria el seu setantè aniversari (10 d’octubre). El redactor en aquell temps de la secció de cultura del diari Avui, Agustí Pons, em va telefonar uns dies abans de l’aniversari de l’autora explicant-me el desig de la seva secció de commemorar-lo. El meu suggeriment va ser que ell mateix li fes una entrevista i que d’altres, entre els quals jo mateixa, parléssim de les seves novel·les, de les seves narracions, etc. (Recordem que ja s’havia publicat Mirall trencat). Em vaig oferir a Pons, que acabava de sortir d’una greu intervenció quirúrgica, a acompanyar-lo, a portar-lo en cotxe, perquè ja sabíem aleshores que l’autora era a la seva casa nova de Romanyà de la Selva, Girona. Ras i curt, a través d’Edicions 62, una de les seves editorials, Pons va aconseguir el compromís que l’autora ens rebria a Romanyà un divendres a la tarda (havia de ser així perquè als matins jo treballava a una editorial) i, encara que no calia que jo l’acompa­nyés, perquè la muller del periodista, Maria del Carme Farreras, és qui, en definitiva, va posar cotxe i conducció, tanmateix vaig fer amb ells el viatge a Romanyà.

Per part meva, acabava de publicar a una revista anarquista, La Bañera, de vida efímera (crec que tan sols en van sortir uns quatre números), una ressenya sobre la versió castellana de Mirall trencat. Vaig creure que seria un detall simpàtic donar-ne un exemplar, que segurament desconeixia, a l’autora. Quan finalment vam arribar a casa seva —perquè ens vam perdre per Romanyà, que té més estructura d’urbanització que no pas de poble—, li vaig allargar la revista i, amb gran sorpresa meva, em va dir que ja la tenia! Ho retrec, perquè pels ambients culturals de Barcelona, en aquell temps, corria la brama que, com a bona exiliada, no sabia res del que passava a casa nostra, és a dir, al seu país; que l’autora era una mena d’ésser eteri que no s’assabentava de res que formés part de l’actualitat d’aleshores. Fals!, naturalment, com vaig comprovar ben aviat. Per altra banda, a la sala de la seva torre, de seguida ens va oferir alguna cosa per beure (devien ser ben bé més de les set de la tarda) i recordo que vam optar pel whisky. Ens el va servir en una safata, encara que, bo i preparant els glaçons, ostensiblement nerviosa, va trencar —va caure a terra— la glaçonera. A desgrat de l’or escocès, de la suavitat de les preguntes d’un periodista convalescent, l’hora i escaig que vam passar a la casa va ser molt inquietant, cosa que no em va impedir de fer una ullada a la llibreria de la sala on érem. Recordo especialment els Cantos d’Ezra Pound i diverses obres de Faulkner en original. Una lectora gens innocent, diria (dissortadament, la seva biblioteca particular ha desaparegut, per a la desesperació de molts, incloent-m’hi a mi). Tot amb tot, acabada l’entrevista, els tres participants ens sentíem tan esgotats, a part que la necessitat de menjar poc i sovint en el cas del periodista convalescent d’operació estomacal era una prescripció facultativa, que recordo que ens vam parar a un poble a sopar, per relaxar-nos, incapaços tots tres d’ar­ribar tranquil·lament a Barcelona.

Va continuar passant el temps, i, al cap de pocs mesos de l’entrevista a Romanyà, quan jo ja havia començat a treballar a l’Editorial Edhasa, la redacció de la qual estava situada en un pis de la Diagonal de Barcelona, prop de la plaça de Francesc Macià, editorial que ja feia uns anys havia publicat la versió castellana, d’Enrique Sordo, de La plaça del Diamant, va comparèixer l’autora demanant pel director. El meu càrrec a l’edi­torial suposava encarregar-me de les edicions catalanes, però com que casualment a qui primer va veure va ser a mi, em va convidar immediatament a anar a prendre un cafè a la terrassa del bar Sandor de la plaça de Francesc Macià.

Crec que cal un incís. Em permetré recordar que l’Editorial Edhasa era un «Roda el món i torna al Born», del senyor Antoni López-Llausàs (1888-1979), editor del Diccionari Fabra i que, amb el temps i l’exili (i imagino que amb una certa intervenció del senyor Cambó), havia fundat amb èxit Editorial Sudamericana, a Buenos Aires, per tornar —sense tornar ell ni anul·lar Sudamericana— a Catalunya amb l’establiment d’Edhasa (Editorial Hispanoamericana S. A.).

En qualsevol cas, aquella visita de migdia de Mercè Rodoreda a Edhasa era amb el sa propòsit d’aconseguir la llibertat editorial per publicar aquella versió castellana en un altre indret. No cal ni dir que jo no tenia poder per atorgar-li la llibertat, però al cap de poc temps d’instal·lar-nos a la terrassa del Sandor l’autora no sols no va insistir en la cobejada llibertat editorial, sinó que ja vam començar a parlar d’obres seves encara no traduïdes a la llengua castellana, que es podien incloure al catàleg d’Edhasa, com va ser el cas. A tall personal, l’autora va establir el tuteig, cosa que vaig acceptar amb reticència, cal dir-ho. A partir d’aleshores, doncs, va començar una certa cor­respondència, visites meves a Romanyà i al seu pis de Bar­celona, que tenia vocació d’estudi, converses telefòniques de Barcelona a Romanyà (al pied-à-terre de Barcelona no tenia telèfon), acceptació de la seva invitació anual a dinar al desaparegut restaurant La Puñalada del passeig de Gràcia, davant del Palau Robert (lloc on esmorzava amb les seves amigues de la Generalitat republicana, en plena «Guerra Incivil», que diria Oliver), noves visites d’ella per sorpresa a l’editorial i cafès al Sandor i, en especial, a causa del tràfec editorial, un viatge a Madrid al qual em referiré més endavant amb un cert detall. També cal dir que aviat em va començar a honorar amb una certa amistat. En aquell moment, tenia encara, com a habitatges, la chambre de bonne parisenca que havien llogat, un cop ella i el seu company havien aconseguit una certa estabilitat econòmica, el pis de Ginebra dels anys seixanta, quan Armand Obiols havia entrat a treballar a les Nacions Unides, el piset de Barcelona, comprat quan l’autora va rebre l’herència materna i a tocar de l’indret on ella havia nascut, i la casa de Romanyà. Quan va morir el 1983, tan sols tenia el pis de Barcelona i la casa de Romanyà, cosa que m’ha fet pensar sovint que les il·lusions cal mantenir-les i que, potser, tancar les seves anades parisenques i ginebrines, que la complaïen molt, en certa manera, va precipitar el seu traspàs. Un punt de vista molt personal, és clar. Cal esmentar que em va ensenyar a viure en una casa sense cortines, quan no són necessàries, perquè, segons contava ella, s’havia cansat d’arribar a Barcelona, o a París, o a Ginebra i posar a rentar les cortines corresponents. Solució: res de cortines!

El juliol del 1980 vaig convèncer-la d’anar, a càrrec de l’editorial, d’Edhasa, a Madrid, on se celebrava, com cada any, la Fira del Llibre. L’editorial havia rebut la petició del seu delegat de vendes a Madrid de portar l’autora a signar llibres. La vaig convèncer exercint una certa trampa. Li vaig assegurar que l’objectiu primordial (i, de fet, ho era també per a mi) consistia a anar a sengles sopars amb dues de les autores castellanes que admirava i amb qui jo tenia una certa amistat. Em refereixo a Rosa Chacel (amb qui s’havia cartejat breument)[2] i Carmen Martín Gaite. Subsidiàriament hauríem de fer un tomb per la caseta de l’editorial a la fira. Va acceptar.

Tan sols arribar a Madrid i hostatjar-nos a l’hotel Wellington, vam sopar, al mateix hotel, amb Carmen Martín Gaite, qui, al seu torn, admirava profundament Mercè Rodoreda. Va ser un sopar molt amè però tranquil, rematat amb una infusió. L’endemà, no sols vam visitar la caseta editorial de la fira, sinó que vam anar fins a TVE de Prado del Rey per enregistrar una entrevista per a un programa de llibres, programa que es va perdre, per cert. Al vespre vam sopar amb Rosa Chacel a un restaurant, El Espejo, al passeig de Recoletos, prop del mític Café Gijón. Cal dir que Chacel era més gran, però més jove de capteniment que Mercè Rodoreda. Va ser un sopar que, a petició de Chacel, havíem d’acabar amb una copa al Bocaccio madrileny! No sé com me les vaig arreglar, però no es van acomplir els desigs de Chacel. L’endemà, entrevista al hall de l’hotel per al diari El País, a càrrec d’una excel·lent entrevistadora, Sol Alameda. Una entrevista que va durar tot el matí i que, encara que es va publicar uns mesos més tard (7 de setembre de 1980) en el dominical d’aquell diari, va suposar una gran projecció en llengua espanyola, amb el que això suposa, de l’autora, la qual cosa tinc motius per creure que ella sempre em va agrair i que va fer que, el 1983, arran de la seva mort, tot Espanya en parlés i, de retruc, bona part del món occidental. A la tarda, un divendres, vam tornar en avió —com havíem anat a Madrid, cosa que alguna biògrafa no sap o no vol saber— a Barcelona i recordo perfectament que, com després del vespre a Romanyà, em sentia totalment exhausta. Un esgotament que puc explicar-me per la seva timidesa patològica, diria. Per exemple, a Madrid, en un dels retorns a l’hotel, m’havia demanat «un gran favor». Consistia a entrar a la seva cambra i des d’allí, per telèfon, demanar que li servissin una botella d’aigua! Per no parlar que als matins no sols no es feia servir l’esmorzar a la cambra, ni baixava al menjador corresponent, sinó que preferia l’anonimat de la barra de la cafeteria davant de l’hotel. Insisteixo, d’això en dic timidesa (que conec molt bé) i, afegeixo, patològica. D’on venia, si és que la timidesa ve d’algun lloc? Per no parlar de les sàvies interrupcions davant el seu nerviosisme, que gairebé denotava pànic, que va fer Sol Alameda en l’entrevista esmentada, circumstància que va perllongar, sens dubte, l’entrevista, per altra banda excel·lent, com podem comprovar.

Per un altre costat, com es pot veure en la bibliografia, les traduccions de les seves obres a Edhasa van anar assolint un ritme que ens va permetre signar contracte per la versió castellana d’Aloma, els drets de traducció de la qual tenia de feia anys, tants, que ja havien caducat, Alianza Editorial, de Madrid. En el moment de posar en marxa aquesta versió castellana i amb nou contracte signat amb Edhasa, Alianza va declarar que ja tenia la novel·la en compaginades i, com que eren uns temps encara editorialment educats, Edhasa va desistir del projecte. També va seguir el seu curs el ritme dels nostres intercanvis, invariab

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X