Tot crema

Juan Gómez-Jurado

Fragmento

cap-2

1

Una arrencada

Tot el que passarà —els morts, la riuada de titulars dels diaris, el canvi que capgirarà el país— comença de la manera més prosaica.

No és gens estrany. Les millors històries tenen inicis humils. Una poma prohibida, una altra que cau al cap d’un físic, una altra sobreimpresa a la carcassa d’un ordinador. Quan te’n vols adonar, t’han expulsat del paradís, has descobert la gravitació universal i has fundat una empresa multimilionària.

Aquesta història no arrenca pas amb una poma.

Aquesta història arrenca amb un pot de xampú del Mercadona.

I res no tornarà a ser el mateix.

Qui aguanta el pot de xampú —dos pots, de fet— és l’Aura Reyes.

Quaranta-cinc anys, viuda, mare de dues nenes (me-ra-ve-llo-ses, dit així, separant molt les síl·labes i obrint molt la boca). A punt de tenir una revelació transcendental.

Violenta i tot.

D’aquestes que només una persona entre un milió experimenta una vegada a la vida.

A l’Aura li arriba a la dutxa, mentre l’aigua li rellisca pels cabells xops. Tan calenta que l’esquena ha començat a tornar-se vermella. L’Aura mira tots dos pots i comprèn que no podrà veure la vida de la mateixa manera, mai més.

Això, tan sols al cap de tres hores, provocarà un desastre de proporcions èpiques.

cap-3

2

Un capó

Quan la cara de l’Aura dona un cop contra el capó del cotxe patrulla, la ràbia es transforma en por.

No és pas la força de l’impacte. És el conjunt.

El pes del policia damunt l’esquena, que la prem contra la carrosseria.

La seva olor, barreja de colònia esportiva, cafè de màquina i una altra cosa (al cap d’uns quants dies, l’Aura descobrirà que és lubricant per a armes, però no ens avancem).

La fredor de les manilles al voltant dels punys. El soroll que fa el mecanisme en tancar-se, un espetec doble. La pressió de l’acer contra l’os, dolorosa i ineludible.

L’escalfor del motor del cotxe, encara engegat, que li inunda les galtes. La resistència del capó, que ha cedit uns quants centímetres, però que espera impacient tornar a la posició inicial.

Les llums del cotxe, que es reflecteixen al vidre de l’aparador. Els flaixos dels telèfons mòbils dels vianants desvagats del carrer Serrano, que resplendeixen enmig del capvespre i il·luminen els ulls oberts i espantats de l’Aura.

La veu rasposa del segon policia, que l’Aura aconsegueix sentir, amb esforç, a través del caos.

—Identificació, senyora —repeteix.

Amb molt poc aire als pulmons, l’esglai a la gola i la boca seca com el suro, l’Aura lluita per formar paraules. Per fi se sent a ella mateixa que diu, molt baixet i amb veu d’una altra persona:

—A la meva bossa.

Que continua penjada a la seva espatlla, i l’agent li ha de treure breument les manilles per poder-la agafar. L’Aura tanca els punys amb força per pur instint de fugir. L’agent que la subjecta augmenta la pressió contra ella. Un breu recordatori de la seva indefensió.

El cuiro de la bossa —Prada tote original, col·lecció tardor-hivern del 2019— fa un soroll esponjós en aterrar damunt el capó moll de la pluja. El policia no es vol saltar el procediment i ha procurat que la detinguda vegi com furga en les seves pertinences.

Democràcia un, dignitat zero, pensa l’Aura.

Un pintallavis gloss surt disparat de la bossa, li passa per davant del nas —amb el logotip de Dior girant a tota velocitat— i cau a terra.

L’Aura vol protestar —és l’últim que li queda—, però la veu del segon policia li ho impedeix.

—Senyora, hem comprovat el seu DNI i ens consta que vostè té pendent un ingrés a la presó.

El policia que la subjecta afluixa la pressió i l’ajuda a incorporar-se. Com si la descoberta que és una criminal convicta i condemnada n’hagués reduït la perillositat física immediata. Igual que entrar a la botiga de Nespresso i veure que l’expressió de l’encarregada canvia quan li allargues la targeta de fidelització. No vol un cafè de franc, és clienta habitual.

Amb el policia passa el mateix. Fins i tot li col·loca una mica bé la jaqueta, que, amb tant de forcejament, li havia quedat feta un nyap a mitja esquena.

L’Aura es gira cap a ells i intenta calmar-se. Dialogar. Al capdavall, la seva especialitat és convèncer la gent.

—L’ingrés és d’aquí a tres setmanes —diu repenjant-se al cotxe.

Redreça l’esquena i prova —inútilment— d’adoptar la imatge de ciutadana exemplar.

El primer policia, el que la subjectava, és un jove alt, de cara infantil. Es gira i entra a la botiga procurant no trepitjar els vidres trencats. L’altre, més baix i corpulent, observa l’Aura mentre es dona copets a la mà amb la vora del seu DNI.

—Em pot explicar què ha passat allà dins, senyora?

L’Aura mira cap a l’aparador destrossat com si fos la primera vegada que el veu.

Un dels neons de l’aparador fa pampallugues, moribund, i tria aquell moment per desenganxar-se de l’últim cable que l’aguantava i quedar fet miques a la vorera.

—Un malentès, agent.

El policia assenteix i s’espolsa de la bota les restes de vidre. Li podria passar a qualsevol, diu la seva cara. Si no amable, almenys comprensiu. Un arronsar les espatlles, un a Madrid plou i tot continua com sempre.

—Ja ho veig. Doncs ho haurà d’explicar al jutge, perquè ell ho entengui.

El sol ja s’ha post, els fanals s’han encès, no són hores perquè un jutge vegi algú. Això l’Aura ho sap, i el policia també. I això és el que provocava la por de l’Aura. Certificada per la realitat de les manilles, de l’arma a la cintura del policia. Dels llums estroboscòpics que li reboten als ulls i, amb cada volta, li ancoren el pensament en una sola idea.

Passi el que passi, aquesta nit no puc dormir al calabós.

—No he fet res.

L’agent torna a assentir. Un altre arronsar les espatlles, un amiga meva, no sé què dir ni què fer per veure’t feliç.

—És la primera vegada que ho sento a dir, senyora.

Ell avança una mà i l’agafa pel braç. El contacte li dissipa l’eloqüència i li fa esclatar la por.

L’Aura no parla.

No raona.

No dialoga.

Es retorça, forceja, crida.

—Les meves filles! Les meves filles!

Hi ha més flaixos de badocs, més rialles. Per fi tenen el seu espectacle, la seva foto per al grup de WhatsApp de l’oficina, la seva story a Instagram. Hashtag #Serrano; hashtag #pijatarada.

El moment més celebrat és quan l’engrapen pel coll i la fiquen al cotxe intentant que no es doni un cop amb el cap en entrar.

Sense èxit.

L’Aura s’enfonsa al seient del darrere, amb la visió borrosa, sense forces.

El cop de porta que segella el seu destí és l’última cosa que sent abans de desmaiar-se.

cap-4

3

Un trasllat

Recobra el coneixement tot just un parell de minuts més tard. A través de la finestreta del darrere, la mola de la Porta d’Alcalá s’alça al seu damunt durant uns segons, abans que el cotxe es torni a posar en moviment i tan sols quedi el tapís negrenc del cel de Madrid. Interromput per algun fanal a mesura que baixen per Alcalá cap a Recoletos.

—Que es troba bé?

El policia s’ha girat cap a ella amb un interès genuí als ulls. Potser se sent culpable per haver-li estavellat el cap contra el cotxe, encara que la causa hagi estat l’actitud de l’Aura, que es retorçava com una possessa.

—On em porten?

—Ja ho sap.

—No, no ho sé.

I és veritat. Per més que els agents hagin suposat que forma part de ple dret de la germandat del delicte, aquesta és la primera detenció de l’Aura. No té cap experiència de què cal fer, de com s’ha de comportar ni, la cosa més necessària, de com pot mantenir la calma.

No cometis un error com el d’abans, pensa. No poden descobrir allò de les nenes.

Respireu fondo. Així trobareu l’equilibri interior. Aquestes paraules li venen al cap sortides directament d’un vídeo de mindfulness que va veure a YouTube.

El problema sorgeix quan a les frases del mindfulness s’hi superposa la veu del policia alt que contesta a la ràdio.

—Rebut, central. Anem cap a la plaça Castilla. No ve d’una parada.

—Gràcies, zeta cinquanta. Canvi i tanco —s’acomiada una veu femenina.

Al seient del darrere, el cervell de l’Aura acaba d’assimilar la informació rebuda, com qui rep una visita no desitjada. Una cosina que arriba una nit que plou, xopa fins al moll de l’os, i que no ens queda altre remei que acollir al sofà nou de trinca.

—No puc anar al jutjat —xiuxiueja.

Segons sembla, els agents no l’escolten. Per això l’Aura ho repeteix, aquesta vegada més fort. Llavors s’adona que té la cara suada enganxada a la barrera de protecció que la separa del seient del davant.

L’agent més alt es gira i amb els nusos dels dits dona un copet al metacrilat per cridar l’atenció de l’Aura sobre un adhesiu en lletres vermelles i negres.

Aquest cotxe té uns seients

especials a prova de vòmits,

sang, orina i altres fluids. Gràcies.

—No ens faci una mala passada, eh, senyora? Que després ens toca netejar a nosaltres.

L’Aura no pot evitar de pensar en el manual del microones. Quan el va comprar, els seus ulls van topar per casualitat amb una ratlla que aconsellava fervorosament no ficar gats vius a l’interior de l’electrodomèstic.

En llegir allò va haver de fer el mateix exercici que es for-ça a fer ara. Torna a llegir les setze paraules i dedica uns instants a avaluar en quina mena d’univers cal posar un cartell com aquell. Quina classe de persones sol viatjar al seient del darrere. Amb qui estan acostumats a tractar els del seient del davant.

La conclusió és descoratjadora.

Res del que digui als agents no aconseguirà fer-los canviar d’opinió. Res no aconseguirà que frenin el cotxe patrulla i la deixin baixar. Res no els impedirà que la portin a la comissaria a prendre-li declaració (l’equivalent, en un estat de dret, de no fer res en absolut).

No, res no impedirà que la portin als jutjats, on ves a saber quantes hores la tindran tancada.

—Senyora, que es troba bé?

Una altra vegada la genuïna mirada de preocupació del seu capturador. L’Aura se sent estafada. Tot seria més senzill si el policia fos un home desagradable i maliciós que la tractés amb menyspreu i crueltat. Això ajudaria a dividir el món en còmodes parcel·les, i a ella la deixaria al costat correcte d’una ratlla ben pintada a terra.

—Pregunta-li si ha d’avisar algú —diu el company.

El més baix i més veterà l’observa al retrovisor.

—Abans ha dit alguna cosa de les seves filles. Estan bé, les seves filles, senyora Reyes?

Al retrovisor, els ulls del policia veterà s’estrenyen una mica. L’Aura és dolorosament conscient del silenci que s’ha format a l’interior del cotxe, subratllat pel soroll del motor al ralentí. Estan encallats en un embús del trànsit de dissabte al vespre a la Castellana, i els conductors encuriosits miren a l’interior del cotxe patrulla. L’Aura nota que un centenar d’ulls convergeixen sobre ella, pendents de la seva resposta.

—Sí, és clar. Són amb la meva mare.

La mentida li surt natural, espontània, de la boca. Un lleu reflex de qui era, abans d’allò que va passar. Una veu ben modulada, plena de convenciment, capaç de fer-te firmar a la ratlla de punts per tot el que tenies i la sang del teu primogènit.

Ni de bon tros tan bona com l’Antiga Aura. Però, pel que es veu, suficient.

—No li vol trucar? —diu l’agent més jove—. Li puc deixar el meu telèfon.

—Para, Rodríguez —l’avisa el més jove.

—Vinga, home. Només és una trucada.

—Que la faci quan arribem, que per a això hi ha un pro-tocol.

—Tinc tarifa plana.

El veterà deixa clar amb un esbufec el que opina de la ta-rifa plana —en general— i de l’oferiment d’en Rodríguez —en particular.

L’Aura aprofita la distracció per arrepapar-se al seient i exhalar l’aire que havia retingut. Molt, molt a poc a poc. A mesura que els seus pulmons es buiden, l’Aura crida per dins el que ha de mantenir amagat passi el que passi. A saber:

Que les nenes estan soles a casa. Que la seva mare —l’àvia de les nenes—, encara que les acompanyés, representaria més un perill que no pas una ajuda. Que tenen tan sols nou anys, que fa estona que l’esperen perquè les banyi i els faci el so-par. Que els va dir que sortia un moment a esbargir-se. Que a hores d’ara deuen estar mortes de por. Que ha estat una irresponsable deixant que la seva ansietat i el seu orgull la posessin en aquesta situació. Que ha de fugir del cotxe patrulla, tornar a elles, el que sigui, per tal de mantenir-les fora de perill. Que no té ningú a qui avisar, ningú en qui pugui confiar de debò. Que tot el seu cos l’empeny en direcció a les filles, li demana que deixi de cridar per dins i es posi a cridar per fora, qualsevol cosa, per tal de convèncer-los, per tal d’escapar.

Dividir-se en dos, en silenci, és la seva única opció.

Perquè en el moment que digui la veritat, en el moment que algun d’aquests —dissortadament— amables agents de la llei sospitin que dues nenes de nou anys estan soles i espantades a casa, no dubtaran ni un instant a tirar la porta a terra.

I, quan els serveis de tutela del menor s’assabentin de la seva situació, cosa que passarà abans de tres setmanes...

Adeu, mami.

L’Aura no té temps de deixar-se endur per la foscor i la por perquè el cotxe gira a Alberto Alcocer i s’atura a tan sols una illa de cases de la Castellana. El policia jove es gira cap a ella amb un tens somriure de disculpa.

—Espero que no li importi tenir companyia, senyora.

Quan l’Aura mira a través de la finestreta, amb prou feines es pot creure el que li cau a sobre.

cap-5

4

Un baix polsant

Davant els jardins de San Fernando s’ha format una mica d’enrenou. Dos zetes travessats al mig del carrer han tallat el trànsit en sentit oest. El que porta l’Aura fa un gir prohibit a Doctor Fleming i s’atura entre els altres dos. Llavors l’Aura gira el cap i veu a través de la finestreta un cos que s’estavella contra la carrosseria.

—Taxi!

Fins i tot a través dels vidres es pot intuir, en la veu de la dona, la mona que porta. La confirmació arriba quan un altre agent obre el cotxe i fica, no sense esforç, la dona acabada de detenir al seient del darrere. Una bafarada de vi barat i suor omple l’escàs aire disponible que deixa el físic descomunal de la borratxa, que es deixa caure al centre del seient, i desplaça l’Aura cap al costat del conductor.

L’Aura de poc cau quan una altra agent obre la porta i s’inclina dins el vehicle, treu unes manilles i uneix el puny de l’Aura amb el de la dona que li ha caigut a sobre.

—No cal —diu el policia veterà observant l’operació.

—Escolta, Bustos, no saps els maldecaps que dona aquesta?

—No ho nego. Només dic que no cal.

—I si arrenca a córrer?

—No arribarà gaire lluny.

—Doncs per si de cas. I ara cap a comissaria, entesos?, que és molt tard.

El tal Bustos assenteix i engega el cotxe abans que la seva companya acabi de tancar la porta.

L’Aura, esclafada contra la finestreta, intenta girar-se per veure què carai li han lligat al canell.

Resulta ser un paquet d’uns vuitanta quilos de pes, encara que, per la manera com se li repenja al damunt, a l’Aura li semblen vuit-cents.

Va vestida amb una caçadora de sarja ampla i marró, samarreta que en algun moment va ser blanca, pantalons negres i botes gastades. Les botes tenen els cordons desaparellats —vermells i rodons a l’esquerra, verds i plans a la dreta—, i l’Aura els pot distingir molt bé perquè la dona ha alçat els peus i els ha posat a l’angle entre la finestreta i el vidre.

De la cara de la desconeguda pot veure poca cosa perquè la dona recolza el cap al pit de l’Aura, com si aquesta no fos un ésser humà, sinó un coixí col·locat allà perquè el trajecte resulti ben confortable.

—Conductor —crida la dona, tot i que, amb el seu accent gallec tancat, sona més aviat «condutor».

—Digui’m —respon el policia seguint-li el joc.

—Pugi per Padre Damián, que no trigarem tant —demana ella ofegant un singlot.

L’Aura, disgustada, arrufa el nas. La coroneta de la dona està a l’altura del seu mentó, i els cabells li fan pudor de greix i brutícia. Prova de girar-se per treure-se-la de sobre, però seria el mateix intentar treure’s de sobre un contenidor ple de runa.

—Perdona. Perdona!

—Mari Paz, fes el favor de comportar-te —diu el policia més jove sense girar-se.

La dona no es dona per al·ludida, sinó que s’estira encara més sobre l’Aura. Tot seguit es posa a roncar com un drac a l’hivern.

L’Aura prova de fer-se sentir per damunt del xivarri, però els agents no la senten o no l’escolten. Per sort, la resta del trajecte és curt. Al cap de pocs minuts el cotxe entra al pàrquing d’un edifici gegantí, gris i atrotinat.

El que segueix, l’Aura ho viu com un somni esgarrifós o com un malson lúcid il·luminat per fluorescents barats i extres de tot a cent.

Es pot veure a ella mateixa treta del cotxe, separada de la borratxa, duta amb cura però amb fermesa fins a una habitació esquifida que sembla un estudi de fotografia. No gaire diferent del que va visitar amb el seu marit, que en pau descansi, per a les fotos del casament. Fa gairebé dues dècades. Modest. Humit, decorat amb mobles que ja eren vells als anys noranta. Amb un fotògraf amb bigoti que no somreia gens ni mica.

Només hi ha dues diferències. Ara el fotògraf porta una bata blanca, i de fons no hi ha dos ficus de plàstic i cortines vermelles, sinó una paret on han pintat ratlles horitzontals amb mides. Un funcionari, també amb bata, li aixeca la barbeta per assegurar-se que l’Aura mira endavant, cap a la càmera. També li furga sota els cabells, li pregunta si té tatuatges del coll en amunt, la porta fins a una taula propera on li passa les empremtes per un escàner. Que decideix que no vol funcionar, així que li empastifa els dits amb tinta de color blau marí.

—La negra se’ns ha acabat, em sap greu —es disculpa arronsant les espatlles.

L’Aura anava a contestar que se’n fa càrrec, que no s’hi amoïni, que un altre dia en tindrà. Però llavors la treuen de la sala, en el mateix moment que entren els dos policies (en Bustos i en Rodríguez, no n’oblida els noms) traginant la borratxa, que s’ha despertat tot just per ranquejar, arrossegant els peus, penjada de les espatlles dels dos agents. Sobrepassa el més baix en més d’un cap, cosa que no facilita pas l’operació.

—Collons, com pesa!

L’Aura es pregunta com la fotografiaran. Potser estirada, como el quadre de Ramon Casas, Jove decadent. Abans de poder resoldre la incògnita, la perd de vista. De cop i volta es troba en una d’aquelles pel·lícules en què la protagonista no belluga els peus —l’arrosseguen en una plataforma amb ro-des que no es veu en cap pla— i la càmera se centra en la seva cara.

Tot passa al seu voltant molt de pressa, amb el baix polsant de Jump into the Fire de fons, ja que algú li ha tret fotogrames perquè l’experiència sigui encara més al·lucinant, més demencial.

La sala on l’amunteguen durant un parell d’hores amb vint persones més; la funcionària que els mana fer fila per sexe al passadís; la visita, per torns, al minúscul habitacle on una funcionària de mans enguantades amb làtex l’obliga a despullar-se del tot, l’escorcolla entre les cuixes, s’atura a mirar-la un moment abans de descartar el que —l’Aura no en té cap dubte— seria un examen molt més exhaustiu en una altra persona; la tornada, sense sostenidors, sense cinturó, sense bossa, sense abric, amb la humiliació pintada al rostre encès, a un passadís ara gairebé buit; el recorregut descendent per un laberint d’escales i barrots fins a un semisoterrani recobert de linòleum, amb les parets pintades de verd vòmit i gris fang; i l’última parada davant una taula de plàstic amb el logotip de Coca-Cola, on una funcionària debutant consulta els seus papers abans d’assignar-li la cel·la número 11B.

I, al final, la música que es para quan la porta metàl·lica es tanca darrere seu.

Amb eco i tot.

cap-6

5

Una cel·la

Dies més tard, davant el canó d’una pistola i amb la cara esquitxada de sang, l’Aura Reyes recordarà aquest moment, a la cel·la 11B dels jutjats de la plaça Castilla de Madrid, com el dia en què va cometre el pitjor error de la seva vida.

Ara no sap, és clar, que està a punt de cometre’l. Ni pot pensar, en realitat, en res.

Tot pensament racional ha quedat eclipsat pel fred, la gana i la por.

Està glaçada perquè la brusa que porta no és gran cosa. I el seu abric ara el té la funcionària, junt amb tot el que pugui servir per suïcidar-se.

—La setmana passada un es va penjar amb la seva samarreta. Abans la va mullar per evitar que es trenqués.

Està morta de gana perquè no ha menjat res des de fa més de dotze hores. La funcionària li ha ficat dissimuladament un paquet de galetes maria a la butxaca, amb cara de és el nostre secret.

—Fins a les vuit no arriben els entrepans. El diumenge sempre hi ha xistorra.

Està morta de por. És la seva primera nit entre reixes.

La primera de moltes, pensa bellugant el cap.

La cel·la no deu fer ni dotze metres quadrats. Està pintada amb dos colors, igual que el passadís. Però aquí es nota que ha entrat en joc la creativitat i el temps lliure dels presos, i la decoració es completa amb pintades d’allò més enriquidores: penis, esvàstiques de diverses mides i colors, calaveres. La millor collita de cada casa. N’hi ha gravades al guix amb les ungles, d’altres cremades amb un encenedor, i també n’hi ha traçades amb boli Bic amb injustificada paciència.

L’aire és dens, amb olor a suor i a alguna cosa més que l’Aura no podria dir. El mobiliari lliga amb la clientela. Un banc seguit de formigó enganxat a les parets de la cel·la. En un racó, un vàter d’acer inoxidable. Sense luxes innecessaris com portes o paper higiènic.

En veure’l, l’Aura s’adona que necessita fer-lo servir. Amb una certa urgència. La situació, però, no és gaire favorable. Tres dones fan rotllana davant una quarta, asseguda despreocupadament al vàter, amb les calces als turmells. Totes quatre riuen i intercanvien bromes.

L’Aura desisteix, de moment. Busca un lloc on es pugui asseure per menjar-se tranquil·lament les galetes.

No és gens fàcil.

Les quatre sud-americanes ocupen la paret de l’esquerra. El fons de la cel·la no és tampoc una bona opció. Enfilades al banc, dues dones criden a un rectangle de metall perforat que hi ha al costat del sostre. L’Aura no reconeix l’idioma. De l’altra banda del rectangle de metall arriben veus i la remor esmorteïda del trànsit; l’Aura dedueix, doncs, que és una finestreta que dona al carrer.

—Ei, tu, vine aquí amb nosaltres, maca —la crida la dona asseguda al vàter.

—La Yoni està constipada. Necessita molta companyia —diu una altra amb una riallada.

L’Aura no ha vist cap drogoaddicte en sa vida, però té clar que aquelles tres apunten maneres. Els ulls envermellits, la cara desencaixada, suor. Moviments bruscos. La llengua ràpida, les rialles encara més.

Fa un gest cap a elles que vol ser respectuós i camina cap a l’altre costat de la cel·la.

—Ei, pija, on vas, eh?

—No et vol ajudar, Yoni.

La paret de la dreta no està tan plena. Hi ha una sola silueta, de grandària considerable, estirada damunt el banc de formigó. El fluorescent que ha d’il·luminar aquest costat està fos, i el del costat contrari, a les acaballes. Però l’Aura no necessita llum per reconèixer la seva companya de trasllat.

Fins i tot amb el cap tapat amb la caçadora de sarja —a ella no la hi han pres, l’Aura es pregunta per què—, els roncs són inconfusibles.

L’Aura s’asseu al seu costat, a l’escàs espai que queda entre els peus de la dona i la paret de la cel·la. Ben a prop de la sortida, per trigar el mínim temps possible quan la cridin.

Obre el paquet de galetes, enganxat al pit, i comença a menjar-se-les a poc a poc, amb el cap cot, mentre pensa en les nenes. L’Aura ha tingut sempre una imaginació prodigiosa, fruit de la seva afició desmesurada a la lectura. Això fins ara li havia semblat un avantatge.

Fins ara.

Perquè, de cop i volta, tan sols és capaç de pensar en totes les coses que en aquell moment els podrien passar a les filles, unes nenes curioses, inquietes i despistades. Mira de recordar quin menjar quedava a casa. Coses fàcils de preparar, que no demanin cap esforç. Sobretot, que no demanin encendre el foc de la cuina. O, encara pitjor, el forn. Repassa mentalment el contingut de la nevera (gairebé buida) i de l’armari de paret (amb teranyines). L’únic que és capaç de recordar és el que hi havia per sopar. La pizza d’espinacs que tant els agrada. La del doctor... dallonses.

I, evidentment, les visualitza.

Encenent el forn, com tantes vegades han vist que feia la mama.

I aquest no és com el de casa nostra,

(la casa que ja no és nostra)

aquest no té un preciós plafó led de colors, amb instruccions clares, receptes i apagat automàtic, no. El de casa de la seva mare

(la casa que ara és casa nostra)

és un Balay blanc del segle passat, amb els botons esborrats per l’ús. És molt fàcil encendre el gratinador en comptes de l’escalfor superior i inferior. I, del temporitzador, oblida-te’n. Va deixar de funcionar abans que caiguessin les Torres Bessones. Tu gires la roda, esperant que t’avisi al cap de vint minuts, escoltes l’empipador tic-tac i ja et pots esperar asseguda.

S’imagina la pizza fumejant, el forn cremant, les nenes intentant apagar l’incendi amb les mans sense guants. S’imagina cremades de tercer grau i cap mitjà per cridar els bombers. Perquè són massa petites per tenir mòbil, i molts mesos enrere va haver de renunciar a la línia fixa. Junt amb les llaminadures, HBO i un milió de coses que feien la vida suportable i que donava per garantides.

—Ei, pija! Ei!

L’Aura surt del malson i alça el cap. A davant seu hi ha la dona del vàter.

—Què menges, pija?

L’Aura abaixa la mà que aguanta el paquet de galetes —ara a la meitat— i sospesa les seves opcions. En una pel·lícula, la resposta seria evident. Fer-li una cara nova a aquella dona, deixar ben clar que amb ella no hi juga ningú, i tot això. Imposar-se.

Però això no és una pel·lícula.

Això és la vida real.

Dona un cop d’ull a la Yoni. Pantalons ajustats de cuiro, samarreta a punt de rebentar-se, pits descomunals. Encara que l’Aura la sobrepassi en un cap, ella la sobrepassa en quinze quilos. I té al darrere tres dones més, que no aparten els ulls de l’escena.

Així doncs, fa l’única cosa que pot fer.

Li allarga el paquet de galetes.

Sense dir res.

La Yoni li dedica un somriure de lloba i s’abraona sobre les galetes. Se les fica de tres en tres a la boca, en deixa caure més de les que engoleix. L’Aura té la sensació que torna a ser una nena de set anys i es troba enmig d’un episodi de Barri Sèsam, amb la diferència que la Triki té els cabells negres i crespats en comptes de blaus.

L’Aura sap que la dona no té gana. Que s’ha cruspit les galetes només perquè podia fer-ho.

La Yoni deixa caure el plàstic a terra, fa rots amb satisfacció i torna amb les seves companys, que la reben entre rialles.

L’Aura tanca els ulls per foragitar la humiliació i prova d’adormir-se, però és impossible. La ment li va massa de pressa. Fins i tot quan s’apaga l’únic llum, mitja hora més tard, tan sols aconsegueix entrar en un estat agitat d’entreson.

Del qual la fa sortir el silenci.

Les dones que baladrejaven a la finestreta han callat, per fi. Les altres també.

En la penombra, la tristesa de la seva situació s’aguditza, s’accentua. L’única claror que entra a la cel·la s’esmuny a través d’una escletxa sota la porta. Com que no pot veure res, l’Aura es concentra en els altres sentits. El fred de la cel·la. La pudor, barreja de pixats, humitat i peus descalços. La respiració de les preses, la remor de cossos incòmodes que es regiren a les fosques.

Si la desesperació fos física, segurament estaria feta del pesat sentiment que envolta el cor de l’Aura ara mateix.

No, l’Aura no dorm. Per això, quan hi ha moviment enmig de les ombres, a l’altre costat de la cel·la, se n’adona abans que ningú. Ho percep als budells.

Ja va tenir una vegada un sentiment semblant, anys enrere. Un que va acabar amb el seu marit assassinat i ella dessagnant-se davant l’habitació de les filles. En aquella ocasió va reaccionar tard i malament. Com una senyora de barri ric, que creia que els monstres vivien a l’altra banda d’una manta gruixuda i infranquejable, teixida amb diners i democràcia.

Va resultar que la manta era plena de forats.

Aquesta vegada, l’Aura reacciona d’una altra manera. Es redreça, para l’orella, mira a terra. En el petitíssim rectangle de claror davant la porta, les ombres es desplacen cap a ella.

cap-7

6

Un error

L’Aura es posa dreta procurant no fer soroll. Llavors sent el primer xiuxiueig.

—On és?

—Davant teu, jaña.

—Doncs vinga, pica fort!

Hi ha soroll i una baralla. Sent un so com el d’un sac que s’arrossega per terra. L’aire es mou prop seu.

—Què feu? —pregunta.

La veu li sona estranya. Tremolosa i infantil. Són les primeres paraules que ha pronunciat d’ençà que ha entrat a la cel·la i, pel que fa a intimidació, no són gran cosa.

Però les ombres s’aturen.

El silenci que segueix és dens i calent com una sopa que fa massa estona que és al foc.

—No n’has de fotre res, pija —diu una veu en la foscor.

L’Aura nota la presència de les dones al seu voltant. Sent un altre cop la baralla, molt a prop, i entén el que passa. Les ombres eren una amenaça, sí, però no pas per a ella.

Busquen la borratxa, pensa.

—Cridaré la funcionària.

Les ombres es tornen a quedar immòbils.

—Dona’m l’encenedor —brama una altra veu.

A la cel·la hi ressona un espetec. Apareix una flama a un metre encara no del cap de l’Aura, que es tira cap endarrere. Dins l’oval de claror que s’ha creat, hi apareix la cara de la Yoni, que la mira directament. La resplendor indecisa del foc li converteix els ulls —perfectament maquillats, observa l’Aura— en dues ranures brillants.

—Això no té res a veure amb tu, pija. Tenim comptes pendents amb aquesta porca, ho entens?

L’Aura fa l’únic que pot fer.

Assenteix.

—No et sento. Ho entens, que no té res a veure amb tu?

—Sí que ho entenc.

—Potser t’hi vols ficar. T’hi vols ficar, pija?

—No —respon l’Aura amb la veu trencada.

La flama de l’encenedor desapareix dins la foscor, i deixa un fantasma vermellós als ulls de l’Aura, que parpelleja i s’encongeix. Es torna a asseure espantada i avergonyida.

Quina altra cosa pot fer?

Elles són quatre i jo només una. Elles són dones dures —«criminals», és el mot que li surt, però la correcció política hi posa un tap— i jo només soc una executiva.

I ara ni això.

Ara només soc una mestressa de casa que ha fet fallida, una mare que ha deixat soles les seves filles i que l’únic que vol és tornar amb elles com més aviat millor.

A l’Aura la cara li crema de vergonya i la por li ha format una bola de glaç a l’estómac. De sobte, el record de les seves filles li produeix una altra sensació. La mateixa que va tenir fa hores —ara semblen dies— quan, a la dutxa, aguantava els dos pots de xampú. La que li va tornar a la botiga de Serrano i que va acabar amb ella ficada en aquest embolic infernal.

És una sensació que no té cap explicació possible. O potser sí, i caldria fer servir un milió de paraules. O tan sols dues lletres. Un monosíl·lab. Curiosament, l’últim que acaba de pronunciar.

—No —repeteix.

Però ara sona molt diferent.

Sona tallant. Capaç de parar els peus a qui li porti la contra.

La baralla s’interromp.

—Deixeu-la en pau —afegeix l’Aura sense acabar-se de creure el que fa.

S’incorpora amb les mans davant el cos.

—Et mataré, puta —diu la Yoni.

L’Aura intueix una ombra que se li acosta. S’aparta fent un salt cap a la porta. Casualitat, sort o una barreja de totes dues coses, l’atacant s’entrebanca amb la cama dreta de l’Aura, que ha quedat a mig camí, i cau cap endavant. El cop de puny destinat a la cara de l’Aura acaba estavellant-se contra el banc de formigó.

El xiscle de dolor esquinça la foscor i gira la truita. Una altra de les sud-americanes baladreja, al seu torn, cridant la seva líder.

—A la porta. Mata aquesta puta —aconsegueix dir la Yoni entre sanglots.

L’Aura s’adona que estar al costat de l’única font de llum de la cel·la —per tènue que sigui la que entra per sota de la porta— no és pas una posició estratègica aconsellable.

S’allunya en direcció contrària a la baralla fregant la paret amb l’esquena per no entrebancar-se. Té els punys tancats, el cor encongit i la sang xiulant-li a les orelles. La foscor s’ha tornat confusió. Sorolls intermitents, queixes, cops.

Algú llança un crit ofegat. Una altra veu diu un renec que l’Aura no entén.

Un altre cop, i un soroll com d’arrossegar-se per terra.

Hi ha uns segons interminables de pausa rígida.

I una altra patacada.

De sobte, tot es calma.

L’Aura sent uns passos vacil·lants que se li acosten. S’enganxa tant com pot a la paret i alça els braços per protegir-se del cop inevitable.

Nota un frec a la roba, uns dits que busquen a les palpentes.

Una mà l’agafa pel canell. Sense brusquedat. Però també sense donar-li opcions.

La mà l’estira, la porta a l’altre costat de la cel·la, de tornada al seu lloc.

L’Aura s’asseu esparverada.

La mà li dona dos copets a l’esquena. I una veu amb un marcat accent gallec —i sens dubte borratxa— li diu:

—Dorm, rosseta.

cap-8

7

Un judici

Quan l’Aura posa un peu fora del jutjat són gairebé les onze del matí del diumenge.

El cel de Madrid està ple de núvols. Color gris aigua de fregar. Fa un vent empipador, que arrossega fulles, pols i fullets arrugats de Tecnocasa. El trànsit bull, neguitós, a la rotonda de la plaça Castilla. L’entorn, a l’ombra de les Torres Kio, no pot ser més lleig i inhumà.

L’Aura respira fondo l’aire contaminat, i pensa que en tota sa vida no ha vist res més bonic.

La bogeria de les dues hores anteriors en té molta culpa.

Quan es desperta a la cel·la, l’Aura no sap on es troba. Aclaparada i confosa, alça el cap d’entre els genolls. Parpelleja amb la intenció d’acostumar els ulls a la claror i tornar a l’aspra realitat. Els fluorescents estan encesos i la cel·la, mig buida. Tan sols les dones que no parlaven espanyol continuen al fons, sota la finestreta, cargolades com una bola, completament adormides.

De la gallega borratxa, ni rastre. Tampoc de les sud-americanes, amb l’excepció d’una rascada ensagnada a la paret que —l’Aura n’està segura— és la contribució de la Yoni a l’art mural de les presons.

Aquesta sang podria ser la meva, pensa amb una esgarrifança. Sí, això és el que ara m’espera.

Un soroll a la porta interromp la seva autocompassió. La cel·la s’obre, i una funcionària crida els seus cognoms.

—Reyes Martínez!

Obedient, l’Aura s’encamina cap a la veu arrossegant els peus. La funcionària la guia pel laberint de passadissos fins a la infermeria.

—Vols l’anàlisi? —li pregunta la funcionària.

—Perdó?

—D’orina.

En veure l’expressió de desconcert de l’Aura, la funcionària li explica:

—Si ets consumidora, és un atenuant. Gairebé tothom se’l fa.

L’Aura repassa mentalment les substàncies més fortes que ha consumit el darrer mes —incloent-hi ibuprofèn, Fanta light i unes gotes de tabasco caducat que va afegir un matí als ous fregits, a la babalà— i fa que no amb el cap.

—Segur? No te n’has d’avergonyir. És un moment...

La dona li ofereix l’anàlisi amb tanta amabilitat que l’Aura està temptada d’acceptar, només per no ofendre-la. Fins que dona una llambregada a través de la porta de la infermeria i els seus ulls es troben amb els de la Yoni, que està asseguda en una llitera amb un braç embenat i la cara plena de blaus.

—Gràcies, però no cal.

—Com vulguis —diu la dona posant-se a caminar.

A dins, la Yoni fa el gest d’incorporar-se, però una infermera la subjecta. Un crit amenaçador segueix l’Aura, que accelera el pas darrere la funcionària.

—Et mataré!

Quina enrabiada que té aquesta dona!, pensa l’Aura, contenta de deixar enrere la infermeria.

Al cap de poc arriben a una altra sala, al davant l’espera un home de mitjana edat, baixet i calb, amb l’americana arrugada i aspecte d’haver dormit sense treure-se-la.

—Soc el teu advocat d’ofici, ara has de comparèixer davant el jutge. Nom? —pregunta quan l’Aura arriba a la seva altura.

Ella l’hi diu. L’home treu un arxivador de la motxilla que té entre les cames i localitza l’atestat policial de la dona que ha de defensar. El llegeix a correcuita, deixa anar un parell de ui, ui, l’agafa per l’espatlla i la porta a l’interior de la sala.

—Vinga, que comença.

—Escolti, no em dirà res de...?

—Tu estigues calladeta, no fiquis la pota i nega-ho tot.

—Però a mi m’agradaria expli...

—Que ho neguis tot, collons.

L’Aura atura l’advocat, engrapant-lo per l’espatlla.

—Em poden retenir detinguda?

L’home fa espetegar la llengua i agafa aire per la boca d’una manera sorollosa.

—És diumenge, el jutge té pressa i el teu expedient és complicat. Si s’emprenya, t’estaràs aquí fins dilluns.

—Necessito sortir —insisteix l’Aura, acostant-se-li—. Digui’m el que haig de fer.

—Ja t’ho he dit —respon l’advocat, empenyent-la cap a dins sense contemplacions.

L’habitació és encara més petita que la cel·la i està més plena. Dues taules, un grapat de cadires, un jutge, un fiscal, alguns guàrdies, l’advocat d’ofici i l’acusada. Les parets, pintades de groc ou, no tenen finestres ni altra decoració que un quadre de Sa Majestat el rei Felip VI, en què el seu somriure sobri recorda que la justícia és igual per a tothom.

El fiscal s’incorpora i llegeix l’acusació contra l’Aura, que s’espera dreta enmig de la sala. El jutge no alça la vista de la taula fins al final, absort en una carpeta tancada que té al davant. L’Aura respon totes les preguntes del fiscal —la majoria comencen amb un «és veritat que...?»— amb un no rotund. Fins a set vegades, les set mentides.

Quan s’acaba l’interrogatori, el jutge s’escura el coll diverses vegades, avorrit. És un home carregat d’anys —els seixanta encara no els ha complert, però—, amb una barba punxeguda i blanquinosa i amb més pinta d’optometrista jubilat que no pas de jutge de primera instància.

—Es tracta d’un càrrec menor. Em pot explicar el Ministeri Fiscal per què han portat aquí l’acusada?

—La senyora Reyes té pendent un ingrés a la presó a l’espera del judici d’aquí a tres setmanes, senyoria. Per això els agents la van detenir, com a mesura preventiva.

—Amb quins càrrecs?

Ja hi som!, pensa l’Aura aclucant els ulls.

—Frau a gran escala, apropiació indeguda, falsedat documental, blanqueig de capitals. Tots amb agreujants, senyoria.

El jutge aparta la vista de la carpeta i mira l’Aura per primera vegada, encuriosit. La brusa cara, les sabates boniques que hi fan joc. Descomptant les ulleres que fa, els cabells color sorra despentinats i les espatlles caigudes, regal d’una nit al calabós.

—De quina quantia es tracta?

El fiscal canta les nou xifres, fins a l’últim euro. Sense decimals. No cal.

El jutge arqueja una cella; és un gest apreciatiu.

—I la fiança?

—Mig milió d’euros, senyoria.

Mig milió per més de cent milions no sembla gran cosa. Una xifra simbòlica, per assegurar-se que la detinguda no s’escapi, etcètera. Per a l’Aura és el mateix que si haguessin demanat la lluna embolicada amb un llaç fúcsia.

—Ja ho entenc —diu el jutge, amb cara de tot el contrari—. Senyora Reyes, em posa en un compromís. Una acusació amb un component de violència com la que l’ha portat a vostè davant aquest tribunal és un problema. Fins i tot quan les circumstàncies del delicte són menors.

—Presumpte delicte, senyoria —intervé l’advocat—. La meva defensada ha negat de pla els fets que se li imputen.

—I és una gran sorpresa per a aquest tribunal que un dels seus defensats negui fins i tot l’aire que respira, senyor lletrat —respon el jutge, amb sornegueria.

Torna a mirar la carpeta que té al davant, i tamborina lentament amb els dits sobre la taula meditant les seves paraules.

—La seva situació és habitual —diu, al cap d’una estona—. Una persona pendent d’ingrés a la presó, a mesura que s’acosta la data pot arribar a tenir la sensació que no li queda res a perdre. El seu sentit de la moralitat s’afebleix i tendeix a cometre errors que no faria en un altre context. Entén el que li dic, senyora Reyes?

—És clar que ho entenc.

—Tenint en compte aquesta situació, el millor és avançar l’ingrés a presó com més aviat millor, per al bé de la societat i també de l’acusat. Crec que aquest és el seu cas, senyora.

La por que a l’Aura se li va ficar al cos quan la seva cara es va estavellar, fa menys de quinze hores, contra el capó del cotxe patrulla, ha continuat al seu interior. Amb oscil·lacions ocasionals d’intensitat —de forta a moderada— i un neguit difícil de controlar.

En aquell moment, però, la por s’afebleix fins a desaparèixer gairebé del tot. Perquè l’Aura ha captat, a l’última frase del jutge, la pregunta amagada en comptes de l’amenaça evident.

I, una altra vegada, un reflex del seu antic jo.

—Això seria així si jo fos responsable dels fets que m’atribueix l’atestat, però ja li he dit que tot és fals, senyoria —menteix l’Aura amb aplom—. I haig d’afegir, per ser sincera, que no tinc la intenció d’entrar en presó preventiva, sinó que penso reunir els diners de la fiança i afrontar el judici en llibertat, tal com és el meu dret.

El jutge estudia l’Aura amb atenció.

—Ja ho veig. I suposo que l’experiència d’aquesta nit ha tingut alguna cosa a veure amb la seva decisió.

L’Aura arronsa les espatlles diplomàticament.

—Senyora Reyes, si avui la deixés en llibertat, jo correria un risc. Puc confiar en vostè?

—Sí, senyoria. Totalment, senyoria. He escarmentat. Li puc dir, amb tota sinceritat, que soc una dona nova, no pas un perill per a la societat. És la pura veritat —insisteix l’Aura en la seva millor imitació de Morgan Freeman.

Per un moment es pensa que n’ha fet un gra massa, però el jutge sembla satisfet, fins i tot divertit, amb l’explicació de l’acusada.

—No faci que me’n penedeixi, senyora Reyes —afegeix assenyalant la porta amb la mà.

L’Aura puja al primer pis, recull les seves coses en una bossa de plàstic (incloent-hi la bossa de mà, el moneder, l’abric i els sostenidors) i al cap de quinze minuts encara no ja és al carrer. Observant el cel núvol, i les Torres Kio, i els fullets del Lidl arrossegats pel vent, dèiem. Engolint una glopada de llibertat i diòxid de carboni, i pensant que en tota sa vida no havia contemplat res més bonic...

Fins que veu una cosa que la fa canviar totalment d’opinió.

cap-9

8

Una barra

Una figura li fa senyals des d’un banc a pocs metres. L’Aura s’empassa la saliva. Ha reconegut la persona en qüestió i té molt poques ganes de respondre als senyals. Respira fondo, abaixa el cap i camina en direcció contrària.

Aconsegueix recórrer una vintena de metres abans de sentir la veu.

—Ei, rosseta.

I cinc més abans que l’altra l’atrapi.

La dona, col·locant-se al seu davant, li barra el pas.

—Te n’has anat sense l’esmorzar. Per una cosa bona que tenen en aquest lloc...

Alça una bossa de plàstic translúcida que permet veure un entrepà de mida considerable embolicat amb paper Albal. I dues mandarines.

—També hi havia un iogurt, però me l’he menjat. Tenia una fame de carallo, nena. Espero que no t’enfadis, eh?

L’estómac de l’Aura rugeix davant la perspectiva de l’entrepà, però el neguit i la pressa han tornat. Per no esmentar que no vol cap mena de tracte amb la dona que té al davant.

—Perdona, però no tinc temps per menjar. Haig d’arribar a casa com més aviat millor.

Fa una pausa valorativa, decideix que no hi ha perill i, per fi, afegeix:

—Les meves filles estan soles.

—Per què no ho has dit abans, dona? Au, vine amb mi, que et porto. Acostumo a deixar el cotxe prop del jutjat quan m’entrompo, perquè al final passa el que passa.

L’Aura arrufa el nas, no ho pot evitar. L’aspecte de la dona no ha millorat en les últimes hores. Ara la caçadora de sarja li penja de l’espatlla dreta. La samarreta és un concurs de llànties. Porta els cabells molt curts i rapats al voltant de les orelles, així no corre el perill de despentinar-se. Però encara fa pudor de suor i vi, fins i tot a l’aire lliure i a metre i mig de distància.

—No t’ho prenguis malament...

S’interromp, en adonar-se que no sap el nom de la dona. Recorda vagament que un dels policies el va dir quan la van pujar al cotxe, però llavors ella no estava en condicions de gravar-lo a la memòria.

—Mari Paz Celeiro Buján —diu la dona all

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos