1

A mi no m’atreu un bon cul, un parell de tetes o un penis així de gros. 

Bé, no és que no m’atreguin, és clar que m’atreuen; m’encanten!, però no em sedueixen. 

Em sedueixen les ments, em sedueix la intel·ligència, em sedueixen una cara i un cos quan veig que hi ha una ment que els mou, que val la pena conèixer. 

Conèixer. 

Posseir. 

Dominar. 

Admirar. 

La ment… 

Jo faig l’amor amb les ments… 

Ens hem de follar les ments! 

DANTE, Martín (Hache) 

L’Eva a punt d’aixecar-se del llit 

La maleïda tristesa ho paralitza tot. No et deixa pensar, no et deixa actuar, no et deixa fer coses que saps que et convindrien. O això diuen sempre els altres. Els que en aquest moment no estan tristos. Frases de merda que encara inunden més la nostra Eva: «Ja passarà», «Sortir t’animarà», «Endreça la casa i et sentiràs millor», «Ves al cine», «Ves a la platja», «Surt a fer un volt», «No et deprimeixis!», «No t’angoixis!» o «No val la pena!». Esteu d’acord amb mi que això és el pitjor que li podem dir a algú que està trist? És evident que, si l’Eva pogués triar no sentir aquesta pena, triaria no sentir-la, oi? O és que l’Eva és estúpida i li encanta estar apenada? 

L’Eva té trenta-dos anys i viu sola en un pis molt bonic ple de plantes i de llum. Li agrada tenir-ho tot molt ordenat i net, malgrat que en èpoques de crisi no sempre ho aconsegueix. Treballa en un banc, cosa que no va gens amb ella, però li serveix per estalviar i, com a bona control freak, li dona molta seguretat. El seu somni és tenir un negoci propi i cada dia dubta més sobre la idea de formar una família i procrear. Ho desitja i no ho desitja al mateix temps; el seu cap funciona com la paradoxa del gat de Schrödinger. Tot és possible. La veritat és que dedica la majoria de les seves fantasies a la passió que sent per la cuina. No té gaire clar ni com ni quan, però sap que el seu futur és estar entre fogons, ja sigui portant un negoci de càtering o obrint un restaurant propi. El seu espai somiat és un racó molt verd enmig de la ciutat, ple de llum i amb vegetació abundant. Un lloc on pugui tenir un hortet i cuinar a l’aire lliure. S’imagina com si fos una xamana amb una gran foguera, guisant en un wok gegant tota mena de receptes amb olor de lemongrass i curri. Ja sabem que això no compleix la normativa i que, a més de ser il·legal, no és gens realista, però el més bonic de somiar és que podem imaginar coses impossibles. Així que no la jutgeu i continueu llegint.  

L’Eva acostuma a visitar locals que sap que no es pot permetre, només pel plaer d’imaginar-se allà. La podria acompanyar algú en aquest espai imaginari amb olor de Tailàndia i ple de palmeres i gessamins? Podria ser. Fantasieja amb algú que li faci l’amor al matí i l’ajudi en el negoci a la tarda. Llavors pensa en les seves últimes aventures i el somni s’esvaeix completament. Porta mitja vida fent càstings d’homes, però els que li funcionen com a amants no li funcionen com a parella, i molt menys se’ls imagina com a acompanyants en el seu restaurant de somni. El seu últim crush, el Noi Coda, li ha sortit fake. Tenia moltes esperances posades en ell i és el responsable del seu actual malestar emocional. 

Salta del llit deixant aparcada la tristesa i es maquilla davant del mirall mentre s’obre els ulls amb els dits i s’observa les enormes pupil·les. Té uns ulls blaus molt grans que es posen preciosos quan plora. Sí, l’Eva és el tipus de persona que quan plora es mira al mirall. No és egocentrisme. És una manera poètica de plantar cara al dolor. Ho fa des de petitona i la veritat és que li serveix de teràpia. Quan deixa de plorar, es neteja la cara amb aigua i sabó i s’esforça per regalar-li un somriure al mirall. Es recull l’enorme cabellera rossa i arrissada amb un simple boli, es posa uns texans i una samarreta ajustada que li marca molt el pit i surt al carrer a intentar menjar-se el món desitjant que li passi alguna cosa excitant que acabi amb el seu tedi. Perquè, si alguna cosa té l’Eva, és que, per molt trista que estigui, adora la vida i es nega a conformar-se amb el que sembla que el destí li té preparat. De camí a la feina, rep una trucada de la seva cosina Sareta, la del poble. Té dotze anys menys que ella, però una vida sexual que ja voldrien moltes de trenta i tants. 

—Digue’m, Sari —diu vacil·lant, amb mandra, perquè no té ganes de parlar del tema que últimament ho inunda tot: el maleït Noi Coda. 

—Què tal, preciosi? Com has dormit avui? —pregunta amb to de mare afectada i amb aquest llenguatge inclusiu que posa tan nerviosa l’Eva. 

—Bé, cosineta. Ahir a la nit em vaig beure mitja ampolla de vi i vaig caure rendida —confessa traient un cigarret de la bossa i intentant encendre’l mentre aguanta el mòbil amb l’orella i se salta un semàfor. 

—Ben fet, ara estàs en un moment de recolliment. T’has de cuidar i aprofitar la teva xarxa emocional per no sentir-te soli. 

—Totalment. Soc el millor que li ha passat a la vida. Puto idiota. Cada vegada que penso en ell m’emprenyo molt —afegeix l’Eva, indignada, intentant quedar com una superwoman i corrent perquè no l’atropelli cap cotxe. 

—Bé. La ràbia és bona. Tu vals molt, ets una persona fascinant i, quan menys t’ho esperis, trobaràs la relació sexoafectiva que la teva ànima necessita. 

L’Eva es queda en silenci un parell de segons i respon: 

—És clar, és clar. Et deixo, que entro al metro i no hi ha cobertura. Ciao! —L’Eva penja el telèfon abans que la Sara pugui dir adeu. 

Passa de llarg la parada de metro i continua caminant. Adora la seva cosina, però no suporta que sigui tan maternal. A estones és una setciències insuportable que es creu que ho sap tot de la vida i del sexe. És d’aquesta mena de persones que tens a la vida, que les estimes molt i saps que sempre hi seran, però que de vegades no suportes. L’Eva no busca cap relació sexoafectiva: busca l’home de la seva vida. I viu turmentada entre el desig de tenir una vida sexual increïble i una parella per veure la tele els diumenges. En el fons, totes hem estat educades per pensar i desitjar això quan arribem a l’edat adulta, oi? A totes ens han explicat els mateixos contes i hem patit amb les mateixes pel·lícules de Disney. No tenim referents de dones solteres i felices. No hi ha contes de matrimonis sense fills. I així vivim, angoixades com a resultat de la nostra educació heteropatriarcal i desitjant trobar un príncep blau que se’ns aparegui de tant en tant a Tinder, encara que el veiem de color verd o mig destenyit. Com el Noi Coda, que en realitat es diu Pau.  

A l’Eva li encanta posar malnoms a tothom i aquest té molta lògica. Els pares del Pau són sords i els fills de pares sords es defineixen com a codes. L’Eva va aprendre això i un munt de coses més amb ell. Se’n va penjar perquè el noi semblava que tenia una sensibilitat especial i una forma de veure el món diferent. Al principi, l’Eva mai no va pensar ni que seria el seu príncep blau ni el futur pare dels seus fills, però sí un amant amb qui passar bones estones, xerrar i aprendre coses noves. Era intèrpret de signes i algunes vegades deixava que l’Eva l’acompanyés als museus, a les festes populars o als centres cívics per gaudir d’una classe de cuina o una xerrada sobre arquitectura romànica amb interpretació per a persones sordes. Era un món que ella no coneixia, i allò l’apassionava. Tenia una veu increïble i sabia com posar-la calenta xiuxiuejant-li les seves fantasies a cau d’orella. Li va agafar afecte, potser més del compte. I ara no se sent capaç de mantenir-lo en el seu dia a dia com un amic amb qui no pot follar. Això la preocupa i fa que se li remoguin massa coses per dins. 

Us poso en situació. El Noi Coda pertany a aquesta mena de persones a qui els encanta jugar. Jugar a jocs que diverteixen una estona, però que a la llarga fan mal. Juguen durant el temps que creuen oportú i, quan se’n cansen, ho deixen sense pensar en les conseqüències. És com el típic nen de l’escola que juga a gomes al pati a l’hora de l’esbarjo i, quan menys t’ho esperes, deixa anar les gomes i se’n va fent-te mal i deixant-te sola, amb la cara marcada, plorant i dient: per què a mi? Aquests nens són dolents, es fan grans i mai no deixen de jugar. El Noi Coda era un d’aquests nens, i l’Eva el va plantar en el moment en què va veure que la goma estava a punt de petar-li a la cara. És una pena, perquè li agradava jugar amb ell. Per això, després de donar-hi moltíssimes voltes, ha decidit que ha arribat el moment de bloquejar-lo de la seva vida i del seu mòbil. 

Va als contactes del telèfon, posa «Pau Coda» al cercador i prem l’opció de «Bloquejar contacte». Així, a sac. Perquè sap que, tard o d’hora, el Coda apareixerà demanant atenció. I si alguna cosa té clar la nostra Eva és que no hi vol tornar a caure, quan això passi. 

2 

El problema del matrimoni és que s’acaba cada nit després de fer l’amor i s’ha de tornar a reconstruir cada matí abans de l’esmorzar. 

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ 

El Mario i la Marina juguen sota els llençols 

Comparteixen llit, però fa temps que les seves ments no es comuniquen gaire. Tot el que tenien en comú s’ha esvaït amb els anys i continuen junts perquè porten així des de l’institut. En canvi, els seus cossos, de vegades, sí que es diuen coses. S’activen de nit, amb la foscor. Obliden els mals pensaments, les baralles, la comunicació nul·la i fan de les seves com si no fossin ells. 

Ella es diu Marina, té trenta-cinc anys. És molt prima. Porta els cabells curts sense cap pentinat especial i sembla més una joveneta que una dona de cap a peus. La primera impressió en veure-la és de pena i vulnerabilitat. Sembla fràgil. 

Ell és el Mario i té trenta-quatre anys. Alt, de complexió forta, moreno i amb els ulls castanys. Té una aparença dura. Transmet seguretat i és un home guapo d’aquests de manual. 

Sembla que a ella li agrada fer-se l’adormida i fer creure al seu marit que és ell qui porta la iniciativa al llit. En un moment de la nit en què ella està excitada pensant en les seves coses, deixa caure la mà damunt del penis. Tenen el pràctic costum de dormir sempre despullats. Amb un frec subtil de la seva mà delicada n’hi ha prou perquè el Mario s’exciti. Nota com el penis s’engrandeix i amb això ja està preparat per fer-li l’amor a la seva dona. És un home simple. D’aquests que el dia que no se li aixequi no sabrà què fer. No té gaires recursos. És un home molt bàsic, però tendre. Li agrada aquest joc amb la seva dona, en què ella l’acaricia d’improvís, com si fossin dos adolescents de campaments als quals els ha tocat dormir en el mateix llit per casualitat. Ell es gira per abraçar-la per l’esquena. Amb el penis li frega les natges com si tingués intenció de penetrar-la analment, cosa que no ha fet fins ara, i que no farà mai. Ella, fent veure que està adormida, li segueix el ritme amb el cos i intenta obrir el cul estrenyent i relaxant, sabent també que és només un joc i que no anirà més enllà. Cada vegada que estreny, el Mario dona una petita empenta. És la forma que tenen els seus cossos de dir-se les coses. Ell l’abraça cada cop amb més força envoltant-li la cintura amb les cames i acariciant-li els pits amb les mans.  

La Marina té uns pits petits, d’acord amb el seu cos prim, però molt bonics. Amb uns mugrons que freguen la perfecció. Petits, rodons i no gaire foscos. Molt normatius, per dir-ho d’alguna manera. Com qui no vol la cosa, el Mario li posa el dit índex a la boca i encara que ella es continua fent l’adormida, el llepa de forma sensual. El Mario ja té el penis a punt, però li agrada que la seva dona també estigui preparada. Se’n separa una mica amb molta cura, li fa donar la volta i la deixa estirada cap per amunt. Sense fer gairebé soroll, se situa als peus del llit i comença a petonejar-li les cuixes. Primer una i després l’altra. Utilitza les mans per aguantar-se damunt del llit sense que el seu cos fregui el d’ella. Només la toca amb els llavis. Li fa morbo la foscor i també que ella estigui aparentment adormida i no sàpiga què passarà. Encara que el ritual es repeteixi gairebé sempre igual, li agrada imaginar-ho així. 

A mesura que els seus llavis es van acostant al pubis d’ella, nota com el cos de la Marina s’estremeix. En silenci, amb delicadesa, sembla que ella el vagi guiant perquè s’acosti cada vegada més, fins que arriba el moment en què el Mario li llepa suaument el clítoris. Només la llengua aconsegueix fer-la gemegar. Un gemec molt petit, gens escandalós. Que el joc no s’acabi. Ella dorm i ell la sedueix entre somnis. Aquesta és la versió del Mario, la de la Marina és una mica diferent. La coneixerem més endavant. 

Quan sembla que té el cony mullat, la Marina agafa la mà del seu marit i l’estreny amb força. Ell sap què vol dir aquest gest. S’incorpora i posa dos coixins sota el cul petit de la seva dona, per facilitar-li les coses. Acosta la llengua una altra vegada i l’hi llepa de nou, ara introduint els dos dits índexs, prèviament mullats amb saliva, dins de la vagina. «No hi ha res que la torni més boja…», pensa ell. Simple i eficaç. Continua fins que ella ja no pot dissimular més i, clarament desperta, es gira, deixa el pubis damunt dels coixins i li ensenya el cul i la vagina per darrere. Regna la foscor, però el seu marit la pot veure. Sense pensar-ho, l’estira de les cames amb delicadesa i les hi deixa gairebé fora del llit. Ell es posa dret i, mentre li obre les natges amb les mans, li introdueix el penis per la vagina amb força. No para fins que no pot evitar escorre’s, i cau mig desmaiat sobre el cos de la Marina, que roman immòbil. Al cap d’un parell de minuts, el Mario s’aixeca i va al lavabo a rentar-se una mica. Torna amb una tovalloleta humida per netejar les parts íntimes de la seva dona. Ella, que juga una altra vegada a estar adormida, s’expressa amb un petit xiuxiueig. Sembla que també s’ha escorregut. Té una vagina extremadament sensible, no se la pot tocar després d’escorre’s. El Mario es queda una estona assegut al seu costat, com si li estigués parlant amb la ment. L’abriga i es queda adormit sense adonar-se’n mentre l’abraça amb força. El ritual es pot repetir cada dos o tres setmanes. És la Marina qui el decideix, encara que ell sigui incapaç d’advertir-ho. 

Al matí següent, el Mario salta del llit molt abans que la seva dona. Treballa de comptable en un banc, una feina molt còmoda, tot i que els seus horaris són zero flexibles. Hi ha de ser a les vuit en punt. Ella es queda dormint mitja hora més. És infermera d’urgències en un dels hospitals públics de la ciutat. Cada dia és un nou món, i l’horari, diferent. Pot treballar tres nits seguides i després tenir cinc dies de festa. El Mario li ha demanat mil vegades que pengi el seu horari a la nevera, però la Marina mai no es recorda de fer-ho. 

Espera pacient al llit el moment exacte en què sent el soroll de la porta en tancar-se. Com si fos un ritual, cada dia repeteix el mateix gest. Es vesteix amb el primer que troba sense passar per la dutxa, agafa les claus de casa i se’n va carrer avall. A dues illes de casa seva hi ha un bar indi que li agrada molt. Gairebé tots els comensals són indis. El típic lloc on portaries al teu amant perquè no et reconegués ningú. A la Marina li encanta aquest bar i no concep un dia sense esmorzar-hi. Ja hi haurà temps, després, de tornar a casa i arreglar-se per anar a treballar. Però aquest moment de pau i tranquil·litat no l’hi treu ningú. És el seu petit secret. Demana el mateix te de cada dia i sospira feliç. 

—Què passa, Mari? Vols el diari? —li diu un client cridant mentre s’aixeca de la taula per llançar-l’hi tan bon punt ella creua la porta. 

—Genial, Amal —li agraeix la Marina somrient—. Alguna cosa destacable? 

—Res, el món continua sent la mateixa merda que ahir. 

—O una mica pitjor —matisa una altra clienta un parell de taules més enllà. 

—I tant, Asha, la cosa està fatal. 

S’acosta el cambrer, li serveix el te i la Marina li pregunta: 

—Com està la teva dona, Xarim?  

—Millor, ja ha acabat la segona tanda de químio. El que passa és que ara està molt deprimida. La tinc tot el dia plorant. 

—És normal. No és fàcil viure amb un càncer. Però ho ha de fer. Que no intenti lluitar. Tot sortirà com hagi de sortir. —El Xarim li agraeix les paraules. Encara que ella no tracta directament la seva dona, la coneix bé. Ha revisat la seva fitxa clínica i s’ha passat hores xerrant amb ell del tema a la sala d’espera de l’hospital i al bar.  

Moltes persones s’enfronten al càncer com si fos una lluita complexa. La Marina té clar que aquesta malaltia és molt dura, però pensa que no cal mirar-se-la com si fos una guerra, perquè llavors el desgast emocional és més gran. Ho ha vist en molts pacients. Els que lluiten viuen enfadats. Els que accepten la malaltia, somriuen més. 

—Si necessites qualsevol cosa, em truques, d’acord? —insisteix sincerament la Marina. 

—Gràcies —respon el Xarim amb tendresa—. Ets una bona veïna i una infermera meravellosa. 

—T’ho dic seriosament —diu ella amb fermesa, com si no hagués sentit l’afalac, agafant-li fort la mà—. El que sigui. D’acord? 

El Xarim està molt trist. Contesta amb un simple cop de cap, té els ulls plorosos. Sap que pot confiar en la Marina. Al bar la coneixen per «la Mari» i la veritat és que se’ls ha guanyat a tots. Qui no té un problema de la pell, té un buf al cor o una berruga a l’aixella. La Mari sap escoltar i està a gust en aquest lloc tan estrany. Només comparteix l’espai amb l’Isidre el seu company de feina de l’hospital. El seu marit ni tan sols sap que existeix. És un lloc al qual al Mario no se li passaria pel cap entrar. 

3 

La sexualitat és com les llengües, tots en podem aprendre diverses. 

BEATRIZ PRECIADO 

L’Eva visita el psicoanalista 

Quan l’Eva tenia catorze anys s’havia imaginat alguna vegada amb la seva edat actual, casada, amb una família nombrosa i molt feliç. Ara no té gens clar si vol tenir fills o no. Hi ha dies en què porta la solteria amb molta dignitat i deixa aquesta obsessió per la maternitat a la seva germana Mònica, però n’hi ha d’altres en què al drama de no trobar l’amor de la seva vida se li afegeix la frustració de no ensopegar amb el pare dels seus fills. 

Que sí, que sí, que no tots estem fets per tenir família i que es pot ser feliç sense marit i sense nens, però això li produeix un cert ressentiment, bé per la pressió social, bé perquè una vegada un psicòleg li va dir que qui sap si no estava preparada per ser mare. Que potser no seria una bona mare perquè tenia un caràcter massa histèric. Sí, això va dir aquell cabronàs insensible. L’Eva se’n va anar de la consulta i no hi va tornar mai més, però aquelles paraules se li van quedar clavades al cor per sempre. Maleït psicòleg de merda, com es va atrevir a parlar així a una pacient? Potser l’home volia fer reaccionar l’Eva, però la va deixar absolutament destrossada i trencada per dins, amb l’autoestima per terra i la certesa absoluta que mai no seria mare i que mai no trobaria ningú que l’estimés.  

Van passar els anys i, entre altres coses, va aprendre a fer càstings de psicoanalistes. L’últim es diu Juan Antonio Miralles. L’hi va recomanar la seva germana, una mica més gran que ella. Asseguda en una cadira, l’Eva deixa anar tota la porqueria emocional mentre el doctor en pren nota. 

—Em puc estar hores al llit sense fer res, inundant el cap de pensaments negatius. Em llevo, sospiro, miro per la finestra i m’adono que estic trista i sola: així serà el meu final. Ho sé. Per què? No ho sé. Sempre he estat de relacions estranyes. Soc molt antisocial, poruga, gelosa… Tinc ganes que les coses surtin bé, però no faig res per aconseguir-ho. Em fa la sensació que no són més que pensaments dins del meu cap. Penso, penso, penso tota l’estona. Penso moltes coses, però em costa passar a l’acció. Em costa sobreviure. Trobo a faltar tenir algú que m’abraci al matí i també el sexe de què vaig gaudir en el passat, però estic cansada de prémer la icona de Tinder i que mai no passi res d’excitant. Em passo mitja vida prenent cafès amb homes que no tocaria ni amb un pal. El que no té nòvia no en busca. El que només vol sexe no es creu que tu tampoc vulguis res més que això. Al que truques un parell de vegades seguides, s’atabala. Al que li preguntes què farà demà, es creu que el vols controlar. De veritat, no puc més. Tinc por que se’m covi l’arròs. He pensat a congelar-me els òvuls per si, en un futur, trobo algú. No ho sé. Què faig? 

L’Eva espera una resposta del doctor Miralles, però ell fa el pitjor gest que pot fer un psicòleg: mirar l’hora. 

Els psicòlegs són com les putes. No em negareu que follar a canvi de pasta no té cap gràcia; el desig no es pot comprar. La mirada de l’altre no té preu, i pagar perquè algú fingeixi que et desitja és molt trist i treu tot el valor a l’acte sexual. Una cosa semblant pensa l’Eva dels psicòlegs: que trist és pagar perquè algú t’escolti i fingeixi que li importes. És evident que a aquest senyor li importa una merda el que li passa a ella; si no, no podria viure. Seria massa responsabilitat emocional preocupar-se de veritat per tots els pacients. 

En sortir de la consulta, es troba amb la seva germana. La Mònica també pateix ansietat. L’Eva creu que la teràpia l’ha convertit en una dona sense empatia que presumeix de ser mitjanament feliç de portes enfora. Té les mateixes angoixes que l’Eva, però les tapa amb pastilles i alcohol. Sembla que està més tranquil·la o equilibrada que sa germana el vuitanta per cent del temps, però totes dues pateixen aquesta maleïda malaltia incòmoda i difícil d’acceptar. Com si fos un problema genètic. Una mateixa angoixa, tot i que l’Eva lluita per acceptar-la i la Mònica per fer-la desaparèixer. Molts anys enrere, la gran de les germanes va estar ficada en una relació excitant que la té mig torturada, i no perquè fos dolenta, sinó pel sexe meravellós que li va donar. 

El personatge en qüestió és cosa del passat, però la connexió que van aconseguir, els jocs eròtics, la complicitat, la luxúria… Potser la Mònica ho té tot molt idealitzat, no ho sap ben bé. Són records que li venen al cap de tant en tant, però li costa rememorar-los amb claredat. Va ser en una època en què sortia massa de festa. Ho recorda tot ennuvolat, però si hi ha alguna cosa que percep amb gran nitidesa és el que sentia el seu cos. I aquest pensament recurrent la tortura de vegades. 

Ell era un arquitecte molt famós i a la Mònica li va tocar treballar en un cas en què estava implicat. Ella és advocada i, bé, d’alguna manera ell era el seu cap; ja us podeu imaginar la tensió que es generava al despatx: noia jove amb ganes d’aprendre es troba amb un home més gran, amb molt talent, i enamorat perdudament d’ella. La Mònica va tenir una relació mig clandestina amb l’arquitecte famós fins que el cos li va dir prou: no es pot viure amb tanta intensitat. Allò la va portar al psicòleg i des de llavors no ha parat. 

Les germanes han quedat per anar a comprar a la sortida del psicoanalista.  

—Què et passa? Per què fas aquesta cara? —diu la Mònica amb un to clarament dramàtic tan bon punt veu sortir l’Eva per la porta, abans de fer-li dos petons. 

—No vinc d’una discoteca, germaneta —ironitza ella—. Quina cara vols que faci? 

—Ai, neni! Però bé, no?  

—Doncs no. No penso tornar-hi. Seiem aquí?  

Sense esperar resposta, deixa la jaqueta a la cadira del bar i fa un gest al cambrer per indicar-li que ja els pot prendre nota. 

—Així no et curaràs mai! —exclama indignada la Mònica. 

—Potser no —respon seca l’Eva, que no suporta que la tractin com si tingués dotze anys. 

—Has de ser forta i posar-hi més de la teva part. 

—Això no té res a veure amb ser fort. Aquest paio no m’agrada, no escolta —es lamenta desant el mòbil a la bossa. 

—Doncs a mi sí, que m’agrada. El doctor Miralles m’ha salvat la vida. 

L’Eva es queda en silenci. Amb els psicòlegs passa com amb les parelles: cal connectar-hi, i si la seva germana connecta amb aquest idiota, doncs perfecte. No s’hi vol ficar, però té clar que ella no el vol tornar a veure. Ho ha decidit mentre el doctor es mirava el rellotge d’alta gamma, i la tossuderia l’ha heretat de la seva mare, així que no hi ha marxa enrere. 

La mare és una barreja de totes dues. D’altra banda, la senyora Sala no pateix ansietat: el que té ella és por.  

És curiós com les paraules ens poden fer creure que patim una patologia o una altra, oi? La mare té por d’ella mateixa. Tota la vida ha lluitat per acceptar la seva inestabilitat. Té por i sentiment de culpa. No suporta veure malament les seves filles i se sent responsable del que passa quan les coses no van bé, com si la bogeria rebuda en herència fos culpa seva.  

Des de sempre els ha inculcat la necessitat absoluta que siguin felices. Potser aquest anhel, aquesta recerca constant, aquesta autoexigència i obligació moral de ser sempre felices les ha acabat tancant en una trampa mortal: por, ansietat o pànic, digueu-ne com vulgueu. I el pare? El pare va morir fa deu anys. Així que la senyora Sala, que es diu Júlia, comparteix la vida amb

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X