NOTA A AQUESTA EDICIÓ

A vegades cal tornar enrere, i tornar enrere en aquest cas és bo.

Som la llet va néixer l’any 2009, però no ho va fer en forma de llibre.

Aquell any vaig rebre l’encàrrec de l’Eva Piquer i en Carles Capdevila de fer un blog en català que parlés sobre la lactància materna. Recordo com si fos avui la petició, i també recordo vivament la por. Sí, por, una por invalidant i que sorgia de molt endins, una por que feia molt de temps que no sentia, que em feia sortir de la meva zona de confort i que m’exposava al món.

Imagino que en aquest moment deveu pensar: «Por de què? De qui?».

Doncs por de parlar de la lactància i vessar-la, de dir alguna cosa incorrecta, de no saber-ne prou, de decebre, de no estar a l’altura de qui em feia l’encàrrec, dels possibles comentaris negatius de cada entrada Però, a la vegada, em feia tanta il·lusió! Recordo demanar-los amb quina periodicitat volien que publiqués. Em van dir que dos dies a la setmana, i vaig decidir que en serien tres. Dilluns, dimecres i divendres. I el blog va començar a créixer, i a tenir cada cop més entrades i seguidors, i també, no ho negaré pas, em vaig sentir cada vegada més segura, amb ganes de saber-ne més, d’investigar, de buscar temes nous. Va ser una època molt intensa i plena de reconeixement, sobretot quan l’any 2010 el blog va ser el guanyador dels Premis Blocs de Catalunya. Encara conservo al rebedor de casa el guardó que em van donar i que em va ajudar a perdre totes aquestes pors.

Però he de tornar a les pors. El llibre que teniu a les mans l’ha escrit una dislèctica, i sí, l’ha escrit amb molta ajuda de revisió i correcció. La lactància m’ha regalat moltes coses, i una d’aquestes va ser demostrar-me a mi mateixa que podia escriure i que allò que explicava podia ser important o, si més no, d’utilitat.

Aquí es parla de manera indiferent de criatures, bebès, nadons, nens i nenes. És complicat poder escriure sent adequat amb el gènere en tots els casos i que no es faci feixuc per a les lectores del llibre. D’altra banda, molt sovint parlo de professionals sanitaris en masculí, i és clar que faig referència tant a elles com a ells, si bé per poder fer el text més àgil he deixat el masculí per a la majoria dels professionals sanitaris, menys en el cas de les infermeres i les llevadores, que són sens dubte professions feminitzades i se n’ha de reconèixer la tasca de manera explícita.

L’any 2017 va sortir a la venda Somos la leche i de nou va aparèixer la por, es va activar la síndrome de la impostora i vaig tenir moltes ganes de desaparèixer. Però a poc a poc, amb els mesos, els comentaris que m’arribaven del llibre eren meravellosos, donaven sentit a la meva idea principal: oferir la informació que en el seu moment jo no vaig poder obtenir. I mentre passaven els mesos i els anys, també va sorgir la pregunta de les dones que el volien comprar per a elles o per regalar: «N’hi ha la versió en català?». I no, la resposta era que no. Soc catalana, la meva llengua materna és el català, i sé, com a mare, que llegir o informar-te sobre aquests processos tan importants a la vida, vols fer-ho en català, en la teva llengua. I és que tot té més sentit quan sona en el teu idioma. Així, per fi, hem tornat als orígens, a l’any 2009, quan em van demanar: «Vols escriure un blog de lactància?».

I sé que la informació és poder i que, en la lactància materna, és essencial saber on trobar-la, tenir-la a mà, rellegir-la, aconseguir confiar en tu mateixa, estar segura del teu cos.

Aquest no és un llibre per intentar convèncer cap dona que alleti, sinó que pretén acompanyar-te i aportar llum als dubtes i les pors que tinguis. El teu cos és meravellós, és capaç de gestar i d’alimentar, i funciona sol! Només cal que creguis en tu.

Alba Padró

PRÒLEG

Començo aquest pròleg força aclaparada per la responsabilitat de presentar-vos el llibre de qui considero, sens dubte, una de les màximes autoritats en lactància materna del nostre país. Per a mi és un honor que l’Alba m’hagi escollit per escriure’l, i puc afirmar que ella ha suposat, mitjançant els seus articles i a través del correu electrònic (i el WhatsApp!), una ajuda fonamental perquè la lactància del meu fill Bruno hagi anat tan bé. Sincerament, em sento molt feliç de saber que aquest llibre contribuirà a fer que moltes mares visquin, com jo estic vivint, una lactància informada, conscient i no influïda per consells pseudocientífics, tradicions obsoletes o el famós (i absurd!) «a demanda, deu minuts a cada pit, cada tres hores».

I us preguntareu: «Què és això d’una lactància informada?». La veritat és que quan em vaig quedar embarassada no havia rumiat gaire en «això de donar el pit». Sabia que la meva mare m’havia alletat i jo pensava «intentar-ho» quan arribés el moment, però poca cosa més. Va ser precisament arran d’un correu electrònic de l’Alba, en què m’esmentava el seu projecte LactApp, que vaig començar a interessar-me de debò per la lactància materna. Pocs mesos abans de donar a llum vaig començar a llegir molt sobre el tema (que bé que m’hauria anat aquest llibre en aquella època!). Vaig llegir els articles de l’Alba publicats a internet l’un rere l’altre, em vaig comprar tots els llibres d’en Carlos González, vaig aprendre quines eren les hormones que regulaven la lactància, què eren l’agafada, les crisis de creixement, el calostre, quins beneficis tenia la lactància per a la mare i el nadó... De sobte, havia descobert la gran importància de la lactància materna i volia saber-ho tot sobre el tema, per estar ben preparada quan arribés el moment.

Va néixer en Bruno i, malgrat que el part va ser complicat i va estar a punt d’acabar en cesària, de seguida es va enganxar al pit a la sala de parts. Veure’l grimpar per la meva panxa buscant-lo va ser una de les experiències més al·lucinants que he viscut. El meu petit havia nascut i ja tenia molt clar el que havia de fer. Més clar que jo! I és que els primers dies van ser de dubtes, de mal al pit, de preguntes sobre si l’agafada era correcta, de por que no estigués guanyant prou pes, de llegir i rellegir els articles de l’Alba... Malgrat tot, només de veure la careta d’en Bruno en acabar de mamar, totalment «borratxo de llet», el meu instint em deia que ho estàvem fent bé.

Recordo que intercanviava correus electrònics amb l’Alba: ella, preocupada perquè en Bruno estava primet; jo, feliç de poder contestar-li que sí, que estava molt primet perquè havia nascut molt llargarut, però que pujava de pes ràpidament, tot a còpia de teta!

Gràcies als articles de l’Alba vaig comprendre les primeres crisis de creixement, i les vaig sobreviure. Més endavant, quan em va tocar separar-me d’en Bruno diverses hores per assistir a algun enregistrament, l’Alba va estar al meu costat (ai, beneït WhatsApp!), tranquil·litzant-me i oferint-me les mil solucions que només la seva experiència podia brindar-me. Vam superar aquelles situacions i vam aconseguir assolir els sis mesos de lactància materna exclusiva recomanats per l’OMS (i avui dia continuem amb la lactància materna, juntament amb alimentació complementària). Doncs bé, ara, gràcies a aquest llibre, l’Alba estarà també al vostre costat en tots aquests moments, i estic segura que moltes vegades recorrereu a aquestes pàgines a la recerca de consells, respostes als vostres dubtes o, simplement, per llegir una frase tranquil·litzadora que us recordi que sí, que ho esteu fent bé.

Amb franquesa, després d’aquests mesos vivint-ho en primera persona, puc afirmar que la lactància és una part tan meravellosa de la maternitat que val la pena intentar-ho. Són moments de connexió absoluta amb el nadó, de tranquil·litat, de pau, d’amor complet... No ho sé, és una cosa tan gran que em resulta difícil descriure-la. Moltes persones us desanimaran, us diran que alletar és molt sacrificat, us voldran ficar la por al cos amb les possibles complicacions... I sí, pot ser que sigui sacrificat, però paga la pena. Jo, personalment, us animo a provar-ho, si més no, i crec que aquest llibre us resultarà de gran ajuda per afrontar la lactància de manera informada. Després, sortirà bé o no hi sortirà, però com a mínim no podreu dir: «Si ho hagués sabut abans...».

Gràcies, Alba, per escriure’l i per dedicar tanta feina i tant esforç a facilitar-nos la vida a totes les dones que optem per la lactància materna. La teva tasca no només és valuosa per a moltíssimes mares, sinó també per a tots aquells infants que creixeran amb els beneficis d’haver rebut les bondats de la lactància materna. Gràcies.

Alma Obregón

LA GRAN AVENTURA

Les organitzacions oficials que vetllen per la salut de les mares i els fills ens recorden que tots els nadons haurien d’alimentar-se exclusivament amb llet materna durant els sis primers mesos de vida i, a partir d’aquest moment, la lactància hauria de complementar-se amb aliments sòlids fins als dos anys, com a mínim. Després, la lactància materna hauria de continuar fins que la mare i el nen volguessin.

És possible que hagis hagut de rellegir el paràgraf anterior un parell de vegades, potser perquè t’ha sorprès o perquè has pensat que no alletaràs tants mesos, o perquè t’ha semblat un disbarat... Potser no t’havies ni plantejat que els nens podien mamar durant anys. Tranquil·la, això ens ha passat a totes. En la nostra societat no és habitual veure infants (no parlo de nadons de pocs mesos, sinó de nens i nenes que ja caminin o parlin) mamant, i la primera vegada no sol deixar indiferent.

Fa disset anys em vaig convertir en mare i vaig decidir que volia donar el pit a la meva filla. No era una persona decidida, més aviat al contrari: n’hi ha prou amb dir-vos que em feia vergonya entrar a comprar a la majoria de les botigues. Però quan em vaig sentir perduda, quan pensava si no estaria matant la meva filla de fam perquè no parava de plorar, quan em deien que ja ho havia intentat i que la llet artificial era inevitable, em vaig armar de valor, vaig trucar a un telèfon desconegut i vaig trobar la resposta que necessitava: ho estàs fent bé, no passa res, només és una (maleïda) crisi de demanda.

Aquesta trucada em va convertir en qui soc ara. La maternitat em va portar per uns camins que no havia ni imaginat: primer vaig ser assessora de lactància, després IBCLC,[1] i la lactància es va convertir en el meu món i en el meu camí.

Així, he pogut gaudir de dues lactàncies meravelloses, amb les quals he après molt de mi mateixa.

Durant aquests anys he tingut la sort d’acompanyar moltes mares en la seva lactància, he estat testimoni de nombroses situacions i he après de cada mare i de cada nadó. I sé que per a les mares és vital disposar d’informació i de suport per poder prendre decisions respecte al procés de lactància.

Aquesta serà una gran aventura per a tots dos, mare i nadó, i les aventures cal viure-les, deixar-se sorprendre. És molt probable que canviïs de plans, modifiquis el camí i consideris que ja n’hi ha prou i ho deixis. O pot ser que descobreixis inesperadament com de pràctic és donar el pit i vulguis seguir alletant molt més temps del que havies previst. La lactància és la vostra experiència i hauríeu de poder viure-la com vulgueu. Veuràs que a vegades el camí és ple de pedres o avança costerut, i per això intentaré que en aquest llibre trobis tot el que puguis necessitar i que aquestes pàgines et serveixin d’ajuda durant el trajecte.

Com en qualsevol guia de viatge, hi haurà apartats que podràs obviar, uns altres que segurament ja coneixeràs i d’altres que et tocarà llegir amb atenció, així que no cal que segueixis un ordre estricte en la lectura dels capítols.

El llibre conté tot allò que m’hauria agradat llegir quan vaig ser mare: les llums i ombres de la lactància i les situacions clau que es produiran i que cal que coneguis per poder decidir què vols fer. Perquè l’única cosa que pretenc és que tinguis prou informació per agafar el teu camí, el que sigui, oferir-te el que m’hauria agradat llegir quan em van posar per primera vegada la meva filla als braços i em van dir: «Vinga, ja li pots donar el pit».

Així que gaudeix del camí i de la lectura.

COM M’HE DE PREPARAR?

Segur que has pensat quin cotxet de tots els que ofereix el mercat has de comprar, o quina cadira per al cotxe és la més adequada i segura. Fins i tot deus haver valorat temes més banals, com ara triar el color de la paret de l’habitació del nadó, els bolquers i la roba que et faran falta. En general, acostumem a comprar les coses de la criatura amb antelació i ho tenim tot preparat abans de la seva arribada; no és gaire lògic esperar que neixi per adquirir el que necessitarà, perquè no tindríem temps ni ganes d’anar-ho a comprar.

............

Però... i l’alimentació del nadó? T’has plantejat què vols fer?

En la nostra primera maternitat no solem donar gaire importància al tema de l’alimentació del nadó. Jo mateixa tenia clar que, si podia, donaria el pit a la meva filla, i quan m’ho preguntaven ho afirmava així. Però sempre hi afegia: «Si puc, és clar». Em semblava una qüestió de sort o d’atzar poder o no poder donar el pit, tenir o no tenir llet. Era una cosa que no depenia de mi, per moltes ganes que en tingués.

I aquesta sensació de no tenir la capacitat de decidir és la que fa que moltes mares no preparin la lactància, que se centrin en l’embaràs i el part i deixin de banda la lactància.

Però la lactància és instintiva, oi? Només cal posar el nadó al pit i prou.

Doncs no. Imagina’t que d’aquí a uns mesos aterres en un planeta desconegut, on tot és diferent i es parla un idioma que no coneixes. Estic segura que t’agradaria arribar a aquest planeta tenint-ne una mica d’informació, sabent-ne uns conceptes bàsics que et permetin tirar endavant i sentir-te segura i forta. M’equivoco? Passa el mateix amb la lactància: per a les mares no és instintiva, n’hem d’aprendre.

Aquesta és la teva primera immersió al món de la lactància. Prepara’t, llegeix, informa’t; has de capacitar-te per dur-la a terme i, encara que ningú te’n pot assegurar l’èxit, sense aquesta base tot pot complicar-se més.

Primer de tot, la teòrica

Segurament tens el carnet de conduir i, si no, com és el meu cas, te’n faràs a la idea de seguida: l’embaràs és el moment ideal perquè et treguis la teòrica (no de conduir, sinó de lactància); és el temps que pots dedicar a llegir, informar-te, observar i adquirir uns conceptes que et seran de molta utilitat quan et toqui «conduir», és a dir, quan tinguis el teu petit nadó ple de vèrnix[2] sobre el cos.

És veritat que moltes dones no necessiten treure’s la teòrica, que la humanitat no ha arribat fins aquí amb un manual de lactància, sinó que moltes mares que confien en el seu cos, en la seva capacitat per alletar i en les aptituds del nadó per mamar. Però també és cert que en poc més de cent anys la cultura de la lactància s’ha vist arraconada i que moltes dones tenen dubtes i pors, i no saben com resoldre els seus problemes.

En la nostra societat impera la cultura del biberó. No cal ser gaire llesta per veure que la informació directa i indirecta que rebem sobre lactància artificial és molt superior a la que rebem sobre lactància materna. Només cal obrir una revista de maternitat, posar la televisió o sortir al carrer. És més, encara que et pensis que no saps res d’aquest tema, ja tens inputs al cervell sobre el que creus que és alletar un nadó.

Avui dia moltes dones volen donar el pit als fills i també opten per «criar-los»,[3] una cosa que potser sona fins i tot antiga. Simplement fan el que senten que han de fer sense deixar-se dur per la massa i la publicitat imperant. Tornar a donar el pit no representa un retrocés en els drets de les dones ni en la seva llibertat per decidir sobre el treball remunerat i la seva projecció laboral. En la nostra societat, ser mare, voler cuidar els fills i desitjar postergar la vida laboral està mal vist, i moltes vegades ens veiem obligades a renunciar a algun d’aquests aspectes o, pitjor encara, a ocupar-nos-en de tots a la vegada i, a més, amb èxit.

Decidir si vols alletar dos dies, dos mesos o dos anys és cosa teva i del teu nadó. Hi haurà circumstàncies que potser determinaran la durada de la lactància, però si vols alletar has de saber que moltes dones ho aconsegueixen, moltes d’aquestes ho fan cada dia i moltes ho troben satisfactori.

Si decideixes no donar el pit o deixar de fer-ho, que sigui perquè tu ho vols així.

Un dia, al grup de suport em van explicar una història que em va sorprendre molt, que havia passat en un parc zoològic dels Estats Units ja fa uns quants anys. Una goril·la nascuda en captivitat va tenir una cria. Com que ella havia estat alimentada pels cuidadors i no havia vist mai alletar, no va saber tenir cura de la cria, que irremeiablement es va morir. Hi ha qui diu que se l’acostava al pit posant-la d’esquena, la qual cosa explicava amb claredat que no entenia què havia de fer.

Quan novament va tornar a estar embarassada, els cuidadors van decidir que havien de fer alguna cosa per preparar-la i mostrar-li com havia d’alimentar la cria quan nasqués. Així que es van posar en contacte amb membres de la Lliga de la Llet[4] i els van demanar que anessin al zoo. La seva feina era fàcil, només havien de donar el pit davant de la goril·la perquè ella pogués veure què feien i com ho feien. Així doncs, hi van anar diverses vegades i, a poc a poc, l’interès de la goril·la va augmentar.

La cria va néixer i la goril·la semblava altra vegada perduda, incapaç d’alimentar el nadó. Els cuidadors van tornar a trucar a una de les mares de la Lliga de la Llet, que li va anar mostrant pas a pas com col·locava el nadó, com se l’acostava al pit, com feia que fregués amb els llavis el mugró... I la goril·la va imitar cadascun dels gestos fins que el petit se li va agafar al pit i es va alimentar.

Aquesta història, certa o no, potser una mica adornada o amplificada, és ideal per entendre que no es pot donar el pit sense aprendre’n primer, que són imprescindibles l’observació i el coneixement per aconseguir-ho, i encara que qualsevol dona sap que alletar consisteix a posar el pit de la mare a la boca del nadó, cal disposar d’alguns coneixements previs. Només nosaltres, les mamíferes, les femelles de primats i les orques, necessitem aprendre a donar el pit. No és un comportament tan instintiu com pensem, hi ha d’haver una transferència d’informació perquè es produeixi. Això significa que gaudim (o hauríem de gaudir) d’una estructura matriarcal importantíssima, que hauria de tenir com a missió l’acompanyament de la nova mare i la transmissió dels coneixements necessaris per aconseguir les millors lactància i criança.

Per sort, per als nadons[5] la lactància sí que és instintiva. Ells neixen esperant un pit del qual alimentar-se. El més sorprenent és que fan pràctiques mentre són dins l’úter: han estat aquests nou mesos traient-se la teòrica, perquè en néixer els sigui possible mamar. Mentre un nadó es forma i creix dins l’úter, aprèn a buscar, succionar i deglutir. D’aquesta manera, quan el posen sobre el cos de la mare, pell amb pell, sap perfectament el que ha de fer, de la mateixa manera que qualsevol altre cadell sap trobar tot sol el pit de la seva mare.

Però tornem als humans: a quantes dones heu vist donar el pit? Si ho heu vist, quant de temps? La majoria de les dones que esteu llegint aquestes línies segurament no ho heu vist mai o ho heu vist de passada, sense estar atentes a tots els detalls. Les mares hem perdut la cultura de la lactància, ja no comptem amb la sort i el privilegi d’estar envoltades d’altres dones que hagin donat el pit, de les quals puguem aprendre i a les quals puguem recórrer quan tenim dubtes.

Moltes vegades acudim al personal sanitari i, per desgràcia, tampoc no tenen totes les respostes. La lactància no és una situació patològica, per la qual cosa no s’estudia (o es tracta per sobre) a la majoria de les carreres sanitàries. És una situació fisiològica, un procés més de la vida que no necessita una atenció mèdica. Cada vegada més professionals sanitaris es formen per atendre millor les mares lactants, però fins i tot ells, igual que les mares, han de superar els mites i prejudicis que envolten la lactància.

Per tant, la clau és trobar informació veraç, suport respectuós i contacte amb altres mares lactants. Així doncs, observarem, descobrirem i aprendrem com es fa això que es coneix com a «donar el pit».

He de preparar el pit?

Durant l’embaràs, algunes mares se senten animades a planificar punt per punt l’arribada del nadó i no dubten a fer o a comprar el que sigui necessari per evitar el dolor tan temut a l’hora d’alletar:

Encara avui es recomana a les dones embarassades que preparin els mugrons durant la gestació. Ja sigui mitjançant l’aplicació de cremes específiques, fent massatges als mugrons o posant-s’hi potingues casolanes. Hi ha qui recomana fregar-los amb guants de crinera i una barreja d’alcohol i de vaselines al cinquanta per cent. Espero que en llegir-ho hagis pensat: «Quin mal!». Perquè, evidentment, res de tot això no és necessari. El mite del dolor plana sobre el cap de moltes mares. Ens han dit que alletar fa mal i, és clar, volem escapar del dolor, preparar els mugrons per endurir-los i prevenir l’aparició d’aquestes clivelles que semblen tan perilloses.

Per intentar evitar les clivelles, hem de conèixer les principals situacions que les causen: una agafada dolenta o una succió deficient del nadó.

Lògicament, la part que correspon al nadó no la podem canalitzar en l’embaràs, però sí que podem observar altres mares alletant per aprendre com haurem de col·locar el nadó i entendre que no cal preparar el mugró, perquè els mugrons venen preparats de fàbrica i estan dissenyats per alletar. En qualsevol cas, hem de preparar el nostre cervell i omplir-nos del coneixement necessari per aconseguir una lactància indolora.

Per això, és clau saber com funciona el pit, i d’aquesta manera desterrar mites i pors. Descobreix el teu cos i sorprèn-te amb la perfecció de la glàndula mamària.

Els teus pits: únics i diferents

Si et demano que t’imaginis un pit, potser el primer que evocarà la teva ment serà un pit rodó, turgent, simètric... Un pit d’anunci, vaja! La publicitat no ha ajudat gaire a conèixer-nos i ens ha venut que el pit és només d’una determinada forma. El pit del nostre imaginari és molt diferent dels pits reals, els pits de les dones i les mares de veritat.

La varietat en la forma, les mesures, els mugrons i les arèoles dels pits és infinita. Per sort, les parts del mugró —tant interior com exterior— són les mateixes i funcionen igual.

Com funciona el pit externament?

El primer que et vull demanar és que et despullis i t’observis els pits. Col·loca’t davant d’un mirall que et permeti veure’t despullada de cintura cap amunt. Potser mai no t’has parat a observar-te els pits amb deteniment. Mira’ls de cara, d’un costat i de l’altre, i busca-hi diferències: són completament simètrics? Cap a on miren els mugrons: cap al davant?, cap als costats?

Segurament els teus dos pits no s’assemblen gens i potser no tenen els mugrons situats just al davant, sinó més aviat cap als costats. Aquesta observació minuciosa et permetrà entendre que necessitaràs una postura diferent en cada un i, com veuràs al capítol següent, això és fonamental per aconseguir una lactància agradable i eficaç.

Segur que a l’escola vas estudiar els noms de les parts del sistema reproductor. En els llibres de text es para atenció als genitals, tant interns com externs, però en cap llibre es detallen les parts del pit, ni què fan ni per a què serveixen. Això sí, a tots ens toca aprendre’ns les parts del ronyó, del cor o del fetge..., parts importants del cos que cal conèixer, però que funcionen soles i de les quals no tenim control. Però... i del pit? No t’agradaria tenir més informació sobre les seves parts i el seu funcionament?

Vinga doncs.

Com funciona el pit internament?

Per fer-te una idea de com és l’interior de la glàndula mamària, el més fàcil és que t’imaginis que el pit està compost per diversos carrassos de raïms; d’aquesta manera, et serà més senzill entendre com funciona i on se situa cada part. També és convenient que et familiaritzis amb les hormones, que són les encarregades de fabricar i esprémer la llet de l’interior i enviar-la cap al nadó.

El saber no ocupa lloc

Quan encara no som mares, solem tenir una idea preconcebuda força romàntica del que és la maternitat, de manera que és molt aconsellable prendre un bany de realitat abans de tenir el nadó. La maternitat no és de color rosa; la lactància, tampoc. La maternitat i la lactància poden ser meravelloses, però també poden esdevenir una font de frustració i cansament.

El primer llibre que vaig llegir sobre la lactància va ser el mític El meu nen no menja, del doctor Carlos González. No és un llibre que parli de lactància de manera específica, així que vaig comprar diversos llibres americans per tenir recursos i informació, ja que en aquell moment no hi havia res més.

Avui, la situació ha canviat, pots accedir a una varietat infinita de llibres. N’hi ha de molt diversos, uns d’enfocats exclusivament a la lactància i d’altres que inclouen temes de criança: collit,[10] inici de l’alimentació complementària, BLW,[11] criança amb afecció...

D’altra banda, també tenim molta informació a la xarxa. Aquest ha estat el gran avenç dels últims anys. Internet ha democratitzat l’accés a la informació, i això afecta també el coneixement sobre la lactància. Hi ha webs, blogs, grups de Facebook, etc., que proporcionen informació molt valuosa i que ajuden les mares a trobar la seva tribu virtual.

És veritat que pot ser complicat esbrinar quina informació és correcta i quina val més obviar, però amb les nocions que et proporcionaré al final del llibre podràs fer una cerca ràpida que et donarà una bona base per començar.

Per cert, les revistes de maternitat que venen al quiosc no sempre contenen informació adequada sobre la lactància. A més, moltes vegades, al costat de cada pàgina on es parla de lactància hi ha un anunci de llet artificial, que fomenta una visió esbiaixada de l’alimentació infantil, ja que transmet la idea que la llet artificial és nutricionalment igual que la llet materna i que és absolutament necessari que en algun moment el teu nadó en prengui.

No estic en contra de la llet artificial ni del seu ús, estic en contra de la publicitat de la llet artificial que infringeix la llei espanyola

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X