Judici a una bruixa catalana

Fragmento

cap-1

Pròleg

És possible observar un mateix fet del passat des de dues mirades? Què ens pot aportar el mètode històric i què la creació literària? Si el primer s’ha de construir des del rigor i l’objectivitat, el segon apel·la a la imaginació, però també a la versemblança. Tots dos han de cercar la veritat.

Ho va explicar fa gairebé un segle E. M. Forster a Aspects of the Novel: «Una història [“History”] és: el rei va morir i després va morir la reina; un argument [“story”] és: el rei va morir i després la reina va morir de tristesa». L’historiador es deu als documents, a allò que pot confirmar de manera definitiva o molt probable d’acord amb el seu mètode. El novel·lista pot entrar en la ment dels personatges i pot ficcionar obertament i sense límits —o, en tot cas, amb l’únic límit de la versemblança—. Per això resulta tan difícil conjuminar les dues arts. Però també per això poden resultar sovint complementàries per al lector.

A diferència d’altres recerques (com ara l’exili de la guerra de Successió), la meva primera motivació per la cacera de bruixes va ser didàctica. Essent catedràtic de batxillerat, vaig utilitzar a l’aula alguns processos de bruixeria del segle XVII com a materials de recerca històrica —una altra manera d’aprendre història—. Molts dels meus alumnes dels instituts Investigador Blanxart (Terrassa) i Mercè Rodoreda (l’Hospitalet de Llobregat) encara ho recorden ara. Amb aquest esperó vaig publicar la primera panoràmica global de la cacera de bruixes a Catalunya, El segle de les bruixes (1992), i nombrosos articles.

Però el tomb definitiu en aquesta temàtica, el que en podríem dir la seva majoria d’edat, es va produir amb l’exposició «Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya», que vaig comissariar juntament amb la doctora Josefina Roma al Museu d’Història de Catalunya l’any 2007. L’exposició i el seu catàleg van esdevenir, alhora, un èxit de públic i un salt important des de la perspectiva de la historiografia catalana moderna. Els anys següents he publicat nombrosos articles en revistes científiques; he dirigit, amb la doctora Teresa M. Vinyoles, la tesi doctoral de Pau Castell, Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI) (2013), la primera tesi sobre aquesta temàtica llegida en una universitat catalana; i hem obert la nostra recerca a un àmbit internacional. Recentment, Pau Castell i jo hem assessorat la revista Sàpiens en la campanya «No eren bruixes», que ha tingut el suport de nombroses institucions acadèmiques, entitats i ajuntaments. La campanya es va cloure el 26 de gener de 2022 amb l’aprovació del Parlament de Catalunya, per una amplíssima majoria, d’una resolució «sobre la reparació i la restitució de la memòria de les dones acusades de bruixeria», que ha tingut una gran repercussió internacional.

El 1993, poc després d’haver publicat la meva primera obra sobre aquesta temàtica, vaig escriure la novel·la Procés a Anna Boixadors. La novel·la, publicada a la col·lecció «Gran Angular» d’Editorial Cruïlla, va tenir un cert ressò, i el 1995 va obtenir la distinció literària internacional White Ravens. Aleshores jo ja havia publicat diverses obres de ficció, i el 1988 havia obtingut el Premi Sant Jordi amb Retrat de Carme en penombra. El relat d’Anna Boixadors va ser la meva primera, i gairebé única, novel·la històrica. Com a tal, es proposa desplegar un conflicte atemporal en un context, això sí, singular i extrem. La història hi és, òbviament, com a fons, com a context, i com a part integrant de la trama. Però no n’és la seva raó única.

Ara la reedito, corregida i ampliada, com es diu en aquests casos. I l’acompanyo també d’un estudi històric sobre la cacera de bruixes a Catalunya. Perquè el lector pugui, si ho desitja, observar un mateix fet del passat des de dues mirades.

Una última reflexió. En alguna ocasió he escrit que la filosofia ensenya la força de la raó, però que la història ensenya la raó de la força. En història no acostumen a guanyar els bons, i no ho fan si no disposen també de l’argument de la força. Ara em permeto afegir que la literatura ens concedeix sovint una certa justícia poètica —i no és un spoiler.

A. A. P.

cap-2

JUDICI
A UNA BRUIXA
CATALANA

cap-3

1

Essent personalment constituït el jurat, presidit per l’il·lustre i noble senyor Francesc Desvert, senyor de la vila; i format per l’honorable Josep Roura, doctor en drets, ciutadà de Barcelona, jutge i assessor seu ordinari; Ferran Claresvalls, doctor en drets i advocat fiscal de la seva cort; i Marcel Gelavert, nunci i procurador fiscal d’aquesta; en presència, també, del cirurgià Segismon Bastida i de mi mateix, Joan Carbonell, notari i escrivà, a fi d’interrogar i torturar n’Anna Boixadors, veïna d’aquesta vila, la qual, per manament de l’honorable jutge ordinari, va ser manada portar amb una cadena al coll i asseguda en un banc tota nua, sols coberta amb una flassada.

L’honorable jutge va preguntar:

—Anna Boixadors: digues la teva edat i la teva nissaga.

A la qual cosa la interrogada va respondre, amb veu ferma i clara:

—Em dic Anna Boixadors i tinc vuitanta-sis anys, poc més o manco. El meu pare, Sebastià Ustrell, nascut al regne de França, era pagès d’aquesta vila. La meva mare, Maria Ustrell, era també pagesa. El meu marit, Antoni Boixadors, francès, va ser també pagès fins a la seva mort, trenta anys enrere.

L’honorable jutge va demanar:

—Na Boixadors: saps o presumeixes el motiu pel qual ets interrogada?

A la qual pregunta l’encausada va respondre:

—Senyor: jo crec que he estat detinguda per bruixa.

—Na Boixadors: ja saps que ets condemnada a ser torturada perquè diguis la veritat. En quines concertícules i aplecs t’has trobat amb altres bruixes i bruixots a fi d’adorar el diable; de matar, bruixar i emmalaltir nens, homes grans i bestiar; de fer caure pedra, de provocar tempestes i d’estendre la boira amb l’objectiu de malmetre les collites; i ara el goll, així en persones com en animals. Volem que ens diguis també quines persones hi havia en ta companyia i han usat amb tu l’art de bruixa. I de tot digues la veritat, si no vols que les teves carns siguin maltractades i nafrades.

A la qual cosa l’encausada va respondre:

—Senyor: jo no he estat mai bruixa, i si ho hagués estat us ho diria, per temor del turment. Per compassió d’aquesta vella, deixeu-me anar.

I no volent dir la veritat, fou manada l

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos