Les temptacions de l'Eva

Imma Sust

Fragmento

cap-1

1

A mi no m’atreu un bon cul, un parell de tetes o un penis així de gros. 

Bé, no és que no m’atreguin, és clar que m’atreuen; m’encanten!, però no em sedueixen. 

Em sedueixen les ments, em sedueix la intel·ligència, em sedueixen una cara i un cos quan veig que hi ha una ment que els mou, que val la pena conèixer. 

Conèixer. 

Posseir. 

Dominar. 

Admirar. 

La ment… 

Jo faig l’amor amb les ments… 

Ens hem de follar les ments! 

DANTE, Martín (Hache) 

L’Eva a punt d’aixecar-se del llit 

La maleïda tristesa ho paralitza tot. No et deixa pensar, no et deixa actuar, no et deixa fer coses que saps que et convindrien. O això diuen sempre els altres. Els que en aquest moment no estan tristos. Frases de merda que encara inunden més la nostra Eva: «Ja passarà», «Sortir t’animarà», «Endreça la casa i et sentiràs millor», «Ves al cine», «Ves a la platja», «Surt a fer un volt», «No et deprimeixis!», «No t’angoixis!» o «No val la pena!». Esteu d’acord amb mi que això és el pitjor que li podem dir a algú que està trist? És evident que, si l’Eva pogués triar no sentir aquesta pena, triaria no sentir-la, oi? O és que l’Eva és estúpida i li encanta estar apenada? 

L’Eva té trenta-dos anys i viu sola en un pis molt bonic ple de plantes i de llum. Li agrada tenir-ho tot molt ordenat i net, malgrat que en èpoques de crisi no sempre ho aconsegueix. Treballa en un banc, cosa que no va gens amb ella, però li serveix per estalviar i, com a bona control freak, li dona molta seguretat. El seu somni és tenir un negoci propi i cada dia dubta més sobre la idea de formar una família i procrear. Ho desitja i no ho desitja al mateix temps; el seu cap funciona com la paradoxa del gat de Schrödinger. Tot és possible. La veritat és que dedica la majoria de les seves fantasies a la passió que sent per la cuina. No té gaire clar ni com ni quan, però sap que el seu futur és estar entre fogons, ja sigui portant un negoci de càtering o obrint un restaurant propi. El seu espai somiat és un racó molt verd enmig de la ciutat, ple de llum i amb vegetació abundant. Un lloc on pugui tenir un hortet i cuinar a l’aire lliure. S’imagina com si fos una xamana amb una gran foguera, guisant en un wok gegant tota mena de receptes amb olor de lemongrass i curri. Ja sabem que això no compleix la normativa i que, a més de ser il·legal, no és gens realista, però el més bonic de somiar és que podem imaginar coses impossibles. Així que no la jutgeu i continueu llegint.  

L’Eva acostuma a visitar locals que sap que no es pot permetre, només pel plaer d’imaginar-se allà. La podria acompanyar algú en aquest espai imaginari amb olor de Tailàndia i ple de palmeres i gessamins? Podria ser. Fantasieja amb algú que li faci l’amor al matí i l’ajudi en el negoci a la tarda. Llavors pensa en les seves últimes aventures i el somni s’esvaeix completament. Porta mitja vida fent càstings d’homes, però els que li funcionen com a amants no li funcionen com a parella, i molt menys se’ls imagina com a acompanyants en el seu restaurant de somni. El seu últim crush, el Noi Coda, li ha sortit fake. Tenia moltes esperances posades en ell i és el responsable del seu actual malestar emocional. 

Salta del llit deixant aparcada la tristesa i es maquilla davant del mirall mentre s’obre els ulls amb els dits i s’observa les enormes pupil·les. Té uns ulls blaus molt grans que es posen preciosos quan plora. Sí, l’Eva és el tipus de persona que quan plora es mira al mirall. No és egocentrisme. És una manera poètica de plantar cara al dolor. Ho fa des de petitona i la veritat és que li serveix de teràpia. Quan deixa de plorar, es neteja la cara amb aigua i sabó i s’esforça per regalar-li un somriure al mirall. Es recull l’enorme cabellera rossa i arrissada amb un simple boli, es posa uns texans i una samarreta ajustada que li marca molt el pit i surt al carrer a intentar menjar-se el món desitjant que li passi alguna cosa excitant que acabi amb el seu tedi. Perquè, si alguna cosa té l’Eva, és que, per molt trista que estigui, adora la vida i es nega a conformar-se amb el que sembla que el destí li té preparat. De camí a la feina, rep una trucada de la seva cosina Sareta, la del poble. Té dotze anys menys que ella, però una vida sexual que ja voldrien moltes de trenta i tants. 

—Digue’m, Sari —diu vacil·lant, amb mandra, perquè no té ganes de parlar del tema que últimament ho inunda tot: el maleït Noi Coda. 

—Què tal, preciosi? Com has dormit avui? —pregunta amb to de mare afectada i amb aquest llenguatge inclusiu que posa tan nerviosa l’Eva. 

—Bé, cosineta. Ahir a la nit em vaig beure mitja ampolla de vi i vaig caure rendida —confessa traient un cigarret de la bossa i intentant encendre’l mentre aguanta el mòbil amb l’orella i se salta un semàfor. 

—Ben fet, ara estàs en un moment de recolliment. T’has de cuidar i aprofitar la teva xarxa emocional per no sentir-te soli. 

—Totalment. Soc el millor que li ha passat a la vida. Puto idiota. Cada vegada que penso en ell m’emprenyo molt —afegeix l’Eva, indignada, intentant quedar com una superwoman i corrent perquè no l’atropelli cap cotxe. 

—Bé. La ràbia és bona. Tu vals molt, ets una persona fascinant i, quan menys t’ho esperis, trobaràs la relació sexoafectiva que la teva ànima necessita. 

L’Eva es queda en silenci un parell de segons i respon: 

—És clar, és clar. Et deixo, que entro al metro i no hi ha cobertura. Ciao! —L’Eva penja el telèfon abans que la Sara pugui dir adeu. 

Passa de llarg la parada de metro i continua caminant. Adora la seva cosina, però no suporta que sigui tan maternal. A estones és una setciències insuportable que es creu que ho sap tot de la vida i del sexe. És d’aquesta mena de persones que tens a la vida, que les estimes molt i saps que sempre hi seran, però que de vegades no suportes. L’Eva no busca cap relació sexoafectiva: busca l’home de la seva vida. I viu turmentada entre el desig de tenir una vida sexual increïble i una parella per veure la tele els diumenges. En el fons, totes hem estat educades per pensar i desitjar això quan arribem a l’edat adulta, oi? A totes ens han explicat els mateixos contes i hem patit amb les mateixes pel·lícules de Disney. No tenim referents de dones solteres i felices. No hi ha contes de matrimonis sense fills. I així vivim, angoixades com a resultat de la nostra educació heteropatriarcal i desitjant trobar un príncep blau que se’ns aparegui de tant en tant a Tinder, encara que el veiem de color verd o mig destenyit. Com el Noi Coda, que en realitat es diu Pau.  

A l’Eva li encanta posar malnoms a tothom i aquest té molta lògica. Els pares del Pau són sords i els fills de pares sords es defineixen com a codes. L’Eva va aprendre això i un munt de coses més amb ell. Se’n va penjar perquè el noi semblava que tenia una sensibilitat especial i una forma de veure el món diferent. Al principi, l’Eva mai no va pensar ni que seria el seu príncep blau ni el futur pare dels seus fills, però sí un amant amb qui passar bones estones, xe

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos