Nota de l’autora

Syrah no és una novel·la històrica. És una carta d’amor, una declaració d’amor a una terra i una cultura; per aquest motiu hi poden aparèixer elements que no coincideixen amb el context històric. Syrah no és un retrat fidel al cent per cent del Penedès de principis del segle XIX. Però sí que és el reflex d’una cultura, uns valors i la passió per un ofici centenari. Un sentiment de pertinença i d’orgull per una terra que he volgut transmetre en aquestes pàgines.

Sant Jordi del Penedès és un poble fictici basat en les viles de la meva infantesa. El motiu pel qual vaig decidir «crear» un nou poble en comptes de fer que la història passés en un lloc real van ser les necessitats geogràfiques de la narració, tot i que hi ha molts paisatges inspirats en localitzacions reals: la plaça de l’església de Sant Cugat bé podria tractar-se de la plaça de Moja. La pedrera i el pèlag van sorgir del gran pèlag de Vilobí, mentre que les ruïnes del puig dels Falcons s’inspiren en la muntanya del castell d’Olèrdola, del pla dels Albats i del puig de l’Àliga de Daltmar. Per als cellers i les finques, l’ús dels noms dels vents serveix especialment per orientar el lector en la geografia de la vila. Mestral i les seves caves estan inspirades en cellers de llarga tradició vinícola penede­senca, com Gramona, Nadal i Parés Baltà, que he visitat amb l’escola.

VICTORIA FERNÁNDEZ

Novembre del 2022

Pròleg

14 d’abril de 1821

Totes les mirades estaven posades en ell. Ja no seria mai més l’idealista, ni el mandrós, ni el somiador, ni el xerraire, i encara menys el faldiller i el puter. Ja no era el Panxo, era l’Antoni Josep Sánchez, l’heroi i líder de la revolta. Mentre es preparava per iniciar el discurs, els seus companys s’encarregaven de seguir inflant la foguera: hi tiraven ceps morts, mobles trencats, deixalles i sacs de fems i palla per assegurar-se que el fum es veiés des del mar.

El Panxo es va aclarir la veu:

—Fa gairebé dos-cents anys, un grup semblant a nos­altres, pagesos, pastors, camperols, va alçar-se contra el jou del poder militar a Catalunya. Van assassinar el virrei amb les mateixes eines amb què treballaven el camp. —Va mirar la falç.

El reflex del seu rostre, amarat de suor, es dibuixava a la fulla platejada.

—No fa tant de temps, quan els meus pares encara eren joves, els camperols francesos van decapitar el rei, cansats de passar fam, cansats de veure els seus nens morir-se de gana mentre la noblesa ballava sota sostres de vidre i galeries de miralls. Poble de Sant Jordi! —Va inflar els pulmons—. Quants de vosaltres vau perdre la collita l’estiu passat? Quants de vosaltres us vau veure temptats pel xantatge d’en Delgado per vendre les terres dels vostres avis? Quants de vosaltres us moriu de gana perquè no podeu fer front als pagaments i els deutes? Treballeu de sol a sol durant la verema a canvi del salari ridícul de Mestral! Quants de vosaltres esteu farts de vendre el vi, el fruit de la vostra feina i la vostra suor, en les condicions que pacten Garbí i Mestral?

El Panxo sempre havia tingut aquell carisma a la veu: quan obria la boca, el món es parava per escoltar-lo.

—No esteu cansats de viure amb por? Por que els homes d’en Delgado entrin a les nostres llars per un impagament, prenguin els nostres nens i violin les nostres germanes. Potser tenen matxets, però són pocs, nosaltres en som més! Tenim el cor, la passió, la sang ens bull a les venes. —Parlava amb tanta emoció que li faltava l’aire—. Siguem un exemple per als nostres compatriotes. Que se senti a Madrid com la humil vila de Sant Jordi es va rebel·lar contra la tirania de les Grans Cases!

El Panxo va alçar el puny, va mostrar la falç amb la fulla brillant. Panteixava, el sermó l’havia esgotat. La gent, però, no deia res. Tot i la inspiració i la força del seu discurs, el poble no havia sentit la seva crida. Un silenci angoixós regnava a la plaça, només trencat pel foc crepitant de la barricada. D’improvís, va sentir-se molt sol. Va mirar l’Arnau, que va arronsar les espatlles. El Panxo estava cobert de suor, amb les galtes enrojolades i el pit agitat per l’esforç. Sentia la boca seca i la calor de la foguera l’asfixiava. El batec del cor era un timbal insistent rebotant-li dins del cap. No podia pensar amb prou claredat. Va mossegar-se el llavi. La ràbia i la ira el sacsejaven per dins, lluitant per sortir: se sentia avergonyit i ridícul. Sol. Va alçar el rostre i una ràfega de marinada li va esvalotar els cabells. El fum impregnava l’aire i es barrejava amb la permanent aroma avinagrada de les vinyes.

Va alçar el retrat del rei. Els ulls brillants de passió.

—Hem de demostrar que no els tenim por!

Va apropar la falç al coll de llenç de Ferran VII. Va respirar fondo per omplir-se de valor, una gota de suor va relliscar-li pel nas. El cor li bategava molt de pressa.

—Per la revolució!

1

Mestral

5 d’agost de 1820

Tot i que era primera hora del matí, l’intens sol de l’estiu mediterrani no donava treva. La Jara Macabeu, xopa de suor, es trobava acotada vora un cep, examinant el raïm blanc. La parellada era una de les varietats més tardanes per veremar. Havia fet uns gotims verds i brillants, petits, compactes i agraïts. La Jara els examinava amb atenció.

—Ja podem veremar?

La Jara va alçar els ulls cap a en Quim, un dels seus nebots, que l’acompanyava en el seu passeig matiner. En Quim tenia sis anys, era alt per a la seva edat, de cabells clars i ulls negres ametllats.

—Encara queden algunes setmanes —va respondre la Jara incorporant-se, i li va remenar els cabells—. Abans veremarem el xarel·lo i el macabeu. La parellada no la collirem fins passat Sant Ramon Nonat.

Havia estat un any molt sec i els ceps patien. Si s’esperaven al setembre per collir el raïm la calor arruïnaria la fruita, però encara l’havien d’aguantar un parell de setmanes més perquè madurés prou per fer un bon vi.

—I quan veremarem el xarel·lo i el macabeu? —va preguntar el nen amb els ulls brillants.

—Si el temps no canvia, començarem després de les festes de Santa Maria, d’aquí a deu dies. Si ho deixem gaires dies més la calor pot espatllar els gotims.

En Quim va assentir en silenci, processant la informació. Una càlida marinada els acariciava els cabells. Un dels gossos de la casa, un petaner amb taques blanques i negres, ensumava el rastre d’algun conill, voltant per les vinyes. La Jara va ob­servar la Syrah que renillava. L’euga va alçar el cap i va moure les orelles. Era un exemplar hispanoàrab preciós: amb l’alçada dels cavalls andalusos, però amb les llargues potes i l’esveltesa dels àrabs. Tenia el pèl brillant i impecable, castany ben fosc, i la crinera negra i elegantment arrissada. I una mirada intensa que fulgurava com els estels. Només tenia una taca en tot el cos, al front, un estel blanc que se li fonia entre els ulls, li lliscava pel musell i creava la sinuosa forma d’un raïm i un pàmpol.

L’animal es dedicava a arrencar les males herbes del voltant de la vinya mentre en Quim i la Jara treballaven. L’euga va renillar de nou, i la Jara va arrufar el nas. El vent havia canviat. Tenia una relació estranya amb aquell animal, un vincle profund i inexplicable. Un calfred li va recórrer l’esquena.

«Alguna cosa no va bé…».

No sabia de què es tractava, però passava algun fenomen inusual a la finca dels Macabeu. El cor li bategava molt de presa i la brisa li va eriçar la pell:

—Com en saps tant, de raïm? —va preguntar en Quim, aliè a la connexió entre la Jara i la Syrah.

La noia es va acotar a la seva altura, un floc de cabells foscos es va escapar de la trena i li va ennuvolar la visió.

—Perquè he treballat aquí tota la vida. —Va somriure—. Vine, ajuda’m a arrencar aquestes herbes.

Uns crits van interrompre la calma matutina de la finca Mestral. Els nens van córrer cap a ells, agitant els braços. L’euga es va moure neguitosa, esbufegant per captar l’atenció de la Jara. La Martina i en Nil corrien entre els ceps, aixecant petits núvols de pols a cada passa. En Nil era el gran, de quasi dotze anys, tenia els cabells tan rossos com el blat, herència de la família paterna. La Martina era la germana bessona d’en Quim: una nena molt desperta de grossos ulls marrons, galtes rosades i vetes rogenques esquitxant-li els cabells:

—Jara, hi ha uns homes estranys a l’entrada de la finca —va explicar la Martina, panteixant.

—Quins homes? Són de la vila? —La Jara va arrufar el nas.

—Un home amb camisa de missa i bigoti que parla molt estrany —va respondre la nena—. Els està ensenyant Mestral a uns senyors molt mudats.

La Jara no s’ho va pensar dues vegades: d’un salt es va enfilar al llom de la Syrah i van sortir al galop cap a l’entrada de la finca.

Mestral era un dels vinyers més gran de la vila, hi predominaven les varietats locals: el xarel·lo, la parellada i el macabeu, a diferència de la resta de les finques de Sant Jordi del Penedès, que des de feia un parell de generacions, durant l’ocupació francesa, apostaven per varietats foranes més resistents i econòmiques, com el cabernet sauvignon, el pinot noir, el chardonnay i el sauvignon blanc.

Era molt senzill reconèixer els límits de la finca de la família Macabeu: al nord, on estava excavat el celler, limitava amb la serralada; a l’est, un petit corriol d’aigua separava Mestral de Gregal, les terres dels Solé; i a l’oest hi havia l’antiga pedrera calcària, ja abandonada i mig ensorrada, convertida en pèlag des de feia algunes dècades. Al nord del vinyer s’alçava una enorme masia roja, amb sostres terrosos, construïda al voltant d’un atri amb arcs, un pou i un mosaic de la rosa dels vents a les llambordes del terra. La masia estava envoltada d’altres edificis de pedra i fusta: un galliner, corrals, un estable, barraques per als masovers i magatzems per guardar-hi els estris i les eines.

A la finca s’hi accedia pel sud, per un camí de terra amb oliveres centenàries a tots dos costats. L’entrada estava marcada per un mur blanc amb una tanca de ferro. A la part superior hi havia esculpit un rostre de pedra grotesc, que representava el vent mestral bufant, amb els cabells voleiant, la cara inflada i els ulls tancats.

Davant la tanca hi havia un home baixet i gras, vestit amb una camisa de mudar plena de taques de suor i un bigoti que semblava una eruga reptant-li sota el nas. Era moreno, de cabells del color del coure greixosos i repentinats. Tenia la cara vermella i brillant, amarada de suor. Els ensenyava la talla de pedra a tres homes suats vestits de negre; portaven bastons amb poms de caps d’animals, i es desnuaven les corbates i els colls buscant aire fresc.

L’home es va girar en sentir la Jara cavalcant cap a ell; aixecava núvols de pols en el terra sec i esquerdat. La noia va plantar-se a l’altra banda de la tanca, sense baixar del cavall:

—Què fas aquí, Sebastián?

—Jara Macabeu —va respondre sarcàstic i mirant-la de dalt a baix—, sempre és un plaer veure’t. Et presento els senyors Torres, Castells i Camps, són de Terrassa i estan buscant invertir els seus calés en els vinyers del Penedès.

—Si volen bon vi que s’apropin al poble, trobaran deu botigues amb els millors blancs joves de la comarca. Si el que volen són terres, han vingut al lloc equivocat. Mestral no està en venda.

Un calfred li va recórrer l’esquena: sentia fàstic cada vegada que aquell home la mirava. Ja feia més d’un any que en Sebastián Delgado i el seu bigoti d’eruga havien deixat els carrers de Madrid per voltar pel Penedès. La Jara no sabia exactament a què es dedicava, es denominava a si mateix «un inversor». Comprava per no res les terres i els vinyers a pagesos arruïnats i els revenia pel doble del seu valor a burgesos i a empresaris de Barcelona. Al mateix temps, els llogava als mateixos pagesos expropiats perquè continuessin llaurant la terra a canvi d’un salari escàs i una part ínfima de la collita.

El seu nou objectiu, la joia de la corona del Garraf: Mestral.

—No està en venda. —Tenia nàusees cada vegada que el veia somriure amb aquella boca plena de dents groguenques pel tabac.

La Jara va tancar els punys i va prémer els llavis davant la impertinència del madrileny.

—Però aquest any ha estat molt sec, la collita serà escassa, no en traureu prou per mantenir una finca com aquesta.

El gos que havia acompanyat la Jara tot el matí va arribar fins a ella i va bordar als desconeguts. Els homes vestits de negre van apartar-se indignats.

La Jara va somriure mentre en Sebastián la mirava amb fàstic.

—Jara, estimada Jara —li parlava com si ella fos una criatura i no una dona de vint-i-cinc anys—. Podreu salvar Mestral aquest any, amb prou feines, però què passarà d’aquí deu anys, quan el teu pare no pugui treballar la terra? Qui es farà càrrec de la finca? Quina de les germanes, la puta o la invertida? —va escopir a terra—. O tu, Jara Macabeu, la vergonya de la vila? La teva família està maleïda des que el teu pare es va casar amb aquella gitana.

La Jara va lluitar per contenir-se i no apallissar aquell madrileny superb. Inconscientment va agafar amb força la petita creu de plata que duia penjada al coll. Va contraure tant la mandíbula que va sentir el gust de la sang a la boca.

—Hem llaurat aquesta vinya des d’abans d’aprendre a caminar —parlava amb veu ronca, pensant molt bé les paraules, lluitant perquè la fúria no la vencés.

—Unes dones administrant una finca? —va mofar-se un dels homes vestits de negre.

—S’hauria de veure —va dir un altre.

Arrossegaven les as en parlar i tancaven totes les vocals.

El gos va saltar sobre la tanca i el ferro va ressonar en eco a les muntanyes. Els de Terrassa van apartar-se, espantats.

—Marxeu d’aquí abans que alliberi el gos —va esbufegar la Jara.

Va fer girar el cavall i va emprendre el camí de tornada a la masia. Va xiular i el gos la va seguir. Mentre s’allunyava, sentia els senyors Torres, Castells i Camps xiuxiuejar amb en Delgado.

—Què s’ha cregut, la noia aquesta…

—L’heu vist bé? Porta pantalons…

—Quina mena de broma és aquesta, Delgado? Una dona plantant-nos cara…

—Bé, si li podem dir dona. Heu vist com va vestida?

—No em sorprèn que encara no l’hagin casat.

La Jara va fer com si res als comentaris dels senyors de Terrassa, estava més que acostumada a sentir-los. Va abraçar la Syrah amb les cames i l’euga va posar-se al trot. Mentre s’allunyava pel camí de les oliveres, va sentir un últim comentari d’en Sebastián Delgado:

—Jara! Quan compri Mestral em quedaré també amb aquest cavall teu. El seu cap quedarà molt bé decorant la llar de foc, al costat del retrat de Ferran VII. El miraré mentre em bec el vi del vostre celler.

La Jara es va mossegar el llavi, es va clavar les ungles al palmell de la mà. Va empassar-se la ràbia en forma d’amarga bola de bilis i va sortir al galop. Una llàgrima li va recórrer la cara i se’n va anar volant arrossegada pel vent. L’eco de les muntanyes s’emportava el riure del madrileny quan la Jara gairebé va arribar a les portes de la masia.

A l’entrada de la casa l’esperaven els nens, al costat de l’Elena i la Mireia. L’Elena era la germana gran, tenia vuit anys més que la Jara. Abraçava en Nil mentre la veia arribar. Era més aviat baixeta i curvilínia, de cabells castanys, tallats per sota de les orelles i recollits amb un mocador. Tenia la cara rodona, la pell bruna i els ulls ametllats. Duia un vestit blau i un davantal. L’Elena era més aviat callada, de caràcter afable, suau i dolç.

La Mireia de Nadal era la mare d’en Quim i de la Martina, també portava un vestit i un davantal i els llargs cabells negres recollits en una trena gruixuda que li penjava fins al final de l’esquena. Era alta i grassa. Sempre caminava amb la barbeta alçada, amb aquella supèrbia pròpia dels empresaris del Llobregat.

Quan va arribar la Jara, la va renyar:

—T’he dit milions de vegades que no vull que t’emportis els meus nens a les vinyes. Són de bona família, no han d’estar collint raïm.

—El raïm és el que ha donat sostre, roba i aliment a tu i els teus fills durant els últims anys —va respondre la Jara amb calma i serenitat.

—Qui eren els homes de l’entrada? —va preguntar l’Elena amb un fil de veu.

La Jara va desmuntar; estava suada, i la roba i els cabells se li enganxaven al cos. Va acariciar el coll de l’euga, brillant i xopa per la galopada.

—Uns idiotes a qui en Delgado vol vendre Mestral.

—És que no se’n cansarà mai? No ha parat fins a comprar Garbí. I no s’aturarà fins a aconseguir Mestral.

—Us hauríeu de vendre aquest tros de terra perdut en el no-res —va seguir instigant la Mireia— i llogar una caseta a la conca del Llobregat, allà hi ha moltes fàbriques tèxtils, el meu tiet treballa en una…

La Jara no ho va aguantar més, n’estava farta. El batec del cor li palpitava a la templa i un formigueig recorria el seu cos. Era pacient, però la seva paciència tenia un límit i aquell matí ja l’hi havien acabat entre tots. Es va encarar a la Mireia, front amb front:

—Mestral no està en venda. Fa sis generacions que és de la nostra família. És la nostra vida. Si no hi estàs conforme, agafa les teves coses i marxa. Ves-te’n amb el teu tiet o amb qui et suporti, però no tornis a parlar així de casa meva.

La Mireia de Nadal, de caràcter fort i indomable com la Jara, no es va quedar callada:

—A mi no em parlis així, nena malcriada! Et creus que no sé què és treballar? He parit dues criatures i he treballat aquí amb un nen enganxat a cada pit. Només dic que llaurar al camp no és una feina digna.

—Dons si no t’agrada ja saps on és la porta! —va protestar l’altra.

—Noies, si us plau. Calmeu-vos —va intervenir l’Elena amb un xiuxiueig tan suau que se’l va emportar el vent.

Però la Jara i la Mireia continuaven encarades, només es van relaxar quan va arribar la Laia Macabeu, la benjamina de la família.

Sis anys més petita que la Jara i catorze que l’Elena, la Laia era alta i esvelta, i tenia els mateixos ulls verds que la seva germana Jara, que brillaven en una cara de trets punxeguts i galtes rosades. Lluïa una llarga cabellera rossa i arrissa­da, que duia recollida en una cua de cavall. Imitant la Jara, no portava vestit ni faldilla, sinó pantalons i camisa d’home. La Laia i la Jara tenien un caràcter molt similar: serioses, serenes, aparentment indestructibles fins que perdien la pa­ciència.

Venia dels corrals, amb una forca a la mà i una taca de merda de gallina a la galta i a l’espatlla de la camisa.

—Laia! —va cridar la Mireia quan va arribar—. La Jara m’està tornant a insultar a mi i a la meva família, i als nens. Als teus fills!

Parlar dels nens en plural era una estratègia molt utilitzada per la Mireia, especialment quan necessitava el suport incondicional de la Laia. Així la feia directament partícip de la criança dels bessons.

—He sentit els crits, Mireia —va respondre amb un to de veu monòton i autoritari. Va dirigir-se a la seva germana—. Jara, el pare t’està buscant. És als estables.

La Jara va assentir amb el cap, va agafar les regnes de la Syrah i es va dirigir als estables. Mentre s’allunyava, sentia la conversa entre la Laia i la Mireia.

—Com permets que em parli així, Laia? Soc la teva dona. Ha amenaçat de fotre’m fora de casa. A mi i als nens!

La Mireia utilitzava termes com «dona» o «esposa» per referir-se a la Laia, en un intent de normalitzar aquella família de dues mares, aleshores tan inusual.

—No l’hi tinguis en compte —va respondre la Laia, indiferent—. Mestral és la seva vida.

—El seu comportament ha estat exagerat, només he suggerit…

La Laia es va tombar bruscament cap a ella, amb els ulls fora de les conques i la mandíbula contreta:

—No suggereixis res, Mireia. Si la Jara ens fot fora de Mestral, on collons vols que anem?

La Jara va esbossar un somriure de triomf. A vegades la Laia mostrava tenir més seny que qualsevol altra noia de dinou anys.

A l’entrada dels estables va saludar l’Ahmed, el masover, que removia una bala de palla amb una forca. Va retornar la salutació amb un gest del barret. En Joan Macabeu, el patriarca de la família, era dins, a la quadra del Bolero: un espectacular semental andalús de llarga crinera negra i brillant pelatge castany amb matisos rogencs. Alt, esvelt i de caràcter molt noble. La Jara sospitava que era el mascle que poques setmanes abans havia prenyat la Syrah. Semblava excitat, nerviós, molt inquiet, i això que no hi havia cap euga en zel. La Jara l’observava mentre deixava la Syrah a la seva quadra i li apropava una galleda d’aigua fresca.

En Joan Macabeu rondava els seixanta anys i estava completament calb: era alt, prim i esvelt. Cap de les noies se li assemblava, només la Laia hi tenia un cert aire, i també la Jara, que n’havia heretat el mentó afilat. La pell bruna i plena d’arrugues i capes, a causa de les dècades de llargs jornals sota el sol del Mediterrani, i uns grossos i orgullosos ulls blaus.

La Jara va apropar-se a la quadra del Bolero i es va posar de puntetes per treure el cap:

—La Laia m’ha dit que em buscaves.

En Joan Macabeu seguia intentant calmar el semental. Si hi havia alguna cosa de la qual s’enorgullia més que del seu vi era dels seus cavalls.

—Què li passa? Es troba bé? —La Jara va assenyalar l’animal.

Amb un gest, en Joan va apuntar a la resta dels estables. Els perxerons francesos que feien servir per llaurar, els ases i la resta dels cavalls, inclosa la Syrah, semblaven excitats: feien petits salts a les quadres i furgaven a terra amb les ferradures. Renillaven i esbufegaven, amb els ulls brillants exageradament oberts.

—El vent ha canviat de direcció —va enunciar en Joan Macabeu palmejant amb afecte el coll del Bolero—. La teva mare diu que és senyal que el temps està a punt de canviar.

—Ja va bé que plogui una mica, ha estat un estiu molt sec. Els ceps se’n ressenten. Serà una collita amb vins molt forts.

—No, Jara. —En Joan parlava seriós, amb els llavis rígids. La preocupació li brotava dels ulls blaus—. Els cavalls no es posen així de neguitosos per una simple tempesta d’estiu. La mare ho ha vist: caurà el diluvi universal —va sospirar, esgotat—. Temo que hem de veremar de seguida o el temporal destrossarà tot el raïm. L’instint dels cavalls gairebé mai s’equivoca.

La Jara va esclatar a riure exageradament, però va parar de seguida en veure el nas arrufat del seu pare:

—Que fas broma? Pare, estem a principis d’agost. El raïm no està prou madur. Serà un desastre! Perdrem més de la meitat de la producció.

—Si no veremem ara, la perdrem tota, Jara!

En Joan Macabeu va sortir de la quadra; la seva estatura imponent intimidava la jove, que no s’empetitia quan el que estava en joc era el futur de Mestral.

—Amb aquest argument em vols convèncer d’arruïnar una verema? L’actitud neguitosa dels cavalls i «l’instint» de la mare?

—Saps llegir els instints dels cavalls, Jara. Ara no facis el ronsa. —En Joan tenia la veu aspra i gutural—. Sé que ho has notat, com fa la teva mare. No seria la primera vegada que les seves prediccions determinen el futur de Mestral.

La Jara va pressionar els punys i va clavar una puntada plena de ràbia a terra. El Bolero es va sobresaltar. L’ascendència gitana de la mare feia que tingués un do especial per llegir l’instint dels animals, especialment el dels cavalls. La Jara Macabeu era l’única de les filles de Mestral que havia nascut amb aquesta habilitat.

—Tampoc seria la primera vegada que s’equivoquen. Ens portaràs a la ruïna! —va murmurar la Jara entre dents.

—La decisió està presa, Jara. Reunirem els masovers que puguem. Hi ha una colla de nens a la vila disposats a treballar al camp per una bona paga. Ja li he dit a l’Ahmed que netegi les galledes i prepari les botes. Començarem dilluns.

La Jara va ofegar un crit i va clavar una altra puntada al terra, amb tanta ràbia que es va fer mal, però s’obligava a no mostrar feblesa davant del seu pare. El crit havia alertat la Syrah, que la mirava encuriosida amb les orelles alçades.

La Jara es va apropar a la seva euga i la va treure dels estables. D’un salt va muntar-la a pèl i va sortir al galop.

2

Panxo

A tota brida, la Jara i la Syrah van recórrer el camí de les oliveres fins a arribar al nucli urbà de la vila. Sant Jordi del Penedès era un petit poble situat a uns vint quilòmetres del mar, al mig d’una conca, i envoltat de muntanyes. Hi abundaven els vinyers, que fins i tot s’emparraven en terrasses en alguns turons. Ponts de fusta i pedra creuaven el torrent que travessava la vall de nord a sud, passant a l’est del petit poblet. Al cim d’una de les muntanyes de llevant s’alçaven les ruïnes de pedra grisa d’una antiga fortalesa i un cementiri medieval, el puig dels Falcons en deien. Al paisatge de cultiu de vinya l’acompanyaven un parell de ramats d’ovelles i cabres que pasturaven per boscos de pi blanc i alzines, amb un sotabosc de farigola i romaní que contrastava amb la permanent aroma avinagrada que desprenien els gotims. El cel de Sant Jordi era sobrevolat per intel·ligents falcons, en vigília permanent.

Mestral, com el seu nom indicava, estava situat al nord-oest de la vall.

En comparació amb les vastes extensions de vinya, Sant Jordi era una vil·la humil i petita que no arribava al miler d’habitants. Els habitatges i els comerços eren fets de pedra, fusta i palla, de no més de dos o tres pisos d’altura, i estaven situats radialment des de la plaça de l’església, una antiga construcció romànica d’una sola nau que datava del segle XI i que albergava amb recel una relíquia de sant Cugat. La via més ràpida per connectar el recòndit poble amb la resta del món era la carretera de Sitges: un camí polsegós i pedregós que es colava pel sud-est, feia marrada per les finques de Xaloc, Migjorn i Garbí i entrava a la vila pel sud.

La Jara va cavalcar entre les llambordes trencades fins a arribar al centre de la plaça i va desmuntar encara en moviment. La plaça circular estava envoltada d’estables i graners de fusta amb coberta de palla. Just davant de l’església, en contrast amb la nau imponent, s’alçava una petita i atrotinada caseta de fusta, amb fonaments de pedra i sostre de palla. Tenia dos pisos, però era estreta i semblava poc estable. La Jara va acariciar el coll de l’euga i va entrar a l’edifici sense trucar. Abans de travessar la porta, va mirar al sol i una gota de suor li va lliscar pel nas.

«Ja és migdia».

L’interior de la caseta tenia el mateix aspecte deplorable i descuidat que l’exterior. Era una sola peça, amb el terra de palla que servia de menjador, cuina i sala: hi havia pollastres a mig plomar penjats de les potes, partides d’alls i espècies. Plats i cassoles brutes i tuf de menjar podrit. Un parell de gallines picotejaven el terra de la cuina. Les mosques brunzien sobre les restes de menjar. La Jara va ignorar el desordre i va pujar les escales, que grinyolaven i cruixien a cada passa. Va obrir la porta d’un dels dormitoris d’un cop de peu, just a temps. Va sospirar tranquil·la. Es va trobar cara a cara amb el Panxo, que, sobresaltat, la va observar amb els ulls ben oberts. L’havia enxampat in fraganti amb la mà a punt sota el llençol. Era migdia, però el Panxo seguia al llit amb camisa de dormir.

El Panxo era guapo, alguns anys més gran que ella. Era més aviat baixet, però ample d’espatlles. El nas gros, unes celles gruixudes que s’ajuntaven sobre els ulls i una barba descuidada emmarcaven un rostre d’ulls melosos que desprenien tendresa i picardia. Els cabells, antany negres com el carbó, començaven a estar esquitxats de pèls platejats, més aviat malgirbats i enganxats al front. Però el que feia d’ell un dels homes més atractius de Sant Jordi era aquell somriure tan seu, la llengua de plata i el carisma natural que embriagava i hipnotitzava.

Quan la va veure, va estrènyer els llavis i va posar-se vermell com un tomàquet madur. La Jara va somriure, múrria.

—Pensaves començar la festa sense mi?

Descordant-se el cinturó, es va apropar al jaç, que era l’única peça de mobiliari de la diminuta habitació. El Panxo es va asseure al llit per rebre-la, bocabadat, amb un fil de saliva penjant-li de la boca. La Jara es va treure les botes i els pantalons i va començar a desbotonar-se la camisa d’home que duia. Va avançar cap a ell: el Panxo li va acariciar els malucs rodons, la depressió de la cintura, i va ascendir fins arribar als pits, petits i joves. Els va estrènyer amb les dues mans, va sentir com el mugró s’enduria sota les seves carícies. La Jara va alçar el mentó i va tancar els ulls, deixant-se fer. La respiració se li accelerava per segons i el cor li bategava molt de pressa. Tenia la pell ferma i dura per les dures jornades treballant sota el sol. Les carícies del Panxo van arribar fins a l’entrecuix, el van trobar càlid i humit. Es va llepar els llavis, assedegat. Sense avís, ella el va empènyer contra el llit i se li va asseure sobre la pelvis, a la gatzoneta, perquè la penetrés. Tots dos van gemegar en sentir el contacte l’un de l’altre. El Panxo, ansiós, li clavava les ungles als malucs.

A la petita habitació feia una calor insuportable: la falta de ventilació havia carregat l’ambient i amb el vapor que pro­duïen els gemecs, aviat van començar a suar.

—Col·loca’t de quatre potes —va ordenar ell sense mirar-la directament als ulls.

La Jara va obeir cegament i aviat va tenir la galta contra el llit i una de les grans mans del Panxo subjectant-la pels malucs, mentre amb l’altra li mantenia el cap contra el jaç.

—El meu pare ja vol veremar —li va dir mentre ell la seguia penetrant.

—Ara? —va respondre l’altre com si res—. És massa aviat.

—Això li he dit, però n’està convençut. Els cavalls estan neguitosos.

El Panxo va tancar els ulls i va alçar el mentó. Tenia les galtes tenyides de roig per l’esforç.

—Una de les altres «profecies» de la teva mare —li costava seguir amb la conversa, estava a punt d’arribar a l’èxtasi.

—No són ximpleries —va esbufegar la Jara, incorporant-se—. Jo també ho he sentit. Hi ha una cosa estranya al vent.

L’home va ofegar un gemec. La nova postura millorava l’angle de penetració. Amb les dues mans va agafar-la dels malucs i va empènyer amb més força. Sentia una forta pressió al pit i als pulmons. L’agost el feia suar com un porc. La pell de la Jara, igual de xopa, brillava sota el fil de llum que s’escolava per la finestra.

Ell va arribar al clímax, empenyent-la amb força contra el jaç, grunyint com un garrí en zel. La va omplir amb la seva essència i va deixar caure el seu pes sobre la noia. La Jara no es va queixar. Li agradava, el Panxo: sentir-lo dintre, pell contra pell. Va respirar profundament amb els ulls tancats, embriagant-se del seu perfum masculí, de l’olor a sexe i almesc.

Un cop satisfet, va rodar a un costat. La Jara observava com el cos se li inflava i desinflava al ritme de la respiració tranquil·la. Volia acariciar el seu pit cobert de pèl, però ell va apartar-la bruscament. Un nus embussava la gola de la Jara.

—I segurament per veremar contractareu els quatre joves aturats de la vila i els posareu a treballar dotze hores sota el sol d’agost per un salari ridícul —tenia una peculiar veu nasal.

El to del Panxo va canviar radicalment, no havia estat mai especialment amable amb la Jara, però ara resultava ofensiu. Es va aixecar del jaç i es va vestir. La Jara va fer el mateix.

—Amb les jornades de verema els nostres masovers sobreviuen a l’hivern —va protestar ella, indignada—. Tu hi podries venir a treballar, des que va morir el teu pare i en Pau va marxar, esteu caient en la misèria. Has vist com teniu la casa?

El Panxo va arrufar el nas. La mirada d’odi que li va llançar gelava els ossos. Un calfred va recórrer l’esquena de la noia.

—No et fiquis on no et demanen, Jara Macabeu —va mussitar fent cruixir les dents.

—Pensa en la teva família —suplicava ella.

—No necessito la teva caritat —va escopir a terra, molt a prop dels peus de la Jara—. Prefereixo veure la meva família raquítica que explotada en una finca com Mestral. Si el 1789 el poble de París hagués pensat en aquestes nimietats, no haurien aconseguit reivindicar mai els seus drets…

La Jara, cansada dels discursos i les lliçons morals de l’ide­a­lista del Panxo, el va apartar d’un cop, va sortir per la porta i va baixar les escales de dos en dos.

—Estalvia’t el discurs. A mi no cal que em donis explicacions de res —va esbufegar la noia.

Ell va seguir-la escales avall. A la cuina es van trobar amb la senyora Elisa, la mare del Panxo. Era una dona molt vella, baixeta i grassa, que duia els cabells grisos lligats en un monyo dalt del cap. Duia unes llargues faldilles foradades, una brusa terrosa que algun dia devia ser blanca i un mocador sobre les espatlles. S’ajudava d’un bastó per caminar. El rostre arrugat amb una berruga negra al mentó. Gairebé no se li distingien els ulls ametllats. Havia estat puntaire, i força manyosa, però amb l’edat havia perdut pràcticament tota la visió.

—Jara? Jara Macabeu? Ets tu? —va preguntar amablement temptejant amb el bastó.

—Sí, senyora Elisa. Soc jo.

—M’havia semblat sentir l’olor de la Syrah a la porta.

Sempre havia estat una dona amable i dolça amb els Macabeu. La Jara la va ajudar a seure, li va agafar la cistella que duia a les mans i la va deixar sobre la taula. Va

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X