Acceptar que s’ha acabat

Em desperta l’olor de xocolata desfeta que l’àvia està preparant a la cuina. Hi ha olors que em desperten, per molt que vulgui seguir dormint, com la de pa torrat.

L’àvia fa estona que remena la xocolata perquè ja arriba l’olor a l’habitació.

Sento el soroll d’unes claus obrint la porta. És l’avi, que arriba de comprar xurros al mercat.

És diumenge al matí i soc a casa els avis.

Com cada diumenge que em desperto a casa seva, seiem a la taula, obrim la paperina i comencem a sucar i menjar.

El sol entra per la finestra. 

Soc petit, i no em cal pensar en res més que sucar un xurro a la xocolata desfeta i posar-me’l a la boca. Els avis em cuiden, acaba de començar un diumenge i la setmana que ve en començarà un altre.

Ara soc davant la mateixa taula, amb alguns problemes més en què pensar, i no recordo quin va ser l’últim cop que vaig menjar xurros.

Hem vingut a casa els avis per buidar-la i per repartir-nos tot el que hi ha, perquè la vendrem.

L’avi va morir fa un parell de setmanes. L’àvia, fa un parell d’anys.

El dia que vam enterrar l’àvia, després de la cerimònia i de dinar amb la família, vaig acompanyar el meu avi a casa. Vam entrar i jo només pensava en com s’ho faria per dormir aquella nit, amb tota la casa plena d’ella: la roba, les fotos, les coses del bany, el llit... Quan jo ja marxava, abans de tancar la porta, em va dir: «Bueno, saps què? Miraré alguna pel·li. Com que a ella no li agradava..., doncs aprofitaré per mirar pel·lis».

Un cop més, el meu avi buscant el costat positiu de les coses. Fins i tot aquell dia. Un cop més, acceptant el que hi havia. Un cop més, tirant endavant sigui com sigui.

Mentre tornava cap a casa no parava de pensar en com s’ho faria per aguantar allò. I si jo, algun dia, seria capaç de gestionar una situació com aquella.

Haver viscut seixanta anys amb la mateixa parella (cosa que ja és matemàticament impossible, per mi), i després, de cop, saber que a partir d’ara dormiràs sempre sol al llit que has compartit tots aquests anys. I llevar-te, i seguir vivint. 

L’endemà en aquella casa, l’avi es va llevar sense l’àvia. No sé com es fa, no sé com ho va fer.

Però també havia aguantat quan, amb només tretze anys, havia hagut d’ajudar a tirar la família endavant. Una família amb dues germanes petites, una mare sense feina i un pare a la presó. Després us ho explico.

Un parell de mesos després que morís l’àvia, vam improvisar un dinar en una terrassa. Va coincidir que era un 8 de març, i va ser bonic veure l’avi somriure, assegut en un banc de la rambla, mentre veia passar la manifestació.

Tornant del dinar es va marejar i li va agafar una d’aquelles «penjades» que a partir de llavors s’anirien repetint. Aquell dia, tots espantats, no sabíem què fer al mig del carrer, quan va començar a fer sorolls estranys i no es movia. Ens vam espantar moltíssim.

—Truquem a l’ambulància!

—M’emporto aquests dos a jugar a casa —vaig dir jo, referint-me al Henri, el meu cosí petit, de sis anys, i el seu germà Quim, una mica més gran.

Un acte reflex que a tothom li va semblar molt bé, allunyar els dos petits d’aquella situació estranya.

Em va sortir sense pensar-hi: sobretot, perquè ells dos no veiessin allò que ningú volia veure. I si us soc sincer, ho vaig fer per ells, però també per mi, perquè tampoc sabia com gestionar-ho. Només marxar, el Henri em va dir tranquil·lament:

—Pensava que s’havia morit.

I, evidentment, és el que vam pensar tots, però ningú ho va dir, perquè ja no érem nens. Després va resultar que «no era res». Aquelles «penjades» van seguir passant de tant en tant, fins al punt que un metge ens va dir que si tornava a passar no calia que truquéssim a l’ambulància, que ja es despertaria tot sol; i, si no es despertava, és que ja no hi havia res a fer. Caram. Quina sang freda ens demanen als adults.

Així és com vaig entendre que al meu avi li passava com als iPhones, que de tant en tant es pengen. I que un dia una d’aquelles parades seria l’última. Amb la diferència que ja no em podria comprar un altre avi més nou.

I un dia es va apagar, i ja està. Sense patir, sense dir res. Amb noranta-sis anys a punt de fer i amb el cap ben clar. Crec que no es pot demanar res més que marxar tranquil.

Avui hem anat a buidar la casa.

Hi érem tots. Us explico qui som tots. La família per part de mare és petita i fàcil d’explicar. Per part de pare, necessitaria tres llibres.

El meu avi i la meva àvia van tenir dues filles i un fill, i cadascú va tenir dos fills.

Sempre hem estat tots molt junts, fent tot el que s’havia de fer. Per Nadal, per la Mona, per Cap d’Any, per festa major... I amb qualsevol excusa que ens servís per ajuntar-nos i riure de com s’atabalava l’àvia, jugar al Trivial (que si l’avi anava al teu equip, sabies que podies guanyar) o discutir de política amb passió, a vegades massa. Que com em va dir l’avi un cop quan jo era petit: «Ens discutim perquè tots som d’esquerres». No ho vaig entendre fins al cap d’un temps.

Recordo els dinars familiars a casa els avis. Es van instaurar quan va néixer el primer net (el meu germà). Anaven al mercat, compraven peix i feien un arròs. Cada dissabte, tothom a casa seva a menjar arròs.

Quan vaig néixer jo, van haver de començar a muntar els cavallets per fer la taula més gran. Durant molt de temps el menú va ser sempre el mateix, fins que van venir més nets i a un no li agradava això i a l’altre no li agradava allò. Llavors l’àvia volia preparar cada cop més plats diferents. Per a aquest macarrons, per a l’altre carn arrebossada... I de mica en mica, el menú es va anar complicant i tenia més i més plats, fins que els avis ja eren massa grans i era un embolic massa gran.

A l’àvia li agradava ajuntar-nos, era feliç quan fèiem coses junts. 

Ma mare encara riu quan recorda un dia de Carnaval que, sent adolescent, va portar un grup d’amics a casa. «Que vinguin a dinar», va dir l’àvia. Era el dia de la xatonada, i a Vilanova és típic menjar merenga per postres i tirar-la a la cara d’algú. Ma mare amb tots els amics al voltant de la taula i l’avi que, sense avisar, va ser el primer a tirar una merenga. I evidentment, després d’al·lucinar i de riure, tots es van animar i van començar a volar merengues pel menjador fins que van acabar pujant al terrat i va començar una guerra d’aigua amb la mànega. I vinga pujar i baixar les escales, i vinga aigua amunt i avall, i el terra de casa cada cop més xop.

L’avi no ho podia dissimular. Aquestes coses li encantaven.

L’àvia, crec que feia el paper que ja sempre li vam adjudicar. Es queixava i deia que la marejàvem, amb tanta cridòria, però també li encantava. Si estàvem junts i ens ho passàvem bé, és el que més li agradava.

El cas és que som una família que ens agrada estar junts.

L’endemà que morís l’avi, vam improvisar un dinar plegats, un cop més, per fer pinya. El primer sense l’avi i l’àvia.

En acabat vam començar a escriure entre tots un text sobre l’avi per llegir-lo a l’enterrament, però jo no parava de pensar que el que estàvem dient no estava a l’altura del que havia sigut l’avi. Era com una llista de coses que li agradaven, i ja sabíem de sobres el que li agradava! Per a qui ho fèiem, allò? No ho fèiem per a nosaltres, sinó per a la gent que vindria.

A més, qui ho llegiria? Ningú es veia amb cor de parlar a la cerimònia. Sempre se’m fa estrany aquest moment en què estàs trist i de cop has d’actuar. Jo em dedico a fer teatre, i en aquell moment vaig pensar: «Ara també he d’actuar?! Acaba de morir l’avi i hem d’escriure un text, intentant que quedi maco, i després fer el cor fort a la cerimònia i llegir-lo davant d’un públic? Per qui ho fem, això?».

Vaig proposar a la família de fer alguna cosa nosaltres sols, sense gent. Els va semblar bé i vam decidir que, en comptes de fer un acte al tanatori, faríem un dinar, que era el que li hauria agradat a ell. Fer una barbacoa, jugar al Trivial... Estar tots junts.

A això sí que li trobava sentit. Vam fer un dinar com li hauria agradat a ell. I va ser llavors quan vam decidir que s’havia d’anar a buidar la casa i que seria més bonic fer-ho plegats.

I ha arribat el moment. N’hi ha que ja havien vingut abans, sols. Jo encara no m’hi havia atrevit.

El Henri, el meu cosí petit, abans de pujar les escales ha dit (sense fer broma i no sé fins a quin punt s’ho imaginava de veritat). «Us imagineu que pugem i hi ha l’avi i l’àvia dinant?».

És estrany i bonic alhora. Imagineu-vos la cara dels adults quan hem sentit això, pujant les escales de casa l’avi amb la pena d’haver-lo enterrat fa pocs dies. A veure qui troba la resposta.

Aquests dies m’he adonat que tot és més fàcil de portar quan hi ha un nen petit a qui no li importen la pena i les convencions socials. Tant l’endemà, dinant, com el dia del tanatori, com avui, que hem vingut a buidar el pis, un nen com el Henri, que fa broma tota l’estona i que juga, és el millor per treure ferro a la situació i fer que tots riguem. I en moments així, riure ajuda.

Hem passat tot el dia a casa seva obrint armaris, àlbums i calaixos, i no hem parat de trobar coses. Les que ja sabíem, i més. Ens hem de repartir els quadres, hem dit. Que cadascú triï el que més gràcia li faci. Una de les coses que més li agradava a l’avi era pintar. Amb aquarel·les, amb oli, amb llapis... i pintar de tot: vanos, punts de llibre o qualsevol tros de cartró que tingués a mà, però sobretot quadres. Després els construïa un marc amb qualsevol tros de fusta que havia trobat.

Sempre guardava materials i objectes de tota mena per donar-los després una nova vida. Li encantava tot allò que fos manual i hi tenia traça. Tinc moltes coses en comú amb ell, però això d’inventar, construir i arreglar coses amb les mans no és el meu fort.

El cas és que casa seva, a part de quadres, està plena de mil invents, motors, eines, ràdios, màquines per arreglar, molts llibres, cintes de casset i de vídeo, pinzells... I un puzle a mig fer.

Hem començat a buidar calaixos i a repetir-nos els quadres, però ningú s’atrevia a tocar el puzle. Durant hores l’hem anat evitant, fins que hem decidit fer el pas.

Acceptar la mort és entrar en una casa on fins fa poc hi vivia algú i desfer aquell puzle que ha deixat a mitges i que saps que feia tant de temps que estava intentant fer. La vida es para en algun moment, hagis acabat el puzle o no.

Els últims temps, l’avi no parava de donar-me coses. «No t’has llegit aquest llibre? Agafa’l», «Quan vinguis a casa et donaré una pel·li que tinc». D’alguna manera, volia que tot allò que ell tenia, continués tenint vida. Conscientment, s’ho anava traient de sobre. «Ja no m’hi cap res més», vaig dir un dia a ma mare, i em va fer un gest que vaig entendre perfectament i que volia dir: «Agafa-ho, pel que li queda a l’avi...».

Era un gest bonic. A ell li feia il·lusió que jo ho acceptés. Això era l’ important, no si jo tenia espai a casa o no.

Tot i així, m’he emportat moltes coses, entre elles llibretes plenes de dibuixos i molts llibres —tot i que sé que no tindré lloc per guardar-los—, roba seva que no sé si em posaré, discos, una llibreta on apuntava acudits i que he descobert avui, i, evidentment, molts quadres, sobretot els de mar, roques i postes de sol. I l’Olivetti. La coneguda màquina d’escriure! 

He arribat a casa meva i m’he posat a endreçar totes les coses que m’he endut. Miri on miri, veig un quadre seu. M’he posat música de fons de la que ell escoltava. He triat Louis Armstrong, que tants cops l’havia sentit en alguna casset, a un volum tirant a alt, quan anava a veure l’avi a casa.

M’he assegut a la taula i he decidit agafar l’Olivetti i posar-me a escriure això que esteu llegint.

¡Acción!

—Està filmant ya?

—Sí, sí.

Faig picar una claqueta feta amb dos trossos de fusta i ell tot sol diu: «¡Acción!».

—Vaig néixer a Alcázar de San Juan el 18 de juny de 1925. El meu pare era maquinista. A Alcázar hi havia un dipòsit, com aquí a Vilanova, i com que él treballava allà, jo vaig néixer allà. 

Fa quatre anys vaig quedar amb el meu avi i el vaig gravar durant unes quatre hores. Volia que m’expliqués la seva vida. Ell sempre m’havia anat explicant coses, però jo en volia saber més.

Ja feia molt de temps que el volia gravar, però no trobava mai el moment, i no parava de pensar: «Si mor i no ho he fet, me’n penediré».

Entre que no sabia ben bé amb què gravar-lo i que em feia vergonya demanar-l’hi, no m’hi decidia mai.

Em vaig treure de sobre la por que tenia, fins que un dia em vaig atrevir a proposar-l’hi. Li va fer il·lusió i de seguida vam buscar el dia. «Ja vas tard, vaig pensar». Encara va viure quatre anys més.

En aquella gravació em va explicar com va viure la guerra; com, sent d’un poble de la Manxa, va acabar a Vilanova, i va conèixer l’àvia, i entre moltes altres coses, li vaig preguntar si tenia por.

No he tornat a mirar ni un minut del que vaig gravar i ja han passat gairebé cinc anys. Durant tot aquest temps la família m’anava recordant que els ho havia d’ensenyar, però sempre ho anava posposant. No volia tornar-ho a mirar, i crec que sé per què. En un moment de la conversa, l’avi es va posar a plorar. No l’havia vist mai així. Potser us sembla una ximpleria, però allò em va deixar tocat. Tant, que sempre m’ha fet cosa mirar-ho, per no haver de reviure aquell moment.

No em pregunteu per què, però just avui, que acabo de tornar de buidar casa seva, sento que és hora d’escoltar-ho. No us enganyaré, sé que veure’l en vídeo ara mateix seria massa precipitat, massa estrany. Sentir-lo serà una mica més fàcil, i aniré transcrivint tota la conversa. Tota, sencera, tal com ell parlava. Amb el seu català de la Manxa.

—Què recordes de quan eres petit?

—Los primers records de petit que yo tinc, potser són a los sis, set anys.

»Tenia un professor, que va ser el únic que vai tenir. Unos sis anys, a tots los cursos, con Don Cristóbal del Río. Un professor excel·lent. Ara li han fet un carrer, a Manzanares! El carrer Don Cristóbal!

»Guardo un record grandiós d’aquella escola i dels companys. I ja te dic que aquell mestre, jo no me’l trec del cap, jo sempre penso en él, porque és que ens va ensenyar tantes coses, aquel home! 

Tot això, en una escola on nens i nenes estaven barrejats.

—Era una escola mixta! Pel temps que era, allò era avançat!

—No era normal, no?

—No era normal. Però aquella acadèmia ho feia. Como no era normal que hagués una escola laica, però aquella escola lo era.

—No ensenyaven religió, llavors?

—A mi mai em va