1 de març de 1819

Què s’esdevindria si reuníssim en una mateixa habitació l’Amor, la Cultura i el Poder? Crec, Diari Meu, que tot va començar perquè un dia em vaig formular aquesta pregunta, d’altra banda tan frívola i banal.

El Poder: mai un home ha estat reclòs en una presó més segura, més llunyana i més inexpugnable que Napoleó Bonaparte. Tothom sap què va li passar: que el món, fart de les seves ambicions infinites i destrosses inacabables, va decidir tractar-lo com el que és, un geni del Mal. I la llàntia que van dissenyar per tancar-lo i retenir-lo es diu Santa Helena.

L’Amor: durant tota la meva vida només m’ha interessat una faceta humana, aquest misteriós efluvi de l’ànima pel qual els éssers humans ens sentim atrets els uns per uns altres. Estimo l’amor, adoro i venero l’amor, i m’enorgulleix que la llista dels meus amants sigui més llarga que una calçada romana. L’últim i predilecte d’entre tots: François-René de Chateau­briand. A qui estimo més? A l’Amor o a René? Ni jo mateixa ho sé. Només sé que vull posar a prova els límits d’aquesta virtut superior a la qual he dedicat la meva vida: l’Amor humà.

La Cultura: per a una empresa tan agosarada necessito còm­plices que l’elevin i la facin fructificar. I una sagrada complicitat, en el sentit més extens del terme, és el que m’uneix a François-René de Chateaubriand, el gran autor del nostre segle (i probablement d’uns quants segles més). Si ho pensem bé, la nostra unió era pràcticament inevitable. Tots dos vam néixer el mateix any, tots dos som esperits sensibles i amants de les arts, i tots dos som fills de l’aristocràcia francesa. La Revolució, el Terror, el Consolat, el Directori, l’Imperi, i, en definitiva, tots els règims i horrors de la nostra època van delmar tant i tant les nostres files, quedem tan pocs nobles gals, que era pràcticament impossible que no acabéssim topant l’un amb l’altre.

Pel que fa a Chateaubriand, què podria dir-se d’ell que ja no fos públic? És la ploma més esmolada i més reconeguda de la nostra era. La més artística i la més militant. La més elevada, la més didàctica i la més amena. El seu estil és suprem; té sentit i bon sentit, gust i bon gust, to i bon to. Què més pot demanar-se a un escriptor? Ah, sí: que militi, que viatgi, que alliçoni i que vituperi. Ell ho ha fet tot, i més, i d’una manera superlativa. Ja és immortal en vida. I a mi m’agrada allitar-me amb la immortalitat. L’estimo, doncs. Del que no estic tan segura és que ell em dirigeixi un amor de la mateixa qualitat.

Així que avui, Estimat Diari, quan la tertúlia quinzenal que convoco al meu castell ha finit i els convidats ens han deixat sols, m’he encarat a René i li he dit:

—Estimat, vós que reflexioneu sobre tantes coses, i ho feu abans i millor que la resta del gènere humà, segurament heu observat un aspecte de la vida que l’art reflecteix com un mirall: que els grans amants, tant de la història com de la literatura, posen a prova el seu amor tot superant dos grans obstacles: una gran distància i un gran adversari.

—Vet aquí una observació tan aguda com exacta —ha confirmat ell—. Marc Antoni, per amor, es desplaça fins a Egipte, i s’ha d’enfrontar al poderosíssim August. O Romeu i Julieta, capaços de desafiar les seves famílies, les més poderoses de Verona. De fet, Romeu recorre una distància fins i tot superior a la de Marc Antoni, perquè és exiliat de la polis, si hi torna haurà infringit la llei. Creua ell la distància més decisiva: la frontera de la norma sagrada.

—No us oblideu de la reina de Saba, que per unir-se a Salomó s’endinsa en els erms aràbics que separen Put d’Israel, i un cop allà pateix el poder dels fariseus.

—O d’Enric VIII —ha afegit Chateaubriand—, que per amor a Bolena s’enfronta a Roma, al Papa i a la cristiandat sencera. I quin viatge, el seu! Transita de la unitat al cisma, de l’ortodòxia a l’heterodòxia. De la salvació a l’infern.

Llavors ha escurat la seva copa i ha canviat de to:

—I ara ajuda’m, bon Déu —ha sospirat ell—, perquè venim de mantenir dues hores de tertúlia literària amb amics i convidats, i aquesta qüestió no l’heu mencionat fins ara, quan tots ens han deixat i no ens escolta ningú. De la qual cosa infereixo que esteu a punt d’exigir-me alguna proesa amorosa.

—Quanta brillantor, d’intel·lecte i d’esperit, concentrada en un sol home! —he rigut—. Perquè no us falta raó.

Jo també he glopejat la meva copa i he afegit:

—Soc la vostra amiga i amant, i soc feliç de no ser res més: delego l’aspiració a la insipidesa matrimonial en les dones mediocres. Però crec que tinc dret a exigir-vos dues proves d’amor.

Quan Chateaubriand pateix un desconcert, cosa tan poc freqüent com la pluja al desert, o mira al cel o s’escandeix vi per guanyar temps. I devia estar molt i molt desconcertat, perquè ha fet totes dues coses alhora: mirar al sostre i omplir-se el got. (A Chateaubriand, Diari Meu, li agrada exhibir aquesta mena d’habilitats, tan infantils com masculines, de l’estil omplir un got fins al límit sense mirar-lo ni vessar-lo).

—Però, adorada —ha implorat—, quina prova més gran puc oferir-vos del meu amor que la meva presència contínua i llibertina, tot i arrossegar les cadenes del matrimoni?

—Els dos reptes que acabem de referir —l’he tallat abruptament—: que per amor a mi cobriu una distància màxima i us enfronteu al rival màxim.

Tot i la profusió de vi que havíem consumit, Chateaubriand ha empal·lidit com el guix. Perquè una ment tan preclara com la seva ja havia endevinat les pretensions que em guiaven.

—D’aquí quinze dies salpa un vaixell amb un destí molt concret. Tinc passatge a bord. I una reserva per a vós si, com espero i desitjo, decidiu acompanyar-me.

Arribats a aquest punt, Diari Meu, Chateaubriand només podia quequejar uns sons gairebé cànids: «no... però... no, això sí que no...».

—Això sí que sí —l’he tallat, ferma, per segon cop—: sempre he desitjat conèixer aquest fenomen històric amb forma humana, aquest individu que ha condicionat tantíssim la meva vida, la vostra i la del món sencer. Una criatura, ara, reclosa com una fera monstruosa. En efecte: com ja heu endevinat, el vaixell es dirigeix a Santa Helena. Vós escolliu: satisfer-me o defraudar-me, acompanyar-me o tolerar que em lliuri a la companyia de Napoleó Bonaparte.

Les exasperacions de Chateaubriand sempre tenen un punt melodramàtic. S’ha posat dret, mantenint tots dos palmells sobre la taula, els braços estesos com pilars. Ha vociferat:

—Ah, no! Mai, senyora de Custine! Esteu confonent l’amor amb la temeritat, el desig amb l’excentricitat! No! Em sentiu? No! La paraula més rotunda de la llengua francesa només té tres lletres: non!

M’he mantingut impertorbablement silenciosa. Però a una dona no li cal parlar quan la seva actitud, el seu cos i els seus ulls, tot alhora, afirmen i confirmen que no cedirà. (En aquests casos, Diari Meu, hi ha una cosa que una dona no ha de fer mai: parpellejar).

Chateaubriand ha canviat d’estratègia. Ha agafat les meves mans amb les seves, i m’ha tractat dolçament pel meu nom de pila, cosa ben inhabitual fins i tot en els moments més íntims, «Delphine, Delphine...», per acte seguit, de sobte, tornar a elevar el cos i el volum de la veu:

—No! Mai! Fins i tot l’amor i la passió tenen límits que els són vedats de creuar! Aquest home és l’horror! Més que això! Un infern l’habita, una vanitat criminal el guia. Ho lamento, estimada, però les forces més imperioses m’obliguen a declinar. No puc venir, no vull venir, no he de venir, i no ho faré. Non! No m’embarcaré!

—Si m’estimeu, ho fareu.

—No! No, no i no. Mai!

16 de març de 1819

Tal com estava previst, avui hem embarcat a Marsella, a una nau que duu per nom Bosphorus. Hi som jo, la meva serventa de confiança, la Fidèle, i sí, per descomptat, François-René de Chateaubriand. (T’ha semblat graciosa l’el·lipsi, Diari Meu?).

I ara em permetràs, Estimat Diari, quatre línies sobre l’objecte real d’aquest viatge tan imprudent i extravagant. Una dona com jo sempre sap si un home està enamorat d’ella molt abans que ell mateix ho sàpiga. Així és. Jo m’estimo René, i ho sé. I ell m’estima igualment a mi, en efecte, però encara no ho sap. Almenys del tot. El que espero i desitjo és que aquest viatge faci cristal·litzar finalment el seu amor per mi. Quan tingui davant Napoleó Bonaparte, l’Emperador del Món, i aquest em desitgi, quan René vegi que la potència humana més gran que ha existit mai es deleix per mi, potser, per fi, els seus autèntics sentiments afloraran a la superfície. Creu-me, Diari Meu: els camins que duen a l’Amor són infinits, i el de la gelosia potser no és el més virtuós, però és el més directe.

Som amants, som amics, som parella, de fet. Desitja el meu cos i el meu intel·lecte, tots dos veterans de mil batalles de llit o de saló. Això és cert i no en tinc cap queixa. I ara mateix, quan prenc notes mentre observo Chateaubriand, dempeus a la coberta, la seva presència em desfà i humiteja quatre llavis: la seva figura esvelta, els seus cabells negres, fustigats i embogits pel vent marí, i aquesta expressió aguda, com d’algú que rumia abismes. Admiro el seu mentó esmolat, els seus dits de pianista, la parsimònia total i concentrada del seu cos. Moro d’amor per ell.

Però, i ell per mi? A René sempre li ha faltat creuar l’última frontera; l’última reticència que implica l’amor veritable: mai no l’he vist rendit, lliurat, feliçment conscient de la immensa grandesa d’allò que ens uneix. Permet-me, Diari Meu, que t’expressi aquesta mancança amb una estampa: després de fer l’amor mai diposita el seu palmell a la meva galta, mirant-me amb un infinit de tendresa als ulls. No. Gira l’esquena per llegir Ra­ci­ne, i crida al servei perquè li duguin cafè i brioixos.

Potser et deus preguntar, Diari Meu, si un detall tan fugaç, que l’amant ens mussiti un «t’adoro» definitivament sincer, es mereix que emprengui el més arriscat i extravagant dels viatges. La resposta: naturalment que sí.

Jo soc Delphine Sabran, marquesa de Custine. La meva vida tota ha estat una imprudència i una extravagància cosides per l’única cosa substancial que existeix a l’univers: l’Amor.

Rumb a Santa Helena

Estimat Diari,

Mai com aquests dies he admirat tant els autors capaços d’escriure relats amens sobre les travesses marítimes. Per què? Doncs perquè la meva experiència és que tot el que es pot dir d’un viatge per mar és que no hi ha res a dir. Cada onada és idèntica a l’anterior i el color del mar és igual al del cel: gris, gris i més gris.

Només em distreuen els jocs carnals amb F. R. (Des que hem embarcat em refereixo al meu amant per les sigles del seu nom ja que temem que «Chateaubriand» sigui massa conegut, fins i tot per a una marineria barroerament inculta). Però, com et pots suposar, aquests plaers ja no són cap novetat, i menys a la nostra edat.

Suposo que et deus preguntar, Diari Meu, com podem con­servar en secret l’adulteri a dins d’uns espais tan diminuts com els d’un vaixell de línia. Molt senzill: perquè el vaixell té uns espais pensats per salvaguardar la hipocresia pública. Les cabines són petitíssimes. Però n’hi ha dues de contigües i comunicades per una porta a l’envà que les separa. Als vespres, F. R. entra castament a la seva cambra i jo i la Fidèle, a la meva. Però un cop dins em desplaço per la porta comuna fins al seu llit. La discreció té un preu: cada nit una humil serventa, la Fidèle, dorm el doble d’ampla que dos aristòcrates de la més granada solera. I t’asseguro una cosa, Diari Meu: si el viatge dura gaire més, odiaré els colzes i genolls de Chateaubriand, que cada nit s’encasten en els meus malucs.

El menjar, espantós. Ni la Fidèle, que visita la cuina (si és que mereix aquest nom) per tal de dignificar els nostres plats, se’n surt. A més, el capità ens ha comminat a menjar llimones, i no admet excuses, dilacions ni excepcions. T’ho pots creure, Estimat Diari? El capità al·lega uns estrambòtics motius de salut relacionats amb l’escorbut, que ni em crec ni comprenc. Els plebeus, des dels temps dels germans Grac, sempre estan buscant ocasions per punxar els nobles, això és el que penso jo.

Només una estampa d’interès: per si ens calia entendre el terrible destí de Bonaparte, el segon dia de navegació ens n’ha ofert una mostra. Quan passàvem per davant d’una illeta balear anomenada Formentera, minúscula, el capità ens ha comentat:

—Vet aquí: Santa Helena no és gaire més gran ni extensa que això. L’Ogre, l’ambició del qual no seria satisfeta ni conquerint tota la terra del planeta, ara descansa a un lloc tan reduït com aquest. Tal faràs, tal tindràs.

F. R. em llegeix un resum enciclopèdic que ha embarcat: Santa Helena ocupa, exactament, 121 quilòmetres quadrats. Al zenit del seu imperi, Bonaparte controlava 2.500.000 quilòmetres quadrats.

A bord del Bosphorus

Certa matinada em trobava a coberta, a la part més davantera del vaixell, admirant un tebi sol naixent. I vols saber en què pensava, Diari Meu? La resposta és: en algú que no conec, una tal Marguerite d’Humblié.

Entre les cortesanes de tot el món aquesta dona és un mite, una autèntica llegenda, sí, i molt bromosa, la qual cosa encara incrementa més l’hàlit de misteri que l’envolta. Tot el que se sap del cert és això: que és l’única dona que realment va trencar el cor a Napoléo. Sí, ella. Ni princeses poloneses ni Josefina, que era una bleda i tenia les dents tortes: D’Humblié. Per ella va perdre el cap, exèrcits i fortunes. Es rumoreja que rere algunes de les invasions napoleòniques, rere alguns dels enderrocaments dinàstics efectuats pel gran cors, no hi havia cap alta estratègia, sinó el desig d’acontentar-la a ella. Tanta era la influència d’aquesta dona. (O de la seva vagina). Avui, a tots els palaus del món, quan algú demana a la preferida del rei que intercedeixi per un favor reial, i aquesta vol excusar-se, sempre té a punt una frase feta: «Això el rei només ho faria per una D’Humblié».

I jo em faig aquesta pregunta, Diari Meu: si vull temptar Bonaparte, per tal de generar la reacció d’F. R., hauré d’estar a l’altura de D’Humblié? Quina dona! Digues, Diari Meu: qui és més gran, l’home que posseeix el món o la dona que posseeix l’home que posseeix el món?

Estava sumida en aquests pensaments quan ha aparegut Chateaubriand. Com més ens apropem a Santa Helena, més adquireix la cara d’F. R. el color de les onades i el cel, perennement grisos. Crec que aquest malestar no es deu tant al sacseig de la nau com a la proximitat del seu enemic, fet que, naturalment, m’omple de felicitat femenina.

Ha fet una observació de les seves:

—Avanço sense remei a la topada amb el meu enemic. I fi­xeu-vos en la paradoxa: encara que ara caminés des de la proa, on som, en línia recta cap a la popa, en realitat no estaria allunyant-me d’ell, sinó apropant-m’hi, perquè el vaixell m’arrossega en direcció contrària i a una velocitat superior. No és aquesta la més perfecta definició del destí?

Un gest de despit, un canvi

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X