La història dels vertebrats

Mar García Puig

Fragmento

vertebrats-4

El 20 de desembre de 2015 em vaig convertir en mare i vaig embogir. Prop de la mitjanit, en una sala blanca de l’hospital barceloní de la Vall d’Hebron, un cap sortia del meu cos com un foc enmig d’un esbarzer. Mentre empenyia, em semblà veure en les motllures del sostre un drac que, quan el nadó esclatà en un plor estrident, ja en braços aliens, fugia per la finestra i amb la cua arrossegava les estrelles d’aquella nit clara per deixar-les caure a terra amb un cop sec. Sense gairebé adonar-me’n, distreta pensant en qui netejaria aquell desastre d’astres, tenia la meva filla sobre el pit, gelatina i miracle. «Només un segon», em van dir i, en arrabassar-me-la, em van estrènyer fort la panxa. Encara no havíem acabat. Vaig continuar donant a llum aquell foc i vaig veure, entre les meves cames, un segon cap. Em sorprengué un altre plor, que, fonent-se amb el primer, es filtrà amb l’estrèpit de mil cascades per les esquerdes del paritori. Des de damunt em van donar els meus fills, un a cada costat. I vaig voler comptar-los els dits, els de dalt, els de baix. Quan vaig arribar als vint, vaig besar el dit petit d’aquells ínfims peus de bronze brunyit.

Vaig parpellejar i, de sobte, ja no els tenia amb mi. Vaig mirar a banda i banda. Potser havien tornat a la panxa? Havien sentit aversió pel món que els havia tocat? Però sota els meus pits tot era buit. Un metge a qui no havia vist mai se m’acostà. Els bessons anaven rumb a la incubadora, on les màquines acabarien la tasca que el meu ventre havia deixat inconclusa. «Els dits hi són tots», el vaig avisar.

Quan el seguici de metges desaparegué, se’m revelà una realitat en què no havia pensat: jo havia donat a llum un nou món, perquè aquell en què els meus fills no exis­tien havia desaparegut, i avui començava tot. El part havia obert la porta que connecta el ser i el no ser, la vida i la mort, la llum i la foscor, i jo ja no la podria tancar mai.

L’any 1942, la poeta Silvia Mistral escrigué, després de parir la seva filla: «He tornat de la mort i no he resat a Déu». Jo tampoc vaig resar a Déu, però, de la mort, en vaig tornar només a mitges.

Els grecs creien que les nostres vides estaven en mans de tres germanes, temudes i detestades alhora, les moires. Fins i tot el poderós Zeus estava sotmès a la seva voluntat. Filles de la Nit i la Foscor infernal, aquestes tres dames decrèpites expliquen, des de l’eco de la història, que les nostres vides pengen d’un fil. La més jove, Cloto, teixeix el fil de la vida; Làquesis fa girar el fus, on afegeix, al fil daurat, estam blanc per als dies feliços i negre per als infeliços, i, finalment, Àtropos, la més terrible, talla el cabdell amb unes tisores brillants i decideix el moment de la mort. El dia del seu casament, les núvies gregues intentaven aplacar-les amb flocs de les seves cabelleres fèrtils. Avui, les tres germanes donen nom a tres asteroides que orbiten entre Mart i Júpiter. No les veiem, però des de la negror de l’univers continuen filant.

Al llarg de la meva vida, la major part del temps havia aconseguit oblidar-me de les moires. Imprudent, vaig conservar tots els flocs de cabell. Però, enmig de la desmesura del part, les tres velles van prorrompre a crits a la sala sense que ningú, llevat de la nova mare, les veiés.

Els homes expressen sorpresa pel dolor que suportem les dones en donar a llum. Però poc o gens es parla d’aquest camí que emprenem ni de la terra sense retorn que veiem al final, on nosaltres i allò a què hem donat vida serem pols. Perquè, en engendrar la propera generació, les mares confirmem la nostra pròpia mortalitat, però sobretot assumim un risc de pèrdua de què mai més podrem desprendre’ns. En el moment en què el doctor em posà per primera vegada els fills sobre el pit, quan el que no era es tornà os, carn i sang, ho vaig saber: un dia, les tisores d’Àtropos tallarien el fil i la separació dels meus fills seria inapel·lable. I això, jo no era capaç d’acceptar-ho.

«No em deixeu tornar boig! Boig no, oh, cel benigne!», vociferava el rei Lear, colpejat per la tempesta, la traïció i la culpa, en el seu camí inexorable cap a la bogeria. Com el mar enfurismat, coronat de males herbes i ortigues, cantant i vagarejant desorientat, tot un pare es convertí en nen. Igual que ell, arrossegada en una llitera cap a la meva habitació, feta mare, vaig sentir que el ju­dici em defallia. «Conserveu-me la raó! No vull ser una boja!», vaig cridar en silenci, però aquest cel sense estrelles no estava disposat a escoltar-me.

Mentre l’eufòria del naixement es despertava entre el pare, familiars i amics, una altra eufòria envaïa el país. Aquell mateix dia, Espanya votava en les primeres eleccions en què participava un nou partit, que volia representar la gent comuna, i l’esperança del canvi planava sobre la jornada. Al capvespre, mentre jo comptava contraccions a la sala de dilatacions, el país comptava escons. I tots dos comptes confluïren en una nova vida per a mi, perquè un d’aquests escons acabaria sent meu. El mateix dia del naixement dels meus fills, em vaig convertir en diputada al Congrés.

Dos anys abans havia rebut un diagnòstic d’infertilitat fruit d’una endometriosi infravalorada durant massa temps. Els ullals que des de l’adolescència em mossegaven els ovaris cada vint-i-vuit dies no formaven part del dolor normal de la menstruació, com afirmaven els metges, sinó d’una de tantes malalties femenines ignorades pel cúmul de bates de tall masculí de la història. Una tarda de tardor especialment àrida, en la seva infinita quotidianitat, un metge anomenat Bonaventura emetia un veredicte molt menys favorable que el seu nom: les meves trompes de Fal·lopi eren vies mortes que calia extirpar. No quedava opció a l’embaràs natural i només era possible la reproducció assistida. Mentre el futur pare, en Tomàs, i jo ens agafàvem de la mà, ens va mostrar un dibuix plastificat de l’aparell reproductor femení amb unes trompes partides pel mig per unes línies que a mi em van semblar estaques. L’estat del dibuix, grapejat i descolorit, assenyalava la vulgaritat del diagnòstic. Però això no impedí que brollés el plor. Temps després, investigant sobre la meva infertilitat, vaig saber que fou Gabriele Falloppio, el mateix home a qui devem el nom d’aquelles trompes ja inútils per a mi, qui descrigué per primera vegada el camí que fan les llàgrimes des de la glàndula lacrimal fins a la seva exposició al món. En veure-les, el doctor Bonaventura em va dir que no tingués por. «No hi ha res impossible per a la ciència. Concebràs».

En sortir de la consulta, la remor de les fulles sota els meus peus sonava especialment buida. Els carrers vestien de sobte de dol. La cendra que cobria el terra se m’enganxà als talons i tacà lleugerament la tapisseria del taxi que em portava a una de les assemblees polítiques que aquells mesos ocupaven la meva rutina. El gran partit del canvi, aquell amb què es volia transformar la manera de fer política, havia començat recentment la seva construcció, i des del primer dia vaig saber que volia ser-ne un maó. Durant mesos, vaig simultaniejar tot tipus de proves que sospesaven les meves opcions de ser mare amb la batalla laboriosa per aconseguir que les dones tinguéssim veu en aquelles llargues sessions en què debatíem fins a la consumpció. Vaig passar per una operació quirúrgica que impugnà la improductivitat del meu cos, i a la vegada vaig impugnar al costat de tantes germanes una deriva política que massa sovint amenaçava de retornar-nos al silenci de la història.

En el temps lliure que em deixaven la feina i les consultes mèdiques, vaig recórrer en tren una llista inacabable de pobles: reunions, trobades, xerrades, presentacions. I mentre ho feia, ressonaven en mi les paraules amb què Job advertí aquells que pretenien desviar-se de la rectitud de la norma de Déu: moriran sense fills, el seu record desapareixerà de la Terra i no els quedarà nom a la comarca. Encorbada en el seient, mirant per la finestra les branques trencades i els brins de palla que voletejaven pels camps erms, intentava pensar en les dones que havien trepitjat abans aquells camins. Igual que les infèrtils, el seu record s’havia esvaït perquè no tingueren veu pública, colpejades pel també bíblic flagell de la desigualtat.

Els primers metges moderns elaboraren una teoria mèdica per continuar fuetejant-les. El cos es regeix, deien, per una llei fisiològica bàsica anomenada «la conservació de l’energia». Segons aquesta, els humans tenim una quantitat limitada d’energia per la qual competeixen els diferents òrgans. L’educació, o qualsevol activitat intel·lectual, pot ser llavors físicament perillosa per a les dones, ja que consumeix massa energia i atrofia l’úter. L’intel·lecte i la vida pública són enemics de la procreació. Ho escrigué el matemàtic alemany Paul Julius Möbius a finals del segle xix: «Si volem que la dona compleixi plenament la tasca de la maternitat, no pot tenir un cervell masculí. Si les habilitats femenines es desenvolupessin en el mateix grau que les de l’home, els seus òrgans materials patirien, i tindríem davant nostre un híbrid repulsiu i inútil». I encara que avui dia poques persones recordin Möbius per aquestes paraules, tot i que ens en separin segles i algunes passes endavant, les conclusions que anuncien continuen construint tàpies.

Aquest híbrid imperfecte en les seves dues ambicions en què temia haver-me convertit posà tota la seva fe en la paraula del doctor Bonaventura, que compaginava les bones noves amb les males. Podia ser mare mitjançant fecundació in vitro, però els meus ovaris eren arbres d’escassos fruits i la tasca seria àrdua. Vaig començar llavors un procés d’hormonació: cada nit em pessigava la panxa i, amb coratge, em punxava i deixava que el líquid vigoritzador m’entrés al cos. Amb prou feines vaig ser capaç de proporcionar dos mísers ovòcits al procés i les possibilitats d’embaràs es van reduir dràsticament. Però el doctor Bonaventura em va assegurar que tot aniria bé. «Alegra’t, dona». Lluny quedaven els remeis màgics de les dones medievals, que es desfeien en ofrenes a les fades de les fonts o tocaven dissi­mu­ladament les pedres erectes d’aparença fàl·lica per homenatjar el seu ventre. A mi em cobrí la ciència i, gairebé cent anys després que fertilitzés el primer òvul de conill, el miracle de la proveta s’aferrà al meu úter.

Un dilluns al matí vaig rebre en una trucada telefònica el veredicte del tractament que la meva sang havia revelat: «Des d’ara t’has d’abstenir de beure vi. Estàs embaras­sada».

Des que vaig saber que el meu ventre era un verger, m’envaí una sensació d’eufòria aparellada amb el pànic. Sabia que el que hi havia dins meu creixeria gràcies a cadascun dels nutrients que li donés el meu cos, però temia que els meus fantasmes també l’alimentessin, els cards i les espines que durant molt de temps vaig témer que em poblessin l’úter.

En la primera ecografia no era capaç de mirar la pantalla. I si només era un miratge? I si les palmeres i l’aigua que havien trobat quatre setmanes enrere s’havien convertit novament en desert? El pare, en canvi, la mirava fixament, i jo a ell. I, de sobte, un batec. El d’un cor de carn que havia enderrocat la pedra. «Aquí hi ha el primer», digué el metge. I tots dos vam respondre pràcticament a la vegada: «El primer?». «Sí, estàs embarassada de bessons». Els dos únics ovòcits que vaig ser capaç de crear, aquesta escassesa, eren ara abundància. Llavors vam sentir el segon cor, un tic-tac que em va semblar que sonava en un to lleugerament diferent i al cant del qual m’hauria unit si no hagués estat per la vergonya. Però l’alegria durà poc. «Tindràs un embaràs de risc», va advertir el metge.

I, tanmateix, en aquella nova espera vaig cobrar una força inaudita: vaig aixecar les ales com una àguila, no hi havia caminada capaç de fatigar-me. Anticipant-me al naixement, vaig aplegar tota la roba i els béns necessaris com qui ajunta sorra del mar. Per saber el sexe del fetus, deia Hipòcrates, cal mirar el cutis de l’embarassada; si està en bon estat, serà un nen; si, en canvi, està macilent i espatllat, naixerà una nena. El metge grec no comptava amb casos com el meu: vaig saber aviat que esperava un nen i una nena, i la pell del rostre em brillava d’una manera estranya. Ja en el segle xvi, l’anatomista francès Jacobus Sylvius seguiria la tradició hipocràtica en anunciar que la matriu —petit món en si mateixa— és doble, i és a la part dreta, on la sang té una temperatura més bona, on creix el més noble dels sexes, el masculí; el femení s’ha de conformar amb el cantó esquerre, més pobre i trist. Però el meu cos va decidir que ho faria al revés. La nena, a qui diríem Sara, es trobava situada verticalment a la dreta, i el seu germà, de nom David, estava estirat a la part esquerra. Segons Sylvius i els seus col·legues, això comportava un risc: les dones virils i autoritàries, aquelles que tenien el desvergonyiment d’ocupar l’espai reservat als homes, havien estat concebudes per error en el costat dret de l’úter. I d’això es derivava també que molt probablement el meu fill seria un mascle efeminat, delicat i trencadís com la mare que el pariria.

Ja entrat l’estiu, que em va deixar banyada de suor, vaig rebre una proposta inesperada: em volien de candidata a les següents eleccions al Congrés dels Diputats. Vaig advertir de la meva situació, els vaig dir que no esperava un nadó, sinó dos, que molt probablement l’inici de la legislatura coincidiria amb el final de l’embaràs, però van mantenir la seva proposta: «Et volem aquí». I l’híbrid digué que sí a través dels meus llavis. Unes primàries van acabar de validar el meu desig, i em vaig convertir oficialment en candidata per Barcelona.

Vaig augmentar l’activitat política i vaig passejar la basta gravetat per paratges que no havia trepitjat mai abans. Mentre participava per primera vegada en la redacció d’un programa polític, els meus dits fabricaven dos cossos, i la concreció d’una cosa xocava amb el misteri de l’altra. Sovint em preguntava a què estaria donant forma aquell dia. Els filòsofs grecs establiren una discussió força agra sobre quina part del cos es creava primer: els estoics sostenien que tot es constituïa al mateix temps; Aristòtil, que, igual que la quilla d’un vaixell, era la zona lumbar la que primer s’instal·lava; d’altres atorgaven prioritat al cor o al cap; però la teoria que més em convencia era la que assegurava que tot començava pel dit gros del peu. Per aquí començaria jo el meu edifici. I el volia rodó, carnós, sa.

La campanya electoral s’inicià quan jo ja feia set mesos que tenia un embaràs difícil, amb hemorràgies que m’havien dut a l’hospital en diverses ocasions, però que aleshores havien calmat la feresa. Arribats a aquell punt, ja havia perdut el compte dels quilos que havia guanyat, encara que el meu metge m’ho recordava insistentment. Em feia mal cada mil·límetre de l’organisme. «És normal —em deia—, el cos no està dissenyat per a això». La panxa era descomunal, d’una grandària inaudita. Segons una llegenda d’un poble xinès de les muntanyes de Yunnan, els pumi, en temps ancestrals eren els homes els que parien, però l’embaràs s’esdevenia en el tou de la cama. El problema era que allà el fetus no tenia espai per créixer, i donaven a llum éssers molt petits, una mena de gripaus que no superaven la mida d’un conill. Va haver de traslladar-se la funció al ventre de les dones, que, com jo mateixa vaig comprovar, tenia una capacitat insòlita per eixamplar-se, cosa que feia que nasquessin humans forts, disposats a guanyar qualsevol guerra.

L’acte de presentació de la campanya començava al vespre i s’allargava més enllà de mitjanit, amb la tradicional enganxada de cartells. Jo era una de les oradores, i per això m’havia preparat un discurs breu que versava sobre quin futur volia per als meus fills, tal com m’havien suggerit. El recinte estava atapeït de càmeres, perquè les enquestes ens auguraven ja un gran resultat, i jo no havia parlat mai davant de tanta gent. Quan va arribar el meu torn, em van ajudar a pujar a l’escenari. Tenia por de caure, d’enfonsar la tarima de fusta i provocar un espectacle de vísceres i desgràcia. Però vaig fer el discurs sense gairebé senyals de vacil·lació, amb una contundència propera a la de la meva panxa. Aquella nit vaig somiar que donava a llum. Paria un nen, dos i, quan ja em disposava a aixecar-me i posar-me l’abric per marxar, em cridaven des de dins: «Espera!». I aleshores començaven a sortir, un darrere l’altre, un exèrcit de nadons, que només s’aturà amb el crit amb què em vaig despertar.

L’humanista renaixentista Giovanni Pico della Mirandola deixà testimoni d’una dona anomenada Dorotea que parí en dues vegades vint fills. Un llibre d’anatomia recollí aquest cas tan singular, i retratà una Dorotea embarassada d’onze fetus, amb un ventre tan descomunal que, per evitar arrossegar-lo per terra, sostenia amb una gran cinta penjada del coll. Aquells dies de campanya em vaig convertir en una Dorotea moderna, una deessa de terracota de pits turgents, cos d’hipopòtam i cua de cocodril. Davant la meva visió, la bestialitat de la vida no es podia amagar amb el viatge d’una cigonya, ni el naixement sota una col. Ni tan sols jo tenia cap poder sobre el que passava en el meu cos. Com l’havien de tenir, els altres?

Gravat de Dorotea a Ambroise Paré, Des monstres et prodiges,
París, 1573, © Alamy

Aquells cops de panxa amb què m’obria pas causaven desmais d’admiració, sobretot entre les dones grans, que em deien escandalitzades: «Oh, i com t’ho faràs quan hagis d’anar a Madrid?». Sabien bé com formular aquesta pregunta; al cap i a la fi, al llarg de la història se l’han fet una mica totes les mares al món. «Com m’ho faré?», s’han dit milions a si mateixes, igual que em deia jo en silenci, mentre aparentava tenir-ho tot sota control. I tan poc controlat ho tenia, que pocs dies abans d’acabar la campanya, la columna vertebral em va dir que no hi havia cinta capaç de carregar tant de pes, l’esquena va sucumbir i el coll de l’úter va començar a dilatar-se amb presses. Malgrat el repòs que vaig fer sense moure’m del llit, el mateix dia de les eleccions, a les sis del matí, vaig trencar aigües. Els metges van intentar evitar amb pocions diverses un part prematur durant tota la jornada, però en David i la Sara havien pres una decisió i ningú no els faria canviar d’idea. Gairebé a la mitjanit, quan els comentaristes polítics es preparaven ja per tornar a casa, vaig donar a llum els meus bessons.

Al segle XIX, un legislador de Massachusetts proclamà: «Concediu el sufragi a les dones i haureu de construir manicomis en tots els països i establir un tribunal de divorcis a cada ciutat. Les dones són massa nervioses i histèriques per entrar en política». Com li hauria agradat, a aquest home, conèixer-me just després del part! Com hauria gaudit amb la visió de l’esfondrament d’una dona, diputada i mare, en la cúspide del seu reconeixement i de la seva maduresa. Aquest senyor tan distingit, amb un vestit impol·lut, em mira burleta des d’un racó de l’habitació on em desperto a l’alba. Han passat poques hores des que vaig donar a llum i, en aixecar les parpelles, em sorprèn el foc boreal que entra per la finestra.

En aquest moment m’esclafa la certesa que alguna cosa no va bé. I tot el que passi els segons següents servirà per demostrar-ho. M’aixeco i l’habitació em sembla molt més llòbrega que ahir. És austera, i una cortina em separa del llit d’una altra dona a qui endevino dormint plàcidament. M’encamino cap al bany. En asseure’m feixugament al vàter noto que un líquid fred em recorre l’esquena. Miro amunt i el fals sostre està completament sec. Reso perquè sigui suor. Però en tocar-me constato que una font brolla a la part de darrere del meu cos. Porto una camisa de dormir blanca de la meva àvia, amb brodats treballadíssims que ara estan xops. M’abalanço sobre l’interruptor. Una llum sulfúria inunda l’estança. Em miro amb terror al mirall desgastat recaragolant-me cap enrere per veure’m l’esquena sencera. Sembla aigua, un líquid transparent, però si m’hi acosto més intueixo un color escarlata que cada vegada es fa més evident. Amb el pols accelerat i la camisa de dormir enganxada al cos, torno a la meva part de l’habitació, que el sol ha inundat amb rajos vermellosos que descobreixen parets cobertes de paper fet parracs. Caic a plom sobre el llit i tot té taques carmesines: la roba de llit abans nívia, les voltes emblanquinades. No tinc cap dubte que em dessagno per la punció de l’epidural i que ho inundo tot. Tremolant, aconsegueixo prémer el botó i avisar la infermera. Mentre l’espero, descobreixo el meu cos sota els llençols. El que abans eren pigues vulgars són ara màcules immundes que auguren un futur obscur.

Una boira espessa esborralla el record de les hores següents. Amb el temps, i gràcies al meu historial mèdic, he pogut reconstruir-les. «Pacient amb postpart immediat avisa per sensació d’humitat al voltant del punt de la punció de l’epidural. Apòsit totalment mullat; en retirar-lo, observo sortida de líquid transparent constant. Aviso a ginecologia i anestèsia», anotà la infermera que respongué a la meva trucada.

La primera doctora que ve a l’habitació, ginecòloga, em fa un examen que mostra absència de patologia rela­cionada amb la punció. «Responc les preguntes de la pacient i família intentant treure’ls l’angoixa». Ens explica que molt probablement es deu tractar d’un incident banal, però que procedeix a trucar a anestesiologia per assegurar-se’n i que ens quedem tranquils. Afirma amb convenciment que no presento la simptomatologia característica de cap de les complicacions vinculades amb l’epidural i que el líquid ja ha deixat de fluir, però jo no estic en disposició de creure-la. En un lapse en què no aconsegueixo moure’m més enllà dels tremolors, apareix una anestesista. «Es retira apòsit de punció epidural, apòsit net, mínimament humitejat, se li ensenya a la pacient». La doctora constata que no hi ha símptomes clínics preocupants, per la qual cosa no recomana cap tractament. Però les seves notes se centren en el meu estat d’ànim: «Manifesta por i angoixa incoercible a tenir complicacions i seqüeles. Li explico la situació, el pla terapèutic i les possibilitats de demanar ajuda en qualsevol moment, sense que això faci disminuir la por que mostra verbalment i plorant desconsoladament. Se sol·licita interconsulta amb psiquiatria».

Passen unes hores en què em nego a desenganxar-me d’aquest jaç de tristesa en què he convertit el llit. En Tomàs, la meva mare i la meva sogra intenten convèncer-me que tot va bé. Jo només puc negar amb el cap. Em demanen que baixi a veure els meus fills, quatre plantes més avall, però estic lligada a aquest matalàs tenyit d’un vermelló que ningú veu. Cada cert temps, entra una infermera, em retira l’apòsit i me’l mostra. «Apòsit sec», anoten repetidament a l’historial, seguit d’alguna observació psicològica: «angoixada», «pregunta obsessivament per possibles complicacions», «ansiosa». Mentre ho fan, jo els assenyalo insistentment la paret, a una esquerda que puja en zig-zag des del sòcol fins al cel. Amb prou feines era visible quan m’he despertat, però ara la seva profunditat em crida des de l’espurna titil·lant que la il·lumina. Em repeteixen que fa mil anys que és allà i que no passa res. Però jo temo que la seva força enfonsi la teulada d’aquest edifici ple de mares i nounats.

Poc després de rebutjar el menjar que em porten al migdia, arriba la psiquiatra. Des del marc de la porta, demana a en Tomàs i a la meva mare que surtin de l’habitació. Mentre avança cap a mi, la bata se li mou amb un vent inexistent. Seu als peus del llit i, abans que pugui adreçar-me la paraula, em trenco en un plor cavernós i li dic que em moriré, i que no em puc morir, tinc dos fills. «Ja no puc morir! —li crido—. Soc mare».

A mitjans del segle XIX, un aclaparador nombre de dones de posicions i bagatges diversos començaren a arribar alterades i descompostes als manicomis britànics. Feia poc que havien donat a llum i patien una sèrie de trastorns nerviosos, des de deliris violents fins a una malenconia profunda, per als quals els metges no tenien respostes ni precedents. Una cosa desconeguda, una bogeria inèdita fins llavors, es desfermava com una legió de dimonis disposats a espedaçar la santedat de la llar victoriana.

El 1864, una dona que responia a les inicials B. C. fou conduïda pels seus familiars al Royal Edinburgh Asylum, el manicomi més gran d’Escòcia. Aquesta dama casada, naturalment amable i alegre, mare de cinc fills, havia estat víctima d’una hemorràgia considerable el setè dia del postpart. Tan bon punt s’estirà al llit, l’hemorràgia cessà, però començaren els símptomes maníacs. Segons l’historial mèdic, quan va ingressar estava tan feble que se la va considerar gairebé moribunda. Alhora mostrava una terrible excitació, cosa que causà gran sorpresa per la magnitud de l’escàndol que podia provocar algú tan fràgil. Tenia la cara pàl·lida; els ulls, salvatges i fixos. «La seva mania era de la descripció més bestial, delirava incoherentment i deia que havia donat a llum gossos en comptes d’infants, reconeixia vells amics en els estranys que ara l’envoltaven, cridava que el menjar estava enverinat i assenyalava objectes imaginaris». A les portes del manicomi, gravades en pedra, podien llegir-se les famoses paraules de Juvenal: «Orandum est ut sit mens sana in corpore sano». No sabem si l’oració o la psiquiatria van poder fer alguna cosa per ella, perquè el seu rastre es va perdre en els arxius de la història.

Sí que sabem què va ser d’Eliza Gripps, la qual, a l’altra banda del país, al sud d’Anglaterra, va ingressar al luxós i exclusiu manicomi de Ticehurst, quatre anys abans. Arribà de la mà de la seva tieta després d’un primer part complicat i d’espantar tota la família amb una actitud tossuda i uns hàbits sorprenentment bruts: «Buidava l’orina per la casa i tacava la roba de llit amb excrements». Les notes del seu ingrés són un reguitzell de deliris terribles:

Pensa que encara hi ha la mateixa connexió entre ella i el nadó que quan era dins l’úter, que el seu estat de salut afecta el nadó, també el que menja, pensa que l’afecta fins i tot l’acció de les seves pròpies funcions corporals. Per exemple, si el nen està lluny d’ella, menjarà sense mode­ració perquè ell pugui alimentar-se a través d’ella durant la seva absència. També creu que, quan obeeix la crida de la natura, està posant en perill la vida del nadó i, en conseqüència, restringeix l’acció de les entranyes. Afirma que els seus servents tenen el poder de fer-la embogir, que poden produir-li dolor intern a plaer i que són la causa que li caiguin els cabells, de la debilitat de l’esquena i de la deformitat dels dits dels peus.

Uns mesos després, l’estat d’ànim de l’Eliza s’estabilitzà, era més dòcil i xerrava amb les altres dames, es dedicava a la costura i als escacs, però continuava profundament angoixada per la separació del seu fill i guardava d’amagat menjar per a ell. Amb el temps, aquests estats d’ànim es van anar alternant amb episodis de mania, en què es posava violenta, rebutjava el menjar i intentava retenir els excrements. Mostrà sempre un afecte punyent pel

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos